Skip to content

Source: El turismo de caza gana terreno y atrae a extranjeros – La Comarca

Font: NOTICIES DEL MATARRANYA 128

El estudio concluye que no hay diferencias significativas entre el catalán escrito durante esa época en el Matarraña y el encontrado en textos del mismo siglo en otros territorios catalanohablantes
MARC MARTÍ
La Universidad de Zaragoza (UNIZAR), a través de la editorial Prensas de la Universidad de Zaragoza y dentro de la Colección Estudios, acaba de publicar el libro ‘Sie manifesta cosa a tots hòmens. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol)’. Es un estudio, desarrollado por Javier Giralt, doctor en Filosolfia y Letras (Filología Hispánica) y profesor titular de filología catalana en la Universidad de Zaragoza, y María Teresa Moret, doctora en Filología Hispánica por la misma universidad, que supone un análisis del catalán que se encuentra escrito en una serie de documentos notariales del siglo XIV encontrados en varios municipios del territorio que concluye que “el catalán que se encuentra en los documentos del siglo XIV en el Matarraña presenta una casi total uniformidad respecto a textos de la misma época escritos en Valencia, Cataluña o las Islas Baleares”.
Documentos
El libro publicado contiene dos grandes partes diferenciadas. Una primera parte donde se encuentra la transcripción de los documentos estudiados. Y una segunda, en la que se desarrolla el análisis técnico de la lengua de los textos. “Hemos seguido la estructura clásica de este tipo de estudios. Así, en primer lugar, se exponen las transcripciones de los 50 textos que forman el corpus documental del estudio”, explicó Giralt, que concretó que “nos centramos únicamente en pergaminos, es decir textos escritos en un soporte de piel, del siglo XIV que son los más antiguos que hemos encontrado escritos en catalán”. Estos documentos proceden en su gran mayoría de los archivos municipales de Fuentespalda, La Fresneda, Calaceite y Mazaleón. En este sentido, se debe destacar que la localización de los objetos de estudio se basó en investigaciones realizadas anteriormente por María Rosa Fort.
Respecto al fondo documental de ese período en el Matarraña, Giralt quiso señalar que “los textos de ese período histórico se encuentran escritos básicamente en las tres lenguas que utilizaba la Corona de Aragón. Es decir, en latín, catalán y aragonés. Y, en el caso del Matarraña, la gran mayoría están escritos en catalán”.
Análisis lingüístico
Como se ha citado anteriormente, el análisis lingüístico de los pergaminos muestra una clara uniformidad con los documentos de la misma época que se encuentran en diferentes puntos de los territorios de lengua catalana. “Estos documentos demuestran que se escribía catalán en el Matarraña. Y no sólo eso, sino que se escribía un catalán muy uniforme y casi totalmente similar al de
Uno de los pergaminos de La Fresneda analizados en el libro. NDM
otros territorios vecinos. Para que nos entendamos, estos pergaminos están escritos en la misma lengua que ‘El Llibre dels fets del rei En Jaume’ y las obras de Ramon Llull”, apuntó el doctor en Filosofía y Letras.
A pesar esta uniformidad, Giralt destacó que si que hay algunas características, casi anecdóticas, ligadas al territorio como son el uso del subjuntivo acabado en -o-, que también se da en otros documentos del área noroccidental del dominio lingüístico del catalán, y algunas palabras concretas que también se encuentran en otros textos ubicados en el área de Tortosa o en algunos puntos de Valencia.
Toponimia y antroponimia
Un aspecto que el estudio ha dejado de lado es la toponimia (estudio de los nombres propios de un lugar) y la antroponimia (parte de la onomástica que estudia los nombres de las personas) que se encuentra reflejada en los pergaminos transcritos. “La verdad es que es un punto en el que nosotros no nos hemos centrado. Pero los documentos son muy interesantes en este sentido, y pensamos que sería muy importante que alguien pudiera utilizar este trabajo para estudiar la toponimia y la antroponimia del Matarraña”, afirmó Giralt.
Denominación
La denominación de la lengua hablada en el Matarraña, y por consecuencia, en todas comarcas de la franja oriental de Aragón, siempre suscita polémica. Si bien, desde el ámbito científico no existe lugar a dudas, lo que se habla en estos territorios es catalán. “La gente puede inventarse o pensar lo que quiera, pero científicamente la lengua hablada en el Matarraña es catalán. Los filólogos y lingüistas lo llevamos diciendo desde hace años, y lo seguiremos defendiendo porque las pruebas empíricas, entre ellas este estudio, así lo demuestran”, defendió el doctor en filosofía y letras de la Universidad de Zaragoza.
Valorar el patrimonio
Más allá del estudio lingüístico, Giralt también destacó el libro pretende dar a conocer el rico patrimonio documental que existe en la comarca del Matarraña. “Aunque la segunda parte del libro es más técnica, la transcripción de los 50 pergaminos que se encuentra en la publicación puede resultar muy interesante para cualquier vecino del Matarraña. Además, pensamos que puede ayudar a conocer y dar valor a la gran riqueza documental que existe en los archivos de los municipios de la zona”, cerró Giralt.

