POR SI NO TENEBANOS PROU CON OS CATALANS Y OS BIENS D’A FRANCHA, AGORA OS IRLANDESES QUIEREN FURTAR-NOS O TERNASCO
DEMANDAMOS A O GUBIERNO D’ARAGON QUE INVESTIGUE OS LIBROS DE TEXTO IRLANDESES POR SI S’APROPIASEN D’O TERNASCO D’ARAGON
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: FranjaLa dificultat de ser una frontissa
>> L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) se sent menystinguda pel Govern d’Aragó. Li ha deixat a “zero” totes les subvencions i li fa el buit quan convida representants del govern de Catalunya als actes, de cultura i llengua, que organitza. Ho ha explicat el José Miguel Gràcia al programa Estira la llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, que contextualitza els fets en la situació econòmica i el procés polític obert Catalunya.
Descarregueu l’entrevista a través d’aquest enllaç:
http://www.andorradifusio.ad/media/entrevista-any-desideri-lombarte#.UtVwAoZ9wJ4.twitter
facebook.com/estiralallengua
@estiralallengua
“Si abans teníem dificultats, ara pot ser que en tinguem una mica més”. Així valora José Miguel Gràcia, l’afectació del debat de la sobirania de Catalunya sobre l’activitat cultural en català a la Franja de Ponent, un territori que fa de frontissa. Gràcia, bloguer de referència del territori, ho viu de prop com a portaveu de l’Associació Cultural del Matarranya. Això sí, constata dos fets empírics. El primer: “A tots els actes que hem fet sobre la llengua on han assistit autoritats o algun representant de Catalunya, tots, actes culturals i de la llengua, no hi ha assistit cap representant del Govern d’Aragó”. El segon, sobre les subvencions: “Ens les han negat totes; les poques que teníem estan a zero”. Això sí, immediatament afegeix: “Això no vol dir que nosaltres no lluitem igual o més”.
Tot això, pel que fa al Govern d’Aragó. Perquè Gràcia de seguida recorda que la Diputació de Terol subvenciona l’edició anual d’un llibre de l’entitat en català i que hi ha molt bona relació amb la Comarca del Matarranya i amb “molts alcaldes”, sense obviar que la majoria són del Partit Aragonès (PAR) o del Partit Popular (PP), les dues formacions que van impulsar la Llei de llengües de l’Aragó que anomena LAPAO el català. Però a la comarca no tot són flors i violes pel que fa al català. El portaveu de l’ASCUMA s’ha referit a l’aparició de diverses pintades a Vall-de-roures amb el lema “Yo parlo chapurriau”, que és com molts franjolins anomenen el català que parlen. Unes pintades, ja sigui per treure ferro al debat del LAPAO, per desmarcar-se’n o per crear més polèmica. La seva resposta és que “aquest esperit contra el català, de rebuig contra el nom, hi ha estat sempre i ara una miqueta més”. I que no s’hi ha de donar gaire importància.
ANY DESIDERI LOMBARTE
Totes aquestes reflexions han sorgit a propòsit de parlar de l’assemblea extraordinària que l’associació matarranyenca ha fet el 29 de desembre a Calaceit. L’objectiu, fer balanç de l’any 2013 però sobretot, projectar l’acció del 2014. El president va remarcar la voluntat d’estar presents, més que mai, a tots els actes relacionats amb la llengua catalana que es facin arreu dels Països Catalans. Però, per damunt de tot, els esforços se centraran en homenatjar l’escriptor de Pena-roja Desideri Lombarte coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort.
José Miguel Gràcia explica que és una figura molt coneguda a la comarca i “més conegut en terres de parla catalana catalanes que a l’Aragó de parla castellana”, per bé que l’Institut d’Estudis Terolencs ha finançat la publicació d’algun llibre seu a través de l’ASCUMA. Malgrat que Lombarte va estudiar a Alcanyís (Terol) i als dinou anys es va instal·lar a Barcelona, la seva obra mostra un punt de vista molt matarranyenc. De fet, tota la producció literària la concentra en nou anys, a partir de la dècada dels setanta, quan per motius de salut deixa de treballar i comença una vida molt a cavall de la ciutat comtal i el mas Molinar de Pena-Roja. “Lo més important de tot jo crec que és l’obra poètica”, destaca Gràcia. Però també va fer teatre, narrativa i investigació.
