ASCUMA a Sabadell (2ª jornada) | Lo finestró del Gràcia.

A les 7 del vespre del passat 21 de febrer, a la sala d’actes del Casal Pere Quart de Sabadell, va tenir lloc la segona de les Jornades del Matarranya a Sabadell, organitzades per l’Òmnium Cultural d’aquesta ciutat i l’Associació Cultural del Matarranya. Es van presentar dos llibres d’autors matarranyencs: El Matarranya. Crònica de viatge de Joaquim Monclús i Licantropia de Carles Terès. Al centre de la taula, com a coordinadora, Montserrat Mateu d’Òmnium, flanquejada pels dos autors i editors, coordinà l’acte. Joan Maluquer, director d’”Edicions Galerada”, després de fer esment de les seues relacions personals i professionals amb Joaquim Monclús, li cedí la paraula, el qual, entre altres comentaris, indicà que el seu llibre intenta fer un recorregut per la història, la política, la cultura, la gastronomia, l’etimologia i l’arquitectura dels pobles del Matarranya amb la visió d’un fill d’aquelles terres. Josep Cots, director i editor (Edicions de 1984), expressà la ràpida atracció que va sentir quan va llegir les primeres pàgines de Licantropia de Carles Terès. Va destacar, per sobre de tot, l’equilibri conceptual, descriptiu i lingüístic de l’obra. Carles Terès, amb la seua personal humilitat, ens donà a conèixer la gènesi i concepció de l’obra, tota una magnífica i profunda reflexió intel·lectual. El públic agraït no va estalviar aplaudiments.

I com acte final de les jornades, el quartet vocal sabadellenc “Som Amorós”, format per Montserrat Saurí, Yvonne Breysse, Josep Boltaina i Enric Arquimbau, ens obsequià amb el recital “Cançons de la terra”, uns regals per l’oïda, el record i altres sentiments. El públic els pagà amb forts aplaudiments.

Les Jornades Culturals del Matarranya a Sabadell han estat un èxit en tots els sentits. Per sobre de les fronteres administratives o polítiques, tan de bo restin sempre el llaços lingüístics, culturals i amicals.

                                                                                               José Miguel Gracia

Tossal dels 3 Reis « Lo finestró del Gràcia.

Alcañiz, Morella y Tortosa reimpulsan el Consorcio de los 3 Reyes.

ASCUMA a Sabadell « Lo finestró del Gràcia.

El Casal Pere Quart de Sabadell és conegut popularment com les Voltes de Ca l’Oliver, el casal fou construït el 1862 per Pere Oliver, besavi patern de Joan Oliver. El projecte inicial, obra de l’arquitecte Gabriel Batllevell, incloïa disset porxades a la Rambla. La seu actual del Casal Pere Quart correspon a la residència familiar dels Oliver, encara que Joan Oliver no nasqué en aquest edifici sinó a la casa del carrer del Jardí, 8.

El dia 15 de febrer, en aquest espai, Òmnium Cultural de Sabadell i l’Associació Cultural del Matarrranya van presentar les Jornades del Matarranya a Sabadell (1ª Jornada).

A les 6 de la tarda es van obrir les exposicions a la planta baixa de l’edifici i al voltant de les 17, la presidenta d’Òmnium Cultural de Sabadell i el president d’Ascuma, Josep Maria Baró, obriren els actes i donaren la benvinguda als assistents. Tot seguit presentaren les exposicions: Carles Sancho, “Ataüllar el món des del Molinar” i Josep Miquel Gràcia, “Quan érem emigrants”.

A la Sala d’Actes del 1er pis, després de la presentació de Josep Boltaina, alma mater dels actes, van donar a conèixer l’Associació Cultural del Matarranya, el seu president, Josep Maria Baró, Carles Sancho i Josep Miquel Gràcia.

Passades les 20 hores arribà l’actuació estel·lar, el Duo Recapte (Antoni Bengochea i Màrio Sasot) amb l’espectacle “Ataüllar el món des del Molinar. Desideri Lombarte, in memoriam”. Com sempre, un èxit força aplaudit, en aquest cas pels sabadellencs.

No mancaren les lloances a l’espectacle i a l’ASCUMA en general, mentre els assistents assaborien unes bones coquetes, mantegats, ametllats i vi de nous del Matarranaya.

Programa Duo Recapte

Música, poesia i emocions a Sabadell. | Mas de Bringuè.

