Origen: Qüestió de prenom | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de gener del 2016)

Molts dels nostres polítics i intel·lectuals fa temps –des de la pèrdua dels Furs el 1707, i sovint des de Casp– que treballen per destruir aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és el nostre català d’Aragó. Per aconseguir-ho hi apliquen els procediments més indignes, o sofisticats, si ho preferiu. Com que és ben sabut que el nom propi, el prenom, és per a les persones un tret identitari molt fort, el primer que van fer, fou prohibir-nos-en l’ús oficial en català. D’entrada en tingué cura l’Església, tan submisa al poder, després el Registre Civil. Durant segles només han admès prenoms castellans, mai catalans –ni aragonesos, evidentment. Al començament no em fèiem gaire cas: una cosa era la paperassa oficial i l’altra la vida diària. Per molt que els papers posessen Luisa, Pedro, Juan o Rosario, seguíem dient-nos Lluïsa, Pere, Joan o Roser. A la llarga, gràcies a una ben orquestrada discriminació i ridiculització dels prenoms catalans, hem acabat, però, per renunciar-hi, i ara fem servir només els prenoms castellans. Fa uns cinquanta anys ja eren residuals els catalans, actualment no en queda cap: tots ens diem Juan Luis, Dolores, Luis Maria, José Antonio, Luis Miguel, Rosario, Ángeles … . És més, ho hem interioritzat tant, que en els casos d’algun foraster que es diu oficialment Joan, Josep o Antoni –ja fa alguns anys que no ens prohibeixen oficialment de dir-nos-en–, inevitablement l’anomenem Juan, José o Antonio. Ni Déu se n’escapa: en algunes viles l’anomenem Dios, i mantenim la forma catalana només per encantar els plegamans: Andreu, Andreu, plega los braços per l’amor de Déu. Tot amb tot, i malgrat la ferotge persecució a què els sotmetem, els nostres prenoms es resisteixen a morir. En trobem en algun Pedro lo Pere o Juan lo Jon, perquè són persones de malnoms Peres o Jons; se’ns amaguen darrere un sant de molta anomenada: Sant Roc, Sant Valer, Sant Miquial de les Cantrelletes, persisteixen en la toponímia –Lo Port de Sant Just– o en la literatura –com Andreu en l’encantall del plegamans. Són els últims reductes que tenen. Sempre, però, a flor d’oblit.

Artur Quintana

Origen:La agonía de FACAO: sus propios dirigentes no recogen los autopremios

Origen: Escena Humana… Llull vist per Joan Guasp | Viles i Gents

Origen: El Jesús Moncada més inèdit

El juny passat, va fer deu anys de la mort de l’escriptor Jesús Moncada(Mequinensa, 1941-Barcelona, 2005). Gracies a la gentilesa de la seva germana, Rosa Maria Moncada, us oferim un text inèdit de la seva novel·la inacabada, que s’havia de titular Dante S.A.. Amb un fort component autobiogràfic, en les seves pàgines narra les vivències d’un jove il·lustrador en una editorial barcelonina, que tot sembla indicar que és la Montaner i Simon, que tenia la seva seu on ara hi ha la Fundació Tàpies i on ell va treballar quan, procedent de Mequinensa, va traslladar-se a Barcelona per obrir-se camí. Allí coneixeria Pere Calders, que seria important en l’inici del seu trajecte literari.

L’escriptor i periodista Edmon Vallès, també de Mequinensa, va ser qui va parlar a Calders dels escrits del jove Moncada. Al cap d’un temps, Calders li va donar tan sols un consell al futur autor de Camí de sirga: “Que l’èxit no et faci malbé”. No hi havia risc. Jesús Moncada semblava immune a la vanitat i la fantasmagoria. Aliè als cenacles i capelletes literàries, la seva única ambició va ser erigir un món literari. Molt probablement, el traductor al suec de la seva obra, Kjell A. Johansson, no li va fer cap favor quan va dir que la literatura de Moncada era una seriosa aspirant al Premi Nobel, una afirmació que va fer-li guanyar animadversions indesitjades.
 

Inèdit de Jesus Moncada

En el text que us presentem, es plasmen les dificultats d’un jove Moncada que busca fer-se un lloc en la Barcelona de mitjan dels seixanta. Hi són presents molts dels trets propis de l’autor, des de l’obsessió per la perfecció lèxica a l’humor sarcàstic.

Bona persona, compromès sense carnet, va construir un dels grans universos creatius de la literatura catalana del segle XX. Si l’obra de Moncada ja ocupa un espai indiscutible en la memòria de les lletres catalanes, la seva personalitat ens recorda que el talent no necessita fantasmades per lluir. Tastar unes pàgines de Moncada és sempre un bon regal de Reis.

Origen: Fronteres literàries | L’ esmolet

Fronteres literàries

A voltes tinc la sort d’encadenar uns quants llibres apassionants. Sol ser normal que quan acabo de llegir-ne un que m’ha entusiasmat, el següent té molts números per no arribar-li a l’alçada. Per això, quan s’esdevé una excepció, em plau compartir-ho.

Vaig començar per una recomanació personal d’en Miquel Adam, d’Edicions de 1984: Rebrot, de Jean Giono (1895-1970). Aquesta breu novel·la em va atrapar des de la primera pàgina. No per què hi hagués un enjòlit a resoldre, sinó perquè em va ficar de ple en un paisatge, en la vida pura i essencial (elemental, si voleu) de les persones que l’habiten. No vaig poder evitar piular “Només amb les primeres planes ja se m’ha endut cap a Aubignane i els boscos provençals Si el llegiu entendreu què vull dir.

A continuació, a mode de “dutxa escocesa”, vaig endinsar-me en El diablo en cada esquina, segona novel·la del cambrilenc Jordi Ledesma. Artefacte molt eficaç que t’impedeix desenganxar-te de la trama fins arribar al final. Vaig piular de nou “En tancar el llibre m’he palpat el cos per si m’havia tocat alguna bala perduda”.

Aquesta trilogia la vaig tancar amb assaig —un gènere que, banal com sóc, no acostumo a freqüentar—: La pell de la frontera, de Francesc Serés. En tenia referències molt bones, entre altres, de Temps de Franja. Em va colpir molt, em va capturar. Retrata la realitat (les realitats) de la immigració a les terres del Baix Cinca i Segrià. També pel que fa a la vessant pedagògica, des de l’experiència de l’autor a una aula d’acollida a Olot. L’entorn social i familiar d’en Serés és subjacent per tot el llibre, però en alguns dels capítols emergeix com a protagonista. Tot plegat des del punt de vista personal i intransferible d’en Serés, que en cap moment pretén fer altra cosa que explicar el que veu, el que escolta, les reflexions que això li produeix. És una obra precisa, una mirada “notarial” que transmet el sentiment de l’autor sense explicitar-lo. Cal llegir-lo per copsar no només la societat d’aquelles terres, sinó la condició humana en general. Poca broma.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 128, gener 2016

La trilogia literària

Origen: 2a presentació del llibre “Lo Floro” a La Mallola (Òmnium d’Esplugues) | Lo Finestró

Origen: Òmnium d’Esplugues presenta “Lo Floro” a l’Institut “La Mallola” d’Esplugues | Lo Finestró

Avui 14 de desembre, una cinquantena d’alumnes del 1r curs de batxillerat de l’Institut “La Mallola” d’Esplugues de Llobregat han assistit a la presentació del llibre Pasqual Andreu, lo Florit. Lo Floro en vers de Josep Miquel Gràcia. L’autor ha recitat una sèrie de poemes del llibre, emfatitzant en les varietats dialectals en les que està escrit, així com en la pròpia vida del Floro, meitat llegenda, meitat fets reals. De la crueltat del bandoler i dels robatoris, el poemari de Josep Miquel Gràcia ens trasllada a la voluntat d’actuar com a justicier sense solució de continuïtat. Han obert l’acte Isabel Ximénez, coordinadora pedagògica i Carla Barreres, professora de català, la qual ha presentat Josep Miquel Gràcia com a autor de la Franja, destacant la figura del Floro en el seu context històric. Amb aplaudiments dels alumnes s’ha clos la xerrada, els esperaven més classes abans de migdia. L’acte estava patrocinat per Òmium Cultural d’Esplugues. El dit patrocini va sorgir amb motiu de la presentació del Premi Sambori 2016.

Òmium Cultural d’Esplugues

Origen: Moviment Franjolí per la Llengua: Denunciem la presència de FACAO a la Fira del llibre en aragonès de Montsó

Com ve sent habitual, a la Fira del llibre en aragonès celebrada els passats 6, 7 i 8 de desembre a Montsó, l’associació FACAO, que considera que els parlars de la Franja són un dialecte de la llengua aragonesa, va tenir un stand propi amb total normalitat, envoltats d’entitats que lluiten per la salut de l’aragonès.

La Fira és organitzada per la Institución Ferial de Monzón, amb el suport de les institucions locals, provincials i autonòmiques de l’Aragó.

Des del Moviment Franjolí denunciem la presència d’una entitat secessionista i clarament anticatalanista en unes jornades de reivindicació de la llengua aragonesa. Apostem per la normalització i defensa de l’aragonès però creiem que fets com aquest, amb la connivència d’autoritats i d’altres entitats, no fan sinó contribuir a crear mal ambient¨i confusió entre els parlants de dues realitats lingüístiques minoritzades per les institucions aragoneses.

Que aquesta situació sigui constant any rere any fa que considerem com a greu la situació, ja que dita Fèria té el suport de les institucions públiques, que permeten que una associació que busca la confrontació des de posicions acientífiques respecte a la llengua parlada a la Franja comparteixi lloc i espai amb d’altres col·lectius normatius i facin publicitat dels seus productes secessionistes.

Demanem a les corporacions públiques i a les entitats que lluiten per la llengua aragonesa que no tornen a permetre que dita associació desvirtui un acte que, per altra banda, mereix tot el suport i solidaritat, com és el foment de la lectura en aragonès.

Origen: Premis Josep Galan – Lo Reguer

L’Institut d’Estudis del Baix Cinca, fa entrega del «Premi Josep Galan 2015 a la normalització lingüística i cultural», que en aquesta ocasió ha recaigut en l’escriptora de Saidí Laia Longan, i al «Premi Franja: cultura i territori», que han merescut l’activista Josep Mauri i el meteoròleg Francesc Mauri.

Original a Ràdio Terra.

Origen: Carta a laia Longan, premi “Josep Galan” 2015 | Mas de Bringuè

Origen: 25è aniversari de l’Associació “Amigos del Mezquin” de Bellmunt | Lo Finestró

Origen: De dol i de sol | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 de novembre del 2015)

El dol és per la mort, al juny, d’en Roberto Cortés Alonso, a Saragossa, on havia nascut 43 anys abans. Possiblement ens veiérem en alguna ocasió; no ho sé, però freqüento la seua obra poètica, pel goig de llegir-lo, per la feina. Sempre m’ha atret la passió seua per la llengua alemanya i la cultura jueva, tant sefardita com asquenasita. Potser més encara m’atrau la dèria comuna de traduir la Todesfuge d’en Celan: Cortés a l’aragonès i jo al català, llengües que, com sabeu, el nostre nou president considera indignes de cooficialitat. En Cortés ja no ha pogut tenir notícia d’aquestes declaracions presidencials, però les pressentia el 2004 quan escrivia A nuestra luenga perbibirá en a memoria d’os muertos. Com a en Desideri Lombarte li agradaven els aurons i, a més, passejar-se baxo as telleras, la gran avinguda berlinesa de Unter den Linden, d’aquest Berlín que ell va donar-nos en llengua aragonesa, i que m’ha servit de guia ara al gener quan hi he tornat després de trenta anys d’absència; o nuebo museyo chodigo mos amuestra a suya frontera metalica de zinc, sin de finestras, fent-nos pensar en as bitimas aragonesas engarcholatas con as suyas parolas, entre as parez d’os bagons d’a muerte, con destin á os campos d’acotoladura… .

I el sol és per la publicació enguany pel Club Editor de la novel·la Lo libre dels grands jorns [El llibre dels finals en la versió d’en Joan Lluís Lluís] d’en Joan Bodon, el màxim escriptor occità dels nostres dies, a qui Alcanyís ha dedicat un carrer sens o saber, i de qui ja tenim, sortosament, la versió catalana i castellana de Lo libre de Catòia. Escric –sortosament– perquè els escriptors en llengües maleïdes, i l’occitana n’és una, solen obviar-se a l’hora de fer-ne traduccions a les dites llengües universals, tanmateix de vegades les coses surten bé. Esperem, doncs, que no trigue a eixir la versió castellana d’aquesta segona obra bodoniana, i d’altres en eixa llengua, en català i aragonès. I que també ben prest tinguem una bella i acurada edició de l’obra completa d’en Roberto Cortés.

Artur Quintana

Origen: Escena Humana… 16a Mostra de Creadores Escèniques | Viles i Gents

Ho tenim tot a punt per a la gala del dissabte, esperem que no hi falteu! Us esperem a Saidí, al local del «ball vell», a les 18h30.