Per recordar Desideri Lombarte, l’ASCUMA li dedicarà els dos suplements anuals, Styli locus, de la revista Temps de Franja, “amb col·laboracions inèdites d’autors del Matarranya”; es presentarà a diferents pobles l’última novel·la que va publicar, Les aventures del sastre Roc d’Arça; se li dedicarà la Trobada Cultural del Matarranya del 2014 i es farà a la seva població natal; hi haurà actuacions musicals, lectures d’obres seves en col·laboració amb artistes de la comarca; etc. I la cirereta del pastís seria obtenir els fons suficients per reeditar l’obra, “exhaurida des de fa molt temps”, Ataüllar el món des del Molinar. I aquí és on l’ASCUMA troba a faltar la complicitat que dèiem al principi, segons José Miguel Gràcia: “El més dolent és que el Govern d’Aragó està tancat a tot i no obtindrem cap solució”. Però no es donen per rendits i picaran tantes portes com calgui: la de l’Institut Ramon Muntaner, la de la Comarca del Matarranya, l’Institut d’Estudis Ilerdencs…
Taula de llengües i identitat a les II Jornades Aragoneses de Sociologia | Xarxes socials i llengües
gen. 16Taula de llengües i identitat a les II Jornades Aragoneses de Sociologia | Xarxes socials i llengües.
Els dies 16 i 17 de maig se celebrarà les II Jornades Aragoneses de Sociologia en les que hi haurà la taula sobre “Llengües i identitat”. La proposta és especialment interessant, perquè és un bon esdeveniment per a crear bon clima entre la gent que fa recerca social sobre llengües i identitat, especialment al voltant de la Franja i de la llengua aragonesa. Ah, i és una nova bona oportunitat d’escoltar al ponent: Ramon Sistac! Tos enganxo més avall los enllaços a la crida d’articles:
Mesa de LENGUAS E IDENTIDADES
Coordinadores: Chabier Gimeno (profesor en la Facultad de Ciencias Sociales y del Trabajo de la UZ) y Natxo Sorolla (investigador en la Universitat de Barcelona);
Contacto: chabierg@unizar.es y natxosorolla@gmail.com
- Ponente, Ramon Sistac (Profesor de la Universidad de Lleida): “Lengua, cultura,sentimiento,identidad y ciudadanía en la Franja: ¿un cocktail explosivo o un reto creativo?”
Call for Papers (Aragonés / Castellano / Catalá)
Qui sóc? | Ua1 Lleida 104.5 FM.
“I llavors Déu digué a Moisès: —jo sóc el qui sóc”. Tot un autèntic embolic traduït de l’hebreu que va ser parodiat no recordo per qui amb allò de “jo sóc el qui sóc, però no hi sóc gaire”. D’altra banda, una de les nostres principals icones nacionals, el Crist en maiestas domini de Sant Climent de Taüll, en el llibre obert que sosté amb la seua mà esquerra, assevera rotundament: “ego sum lux mundi”. Hi ha, al llarg de la història, altres afirmacions no menys contundents, des del “cogito, ergo sum” de Descartes al “yo soy yo y mi circumstancia” d’Ortega y Gasset. Més críptic resulta encara el poeta valencià del segle XVI Joan Timoneda: “só qui só, que no só jo / puix d’amor mudat me só”, més o menys coetani del vers de Teresa de Ávila, “vivo sin vivir en mi”, que també déu n’hi do. Però els homenets i donetes de la nostra època encara són més opacs quan ens disparen, a boca de canó, allò tan suat de “jo sóc com sóc”, que sembla justificar qualsevol comportament extravagant, arbitrari o fins i tot asocial. Per no parlar del màxim grau de l’ambigüitat, blocant fins i tot de qualsevol possibilitat de comunicació, que es produeix quan algú truca per telèfon (o a l’intèrfon) i s’identifica amb un convençut “que no em coneixes? Sóc jo!”.
Res per a escandalitzar-se. Al capdavall, encara és més críptic i ambigu el nostre estatut d’autonomia, que diu en el seu preàmbul que “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.”. És a dir i en definitiva: que som i serem.