Matarranya (pdf)

Source: La visita fantasma de Donald Trump Jr. – La Comarca

Source: Vuitanta anys | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 30 de març del 2018)

El passat 27 de març va fer vuitanta anys que l’aviació italiana va bombardejar les poblacions de Valljunquera, el Mas de Llaurador i la Vall del Tormo. A este primer atac des de l’aire li va seguir una segona ofensiva de l’aviació per atemorir l’afeblida resistència republicana. Després de les conseqüències dramàtiques del bombardeig civil d’Alcanyís de principi de març, la població matarranyenca va fugir de les viles als refugis al camp per evitar els efectes del sagnant càstig aeri. Quatre dies més tard, el 31 de març del 1938, els legionaris italians ocuparen definitivament estes tres viles veïnes. Creuaren el riu Matarranya i prengueren el mas de Cassos -mas dels Escassos- al terme de Massalió i ocuparen el mas dels Frares i el Mas del Llaurador en el terme de Valljunquera i la partida de les Foies al nord de la Vall del Tormo. Després d’una forta resistència de l’11 Divisió del general republicà Enrique Líster, durant el mes de març, a les Ventes de Valldesgorfa i al Mirablanc a Valljunquera, la presa de les tres viles situades a l’esquerra del Matarranya mitjà va ser relativament fàcil per a l’exèrcit italià de Mussolini que avançava ràpidament en direcció cap a Catalunya. Els últims anys han aparegut moltes col·leccions de fotografies del pas dels legionaris durant la guerra civil pel nostre territori, entre totes estes imatges, dos instantànies del bombardeig aeri de la Vall del Tormo i Valljunquera, i altres de la relació en la reraguarda de les tropes italianes amb la població civil. Al fossar de la Vall del Tormo encara es conserven una dotzena de creus que recorden els morts italians en la passada guerra civil i guardo les memòries d’un soldat de la lleva del biberó, Manel Dómine, que lluità en l’artilleria republicana en estes tres viles a les ordres de Líster. Records d’una guerra civil com a conseqüència d’un enorme fracàs col·lectiu.

Source: El bé | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 23 de març del 2018)

Estic immers en la lectura de ‘Vida i destí’, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: “Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?”. També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

‘Vida i destí’ no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

Carles Terès

Source: La jaqueta de piquets | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 16 de març del 2018)

Fa sixanta anys, en una economia de subsistència com ere encara la nostra, la cultura del pedaç estave a l’ordre del dia. I a base de pedaços i sorgits s’apanyave la roba i es mirave d’aprofitar-la fins que ja no donave més de si. Ara, pel que fa a la vestimenta del criaturam, algunes famílies depenien de la bona voluntat dels seus parents de la capital. Així, l’arribada dels paquets amb roba usada, però encara útil, ere esperada amb expectació i molt celebrada pels menuts, i encara més pels grans. Alguna volta els nostres familiars de Barcelona també mo’n van enviar. I jo en vaig fer servir unes quantes peces. Però en lo meu cas, allò de reaprofitar la roba d’uns altres, sobre tot la de mudar, es va allargar de forma extraordinària, concretament fins als vint-i-un anys. Resulte ser que entre les amistats de casa nostra comptàvem amb un curiós personatge. Corredor comercial de professió i una mica excèntric, entenie que la seua faena demanave, a part d’un caràcter agradable (empatia en diríem ara), elegància i varietat en el vestir. Certament, lo seu ere un estil propi, una mica estrany si es vol, però indubtablement atractiu. I partint d’aquella premisa comptave sempre amb un complet i llamatiu (a voltes extravagant) vestuari que renovave cada dos per tres. Ell ere feliç alternant al seu gust camises, corbates, jaquetes, pantalons i sabates ben acolorides i relluents. I com que érem de la mateixa talla, de tant en tant em regalave alguna jaqueta o algun pantaló. Jo li ho agraïa molt, encara que després tinguera els meus dubtes a l’hora d’eixir al carrer lluint una roba tan estrident. I és que anar vestit d’aquella manera tan extraordinària tenie les seues servituds. I ja n’estava escarmentat. Perquè durant un temps vaig passejar per les festes majors i sales de ball de Girona i la Costa Brava una jaqueta ben llampant, de color coure envellit motejada de diminuts piquets blancs, que m’havie passat i que ere molt cridanera. Però al remat hi vaig haver de renunciar perquè tot déu em preguntave si jo era un dels músics de l’orquestra. I allò, per al meu caràcter vergonyós, ja va ser massa.

