El Punt Avui – Notícia: Pacte congelat a la Franja.

Catalunya i Aragó van signar fa un any i mig un acord de reciprocitat perquè TV3 es veiés a la Franja. S’ha augmentat la potència del senyal però no s’hi han posat repetidors

Les antenes de transmissió de televisió del Mont Caro, al parc natural dels Ports. Foto: ABRAHAM SEBASTIÀ.

L’acord el van signar els governs anteriors amb una vigènciade quatre anys

El govern de la Generalitat i el d’Aragó van signar el 13 d’octubre del 2010 un acord de reciprocitat per garantir que el senyal de TV3 i la resta de canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es veiés a totes les poblacions de la Franja de Ponent, i al mateix temps la televisió pública aragonesa es pogués sintonitzar a les comarques occidentals i a la costa de Tarragona.

Un any i mig després, aquell acord continua vigent, però congelat. S’havien d’aixecar 34 repetidors en territori de la Franja per poder rebotar fins a tots els racons d’aquestes comarques el senyal de TV3 emès des dels emissors del Segrià, l’Alta Ribagorça i les Terres de l’Ebre en direcció a Aragó. No se n’ha aixecat cap, encara. L’acord preveia també fer una despesa de 500.000 euros en aquestes instal·lacions i altres operacions tècniques, els quals havien de ser aportats per les dues administracions, però la implantació de l’acord no ha arribat.

El que sí s’ha fet és augmentar la potència des dels emissors catalans en direcció a les comarques de la Franja. I sembla haver obtingut bon resultat. Paulí Fontova, tinent d’alcalde de Calaceit (Matarranya) i en el passat un dels activistes a favor de TV3 a la Franja, explica que d’ençà de l’acord el senyal es rep per fi correctament a tota la comarca, excepte als pobles que no són catalanoparlants, com ara Alcanyís. I el mateix passa a la Llitera, el Baix Cinca i la Ribagorça, excepte en els punts on l’orografia no ho permet. Carles Barrull, promotor de Convergència Democràtica de la Franja a la Ribagorça, explica que diversos pobles no reben el senyal correctament. El terreny no ho permet i sense repetidors no hi ha senyal.

A l’acord, s’hi va arribar perquè la implantació de la televisió digital va deixar sense senyal els pobles de la Franja de Ponent que, en la seva majoria, havien rebut fins llavors el senyal de TV3 sense problemes, orientant les antenes cap als repetidors del Montcaro o Alpicat. Amb el nou senyal digital necessitaven més potència i proximitat per a la recepció. Per trobar una solució global, el govern català va iniciar converses amb el d’Aragó, les quals van culminar l’octubre del 2010 amb la signatura de l’acord de reciprocitat.

Els dos governs van donar una gran importància a l’acord, especialment el català. Qui era llavors conseller de Cultura, el republicà Joan Manuel Tresserras, va anar a signar-lo a Lledó, al Matarranya, acompanyat pel llavors director de la CCMA, Enric Marín. Per part aragonesa, el va signar el conseller de la Presidència, el socialista Javier Velasco. Ara tots dos governs han canviat de color polític i a Aragó mana una coalició del PP i el PAR. L’acord tenia una vigència de quatre anys. De moment, fa un any i mig que està congelat.

Hoy viernes el profesor, y máximo defensor de la Nueva Cultura del Agua, Pedro Arrojo impartirá una conferencia sobre el interesantísimo y polémico tema “¿Grandes trasvases del siglo XXI?”

No faltéis!

No a los trasvases! No a los pantanos!

Sala Costa, 19:30h.

Centro Aragonés de Barcelona
Joaquín Costa, 68
Tel. 93 317 58 54

Alcañiz será el punto de debate entre Cataluña, Valencia y Aragón.

Lo será a través de Foros de la Concordia de Alcañiz, una nueva asociación. Se debatirán asuntos concernientes a los territorios del antiguo Reino de Aragón

El bajoaragonés es activo por naturaleza y en su carácter suele llevar impregnada la marca del asociacionismo. No es casual que Alcañiz tomase el sobrenombre hace 600 años de Ciudad de la Concordia, pues en ella se tomaron decisiones tan vitales como el desenlace de lo que sucedió meses más tarde en Caspe con el Compromiso.

