Skip to content

Archive

Category: Franja

Résumé

La présence du catalan en Aragon est depuis toujours un fait dérangeant dans cette région d’Espagne. Constamment remis en question, les liens culturels entre la « Frange du Ponant » et la Catalogne sont devenus le sujet d’une polarisation politique grandissante qui a affecté négativement la politique linguistique de l’Aragon. La première partie de cet article explore la catalanité historique de la Frange, de la naissance de la Couronne d’Aragon au XIIe siècle à l’avènement du franquisme au XXe, ainsi que l’impact des bouleversements politiques sur le sentiment d’appartenance de ses habitants. La deuxième partie examine le compliqué processus d’élaboration d’un régime linguistique aragonais depuis 1982 dans le contexte de l’adoption d’ambitieuses politiques de normalisation linguistique dans les régions voisines. Une troisième partie présente enfin les tabous aragonais entretenus sur la catalanité de la Frange d’Aragon et analyse les positionnements idéologiques des partis politiques aragonais quant à l’identité linguistique de cette région, révélant un important clivage gauche-droite.

 

Introduction

  • 1 Bretxa i Riera, Vanessa et Vila i Moreno, Francesc Xavier. « Lliçons de les llengües mitjanes per a (…)

1En plus de la langue majoritaire castillane – née au Royaume de Castille mais que le reste du monde appelle « espagnol » en raison d’une métonymie laissée par le colonialisme en Amérique –, l’Espagne abrite historiquement dans ses périphéries plusieurs autres langues « espagnoles ». Parmi celles-ci on compte le catalan, le galicien, le basque, l’asturien (incluant les variétés léonaise et mirandaise), l’aragonais et l’aranais (une variété occitane parlée en Catalogne). Avec plus de 9,2 millions de locuteurs en 2016, dont environ 4.1 millions de locuteurs maternels1, le catalan est non seulement la deuxième langue de l’Espagne, mais aussi la plus importante langue minoritaire sur le territoire de l’Union européenne, où il ne dispose pas du statut de langue officielle.

  • 2 Nous utilisons dans cet article en priorité les toponymes catalans, sauf s’il existe une dénominati (…)

2En Espagne, le catalan est principalement utilisé en Catalogne, dans la Communauté valencienne (sous le nom de « valencien ») et aux Îles Baléares, mais on le retrouve également en Aragon, dans une bande longeant la frontière occidentale de la Catalogne appelée « Frange d’Aragon », ainsi que dans la municipalité murcienne d’El Carxe (castillan : El Carche)2. Hors de l’Espagne, cette langue est parlée dans le micro-État d’Andorre, le département français des Pyrénées-Orientales (appelé aussi « Catalogne Nord ») et la ville de L’Alguer (italien : Alghero) en Sardaigne. L’histoire de ces territoires est liée à celle de la Couronne d’Aragon (1162-1715) d’où ils tirent leur origine et de laquelle ils ont fait partie à un moment ou à un autre du Moyen Âge.

  • 3 L’usage de cette expression s’est répandu rapidement après la publication en 1962 de l’essai de l’é (…)
  • 4 D’utilisation très courante en Espagne, le mot catalanisme renvoie à la forme distincte qu’a pris l (…)

3Depuis les années 1960, il est devenu habituel de se référer à cet espace culturel par l’expression « Pays catalans » (catalan : Països Catalans)3. Ce terme est aujourd’hui encore le sujet de controverses en raison de son usage, dans certains petits cercles pancatalanistes, pour désigner un projet politique visant l’union des territoires catalanophones, au sein de l’Espagne ou d’un État indépendant4. Dans le discours public et le milieu universitaire de ces régions, notamment en sociolinguistique, l’expression n’a pas d’autre ambition que de se référer à l’aire linguistique du catalan en Espagne et au-delà, et c’est dans ce sens que nous l’entendons ici.

  • 5 Montclús, Joaquim. La Franja de Ponent : aspecte històrics i jurídics, Barcelone, Institut d’Estudi (…)
  • 6 Les comarques sont des divisions territoriales traditionnelles en Espagne. Au XXe siècle, celles-ci (…)
  • 7 Sistac, Ramon. « Conclusions i orientacions », in Sorolla, Natxo (éd.), Llengua i societat a la Fra (…)
  • 8 Montclús, op.cit., p. 33.

4Le présent article se penche sur la Frange d’Aragon, qui est appelée aussi couramment « Frange du Ponant » (Franja de Ponent en catalan) selon la perspective géographique des autres Pays catalans, une appellation apparue dans les années 1960 qui s’est peu à peu généralisée par la suite5. Longeant la Catalogne sur une superficie d’environ 400 par 30 km, cette Frange est divisée du nord au sud en quatre comarques traditionnelles6 : la Ribagorce, la Llitera, le Bas Cinca et le Matarranya. Fait qui n’est pas dénué d’importance pour la cohésion culturelle de la Frange, le Matarranya historique sera divisé, dans le cadre d’une réforme territoriale en 2002-2003, entre les nouvelles comarques du Matarranya (réduit au seul Haut Matarranya), du Bas Aragon (la partie catalanophone y étant connu comme le Mesquí-Bergantes) et du Bas Aragon-Caspe (Bas Matarranya). Peu peuplée, la Frange ne représentait avec ses 47 631 habitants que 3,59% de la population de l’Aragon en 20147. Ce nombre est le résultat d’un fort exode rural qui a laissé de nombreux villages abandonnés au XXe siècle, au début duquel la région comptait plus de 80 000 âmes, avant de frôler le chiffre de 100 000 vers 19258 .

5Cet article est divisé en trois parties. La première explore la catalanité historique de la Frange, de la naissance de la Couronne d’Aragon au XIIe siècle à l’avènement du franquisme au XXe, en accordant une attention particulière aux bouleversements politiques environnants et l’impact que ceux-ci ont eu sur le sentiment d’appartenance de ses habitants au fil des siècles, tantôt tournés vers Saragosse, tantôt vers Barcelone. La deuxième partie examine le compliqué processus d’élaboration d’un régime linguistique aragonais depuis 1982 dans le contexte de l’adoption d’ambitieuses politiques de normalisation linguistique dans les communautés autonomes voisines, une entreprise rendue possible grâce à la Constitution démocratique de 1978. Une troisième partie présente les tabous aragonais entretenus sur la langue et l’identité des habitants de la Frange, avant d’analyser le caractère de plus en plus explosif de la question linguistique auprès des partis politiques durant les dernières décennies. Ici, l’analyse se focalise sur les positions idéologiques divergentes relativement à l’appartenance à l’ensemble catalan de la langue parlée en Frange – positionnements qui, comme nous le verrons, se superposent aux clivage gauche-droite. Dans sa conclusion enfin, l’article aborde les perspectives de normalisation du catalan dans la Frange d’Aragon à l’aune du sécessionnisme linguistique et de la polarisation politique.

6Cet article privilégie une perspective multidisciplinaire axé sur un problème de recherche – la remise en question sociale et politique de la catalanité de la Frange d’Aragon – qui emprunte à la science politique, à l’histoire, au droit et à la sociolinguistique. Méthodologiquement, celui-ci repose sur un corpus d’analyse composite incluant de la littérature secondaire, des rapports commandés par des entités gouvernementales, des comités parlementaires et des organisations non-gouvernementales, ainsi que des rapports du Conseil de l’Europe, de même que des lois et projets de loi, journaux de débat et des entretiens personnels. Les extraits utilisés proviennent d’entretiens semi-directifs réalisés entre 2015 et 2017 avec 37 responsables de la politique linguistique en Allemagne et en Espagne dans le cadre d’un projet de thèse portant sur la légitimation politique des langues minoritaires dans les pays de tradition fédérale. Trois de ce ceux-ci ont été réalisés avec des politiques aragonais. Les extraits sont reproduits ici en italiques.