Ramon Sistac
Professor de Dialectologia de la Universitat de Lleida i delegat a Lleida de l’Institut d’Estudis Catalans
– See more at: http://www.ua1.cat/noticies/qui-s%C3%B3c#sthash.5drI03G6.dpuf
16/01/2014 – Opinió de Ramon Sistac
“I llavors Déu digué a Moisès: —jo sóc el qui sóc”. Tot un autèntic embolic traduït de l’hebreu que va ser parodiat no recordo per qui amb allò de “jo sóc el qui sóc, però no hi sóc gaire”. D’altra banda, una de les nostres principals icones nacionals, el Crist en maiestas domini de Sant Climent de Taüll, en el llibre obert que sosté amb la seua mà esquerra, assevera rotundament: “ego sum lux mundi”. Hi ha, al llarg de la història, altres afirmacions no menys contundents, des del “cogito, ergo sum” de Descartes al “yo soy yo y mi circumstancia” d’Ortega y Gasset. Més críptic resulta encara el poeta valencià del segle XVI Joan Timoneda: “só qui só, que no só jo / puix d’amor mudat me só”, més o menys coetani del vers de Teresa de Ávila, “vivo sin vivir en mi”, que també déu n’hi do. Però els homenets i donetes de la nostra època encara són més opacs quan ens disparen, a boca de canó, allò tan suat de “jo sóc com sóc”, que sembla justificar qualsevol comportament extravagant, arbitrari o fins i tot asocial. Per no parlar del màxim grau de l’ambigüitat, blocant fins i tot de qualsevol possibilitat de comunicació, que es produeix quan algú truca per telèfon (o a l’intèrfon) i s’identifica amb un convençut “que no em coneixes? Sóc jo!”.
Res per a escandalitzar-se. Al capdavall, encara és més críptic i ambigu el nostre estatut d’autonomia, que diu en el seu preàmbul que “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.”. És a dir i en definitiva: que som i serem.
Ramon Sistac
Professor de Dialectologia de la Universitat de Lleida i delegat a Lleida de l’Institut d’Estudis Catalans
– See more at: http://www.ua1.cat/noticies/qui-s%C3%B3c#sthash.5drI03G6.dpuf
16/01/2014 – Opinió de Ramon Sistac
“I llavors Déu digué a Moisès: —jo sóc el qui sóc”. Tot un autèntic embolic traduït de l’hebreu que va ser parodiat no recordo per qui amb allò de “jo sóc el qui sóc, però no hi sóc gaire”. D’altra banda, una de les nostres principals icones nacionals, el Crist en maiestas domini de Sant Climent de Taüll, en el llibre obert que sosté amb la seua mà esquerra, assevera rotundament: “ego sum lux mundi”. Hi ha, al llarg de la història, altres afirmacions no menys contundents, des del “cogito, ergo sum” de Descartes al “yo soy yo y mi circumstancia” d’Ortega y Gasset. Més críptic resulta encara el poeta valencià del segle XVI Joan Timoneda: “só qui só, que no só jo / puix d’amor mudat me só”, més o menys coetani del vers de Teresa de Ávila, “vivo sin vivir en mi”, que també déu n’hi do. Però els homenets i donetes de la nostra època encara són més opacs quan ens disparen, a boca de canó, allò tan suat de “jo sóc com sóc”, que sembla justificar qualsevol comportament extravagant, arbitrari o fins i tot asocial. Per no parlar del màxim grau de l’ambigüitat, blocant fins i tot de qualsevol possibilitat de comunicació, que es produeix quan algú truca per telèfon (o a l’intèrfon) i s’identifica amb un convençut “que no em coneixes? Sóc jo!”.
Res per a escandalitzar-se. Al capdavall, encara és més críptic i ambigu el nostre estatut d’autonomia, que diu en el seu preàmbul que “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.”. És a dir i en definitiva: que som i serem.
Ramon Sistac
Professor de Dialectologia de la Universitat de Lleida i delegat a Lleida de l’Institut d’Estudis Catalans
– See more at: http://www.ua1.cat/noticies/qui-s%C3%B3c#sthash.5drI03G6.dpuf
Ja podeu veure ‘Lleida frega Fraga’, el nou videoclip d’El Petit de Cal Eril.