El halo dialogante ha perseguido a la ciudad desde entonces y un grupo de vecinos ha decidido que Alcañiz debe volver a ocupar el lugar que se merece en este sentido. Lo han hecho a través de una asociación a la que han denominado ‘Foros de la Concordia de Alcañiz’. El punto de partida es este año coincidiendo con la Conmemoración del VI Centenario de la Concordia de Alcañiz aunque el objetivo es que la asociación tenga continuidad en el tiempo. «Este año es especial pero queremos que desde este y en adelante Alcañiz sea el lugar de referencia donde las Comunidades que en su día integraron el Reino de Aragón puedan debatir los asuntos de interés comunes», dijo uno de los miembros, Miguel Omella.

La organización ya cuenta con los estatutos que le da el rango de asociación y esta semana celebraron la primera reunión en la que se comenzaron a lanzar nombres sobre la mesa de las personas de otros territorios con las que contactar para darle forma y continuidad. «Tenemos varios nombres en mente que se van proponiendo y que servirán de enlace con las otras Comunidades Autónomas pero sólo ha sido el primer paso», dijo Omella.

Alcañiz, ciudad de debate

La agrupación nace con la intención de agrupar a la sociedad civil y por ello no se admiten a políticos que estén en activo y que hayan presentado candidatura en las últimas elecciones. Los acuerdos tomados en el marco de los Foros de la Concordia van dirigidos a la opinión pública sin que tengan efectividad política directa. No significa renunciar a que estas deliberaciones o recomendaciones alcanzadas tengan una influencia en las actitudes de las instituciones públicas a través de la sociedad civil.

El Foro Interautonómico atañe a Aragón, Comunidad Valenciana y Cataluña. Se ha decidido que el escenario de los Foros que se plantearán más adelante sea Alcañiz por el espíritu de la Concordia que arrastra desde hace 600 años y por su situación estratégica. Es un punto equidistante entre Barcelona, Valencia y Zaragoza por lo que se convierte automáticamente, según afirmaron desde la asociación, en el lugar idónea para acoger el hospedaje y deliberaciones de las personalidades invitadas. Apuestan además, como vertebración y puesta en valor del territorio, la creación del Foro para la Concordia del Bajo Aragón que estará formado por miembros relacionados con las seis comarcas que lo segmentan.

Quejas porque un libro de pueblos perdidos de Cataluña incluye a Fayón.

Quejas porque un libro de pueblos perdidos de Cataluña incluye a Fayón

Viernes, 13 de Abril de 2012 16:30 Laura Castel

Usar puntuación: / 2
MaloBueno 

La imagen central del libro es el campanario del antiguo pueblo de Fayón

Si hojea el libro ‘Els pobles perduts. 30 indrets oblidats de Catalunya’ (Los pueblos perdidos. 30 lugares olvidados de Cataluña) después de leer el título esperará encontrar información sobre pequeños pueblecitos catalanes que por una causa o otra ya no están habitados. En la portada algo le llamará la atención, la fotografía principal es la de la torre de la iglesia del pueblo viejo de Fayón, inundado por las aguas del embalse de Mequinenza.