José A. Carrégalo

Source: Presentació d’”Esclat”, poemari de Merxe Llop | Lo Finestró

El Govern d’Aragó i Gara d’Edizions es complauen en convidar-vos a la presentació del llibre, Esclat, el proper dimarts dia 24 d’abril, a les 19,30 hores al Museo de Zaragoza, Plaza de los Sitios, 6. L’acte serà càrrec del director general de Política Lingüístic, José Ignacio López Susín; d’Azucena López, assessora docent de Política Lingüística; Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions i coeditor juntament amb el Govern d’Aragó; i Merxe Llop, autora del poemari. Recitaran uns poemes: Merxe Llop i Luis Felipe Alegre, d’El Silbo Vulnerado.

https://twitter.com/aragonradio/status/983354480241598465?s=19

(cat) “Chapurriau” “la llengua aragonesa que planta cara a l’independentisme” així defineix ABC el català a Aragó

En un article publicat per ABC el 5 d’abril. El periodista Roberto Pérez va presentar a l’associació “Amics del chapurriau” amb aquesta definició del català a l’Aragó: la “llengua aragonesa que planta cara a l’independentisme” “chapurriau”. En una ostentació de desconeixement lingüístic, defensant la unitat d’una llengua anomenada “chapurriau” i no del català. I criticant la imposició d’un estàndard català que acabaria amb les varietats aragoneses orientals, però que tot i això el “chapurriau” aglutinaria, sense fer cas a les diferències entre el català ribagorçà, matarrañés o fragatí.

A sobre, el periodista Roberto Pérez, aragonès de Calataiud, introdueix l’adjectiu “manyo” com a sinònim d’aragonès. Moda que està venint des de sectors espanyolistes allunyats d’Aragó, i per tant desconeixedors del significat de l’adjectiu, però que un aragonès com Roberto hauria de saber que només es refereix a la gent de Saragossa. Moda que té com a únic objectiu desarrelar tot el relacionat amb Aragó i fer desaparèixer aquest gentilici de segles d’història.

 

Source: El Govern d’Aragó aprova els estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llèngua | Lo Finestró

(Nota del Govern d’Aragó)

Estarà composta per l’Institut de l’aragonès i l’Institut aragonès del català i tindrà quinze membres.

En la seua sessió del 10 d’abril, el Consell de Govern ha aprovat els Estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.

Aquest òrgan va ser creat per la Llei 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó com a institució científica oficial en l’àmbit de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies.

Les seues competències són: establir les normes referides a l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó i assessorar els poders públics i institucions sobre temes relacionats amb l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies i amb la seua promoció social.

Estarà composta per persones de reconegut prestigi en l’àmbit de la filologia, literatura i lingüística, preferentment doctors, i amb preferència, de nadius parlants, que comptin amb una llarga trajectòria en la pràctica i el foment dels valors lingüístics i literaris propis de la comunitat aragonesa, i en la qual estiguin representades les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó.

Com és sabut, segons la Llei 3/1999, de 10 de març, del Patrimoni Cultural Aragonès, l’aragonès i el català d’Aragó, en els quals estan incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó.

Per dur a terme les seues funcions l’Acadèmia comptarà amb dos instituts, un per cadascuna de les llengües pròpies d’Aragó, les competències són:

a) Investigar i proposar al Ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua les normes gramaticals de l’aragonès o català d’Aragó, tenint en compte les seues varietats lingüístiques.

b) Inventariar i actualitzar el seu lèxic.

c) Estimular l’ús, ensenyament i difusió de l’aragonès i el català d’Aragó i de les seues diferents modalitats.

d) Defensar i promoure l’aragonès i el català d’Aragó i les seues modalitats i vetllar pels drets lingüístics dels seus parlants.

e) Col·laborar en la formació del professorat.

f) Proposar el criteri d’autoritat en les qüestions relatives a la normativa, actualització i l’ús correcte de la llengua aragonesa o catalana a l’Aragó.

g) Assessorar els poders públics i institucions sobre temes relacionats amb l’ús correcte de l’aragonès o català d’Aragó, la seua promoció social, així com sobre la determinació oficial dels topònims i els antropònims.

h) Les que, en l’àmbit de la seua competència, li encomani el Govern d’Aragó a l’Acadèmia.

El càrrec d’acadèmic és honorífic i la seua elecció correspon, a parts iguals, a les Corts d’Aragó, el Govern d’Aragó i la Universitat de Saragossa.

Source: Moretto chanel: Lo xic de la Regina

A vegades tinc crisis de personalitat. No sé si a vatres vos passe, però a mí me passe a suavint.
Mentres visc a Mont Roig, que es la nostra residéncia habitual, los uns me diuen David, los atres Moret, uns atres Moretto, la dona me diu amor y los fills papá. Però quan vaig de tant en tant a la vila de la surullera, sempre me diuen de la mateixa manera, lo xic de la Regina.
Avui m´ha tornat a passar:
I este xic quí es?- l´hi ha preguntat una dona a l´Ascensión. Ah! tu eres lo xic de la Regina, si te la mateixa careta que sa mare.
Si soc lo xic de la Regina- he contestat alegrement i una mica sorprès perque tots me coneixen i jo ja casi no conéc a ningú, alguns los reconec però a molts no sé ni com els diuen.
Me done una mica de vergonya reconeixeu, però casi que no conéc a ningú quan vaig a la vila.
De ben menudet, sempre estava per la vila, casi tots los fins de setmana feiem la visita a la iaia Marina i al iaio Antonio, encara recordo en gran amor lo sofá i la tele, i l´aparador on sempre guardave la iaia alguna dolsaina per al net. Los paseos en bicicleta pel carrer plà, los columpios, la consulta del sinyor dotó, l´escombrera, los bassiols i les eres. Fent memoria encara recordo als meus bisagüelos al Laureano i la Delgadina, i a la iaia Carmen.
Van pasar los anys i poc a poc vaig dixar d´anar a la vila que tant m´estimava i m´estimo. De fet, al meu ADN tinc tres parts de la surullera, per una de Mont roig, Mon iao Antonio, ma iaia Marina i mon iaio Federico eren los tres fills de la surullera, lo primer de casa Pampolí, la segunda del mas de Lluis (més conegut com a mas del sastre) i lo Federico del mas de Roque tots del terme de la Sorollera. Tan sols ma iaia Manuela ere del mas de Moret, del terme de Mont roig.
Mon iaio Federico al casarse ja va vindre a viure al mas de Moret, i al cap dels anys van vindre a viure al poble, desgraciadament, ma iaia Marina va morir massa jove, jo només tenía 13 anys i recordo en gran tristesa lo moment en que la casa va quedar vuida, tinc la darrera imatge de l´ataud a la entrada de la casa i com después d´allò ja no vam tornar més a n aquella casa.
Al morir ella ja se van acabar les dolsaines i la infantesa, ja vaig entrar a l´adolescencia i se van acabar les visites a la Surullera…
Al tornar de Perú, una de les primeres coses que vaig fer va ser anar a vore a la tía Arsenia. La tía Arsenia ere una de les germanes de ma iaia Marina, la dona més adorable que hi havie davall la capa del cel. Vam tindre la sort de que poguere coneixer a la meua filla Nadine i al meu fill Manuel, desgraciadament, l´any pasat va morir i ara ja es una estél més al cel, com diu la meua filla:
Esa estrella de ahí es la tía Arsenia. Segurament quan la meua filla sigue gran, recordo en lo mateix amor que jo les visites a la Surullera, los ous Kinder i pastelets que sempre teníe guardats pa quan li feem visita, sempre tenie lo bosinet amanitat la bona de l´Arsenia.
Ara només mos quede lo tio Eugenio a qui poder visitar, i d´aquí a Déu sap quan ja ni això, la Surullera ja només serà un record. Ja no hi haurà ningú a qui visitar, ni que mos digue que mos quedem a fer lo bossinet, este fet me produix una tristesa molt gran, perque per a be o per a mal, sempre seré lo xic de la Regina i això no ho dixaré de ser mai.

Source: Morir d’èxit | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 31 de març del 2018)

Hem assistit a una Setmana Santa angoixant a la majoria dels pobles de la comarca del Matarranya. Concretament divendres, dissabte i diumenge. A més de l’atractiu creixent de la zona, està l’efecte crida dels “tambors” del Baix Aragó. Total, una multitud de gent fent turisme per tots los pobles amb les carreteres plenes, qüestionant uns dels seus encants principals: la tranquil·litat i la possibilitat real de desconnexió de l’aclaparament diari de les ciutats. I aquí comencen les contradiccions. Perquè per mantenir los nostres pobles és absolutament necessari que la gent que hi viu tingui fonts d’ingressos econòmics. Los regents de bars, cafeteries, restaurants, hotels, fondes, cases rurals, mecànics, activitats lúdiques, forns, tendes, etc. etc., necessiten, diuen, estes arribades massives de gent de ciutat per poder mantenir los seus establiments la resta de dies de l’any. L’hivern és molt llarg i això és bàsic per evitar el famós i real despoblament. Bé, fins on es pot arribar sense que es mati l’encant tant valorat associat a la tranquil·litat, relax i imatge idíl·lica de pobles encara verges o no massa devorats pel turisme economicista que tot ho destroça. Esta imatge puntual dels períodes turístics claus i concrets, no ens perjudicarà a la resta de l’any o a la llarga? Tindrem, com en tot a la vida, que buscar aquell equilibri vital que asseguri lo futur. No serà fàcil, los interessos individuals són molt extremats, i per això cada cop entenc més als de Barcelona. Algú encara pensa que viure pels voltants de la Sagrada Família és agradable? Viure no, tenir un negoci sí. La gent, los veïns de sempre estan tips d’autobusos, de grups que envaeixen les voreres, de les rodetes de les maletes amb soroll de matraca, de la proliferació de tendes de regals, de l’encariment general de tots los consumibles. Molt complicat i encara més quan és prioritza la creació de llocs de treball i evitar sigui com sigui la despoblació de les zones rurals. Natros encara hi som a temps de canalitzar correctament esta necessària font d’ingressos i com diu la frase que titula l’article,  intentar no morir d’èxit.

Juan Luís Camps

Source: Aigua escassa | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de març del 2018)

“Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, diu una coneguda cançó de Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Sequeres cícliques, pluges irregulars i torrencials, pedra… són ben conegudes a la nostra terra, a on l’aigua és una preocupació atàvica, entre precs al cel i no pocs conflictes. Este passat dijous 22 de març es va celebrar lo seu Dia Mundial. La construcció d’infraestructures i la seua gestió ha anat variant i progressant al llarg dels temps, des de canalitzacions i pantans a la progressiva implantació a mitjans del segle passat d’un sistema d’abastiment públic d’aigua corrent, que ha sigut, sens dubte, un dels progressos socials més fonamentals a la nostra vida, amb una especial incidència al dia a dia de les dones. Prou d’anar en cànters a la font –aquelles Aguadoras famoses esculpides per Gargallo—, o a llavar als llavadors públics, carregades de panistres plens de roba. Quants canvis al benestar i la higiene! En contrapartida, tindre el líquid element dins de casa, a cop d’aixeta, genera un consum domèstic desorbitat en paral·lel al de l’agricultura intensiva connectada a la sèquia i la talladora. Ací s’ha passat en dates recents de regar a manta per tandes al degoteig o l’aspersió. Resulta ineludible en este context de meteorologia adversa, agreujat pels rigors del recent canvi climàtic, plantejar-se un ús racional individual i planificacions més globals per tal de gestionar la repartició dels recursos hídrics. Difícil solució: los pantans i transvasaments a les zones més seques es fan a costa de dixar sense aigua els municipis riberencs i de provocar l’alteració de la riquesa ecològica de les conques. Lo Plan Hidrológico Nacional de 2001 va resultar polèmic, havent de ser modificat, de la mateixa manera que algunes decisions de les confederacions hidrogràfiques han generat protestes concretes i plataformes opositores ciutadanes com la de Salvem lo Riu Bergantes. Seguirem mirant al cel, haurem de tancar amb seny l’aixeta.

María Dolores Gimeno

Source: Desterrat a Alcanyís i Villarluengo | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: