Desideri Lombarte a la Sala Apolo
Vídeos publicats per Joan Pellisa Rosich: XEIC! a l’Apolo!!!! [HQ]
.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: LiteraturaEn algun lloc s’ha de pixar
Si creia que coneixia amb profunditat el racó preferit de casa, el bany, anava ben errada. Hi ha milers de petits detalls que se m’escapen, i que la convivència descobert. Recordo el primer dia, quan ens vam conèixer, només de veure’l, vaig saber que havia de ser meu, i si algú hagués preguntat la raó, no hagués pogut desenganxar els llavis per respondre alguna cosa amb sentit. Confesso que encara avui tinc dificultats per explicar res més que m’hi sento atreta sense remei.
Llums, espills, sanitaris, rajoles, tot el que conforma el bany, mampara, aixetes, tovalloles, saboneres, cada un dels fragments que el componen i que hem ajustat i creat amb el temps, tots contenen gestos d’amor recíproc i de passió desenfrenada.
Els successos de les setmanes passades, però, han variat completament la nostra relació. El miro ara i em resulta desconegut, com si alguna cosa s’hagués interposat entre nosaltres, una realitat que esdevé letal. Quan vaig obrir la porta del bany un matí de dimecres i vaig trobar la tapa del vàter trencada, tota la bellesa que desprenia poques hores abans es va tornar lletjor de cop. Una esquerda negra que travessava la ceràmica d’ivori ocupava l’espai que, fins llavors, era ple de frescor i vitalitat.
Confesso que vaig plorar amargor. Potser hi ha qui em retregui un excés de sensibilitat estètica, o escatològica, però no puc evitar les llàgrimes, ni vull, per fals pudor, negar-les. La tapa del vàter era preciosa, i aquesta esquerda que s’obria entre els dos formava un abisme que em produïa vertigen.
Vaig decidir que no podia dedicar-me als laments durant gaire temps, així que em vaig vestir i vaig sortir decidida a comprar una tapa nova. I aquí va començar un periple ple de dubtes, desventures i maleficis que ens ha allunyat, al bany i a mi, de manera que, a hores d’ara, ja no estrenyo l’entrecuix per alleujar-me a casa, a hores d’ara entro en qualsevol lavabo públic.
Com hem arribat a aquesta situació? Qui va ser el cafre que va amagar que l’amor no és etern? Ni tan sols amb un bany? És que la lleialtat, no ja la fidelitat, tenen data de caducitat tan primerenca? Encara no feia un any que estàvem junt i ja érem dos desconeguts!
Vaig visitar una botiga darrere d’una altra, en unes em van demanar un esquema del vàter, en altres, a més, el diàmetre del cargol que ajusta la tapa, en cap ni una hi havia tapes d’ivori. Dona, deien, és que vostè parla d’una tapa original, i jo només en tinc d’universals, estàndards, i jo em desfeia en una amargor cada cop més gran.
Finalment, em vaig decidir per una tapa qualsevol, de color blanc. M’ha costat d’ajustar-la, es mou una mica quan m”assec, i el bany gairebé no m’estimula. Faig pipí aquí i allà, llenço lleixiu sense marca, i, de mentre, he envellit. No sóc la mateixa, ja no, ni ell tampoc.
Tal vegada algun dia trobi un altre bany i m’enamori com si fos la primera vegada, un bany que retorni el somriure als matins, tal vegada existeixi, o tal vegada no, vull mantenir l’esperança, perquè no sé si podré suportar que els anys passin plans i avorrits.
En algun lloc s’ha de pixar, em diuen les amigues per consolar-me. I jo sospiro…
Bernat i Baltrons, Ferran. “La frontera lingüística del català a l’Aragó segons Manuel Milà i Fontanals”, Creus, Imma; Puig, Maite; Veny, Joan R. (ed.) (2010) Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Lleida, 7-11 de setembre de 2009). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.
Moret Coso, Hèctor. “Trets del català occidental en la llengua literària de Jesús Moncada”, Creus, Imma; Puig, Maite; Veny, Joan R. (ed.) (2010) Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Lleida, 7-11 de setembre de 2009). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.
Fort i Cañellas, Maria Rosa. “Contacte de llengües en documentació medieval del Matarranya”, Creus, Imma; Puig, Maite; Veny, Joan R. (ed.) (2010) Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Lleida, 7-11 de setembre de 2009). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.