De las 30 localidades que aparecen, tres pertenecen a Aragón (Fayón y las oscenses Iscles y Finestras) y Perellós a Francia. Este hecho ha levantado las críticas del Colectivo Identitario de Aragón, que lo considera una «clara falsificación» de la historia de Aragón y de su geografía. «Nuestra identidad, historia y territorio no puede estar continuamente manipulada por la falsedad y la mentira. Somos los aragoneses y solo los aragoneses los únicos que podemos denunciar y defender nuestra historia, nuestro pasado y por supuesto nuestro futuro. Sino, nadie lo hará por nosotros», apuntaba el colectivo en una entrada en su blog el pasado martes. Además, el Colectivo Identitario pide al Ayuntamiento de Fayón que haga público ante la Generalitat de Cataluña y los medios de comunicación su «rechazo y desprecio ante esta nueva manipulación». Por su parte, los coordinadores del libro, Xavier Cortadellas y Judith Pujadó, de la editorial Sidillà, aseguran que es «frívolo» criticar solo con leer la portada porque en el interior se especifica que Fayón «pertenece administrativamente a Aragón». Cortadellas especifica que la elección de la localidad bajoaragonesa se debe a que es un municipio con una gran historia por explicar y en la que también se habla catalán. «Cuando voy al Matarraña, Aguaviva, La Cerollera o otros pueblos de la Franja me entiendo perfectamente con sus vecinos, todos hablamos un mismo idioma», explica. El libro pretende recuperar el pasado de 30 pueblos que, por diferentes razones, han quedado abandonados con el tiempo. «Cuando Fayón fue inundado ni siquiera existían las comunidades autónomas y nosotros no nos hemos guiados por divisiones administrativas, intentamos recuperar la memória de un montón de municipios que han quedado deshabitados, entre ellos cuatro donde se habla catalán, dónde la memoria era en catalán, aunque no pertenezcan administrativamente a Cataluña», explica una de las coordinadoras. En el texto sobre Fayón, su autor Joan Todó, escribe: «Los parroquianos, como siempre que llegamos a un pueblo pequeño, nos observan de reojo; una vez deciden que mi compañera y yo somos inofensivos, comienzan a hablar sobre medios de transporte.(…) Esta referencia nos recuerda el lugar ambiguo en el que nos encontramos: administrativamente en Aragón, pero todo remite a la Terra Alta (hasta el idioma que hablan). No es tan extraño, mi pueblo, La Sènia, administrativamente catalán, funciona en muchos aspectos como un pueblo del Maestrat castellonense». Por otro lado, el alcalde de Fayón, José Arbonés, asegura que conoce la polémica pero se muestra cauto y afirma que no puede pronunciarse porque aún no ha leído el libro. Asimismo, Arbonés comenta que «no es correcto que se falte a la verdad en la portada». El primer edil reconoce que lo que el autor escriba en el libro no tiene ninguna «significación» porque tanto los ciudadanos como las administraciones tienen muy claro que Fayón pertenece a la provincia de Zaragoza. «Los fayonenses nos sentimos muy aragoneses. Nuestras dos ermitas están dedicadas a los dos patrones de la comunidad, San Jorge y Nuestra Señora del Pilar. Además, la vía principal del pueblo es el paseo Aragón y otra calle se llama La Jota», explica el primer edil.

Trivial catalán con Valderrobres
Este caso recuerda al de la edición del Trivial de Cataluña en la que aparecía una imagen de Valderrobres en la caja. En este caso, en cuanto el Ayuntamiento de la capital del Matarraña se puso en contacto con la empresa responsable del juego, Hasbro Iberia retiró las imágenes del municipio.

L’Arxiu de la Corona d’Aragó, carrer Comtes, de Barcelona, presenta una exposició documental sobre Pere el Gran (1240-1285), conegut també com Pere III  d’Aragó, Pere II de Catalunya o comte de Barcelona, sense data de clausura

Aquest arxiu és un organisme depenent del Ministerio de Cultura (Govern d’Espanya), i per tant, les seues despeses són a càrrec dels pressuposts de l’Estat. D’ençà fa quatre anys existeix un patronat format per Aragó, Catalunya, Illes Balears i València, el qual, per increïble que sembli, no s’ha reunit mai, suposo per desavinences o mala fe entre alguns dels seus membres. L’Arxiu compta també amb una altre modern edifici al c/ Almogàvars 77, de Barcelona.

Malgrat que la durada del regnat de Pere el Gran, fill de Jaume I el Conqueridor i Violant d’Hongria, fou breu, només nou anys, gran va ser la transcendència del seu regnat: incorporà Sicília a la monarquia i va establir les bases per al futur desplegament de la Corona d’Aragó a la Mediterrània. I malgrat que va morir excomunicat va gaudir d’una imatge pública força positiva.

Els documents per a l’estudi del regnat de Pere el Gran que es troben a la secció de Cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó són 36 registres, 565 pergamins, 48 cartes reials i uns quants processos. En quant a les fonts narratives coetànies, destaca el Llibre del rei en Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats, de Bernat Desclot. L’exposició presenta 49 documents o referències originals (pergamins) amb les corresponents explicacions de cadascun dels documents. Podríem destacar el nùm 1, la “Donació de Catalunya a l’Infant Pere” (1243); el núm 6, el Tractat d’Àgreda entre els reis Pere d’Aragó i Alfons de Castella (1281); el núm 7, el Rei Pere ordena a la priora de Sixena que lliuri al seu escrivà Ramon Escorna els documents dels tractats del seu pare amb el rei de Castella dipositats al seu monestir (1278); el núm 13, l’Acta pública de l’infant Jaume fent costar el seu rebuig al matrimoni amb Constança, filla de Roger Bernat III, comte de Foix i vescomte de Castelbó (1280); el núm 17, l’Acta notarial de requeriment fet pels ambaixadors del rei Pere a la Cort General de Navarra, reunida a Estella, de desistir d’entaular guerra contra Castella i Aragó (1283) (document en dialecte navarro-aragonès); el 41, la Creació del Consolat de catalans a Sicilia (1286)…

El Ministeri de Cultura ha publicat, com a catàleg explicatiu de l’Exposició (bilingüe amb un resum en anglès),  Pere el Gran 1240-1285, Pedro el Grande, Peter the Great (127 pàgines). Mitjançant aquesta publicació, qualsevol persona es pot fer una idea d’allò que va ser el regnat del rei Pere, seguint els documents de l’exposició.

Per acabar em va bé la descripció que fa Ramon Muntaner del rei Pere el Gran: “Com siat certs que anc no nasqué fill de rei qui fos de tant alt cor. Ne pus ardit ne pus valent ne pus bell de sa persona, ne pus savi, ne pus dret de sos membres; que d’ell se pot dir ço que es diu d’aquell qui és complit de totes gràcies: que es diu que ell no és àngel ne és diable, ans és complidament home. Perquè, per cert, del dit senyor infant se pot dir aquest proverbi, que verdaderament és home ab compliment de totes gràcies”

                                                                                                 José Miguel Gràcia

Exposició documental sobre Pere el Gran « Lo finestró del Gràcia.

Parte de ‘guerra’ en la Franja | Cultura | EL PAÍS.

Acusaciones, denuncias y ‘secuestros’ marcan la relación entre Aragón y Cataluña, a la espera de un acuerdo por el conflicto sobre obras de arte

Una representación del Calvario, de autor anónimo

El conflicto que enfrenta a Cataluña y Aragón desde 1995 por un centenar de obras de arte de las parroquias que pasó de la diócesis de Lleida a la de Barbastro, en Huesca, tiene una sombra muy alargada. Cualquier acto relacionado con la zona conocida como la Franja que realice una de estas comunidades despierta recelo y suspicacia en la otra y acaba en acusaciones y, en muchos casos, denuncias en los juzgados. Son los daños colaterales de la guerra del arte que puede estar viviendo sus últimos momentos si la reunión anunciada para los próximos días entre los presidentes de las dos comunidades, Artur Mas y Luisa Fernanda Rudi, pone fin a este asunto enquistado.

Pero el camino no está siendo fácil. El Museo Diocesano y Comarcal de Lleida, aparte de esperar el acuerdo que puede significar desprenderse de parte de su colección, vive una situación kafkiana con una de sus obras. La Resurrección, una tabla del siglo XV atribuida a Pedro García de Benabarre, que trabajó en Lleida y la Franja, fue entregada por la Diputación de Lleida al museo en mayo de 2009, tras comprarla en una subasta por 22.000 euros, su precio de salida, al no pujar nadie más. A los tres meses, la Guardia Civil se incautó de la obra impidiendo tocarla, moverla, restaurarla o exponerla. Y sigue inmovilizada, casi tres años después.

“No podemos hacer nada con ella, más allá de garantizar su conservación. Es como si estuviera secuestrada en nuestro museo”, se lamenta la directora Montserrat Macià que asegura no haber recibido denuncia alguna. “No sabemos que se hayan abierto diligencias, pero estamos tranquilos porque todo se ha hecho ajustado a derecho”, remacha. La Guardia Civil, contactada por este diario, no ha aportado más información sobre el caso.

Detrás de esta acción está el Gobierno de Aragón que mantiene que la venta es fruto de un expolio. Tras quejarse de no haber sido informado de la subasta, el Ejecutivo aragonés ejerció el derecho de retracto argumentando que “la obra pertenecía a la capilla del castillo de Benabarre y todos los bienes muebles que están en castillos aragoneses son bienes protegidos [por un decreto] desde 1949”. Sin embargo, desde Lleida aseguran que la obra estaba en la parroquia de Santa María de Valdeflores, tal y como muestran fotografías anteriores a 1936.

