Origen: Adéu al LAPAO | Griselda Oliver i Alabau
Aquest dimecres el president aragonès, Javier Lambán, ha anunciat que “tan ràpid com sigui possible” el Govern d’Aragó presentarà una iniciativa per derogar l’actual Llei de Llengües (3/2013) aprovada per l’anterior govern i que va causar una gran polèmica per evitar el terme català i aragonès per referir-se a aquestes llengües. Aquest anunci s’ha fet després que el president socialista s’hagués reunit amb el socialista català Miquel Iceta.
Així mateix, Lambán ha aclarit que el seu objectiu és tornar a anomenar castellà, català i aragonès les tres llengües del territori després que el govern del PP i del PAR haguessin fet “el rídicul més espantós”, d’acord amb El heraldo. Segons el president d’Aragó, aquesta és una realitat que cal reconèixer. A més a més, ha afegit que cal que es faci “un exorcisme de vells fantasmes” i de “vells complexos d’inferioritat” alimentats per alguns sectors de la societat, els quals s’han negat a reconèixer “realitats absolutament palmàries”.
D’aquest anunci se’n desprenen, doncs, diverses lectures. Segons el sociòleg Natxo Sorolla, el fet que l’anunci s’hagi fet al costat d’un polític català té una molta rellevància, ja que es tracta d’un anunci que lliga amb la campanya electoral catalana. Però a més a més, l’anunci de la derogació “se situa més aviat en direcció a un públic exterior a Aragó que no pas a la resolució del conflicte polític que viu Aragó en la gestió de les minories lingüístiques”, afirma Sorolla.
Per a ell, doncs, obrir un altre debat parlamentari sobre les llengües és innecessari: “Amb una definició clara que LAPAO és català i que LAPAPYP és aragonès, es disposa de del cos legislatiu bàsic que donava la Llei del 2009, però no es farà així i segurament hi haurà un debat públic i parlamentari”. En aquests moments, obrir un debat polític sense un consens previ “pot provocar debats públics entre els qui donen suport al Govern, que acaben perjudicant les llengües”. Sorolla és de l’opinió que “cal normalitzar la difusió mediàtica de la presència i vitalitat de les dues llengües per evitar els conflictes com els que s’iniciaran una altra vegada”, perquè aquests debats no només “creen inseguretat i transporten les polèmiques agres sobre els parlants, els centres educatius, etc., sinó que empitjoren la normalització de les dues llengües”.
Situació lingüística a Aragó
De fet, no ha estat fins a principi del segle XXI que s’ha formulat la primera llei que s’ocuparà de vetllar per la llengua catalana i aragonesa a l’Aragó, tal com subratlla Miquel Àngel Pradilla a La catalanofonia. “És important destacar que l’anomenada «Llei de Llengües» es va elaborar en un escenari de conflictivitat important. La seua aprovació, amb els vots favorables del PSOE i de la Chunta Aragonesista (CHA), va arribar amb vint-i-sis anys de retard i amb unclima de força tensió social i política impulsat pels partits a l’oposició del Goern aragonès, el PP i el PAR”, continua Pradilla. El 2013 aquesta llei, com ja sabem, va ser substituïda per la nova Llei de Llengües impulsada pel PAR i pel PP i que va ser l’origen de la famosa denominació del LAPAO i LAPAPYP per al català i l’aragonès, respectivament.
Així, doncs, encara que la derogació de la Llei de Llengües és una bona notícia, tanmateix, la situació del català a la Franja continua sent molt delicada. És cert que les dades demostren, tal com va exposar Natxo Sorolla durant les Jornades de Llengua i Societat que van tenir lloc aquest mes de juliol a l’Ateneu Barcelonès, que l’ús del català i del castellà es troba en una mesura equilibrada, però “és essencial posar l’accent en les llengües en el sistema educatiu, perquè en el cas del català les noves generacions estan iniciant processos de substitució lingüística que només amb el sistema educatiu podran ser gestionats”, sosté Sorolla. “A més a més, en el cas de l’aragonès, cal resoldre el consens sobres les normatives lingüístiques i engegar sistemes d’alfabetització en les zones d’ús històric”.
