Skip to content

Archive

Category: Franja

Origen: El Parlamento Europeo estudia frenar proyectos de fracking en el Maestrazgo y Els Ports

Origen: Alcañiz inaugura con éxito el ciclo ‘Diálogos’ de la Ruta de los Tres Reyes

Origen: Los costes de mantenimiento de las obras de Sijena | El blog de Inde

Origen: Sobre los motivos del Museu de Lleida y del MNAC en defensa de sus colecciones | El blog de Inde

Albert Velasco desmunta amb una sèrie de tuits l’argument de que les obres van ser comprades després d’haver estat nomenat monument nacional

Origen: El conservador del museu de Lleida torna a deixar en evidència la jutgessa d’Osca | VilaWeb

Captura de pantalla 2016-07-15 a les 19.53.49

Un dels arguments que la jutgessa d’Osca ha fet servir per justificar la sentència a favor del trasllat de les obres del Monestir de Sixena que van ser venudes a la Generalitat és que aquesta venda es va fer als anys cinquanta, més tard de la seva declaració com a monument nacional, l’any 1923. En aquest sentit, el conservador del Museu de Lleida, Albert Velasco, ha volgut contradir aquesta justificació mitjançant una sèrie de piulades a Tuiter on indica el ‘cas flagrant que invalida aquest argumentari’. S’ha referit a la Catedral d’Osca, que va ser declarada Monument Nacional el 1924, i segons la documentació recollida per Velasco, va vendre obres més enllà d’aquesta data.

—Vegeu com ho explica Albert Velasco al seu Twitter: El conservador del museu de Lleida torna a deixar en evidència la jutgessa d’Osca | VilaWeb

Origen: Carta abierta a Albert Velasco, conservador del Museu de Lleida | El blog de Inde

Hola, Albert:

Hoy he leído los tuits que has escrito sobre las obras de Sijena que Aragón no reclama. Ha sido una serie exitosa que rápidamente ha pasado a la prensa. Los he leído, fíjate qué curiosidad, mientras me tomaba un refresco en el bar del Museu de Lleida. Pero he preferido llegar a casa para responderte comme il faut, porque el móvil es un rollo para escribir y yo sentía que tenía muchas cosas que decir.

Todos esos tuits tienen un objetivo: hacer ver que Aragón reclama sólo las piezas que están en Lérida o en Barcelona, pero no las que están “escampadas” por otros museos del “estado español”. De forma que la conclusión es sencilla y evidente: se trata de una reclamación política que se fundamenta solo en un rollo anticatalanista. A ver por qué, si no, lo demás no va a juicio.

Bueno, yo te lo explico. No porque no lo sepas, que lo sabes perfectamente, sino porque es menester que conste. Empezamos. Pero antes voy a dejar aquí unos datos para que se entienda todo lo que sigue: lo que se ha reclamado en los recientes juicios celebrados en Huesca son, por un lado, las pinturas de la Sala Capitular de Sijena y, por otro, las 97 piezas de este mismo monasterio vendidas entre 1983 y 1994 a la Generalitat y al MNAC de Barcelona. La reclamación de la devolución de ese patrimonio se sustenta en varios motivos, uno de los cuales es el hecho de que el Monasterio de Santa María de Sijena fue declarado Monumento Nacional en 1923, por lo que su patrimonio quedaba protegido por ley. Quedémonos con la fecha: 1923. Sé que no aceptas ese argumento, pero no nos vamos a poner ahora a discutir sobre ello; sólo me atengo a explicar el porqué de esa reclamación. Se reclaman las piezas que desaparecieron del monasterio con posterioridad a esa fecha.

Y ahora, vamos con tus tuits. Los pongo todos seguidos, aunque no sé si en orden, y luego te los comento.

retablo mayor museo prado subasta 2002

retablo mayor museo huesca

retablo mayor museo zaragoza

caja sepulcral zaragoza

retablo san juan zaragoza y huesca

retablo mayor museo Toledo

(pongo la foto:)

retablo mayor toledo foto

Una buena serie, sí. Incompleta, eso también. Faltan un montón de piezas: Sijena tuvo, como monasterio real de Aragón, un patrimonio extraordinariamente rico que desgraciadamente se “escampó” por distintos lugares, sí; aunque, si te fijas, en su mayoría radica hoy en cuatro lugares, principalmente: Lérida, Barcelona, Zaragoza y Huesca. Pero hay más piezas en Palm Beach, al parecer, y en Londres, también al parecer. Y, como señalas, alguna cosa en el Prado y en Toledo. En efecto, no todo se reclama. Y algunas cosas no se han reclamado AÚN.

La cuestión es sencilla y tiene que ver con la fecha que te señalaba antes, 1923, porque marca un antes y un después. Las piezas vendidas ANTES no se reclaman. Por eso no se dice nada de algunas de las piezas que has señalado en tus tuits, a pesar de que conoces perfectamente la razón.

La caja sepulcral de María Ximénez Cornel, que está en el Museo de Zaragoza, fue adquirida en 1922.

En la misma fecha se compraron, por el mismo Museo, las dos tablas del retablo de San Juan. El MNAC tiene otras tres, compradas en 1918, que no se reclaman. Fíjate en la fecha. Y las que del mismo retablo posee el Museo de Huesca entraron en 1873, procedentes del legado de Valentín Carderera. ¿Te has fijado en la fecha?

Con el antiguo retablo mayor pasó algo parecido: se desperdigó desde mediados del siglo XIX. En 1873, también donadas por Carderera, ingresaron las tablas que hay en el Museo de Huesca. A principios del siglo XX, en 1910, se vendió otra al coleccionista barcelonés Muntadas, que pasó al MNAC en 1956. Las de Zaragoza ingresaron también en 1922, después de haber pasado por el Museo de Barcelona, que no tuvo problema en esa fecha para desprenderse de algunas piezas de su colección. Otras están en paradero desconocido porque se malbarataron durante la Guerra Civil: algunas fueron adquiridas en 1959 por un barcelonés, Xavier de Salas, que había sido director del Museo de Arte de Barcelona entre 1940 y 1948, aprox. La adquisición se hizo con Orden Ministerial en una subasta en Londres y se destinaron al Museo de Santa Cruz en Toledo. Huesca intentó recuperarlas, sin éxito. Y es probable que se vuelva a intentar su devolución. En el Museo de Lérida hay otras dos tablas, llegadas en 1970 pero no compradas, así que siguen en depósito. Esas no se reclaman. Pero es interesante el dato que das de que en 2002 (¿seguro? En su web dice que en 2003) fue adquirida en subasta una tabla por el Museo del Prado: gracias por el dato, no me constaba y es una pieza candidata claramente a ser también reclamada.

Me he dejado un tuit, que es este, porque tiene tu sello inconfundible: no dar datos.

retablo primicia supuesta

Fragmento inédito “del retablo de Sijena”, como si no hubiera habido más que uno, y subastado “hace poco”, no dices dónde ni cómo. Es evidente que la protección del arte no es lo que más te interesa; como dijiste acerca de aquella tabla sobre la que mantuvimos una discusión hace varios veranos, “si llegas a saber que se la iba a quedar Aragón, no levantas la liebre”. Habrías preferido que se la hubiera llevado cualquier chamarilero antes que verla por estos pagos.

Albert, tu serie está incompleta, como sabes. Faltan muchas otras piezas que están en Barcelona y en Lérida, que tampoco se reclaman y que no has incluido porque no te encajaba. Te pongo unos ejemplos. El retablo de la Virgen del Comendador, míralo qué chulo:

rlavirgen

No se reclama porque fue vendido legalmente en 1918. ¿Te fijas en la fecha?

O las tablas de San Juan, San Fabián y San Sebastián:

400px-Miguel_Ximénez_-_Saint_John_the_Baptist,_Saint_Fabian_and_Saint_Sebastian_-_Google_Art_Project

Tan majos los tres, vendidas las tablas en 1918. ¿Te fijas en la fecha? Vendidos a Barcelona. Y no se reclaman. ¡Anda!

O las tablas del retablo de la Piedad, el de la capilla de San Pedro, que fue quemado parcialmente en 1936 y que acabó en Lérida en 1970, con otras muchas piezas de cuando las monjas fueron trasladadas a Barcelona, pero que, con la excepción de las tablas de la predela, no se reclaman porque no fueron vendidas, siguen en depósito en Lérida.

También sigue en depósito la silla prioral de Doña Blanca, maravillosa pieza del siglo XIV, hoy he tenido el gusto de verla de nuevo, qué cosas:

Museu de Lleida

Pues nada, no se reclama tampoco, y eso que está en Cataluña… ¿Será porque fue donada en 1906, y no entraba en el lote vendido después de 1923?

En fin, no sigo que esto se está alargando demasiado. Pero te recuerdo que hay más piezas en Cataluña, ¡en Cataluña!, que no se reclaman, como el retablo de San Pedro Mártir de Verona, en el MNAC, vendido en 1906. ¿Te fijas en la fecha?

Otras no se pueden reclamar, al menos de momento, como el relicario (llamado “portapaz”) que regaló el conde de Urgel a su hija, religiosa de Sijena, en el siglo XV. Era una pieza maravillosa, única, que fue vendida al MNAC en 1977, tras la muerte de la última priora del monasterio, y robada en 1991 de la caja fuerte del museo. Es uno de los episodios más bochornosos de la historia de los museos en el mundo, pero quizá no se ha aireado lo suficiente. Algún día le dedicaremos un post. Mira qué bonito era, cuajado de piedras preciosas estaba, quién sabe dónde estará después de haber sido conservado en un monasterio de los Monegros durante siglos, y eso que se conservaba en uno de los museos más importantes del mundo:

1334512987_616680_1334513296_noticia_normal

¡Ah, se me olvidaba! Hay dos piezas más, vendidas después de 1923, cuya reclamación también nos planteamos. Una es fácil porque está en las reservas del Museo de Zaragoza y no creo que haya problema para restituirla a su lugar de origen: es un cuadrito vendido en 1927 (no, no en 1925); la otra es una arqueta preciosa que está en el Museo Marés de Barcelona y probablemente será más complicado recuperarla, habrá que ir a juicio y esas cosas. No sabemos, aún, en qué fecha se vendió, pero desde luego no en 1925, como alguien ha dicho por ahí. Es esta. Y la venta se hizo sin permiso ministerial, así que por eso cabe reclamarla:

arqueta sijena museu mares 2

Termino ya, con un reconocimiento y una recomendación:

El reconocimiento: Josep Gudiol, en efecto, salvó las pinturas de la Sala Capitular en el 36 y lo hizo por encargo de la Generalitat, no por afán de lucro personal ni por su cuenta. No solo lo reconozco yo, lo reconoce la sociedad aragonesa en su conjunto desde hace décadas. Mírate las publicaciones de la Universidad, o las del Museo de Jaca, y dime. Solo pone en duda su actuación el abogado de Sijena, él sabrá por qué. La jueza de Huesca que emitió la reciente sentencia sobre el caso de esas pinturas se limita a valorar los datos que le fueron aportados durante el juicio y no se pronuncia, sólo duda.

La recomendación: pese a que adviertes en tu página de Twitter que ahí solo viertes “opiniones personales”, no dejas de ser el conservador del Museo de Lérida, y como tal son recogidas esas “opiniones personales” por otras personas y por la prensa. Del cargo que ocupas se esperaría que fueras más riguroso y que no se te notara tanto que desprecias la postura aragonesa y sus reclamaciones. Te quejas de la politización de este tema pero tú contribuyes notablemente al barullo. Todo esto que te he dicho aquí lo sabes; por eso te hago esta recomendación de ciudadana sin cargo alguno que solo expresa su opinión y no representa a nadie, pero creo que te habla sensatamente.

Saludos.

Un mapa francès, àrea del Matarranya, del 1.719. Gràcies a Històries de Morella. Via https://www.facebook.com/morella1232/posts/501564923386044

Origen: Natxo Sorolla

Origen: Les obres d’art escampades per l’estat espanyol que Sixena no reclama | VilaWeb
El conservador del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal n’ha piulades unes quantes a Twitter

Obres Sixena

Albert Velasco, conservador del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, ha decidit d’aplegar i publicar a Twitter fotografies de les obres d’art de Sixena que el govern aragonès no reclama, a diferència de les que hi ha als museus de Catalunya. Curiosament, totes són escampades per museus espanyols, com el Prado, a Madrid, al Santa Cruz, de Toledo, al museu de Saragossa, al museu d’Osca…

Avui el Parlament de Catalunya aprova una resolució per garantir que les obres d’art del Monestir de Sixena romanguin als museus del Principat. Vegeu a continuació els piulets de Velasco:

 

Origen: El castellà-català al Matarranya i a Amèrica – Idea-litzant – La Veu del País Valencià



He estat un parell de dies a la comarca aragonesa del Matarranya. De lluny o a través dels textos referits als seus atractius turístics, serà difícil descobrir el seu secret. De prop, però, de seguida s’evidencia què hi han volgut amagar: que els habitants del Matarranya també parlen el català. Sense estudiar-lo a l’escola, sense mitjans de comunicació, amb la decisió ferma d’eliminar-lo d’aquell territori per part de l’oligarquia madrilenya i subordinats, l’idioma de Ramon Llull hi dispon d’una salut acceptable. De totes maneres els que defensen com a primer objectiu de la seua Academia la unitat de la seua llengua, el castellà, són excloents i intentaran destruir el català i totes les llengües que puguen entrar-hi en conflicte. No mataran com feren a Amèrica, però perquè no podran, certament…

El patronat també veu inassumible que el retorn provisional de les obres d’art es dugui a terme abans del dia 25

Origen: El MNAC recorrerà contra el retorn de les pintures de Sixena i encarrega un estudi sobre els riscs del trasllat | VilaWeb

Origen: Els Bombers treballen en 4 incendis simultanis per llamps a l’Ebre | Aguaita.cat

A les 19:00 h, a tocar Terres de l’Ebre, però ja a la Franja d’Aragó, en concret a la zona d’Arenys de Lledó s’ha declarat un altre foc en el qual hi ha treballat dues dotacions dels Bombers de la Generalitat amb Bombers aragonesos.

Origen: Franja | L’ esmolet

Article aparegut a la revista Màrius n.20 (maig 2016), de l’institut Màrius Torres, de Lleida.

El diccionari diu que una franja és un tros llarg i estret d’alguna cosa. Ben a prop de Lleida en teniu una, de Franja, la qual, depenent del criteri o del punt de vista, s’anomena de Ponent, de Llevant o d’Aragó. Tot és correcte: és el ponent del domini lingüístic del català, el llevant de les altres comarques aragoneses, i políticament forma part d’Aragó. Potser per això m’agrada dir-ne la Franja i prou, i que cadascú li posi el cognom més adient segons el context.

De fet hi ha persones, sobretot dins de l’Aragó més castellanitzat (i castellanitzant), que diuen amb certa vehemència que la Franja no existeix, que és un invent. Tenen raó: totes les divisions geogràfiques, socials o polítiques són invents humans, alguns amb més fortuna que d’altres. El fet, però, és que l’única cosa que uneix els territoris que la componen és que s’hi parla català. No és una qüestió menor, però a efectes pràctics, la comunicació econòmica i social entre seus habitants a penes ha existit. Els del centre i nord de la Franja han tendit a venir a Lleida, i els del sud cap a Casp i Alcanyís (abans a Tortosa).

La Franja comprèn comarques de les tres províncies aragoneses. Aquestes comarques funcionen administrativament de manera semblant a les catalanes. De nord a sud són: Ribagorça, Llitera, Baix Cinca, Baix Aragó-Casp, Baix Aragó i Matarranya. De totes elles només el Matarranya està formada íntegrament per municipis de llengua catalana. Les altres cinc tenen una proporció més o menys elevada de poblacions castellanoparlants o, en el cas de la Ribagorça, aragonòfones. En aquesta divisió administrativa es pot veure que els criteris lingüístics no s’han tingut en compte, o han tingut un pes mínim. No vull pensar que hi ha hagut una intenció deliberada de diluir la comunitat catalanòfona, però sí que demostra la manca de consciència lingüística dels propis habitants de la Franja, que no van fer gaire res per canviar aquesta distribució. Que jo sàpiga, només des de Benavarri es va intentar crear una Ribagorça oriental que agrupés els pobles de llengua catalana, però sense èxit.

L’idioma com a patrimoni i problema

Llengua catalana d’Aragó, vet aquí una veritat filològica i un problema sociològic. Malgrat que totes les universitats del món sostenen que el català és el que parlem a l’Aragó oriental (només cal veure que el primer document escrit en català del que tenim constància, del segle XI, prové d’Areny de Noguera, a la Ribagorça aragonesa), hi ha un tabú fomentat des dels estaments de poder per a negar aquesta evidència. Encara ara, amb joves ben formats i oberts al món via xarxes socials i mitjans de comunicació, hi ha un nombre gens menyspreable de franjencs que sostenen que la llengua que parlen no és català. La falsedat d’aquesta afirmació queda patent en el seu dia a dia, atès que viuen (vivim) en contacte constant amb les comunitats veïnes. Ho vulguem o no, comprovem empíricament que, llevat dels modismes propis de cada variant (passa en totes les llengües vives), parlem tots el mateix idioma. A la nostra comarca, que té frontera també amb el País Valencià, això ho verifiquem per partida doble: si passem el riu Algars (el riu on vaig aprendre a nedar) entrem a Catalunya, i a pocs metres del mas on va néixer ma sogra, comença la província de Castelló. La gent juga, lliga, festeja, comercia, es diverteix o es baralla en catalanesc del bo. Ni se’ls ocorre de passar-se al castellà, malgrat haver creuat la ratlla autonòmica.

Tot això pot acabar-se en molt poc temps. Després de ser la zona de l’àmbit lingüístic amb més proporció de parlants, les noves generacions estan començant a abandonar el català. Matrimonis que parlen als fills en castellà (encara que tots dos siguin catalanoparlants), guarderies, escoles i instituts on els mestres no coneixen la llengua del poble (ni senten la necessitat d’aprendre-la), absència del català a les aules si no és de manera residual i, per què negar-ho, l’anticatalanisme que impregna una gran part de la societat aragonesa, atiat des de la majoria de mitjans de comunicació, i que fa poc desitjable que t’identifiquin amb els catalans.

Des de les associacions s’intenta conscienciar a la gent que parlar català és la nostra manera de ser aragonesos. De fet el català es parla a Aragó des d’abans que el castellà; és, juntament amb l’aragonès, llengua patrimonial, tant important o més que el patrimoni material arquitectònic o artístic.

Acabaré amb el fragment final del discurs que vaig llegir el 8 de juny de 2012 a Saragossa, en castellà i català, en la cerimònia de concessió del premi Guillem Nicolau per la novel·la Licantropia, davant el públic i les autoritats aragoneses, que penso retrata el sentiment dels aragonesos que ens estimem la nostra llengua:

“Finalment, un agraïment de tot cor per als meus pares: Ramon, d’Estopanyà (a la Ribagorça) i Roser, de Queretes (al Matarranya), perquè ells em van transmetre aquest idioma, em van ensenyar a estimar-lo i a respectar-lo. Això és el que intentem fer […] amb les nostres filles […]. Per això confiem que el nostre Govern [d’Aragó] farà tot el possible per a què elles no pateixin també aquest vergonyós analfabetisme en la llengua materna, com ha passat amb les generacions que vam néixer en altres temps, més hostils per a la cultura i la diversitat. Perquè si deixem perdre aquest patrimoni tan viu, tan ric, tan nostre que són el català i l’aragonès, no podrem anar a reclamar-lo a cap museu ni autoritat competent.” *