Ja podeu veure ‘Lleida frega Fraga’, el nou videoclip d’El Petit de Cal Eril
Joan Pons protagonitza la versió audiovisual d’una de les cançons del disc ‘La figura del buit’
Joan Pons, l’ànima d’El Petit de Cal Eril, protagonitza el psicodèlic videoclip de ‘Lleida frega Fraga’, la història del farmacèutic “enganxat a l’Orfidal’. La cançó forma part del disc ‘La figura del buit’, un dels treballs discogràfics més destacats del 2013.
El Petit de Cal Eril segueix el seu any triomfal amb nous concerts. El 27 de desembre actuarà al Teatre Cal Bolet de Vilafranca de Penedès; el 29 de desembre, a la Sala Torín d’Olot, i el 7 de febrer, al Casino l’Aliança del Poblenou de Barcelona.
Lletra de Lleida frega Fraga, de l’àlbum La figura del buit de El Petit de Cal Eril – Viasona.
en siset té un nét farmacèutic
enganxat a l’orphidal
com cal, de dilluns a divendres
serveix farmàcia i es distreu
tastant estomacals i algun somnífer
és expert en mal de coll
espidifen i fluidasa
i pastilletes lizipaina,
és el farmacèutic de lleida
els dissabtes treu de festa l’indíbil
i deixa en mandoni en un banc
és expert amb mals de caps
aspirina
vuit gintònics i agafa el son
és el farmacèutic de lleida
Nou revolt de la història de l’escriptor tarragoní que guanyà certàmens literaris en ‘baléà’ i la varietat lingüística oriental de l’Aragó fora ‘saber-ne’
Imatge del diploma que certifica el reconeixement a Nadal en el certamen literari aragonès.
27-12-2013
L’entitat cultural promotora del LAPAO treu les ungles i es defensa de Marc Nadal, el jove tarragoní que guanyà dos certàmens literaris en ‘baléà’ i en la variant lingüística oriental d’Aragó, una parla que oficialment per al govern d’aquella regió no és català, malgrat que tradicionalment s’ha considerat aquesta zona una part del domini lingüístic de la llengua pròpia de Balears.
FACAO-Federació d\’Asociacións Culturáls de l\’Aragó Oriental tracta d’explicar la seva versió d’una història que en les últimes hores ha motivat nombroses opinions a les principals xarxes socials. En fer-ho, tanmateix, queden retratats amb una narració un poc estrambòtica.
“Heus aquí que un jove catalanista ha volgut anar de viu i amb mentides i falsedats ha volgut desacreditar FACAO i la llengua aragonesa. Fent servir estratagemes immorals i mentides ha intentat fer creure als mitjans de comunicació que un relat seu, escrit en català, havia assolit el tercer premi del XII Concúrs Lliterari en Aragonès Oriental Roberto G. Bayod“, explica l’entitat a un comunicat al seu web, que per cert, està escrit completament en castellà.
Traduccions i modalitats
“Res més enfora de la realitat”, defensa l’organització, assegurant que el guardó obtingut no era pel text original, sinó per al “relat una vegada traduït a l’aragonès oriental”.
És a dir, no just reconeixen haver donat un premi a un relat que originalment no complia les bases del concurs -ser escrit en una modalitat lingüística de l’aragonès oriental, encara que l’organització es reservava el dret d’assistir lingüísticament als participants-, sinó que també admeten haver traduït el text prèviament a donar-li el guardó, perquè aquest “no estava redactat en lliterà” -el parlar de la comarca de la Ribagorça-.
“És com un escrit que mescla el català i el lliterà, com si s’hagués volgut escriure en lliterà però per part d’algú que escriu en català. No hi ha cap problema al respecte”, constataven en un primer moment, abans de descobrir les ‘fosques’ intencions de Nadal, a qui anomenen “el caçador caçat”.
Pancatalanisme
L’entitat partidària de posar en valor les modalitats aragoneses a la Franja de Ponent destaca, a més, que tot aquest embull aconsegueix demostrar que “l’aragonès no és un dialecte del català”. D’altra banda, consideren que Nadal “s’ha retratat a si mateix i la manera d’actuar del pancatalanisme”.
“És una llàstima la imatge que ha donat Marc Nadal que, no només reflecteix la seva immoral manera de ser i actuar, sinó que a més embruta la imatge dels catalans que no tenen res a veure amb l’obsessió pancatalanista”, conclou FACAO.