En Balclis, donde se subastó la tabla —un Cristo que emerge de su tumba ante dos soldados dormidos—, tampoco saben nada de la denuncia. Aseguran que la obra les llegó de dos hermanos que la habían heredado de su padre y que la bibliografía habla de su pertenencia a la iglesia parroquial. Así lo han explicado a la policía, además de mostrar correos que prueban que sí habían hablado con el Ayuntamiento de Benabarre. “Nosotros solo tenemos obligación de notificar la venta de piezas a los cuerpos de seguridad, la Generalitat y el Ministerio de Cultura”, defiende Enric Carranco, experto en pintura de la sala. “La obligación de cualquier buen gestor es seguir todas las subastas y no esperar a que te informen”, explica.

Pero la cosa no acaba aquí. Tras la compra, Aragón incluyó la obra en su catálogo del patrimonio cultural, a pesar de que Cataluña ya lo había hecho. Contra el derecho de retracto y la inclusión en el catálogo aragonés la Diputación presentó alegaciones ante el Tribunal Superior de Justicia de Aragón que están pendientes de resolver.

‘La Resurrección’, tabla del siglo XV atribuida a Garcia de Benabarre

El origen de las obras está siendo clave para determinar quién tiene derecho a comprarlas. Es lo que pasó con otra pieza, un Calvario vendido en junio de 2009 en Alcalá Subastas (Madrid), una obra gótica atribuida a un anónimo aragonés de origen desconocido. La Generalitat alertó al Gobierno aragonés de la venta y comunicó al Ministerio de Cultura su interés en comprarla al pedírselo la Diputación y el Museo de Lleida. Este museo atribuyó la pintura a Pere Espallargues, activo en Lleida y la Franja a finales del siglo XV, que la pintó para el retablo de la localidad leridana de Son. Para los aragoneses la compra tenía sentido porque fue el Maestro de Viella quien la realizó para un retablo de Barbastro. Ante esta disyuntiva, el Ministerio de Cultura adquirió la tabla por 9.500 euros, y tras varios informes y 15 meses, apostó por la tesis aragonesa y la entregó al Museo de Huesca; una resolución que la Generalitat impugnó tras llevarla a la justicia ordinaria.

A esta situación tan crispada se añaden sentencias y decisiones recientes que nada ayudan a superar el impasse: la semana pasada la diócesis de Barbastro hizo llegar al obispo de Lleida una queja por prestar dos obras, de las 112 en litigio, para la exposición de arte gótico que inauguró el MNAC el 28 de marzo. En la misiva aseguran que no se les ha pedido permiso a ellos, que son los dueños de las piezas. “Se ha seguido a pies juntillas la legislación catalana que rige este tipo de cesiones, ya que son obras que a día de hoy forman parte del patrimonio cultural catalán”, dicen desde Lleida.

La última acción es la demanda que el Gobierno de Aragón presentó el miércoles pasado en un juzgado de Huesca, a raíz de la sentencia del Tribunal Constitucional del 24 de enero que dictaba, 14 años después, que la venta de las obras del monasterio de Sigena a la Generalitat en 1983 y 1992 fue legal.

Sin fecha fija, la reunión entre Mas y Rudi deberá calmar los ánimos y terminar con estos desencuentros entre las dos comunidades. Una tarea difícil que no se consiguió ni cuando Aragón y Cataluña estaban gobernadas por la misma fuerza política. La única lectura positiva es que el conflicto ha conseguido hacer famosos en los despachos de los políticos catalanes y aragoneses del siglo XXI a pintores como Garcia de Benabarre, Espallargues, el Maestro de Viella que vivieron en el siglo XV y que, de otra forma, serían totalmente ignorados.

EL TSJC confirma la propiedad aragonesa de los bienes de La Franja – ABC.es.

Cataluña

FABIÁN SIMÓN

Manifestación por la devolución de los bienes de La Franja en 2006

La conexión de Aragón con Valencia por la N-232 ,por el Matarranya , tendrá que esperar cuatro años más a los 12 que ya lleva de retraso

Twitter / @CHACongreso: La conexión de Aragón con ….

