A «Via llibre», amb Francesc Puigpelat | L’esmolet.
El fragment del programa «Via llibre» dedicat a l’aventura, amb l’escriptor Francesc Puigpelat. Al cafè Marsella.
Fragment de la conversa al Marsella
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Literatura
Mas de Bringuè | De Saidí al món.
(Cartell de la pel·lícula)
Lo film curt de ficció “Los besugos del café inundado” , dirigit per Enric Novials Copons, inspirat en el tema de la desaparició d’un poble per la construcció d’un pantà i rodat a Mequinensa, ha guanyat el Premi del Públic del I Concurs de Cortos de Ficción del Festival de Cine Luis Buñuel.
Aquest Festival, organitzat per la Universitat de Saragossa i el Centro “Luis Buñuel” de Calanda, aplega més d’una trentena de curts, seleccionats per Javier Espada, director del centro Buñuel de Calanda, y el crític i cineasta Gonzalo Ferrer , que segons els seus criteris tenin alguna relació temàtica o estilística amb el cine de Buñuel o el surrealisme
L’equip que va participar en la pel·lícula “Los besugos…” mostrà la seua satisfacció per la resposta i la reacció del públic davant d’aquesta obra i afirmen que això els anima a seguir en la tasca de la creació de curts i a assolir nous reptes..
ASCUMA a Sabadell (2ª jornada) | Lo finestró del Gràcia.
A les 7 del vespre del passat 21 de febrer, a la sala d’actes del Casal Pere Quart de Sabadell, va tenir lloc la segona de les Jornades del Matarranya a Sabadell, organitzades per l’Òmnium Cultural d’aquesta ciutat i l’Associació Cultural del Matarranya. Es van presentar dos llibres d’autors matarranyencs: El Matarranya. Crònica de viatge de Joaquim Monclús i Licantropia de Carles Terès. Al centre de la taula, com a coordinadora, Montserrat Mateu d’Òmnium, flanquejada pels dos autors i editors, coordinà l’acte. Joan Maluquer, director d’”Edicions Galerada”, després de fer esment de les seues relacions personals i professionals amb Joaquim Monclús, li cedí la paraula, el qual, entre altres comentaris, indicà que el seu llibre intenta fer un recorregut per la història, la política, la cultura, la gastronomia, l’etimologia i l’arquitectura dels pobles del Matarranya amb la visió d’un fill d’aquelles terres. Josep Cots, director i editor (Edicions de 1984), expressà la ràpida atracció que va sentir quan va llegir les primeres pàgines de Licantropia de Carles Terès. Va destacar, per sobre de tot, l’equilibri conceptual, descriptiu i lingüístic de l’obra. Carles Terès, amb la seua personal humilitat, ens donà a conèixer la gènesi i concepció de l’obra, tota una magnífica i profunda reflexió intel·lectual. El públic agraït no va estalviar aplaudiments.
I com acte final de les jornades, el quartet vocal sabadellenc “Som Amorós”, format per Montserrat Saurí, Yvonne Breysse, Josep Boltaina i Enric Arquimbau, ens obsequià amb el recital “Cançons de la terra”, uns regals per l’oïda, el record i altres sentiments. El públic els pagà amb forts aplaudiments.
Les Jornades Culturals del Matarranya a Sabadell han estat un èxit en tots els sentits. Per sobre de les fronteres administratives o polítiques, tan de bo restin sempre el llaços lingüístics, culturals i amicals.
José Miguel Gracia
«Sense pèls a la llengua». Extraordinària crítica de Ricard Ruiz sobre «Licantropia» | L’esmolet
febr. 22«Sense pèls a la llengua». Extraordinària crítica de Ricard Ruiz sobre «Licantropia» | L’esmolet.
Font: El País, Quaderns.
Ricard Ruiz, El País, Quaderns.
Una novel·la, ras i curt, que descobreix un dels millors autors mai sorgits de la Franja. I una nova troballa, per tant, d’Edicions de 1984.