Música, poesia i emocions a Sabadell.

Màrio sasot, Josep Boltaina i Antoni Bengochea

Sorpresa, emocions diverses i complicitats múltiples van cofluir en una nit màgica el passat 15 de febrer, al Casal “Pere Quart” durant el concert que va donar allà el Duo Recapte en  el marc de les  “Jornades del Matarranya a Sabadell” organitzades per Òmnium Cultural d’aquesta vila i l’Associació Cultural del Matarrranya.

Antoni Bengochea (veu) Antoni Bengochea i Màrio Sasot (bandúrria) oferiren l’espectacle “Ataüllar el món des del Molinar. Desideri Lombarte, in memoriam” davant de més de cent persones, entre les que hi havia membres associacts d’Òmnium Sabadell, franjolins residents a Catalunya, membres d’ASCUMA, i nombrosos sabadellecs i vallesans amb ancestres matarranyencs.

El concert va ser seguit amb molta atenció per un públic atent i entregat, que gaudí de les diferents etapes i variants de la poesia de Desideri: els curts i sentits sonets que parlen de la terra, la vida, l’amor i la mort , o els els romanços narratius més irònics, que ajudaven a comprentre els diversos aspectes de la temàtica lombartiana, les etapes que va passar en la seua (curta) existència  i la seua sensibilitat i optimisme vitals.

El públic mostrà el seu deler i satisfacció amb nombrosos aplaudiments al llarg de l’espectacle.

Òmnium Sabadell organitza unes jornades sobre el Matarranya – [Notícia Òmnium].

Ampliar…

Òmnium Cultural de Sabadell organitza, conjuntament amb l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i amb la col·laboració del CNL de Sabadell, la CAL i la Plataforma per la Llengua – Vallès Occidental, unes jornades sobre el Matarranya. Les activitats relacionades amb aquesta comarca es faran el 15 al 22 de febrer d’aquest any i al Casal Pere Quart de la capital vallesana (Rambla, 69 de Sabadell).

Les Jornades s’inauguraran el divendres 15 de febrer a les 6 de la tarda amb la presentació de dues exposicions conjuntes sobre la cultura i la gent del Matarranya. Tot seguit, hi haurà parlaments, música i diverses intervencions d’entitats i persones relacionades amb el Matarranya. Així mateix, el dijous 21 de febrer hi haurà la presentació de diversos llibres a partir de les 7 de la tarda abans d’un concert de cant vocal amb el grup Som Amorós.

Carles Terès presenta Licantropia.

A lo largo de la veintena de capítulos de la obra, que arranca con unos inquietantes hechos ocurridos en 1759, el lector irá descubriendo los secretos de la zona y “verá emerger una parte oscura, que no tiene por qué ser mala”.

La novela ‘Licantropia’, de Carles Terès.. El diseñador gráfico Carles Terès, que se considera un escritor aragonés de lengua catalana, se estrena como novelista con ‘Licantropia’, un inquietante relato con hombres lobo, ubicado en las comarcas fronterizas de Aragón con Cataluña, con el que obtuvo en 2011 el premio Guillem Nicolau.

Acompañado por el editor de Edicions de 1984, Josep Cots, el autor del Matarranya ha explicado este martes en rueda de prensa que ha construido una historia con un grueso argumental que transcurre en la actualidad, con un hombre feliz, de personaje protagonista, en un entorno idílico, “que no es tan bueno como parece”.

A lo largo de la veintena de capítulos de la obra, que arranca con unos inquietantes hechos ocurridos en 1759, el lector irá descubriendo los secretos de la zona y “verá emerger una parte oscura, que no tiene por qué ser mala”.

Residente en el pequeño pueblo de Torredarques (Teruel), Carles Terès ha reconocido que difícilmente hubiera podido escribir la novela si hubiera continuado viviendo en Barcelona -ciudad en la que nació hace 50 años, hijo de padres aragoneses- porque son las tierras en las que reside desde hace varias décadas las que le inspiran.

Por ellas pasea en muchas ocasiones en solitario, incluso de noche, “lo que va creando un poso”. “El tema fantástico siempre me ha gustado, a la vez que me interesa mezclar situaciones inquietantes con las de la cotidianeidad”, ha precisado.

Respecto a la lengua empleada en la novela, señala que ha realizado un “trabajo dialectal lo más cuidado posible, sin un exceso de barbarismos”.

Lector de Lovecraft y Edgar Allan Poe, tampoco ha escondido que le hubiera gustado escribir ‘La pell freda’, del barcelonés Albert Sánchez Piñol, una obra que le impresionó cuando la leyó por primera vez.

Nacido en Barcelona en el año 1962, Carles Terès vive y trabaja entre Torredarques y Alcañiz (Teruel), donde publica como columnista en medios locales como “La Comarca d’Alcanyís” y “Temps de Franja”.

Ortells recupera el senyal de les cadenes autonòmiques d’Aragó i Catalunya | Comarques Nord.

Les cases d’Ortells també han recuperat, este cap de setmana, la recepció del senyal de les cadenes autonòmiques de Catalunya i Aragó. La localitat no podia rebre estes emissions des de fa més de dos anys i mig.

El regidor delegat d’Ortells i de tecnologies de la informació i comunicació, Ernest Blanch, afirma que “esta és una bona notícia per a Ortells, ja que a poc a poc es va recuperant la normalitat en l’espai radioelèctric de les distintes localitats”.

Cal assenyalar que en l’últim any, la localitat també ha millorat la seua cobertura telefònica o que ha aconseguit que arribe el senyal de Guifi.net, per a poder accedir a Internet. Estes millores reduïxen la bretxa digital d’esta zona d’interior.

(a “Homo Fabra”, 13-01-2013)

Artur Quintana o l’amor pels extrems de la llengua

Joan-Carles Martí i Casanova. Elx.

/ 21.01.2013

Vaig conèixer el Dr. Artur Quintana a  Elx a mitjan anys 1990. El professor tenia prop de seixanta anys i em va sorprendre la seua activitat incansable i el seu coneixement pregon d’aquestes comarques de l’Extrem Sud del País Valencià. Venia de la mà d’una joveníssima filòloga monoverina, Ester Limorti, la qual fa ara de professora de català a la vila del Pinós, a les envistes de la serralada del Carxe.  Els anys 1994 i 1995, recorrien tots dos els llogarets i els masos veïns. Els hi esperava el millor de la tradició oral valenciana d’aquella comarca murciana. Van arribar a temps de recollir-ho i d’inventariar-ho. Gairebé vint anys després la tasca hauria estat més feixuga i difícil perquè el despoblament de la zona ha estat important.

Artur Quintana a la cara nord de la vall on es troba la Pobla de Benifassà, al País Valencià, no gaire lluny de la Codonyera d’Aragó

La ciutat d’Elx és a 46 km. de la vila fronterera valenciana del Pinós, que fa de centre comercial, educatiu en secundària i de serveis d’aquests catalanoparlants, que habiten a l’altra banda de la ratlla murciana.  Els habitants de les Valls del Vinalopó –hi incloc la subcomarca murciana del Carxe perquè n’és una continuació natural– van emigrar molt a les ciutats sabateres d’Elda i Elx, capital del Baix Vinalopó,  a la segona meitat del segle XX. Hi havia, fins i tot, autobusos que feien la línia cap a la ciutat de les palmeres.

Hem dinat molts gaspatxos de pastor, gatxamigues i arrossos amb conill i caragols als llogarets del Raspai o a la Canyada del Trigo. Hem pujat més d’una vegada, amb els fills petits, els 1.371 metres de la muntanya que li dóna nom, des de la qual hi ha una vista llunyana de la mar. Hem parlat amb les seues gents i hem entrat a la Torre del Rico, datada al segle XVI. Hem fet de guia per a valencians, catalans i mallorquins de passatge per aquestes terres.

Així, no  és d’estranyar que al recull de cançons carxeres recollides per Quintana/Limorti  hi haja, entre altre cançons compartides, l’havanera elxana per antonomàsia: “Venim de la mar/ no portemdinés/ anem a cal mestre/ i no ha-hi res què fer. Mo n’anem a casa/ en un mal humor/ de vore que vénen/ de vore que vénen/ es festes d’agost”.  Comprendreu que fos un dels primers a comprar l’edició original, feta per l’Institut Juan Gil Albert, de la Diputació d’Alacant, l’any 1998. He tingut el goig de llegir-lo i rellegir-lo sovint.