Aragó s’entesta en la TCP

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 d’e març del 2012)

“En diverses ocasions m’he manifestat sobre la gairebé nul·la possibilitat d’incloure  la Travessia Central Pirenaica al pla d’infraestructures de la Unió Europea per diversos motius. És més, he escrit també sobre la seua inviabilitat o impossibilitat enfront del Corredor Mediterrani a mig termini, inclús, a llarg termini també. La inversió en el túnel de 50 quilòmetres per travessar els Pirineus és francament molt gran, per tant és més que difícil de demostrar la seua rendibilitat, i a més, el Govern francès mai ha estat interessat en aquesta gran obra. El mes passat, cap govern de la UE va votar a favor d’aquesta travessia sota els Pirineus, amb l’excepció del Govern espanyol del PP. Tinc la impressió que com sabien que no s’aprovaria, en demanar la inclusió de la TCP acontentaven els aragonesos i madrilenys, i suposaven que seria entesa la petició com una banalitat pels defensors del CM. Considerant el que he dit abans i ateses les restriccions econòmiques, com a conseqüència  de la crisi, l’entestament de gairebé la majoria dels aragonesos no anirà més enllà, serà un somni d’una nit d’estiu, una altra Gran Scala. Però el que és més trist que tot un poble, segurament de bona fe i amb el desig de debò de millora i desenvolupament, pugui caure tan fàcilment en el parany del centralisme polític —estructura vial radial— que tant de mal ha fet a tota Espanya. Jo em pregunto i pregunto a qui em vulgui escoltar: ¿quin tipus de desenvolupament —mercaderies o industries— pot venir a Aragó de Madrid? No podria succeir l’efecte invers en xuclar possibilitats aragoneses cap al km cero? Mentre tant, Aragó deixa perdre possibilitats de convertir-se en el nexe d’unió i centre logístic vertebrador del Cantàbric i el Mediterrani, fonamental per construir la racional xarxa viaria de comunicació d’una Espanya estructurada amb criteris econòmics i no pas polítics, oblidant-se per sempre de la concepció centralista decimonònica. El futur de progrés d’Aragó no vindrà pas de l’altiplà castellà. No entenc la facilitat que tenen els polítics aragonesos de vendre a la ciutadania plans i projectes incoherents o irrealitzables. I a més, quan no es realitzen, ningú els carrega al compte d’aquells que els han hissat com a senyera.

                                                                                               José Miguel Gràcia”

Aragó s’entesta en la TCP « Lo finestró del Gràcia.

Viles i Gents :: Escena Humana… pels volts de Don Joan :: March :: 2012.

La ministra de Foment, Ana Pastor, va anunciar aquest dijous que en l’horitzó de l’any 2024, lo seu departament farà actuacions a la xarxa de gran capacitat d’Aragó que consistiran en la construcció de 388 quilòmetres de noves autovies amb una inversió de 2.254 milions d’euros i 27 quilòmetres d’augment de carrils en autovies en servei amb una inversió de 25 milions d’euros.

En este context, està previstes noves autovies en los trams Alfajarín – Fraga (N-II), Figueruelas – Mallén (A-68), i també l’autovia A-68 des de Saragossa fins al corredor del Mediterrani. També es completarà el nou eix de comunicacions que formen les autovies A-21, A-23 i A-22 entre Pamplona, Jaca, Osca i Lleida; l’autovia A-40 entre Conca i Terol, o la prolongació de l’autovia A-14 entre Lleida i Soperia.

Foment anuncia 388 nous quilòmetres d’autovia, entre ells l’A-68, de cara al 2024 | Comarques Nord.

Temps de Franja digital.2.

O blog reculle parolas como “enchegar”, “feleguera” u “dalla” que se troban en castellán y en valencián

O filologo valencian Jordi Julià ha ubierto un blog an que reculle os aragonesismos que se pueden detectar en Valencia, igual en castellán que en catalán. O blog, que se diz “L’aragonés a terres valencianes”, no te una intención enciclopedica, en o sentiu de recullir-lo tot, pero seguntes o suyo autor “fa conoixer l’orichen aragonés de muitas parolas que feban suposar un substrato suposau mozarabe ta las fablas valencianas”.

