Origen: Imagínense España y Cataluña | Lo Finestró

Origen: La Taula del Sénia dobla su presupuesto en su 10º aniversario

Origen: Els campaners del Matarranya | Viles i Gents

El Estatuto aragonés abre la puerta a incorporar municipios y territorios de otras comunidades sin la exigencia de que sean limítrofesEl artículo que regula ese proceso, que incluye consultas populares, lleva vigente desde 1982 y fue incluido pensando en enclaves como Petilla o Ademuz

Origen: Aragón se ofrece, por ley, para acoger a municipios secesionistas del soberanismo catalán

Origen: Ximo Puig demanarà un nou canal múltiplex perquè TV3 i IB3 es puguin veure al País Valencià | VilaWeb

Origen: La Vuelta de Alcañiz terminará en Peñíscola

Origen: Matarraña: una comarca entre dos mundos

Origen: El Jesús Moncada més inèdit

El juny passat, va fer deu anys de la mort de l’escriptor Jesús Moncada(Mequinensa, 1941-Barcelona, 2005). Gracies a la gentilesa de la seva germana, Rosa Maria Moncada, us oferim un text inèdit de la seva novel·la inacabada, que s’havia de titular Dante S.A.. Amb un fort component autobiogràfic, en les seves pàgines narra les vivències d’un jove il·lustrador en una editorial barcelonina, que tot sembla indicar que és la Montaner i Simon, que tenia la seva seu on ara hi ha la Fundació Tàpies i on ell va treballar quan, procedent de Mequinensa, va traslladar-se a Barcelona per obrir-se camí. Allí coneixeria Pere Calders, que seria important en l’inici del seu trajecte literari.

L’escriptor i periodista Edmon Vallès, també de Mequinensa, va ser qui va parlar a Calders dels escrits del jove Moncada. Al cap d’un temps, Calders li va donar tan sols un consell al futur autor de Camí de sirga: “Que l’èxit no et faci malbé”. No hi havia risc. Jesús Moncada semblava immune a la vanitat i la fantasmagoria. Aliè als cenacles i capelletes literàries, la seva única ambició va ser erigir un món literari. Molt probablement, el traductor al suec de la seva obra, Kjell A. Johansson, no li va fer cap favor quan va dir que la literatura de Moncada era una seriosa aspirant al Premi Nobel, una afirmació que va fer-li guanyar animadversions indesitjades.
 

Inèdit de Jesus Moncada

En el text que us presentem, es plasmen les dificultats d’un jove Moncada que busca fer-se un lloc en la Barcelona de mitjan dels seixanta. Hi són presents molts dels trets propis de l’autor, des de l’obsessió per la perfecció lèxica a l’humor sarcàstic.

Bona persona, compromès sense carnet, va construir un dels grans universos creatius de la literatura catalana del segle XX. Si l’obra de Moncada ja ocupa un espai indiscutible en la memòria de les lletres catalanes, la seva personalitat ens recorda que el talent no necessita fantasmades per lluir. Tastar unes pàgines de Moncada és sempre un bon regal de Reis.

Origen: OMELLA I EL PODER POLÍTIC DELS BÉNS DE LA FRANJA… – Institució Cultural de la Franja de Ponent

 Institució Cultural de la Franja de Ponent

OMELLA I EL PODER POLÍTIC DELS BÉNS DE LA FRANJA

Vaigue per davant que com a ateu practicant que sóc m’importen ben poc les obres d’art relacionades amb l’Església, i encara em fa menys goig que uns capellans puguen decidir -a mitges amb altres institucions, encara sort- d’un patrimoni cultural que se suposa tan important. Els béns de la Franja, però, tenen un valor afegit: presenten un debat més polític i territorial que cultural. I no només ho dic jo, sinó que també ho va afirmar Josep Giralt, director del Museu de Lleida en una entrevista per Catalunya Ràdio el passat mes d’abril.

Les poblacions de la Franja, excepte algunes situades al Matarranya, van pertànyer al bisbat de Lleida des de la seua creació al segle XII fins la reforma que va acabar l’any 1998, amb els darrers llocs traspassats a la diòcesi de Barbastre-Montsó. L’única voluntat del canvi era fer coincidir els límits eclesiàstics -que tanta importància política havien arribat a tindre- amb les fronteres autonòmiques, cosa que va fer perdre al bisbat més de 100 parròquies. Llavors, des de l’Aragó va començar una campanya política i mediàtica perquè les obres del Museu Lleida tornessen a Barbastre -si és que es pot tornar allà on no has estat mai-. Des de Lleida, els diferents organismes no han considerat legítimes les resolucions que obligaven a portar les obres a Barbastre, i a dia d’avui continuen a la capital de Ponent.

Els béns han tornat una vegada més a la primera línia d’informació franjolina gràcies (o per culpa) del nou bisbe de Barcelona Juan José Omella, natural de Queretes i que també va ser bisbe de Barbastre. Omella també és partidari de portar els béns a Barbastre, no per justícia històrica ni res paregut, sinó per voluntat política. Si es vol veure quin tipus de franjolí és Omella, només cal llegir les paraules que va dedicar cap a la seua llengua en una entrevista a l’ABC, on va afirmar parlar “un catalán malo” i que treballaria per aprendre millor la llengua de Barcelona. Sí, un sinyor de Queretes mirant d’aprendre la llengua que fa 70 anys que parla.