D’aleshores ençà, he tingut el plaer de trobar-me amb el Dr. Quintana unes quantes vegades en saraus relacionats amb la llengua catalana. A Elx (1998) i a Guardamar (2009), amb motiu de les Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en les quals vaig col·laborar.  L’any 2000 a l’IEC, a Barcelona, on vaig ser invitat a parlar des de la taula presidencial en unes jornades filològiques. La darrera vegada, a Guardamar, vam seure plegats a dinar a la mateixa taula, amb les nostres mullers;  i us he de dir que la seua dona alemanya parlava un català tan polit com la meua del Camp d’Elx.  Recorde, però, amb una vivor especial, la visita que vaig fer, com a president de la Federació d’Organitzacions de Llengua Catalana, la FOLC,  a Calaceit, Queretes i rodalies, l’any 2006, dintre d’una revolada per la Franja de Ponent. Vaig poder comprovar, in situ, el seu compromís intens i el seu activisme a les terres aragoneses de llengua catalana.

A més a més, Artur Quintana no tan sols és un gran especialista en català, occità i alemany. Fou professor a la Universitat de Heidelberg fins a la seua jubilació i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consello de l’Aragonés i membre  d’Honor de l’Academia  del Aragonés. Arribada la jubilació va decidir compartir el seu temps entre les seues cases a la Codonyera, a Speyer/Espira (Alemanya) i  la seua Barcelona natal. La nostra amistat epistolar ha quedat refermada per la correspondència pública i privada que hem mantingut al voltant de la llista electrònica de lingüistes Migjorn al llarg dels anys.

De la seua tesi doctoral sobre El català de la Codonyera, publicà un llibre amb el qual guanyà el Premi Nicolau d’Olwer l’any 1973. Els dos llibres sobre El Carxe i la Codonyera  es feien molt difícils de trobar, enfora de les biblioteques universitàries, motiu pel qual han estat revisats, ampliats i reeditats en els darrers mesos de 2012. Preneu-ne nota:

Quintana, Artur (2012), El Català de la Codonyera (Terol, Aragó) Gara Edizions, Institución Fernando el Católico, Prensas Universitarias, Zaragoza, 270 pàg., Zaragoza

Limorti, Ester/ Quintana, Artur (2012), El Carxe, Recull de literatura popular valenciana de Múrcia ,Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, 318 pàg., Biblioteca Filològica, LXXI, Barcelona.

Artur Quintana a la Torre del Rico

A tall de cloenda, us he de dir que la lectura d’aquests dos llibres són una delícia per a qualsevol que s’estime la llengua catalana. Per a mi, hereu i usuari de la parla catalana més fronterera i més meridional, em sobten les concomitàncies entre la Codonyera i Elx. En diré tan sols un grapat, de les més cridaneres, però la llista es faria inacabable: alforrar, aigua d’alvessà< de vessant,  brulla,  cantereller,  cell, covatxa,  escur, gentola, granullada, lleme,  llimó, núgol, panís, pàssia, panical, pataca, petit, professó, pudentina, reglotar,  siti, somera, tamborinada, tardet, teronja, tresplantar o xafarder. Els extrems del català sempre es toquen i conec llistats inacabables semblants que ens agermanen amb l’Empordà o el Rosselló, amb les Balears o Tortosa; fins i tot, amb l’Alguer, cosa que acostuma a  estranyar uns altres valencians. El repoblament medieval de l’Extrem Sud   –amb catalans de totes les terres catalanes–  i el seu arcaisme ens parla de barreges diverses.  En un País Valencià com cal, el barceloní Dr. Artur Quintana, seria membre d’honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això i moltes altres coses són les que trobem a faltar en una llengua que es vol forta i comuna.

Jornades Culturals d’ASCUMA a Sabadell | Mas de Bringuè.

Òmnium Sabadell i l’Associació Cultural del Matarrranya (ASCUMA) organitzen, del 12 al 22 de febrer de 2013,  unes jornades a la capital vallesana per a donar a conèixer la realitat cultural, econòmica i social de la comarca més meriodional de la Franja aragonesa de parla catalana. Ací teniu el programa, fer amb gran esforç i il·lusió per part d’ambdues entitats organitzadores i amb la col·laboració de diferents persones, grups i institucions de la zona.

CARTELL MATARRANYA-definitiu JORNADES SABADELL

Una molt bona entrevista a “Sentits” « L’esmolet.

Vaig passar una molt bona estona coversant amb l’Adolf Beltran, a Catalunya informació. La vull compartir amb vosatres.

Escoltar el programa “Sentits”

Des de la frontera amb afecte « Lo finestró del Gràcia.