Un nou llibre de la col·lecció Lo Trill
Acaba de veure la llum un nou llibre de la col•lecció Lo Trill (13) —de l’Associació Cultural del Matarranya—, Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp de Carme Oriol, Pere Navarro i Mònica Sales. Feia més de tres anys que no sortia un nou llibre de l’esmentada col•lecció. Segur que aquesta nova publicació (272 pàgines) despertarà l’interès d’especialistes i lectors en general.
Han estat entrevistades 25 persones dels quatre pobles i s’han seleccionat 507 formes de literatura oral que es presenten transcrites d’acord amb les característiques pròpies del parlar de cadascun d’aquests pobles.
ASCUMA » Blog Archive » Un nou llibre de la col·lecció Lo Trill.
Cinga Fòrum ’11
Llengua i emoció (2)
Jornades per la dignificació lingüística
Fraga (Baix Cinca), divendres 11-3-11 i dissabte 12-3-11
Franja i creativitat. Propostes pràctiques i concretes per a viure en català.
Programa:
– Divendres, 11-3-11, Restaurant Sanara (Cegonyer, 18).
21:00: Sopar-tertúlia amb motiu dels 100 números, 10 anys de Temps de Franja a càrrec de Màrio Sasot, director de la revista, i Francesc Ricart, articulista d’opinió.
– Dissabte, 12-3-11, Palau Montcada (c/ St. Josep de Calassanç, 12).
10:00.- Obertura a càrrec de Pep Labat, president de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, IEBC.
10:15.- Ponència Llengua, injustícia i veritat a càrrec de Jordi Bilbeny, historiador. Presentarà: Joaquín Paris, professor de l’IES Ramón J. Sender.
11:00.- Ponència L’imaginari col·lectiu a càrrec de Rosa Calafat, lingüista. Presentarà: Hugo Sorolla, estudiant de lingüística.
11:45.- Descans
12:15.- Presentació de Quedem, programa de cohesió social i promoció de la llengua, a càrrec de membres d’Òmnium Cultural de Ponent.
12:45.- Ponència Com es transmet l’amor per la llengua? a càrrec de Josep Maria Terricabras, filòsof. Presentarà: Ramon Camats, filòsof i professor de la UdL.
Organitza: Institut d’Estudis del Baix Cinca.
Col·labora: Fogaril i Calaixera, Òmnium Cultural de Ponent i Casal Jaume I de Fraga.
Programa complementari del cap de setmana:
Dissabte 12-3-11:
16:00: Cafè a càrrec del Casal Jaume I de Fraga en el Sanara.
17:00: Visita per la Fraga antiga. Punt de trobada: rotonda del Sotet.
Diumenge 13-3-11:
10:00: Visita al Museu de la Mina de Mequinensa i altres espais d’interès. Punt de trobada: Museu de la Mina de Mequinensa.
Los pueblos del Bajo Aragón que “no hablan castellano”
Portada del libro editado por Rolde de Estudios Aragoneses
Los pueblos del Bajo Aragón “que no hablan castellano”
Primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón (y II)
Ramón Mur
María Pilar Benítez Marco, en su libro ‘María Moliner y las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón’ al que me refería ayer, cita a varias mujeres del Bajo Aragón que investigaron en el catalán que se habla en muchas poblaciones: “A ese catalán de Aragón, al de Maella, que estudió María Trinidad Bondía Benedicto, y al de Fraga, que investigó, a través de su antroponimia y toponimia, Esther Regina Santamaría Novell, pude volver a acercarme gracias a personas que conocí, en su mayoría, durante mis ocho años de estancia en el lugar donde lo aprendí, en Tamarit de Llitera: Mariona Martínez Dorado, Emma Bravo Santamaría, Ana Domínguez Ibáñez, Juan José Enériz Torres y Maria Dolores Gimeno Puyol”.
Por lo que se refiere al Bajo Aragón, la filóloga de la Universidad de Zaragoza cita a dos mujeres de principios del siglo XX naturales de un pueblo del Mezquín donde nacieron y residen excelentes cultivadores tanto del catalán común como del propio de Aragón. Son Felipa Molins Velilla y Pilar Rebullida Sancho. Ambas fueron colaboradoras del Estudio de Filología de Aragón (EFA) del que era director Juan Moneva y Puyol.
