El Grup 62 ha atorgat el Premi Proa de novel·la a l’escriptor franjolí (de Saidí) Francesc Serés. Amb l’arribada d’un professor “nàufrag” a una profunda vall de la Garrotxa l’autor explora la vida íntima i cultural de la gent. Això és el que fa magníficament La casa de foc, l’obra premiada d’en Francesc Serés que ha manifestat sobre la mateixa que és “una manera de retornar el que em va donar aquesta gent que em va acollir allà, explicar no tant l’espai com viuen, quines condicions de supervivència i quines possibilitats de futur de vida tenen”. Explica Serés: “El narrador arriba a la Vall del Ser, a la Garrotxa. És un paisatge amb molta natura, que és gairebé feréstega. Una zona habitada, però amb espais inaccessibles. És un territori molt particular: els revolts fan dissuadir els visitants, però un cop hi arribes, el lloc s’eixampla cap a un mar de muntanyes. I és una zona molt literària: allà estiuejava Eugeni d’Ors i també Pla en parla. Hi ha una narrativa i un pòsit històric.” ““La novel·la és un petit homenatge a aquella època que vaig viure a la Vall del Ser, per fixar-lo. En aquest sentit, hi ha una cita de Gabriel Ferrater a l’inici que ho remarca: “Diré el que em fuig, no diré res de mi.” I em va costar entendre’l. Durant temps vaig pensar que no en podria escriure res. I, tanmateix, és quan te n’allunes que trobes la manera d’explicar-lo. Hi ha una altra cita d’en Salinger que encapçala el llibre, que diu: “No expliqueu mai res de ningú, perquè si ho feu, trobareu a faltar tothom.” Però si no ho explico, es perdrà. Això també em va passar escrivint La pell de la frontera.””
El premi Guillem Nicolau 2020 del govern d’Aragó ha estat atorgat a l’escriptora de Nonasp, Merxe Llop per la novel·la Sílverti. El 2010 ja havia guanyat aquest mateix premi per Ressó en l’oscuritat.
Sílverti és una novel·la que segons declaracions de l’autora recull les escenes humanes i vivències d’un xiquet que va viure en diferents estacions de tren des de 1934 fins a 1940. Història d’una amistat, d’un conflicte generacional, de l’origen d’una tragèdia que marcà la vida d’una família. De tantes famílies!
La novel·la és el resultat de moltes converses amb els homes de la guerra i una assignatura pendent durant molts anys. Un homenatge “al meu pare i al Tío Ramón, i a la meua mare, les ties, lo poble…” Amb respecte vers les dones i els homes que van lluitar defensant ideals oposats fins a la mort, però amb rebuig absolut de la violència i l’odi. I admiració per aquella generació que va tirar endavant com van poder, uns pitjor que els altres, trobant sentit a la vida, sentit que hem heretat.
És un relat escrit en llocs diferents, fins i tot en hospitals i amb molta passió. Quan a l’autora li afloraven els records dels pares i familiars, li apuntaven de debò meloses llàgrimes de goig i salobrosos de sentiments, una passió incontrolable.
Enguany en Badia hauria fet cent anys. Havia nascut a Barcelona i hi visqué fins a la mort el novembre de 2014. El 1939 ingressà a la universitat de Barcelona per a estudiar-hi Filología Románica, i el 1942 ho feu als clandestins Estudis Universitaris Catalans per a poder estudiar-hi Filologia Catalana, una branca de la Romanística que la Universitat franquista havia prohibit. Acabada la carrera decidí professionalitzar-se en la investigació i l’ensenyament universitaris. El 1948 va guanyar la càtedra de Gramática histórica Española de la Universitat de Barcelona, i des del 1944 quan s’hi va permetre l’ensenyament de l’assignatura de Filología Catalana en feu les classes , en castellà –ves si no! El 1977 va guanyar la càtedra de Gramàtica Històrica Catalana i a partir d’aleshores va poder fer les classes en català. Fou rector de la Universitat de Barcelona de 1978 a 1986, i contribuí eficaçment a recatalanitzar-la. Treballà sobre totes les llengües romàniques, molt especialment sobre les nostres tres llengües, primer en temes de gramàtica històrica i fonètica experimental, més endavant en sociolingüística, on la seua influència ha estat molt intensa, en estructuralisme, dialectologia –va posar en marxa l’Atles Lingüístic del Domini Català-, toponímia, tres grans manuals de gramàtica històrica i contemporània catalanes, … . Retornant sempre a la gramàtica històrica inicial. L’interès per l’aragonès li venia ja dels seus anys d’estudiant, amb la tesina del 1943 on havia investigat els pronoms aragonesos medievals derivats de ibi i inde que ampliaria a l’època moderna i afegint-hi el castellà i al català per a doctorar-s’hi. Li calia aprofundir en l’estudi de l’aragonès modern, i així fou com l’estiu del 1944 recollí materials per catorze llocs –onze d’aragonès i tres de català fronterer- de tot l’Alt Aragó. El 1945 es doctorà a Madrid, l’única vila on aleshores es podia doctorar. El 1947 tornà a Bielsa, i hi aprofundí en l’estudi de l’aragonès, publicant-ne una primerenca i molt completa monografia. Publicà alguns estudis sobre Heredia i es proposava d’editar-ne la Crónica de los Conquiridores. En Badia era un gran patriota, i per ser-ho va patir persecució i presó.
“La branca silenciada”: voces femeninas en la poesía de la Franja en Aragón
Autores/as
Javier Giralt Universidad de Zaragoza
María Teresa Moret Universidad de Zaragoza
Palabras clave:
Poesía en Aragón, poesía catalana, poesía femenina
Resumen
Este artículo analiza la obra en catalán de ocho poetas aragonesas contemporáneas, atendiendo a sus principales rasgos lingüístico-literarios. Se lleva a cabo de esta manera una necesaria reivindicación de la poesía femenina en catalán dentro del panorama de la literatura aragonesa.
Charrín Charrán.
En el plató del programa Silvia Cebolla recibe la visita de Natxo Sorolla, doctor en sociología, natural de Peñarroya de Tastavins y profesor de la Universidad Rovira i Virgili. Dado que su especialidad es la sociolingüística, Sorolla ha estudiado sobre el terreno los comportamientos sociales relacionados con las lenguas minoritarias.
Diumenge, de 10h35 a 11h05. (en línia http://aragontelevision.es/directo)
Més informació