Recomano la lectura de l’article de Francisco Domenech, alcalde de Favara, publicat ahir a “La Comarca” d’Alcanyís, i a www.lacomarca.net  sobre el govern d’Aragó i la Franja. Entreu aquí per llegir-lo.

Desde la frontera con afecto

Francisco Domenech

---

Desde la frontera con afecto

Hola! Soy Paco y escribo desde Fabara, en la Franja Oriental de Aragón. ¡Qué! No está mal como presentación de lo que puede ser el comienzo de una larga colaboración con este periódico que, según parece, quiere ser nuestro y sólo nuestro. La frase no es alambicada y ni siquiera muy elaborada, pero contiene dos elementos que sin duda gustarán a la mayoría de los habitantes del Bajo Aragón Histórico, el territorio que cubre este periódico. Uno: “Oriental”, el otro, “Aragón”. Gracias a ellos, los nacionalistas de todo pelaje ya respirarán tranquilos. Somos aragoneses, o sea, suyos, y nos han ubicado geográficamente. Ya tenemos contentos a los aragonesistas.
Sin embargo, también hubiera podido presentarme: ¡Hola! Soy Paco y escribo desde Favara del Matarranya, en la Franja del Poniente de los Países Catalanes. Nada podría reprochárseme. Al menos, desde un punto de vista filosófico. Sería, salvando las distancias, como la traslación a nuestro caso del ejemplo que plasmó Ortega y Gasset en su libro ‘El Espectador’. Decía Ortega que la visión que se tiene de la Sierra del Guadarrama desde la solana no es la misma que cuando se mira desde la umbría. Y, sin embargo, es la misma. Porque la Sierra del Guadarrama tal vez sea la misma desde la umbría o la solana, pero nuestra Franja no es la misma si vista como oriente o como poniente. Sarpullido les sale a los buenos hombres de Aragón con solo mentar el poniente.
La razón de esta erupción cutánea reside en las ansias expansionistas de una Catalunya que, es obvio, no parará hasta conseguir anexionársenos. Debo decir que hubo un tiempo en que esta idea, aun sin gustarme, me reconfortaba. Siempre es bonito saber que alguien te desea. Porque, ¿quién y para qué querría algo que fuese de poco valor, inservible o inútil? Pero, más adelante comenzaron a surgirme dudas. No sé yo si tenemos tanto valor como para que Catalunya se meta en un fregado de calado por conseguirnos. No tenemos ni recursos ni población. Y, para remate, con muy poquita industrialización porque el día que explicaron en clase las teorías sobre el desarrollo económico armónico y las políticas de reequilibrio territorial, nuestros dirigentes hicieron pirola.
Al aumento de estas dudas fue contribuyendo con sus actuaciones nuestro Gobierno de Aragón. Pues resultaba fácil concluir que, si en verdad valiésemos mucho, Aragón, en vez de insultarnos y despreciarnos, nos mimaría para que deseáramos permanecer aquí. Y, sin embargo, en lo que es nuestro rasgo diferencial, el que nos distingue y eleva por encima de los otros pueblos de nuestra Comunidad Autónoma, es decir, que hablemos catalán en territorio castellano parlante, el insulto ha llegado al extremo de equipararnos con los niños en su etapa de aprendizaje de su lengua materna. De éstos, se dice que chapurrean; de nosotros, se afirma que somos los del chapurreau. Y, por si faltaba algo, estamos en unos momentos en que, una supuesta Consejera de Cultura del Gobierno de Aragón, asesorada por algún presunto experto en geografía, pero a la vez, ignorante de la filología, acaba de laminar la ley de lenguas que tanto nos costó que promulgara Marcelino Iglesias. Ahora ya no chapurreamos. Hemos pasado a hablar no sé qué variedad de una presunta lengua aragonesa primitiva. No podemos estar contentos, claro.
Pero tampoco estamos enfadados o indignados. Nuestra autoestima debe seguir intacta. No han sido los hombres de ciencia quienes nos han despreciado, sino unos políticos provincianos que, llevados de su tonta temeridad, se han metido en camisa de once varas para pontificar sobre asuntos que no entienden. Seguimos estando orgullosos de ser lo que somos. Pero el daño que pueda hacer al futuro de nuestra lengua la política adoptada por el Gobierno de Aragón, no debemos subestimarlo. Debe preocuparnos y debe motivarnos para una batalla que se presenta seria. ¡Bueno! Por fortuna, muy seria tampoco. No deja de tener un toque divertido saber que quienes te insultan son unos imbéciles. Yo, por mi parte, seguiré escribiendo acerca de nuestras cosas con el afecto que he proclamado en el título. Tal vez porque crecí en una casa en la que solía repetirse aquello de que, puede más una gota de miel que un barril de hiel. Y prometo hacerlo aun cuando tenga que referirme a esos políticos provincianos que, en su ignorancia, se han embutido en una camisa de once varas, ¡Pobrecillos!