De Pilar Rebullida Sancho, la autora del libro afirma que su “colección de voces del Bajo Aragón no sólo tiene el mérito de ser, hasta el momento, la primera recopilación léxica dialectal conservada realizada por una mujer en nuestra Comunidad, sino de presentar, además, aspectos innovadores con respecto a otras colecciones coetáneas”.
Pilar Rebullida, casada con Miguel Sancho Izquierdo, rector de la Universidad de Zaragoza, realizó fichas para el EFA sobre ‘voces del Bajo Aragón’. Fue un trabajo único hasta entonces y pionero. Me ha resultado especialmente relevante su estudio en dos aspectos. El primero es que en ningún momento llama catalán al habla de los pueblos de los que ella procede y tampoco ‘chapurriau’. Esta última acepción no la he podido encontrar en ninguna de las 240 páginas del libro de María Pilar Benítez Marco. Habría sido del todo entendible que Pilar Rebullida, desde su evidente recelo hacia el catalán, hubiera observado que al habla de estos pueblos las gentes la denominan ‘chapurriau’. Pues ni eso.
En todo caso, no todos los aragoneses de los tiempos del EFA recelaban del catalán. En una carta de Carlos Estevan, vecino de Valdealgorfa, aunque natural de Belmonte, a su tío Juan Pío Membrado se afirma de Juan Moneva que es “incompatible con el género humano y [está] empeñado en hablar catalán”. Por lo visto, el director del EFA y mentor de todas las mujeres aragonesas, pioneras en filología, tenía mal genio pero no daba la espalda al catalán como uno de los tres idiomas de Aragón.
El propio Moneva dirigió a Membrado esta carta en la que se utiliza una ortografía gramatical inequívoca:
“Senyor Joan Píus Membrado i Ejerique.
“Benvolgut amic i compatriota:
“Haig sabut de l’Asamblea municipalista a Barcelona, i encara qu’em trobava llest per anar-hi, ben llegida la seva convocatoria, n’on puc, car no’ns han deixat lloc als sigulars individuus qu’estudiem mes no tenim representación des municipis. Aixó’s remeiaría artificialmente donant-mi una representación: sería peró un curanisme llegt; els pobles tenen d’esser representants per la gent d’ells mateixos.
“Vull, aixó apart, fer constar devant vos, capdevanter del moviment, que no es cap mancament de voluntat ho que’m tè lluny de d’aquixa tasca de ruralisme.
“Molt vostre, Joan.
“Saragossa, lo 14 juny 1914” La carta se conserva en el Archivo Membrado de Belmonte.
Pero lo más llamativo en el trabajo de Pilar Rebullida es la distinción que hace entre los pueblos “que no hablan castellano” y los que sí lo hablan. ¿Había en su época algún pueblo en el Bajo Aragón donde no se hablara castellano? Sí y no. Ella hace esta distinción por reminiscencias históricas. Es decir, que hasta que no se inició la alfabetización, a principios del siglo XX, justamente en su época, en los pueblos que hoy llamamos bilingües sólo se hablaba un idioma y ese tal no era el castellano. Mas tarde llegó la escolarización universal de la población al medio rural y ésta se hizo sólo en castellano. A partir de ese momento, en los pueblos catalanohablantes se sabía utilizar los dos idiomas, aunque sólo en uno de ellos, en castellano, se sabía leer y escribir, además.
Pero la distinción que hace Pilar Rebullida ni siquiera hoy es un disparate. Es decir, que hoy se puede hacer la observación de que hay pueblos en el Bajo Aragón en que no se habla castellano. Se pregona en castellano, el culto católico se celebra en castellano, el médico atiende en castellano, el boticario también despacha medicamentos en castellano y los maestros de escuela enseñan mayormente en y el castellano. Pero lo que es hablar, hablar en la calle y a todas horas, los vecinos de muchos pueblos del Mezquín, del Bergantes y del Matarranya, no hablan, es verdad, en castellano.
__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 5356 (20100810) __________
ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.
Los pueblos del Bajo Aragón que “no hablan castellano” | Entre pàginas.
Amics treballadors!
llauradors de terra prima de les Planes i dels Tolls,
…arrabassadors de terra roja i forta
amb aixada i arpiots.
Vells llauradors de bancalets estrets
que de pedres feu parets,
amics treballadors
que els bancals costeruts
avui estan perduts.
Aquells hòmens valents
de destrals esmolades i de grossos tronçadors
rossegadors de mules ben portades
arrossegant carrasques.