Des d’una òptica catalanista, els béns de la Franja han de romandre a Lleida com a part de la cultura catalana que són. O, si tanta ràbia els fa que estiguen dins del límits autonòmics catalans, poden reclamar que tornen a la Franja, però no a Barbastre on mai han estat. Està clar que a la Franja hi ha una manca d’infraestructures on poder conservar les obres i de voluntat política des del Govern d’Aragó per conservar cap patrimoni propi. Exemple d’això és l’estat de Vil•la Fortunatus a Fraga, a més de totes les troballes romanes que van anar a parar a Saragossa. D’això ningú se’n queixa, tot i que Saragossa queda molt més lluny que Lleida per a qui vulgue anar a gaudir d’un dia cultural i visitar les obres. Per alguna cosa Lleida és la capital econòmica i social de referència de les gents de les comarques centrals de la Franja.

Marcel Pena, periodista lliterà

Origen: DGA garantiza el tramo ferroviario Caspe – Fayón al menos un año

El nou arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, era fins avui el bisbe de Logronyo. Va néixer a Cretes, al Matarranya, a la Franja de Ponent, el 21 d’abril del 1946. Omella ha concedit a Catalunya Ràdio la seva primera entrevista des del seu nomenament oficial des del Vaticà. El nou arquebisbe de Barcelona s’ha mostrat content pel seu nomenament, malgrat el pes del càrrec. La seva arribada a Barcelona serà el dia 26 de desembre, coincidint amb la Festivitat de Sant Esteve.

Origen: Primera entrevista de Juan José Omella com a nou arquebisbe de Barcelona

El presente texto no es propiamente un estudio estricto de la colectivización agraria durante la guerra civil española. Sí de sus condicionantes previos y sus lecturas posteriores. Considerando una necesidad la superación de lo hecho hasta la fecha,

Origen: (25) « Cada cual según sus capacidades y a cada cual según sus necesidades». Guerra y colectivización de la tierra en Aragón. | Assumpta Castillo Cañiz – Academia.edu

–En Aragón sigue preocupando la devolución de los bienes eclesiásticos. ¿Cuál será su postura?

–La de siempre, recuerdo que es un asunto que incumbe a Lérida y Barbastro. Pero, hay una sentencia. Cúmplase, que estamos tardando. Y yo en lo que pueda desde Barcelona estaré dispuesto a ayudar.

–Afirma que llega a Cataluña “libre de prejuicios”. ¿Cuál va a ser su fin desde el arzobispado?

–Primero conocer el pueblo y sus costumbres y aprender mejor su lengua, porque no se puede amar aquello que no se conoce.

 
Juan José Omella: “Ahora que está todo fracturado es momento de grandes pactos”

Origen: Fronteres literàries | L’ esmolet

Fronteres literàries

A voltes tinc la sort d’encadenar uns quants llibres apassionants. Sol ser normal que quan acabo de llegir-ne un que m’ha entusiasmat, el següent té molts números per no arribar-li a l’alçada. Per això, quan s’esdevé una excepció, em plau compartir-ho.

Vaig començar per una recomanació personal d’en Miquel Adam, d’Edicions de 1984: Rebrot, de Jean Giono (1895-1970). Aquesta breu novel·la em va atrapar des de la primera pàgina. No per què hi hagués un enjòlit a resoldre, sinó perquè em va ficar de ple en un paisatge, en la vida pura i essencial (elemental, si voleu) de les persones que l’habiten. No vaig poder evitar piular “Només amb les primeres planes ja se m’ha endut cap a Aubignane i els boscos provençals Si el llegiu entendreu què vull dir.

A continuació, a mode de “dutxa escocesa”, vaig endinsar-me en El diablo en cada esquina, segona novel·la del cambrilenc Jordi Ledesma. Artefacte molt eficaç que t’impedeix desenganxar-te de la trama fins arribar al final. Vaig piular de nou “En tancar el llibre m’he palpat el cos per si m’havia tocat alguna bala perduda”.

Aquesta trilogia la vaig tancar amb assaig —un gènere que, banal com sóc, no acostumo a freqüentar—: La pell de la frontera, de Francesc Serés. En tenia referències molt bones, entre altres, de Temps de Franja. Em va colpir molt, em va capturar. Retrata la realitat (les realitats) de la immigració a les terres del Baix Cinca i Segrià. També pel que fa a la vessant pedagògica, des de l’experiència de l’autor a una aula d’acollida a Olot. L’entorn social i familiar d’en Serés és subjacent per tot el llibre, però en alguns dels capítols emergeix com a protagonista. Tot plegat des del punt de vista personal i intransferible d’en Serés, que en cap moment pretén fer altra cosa que explicar el que veu, el que escolta, les reflexions que això li produeix. És una obra precisa, una mirada “notarial” que transmet el sentiment de l’autor sense explicitar-lo. Cal llegir-lo per copsar no només la societat d’aquelles terres, sinó la condició humana en general. Poca broma.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 128, gener 2016

La trilogia literària

Origen: El cretense Juan José Omella es ya el nuevo arzobispo de Barcelona