Cal precisar, però. Perquè Terès viu a la Franja, al Matarranya, de fa dues dècades, però el seu naixement va ser a Barcelona el 1962. I perquè és cert que Licantropia, més enllà de la seva aparent vinculació al gènere fantàstic, es pot considerar l’obra que més bé s’ha arrelat a la llengua, l’entorn i la llegenda de l’àrea ebrenca des dels temps de Jesús Moncada, tot i que el seu editor actual no ha estat el primer: trista ironia, Licantropia va rebre el 2011 el que podria ser el darrer Guillem Nicolau, premi que el govern aragonès deixarà de finançar. La publicació inicial, de només unes dotzenes d’exemplars, no hauria impedit en tot cas que la novel·la romangués oblidada sense aquesta meritòria recuperació.
Revisada, a més, en detalls com les transicions, que juguen amb la intriga de predestinació i el cliffhanger (elements finals per donar suspens) de culte, la versió final de l’opera prima de Terès narra la recerca d’un fotògraf, el Llorenç, quan tres anys després d’establir-se a la Pobla de Llobosa comença a descobrir indicis que l’empelten amb el mite dels allobats. Cal advertir, però, que Licantropia no és de cap manera una novel·la d’homes llop. Entre l’instint i el deliri, entre la ciència, la història i la llegenda, el del Llorenç és en realitat un relat d’autoconeixement que explora els lligams de l’home amb el passat, amb la natura feréstega, amb l’instint i les arrels. La resta, insinuada, suggerida amb ofici, recorda el Joan Perucho de Les històries naturals, tant pels dips, aquí sense nom ni tradició vampírica, com per les taxonomies i geomorfologies que afegeix l’Agustí, cunyat del Llorenç. Però ho recorda, juga a recordar-ho, en citar Lovecraft, en arrencar amb un capítol que actua de pròleg gòtic a partir d’un mossèn vençut per la bèstia. Perquè de fantasia, a la novel·la, només hi ha la dels personatges. Dit d’una altra manera: tot el que explica Licantropia és possible. Tot. Steve Jobs inclòs, per estrany que soni allobar el rei d’Apple. Una altra cosa, amb tot, és que hom pugui admetre la versemblança forçada d’algun atzar, o que hi hagi qui arrufi el nas davant l’acumulació de baules genealògiques que permeten al Llorenç lligar els avantpassats. Res que grinyoli, tanmateix, si no hi ha ganes de furgar.
Superada la juguesca, a més, l’aposta de Licantropia esdevé atàvica, apassionada, tan carnal com el desenllaç: és l’aposta pel paisatge, pel territori, per la parla amb els mínims castellanismes. Perquè Terès, hàbil, no només ha barrejat el bosc amb Torredarques, i els masos amb les coves, sinó que ha combinat el narrador en català estàndard —que no light, al contrari!— amb tot d’intervencions dialectals per part de personatges com la tia Encarna, algunes de les quals, per variació i precisió, denoten el suport d’Artur Quintana i mereixerien un estudi a part. Unides a les indagacions toponímiques i etimològiques, a llegendes com la de la Punta de la Samarreta i a les troballes bibliogràfiques del Llorenç, tot plegat sense oblidar el ritme i el misteri, aquestes mossegades estilístiques fan de Licantropia més que un bon debut. Amb la seva potència formal i simbòlica, de fet, l’autor palesa haver devorat bé Perucho, Moncada i Sánchez Piñol. Té la força dels llops, aquest Terès, i la transmet amb la llengua, com pertoca. Sense pèls.
Sense pèls a la llengua. Ricard Ruiz Garzón
Quim Gibert
El saguaro és un cactus altíssim del desert de Sonora (Arizona). Combat l’enorme calentor atès que disposa de moltes arrels, gran part de les quals s’estenen horitzontalment per tal de xuclar l’aigua de la rosada. També disposa d’una arrel principal, de més gruix, que s’endinsa terra endins tot cercant aigua.
Als antípodes del saguaro, hi ha l’andròsace. Viu prop de les glaceres, per davall dels 0 graus, a mercè d’intenses ventades. El seu hàbitat és en roques pelades, les quals queden cobertes per capes de flors. Aprofita les poques setmanes de bonança estiuenca, un cop el gel s’ha desfet, perquè l’arrel central s’interni fins a dos metres de profunditat per captar l’aigua no congelada.
En els tròpics, hi ha dues plantes més que destaquen per la seva bravura, el tec i el mangle negra. El primer és un arbre d’arrels ben clavades al sòl humit de la selva, que actuen de contrafort. Les dures arrels del tec s’escampen a una distància considerable, fet que li permet nodrir-se de la descomposició de natura morta. El mangle negra, que creix a les desembocadures fluvials, ha de resistir el contacte amb l’aigua salada. És un arbust d’arrels grandioses que emergeixen a la superfície per poder respirar i falcar el tronc en el fang.
El desplegament i l’ancoratge de les arrels és l’estratègia essencial perquè aquestes plantes puguin suportar condicions climàtiques extremes i sobreviure. En el cas del saguaro, els fruits que produeix són comestibles i, a voltes, es fan servir per elaborar xarops. I del tec, arran de l’alçada tan alta del tronc i de la qualitat de la fusta, s’utilitza en la fabricació de mobles.
«Ben plantat», «de bona soca», «ben cepat»… són expressions nostrades lligades a la natura que confirmen la importància de l’arrelament a la mare terra.
En rigor, l’escriptora Mercè Ibarz, filla de Saidí (Baix Cinca), en la primera part de Vine com estàs, el seu darrer llibre, s’aferra a les arrels per descriure «la vida dels qui m’han donat la vida». Ho fa a partir de les notícies i records dels anys de la guerra al seu poble natal, «que m’han anat explicant a casa (…) em sento dipositària d’una memòria». Per Ibarz, un temps convuls en un llogarret dels afores de Saidí té prou suc i bruc per ser relatat, «no es parla de res més que no passi al mas i a la rodalia immediata».
La segona part de Vine com estàs és una carta arran de la mort d’un amic de l’ànima. La va redactar assaonant el terreny: «Va ser així com, empesa per la música Veloso, que em va ajudar molt, vaig anar escrivint». El plaer de narrar neutralitza el dolor, «m’ho he passat molt bé construint aquesta novel·la».
Segons la saidinenca, amb el clima i el paisatge t’hi retrobes però la novel·la s’acaba adreçant «a la vida i com entomem la continuació». Les arrels, el passat, les pèrdues, el demà… es barregen. La Franja de Ponent deixa de ser un racó de món quan els escriptors autòctons (és aplicable a qualsevol altra àmbit creatiu), hi troben motius per festejar-la i fer-la estimar per mitjà de la literatura. Aleshores els veïns, que sempre han viscut convençuts que un racó de món no pot ser altra cosa que un racó de món, un cop refets del sobresalt, la comencen a acceptar tal com és. Amorosir radicalment els catalanoparlants envers les pròpies coses és el que persegueixen les Jornades per la dignificació lingüística de Fraga, convocades enguany pel 8, 9 i 10 de març, amb la participació de Mari Zapater, Màrius Serra, Ferran Suay, entre d’altres.
Un càstig diví impedeix que la bella dorment del bosc, reclosa en el jaç d’una cova, pugui escapar del son etern. L’irresistible bellesa de la valquíria castigada esdevé una provocació per un príncep nòrdic que la localitza. El bes que li fa és tan dolç que ni la ira dels déus evita que la noia obri ulls. Besos. Sobretot, besos.
Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió
Lletra de batalla: Llops i humans.
Sempre m’ha fascinat la relació que la nostra tradició folklòrica ha mantingut amb els llops. Les rondalles van plenes de llops famolencs que endrapen cabretes, porquets o nenes indefenses. En la fraseologia catalana també abunden les referències a aquests mamífers udolaires: la foscor més extrema i temible ho és “com una gola de llop”; quan “la pell és del llop” no hi ha sortida airosa possible; si un “cau a les urpes del llop”, està perdut; els qui es volen donar més importància de la que tenen “no maten llops”; mentre que alguns hipòcrites perillosos diem que “tenen cara d’ovella i urpes de llop”; quan un es troba en perill li “veu l’orella al llop”; i, finalment, quan algú “veu el llop” pot ser que simplement s’hagi quedat sense veu.