Ai amics dels pinars,
amics de les carrasques,
on estan les destrals?
brutes i rovellades
a l’estaca ben penjades.
Aquelles mules jóvens s’han fet velles,
i els vells rossegadors i llauradors,
prenen lo sol de l’hivern als recers
i als pedrissos la fresca de l’estiu.
Ataüllar el món des del Molinar
Desideri Lombarte
Via Ricard Solana
Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp de Carme Oriol, Pere Navarro i Mònica Sales.
febr. 24Acaba de veure la llum un nou llibre de la col•lecció Lo Trill (13) —de l’Associació Cultural del Matarranya—, Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp de Carme Oriol, Pere Navarro i Mònica Sales. Feia més de tres anys que no sortia un nou llibre de l’esmentada col•lecció. Segur que aquesta nova publicació (272 pàgines) despertarà l’interès d’especialistes i lectors en general.
Han estat entrevistades 25 persones dels quatre pobles i s’han seleccionat 507 formes de literatura oral que es presenten transcrites d’acord amb les característiques pròpies del parlar de cadascun d’aquests pobles.
ASCUMA » Blog Archive » Un nou llibre de la col·lecció Lo Trill.
La próxima actividad de ZARAGOZA LINGÜÍSTICA tendrá lugar el martes 22 de febrero a las 18:00h en la Sala de Juntas de la Facultad de Filosofía y Letras. En esta ocasión contaremos con la Dra. María Teresa Moret (de la Universidad de Zaragoza), quien impartirá la conferencia titulada El reto de la lingüística histórica: conocer la lengua que hablaban nuestros antepasados. Oralidad y escritura en textos medievales aragoneses Es imposible conocer la historia de un pueblo sin estudiar sus fuentes, preservadas durante siglos en archivos donde se conserva un rico patrimonio documental que continúa a la espera de que los estudiosos de diferentes ámbitos del saber lo analicen y lo den a conocer. Uno de los inconvenientes con los que se encuentra el lingüista al intentar analizar, por ejemplo, las grafías de una época como la medieval, se halla no tanto en la propia lengua escrita, sino en lo poco que conocemos acerca de la correspondiente lengua hablada que los textos de la época estudiada representan o pretenden representar. Si bien es cierto que lengua escrita y lengua hablada van íntimamente unidas, no debe olvidarse que la primera no es más que un intento ?siempre parcial e insuficiente? de representar la segunda, ya que ésta abarca particularidades bien heterogéneas de entre las cuales la lengua escrita elige exclusivamente las que considera oportunas. Para dar muestra de todo ello, tomaremos como modelo un texto ribagorzano del s. xiv, testimonio del contacto de lenguas que debió existir en todo el territorio al que hace referencia el manuscrito, más allá de los límites actuales. Nuestro objetivo será, en primer lugar, tratar de justificar cuáles han sido las circunstancias de este contacto de lenguas en determinados momentos de la redacción, condicionados, por un lado, por el propio escribano y, por otro, por la representación ?no siempre consciente? que deriva del uso del estilo directo e indirecto que revela el texto. En segundo lugar, daremos cuenta de estas interferencias lingüísticas a partir del análisis de diferentes rasgos morfosintácticos y grafico-fonéticos que nos permitirán caracterizar la lengua del este documento. Esperamos que os resulte interesante nuestra oferta y que podáis acudir a esta cita que, como suele ser habitual en ZL, es de entrada libre y gratuita
About…
… benasques language
Wikipedia
(Benasques)
… this project
Emerges as a need to keep a language alive, or what is the same, a culture and a way of seeing and doing things. This language is still alive thanks to the people, the native speakers, so its diffusion is essential to keep it in our lives. New technologies provide powerful tools to achieve this goal, hence the aim of this portal. For further information, read the manifest (in benasques language).
This project is being developed by Santiago Lamora Subirá with the support of Asociación Cultural Guayente. If you want to participate or collaborate with it, please contact with admin947
gmail.com.
To get your own working copy of the source code visit: http://jsp-web-dictionary.googlecode.com
Thanks to…
- Ángel Ballarín, for writting the original book which gathers not only a large terms collection but also an antrophologic vision about the Benasque’s valley.
- María José Subirá, Carmen Castán y José Antonio Saura Rami; for their benasques translation.
- Dabi, for his aragones translation.
