Origen: Presentació d’un llibre sobre el lèxic de Moncada a l’IEI de Lleida | Mas de Bringuè
Origen: Les notícies importants | L’ esmolet
Devia tenir deu o onze anys. A classe, un cop a la setmana, ens feien dir les notícies que ens havien impactat. El professor triava la que considerava més interessant, l’apuntava a la pissarra i ens feia treballar-hi.
Recordo com si fos ara el dia que em vaig atrevir, superant la timidesa, a aixecar la mà. Tenia una notícia bomba: lo tio Campanals de Queretes havia mort de sobte. Lo tio Campanals era la viva imatge de la salut: gran, caravermell, de veu poderosa. Cada gest seu irradiava força. Amb paraules titubejants i veu minvant, vaig explicar-ho a la classe. El mestre, el sr. Regué, em va mirar amb els seus ulls estràbics (de fet amb un dels ulls, no sabia mai quin) i va sentenciar: “Eso, Terés, no tiene importancia. Cada dia muere gente común, anónima. Aquí lo que quiero es que me den noticias importantes, de las que afectan a todo el mundo”.
Quina vergonya. Vaig seure, atònit per la resposta. Havia mort l’home més sa que coneixia i no tenia cap importància. Mai més no vaig participar en l’activitat.
Passats els anys, em fa l’efecte que aquella notícia sí que n’era, d’important. Sense proposar-m’ho, havia donat una oportunitat al mestre per a què ens expliqués la fugacitat de la vida, els perills d’una alimentació rica en greixos o vés a saber què. I sobretot m’hauria estimulat a cercar més notícies. Però el senyor Regué estava pastat a l’antiga i ja no estava per a innovar ni empatitzar amb aquella colla de galifardeus.
D’ell recordo també una vegada que jo estava jugant per sota del pupitre amb uns putxinel·lis. En un moment donat, la classe va quedar en silenci. Vaig sentir un calfred al clatell. En tombar el cap vaig descobrir el Regué dreçat darrere meu foradant-me amb la mirada. Em va arrabassar un dels ninots i me l’estampà a la cara.
La pedagogia evolucionava, però. El curs següent ja vaig tenir a un jove mestre d’Alcorisa, el Sr. Miguel Omedas, que va descobrir-me que aprendre era una altra cosa i, sobretot, em va fomentar el gust per escriure. Ves per on, d’Alcorisa va haver de venir el millor mestre que he tingut a Barcelona.
La Comarca, columna «Viles i gents», 11 de març de 2016
El senyor Reguè el de l’esquerra. El Sr. Omedas el de la dreta. Al mig el sr. Ruiz, un altre magnífic professor. I jo, per allà baix…
L’aula dels fets, l’any 1974. Al clatell hi teníem els ulls del Caudillo.
Senderes de gebre nos habla, sobre todo, de la moral, de la injusticia y de la miseria, tanto la económica como la de la conciencia del individuo y la sociedad.
La autora centra mucho su interés en el mundo de la infancia y la adolescencia, y la novela, bien documentada, contiene numerosos detalles históricos, costumbristas y de intriga. El uso equilibrado de la narración y del monólogo interior de los personajes hace muy sugerente su lectura; un escrito diferente y enriquecedor.
Origen: El Duo Recapte actua el divendres 11 de març a la Sala Meta de Saragossa | Mas de Bringuè
El duo poètic musical franjolí “Recapte” (Antoni Bengochea i Màrio Sasot) actua el proper divendres 11 de març a les 20,30 hores a la Sala Meta, carrer Don Juan de Aragón, 18 de Saragossa, amb el seu espectacle bilingüe “Poesia d’ací i d’allà”. El programa inclou poemes en català d’autors de la Franja ja tradicionals en el seu repertori, de Desideri Lombarte, Hèctor Moret, Teresa Jassà, Josep San Martin, Josep Galan…, mesclats en diferents apartats temàtics amb peces d’autors en llengua castellana com Antonio Machado, León Felipe o Gustavo Adolfo Bécquer).
Allí el públic podrà gaudir, junt amb la música i la poesia, d’una bona beguda fresca i exquisides tapes, en un local acollidor rodejat de bon ambient i peces d’art.