El cinema ha explotat, sovint, el mite de l’home-llop que, en realitat, prové d’una la tradició molt antiga i que, en el fons, serveix per explicar la dualitat inevitable de la naturalesa humana: tots tenim una part fosca –un costat que enllaça amb un passat ancestral de caçadors ferotges— que apareix de tant en tant i, sobretot (si fem cas de la versió moderna del mite), les nits de lluna plena. A banda de la referència que en fa Ovidi en les seves Metamorfosis, la versió més antiga que en conec apareix en un dels Lais (una mena de contes medievals d’origen cèltic) que Maria de França va recollir al segle XII. El situa a la Bretanya i és la història d’un cavaller que desapareix de casa cada dos per tres. Quan la seva dona insisteix que li expliqui on va, tement una aventura amorosa, ell acaba confessant que es converteix en llop. La dona, que ha sabut que si li pren la roba mentre dura la transformació el marit no recuperarà la forma humana, pacta la traïció amb un antic pretendent. Traït i convertit en llop, el cavaller ensopega un dia amb el seu rei, per qui sentia un gran afecte, i li demostra una docilitat inusitada, per la qual cosa el monarca decideix adoptar-lo com a mascota. Viu a la cort i no agredeix ningú. Un dia, però, coincideix amb la dona que l’havia abandonat i li arrenca el nas d’una mossegada. Tothom se sorprèn que aquell animal tan dòcil hagi agredit, tot de sobte, aquella dona, la qual, després de ser torturada, acaba confessant. El rei, després de tornar la roba al cavaller i propiciar, doncs, que recuperi la seva forma humana, expulsa del país l’esposa deslleial i el seu company. I es veu, segons explica la llegenda, que algunes filles d’aquell llinatge van néixer sense nas i van viure desgraciades.
Fa anys, en la meva novel·la O rei o res! vaig incloure una adaptació lliure d’aquest Lai i, poc després, vaig titular Ànima de llop la història d’un home dominat pel costat salvatge de la seva naturalesa. És potser per aquest interès que em desperta el mite de la dualitat humana que no he pogut resistir-me a llegir, d’una tirada, la novel·la Licantropia (Edicions de 1984), que ha publicat recentment Carles Terès, en la qual he descobert, a banda d’un relat prou absorbent i interessant, amanit amb diàlegs perfumats amb el dialecte del Matarranya, l’arrelament del mite en aquesta part de la franja aragonesa i l’existència dels anomenats llobaters, homes que, segons la tradició, eren capaços de comunicar-se amb els llops i a qui pagava qui volia tenir els ramats protegits.
(Article publicat a Regió7 el dia 16 de febrer de 2013)
Àngel Villalba, nomitat als Premis de la Música Aragonesa | Mas de Bringuè.
Àngel Villalba, nomitat als Premis de la Música Aragonesa
Àngel Villalba amb Florencio Roc a Valljunquera.
El cantautor de Favara del Matarranya, Àngel Villalba, estarà entre els artistes nominats a la gala de lliurament dels Premis de la Música Aragonesa que tindrà lloc demà dilluns, 18 de febrer, a les 8 del vespre, al Teatre Principal de Saragossa. Un jurat format per especialistes del món de la música des de l’associació Aragón Musical, que és el col·lectiu que organitza la gala i el premi, ha seleccionat la cançó “Olivera d’Aragó”, que dóna nom a l’últim disc de Villalba, editat en 2012.
La cançó del cantautor favarenc està entre les quatre finalistes dins l’apartat de Millor Cançó en Llengua Autòctona Aragonesa. La cançó en català “Olivera d’Aragó” competirà en aquest apartat amb “A mía Tierra” de Jesús Viñas, “Mosica, Parola y Movimiento” de Prau, i “Os Pietz en a Tierra” de Prau, totes elles en aragonès.
A més amés, en el transcurs de la gala s’atorgarà a José María Sanz Beltrán “Loquillo” el Premi Global de la Música, destinada a artistes implicats o relacionats amb la música aragonesa nascuts fora d’Aragó.
L’altre apartat dels premis que són votats por un jurat d’especialistes és el dedicat a la Millor producció, on han arribat com a finalistes “Envasados en hechos reales” de Guisante, produit per Rafael Domínguez; “Las Campanas de la Vergüenza” de Tako, per Daniel Alcover; “Origen”, de Cube, per Jorge Escobedo, i “Un antes y un después” de Lírico, produit per Lírico y R de Rumba.