Continuar llegint… Le catalan : l’idiome mal aimé de l’Aragon

Source: Els afectats per la MAT Aragó-BCN mostren el seu rebuig a Madrid

Source: Teruel Existe apoya los Presupuestos y logra que arranque la autovía entre Alcañiz y Reus con un gran consenso

La Agrupación de electores Teruel Existe presentó una enmienda conjunta con varias formaciones catalanas para dotar con un millón de euros el Estudio informativo de la autovía entre Alcañiz (Teruel) y Reus (Tarragona), la prolongación de la A-40 hasta el Mediterráneo cuyo desarrollo tan solo se preveía inicialmente entre Cuenca y Teruel. Finalmente ha sido aprobada con 287 sies, 3 noes, y seis abstenciones. Teruel Existe valora que este consenso “evidencia de un lado la especial importancia de este eje de comunicación para las comunidades autónomas del este de España, y de otro respalda el trabajo parlamentario desarrollado en las cámaras en busca del consenso y del bien común”.

Se trata de una infraestructura demandada reiteradamente por el Movimiento ciudadano, incluida en su plan de infraestructuras denominado Teruel 2019-2030 que fue presentado públicamente hace 2 años. Esta autovía a partir de la N-420 es un eje de especial trascendencia que permite superar el aislamiento de la provincia por el nordeste, al crear un nuevo eje hasta el litoral de Tarragona. Una vez finalizado será un eje vertebrador trascendental para todo el sector este de la península, un gran espacio geográfico que carece de una articulación norte-sur en el interior. “Es evidente que falta un elemento vertebrador principal, que además afecta a provincias que sufren un acusado problema de despoblación”.

En esta enmienda explican que “es un proyecto en el que se viene trabajando desde 2009”. Una autovía que conectará las infraestructuras de alta capacidad del litoral (A7, AP7, corredor mediterráneo) existentes en el entorno Tarragona y de Reus, con la futura A-68 (Bilbao-Zaragoza-Vinaròs), cuya construcción está avanzando en el norte de la provincia, en las Ventas de Valdealgorfa.Recuerdan que esta conexión une y da servicio a importantes núcleos urbanos como Alcañiz, Gandesa, Mora d’Ebre, y Reus, y que “su futura prolongación entre Alcañiz y la A-25 en Monreal del Campo o la A40 en Teruel conectaría el Mediterráneo a la altura de Tarragona, con el centro (área metropolitana de Madrid) y el oeste peninsular, contribuyendo a descongestionar la A-2 y la A-3”. Consideran que es “un avance estratégico en la conexión del eje del litoral mediterráneo con el interior peninsular y en la conformación del eje mediterráneo interior”.

La Cámara de Comercio de Reus ha emitido un comunicado en el que concede una «enorme transcendencia» a la aprobación de la enmienda. Lo califica de un «hecho sin precedentes» que la corporación valora muy positivamente atendiendo al trabajo hecho durante los últimos dos años para reclamar el desdoblamiento de este eje con conversaciones periódicas que la corporación ha mantenido con representantes políticos, entre ellos, Teruel Existe.