Estás en: Levante-EMV<http://www.levante-emv.com/> > Ocio ><http://ocio.levante-emv.com/> Planes<http://ocio.levante-emv.com/planes/> > Noticias
Noticias | Planes
Parada y fonda
La grapa aragonesa. Hay una pista forestal que une Fredes, en la Tinença de Benifassà, con Beseit, en el Matarranya.
[http://ocio.levante-emv.com/img_contenido/estaticos/noticias/reloj.gif]24-01-2013 16:40

  *   rating
2 votos
[http://tuentistatic1-a.akamaihd.net/layout/web2-Zero/images/corporate/share_button/av_small.TL8BAnYOGn.png]<http://www.tuenti.com/share>
[Peña-roja de Tastavins. Emili piera]<http://ocio.levante-emv.com/img_contenido/noticias/2013/01/153208/parayfondarecortada.jpg>
Peña-roja de Tastavins. Emili piera
Por Emili Piera
Más que un río, es un barranco con un espejuelo de agua al final de profundas gargantas, como ocurre con el Cérvol o el Tastavins, las lluvias y fuentes de la zona no dan para más. Cañones que recorrieron los mismos cazadores de ciervos que pintaron sus sortilegios en Ares y la Valltorta: los primeros agricultores.
Descorchamos el 2013 en una habitación de hotel en Pena-roja de Tastavins, donde la tierra del Matarranya, de rocas sedimentarias y luminosos olivos, se vuelve menos agrícola y más roja y silvana. El culo del mundo, dirán algunos. Pues no. Hay poca gente, pero aquí estaba y está uno de los centros neurálgicos del viejo reino de Aragón, no en vano hay una peña cercana bautizada como Pico de los Tres Reinos. Y ese centro es el santuario de la Mare de Déu de la Font, gótico auspiciado por Pere IV, decoración mudéjar en los artesonados, paso obligado de peregrinos jacobitas.
Cuando abrimos la ventana al día, todo era azul y verde, lavado por la lluvia. Antes de las primeras luces, balaban las ovejas. La vez que Aragón estuvo más cerca de conseguir una salida al mar fue al otorgar su fuero a los pobladores del Matarranya, su comarca más oriental tomando como referencia Vinaròs, el Mediterráneo. Claro, que estaban Chiva y Cheste, también de población aragonesa, pero de fuero valenciano: a estos sólo la Huerta los separaba del mar.
Cuando llegamos a Herbers, las calles estaban vacías y el mesón cerrado: no es que algo más de setenta vecinos puedan hacer mucho ruido, pero es seguro que anoche lo intentaron. Casas con arco de medio punto y sillares de gran tamaño: cuando no quede ni el recuerdo de los cementos blancos de Calatrava, estos palacetes agrarios, casonas y ayuntamientos de labor berroqueña, seguirán en pie. Es un consuelo, cada cual lo entienda como le dé la gana.
Subimos hasta la iglesia y el palacio del Baró d'Herbers, que va recuperando una escuela taller. El conjunto tiene muros defensivos y almenas de cuando ya no había enemigos, y en la fachada se abre una bella ventana gótica. El tiempo y la hiedra han reconstruido el dintel hundido de la puerta de un prado. Seguimos disfrutando de la belleza de este casco urbano en calidad de madrugadores (muy relativos) del año nuevo. Un retablo cerámico de 1991 recuerda la participación de los vecinos («dels herbers jussans») en la rogativa que cada siete años lleva a los de Vallibona a treinta quilómetros de su pueblo. Precisamente, al santuario de la Mare de Déu de la Font, pero esa es otra historia.
La grapa aragonesa, que parecía sencilla, es doble o quizás triple, o, más probablemente, infinita. Me detengo ante un cercado de ovejas ordenadas como párvulos en misa de doce. Callan porque quizás saben que me encanta su paletilla. En el parque eólico del puerto de Torre Miró, con Morella a la vista, hay un molino con una aspa rota que parece un águila desalada.