Origen: Creixement infinit | L’ esmolet
D’adolescent, quan em va tocar estudiar Malthus, vaig descobrir que al món hi havia massa persones. Descobriment terrible. Sobrava jo? Sobraven els pares? Els xiquets de Biafra? El company de classe malalt de càncer? A la Terra no hi havia recursos per a mantenir-nos a tots. Boscos arrasats, oceans sobreexplotats i empastifats, fonts d’energia que s’exhaurien…
Amb la maduració (la meua), el problema va deixar de preocupar-me. No perquè en trobés la solució; senzillament vaig deixar-me endur per la vida, bressolat per la capacitat humana d’anat optimitzant els recursos per a no col·lapsar el planeta.
A voltes, però, el neguit adolescent m’assalta de nou. L’estiu passat, amb l’onada de calor, imaginava milions d’aires condicionats expulsant bafarades ardents a l’atmosfera, pantans escolant-se pels desguassos de les dutxes, espècies extingint-se sense remei, selves destruïdes per a cultivar-hi aliments… Entretant guerres, atemptats i desastres maten la gent a milions. Unes catàstrofes humanitàries que no som capaços d’estroncar, malgrat el progrés material, social i (en teoria) intel·lectual. I no em puc estar de pensar “malgrat totes aquestes morts, les guerres mundials, les epidèmies, continuem essent tants que aviat el món no ens podrà sostenir”.
Però el mantra que ens repeteixen com a solució és creixement, creixement, creixement… Hem de tenir més fills que ens paguin la pensió, l’economia ha de seguir creixent per mantenir la nostra forma de vida. Créixer sense parar fins que no quedi una gota de res, fins que no capiguem dins el vestit (elàstic però limitat) que és el planeta que ens sustenta.
Miro el dia rúfol i la neu que ja s’ha fos. Comprovo si els radiadors funcionen bé —pareix que l’hivern es manifesta per fi— i em penedeixo d’haver reparat un mòbil que comença a estar obsolet en comptes de comprar-me’n un de nou. Les contradiccions continuen. La vida també.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 26, març 2016
Tanca publicitària sobre planificació familiar a Etiòpia (foto de Maurice Chédel)
Origen: Tornen els premis literaris del govern d’Aragó | Lo Finestró
Per les notícies que ens arriben, sembla imminent la convocatòria del premi “Guillem Nicolau” (treballs en català) i també l’Arnal Cavero (treballs en aragonès), el de les “Lletres Aragoneses”, “El Labordeta”, “El millor llibre editat” i el de “Trajectòria”, amb dotació econòmica.
Recomano als que vulguin presentar-s’hi que vagin acabant els seus treballs, segur que els terminis de presentació seran ben curts. El futur dels premis estarà assegurat si el nombre de candidats és important, ara que no hi són al govern el PP i el PAR.
Jornades per la dignificació lingüística. Llengua i cultura popular. Fraga, Baix Cinca, 11, 12 i 13 de març de 2016.