Source: Presentacions desiderianes a dojo i a raig fet » Temps de Franja

// Júlia Llambert

En Desideri Lombarte, que en vida no ho va tenir gaire fàcil per a publicar, frueix pòstumament d’una força considerable difusió de la seua obra. A finals del segle passat van aparèixer cinc poemaris inèdits, tres antologies poètiques, i dues més recentment. Se n’ha recollit el teatre i se n’ha editat la novel·lística, l’epistolari, i diversos treballs d’història i etnologia. Resten encara inèdits una traducció fragmentària del Cantar de Mío Cid, un extens estudi dels masos de Pena-roja i una cinquantena d’articles i algun pròleg en llibres, revistes i diaris, si més no. El 28 d’abril d’enguany, diada de Sant Afrodisi de Besiers, l’Instituto de Estudios Turolenses, que ja abans havia col·laborat en l’edició de bastants textos lombartians, ha inaugurat la Biblioteca Turolense, dedicada a obres completes o altres de celebrats autors terolencs en qualsevol llengua, amb l’edició de l’Obra Poètica Completa d’en Desideri Lombarte. És un volum de 715 pàgines —o de 728 si hi incloeu l’índex i el colofó— esplèndidament editat, amb un pròleg de n’Hèctor Moret i de n’Artur Quintana, qui, junts amb en Carles Terès i els serveis editorials de l’IET, n’han tingut cura.

Per a difondre el llibre l’IET ha programat una nodrida tanda de presentacions: sis fins ara. La primera ha estat el 6 d’octubre a la Llibreria Laie de Barcelona a càrrec de n’Héctor Moret —en podeu llegir més detall ací. Ha seguit el 23 d’octubre a la Biblioteca Municipal de Pena-roja amb parlaments d’en Manuel Rando, President de la Diputació de Terol, en Carles Terès i n’Artur Quintana. El quatre de novembre, dia de sant Carles Borromeo, a la Llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, la presentació per part d’en Carles Terès i n’Artur Quintana, curadors de l’edició, i d’en Joaquín Guillén en nom de l’IET, ha comptat també amb un recital de poesia lombartiana per part de n’Emigdi Subirats i en Manel Oller.

Quintana i Terès en plena presentació a la 2 de Viladrich. / Sigrid Schmidt von der Twer
Quintana i Terès en plena presentació a la 2 de Viladrich. / Sigrid Schmidt von der Twer
Emigdi Subirats recitant Lombarte acompanyat a la guitarra d'un alumne seu. / Sigrid Schmidt von der Twer
Emigdi Subirats recitant Lombarte acompanyat a la guitarra d’un alumne seu. / Sigrid Schmidt von der Twer

L’endemà en Juan Villalba, vicepresident de l’IET, ha fet conèixer l’OPC lombartiana a la Llibreria Primado de València. El dissabte 6 ha tocat el torn de la presentació al Centre Cultural La Bohèmia de Castelló de la Plana amb en Joaquín Guillén i n’Artur Quintana, de qui em consta que en acabar l’acte es va dirigir, en companyia de l’escriptora vall-de-rourera Mar Puchol, al carrer de Cavallers per a admirar la rajoleta o taulellet que recorda les Normes Fabrianes del 1934.


Rajola commemorativa de les Normes de Castelló de 1934. / Sigrid Schmidt von der Twer
Rajola commemorativa de les Normes de Castelló de 1934. / Sigrid Schmidt von der Twer

A. Quintana i J. Guillén. presentant l'OPC lombartiana a Castelló / Mar Puchol
A. Quintana i J. Guillén. presentant l’OPC lombartiana a Castelló / Mar Puchol
Presentació a Castelló de la Plana. / Sigrid Schmidt von der Twer
Presentació a Castelló de la Plana. / Sigrid Schmidt von der Twer

La saguera presentació, ha sigut a Tarragona a la Llibreria la Capona —Quan sona la Capona, no sona per Tarragona diuen de la campana gran de la Catedral. Hi han parlat en Joaquín Guillén i n’Artur Quintana, i ens han recordat que en un “Lo primer camí”, un gènere memorialístic dels escriptors franjatins on expliquen a Temps de Franja com van descobrir que el nostre xapurriau de l’Aragó és bona llengua, es català del bo, com canta en Tomàs Bosque, doncs sí que en un “Lo primer camí” publicat per en José Antonio Carrégalo, escriptor i investigador mont-rogí traspassat enguany, s’hi llegeix: La meua descoberta del català com a llengua de cultura va ser gràcies a què un advocat amic de Valls […]em va passar un número de la revista Desperta,ferro! amb una poesia de Desideri Lombarte, “A la conquesta de la Roca.” Em va impressionar fortament. Escriure una cosa tan meravellosa en aquell xapurriau! Va ser decisiu. I ací s’acaben els puials i muntons de presentacions lombartianes. Com haureu pogut observar l’Obra Poètica Completa ha estat prou ben presentada a Catalunya i al País Valencià, però gairebé gens a l’Aragó, o gens del tot si considereu que la presentació a Pena-roja ha estat feta sobretot per ser la vila nadiua d’en Desideri, i no tant per ser aragonesa ni franjatina. Confiem que d’altres en seguiran pel nostre país.