1. Fragment d’una nota de premsa de la FACAO, desembre de 2013. (La FACAO és una associació que diu que a la Franja no s’hi parla català, sinó LAPAO)
Finalmente, el tercer galardonado de este año ha sido el tarraconense Marc Nadal, por su trabajo “¡Que dingú mos faigue callá!”. Nadal es de Tarragona pero parte de su familia es oriunda de Tamarite de Litera, por lo que el tarraconense ha querido homenajearla, sobre todo a su abuela, que siempre conservó el literano.
2. Declaracions de Marc Nadal, gener de 2014
Presentar-se a premis literaris convocats per entitats contràries a la unitat de la llengua i formar part del pòdium dels guanyadors, aquesta és la manera que ha triat el tarragoní Marc Nadal per desemmascarar els atacs a la unitat de la llengua. «Als Països Catalans, el principal que compartim és la llengua», assenyala Nadal a Nació Digital, tot explicant que va decidir presentar-se als certàmens convocats per la FACAO (Federació d’Asociacións Culturáls de l’Aragó Oriental) i S’Acadèmi de sa Llengo Baléà, com a «forma elegant de boicotejar-los».
3. Fragment del conte escrit, amb ironia burleta, per Marc Nadal i premiat, amb poca capacitat per a les ironies, per la FACAO
En sentí tot això, Juan no ba podé aguantá més. Abíe bist la película “El club de los poetas muertos” uns díes antes, ba repetí l’escena posantse de peu damunt la taula. Lo profesó li ba dí:
—Joan, si us plau, fes el favor de baixar de la taula.
Pero Juan no li ba fe cas. En aquell moment, li ba bindre la inspiració i ba recitá les siguients paraules:
“Oh profesó, disculpa que et replique
sempre hem sigut de lo Regne d’Aragó.
Per als catalans, bolem lo milló:
pero no bolem que ningú mos domine.
Los meus bons yayos sempre ban charrá
la llengua que es parla en la Llitera
en respecte la bolem conserbá:
un bon futur encara li espera.
Perque lo nostro bolem mantindre:
españols i aragonesos que som,
que en cuentos chinos no mos binguen:
No em bull amagá, yo sic d’Aragó!”
Masa Somarda (AragonSomarda) a Twitter
Un error de etiquetado atribuye al Ternasco de Aragón procedencia irlandesa
EFE 07/01/2014
Un error de etiquetado en el proceso de envasado de las bandejas de ternasco de Aragón ha atribuido a Irlanda la procedencia de este producto aragonés con Indicación Geográfica Protegida (IGP).
La Unión de Consumidores de Aragón (UCA) ha tenido conocimiento del hecho a través de las redes sociales en las que se alertaba de que, a pesar de que la carne envasada llevaba los logotipos y marchamos de calidad del Ternasco de Aragón, en el recuadro donde se informa de la trazabilidad se decía que el animal era nacido, engordado, sacrificado y despedazado en Irlanda.
Una vez avisado el Consejo Regulador de la IGP, que ya se había enterado del caso, representantes de la entidad se personaron en el establecimiento Alcampo y comprobaron que era un error en el etiquetado, pero que el producto era Ternasco de Aragón y que el precio se correspondía con el del mercado, informa la UCA en una nota de prensa.
Por ello la organización de consumidores considera que no existe fraude para el consumidor, ni en el precio ni en la calidad.
La UCA ha remitido la información a la Dirección General de Consumo del Gobierno de Aragón a los efectos oportunos.
Taverner @AragonSomarda podeu anar i ficar bombes a pubs irlandesos. Que tasten la seua medecina!
Masa Somarda @AragonSomarda
NI UNA NOTA DE PRENSA D’A PLATAFORMA NO MINCHAMOS TERNASCO IRLANDES U A FEDERACION D’ASOCIACIONS CULTURALS DE L’ARAGON IRLANDES?
Masa Somarda 
Masa Somarda MAL DIA T’ARAGON: UNA CONSPIRACION CATALANO-IRLANDESA MIRA DE FURTAR-NOS O TERNASCO Y HA TROLEAU OS CONTENIUS D’A WEB
Las cosas claras y el chocolate espeso | Lo finestró del Gràcia.