Presentació | Espais literaris de Jesús Moncada.
Presentació
Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 – Barcelona, 2005), amb vocació d’esdevenir escriptor des de ben jovenet, ha estat capaç de bastir un univers creatiu d’alta literatura que ocupa un dels llocs destacats de les lletres catalanes de les darreres dècades del segle XX.
Amb la publicació, als anys setanta, dels seus primers escrits i, sobretot, amb l’aparició a finals dels anys vuitanta de la novel·la Camí de sirga –obra profusament premiada, amb l’aval gairebé unànime de la crítica i amb un ampli reconeixement del públic lector tant de dins com de fora del país–, Moncada ha centrat especialment el seu interès literari en la vila de Mequinensa i en el riu Ebre: la geografia urbana i rural de la vila, el comportament i la psicologia dels seus habitants (reals i ficticis), la navegació tradicional per l’Ebre, la prosperitat i el declivi de les explotacions mineres, i els diferents aspectes sociopolítics i socioeconòmics lligats a tot aquest món.
Cal tenir en compte, però, que aquest univers literari ultrapassa els límits geogràfics de Mequinensa i del seu entorn més o menys immediat, i ultrapassa també el marc estrictament català. És per això que l’obra de Jesús Moncada té un caràcter universal que permet ser llegida i entesa arreu, com demostren a bastament la reedició dels seus contes i novel·les i les traduccions a una bona colla de llengües. A Moncada –tal i com ell confessà en més d’una ocasió–, li agrada parlar en els seus textos d’allò que coneix a fons. Sens dubte, el fet de veure desaparèixer sota les aigües de l’embassament de Riba-roja una part de la població de Mequinensa i de veure aterrar la resta del poble vell, a més de la fascinació que sempre sentí pel riu fins a convertir-lo en un personatge més dels seus contes i novel·les, marca d’una manera singular i profunda la seva obra.
Tant en les novel·les més corals com Camí de sirga o Estremida memòria o més plurals com La galeria de les estàtues com en els reculls de narracions més miscel·lanis com Històries de la mà esquerra –i les narracions i articles de Cabòries estivals– o més unitaris com El Cafè de la Granota o Calaveres atònites, l’ambient mequinensà i la via fluvial de l’Ebre hi són ben presents. Carrers, places, cafès, sales de ball, terres d’horta, molls de l’Ebre, mines de lignit i miners, llaüts i llaüters, burgesos, botiguers, pagesos… van conformant aquest petit, dens i deliciós espai literari a mig camí moltes vegades entre el drama i la comèdia, i amarat sovint d’humor, d’ironia, d’un punt de sàtira, de tendresa, de mort i de rituals funeraris, amb un estil que contempla l’oralitat i que vessa de mots vius, rics, expressius i molt elaborats, sense defugir, però, el lèxic i la fraseologia propis del català occidental.
Amb la modesta pretensió de recollir tots aquests aspectes literaris de l’obra de Jesús Moncada i amb la voluntat de traçar, bàsicament, uns itineraris o espais literaris mitjançant una tria generosa de fragments pertanyents a diferents narracions, novel·les i articles de l’autor mequinensà, us presentem el web Jesús Moncada. Espais literaris.
Així doncs, l’apartat Inici s’obre amb una fotografia d’un Moncada jove lliurat a la tasca literària, i tot seguit (després d’entrar) apareix el plànol de Mequinensa que el mateix Moncada dibuixà i que nosaltres hem superposat sobre el mapa actual de la vila i entorn. Aquest mateix plànol és completat a sota per Hèctor Moret amb el nom de carrers, places i altres espais de la vella Mequinensa.
En l’apartat L’Autor, es fa un repàs sinòptic de la biografia de Jesús Moncada repartida en sis blocs diferents.
L’apartat Obra incorpora quatre blocs que permeten resseguir la creació literària i la tasca traductora de Moncada, així com les traduccions a altres llengües i una part dels estudis que ha generat la producció moncadiana.