A. Quintana i J. Guillén a la presentació de Tarragona. / Rubén Carrégalo
Part dels assistents a la presentació de Tarragona. / Sigrid Schmidt von der Twer
Part dels assistents a la presentació de Tarragona. / Sigrid Schmidt von der Twer

L’Obra poètica Completa d’en Desideri Lombarte va ser programada l’any 2015 com d’immediata publicació a la col·lecció lo Trinquet que l’IET edita des del 2009. Tanmateix l’edició de l’OPC es va anar endarrerint fins ara al 2021 en publicar-se com a número 1 de la Biblioteca Turolense, i és així com ara pot reiniciar-se la sis anys interrompuda col·lecció Lo Trinquet, on ja es troba en procés d’edició el poemari Aplec d’en juli Micolau, i un munt més d’obres fent cua per a ser publicats

https://www.instagram.com/tv/CWYHCSeDIqm/?utm_medium=copy_link

Source: Entitats ecologistes preparen les al·legacions contra la MAT que es projecta de l’Aragó a Masquefa – La Manyana

Source: Properes presentacions de l’«Obra poètica completa» lombartiana » Temps de Franja

Source: El català en perill | Lo Finestró

Source: El deshielo entre Aragón y Cataluña: de enemigos en el ‘procés’ a socios estratégicos

Source: Las comunidades de la antigua Corona de Aragón estrechan lazos en Zaragoza | Aragon | Aragón Noticias (CARTV)

Source: Rampa’l Cul – Jotes i olives

Cartell-presentacions OPCDL-novembre

Sense el reconeixement de l’oficialitat i arraconat geogràficament a la zona més septentrional d’Aragó, la llengua aragonesa es troba en una situació límit. La transmissió generacional de l’idioma és profundament fràgil, el suport institucional que gaudeix és mínim i arrossega la maledicció de no comptar amb un estàndard consensuat entre les organitzacions implicades en la seua promoció. La recent creació de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua hauria de resoldre una problemàtica que dificulta el creixement d’una comunitat lingüística amb poc més de 8.000 parlants. L’emergència a les xarxes socials del fenomen Jorge Pueyo, qui fa activisme digital de l’aragonès, és l’última mostra de resistència espontània del xicotet teixit d’associacions que lluiten a l’Aragó per evitar la mort d’una llengua amb les constants vitals precàries.

Continuar llegint… L’aragonès, una llengua en perill d’extinció – El Temps

L’aragonès és una llengua minoritària i minoritzada que pateix greus problemes de transmissió generacional, ensenyament i alfabetització a les escoles, visibilitat pública i dispersió entre els parlants, però és també una llengua que, en els darrers anys, s’ha anat fent un espai a Internet i a les noves tecnologies. De ser la llengua majoritària en tota la regió d’Aragó, actualment té menys de 30.000 parlants. Aquest fet permet que en bona mesura es pugui parlar d’una comunitat d’aragoneso-parlants amb una forta consciència lingüística. Aquest és el cas de Jorge Pueyo, que parlarà sobre la pròpia experiència de ser un divulgador i activista de l’aragonès, sobretot a les xarxes socials.

Jorge Pueyo, divulgador de l’aragonès i activista lingüístic.