Divendres, 11-3-16,
Taberna del Capuchino, Betlem 7
21:00 h. Sopar – presentació de Contes que em va curar a càrrec de Nadia Ghulam, autora de llibre
Dissabte, 12-3-16,
Palau Montcada, sant Josep de Calassanç 12
10:00 h. Obertura a càrrec de Francesc Ricart, coordinador del Casal Jaume I de Fraga
10:15 h. Ponència El món dels contes i l’escola a càrrec de Jaume Cela, mestre, i Juli Palou, educador
11:00 h. Vat astí, un sarpat de relats fragatins
11:30 h. Descans
12:00 h. Ponència Hi havia una vegada… a càrrec de Joan Soler i Amigó, especialista en cultura popular, i Nadia Ghulam, contacontes
Programa complementari del cap de setmana:
Dissabte, 12-3-16, rotonda del Sotet
16:30 h. La ruta dels poetes, visita per la Fraga vella a càrrec d’Idoia Moreno
Diumenge, 13-3-16, rotonda del Sotet
10:00 h. Visita a Sena i a Villanueva de Sigena a càrrec de Quim Salleras, historiador
Un poblet poblàs on tothom tenia nas…
Frank Tashlin (1913-1972) va escriure una faula sobre un ós, que quan ve la tardor s’afanya a cercar una cova per a hivernar-hi. Mentre l’animal ha quedat immers en un son profund, uns empresaris aixequen, en un temps record, una fàbrica, just sobre la cova, que prompte rutlla a ple rendiment. Amb l’arribada de la primavera, l’ós es desvetlla. Mig endormiscat, tracta de trobar la sortida de la cova. Però va a raure al pati de la factoria. Allà, de seguida, un encarregat l’insta a col·locar-se a la cadena de muntatge. Atònit, el plantígrad manifesta que ell no és de la plantilla: «Jo sóc un ós!». L’encarregat se’n riu quan sent una i altra vegada «Jo sóc un ós!». I el duu fi ns als seus superiors. Aquests li responen: «Vostè és un gamarús, que no s’ha afaitat i que porta un abric de pells». El president director general, en veure’l més tossut que una mula, l’enfi la en el seu cotxe i el mena, de primer, cap al parc zoològic i, després, a un circ. Tant en un lloc com en l’altre, els óssos estan convençuts que no existeix vida per a un ós més enllà del zoològic i del circ. I, per tant, no el reconeixen com a ós. D’aquesta forma, el suprem de l’empresa li fa veure que s’ha de incorporar a la feina com un treballador més. Al cap d’uns mesos, la fàbrica fa fallida i els obrers són acomiadats. L’ós torna a quedar descol·locat. Entre naps i cols, ha passat un any. I el fred tardoral no es fa esperar. L’ós localitza una cova. Però en el moment d’endinsar-hi se’n recorda que són molts els que li han dit que ell no és un ós. I que hivernar és cosa d’óssos. Amb les primeres gelades es pela de fred rondant pel bosc com una ànima en pena. Per un instant hauria volgut ser un ós. No obstant això, entra a la cova. S’hi sent tan a gust que cau adormit en redó. El fi nal de Però jo sóc un ós! (Viena edicions, Barcelona 2014), títol del conte, és obert. No se sap si l’ós es va deixar entabanar. L’autor pensa que no. No és cap secret que una mentida repetida adequadament moltíssimes vegades acostuma a passar per ser una veritat. I que aquells que viuen en captiveri durant temps (o que, fi ns i tot, hi han nascut), com ara els óssos de zoològics o de circ, solen quedar amb els referents col·lectius trasbalsats. És a dir, en el cas de l’esmentada faula, acaben confonent el petit món, en el qual han quedat tenallats, amb el món en general. La dèria per incitar a esborrar-te a tu mateix és arxiconeguda entre els catalanoparlants. L’esmentada faula, que va ser traduïda per Enric Larreula, és una metàfora perfecta a propòsit de l’alienació. Però jo sóc un ós! és una història d’èxit. Igual que la d’aquelles persones i pobles a qui en va s’ha intentat repetidament substituir la identitat lingüística.
Quim Gibert, psicòleg
Fraga, Franja de Ponent, març de 2016
Origen: Beseit 1778
L’Instituto de Estudios Turolenses acaba de publicar el número 6 de la col·lecció Lo Trinquet, dedicada a editar llibres escrits en català sobre temes o d’autors terolencs. Un projecte editorial que va iniciar-se el 2008 promogut per la directora de l’entitat provincial Montserrat Martínez. Ara, la beseitana Susana Antolí Tello presenta el seu volum Senderes de gebre. Beseit 1778, treball que participà en l’últim premi Guillem Nicolau 2011 promocionat pel Govern d’Aragó i que guanyà Carles Terès amb la novel·la Licantropia. L’original no guardonat de la matarranyenca no mereixia quedar en l’oblit i el vam voler incloure en la col·lecció Lo Trinquet per l’evident qualitat i l’interès de la novel·la que narra una emocionant i tràgica trama que enganxa de seguida el lector ocorreguda a finals del segle XVIII, on Beseit era una població rural amb una incipient economia preindustrial gràcies a les braves aigües dels rius Matarranya i Ulldemó i als altres recursos naturals que els oferia el territori. L’autora, Susana Antolí, és una escriptora molt reconeguda i premiada. El 2004 s’estrenà amb guardó en el Primer Concurs de Relats Curts Vila de Pena-roja atorgat per l’Ajuntament. L’any següent obté el Primer Certamen de Relats Hiperbreus de la Comarca del Matarranya i el guardó del segon premi de les Memòries baixaragoneses promogut pel Centro de Estudios del Bajo Aragón i li publiquen amb ASCUMA el treball guardonat Memòries d’un altre segle. El Premi Guillem Nicolau 2006 el guanyà amb el poemari Tornem a ser menuts!. I, finalment, el 2013 el IX Concurs de Relats Curts Vila de Pena-roja li atorga el segon premi. També ha participat durant cinc cursos en el programa “El català a les escoles” que va dur a terme el Govern d’Aragó. El pròxim volum previst de la col·lecció Lo Trinquet serà l’obra poètica completa de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte i Arrufat.