Segons les últimes dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2013, el català és la llengua inicial del 52,2% de la població, el 51,4% s’hi identifica i el 49,6% la fa servir com a llengua habitual. Així mateix, el català es manté estable en la transmissió intergeneracional, tant pel que fa a la llengua que els fills fan servir amb els pares (52,7%), com pel que fa a la llengua que els pares fan servir amb els fills (54%). Ara bé, segons els percentatges d’ús de la llengua, només el 9,4% l’utilitza sempre i un 23% no la fa servir mai.
Tot i que això demostra una certa vitalitat de la llengua, val la pena recordar aquestes paraules de Pradilla (La catalanofonia, 2015: 98). “Val a dir que la sobtada activitat legislativa contemporània ocasionada per l’aprovació de les dues lleis referides anteriorment ha conflictivitzat extraordinàriament la gestió de les llengües a la comunitat aragonesa. Ens trobem instal·lats, doncs, en un escenari gens propici per a l’activació de polítiques favorables a la rehabilitació del català en un territori on la vitalitat de la llengua en el paisatge lingüístic quotidià contrasta amb la seua precarietat en les comunicacions institucionalitzades.”
Enguany la 25a. Trobada Cultural del Matarranya promoguda i organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya, Clarió i l’Ajuntament d’Aiguaviva se celebrarà en esta vila del Bergantes el proper 4 d’octubre. Població d’estreta relació amb l’escriptor matarranyenc Desideri Lombarte que coneixia prou bé perquè va publicar el treball “Toponímia d’Aiguaviva. Primera aproximació (Aiguaviva del Bergantes)” en el Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica XLI, setembre 1990 –pàgs. 1 a 24- sense que l’autor el poguera veure’l imprès a conseqüència de la seua mort. I és que a la dècada dels vuitanta del segle passat el pena-rogí va conèixer, al barri d’Horta de Barcelona on vivia, “Cuadrau [Quadrat] Esteban Retabé, de 76 anys, llaurador, nat a Aiguaviva el 12 d’abril de 1912. Que va vindre a Barcelona l’any 1967.” Continua en l’introducció del seu treball Lombarte …”fa vint anys que viu a Barcelona, tot i que ha fet algunes estades temporeres al lloc, i aquesta circumstància pot donar peu a alguna influència del català barceloní, la qual cosa no fa més que remarcar l’afinitat absoluta i la proximitat que hi ha entre el català del Principat i l’arcaic catalanesc de la conca del Bergantes. I no ho dic com si això fos un miracle, que no ho és, ho dic pensant en tots aquells paisans nostres mal informats, que estan encara entestats en pensar que la llengua d’Aiguaviva o la de Vall-de-roures, com la de Fraga o la de Tamarit de Llitera, no tenen cosa a veure amb el català de la Plana de Vic, poso per exemple”. Afegeix en la introducció “jo aquí, de la mà del meu informador, [Cuadrau Esteban] només intento recollir i deixar constància de la toponímia aiguavivana, tal com ell me la va recitant, respectant al màxim la seua toponímia”… “Aquesta toponímia mereix una enquesta més extensa i contrastada, perquè és de llei fer-ho i perquè s’ho val. I, si les cames m’hi porten, la faré, l’enquesta” és per això que l’investigador titula “Primera Aproximació”. El treball metòdic de Lombarte recull les partides, els masos o masades, les ermites, els molins d’oli, l’horta o la vega, l’aigua, rius, barrancs, fonts…, coves i coberts, camins, carreres i noms de cases. També va fer un mapa de localització de la toponímia que el butlletí no va publicar i que, posteriorment, vam fer-ho a la revista Sorolla’t núm. 11, desembre 2000 –pàg. 31-. Potser seria interessant ara una nova edició completa del treball de Desideri Lombarte sobre Aiguaviva.
