M. Pena: Omella i el poder polític dels béns de la Franja

OMELLA I EL PODER POLÍTIC DELS BÉNS DE LA FRANJA

Vaigue per davant que com a ateu practicant que sóc m’importen ben poc les obres d’art relacionades amb l’Església, i encara em fa menys goig que uns capellans puguen decidir -a mitges amb altres institucions, encara sort- d’un patrimoni cultural que se suposa tan important. Els béns de la Franja, però, tenen un valor afegit: presenten un debat més polític i territorial que cultural. I no només ho dic jo, sinó que també ho va afirmar Josep Giralt, director del Museu de Lleida en una entrevista per Catalunya Ràdio el passat mes d’abril.

Les poblacions de la Franja, excepte algunes situades al Matarranya, van pertànyer al bisbat de Lleida des de la seua creació al segle XII fins la reforma que va acabar l’any 1998, amb els darrers llocs traspassats a la diòcesi de Barbastre-Montsó. L’única voluntat del canvi era fer coincidir els límits eclesiàstics -que tanta importància política havien arribat a tindre- amb les fronteres autonòmiques, cosa que va fer perdre al bisbat més de 100 parròquies. Llavors, des de l’Aragó va començar una campanya política i mediàtica perquè les obres del Museu Lleida tornessen a Barbastre -si és que es pot tornar allà on no has estat mai-. Des de Lleida, els diferents organismes no han considerat legítimes les resolucions que obligaven a portar les obres a Barbastre, i a dia d’avui continuen a la capital de Ponent.

Els béns han tornat una vegada més a la primera línia d’informació franjolina gràcies (o per culpa) del nou bisbe de Barcelona Juan José Omella, natural de Queretes i que també va ser bisbe de Barbastre. Omella també és partidari de portar els béns a Barbastre, no per justícia històrica ni res paregut, sinó per voluntat política. Si es vol veure quin tipus de franjolí és Omella, només cal llegir les paraules que va dedicar cap a la seua llengua en una entrevista a l’ABC, on va afirmar parlar “un catalán malo” i que treballaria per aprendre millor la llengua de Barcelona. Sí, un sinyor de Queretes mirant d’aprendre la llengua que fa 70 anys que parla.

Des d’una òptica catalanista, els béns de la Franja han de romandre a Lleida com a part de la cultura catalana que són. O, si tanta ràbia els fa que estiguen dins del límits autonòmics catalans, poden reclamar que tornen a la Franja, però no a Barbastre on mai han estat. Està clar que a la Franja hi ha una manca d’infraestructures on poder conservar les obres i de voluntat política des del Govern d’Aragó per conservar cap patrimoni propi. Exemple d’això és l’estat de Vil•la Fortunatus a Fraga, a més de totes les troballes romanes que van anar a parar a Saragossa. D’això ningú se’n queixa, tot i que Saragossa queda molt més lluny que Lleida per a qui vulgue anar a gaudir d’un dia cultural i visitar les obres. Per alguna cosa Lleida és la capital econòmica i social de referència de les gents de les comarques centrals de la Franja.

Marcel Pena, periodista lliterà