En aquesta línia, és possible que molts polítics de la Franja de Ponent estiguin convençuts que el català no serà mai una llengua d’ús habitual a les institucions de govern de la Franja. Ni llengua vehicular de l’escola a Saidí, Lo Campell o Nonasp. Ni res de res. El darrer cas és el d’un alt càrrec del PSOE, que fou convidat el passat gener en una escola de primària de Fraga, que es presenta com a trilingüe. Malgrat ser fragatí de socarel, durant la seva intervenció es va adreçar als alumnes de 6è., que són alhora els seus convilatans, en castellà. És veritat que quan es va obrir un col·loqui, també va fer servir el català. Una vegada més, la part formal, la conferència, allò suposadament important, fou en castellà. El sobrant… en català. Així ningú podrà dir que l’esmentat polític, que sembla una llagasta de tan arrapat a l’escó, ha ignorat la llengua. Un bon exemple de diglòssia per als estudiosos de la substitució lingüística i el despotisme il·lustrat.
Origen: Morir d’èxit | L’ esmolet
Advertiment explícit a l’entrada del fossar de la Codonyera
Hi ha una màxima —i si no, s’hauria d’inventar— que diu que tot projecte és condemnat a morir per esgotament, per fracàs o per excés d’èxit. Esta darrera opció, aparentment contradictòria, se’m fa evident sempre que ens plantegem de fer una visita a Ikea o Decathlon. No sé a vostès, però a mi em fa una mandra immensa haver d’anar-hi, malgrat que són plens de productes atractius, que transmeten estímuls agradables, que anticipen una experiència il·lusionant i engrescadora —un habitatge bonic i endreçat, una aventura a la muntanya…—. I tot a l’abast de la mà. Potser he perdut la sensació de novetat (ja saben, allò de ‘m’exalta el nou i m’enamora el vell’ que escrivia el mestre Foix). En canvi, davant la perspectiva d’una expedició a qualsevol d’estes grans superfícies, m’envaeix l’angoixa de ficar-me dins un lloc ple de gent, on m’hi estaré més temps del que voldria i on segurament acabaré comprant alguna cosa que, en realitat, no em cal. I el cop de gràcia: les cues a les caixes. No pretenc fer una defensa a ultrança del comerç de proximitat, que, com en totes les coses, n’hi ha de millor i de pitjor, sinó il·lustrar amb un exemple com un model de negoci, si té ‘massa’ èxit i no sap evolucionar, pot acabar col·lapsant-se.
Esta premissa és la que es desprèn també del ‘Principi de Peter’, que afirma que les persones que fan bé la seua feina van ascendint a llocs de major responsabilitat fins que arriben al seu nivell màxim d’incompetència; és a dir, van tenint èxit, van millorant la seua posició professional i econòmica, fins que assoleixen un punt on ja no tenen la capacitat ni la preparació per exercir la tasca que els han encomanat.
El món de la creació també és ple de cadàvers exitosos. Artistes efímers que es cremen en una cançó esbombada fins al fàstic o velles glòries condemnades a autoplagiar-se per a seguir a la cresta de l’onada. Allò del ‘best-seller’ versus el ‘long-seller’.
