Skip to content

Source: L’IES Matarranya es quede amb el premi territorial en la final del concurs ‘Ficcions’ | Matarranya Media

Source: Aragón detecta un rebrote con 25 nuevos casos en la central hortofrutícola de Zaidín (Huesca), entre contactos directos e indirectos

Source: Un (altre) malany* » Temps de Franja

Source: Marisa Ibáñez, bibliotecària alcanyissana a Cunit » Temps de Franja

Source: Festa literària de Ficcions » Temps de Franja

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 19/6/2020)

Natxo Sorolla

 

Una porta! Han posat una porta al Parrissal! Una porta al monte! «NO ES PODEN POSAR PORTES AL MONTE!». I per aquí van bona part dels comentaris que estic llegint. De fet, al change.org que s’ha engegat contra el tema, les paraules més recurrents fan referència als fets (instalación, puerta, “Parrisal”, Beceite) i a l’actor principal dels fets (Ayuntamiento). Però a continuació es desgrane bona part del conflicte real: la massificació (vehículos, aforo) d’un espai natural (acceder, ruta, zona) que, teòricament, cal protegir (medio, ambiente). I per això, algunes qüestions tècniques i legals sobre la gestió del tema (autorización, vía, pecuaria, art.).

I haig dit que «teòricament» cal protegir el monte perquè una de les formes que millor el protegirien de la massificació humana serie tancar la pista a vehicles d’ús turístic i desmuntar les passarel·les que intenten caramel·litzar el barranc. Però és evident que esta és una de les fonts del conflicte: afectarie el turisme i la recaptació. Uns interessos legítims, per cert!

Fa (molt) temps que tenia un Viles i gents pendent sobre l’ús lliure del monte. Pensava que ere molest que alguns grups de caçadors (sector privat) s’apropien en exclusivitat l’ús de zones naturals, per les que no deixen passar, fins i tot trencant normes bàsiques, com estar en armes carregades per camins públics. Però serie càndid pensar que jo sóc l’únic que no tinc interessos. També jo em despullaré en los meus. Bona part del meu interès en lo monte és haver nascut al seu costat, i xalar quan hi estic. Habitualment caminant. Coneixent-lo des de dins. I sovint, interessat per la història humana que albergue. Per tant, no em desperte massa interès un lloc habilitat, senyalitzat i caramel·litzat. I tampoc creuar-me cada 100m en lo catàleg caminant del Decathlon si hi vaig los mesos de juny i setembre. Suposo que sóc dels senderistes essencialistes a qui agrade fantasiar en un monte exclusiu.

I es que al final crec que si destapem los interessos, entendrem millor com gestionar-ho. Los exclusivistes i essencialistes volem tindre espais tranquils. Altres estan preocupats pel profit cinegètic, la reproducció dels animals i la sarna. Altres estan preocupats per la propietat particular i privada dels camins. Altres per la lliure massificació dels espais naturals per a cobrar-la al turista per les nits. Altres pel màxim profit de l’aigua. Altres per que no es limito el laissez-faire del pixum. Tots entrem a la discussió en los nostres interessos. Legítims. I sobretot, pocs pensem pel que suposadament declarem, que és l’interès de l’espai natural. Altres generacions hauran de vindre a fer-ho bé. Si els quede alguna cosa. De moment, gestionem tan bé com puguem estos interessos, i sobretot, no mos carreguem lo futur d’estos espais.

La ICF manté una llista de difusió que et permetrà rebre ~ 1 correu setmanal amb informació de la Franja. Subscriu-te!

Source: Lo Cantonet (II): Escola de vida | Contalles de Fórnols

Lo Cantonet (II): Escola de vida

LO PANORAMA

No sabria dir si el Catonet és un carrer, una placeta o un barrio menut, perquè és una mica de tot això alhora. Pel costat que done a la vila, lo Cantonet és un carrer curt i costerut que desemboque a la plaça del Collado. Pel costat de defora, és un barrio destartalat, sense cases. Hi ha corrals, ferratges i casals assolats. Lo Cantonet té un mirador extraordinari des d’a on se poden contemplar lo Sant Bernat i la Fonteta, la Clota, la Vall de la Font i Llavarco, la Serra de les Clotes, Santa Bàrbera, les Sorts i la Fontanella. A ras de cel, se veu tota la Serra de Fórnols des del Mas d’en Piqué hasta passat lo flocall de xiprers, en l’espadanya de la torre del Santuari de la Mare de Déu de Monserrate al mig.

Santa Bárbara 4

Serra de Fórnols vista des de Santa Bàrbera, en l’ermita al fondo

LES CASES I LA GENT DEL CANTONET

Pujant pel Pelleric a la dreta, hi ha la part d’avall de la casa dels mueus rebisyayos, just avants de l’arc del Pelleric.  Al cobertís hi ha la casa a on vivien la tià Pura (la Morena), lo seu home (que va morir pronte) i la seua filla Elena que tamé tenie eixida per Dalt. Ja al Cantonet, de seguit, fent racó, hi ha la casa a on jo vaig nàixer  i a la que vivíem dos famílies: a la part d’avall, vivien los meus tios Justo i Petra en los meus cosins José Maria, la Margarita i la Toya; a la part d’amunt, vivíem mon pares, les meues tres germanes i jo, que era lo més menut de les dos famílies.

Plaça del Collado. A l’esquerra, costa del Cantonet i al fondo, casa nostra.

Pujant pel Collado a l’esquerra, al cap de la costa, hi ha una casa que últimament se va dedicar al turisme rural. A’n eixa casa, al principi, vivien lo tió Toni dels Mijers i la tià Loreto en los seus dos fills, la Rosita i José Antonio, que és tres anys més gran que jo. Però quan lo tió Toni va baixar a viure al Collado, s’hi van posar a viure lo tió José de Picaport i la tià Maria en lo seu fill José Luís, de la mateixa edat que José Antonio.

Enfront de casa nostra, vivien una parella d’agüelos, lo tió Juan (que va morir pronte) i la tià Carmen (la Cantonera), que s’albitrave donant servici de fonda a tratants, botiguers ambulants i, moltes voltes, als músics de les festes.

A la radera casa, que fa cantó en la part de defora, hi vivie una família numerosa: l’agüelo Serapio (que va morir pronte), lo matrimoni format pel tió Cesàreo (que ere el pastor de la dula) i la tià Matilde, i los seus quatre fills Toni, la Honòria, Tomás i la Júlia. Los tres primers fills eren mossets i la Júlia ere de la meua edat.

La guerra, que havie acabat vuit o nou anys abans, havie provocat molts patiments a la gent del Cantonet. Mon pare i lo tió Juan havien estat un any a la presó i al camp de concentració de Valmuel, perseguits pels rojos perquè anaven a missa i eren crítics en la República. Al tió Cesàreo, los franquistes lo van tindre un temps tancat a la presó sense cap motivo justificat, només per haver fet de pastor del ramat de la “colectividat anarquista”, faena que va seguir fent sense problema per a la dula “franquista”.

Però en aquell moment, ni la política ni les diferències socials i econòmiques que hi havie entre les famílies que viviem al Cantonet van impedir que les relacions entre aquella comunidat de veïns foren molt bones. Mos ajudàvem mútuament a fer treballs menuts com carregar o descarregar un animal, ajudar a portar les canastes de pasta al forn, o estirar de la corda de la carrutxa per a pujar una borrassa de palla al perxi. De nit, a l’estiu, la gent eixie de totes les cases i se sentave als pedrissos per a prendre la fresca i fer tertúlia al carrer. De dia, les dones faen corro per a cosir botons, cosir i apedaçar la roba, que en aquells temps s’aprofitave hasta el límit.

LA JÚLIA I JO

La Júlia i jo érem los més menuts d’aquella comunidat ben avenguda i mos passàvem junts tot lo sant dia. Des de que mos vam sostindre drets hasta que vam tindre sis anys, com no anàvem a escola ni podíem ajudar als grans a fer res, teníem tot lo temps del món per a jugar sense cap obligació ni responsabilidat. És la millor època que recordo de la meua vida.

Mi primer vehículo

Jo, quan tenia tres anys

A punta de dia, los hòmens se n’anaven a treballar al monte. Les nostres mares vestien, pentinaven i donaven l’almorzar als germans grans que anaven a escola. Als més menuts mos aixecaven del llit, mos rentaven la cara, mos vestien i mos donaven una escudella de sopes o un plat de farinetes per a almorzar i ja teníem tot lo matí lliure per a jugar hasta mesdia. De vesprada, hasta que se fae de nit, no paràvem de jugar ni per a brenar. La brena consistie en un grapat d’olives o de figues seques, o en una llesca de pà en vi i sucre o untada en mel o en manteca de gorrino en un polset de sucre i… a córrer!

No teníem jocs convencionals; jugàvem i depreníem a viure imitant les coses que vèiem fer a la gent gran. Vivíem les nostres experiències en harmonia i complicidat, al marge de la gent gran, sempre ocupada en les seues coses. No recordo que mos esgatinyàrem mai. Si tornàvem a casa en algun borroco, esgarrap, blau o nafra, sempre ere perquè havíem caigut, mos havíem tallat en algun ferrament o havíem tengut un enganxó en arços o romigueres, però mai per una rinya entre natros.

Los nostres jocs tenien dos escenaris principals: per un costat, la part deshabitada del Cantonet i, per atre costat, l’entrada i la bodega de casa de la Júlia. Quan fae fred, jugàvem al racó del foc de qualquiere de les nostres cases.

LO MÓN EXTERIOR

Recorríem contínuament la costa de la Pulsa, les ferratges i els casals de davall del mirador. Faem vergerets davall de les roques o davant dels corrals. Los regàvem i hi sembràvem fesols perquè ere una llaor que grillave de seguida. Pastàvem fang i construíem corrals en taballisos i pedretes planes. Caçàvem grills i palometes i els tancàvem al corral com si foren los nostres conills, les nostres gallines o els nostres coloms. Quan passave un bestiar mos tirave el corral i mos desfae el verger i les cabres o les ovelles mos se minjaven los brots tendres de bajoquera. Però no mos disgustàvem perquè ere part del joc.

Otoño 2010 (61)

Ferratges del Cantonet i costa de la Pulsa

Quan plovie faem bassetes, sèquies i regadores hasta que l’aigua de la pluja s’acabave d’escórrer per les roques. Buscàvem cargols per les ferratges i pels casals i sa mare de la Júlia, la tià Matilde, que ere molt bona cuinera, mols guisave per a brenar en una salsa d’ameldes tan bona que mos hi xupavem los dits. Quan nevave, omplíem una escudella de neu llimpia, d’un tellat o una bardissa, la regiràvem en un grapat de sucre i un pols de canella i mos la minjàvem com a gelat.

LA NOSTRA CASA IMAGINÀRIA

L’entrada i la bodega de la Júlia eren la nostra casa. L’entrada ere la nostra cuina-minjador. A camins, preparàvem una “ceneta” i mos la minjàvem a platets de juguet. Podie ser a base de figues i ameldes que teníem a casa, a base d’herbes silvestres comestibles com les solibarbes, o a base de llaors verdes de malva que colliem per les ferratges. Tamé collíem i minjàvem mores de romiguera i, alguna volta, vam intentar de fer vi prensant les mores.

Com la tià Carmen (la Cantonera) tenie posada, li arribaven hostes com los tenallers de Miravet o botiguers de Xerta o de Moncófar, que venien en carro i animals i portaven un sac de garrofes per a donar-los minjar. Natros furtàvem un grapat de garrofes del sac i mos les minjàvem perquè mos agradave lo gustet dolç que tenien.

La bodega ere la nostra sala i lo nostre alcovat. Les floreres del nostre balcó eren una rimera de porros que el tió Cersàreo, son pare de la Júlia, trasplantave des de l’hort del Pou de’n Pi a la bodega. Preparave un solc a la vora de la paret i els tenie un temps allí per a que se posaren blancs a l’escorina de la bodega.

Lo nostre alcovat ere una cuba buida, de les que s’empleaven per a fermentar la brisa i fer vi negre. Estave dreta a un racó de la bodega i tenie una obertura estreta, que medie poc més d’un pam. Per aquell forat entràvem a la cuba un detràs de l’atre. Allí, a l’escorina i “a palpote”, vam descobrir que la diferència entre els xics i les xiques no consistie només en que elles portaren faldetes i natros pantalons; un descobriment que constatàvem de tant en quant. La nostra inocenta ignorància no impedie que tinguérem una intuïció inconcreta de lo que fae la gent gran als alcovats.

107_0739

Cuba a la meua bodega actual

M’HI CASARÉ, M’HI CASARÉ I M’HI CASARÉ!

La Júlia i jo presumíem de ser novios. Davant de la mirada escèptica de sa mare, jo li dieva a la tià Matilde:

­—Pos m’hi casaré, m’hi casaré i m’hi casaré! I mos casarem als casals!

Ella responie:

­—Això no ho diràs quan tingues vint anys.

La tià Matilde va acertar en la seua previsió; la Júlia i jo no mos vam casar mai. Però no va ser per les raons que ella pensave en aquell moment, segurament relacionades en les nostres diferències econòmiques o socials.

Quan la Júlia i jo teníem cinc o sis anys, mos vam distanciar. A escola, mos separaven per sexes i els programes d’ensenyança d’uns i atres eren diferents. A ‘n aquella època, les costums discriminaven los jocs dels xics i les xiques; la Júlia va escomençar a jugar a nines en la Piedat, la Celia i la Josefina de la Costa i jo me vaig fer amic de José Antonio i de Picaport i jugàvem en cavalls i camions. Als vuit anys, vaig marxar del Cantonet per a anar a viure al Carrer de Baix. Ademés, als dotze anys, vaig ingressar al seminari de Saragossa, de manera que vaig quedar fora del mercat de “casoris”. Ella se va convertir en una dona guapa, pita, amorosa, simpàtica, albitrosa i resolta, com ja despuntave des de menuda. Se va casar en l’Eugenio, un amic meu d’infància, en qui vaig compartir escola i escolania. Ell ere quatre o cinc anys més gran que jo.

400039_3113175913292_442641219_n

Escolans de Fórnols. D’esquerra a dreta: Ignacio, jo, José-Fernando, Pepe, Mosén Joaquín, Eugenio, Ernesto i Ramiro.

La Júlia va ser lo referent femenino que vaig tindre a la meua primera infància i se va convertir en lo meu prototipo de dona ideal. Tot i en això, des de que als cinc o sis anys vam dixar de jugar al Cantonet, mai haig sentit cap atracció física ni sentimental cap a ella. Com a veïns de la mateixa vila, la nostra relació adulta ha segut sempre correcta però, potser degut al meu caràcter tímid i una mica apocat, lo tracte ha segut més bé fred i distant.

Dispués de dixar els estudis eclesiàstics, quan me va arribar l’hora, me vaig enamorar d’una xica gallega, en qui haig compartit feliçment coranta i set anys de vida matrimonial. Segurament, no va ser casualidat que m’enamorara d’una dona guapa, pita, amorosa, simpàtica, albitrosa i resolta… com la Júlia!

La meua dona i jo, celebrant lo nostre 40 aniversari de boda

Pedro J. Bel

Source: La Unió Europea | Viles i Gents

Source: Sense fum | Viles i Gents

Source: 25 anys de Viles i gents des de l’altre mil·leni | Viles i Gents

Source: Psicosi | Viles i Gents

Source: A tots els vilers | Viles i Gents

Source: Mal oratge | Viles i Gents

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.