Analfabetisme en la llengua pròpia

El director del centre, originari d’Almeria, buscava un mestre que, a part d’encarregar-se de la tutoria del grup poguera donar l’assignatura de català a un grup de sisè de primària. Ell, que no sabia català, en sentir-me parlar com a la Vall del Tormo va pensar que no tindria cap dificultat per iniciar a ensenyar un català bàsic als seus alumnes. Jo que havia fet magisteri a Terol havia llegit molt poc en la nostra llengua que, fins pocs mesos abans, denominava com a xapurreau. Encara que durant el servei militar, on havia coincidit amb companys del Principat, País Valencià i les Illes, havia après que el que jo parlava en realitat era un català matarranyenc. Tampoc en sabia gaire d’ortografia d’en Pompeu. De totes formes, la gent que hi vivia a la Trinitat Vella majoritàriament era castellanoparlant, d’un nivell econòmic i cultural baix i que pràcticament no havien escoltat gaire parlar en català. Els alumnes d’aquell col·legi començaven aquell mateix curs la nova assignatura. Així que tots ens iniciàvem en l’aprenentatge escrit de la llengua: professor i alumnes. Amb una diferència; que jo la parlava, de manera més o menys acceptable. Aquella situació significava per a mi un repte personal, redescobrir la meua llengua i desterrar completament el terme despectiu xapurreau de la meua parla. Vam començar amb el primer llibre de català molt senzill i bàsic. De seguida, per reciclar-me i aprendre més ràpid, vaig matricular-me als Cursos de Reciclatge de Català per a Mestres que s’oferien a molts centres perquè s’havien d’aconseguir de forma ràpida molts professors capacitats per fer classes de i en català i en algunes escoles també per a iniciar la immersió lingüística des del preescolar. Abandonava vint-i-set anys d’analfabetisme en la meua pròpia llengua.