Source: Irlanda, Finlandia. Nosaltres no som d’eixe món | Mas de Bringuè

Màrio Sasot

Rètol d’un carrer escrit en bilingüe (Gaaèlic i Anglès) a Dublin (Irlanda). Foto: Irene Sasot

 

Som un país estrany i estrambòtic on en el Parlament de totes les Espanyes, alguns senyors i senyores diputats es remuguen nerviosament en els seus seients quan senten parlar des de la tribuna d’oradors en alguna llengua espanyola no castellana, i això quan no profereixen crits de protesta amb l’afany de boicotejar la intervenció de qui ha gosat trair  el sacrosant precepte de que “Llengua oficial no hi ha més que una i les demés les parles a casa teua”.

I què direm de les Corts d’Aragó, on el passat 9 de setembre, els diputats de VOX van abandonar l’hemicicle regional i companys seus del PP i el PAR van interrompre amb crits de protesta i rialles sornegueres la intervenció del diputat de Unidas Podemos Nacho Escartín quan aquest va concloure la seua intervenció trilingüe en defensa de l’Academia Aragonesa de la Llengua amb la lectura d’uns fragments de la cançó del saidinès  Anton Abad Sic de poble i d’un bell poema de la chesa Rosario Ustáriz.

Passa això a la resta del món on hi ha llengües minoritzades davant d’una llengua oficial majoritària o predominant? No a tota la resta del món.

Fa unes setmanes vaig anar amb la família a Irlanda a visitar una filla que hi està treballant. Vam poder observar que, tant a la capital, Dublin, com al petit poble on la nostra filla viu i treballa, tots els rètols amb els noms els carrers estaven escrits en anglès i en gaèlic.

L’ idioma irlandès o gaèlic irlandès modern és una llengua de la branca cèltica que pertany a la família indoeuropea. S’estima que el nombre de persones que el parlen com a llengua nativa gira a l’entorn dels 20.000 als 80.000, predominantment  a les regions rurals occidentals, una escandalosa minoria en un país de cinc milions d’habitants.

Doncs ningú, als carrers s’escandalitza de veure i llegir els rètols en gaèlic que gairebé no entenen, ni de sentir els avisos de parades de trens i autobusos en aquesta llengua.

Ni per suposat, ningú ho considera un dispendi, una despesa innecessària com passaria aquí, a l’Aragó, si els nostres carrers i places de Saragossa, Casp o Alcanyís, etc.,  apareguessen retolats amb plaques trilingües. Tal volta els irlandesos entenen que el gaèlic és un patrimoni del seu país, el record d’una llengua originària d’allà parlada històricament en tota la illa abans que es produís la seua conquesta per part de la corona anglesa durant l’Edat Mitjana. Des de l’any 1922, amb la proclamació de la independència de la república d’Irlanda, el gaèlic ha estat considerat llengua oficial junt amb l’anglès.

Una altra experiència que he viscut personalment quant al respecte ciutadà i estatal a les minories lingüístiques és a Finlàndia, un país d’un nivell de població pareguts a Irlanda (uns cinc milions i mig de persones).

En aquest país nòrdic hi ha dos llengües oficials: el finès i el suec, tot i que el primer idioma el parlen el 90% de la població i el gruix dels suec parlants (l’altre 10 percent de la poblacióestan concentrats en algunes ciutats de la costa del sud i l’oest. Malgrat això a tota Finlàndia els carrers són retolats en les dos llengües oficials i els nadius de la llengua minoritària sueca poden adreçar-se, per oral i per escrit a tots los nivells de l’Administració finesa des dels  llocs on aquesta llengua és predominant.

Un altre cas curiós dins d’aquest país és el de la llengua sami, parlada a l’ extrem nord del país, a la Lapònia.