(Article publicat al Diario de Teruel)
En las líneas que siguen aplicaré la sentencia popular para explicar el problema de Cataluña con España, o con el resto de España, si alguien así lo quieren expresar. Basta ya de tergiversar las cosas con simplificaciones desorientadoras o eufemismos interesados. Lo que pasa en Cataluña es que una mayoría creciente de ciudadanos quieren gobernarse por si mismos, es decir, no quieren formar parte de una España en la que se sienten discriminados económica y culturalmente. Para entendernos, quieren ser plenamente europeos, pero sin pasar por Madrid. Sobre las causas y el proceso de desafección se ha escrito mucho, pero con tan poco éxito, que hasta tanto no se ha llegado a la situación actual casi nadie se lo creyó.
El lector tiene todo el derecho a no creerse tampoco ahora que sean mayoría los catalanes que quieren la independencia, ahora bien, alguien que crea en la democracia, ¿puede proponer una formula para salir de dudas que no sea el recurso a las urnas? Alrededor del 80 por ciento de los catalanes desean decidir acerca de su futuro —derecho a decidir—, unos para votar sí a la independencia y otros para votar no, como es lógico. El recuento de las papeletas dejaría las cosas claras. Por supuesto que cuando se defiende con tanto ahínco el derecho a decidir, lo que se quiere decidir realmente es la independencia. ¡Basta ya de eufemismos!
Seguir dando vueltas a la culpabilidad de Mas y exigir que rectifique, no es otra cosa que desviar la atención del problema y acrecentar los independentistas. De no existir este Mas habría otro “Mas” u otro “Menos”. Las cosas seguirían igual porque son los ciudadanos los que empujan.
Todos sabemos, o debiéramos saber, lo que dice la Constitución al respecto. Todos sabemos, o deberíamos saber, que las interpretaciones de sus preceptos son variables en función de la voluntad política del que hace la interpretación. Se puede acudir al espíritu constitucional, se pueden tener en cuenta las circunstancias cambiantes por el tiempo transcurrido y también se puede cambiar la Constitución. Que nadie infiera de mis palabras que quiero llegar a la conclusión de que todos los preceptos constitucionales son pura retórica, no es mi voluntad. Ahora bien, ¡con que facilidad hemos convertido en pura retórica, todos los preceptos constitucionales que garantizan el derecho al trabajo y a disponer de una vivienda! Si alguien tiene el gusto de repasar la Constitución encontrará muchos ejemplos más de flagrantes incumplimientos constitucionales. ¿Puede un gobierno desmantelar el Estado del bienestar y privar de derechos laborales y sociales tan descarnadamente respetando la Constitución?
Esa mayoría de catalanes, que las urnas podrían contabilizar, tiene, equivocadamente o no, un proyecto político nuevo, una esperanza de futuro. ¿Desde la otra parte, qué se le ofrece, que no sea el muro constitucional o las amenazas cuando conviene? ¿Es el miedo un buen remedio para curar las ansias independentistas?
Se afirma desde el Madrid centralista —gobierno, oposición y medios de comunicación— que en el supuesto de una Cataluña independiente quedaría automáticamente fuera de la UE, de la zona euro, de la OTAN y de no sé cuantas instituciones más. Tengo dudas a la hora de calificar dichas afirmaciones, pues unas veces las considero como insensatas, otras como de mala fe, y otras más como pueriles. Si alguien se vería abocado a negociar sería España para intentar repartir la gran carga de su Deuda Pública y desplazas gastos de estructuras hacia Cataluña u obligaciones futuras del Estado, por ejemplo. ¿Aceptaría Cataluña participar en estos gastos y obligaciones ante un boicot de España en las instituciones europeas? ¿Lo aceptarían dichas instituciones? ¿Qué dirían los poderes financieros?
Si una cosa tengo muy clara es que, pase lo que pase, las cosas no van a seguir igual: un largo proceso de negociación va a tener lugar para bien de todos, con o sin Cataluña: la Constitución habrá de reformarse bajo el riesgo actual de una involución, algunas autonomías resultarán inviables y la capital de España habrá de devenir menos poderosa, menos influyente y con estructuras de Estado muy recortadas, entre otras cosas. Todo ello será así, si se impone la razón, claro está.
Y acabo diciendo que “al pan, pan y al vino, vino” y una buena taza de chocolate negro y espeso al 70 ó 75 por ciento de cacao porque la feniletilamina que contiene protege el sistema cardiovascular y los flavonoides remedian el estrés.