Les Corts d’Aragó va aprovar al desembre la Llei d’ús, protecció i promoció de les llengües o modalitats lingüístiques pròpies. Una llei molt esperada però que és vista des de Catalunya com una “oportunitat perduda”, tot i admetre alguns avenços positius.
La Llei de llengües reconeix l’existència del català a la Franja de Ponent, estableix alguns àmbits de protecció, però no fa el pas de l’oficialitat. Acadèmics, el govern i entitats culturals posen en dubte que la normativa sigui útil per a l’objectiu de protegir la llengua catalana perquè no estableix obligacions. Tots ells constaten que a la Franja el català és viu a l’esfera privada, però no té presència a la pública.
“Aragó és una comunitat autònoma en la qual, juntament amb el castellà, llengua majoritària i oficial en tot el seu territori, es parlen en determinades zones altres llengües, l’aragonès i el català, les tres amb les seves modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó”. Així comença el preàmbul de la llei aprovada, que veu el català i l’aragonès com un “ric llegat” i per això es considera que les dues llengües requereixen “d’accions decidides” per a “protegir-les, dignificar-les i normalitzar-les socialment, facilitant així la seva protecció i promoció”.
Així, la llei reconeix la “pluralitat lingüística” i en propicia la “conservació, recuperació, promoció, ensenyament i difusió”, però tanca la porta a l’oficialitat de català i aragonès, que qualifica com a “llengües pròpies originals i històriques”. La llei deixa clar que l’única llengua oficial és el castellà.
La llei garanteix l’ensenyament en les llengües pròpies, però com a voluntari, i en cap moment parlar del català com a llengua vehicular. En canvi, sí garanteix que qualsevol aragonès pugui dirigir-se adreçar-se a les Corts d’Aragó o a la justícia en les llengües pròpies i que la resposta serà en la llengua utilitzada i també en castellà. En el cas de les administracions públiques aragoneses, les llengües pròpies es podran utilitzar en les zones “d’ús predominant”.
Mentrestant, la normativa no fa cap referència ni entra a regular la retolació de comerços. Pel que fa a la toponímia, la llei deixa en mans del govern aragonès determinar quins són els topònims i els noms oficials dels territoris, els nuclis de població i les vies interurbanes. En tot cas, en les zones d’ús del català i l’aragonès, es deixa clar que la denominació oficial serà única, “la tradicionalment utilitzada en el territori”.
Institut d’Estudis Catalans
Des de Catalunya s’admet que aquesta llei ha estat “un part de vint anys” que s’ha aprovat en un clima social si més no complicat. Pel dialectòleg, membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i professor de la Universitat de Lleida (UdL), Ramon Sistac, la societat aragonesa “no està preparada per al multilingüisme i el seu poliglotisme intern”, tot i que ha lamentat que no s’hagi aprofitat per fer “pedagogia” per explicar que la diversitat lingüística és “un gran enriquiment”.
Bernat Joan
Segons el secretari de Política Lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, el context polític tampoc hi ha ajudat. El president d’Aragó, Marcelino Iglesias, és fill de la comarca de la Ribargorça, a la Franja, i catalanoparlant. Una condició, però, que per Joan ha situat el mandatari aragonès en “una posició incòmoda”, perquè aquest fet “s’ha explotat bastant des de l’oposició”.
“El PP ha tingut una actitud molt perversa, ha utilitzat la pròpia condició de catalanoparlant del president per atacar la llei”, ha lamentat, “i ha presentat els tímids avenços que es fan com si es tractés d’una colonització exterior”. Pel responsable de Política Lingüística de la Generalitat, tant el PP com el PAR “han tingut una postura nefasta de no reconeixement de les pròpies minories lingüístiques’ i han mirat de ‘torpedinar’ tota acció dirigida a donar cobertura a la triplicitat lingüística que existeix a Aragó”.
Tot i admetre aquest context de dificultat, des de Catalunya es rep aquesta normativa amb recel, ja que si bé s’accepta que hi ha alguns avenços, es considera una “oportunitat perduda”, un pas “tímid” i una llei “insuficient”.