L’apartat Espais literaris, que conforma el gruix d’aquest web, s’inicia amb un mapa que mostra el marc geogràfic present en bona part de l’obra de Moncada: des de Lleida a Tortosa passant per Faió i, naturalment, per Mequinensa, vila situada en la confluència dels rius Segre i Ebre. Després, apareix estructurat en deu itineraris o espais literaris el conjunt de fragments de l’obra de Moncada que inviten a fer un recorregut en cotxe, a peu o virtualment, per ciutats i pobles propers a Mequinensa o pel mateix poble vell (submergit en part sota les aigües o aterrat, si bé darrerament l’Ajuntament de Mequinensa ha iniciat un pla de recuperació d’alguns espais de l’antic poble) i el seu entorn –sense oblidar la importància del riu. Alhora, aquests fragments conviden a reconstruir fets polítics, factors econòmics, formes de vida, oficis i costums –avui desapareguts o molt transformats– d’una colla de personatges singulars o no lligats a la història de la Mequinensa ficcionada per Jesús Moncada. Cadascun dels fragments és referenciat amb un títol breu i, en alguns casos, amb una foto (que s’amplia en clicar-hi a sobre) que l’identifica. A més de poder fer-ne la lectura individual en català o en la traducció castellana, el fragment es pot escoltar clicant a sobre de “Llegit per…”, gràcies a la col·laboració d’un seguit de persones vinculades, majoritàriament, al grup teatral “La Garbinada” o al grup de lectura de la vila de Mequinensa. A aquests deu itineraris o espais literaris, s’hi pot accedir també des de qualsevol de les pàgines del web si hom se situa en la part central de sota.
En l’apartat Àlbums, dividit en quatre blocs, es recullen un seguit de fotografies que retraten diferents moments de la vida de Jesús Moncada, una sèrie d’imatges de la vella Mequinensa algunes de les quals són obra del mateix Moncada i, finalment, una mostra representativa de la producció pictòrica del nostre autor. En tots els casos, aquestes fotografies i pintures es poden ampliar en clicar-hi a sobre.
L’apartat Vídeos presenta dues parts ben diferenciades. En la primera, hom pot visionar diverses entrevistes a Jesús Moncada emeses pels mitjans de comunicació televisius i un parell de talls informatius referits a la mort, l’any 2005, de l’escriptor. En la segona part, hom pot veure i escoltar l’opinió d’uns quants traductors de Moncada, aplegats a Mequinensa entre els dies 26 i 28 de setembre del 2008 en la “Trobada de traductors i traductores de l’obra de Jesús Moncada”.
I en l’apartat Crèdits, figuren els noms de qui han fet possible la realització d’aquest web i la relació de les edicions emprades per extraure els fragments de l’obra de Moncada.
A més a més d’aquests vuit apartats que hem descrit, el web permet que, des de qualsevol de les pàgines que el formen i situant-se en la part de sota, es pugui accedir al nom dels patrocinadors i col·laborador, enllaçar amb tres pàgines web centrades en la figura de Jesús Moncada (part dreta de la pantalla) i, en la banda esquerra (“Moncada i els traductors”), poder fer un tast de sis fragments representatius de la producció literària de Moncada. Aquest tast de textos té la particularitat que es pot llegir i escoltar (clicant a sobre de “Llegit per…”) no només en català sinó també en altres llengües a les quals han estat traduïts.
Confiem, finalment, que tot plegat resulti interessant, curiós o útil per a tota persona que visiti aquest web i que serveixi d’homenatge sentit a un dels escriptors catalans més destacats del segle XX.
Libro reúne entrevistas a Donoso, Ruiz, Bolaño y Parra
Creadores recoge 30 años de María Cristina Jurado dialogando con figuras de la cultura chilena.
por Roberto Careaga
AmpliarA mediados de los 70, José Donoso soportaba una espartana rutina para escribir Casa de campo. De lunes a jueves, se encerraba a trabajar en una casa de piedra en el pueblo de Calaceite, España. No tenía calefacción y la chimenea funcionaba mal. El viernes se iba a Sitges, donde estaba su mujer y su hija. No había tren que uniera las ciudades y él no tenía auto; lo único que podía intentar era hacer dedo: “Con mi mochila a la espalda, caminaba lentamente por la carretera polvorienta esperando a que un camionero de buena voluntad me llevara”, contaba en abril de 1980.
En esa fecha, Donoso estaba en Santiago: promocionaba justamente Casa de campo y tanteaba el terreno para regresar a Chile tras 17 años. Le contaba su rutina a María Cristina Jurado, periodista que en los últimos 30 años ha entrevistado a las principales figuras de la cultura chilena. Así lo demuestra Creadores: contra viento y marea, libro que recopila sus conversaciones con Gonzalo Rojas, Claudio Bravo, José Miguel Izquierdo, Raúl Zurita, Roberto Bolaño, Nicanor Parra, Margot Loyola, Andrés Pérez y Raúl Ruiz, entre otros.