Julià asegura que “mientres muito tiempo s’ha ignorau que aqui tamién venioron aragoneses que charraban aragonés. Ixo ha deixau marca en o valencian y tamién en o que hue se conoix como castellán churro, en as redoladas interiors de Valencia. L’estudeo y a contimparanza con l’aragonés mos ha donau a clau ta conoixer l’orichen d’ixas parolas”. Son istas parolas as que reculle o blog, parolas aragonesas que encara i viven.

Ta trobar istas parolas, Jordi Julià, emplega varios camins. Por un costau “o triballo de grans filologos como Joaquim Martí Mestre, Emili Casanova u José Enrique Gargallo, posando o suyo triballo academico a o servicio d’un publico más amplo”. Tamién a “cullita de parolas via familiars u amigos d’as tierras churras u d’o dominio lingüistico d’o valencian”. Una tercera via son os retz socials, que “la chent me’n ninvia ta investigar o suyo orichen. Si tiengo una parola sospeitosa d’orichen aragonés, o contacto con expertos en l’aragonés y a rechira en o castellán y o catalán premiten veyer si ye una parola castellana u catalana normal”.

En iste triballo, o que más ha sosprendiu a Julià ye o desconoiximiento d’os fablants. Seguntes o filologo “bell uns a la zona valencianofablant dicen que ixas parolas son a preba que o valencian ye anterior a Chaime I, porque no n’existen a la resta d’o catalán, en a zona castellanofablant, creyen que son catalanismos, que tamién bi’n ha, pero a sobent, adhiben tot aragonesismo como catalanismo. No bi ha consciencia, conoiximiento, de que muito d’o que fablamos tien una platera marca aragonesa”.

O triballo no s’aturará aquí, porque Jordi Julià tien la intinción de continar con o suyo triballo de toponimia, que tamién tien muita rilación con a pervivencia de l’aragonés en ixas zonas, d’una traza u unatra. L’intrés d’o filologo valencián por l’aragonés vien de luén y sobre a situgación d’a luenga Julià piensa que encara “que s’han feito trangos, a politización de l’idioma ye un problema. No puede estar que a luenga siga una arma politica”. Sobre a lei de luengas aragonesas opina que ye timida “pero encara pior que quieran cremar-la de tot”. En as suyas visitas en t’o Pirineo diz que si “no se esca de propio, ye complicau ascuitar a luenga, pero que bi haiga chent que tien intrés en aprender y charrar fa muito goyo”. L’aragonés, seguntes Julià, amenista d’un gran refirme institucional ta pervivir porque “ye un tresoro, una alfaya de valura incalculable. Quan que una luenga muere, tamién muere una manera d’entender o mundo y cal luitar ta que no pase”.

Un blog replega os aragonesismos d’as tierras valencianas | Arredol.

Per raons professionals, sóc del sector de l'ensenyament, tinc casos d'alumnes de primària que no volen anar a l'escola. De vegades descobreixes que hi ha companys que els fan la guitza a tothora. I,
aleshores, l'alumne convertit en l'ase dels cops refusa l'indret en el qual viu les situacions desagradables, que en aquest cas coincideixen amb l'escola. De fet, no és un rebuig acadèmic sinó ambiental: el vailet se sent mancat de recursos davant d'un entorn hostil. I acaba associant l'escola amb un malson.

Els catalanoparlants de la Franja de Ponent i d'altres indrets de l'àmbit lingüístic no tenen res en contra de la llengua que han popat. Ans al contrari. Però viure en català, en molts contextos locals, genera sovint dificultats de relació social. Quan aquestes molèsties persisteixen, es tornen tan insostenibles que la persona s'estima més fer servir el català només en entorns segurs (família, veïns, amics...). Tant és així, que arran d'unes consultes (en català) a una caixera d'un cèntric supermercat de Fraga, que feia poc que hi treballava, aquesta em va respondre durant una bona estona en castellà. Quan a la fi es va passar al català, no vaig tenir cap dubte que era del poble: el deix fragatí és preciós. Alguna cosa ha passat en la vida d'aquesta noia que expliqui perquè fa servir inicialment el castellà davant d'un client que se li dirigeix en català.