Els altres premis: a la millor cançó, intèrpret, grup, etc., han estat decidits per votació popular i seran donats a conèixer també durant la Gala, on també estan previstes les actuacions de The Faith Keepers, Lírico y Gavy Sanders & Los Vibrants.
Música, poesia i emocions a Sabadell. | Mas de Bringuè.
Música, poesia i emocions a Sabadell.
Màrio sasot, Josep Boltaina i Antoni Bengochea
Sorpresa, emocions diverses i complicitats múltiples van cofluir en una nit màgica el passat 15 de febrer, al Casal “Pere Quart” durant el concert que va donar allà el Duo Recapte en el marc de les “Jornades del Matarranya a Sabadell” organitzades per Òmnium Cultural d’aquesta vila i l’Associació Cultural del Matarrranya.
Antoni Bengochea (veu) Antoni Bengochea i Màrio Sasot (bandúrria) oferiren l’espectacle “Ataüllar el món des del Molinar. Desideri Lombarte, in memoriam” davant de més de cent persones, entre les que hi havia membres associacts d’Òmnium Sabadell, franjolins residents a Catalunya, membres d’ASCUMA, i nombrosos sabadellecs i vallesans amb ancestres matarranyencs.
El concert va ser seguit amb molta atenció per un públic atent i entregat, que gaudí de les diferents etapes i variants de la poesia de Desideri: els curts i sentits sonets que parlen de la terra, la vida, l’amor i la mort , o els els romanços narratius més irònics, que ajudaven a comprentre els diversos aspectes de la temàtica lombartiana, les etapes que va passar en la seua (curta) existència i la seua sensibilitat i optimisme vitals.
El públic mostrà el seu deler i satisfacció amb nombrosos aplaudiments al llarg de l’espectacle.
Damos a conocer también los nominados que faltaban de las dos categorías que vota exclusivamente el jurado de Académicos de los Premios de la Música Aragonesa.
Mejor Canción en Lengua Autóctona Aragonesa:
“A mía Tierra” de Jesús Viñas
“Mosica, Parola y Movimiento” de Prau
“Olivera d’ Aragó” de Ángel Villalba
“Os Pietz en a Tierra” de Prau
C. Terès: «La meva primera novel·la sorgeix d’un pòsit d’idees, històries, sensacions» « L’esmolet
febr. 13«La meva primera novel·la sorgeix d’un pòsit d’idees, històries, sensacions» « L’esmolet.
Entrevista d’en Lluís Bonada per al setmanari El Temps núm. 1496, 12 de febrer de 2013
Entrevista d’en Lluís Bonada a El Temps
Actuació del Duo Recapte a Sabadell divendres 15 de febrer | Mas de Bringuè.
Actuació del Duo Recapte a Sabadell divendres 15 de febrer
(Actuació del Duo Recapte a La Freixneda en 2011, amb l’espectacle “Atüllant en món des del Molinar)
Organitzat per Òmnium Cultural de Sabadell i ASCUMA, el duo Recapte (Antoni Bengochea, veu, i Màrio Sasot, bandúrria) actuaran durant l’obertura de les “Jornades del Matarranya a Sabadell” que tindrà lloc al Casal Pere Quart, Rambla 69, d’aquesta ciutat, lo proper divendres 15 de febrer.
En aquesta ocasió el duo franjolí, que enguany complirà vint anys de presència als escenaris, presentarà el seu espectacle monogràfic “Ataüllant el món des del Molinar”, dedicat a donar a conèixer diversos poemes que va compondre l’escriptor matarranyenc Desideri Lombarte en diferents etapes de la seua vida.
La inauguració de les Jornades, tindrà lloc a les 7 de la tarda i l’actuació del duo està prevista per a les 8 del vespre.
Us adjunto a continuació el “Programa de mà” amb el repertori dels poemes del Desideri que interpretem i les músiques que els acompanyen.
Jornades del Matarranya a Sabadell
DUO RECAPTE PRESENTA
Ataüllant el món des del Molinar
Desideri Lombarte – in memoriam –
AUTORIA DELS POEMES: DESIDERI LOMBARTE
Músiques
INTRODUCCIÓ: Cant dels ocells- (popular)
Poemes
Les belles paraules
La terra besaria.- Saidí- (Anton Abad)
LA TERRA I LA NATURA
La xica tornada serp.- Cantigas d´amigo-( Martín Codax- S. XIII) –
Inner light- (The Beatles)
Encanteri de la xica-(Mario Sasot)
Tots los colors
Joc de paraules.- Joc de paraules –( Mario Sasot) –
Porque no nos ven hablar-(Jota popular)
EXISTÈNCIA E IRONIES DE LA VIDA
Romanço d’aquell home que no va saber trobar el castell.
(Narració) Saturnino-(Anton Abad)
(Diàleg) Jotes aragoneses i catalanes, aubades, himnes
Xerraduries.- Saturnino- (Anton Abad)
Sol·licitud.- Adaptació; Mario Sasot de la Toccata en Re m. de J.S. Bach.
Llaurem rostolls daurats.- Més lluny (del Viatge a Itaca, de Lluis Llach)
Lluny de tu
RETORN A LA TERRA
Timó de flor menuda.- Abril del 74 (Lluis Llach)
Me’n aniré.- Retorn del Viatge a Itaca (Lluis Llach
Deixa’m posar davall
Epíleg.- Cant dels ocells- (popular).
Quan no quedarà res
Data: 15 de febrer de 2013 Lloc: Casal Pere Quart
ORGANITZA: OMNIUM CULTURAL I ASSOCIACIÓ CULTURAL DEL MATARRANYA
Ressenya de “Licantropia” al “Què llegim?” a pico.cat « L’esmolet.
“Jo crec, i no és una exageració, que aquest segurament és un dels millor autors que ha sortit de la Franja; i fins i tot et diria que, des del temps d’en Jesús Moncada, segurament aquesta és una de les novel·les més potents sorgides a la Franja”. Una ressenya molt bona de Ricard Ruiz al “Què llegim?” (picó.cat) a partir del minut 17:36, tot i que tot el programa és molt interessant, especialment la ressenya de “La intrusa” d’Eric Faye (1984), que em deleixo per llegir. Ah! i en Rodríguez Picó diu que, de totes les que s’ha presentat al programa, es queda amb “Licantropia”!
Entrevista a l’ARA (PLAY) David Monteagudo – Carles Terès « L’esmolet.
FONT: ARA
Entrevista “Cara a Cara”, al PLAY de l’Ara, divendres 8/02/2013
Avui fa 76 anys del naixement de Desideri Lombarte « Xarxes socials i llengües.
Lo mes de febrer de 1937, en plena Guerra Civil, va nàixer Desideri Lombarte, estudiós i escriptor polivalent de Pena-roja.
Cada vegada que reviso les novetats de Desideri a Internet, em sorprenen més coses! S’ha editat el seu llibre Les aventures del sastre Roc d’Arça (2012), s’ha anunciat que el 13 de juliol de 2013 es tornarà a representar la seua recreació d’una visita dels senyors de Calatrava a Pena-roja, el maig de 2012 els vallibonencs van tornar a visitar Pena-roja i es va tornar a representar la seua obra de teatre, Montse Castellà versiona la lletra de Vull un trosset de terra de D. Lombarte musicada per Túrnez i Sesé,
i Glòria Arrufat teatralitza La Creu del Llop.
i se segueix editant el seu article a la Wikipedia amb novetats. Una autor prolífic, amb amples ressons.
Altres apunts relacionats:
- 23 anys de la mort de Desideri Lombarte
- Xeic! trien lletres de Desideri Lombarte per a gravar el proper videoclip
- Avui faria 75 anys Desideri Lombarte – Caminada de commemoració
- 22 anys de la mort de Desideri Lombarte, escriptor de la Franja
- Continua la internacionalització de Desideri Lombarte gràcies als projectes menuts per normalitzar el Matarranya
- Seguint los camins de Desideri Lombarte en l’Escola d’Estiu de la Franja
- “No vull una pàtria gran, ni una pàtria mitjaneta, que la vull ben menudeta. Conéixer-la pam per pam i estimar-la sencereta”
- Pena-roja i Vallibona, pobles germans.Viles i gents: “Gelades i l’Emigrant pena-rogí”
- La Creu del Llop escrita