Más que simples entrevistas, los textos de María Cristina Jurado tratan siempre de retratar al personaje: “Nunca tuve dudas de que sería famoso, de que todos leerían lo que yo escribiría”, le asegura Donoso, quien también añade: “Para mí, escribir una novela es, sencillamente, disfrazarme, camuflarme”.
Parra, entrevistado en 2000, recuerda que en 1949 fue becado para estudiar Cosmología en la Universidad de Oxford, pero volvió con el material de Poemas y antipoemas. “Al poco llegar me agarró el espíritu de Shakespeare (…). Me paseaba en las calles recitando el soliloquio de Shakespeare”, cuenta el escritor.
Dos años antes de morir, el creador del Gran Circo Teatro Andrés Pérez narra sus años de aprendizaje en Europa, habla de la necesidad de un Ministerio de Cultura y declara que “abandonaría todo por ser discípulo de Raúl Ruiz”. El cineasta, entrevistado en mayo de 2002, enumera sus filmes favoritos: Nadie dijo nada, La vocación suspendida, La hipótesis del cuadro robado y Tres tristes tigres. “En El tiempo recobrado estuve a punto de hacer una obra maestra, pero no me resultó”, dice.
En mayo de 2000, Bolaño exhibió su faceta de polemista: “La literatura en Chile es pacata y pobre. Aquí no se producen obras de envergadura, y lo peor es que ni siquiera se intenta (…). Es un gremio conformado por una cáfila de ignorantes”.
Muntsa Cabetas es fa amb el VII Concurs de Pintura ‘Desideri Lombarte’ de Pena-roja | Comarques Nord
gen. 26Muntsa Cabetas es fa amb el VII Concurs de Pintura ‘Desideri Lombarte’ de Pena-roja
comarquesnord.cat, Pena-roja
» dimarts, 25 de gener de 2011
L’artista i pintora Muntsa Cabetas, natural de Arnes (Terra Alta) va aconseguir el primer premi del VII Concurs de Pintura ‘Desideri Lombarte’ de Pena-roja, una edició on lo jurat i l’organització ha destacat que s’han batut rècords tant de qualitat com de quantitat. Muntsa Cabetas va rebre este primer premi pel quadre ‘El Lector’, mentre que el primer premi del VII Concurs de Relats Curts ‘Maties Pallarés’ de Pena-roja va recaure en Francesc Miró i l’obra “L’ombra que escrivia poemes al metro”. Lo segon premi en esta categoria va ser per “El lobo del tozal”, de Sergio Generelo.
Lo lliurament d’estos premis es va fer lo passat 20 de gener, coincidint amb la festa de Sant Fabià i Sant Sebastià, patrons de Pena-roja. L’acte d’entrega va comptar amb la presència de la pròpia Muntsa Cabetas, qui va mostrar la seua satisfacció pel premi i va agrair al jurat i als veïns de Pena-roja la confiança amb la seua obra. A la vegada, la guanyadora del concurs de pintura 2011 va apuntar que “estos premis són molt importants perquè donen a conèixer els nostres pobles”, i va subratllar la bellesa que tenen la Terra Alta i el Matarranya perquè cada dia mos donen “uns colors diferents i una imatge i un paisatge diferents”.
Per la seua banda, l’alcalde de Pena-roja, Francisco Esteve, va destacar que “enguany ha estat un èxit”, ja que tant als premis de pintura com als de relats breus “s’ha presentat molta gent. Ha hagut un ‘boom’ important. Estem parlant d’uns 50 relats curts presentats a l’últim concurs, arribats de tot arreu”. La participació al concurs de pintura ha estat més reduït. Ha segut d’unes 25 persones, una xifra també important. A més, Esteve va remarcar la qualitat de tots dos concursos. Sense anar més lluny, hi havie “tres o quatre relats breus que van sorprendre al jurat per la seua gran qualitat”.
Muntsa Cabetas es fa amb el VII Concurs de Pintura ‘Desideri Lombarte’ de Pena-roja | Comarques Nord.
YouTube – Mallacan Japan tour 2010.
La poesia de Desideri Lombarte a Japó, en música de Mallacan (minut 28)