Quan la llengua pròpia és ignorada per les institucions i, a causa d'això, el seu ús queda cada cop més restringit entre la ciutadania, com ara a la Franja de Ponent, som testimonis d'un lingüicidi. Josep Ma. Prim i Serentill, en el seu darrer llibre Contra la Franja. Crònica de l'agressió a la llengua, al Bisbat i al Museu de Lleida, diu que entre les diferents variants d'un genocidi hi ha el lingüístic. Josep Ma. Prim explica que el creador del terme genocidi, Raphael Lemkin, el defineix com a qualsevol acte deliberat comès amb la intenció de destruir una llengua.

L'assagista lleidatà denuncia l'odi existent contra la Franja a conseqüència de: «qualsevol manifestació cultural, artística, política, econòmica, folklòrica que tingui denotacions o connotacions catalanes». El darrer episodi d'aversió cap a la llengua l'ha protagonitzat la tardor la consellera aragonesa d'educació, Dolores Serrat, filla de Ripoll, amb la supressió del Programa d'Animació Cultural Jesús Moncada a les Escoles de la Franja. Ser anticatalà és, en molts casos, un senyal d'identitat tant aragonès com espanyol. Però d'anticatalà no se'n neix, sinó que te'n fas. El menyspreu a allò català és fruit d'una educació. La construcció de l'Aragó contemporani ha passat per la idea de fer del castellà la llengua del territori, la qual cosa ha implicat la creença d'una suposada superioritat de la llengua castellana i la inhibició d'empatia envers la diversitat lingüística autòctona. Tot i que els xiquets no s'infanten sabent el castellà (ni en aquesta llengua solen criar-los els fragatins), una mestra de parvulari de Fraga va apuntar al quadern de notes que una alumna de 4 anys: «se expresa en español con dificultad». Amb tan pocs anys, la fradineta no ha tingut temps d'aprendre idiomes. I la mestra,
a punt de jubilar-se després de dècades a l'escola, ha deixat anar a la família de la menuda, per arrodonir-ho, que «hablan un catalán muy cerrado».

Tal com especifica el títol del magnífic llibre de Prim, que es presentarà a Lleida (Institut d'Estudis IIerdencs, 12-3-12, a les 19:30) i a Fraga (Palau Montcada, 17-3-12, a les 11:00), també aborda la ruptura del Bisbat de Lleida, els orígens del Museu de Lleida, el litigi per l'art sacre de la Franja, el posicionament de la nunciatura del Vaticà, les relacions institucionals entre Catalunya i Aragó...

Malgrat les envestides, plorar de dret és més digne que riure agenollat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'El despertar dels Països Catalans

Nou llibre:

Contra la franja

Crònica de l'agressió a la llengua, al Bisbat i al Museu de Lleida

de Josep M. Prim

Contra la Franja vol recordar que ja fa temps que els habitants de Ponent van merèixer el qualificatiu de resistents, per Pompeu Fabra, contra les envestides vingudes de més enllà del riu Cinca i de l'Alcanadre. La destrucció barroera i antidemocràtica del Bisbat de Lleida per la conxorxa del Vaticà i de l'Estat espanyol que ha portat com a conseqüència l'escàndol del conflicte del Museu de Lleida continua empudegant la convivència entre Catalunya i Aragó. Tot plegat ens porta a denunciar la secular agressió de l'Estat espanyol contra la nació catalana. Contra la Franja posa a l'abast del lector textos i documents que expliquen les diferents cares d'aquest procés històric.

Josep Maria Prim i Serentill (Benavent de Segrià), ha guanyat nombrosos premis en tots els gèneres. Ha publicat les novel·les Inadaptado, El gran rei Jaume I el Conqueridor (totes dues premiades), Joan Prim, revolucionari i home d'Estat i He mirat la terra, premiada per Òmnium Cultural l'any 2006. També és autor d'assaigs, com Rotary, entre la globalització i el localisme; L'altra cara de Barcelona, finalista del Premi d'Assaig Trias; Cinc genis de la ciència moderna; El racisme, un dels grans reptes de les societats modernes; Marcats per l'escola franquista o L'esperit de Josep Trueta.

Edita: PAGÈS EDITORS
Col·lecció Guimet, 155
ISBN: 978-84-9975-193-1
216 pàgs.
Rústica
13,5 x 21 cm
PVP: 16,00 euros