En qualsevol cas, la majoria coincideix en constatar un avenç substancial, el reconeixement de l’existència del català a la Franja, davant d’aquells que negaven la seva existència i parlaven de dialectes. La majoria també coincideix a constatar el bon estat de salut del català al carrer, ja que és la zona amb el percentatge de catalanoparlants més alt, la llengua és “pràcticament exclosa de la comunicació pública, els actes i les actuacions oficials”.
“En l’àmbit formal la llengua està totalment desprotegida i en canvi en l’àmbit informal s’utilitza amb una gran vitalitat”, ha constatat el secretari de Política Lingüística, que ha alertat del risc d’una “diglòssia”. Bernat Joan pensa que la llei permet alguns avenços, davant del “desert total” que hi havia. Però creu que el no reconeixement de l’oficialitat és “una oportunitat perduda”, tot i que hi hagi “petits avenços”.
Joan Solà
Des de l’àmbit acadèmic, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i vicepresident de l’IEC, Joan Solà, creu que s’ha fet la llei que “políticament sembla que era possible”, però que serà “molt poc útil” per a la protecció de la llengua catalana a la Franja. “Aquesta llei protegirà molt poc les llengües que diu que vol protegir”, ha assegurat, sobretot perquè situa el coneixement de la llengua “com a optatiu” i, per tant, “s’ha de témer que seran pocs els que tinguin interès en aprendre la llengua”. A més, Solà també dubta de l’eficàcia real de les mesures establertes perquè el català pugui ser utilitzat en l’àmbit oficial, com ara en actes d’ajuntaments, ja que se situa el castellà “sempre per damunt o a la vora obligatòriament”. “Si imposes que ho facin en castellà, ho faran en castellà i s’ha acabat la història”, ha advertit.
Per la seva banda, Sistac creu que la llei es queda “molt curta”, ja que “si tots els ciutadans són iguals davant de la llei”, els que parlen català o aragonès “no veuen reconeguts al mateix nivell els seus drets perquè no s’estableix, com mana la Constitució, la cooficialitat de les llengües”. “Com a mínim reconeix l’existència d’aquestes dues llengües negades”, ha assegurat, però ha lamentat que sigui un “tímid pas endavant” que caldrà veure i s’aplica amb totes les conseqüències o es queda en “una simple declaració d’intencions”.
Plataforma per la Llengua
Des de la Plataforma per la Llengua, el seu portaveu, Martí Gasull, també creu que la Llei de llengües és una “oportunitat perduda”. “Continua havent-hi ciutadans aragonesos de primera, els que tenen com a llengua el castellà, i de segona”, ha denunciat, tot advertint que la normativa “queda lluny de complir les cartes de llengües minoritàries d’Europa”. “Creiem que la llei es queda curta”, ha afegit, “valia la pensa fer un pas endavant si es volia equiparar drets i tots els ciutadans en igualtat de condicions”.
Tot i admetre que hi ha algunes millores, Gasull ha avisat que si no hi ha una protecció adient, el català pot estar en perill a la zona encara que estigui viva al carrer. A més, també creu que la Generalitat i el Parlament de Catalunya haurien de tenir un “paper molt més actiu” respecte a la llengua a la Franja de Ponent, ja que creuen que “és un tema abandonat des del Principat”.
La visió des de la Franja
Sobre el terreny, Atur Quintana és el president de la Iniciativa Cultural de la Franja. Quintana celebra que Aragó hagi aprovat per llei que el català és “llengua pròpia i històrica”, ja que recorda que “una part dels partits aragonesos diuen que aquí no es parla català” i a Aragaó hi ha “un anticatalanisme prou fort”. De tota manera, Quintana ha recordat que no s’ha assolit dues de les fites que s’havien fixat, la cooficialitat del català i l’ensenyament obligatori. “És un retrocés clar i evident”, ha dit.
)