Potser resultarà que és més difícil gestionar l’èxit que el fracàs.
La Comarca, columna «Viles i gents», 29 de gener de 2016
serretllibres.com
Origen: serretllibres.com
BASES PREMI SERRET TERRA DE CRUÏLLA
El Premi Serret Terra de Cruïlla, convocat per la Llibreria Serret i Terra de Cruïlla amb la col·laboració de la Fundació Carulla Museu de la Vida Rural, tenen com a objectiu promoure la creació literària relacionada amb el territori i el món rural.
Poden optar-hi obres originals i inèdites escrites en català.
S’acceptaran:
Les obres s’han de centrar en el món rural d’avui, en el seu territori, en el seu paisatge, en la seva gent. Es valorarà especialment que incideixin en la manera en què el món agrari conviu amb els reptes que les societats contemporànies es plantegen per al nou mil·lenni.
Els originals han de tenir una extensió mínima de 150 fulls (2.100 caràcters per pàgina aproximadament).
El guardó està dotat amb 1.500 euros, aportats per la Fundació Carulla Museu de la Vida Rural, en concepte d’avançament de drets d’autor per a la primera edició del llibre.
Editorial Barcino publicarà l’obra guanyadora dins de la seva col·lecció Museu de la Vida Rural i signarà un acord de publicació amb l’autor amb les condicions establertes a la col·lecció.
El jurat està format per Emigdi Subirats, Silvestre Hernández, Albert Pujol, Carme Martí, Maria Carme Jiménez i Jordi Llavina, que actuarà de secretari del jurat.
El termini d’admissió de les obres començarà el 26 de gener de 2016 i finalitzarà el 26 de maig de 2016. El veredicte es farà públic durant el mes d’agost de 2016.
L’enviament dels originals s’ha de fer per correu electrònic, mitjançant un arxiu PDF, a l’adreça electrònica info@serretllibres.com. L’autor ha d’indicar que es tracta d’una OBRA PER PARTICIPAR AL PREMI SERRET TERRA DE CRUÏLLA. En un document adjunt cal que hi faci constar les seves referències (nom, cognoms, adreça, codi postal, localitat, telèfon i NIF).
Els autors dels originals presentats es comprometen a no retirar-los abans de fer-se públic el veredicte del premi.
El jurat pot declarar desert el premi.
Els organitzadors del certamen es reserven l’opció preferent per publicar en el termini d’un any obres presentades al premi que no hagin estat guardonades.
La presentació dels originals pressuposa l’acceptació íntegra d’aquestes bases.
Per a qualsevol dubte o aclariment, podeu contactar a info@serretllibres.com i al telèfon 978890077 i per descarregar a l’enllaç: www.slideshare.net/serretllibres/bases-premi-serret-terra-de-crulla-2016
EDICIONS TRANSIBERIANO, una iniciativa editorial en ARAGONÉS. O zaguer libro ye una edición trilingüe ARAGONÉS, CATALÁN, OCCITANO, de l’adaptación d’a novela TIRANT LO BLANC pa ninons.
Buenos días queridos amigos, como veis estoy que me salgo con la programación de Valderrobres Negro!!
Mañana viernes a las 18:00 como sabéis tengo a José Luis Muñoz presentando MARERO acompañado de José Vaccaro con NO DAR PAPAYA os espero para disfrutar de una jornada literaria de lo mas atractiva en mi librería ;))
Aprovecho para actualizaros a día de hoy a falta de enviaros los carteles promocionales del 30 de enero con Fernado Marías, Ernesto Mallo y la Exposición de ERNST&ERNST, novedad que nos hemos sacado de la manga pero que va a rematar una jornada memorable con el monólogo ‘ESTA NOCHE MORIRÉ’ de Fernando Marías en FONDA LA PLAZA.
Espero que disfrutéis de la programación en que a partir de ahora Valderrobres es referencia de la Novela Negra en Aragón, España y con Ernesto Mallo Comisario de Buenos Aíres Negro cruzamos el charco y pasamos a ser un referente en la historia de los Festivales de Novela Negra en lengua latina ;)) continue reading…