Carles Terès Bellès, Coordinador de la revista Temps de Franja

*(el text complet aquí )

Alumnes de 6è (Foto Tomàs Deosdat) Crònica de com van entrar llops, llobaters i enllobats a l’escola Puig Cavaller de Gandesa i es van fer amics dels alumnes de 5è i 6è (19 d’abril de 2016)

En entrar a l’escola Puig Cavaller sonava una música suau. La Carme, la mestra que m’havia contactat, em va dir que era la manera d’avisar els alumnes que era el moment d’anar a les aules. «Bon començament», vaig pensar.

Em vaig posar rere el mostrador de la biblioteca, un espai molt bonic, i van entrar els alumnes de cinquè, ordenadament però també amb alegria. Un alumne una mica més gran, en Tomàs, duia una càmera rèflex Nikon que feia força patxoca. Un col·lega d’en Llorenç (el protagonista de Licantropia)! Continuar llegint… “Licantropia” a l’escola Puig Cavaller de Gandesa | L’ esmolet

Font: Institució de les Lletres Catalanes

Origen: Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida

Festa Reivindicativa | Els Museus NO es toquen!

Dijous 14 de juliol de 20 a 22 hores a la Plaça del Museu de Lleida

La Plataforma d’Entitats Culturals organitza la Festa Reivindicativa Els Museus NO es toquen: fem pinya pel Museu! que tindrà lloc el dijous 14 de juliol de 20 a 22 hores a la Pl- del Museu de Lleida amb activitats artístiques, musicals i de cultura popular, visites guiades al museu i servei de bar.

Us esperem!

Descarregar arxiu (20160714_Els_Museus_NO_es_toquen.pdf)

Origen: Any Llull | Lo Finestró

Llull3.1

(Article publicat al Diario de Teruel)

Enguany en fa 700 de la mort de Ramon Llull, considerat “el creador de la llengua literària catalana” i “fundador de la literatura en aquesta llengua”. Motius de pes perquè en celebrem com cal l’efemèride, ja que toca de ple aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana. Des del Cresol no hi podíem faltar. Llull va nàixer a Ciutat de Mallorques el 1232, tres any després de la conquesta de l’illa pel rei d’Aragó. Pertanyia, doncs, a la primera generació de catalans nascuts a Mallorca. Als 31 anys tingué unas visions, i abandonà la vida cortesana que fins aleshores havia dut, per a consagrar-se a la contemplació i a l’estudi. El seu objectiu era escriure un mètode, l’Art, per a poder convèncer jueus i musulmans de la primacia del cristianisme, sempre només pel diàleg i el raonament. Provist de l’argumentari de l’Art, allò que en deia les raons necessàries, i amb bons coneixements de llengües -català per al món romànic, llatí per a la resta d’Europa i àrab per a la del món- va viatjar per l’Europa Occidental i tota la Mediterrània, exposant arreu, de paraula i per escrit, a papes, concilis, bisbes, imams, rabins i multituds el seu ideari. Es conserven 265 obres lul·lianes, 57 de les quals en català, i les altres quasi només en llatí. Hi ha notícies d’unes quantes de perdudes, entre elles totes les que va escriure en àrab. Tractà moltíssims temes tant en prosa com en vers, i és pels seus llibres que el català, plenament desenvolupat, va entrar, abans que les altres llengües romàniques, en molts camps i gèneres reservats al llatí. La seua immensa obra –novel·les, faules, apòlegs, discussions, sentències, poesies, …– és un clam a la comprensió de l’altre, del jueu i del musulmà, i al diàleg amb ell, de molt recomanable lectura en aquests temps tumultuosos que vivim. Als 84 anys Llull va emprendre un darrer viatge a Tunis per a exposar-hi el seu ideari. Hi fou apedregat, i hagué de tornar malferit a Mallorca. Segons conten morí al moment d’arribar-hi.

Artur Quintana

La Franja