Sápmi és un conjunt de regions septentrionals considerades la terra natal dels Sami, l’únic poble indígena reconegut a l’àrea de la UE. És una llengua i cultura nòmada que recorre, al nord del cercle polar, les fronteres de Finlàndia, Suècia, Noruega i Rússia. Avui dia encara queden vives deu d’aquestes llengües. Els parlants de les variants més llunyanes geogràficament no sempre poden entendre’s amb els de les altres zones

A Finlàndia es parlen tres d’aquestes llengües, que són: el sami septentrional, el sami  kolt i el sami d’ Inari. El sami septentrional té més de 2500 parlants mentre que el sami  kolt i el sami d’ Inari només el continuen parlant uns pocs centenars de parlants cadascú. El sami  kolt i el d’ Inari van estar a punt d’extingir-se a finals del segle XX, però els activistes de base i un grapat de voluntaris han treballat incansablement per a   reimplantar-los entre les generacions més joves

Tot i que aquestes llengües, en perill de clara desaparició, no tenen estatus d’oficialitat, l’estat finés va crear un Parlament Sami, democràticament elegit pels seus ciutadans nadius, que coordina un seguit d’organismes i institucions creades per a  protegir i difondre  la seua cultura i l’ús de les seues llengües pròpies.

Pirita  Näkkäläjärvi, consellera del departament de Fusions i Adquisicions  i membre, amés, de Parlament Sami, em comentava quan vam coincidir a Kiruna (Suècia) en un Congrés Internacional de Llengües Minoritàries que “ «molts pares, als anys 80,  pensaven que era millor que els seus fills no aprenguessen cap llengua sami i es centressen solament a aprendre el finès, doncs creien sincerament que el fet de no haver de carregar amb el fardell de ser sami els facilitava la vida.

Tanmateix  avui dia s’han produït alguns canvis. La ciutat d’Inari, al nord de Finlàndia, alberga des de 1999 el Skábmagovat, un festival de cinema indígena, i des de 2004 es celebra durant l’estiu un festival de música indígena, Ijahis / Idja, que es podria traduir com “la nit sense nit”.

Inari és també la seu de  Sajos, un centre cultural sami que es va obrir el 2012, i de Siida, un museu i centre de Natura, inaugurat el 1998.

Fora dels llocs autòctons, Yle, l’Ens Públic de Radiotelevisió de Finlàndia, té un departament en llengua sami, “Yle Sápmi”, que produeix continguts en els tres idiomes sami del país, com la sèrie trilingüe de TV Unna/ Junna, i manté tota una  programació de ràdio, telenotícies i notícies on line en estes llengües a l’abast de tot el país. Existeix a més un Servei o Plataforma a l’estil de Netflix anomenat  Sápmifilm, que transmet pel·lícules en les diferents llengües sami, subtitulades en anglès.

Igualet que la “nostra” televisió autonòmica aragonesa, on sol se pot sentir el “nostre” català, esporàdicament, camuflat dins d’un programa en aragonès, “Charrín charrán” que s’emet un cop a la setmana.

Totes aquestes iniciatives, no li semblen en absolut suficients a Pirita Näkkäläjärvi. «Per a mantenir la vida d’una llengua ha d’haver-hi un fort suport estructural i institucional». «Però- afirma Pirita- l’última paraula quant al seu ús la tenim els parlants».

Fora de Sápmi també hi ha alguns centres que imparteixen educació en llengua sami. A Hèlsinki, l’Escola d’Educació Bàsica de Pasila hi ha cinc estudiants d’ entre set i nou anys  que cursen els seus estudis en finès (el 20% de les matèries) i sami (el 80%) i ho faran durant tot el currículum de l’Escola Bàsica (novè grau) que acaba als 15 anys. També al llarg del curs, s’organitzen en aquest centre actes culturals en sami.

Es aquest un bilingüisme que en alguns aspectes va passes enllà del que s’ha aconseguit a les escoles de la Franja després de 35 anys de l’establiment de classes de català optatives i d’una o dues matèries més impartides en aquesta llengua.

 

Centre Cultural Sami “Sajos” a Inari (Lapònia finlandesa) Foto: Terhi Tuovinen

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja