Skip to content

Archive

Category: Mesquí

El 3% d’ofertes laborals d’Aragó requereixen el català « Xarxes socials i llengües.

 

 

Adecco és una empresa de treball temporal que elabora anualment uns informes sobre la tipologia de les ofertes de treball que gestiona. Pel que fa al requisit lingüístic del català, a Catalunya és present al 36% de les ofertes, a les Balears al 10%, al País Valencià al 6% i a Aragó al 3%. Esta dada ens ha sorprés, de nou.

Fuera de Cataluña, la lengua catalana también es muy demandada en Baleares  y Aragón, donde más del 98,5% de las ofertas de empleo que requieren idiomas regionales corresponden al catalán

Lo requisit del català a Aragó pot tindre dos fonts de demanda: d’una banda, empreses de la Franja, que agrupe prop del 4% de la població d’Aragó, i de l’altra, l’Aragó aragonesoparlant i castellanoparlant, que per proximitat en los territoris de llengua catalana, requerix de treballadors que coneguen la llengua. Un fet gens estrany, donat la potencialitat del català fora de les fronteres territorials. Però que no té cap punt de similitud en altres àrees frontereres, per exemple, amb el basc: la Rioja i Cantàbria requereix lo basc en part dels seus treballs, però són el 1% de les ofertes.

En tot cas, una nova notícia que contrasta amb les polítiques del Govern d’Aragó per a la promoció del LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) i el LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica). Que per cert, no apareixen en les ofertes laborals.

 

Font: Adecco

Lenguas autonómicas

El nivel de requerimiento de lenguas autonómicas en la oferta de empleo ha vuelto a crecer en este último año como ya hiciera en el pasado, pasando del 6,14% al 6,45% actual, tendencia que, con ligeros altibajos, se mantiene constante análisis tras análisis. Las regiones que valoran más el conocimiento de las lenguas locales son Cataluña, País Vasco y Baleares, con un 36,12%, 18,4% y 9,6% respectivamente. En el caso de Galicia, la valoración de su lengua en el empleo es del 7,9%, mientras que en la Comunidad Valenciana el idioma autonómico se requiere en un 6,47% de las ofertas.

[TAULA]

Fuera de Cataluña, la lengua catalana también es muy demandada en Baleares  y Aragón, donde más del 98,5% de las ofertas de empleo que requieren idiomas regionales corresponden al catalán. Tras ellas, figuraría la Comunidad de Madrid, donde el 83,95% de sus ofertas para lenguas regionales corresponde también al catalán. Por su parte, el euskera está muy presente en la oferta de Navarra (99,76%) y en La Rioja (98,89%).

Por sectores, el ámbito sanitario es el que reúne un mayor número de ofertas que requieren conocer una lengua autonómica, en concreto un 43,06%. Dentro de él, el catalán es el idioma más valorado con un 85,4%. Otros sectores muy relevantes en relación a la demanda de idiomas autonómicos son comercio y servicios, sobre todo de la lengua catalana, que está presente en un 70,2% y un 54% de sus ofertas de empleo, respectivamente. Dentro de la empresa, las áreas en las que se percibe un mayor aumento en la demanda de candidatos con conocimientos de lenguas autonómicas son: Servicios Generales, Atención al Cliente y Calidad, con el 32,54%, el 32,53% y el 19,22%, respectivamente.

Programa dels actes de la VII Trobada d’Autors Ebrencs al Matarranya (al final trobareu la info per a inscriure-us-hi) i de l’acte especial de la llibreria Serret el dia abans:

4 i 5 d’agost “Cap de setmana del Serret”

 

Dissabte 4 d’agost 2012:

 

Presentació de la llibreria Serret

com a llibreria acreditada de la Generalitat de Catalunya.

A càrrec de Jordi Miró, Director General de l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions de la Generalitat de Cataluny; Jordi Cabré, Director General de Promoció Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat i Antoni Daura, President del Gremi de llibreters de Catalunya.

 

L’escriptor i presentador de ràdio i televisió Jordi Llavina,

firmarà exemplars dels seus llibres a partir de les 12:30!!!

Diumenge 5 d’agost

 

7aTROBADA D’AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA

Homenatge a Jesús Moncada

 

VALL-DE-ROURES / ARNES

 

 

 

PROGRAMA:

7a TROBADA D’AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA:

JESÚS MONCADA

5 d’agost 2012 – Vall-de-roures / Arnes

 

 

9 h     Concentració dels autors al restaurant d’acollida (la Fuente del Miro, Vall-de-roures) i esmorzar

 

9.30 h Gimcana de creació literària. Amb la col·laboració de Turispad

 

12 h Signatura de llibres a la llibreria Serret (Vall-de-roures)

 

14 h Dinar literari (Restaurant la Fuente del Miro, Vall-de-roures)

Muntatge aplicació I-pad gentilesa de Turispad.

 

15.30 h Salutació dels organitzadors i representants d’institucions:

Octavi Serret, llibreria Serret

Josep Ma Baró, president de l’Associació Cultural del Matarranya

Jordi Cabré, Director General de Promoció Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

 

15.45 h Presentació del Premi de literatura catalana d’Aragó Guillem Nicolau 2011, Licantropia, a càrrec de José Miguel Gracia ì de l’autor, Carles Terés

 

16.15 h Presentació del premi Guillem Nicolau 2010: Ressò en l’obscuritat, de Merxe Llop

 

16.45 h Taula rodona: Jesús Moncada. Un univers polièdric

Conduïda per Pepa Nogués i amb la intervenció de:

Rosa Ma Moncada, germana de l’escriptor-artista

Hèctor Moret, filòleg, poeta mequinensà i crític literari especialista en l’obra de Jesús Moncada

Chusé Aragüés, editor del llibre Jesús Moncada. L’univers visual. Llapis, tinta i oli; de Prames.

Representant del llibre Dibuixos i caricatures de Jesús Moncada, de Pagès editors

Teresa i Neus Pallarès, amfitriones de la Jornada homenatge a Jesús Moncada i amigues personals seues.

Jordi Llavina, escriptor i presentador de ràdio i televisió i amic de Jesús Moncada.

Antón Castro, escriptor, periodista i gran coneixedor de la persona i l’obra de Jesús Moncada.

 

18.30 h Visita guiada a la població d’Arnes

 

19.30 h Recés literari Jesús Moncada, al Taller d’Artesania en Cera Verge Casa Pallarès (Arnes)

 

 

TIBAU LLEGEIX A MONCADA A CASA PALLARÈS

amb la actuació musical de Montse Castellà

 

Apertura de l’acte a càrrec de Xavier Pallarès, Delegat del Govern a les Terres de l’Ebre i alcalde d’Arnes

Presentació dels llibres de l’obra artística de Jesús Moncada a càrrec de Rosa Ma Moncada, Teresa i Neus Pallarès i els editors.

Lectura de textos de Jesús Moncada a càrrec de Jesús Maria Tibau i actuació musical de la cantautora ebrenca Montse Castellà.

Tothom que s’animi podrà llegir el seu fragment favorit del Jesús Moncada.

 

En acabar, s’oferirà un pica-pica a la terrassa del Taller, amb cava fresquet.

INSCRIPCIONS abans del dijous dia 2 a: info@hotelfuentedelmiro.com (Hotel-Restaurant La Fuente del Miro, tel 978 890195).
Indiqueu telèfon i en quina modalitat us hi apunteu. Podeu venir tot el dia o el ratet que vullgueu:
Opció 1: DINAR+ESMORZAR: 18 euros
Opció 2: COMPLET: ESMORZAR+DINAR+ENTRADA RECÉS LITERARI JESÚS MONCADA: 20 euros
Opció 3: SOLS ACTES RESTAURANT: 3 euros
Opció 4: ENTRADA RECÉS LITERARI JESÚS MONCADA: 5 euros
Nota: Les places per al Recés literari Jesús Moncada són només 60 i es donaran per rigoròs ordre d’inscripció.

Organitza:
LLibreria Serret serretllibres (arrova) gmail.com   info@serretllibres.com
Associació Cultural del Matarranya: 978 851521administracio (arrova) ascuma.org
Coordinació: Pepa Nogués 676308021 info (arrova) guiesdelport.com

 

Viles i Gents :: “Olivera d’Aragó” nou treball de l’Àngel Villalba :: July :: 2012.

(publicat a La Comarca 22 juny 2012)

Àngel Villalba, cantautor originari de Favara i resident a Barcelona, acaba d’enregistrar i traure al mercat el seu segon treball musical que titula “Olivera d’Aragó”, amb tretze temes compostos i musicats pel propi autor. Ara fa deu anys que va gravar el seu primer treball “Àngel Villalba, 30 anys de cançons”, un CD recopilatori de 21 temes seleccionats del seu ampli i variat repertori musical. I és que l’actiu compositor favarol compta amb una llarga i prolífica trajectòria musical perquè a finals de la dècada dels seixanta ja cantava atret pel fenomen musical que va representar la nova cançó catalana i que, posteriorment, tingué paral•lelisme a l’Aragó amb la nova cançó d’autor aragonesa. Va compartir escenari i concerts col•lectius amb molts cantautors: Quico Pi de la Serra, Marina Rosell, Ovidi Montllor, Teresa Rebull, Quintín Cabrera, José Labordeta… Anys més tard, amb la celebració del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1986 a través de l’activa Comissió d’Aragó liderada pel conseller de Cultura del Govern d’Aragó, el també favarol José Bada, va recórrer tot el territori de la Franja, del Pirineu al Maestrat, acompanyat amb la guitarra i el timple canari interpretant i donant a conèixer la seua música. En estos concerts també hi participaven el cantautor de Saidí Anton Abad i el rapsode calaceità Antoni Bengochea. També va col•laborar en l’enregistrament el 2007 del treball col•lectiu “Sons del Matarranya. I Recopilatori de les Músiques del Matarranya”. I a partir del 2000 visità moltes escoles a través del Projecte d’Animació a la Lectura Jesús Moncada. El repertori interpretatiu del cantautor matarranyenc és molt ampli: romanços, havaneres, jotes, rondes… A través d’este nou treball musical, l’amic Àngel Villalba, amb una potent veu i un registre molt personal, reivindica la presència continuada de més de quaranta anys de la cançó d’autor en català a la Franja.
Per molts anys company!

Viles i Gents :: Nacionalismes lingüístics :: July :: 2012.

 

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 7 de juliol del 2012)

Anàvem a pagar els llibres que havíem comprat. Era la “Librería Central” a Saragossa. Quan fèiem la transacció, la senyora botiguera va voler ser original:
-“Usted no es de aquí”- li va engegar a ma mare, i continuà: “usted es catalana”.
Quan ma mare li va dir el que feia el cas, bé, ja sabeu, que erem català-parlants, però aragonesos…, la resposta va ser clara i contundent:
-“Imposible”
Després de vint minuts d’un bon diàleg de sords (volíem fer pedagogia) vam veure que havíem ensopegat en un escull: si hom era aragonès, era impossible parlar català. En conseqüència vam inferir que si parlàvem català (i així ho diu la autoritat lingüística internacional) només podíem ser catalans.
Aquesta conseqüència ja la coneixíem: era la mateixa del nacionalisme pancatalanista: qui parla català, doncs, és català. Així de senzill.
Ara ja tenim Avantprojecte de la Nova Llei de Llengües d’Aragó, en la qu´ eixa teoria serà oficial: a l’Aragó és impossible parlar català. Doncs hem de suposar que els que parlem català som catalans.
En definitiva tant els nacionalistes espanyols (o panespanyolistes) com els pancatalanistes pensen el mateix: que els que parlen català són i només poden ser catalans. El nacionalisme no es complica gaire: una llengua, un país. En el que no es posen d’acord és en els territoris que pertanyen a cadascuna de les llengües.
Segons els nacionalismes el més normal seria pensar que els territoris de la Franja (oriental o de ponent segons es miri), com parlen català, pertanyen a Catalunya. Doncs no. Els nacionalistes espanyols d’Aragó prefereixen intemptar demostrar que l´autoritat lingüística internacional no té ni idea, i que aquests pàries de la Franja no parlen cap llengua reconeguda, i que més o menys balbotejen o es malcomuniquen en una mena de bocins d’una cosa que en diuen aragonès oriental (que tampoc té caràcter de llengua). Total: que els franjolins no parlem res; però, això sí, allò que xampurrejem és d’allò més aragonès, no com l’única llengua oficial: l’espanyol o castellà que, segons la teoria nacionalista, seria propi d’Espanya o de Castella.
Tot això sona a pandereta i castanyoles i és més absurd que el teatre de Ionesco.

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: Independència o mort :: July :: 2012.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de juny del 2012)

Aquests mots, o uns de semblants, cridaven per les Amèriques els anglesos, espanyols, francesos i portuguesos que volien independitzar-se de les metròpolis ara fa poc més de dos-cents anys. Els primers a inaugurar amb èxit l’independentisme americà van ser els Estats Units el 1776, seguits per Haití el 1804. Després vindrien els altres països – Colòmbia, Mèxic, Brasil, … . Alguns, com Puerto Rico, sols canviarien de dependència, i d’altres encara són dependents: les Malvines, Grenlàndia … . Pròpiament no van ser guerres d’independència sinó civils, d’anglesos contra anglesos, espanyols contra espanyols etc., perquè les poblacions indígenes, les indiades que en diuen, van seguir tan dependents com sempre d’uns amos que van fer tot el que pogueren, i en gran part continuen fent-ho, per destruir-los llengua i cultura, o eliminar-los sense més contemplacions. Però això no sembla haver alterat gaire les celebracions de les independències del 2009 al 2011. Tanmateix s’observa que en una enquesta feta el 2010 pel llatinobaròmetre, on es preguntava de quin país s’havien independitzat, el 57% de la població ho ignorava. Sorprèn, realment. I així vaig decidir de fer una minienquesta amb la mateixa pregunta ací pel Baix Aragó, i preguntant també de qui ens vam independitzar en la nostra Guerra d’Independència. A la primera enquesta l’informant no ha sabut dir-me de qui s’havien independitzat els americans i ho ha justificat exposant que Amèrica queda molt lluny; quant a la pregunta sobre la nostra Guerra d’Independència ha respost correctament. A la segona enquesta l’informant ha dit sense pensar-s’ho gaire que no sabia cap de les preguntes, per declarar a continuació , reflexionant-hi, que Espanya no s’havia independitzat de ningú. En explicar-li jo que no va ser així, i que si França hagués guanyat la Guerra de la Independència hauria fet avançar la frontera fins a l’Ebre i Saragossa, l’informant m’ha comentat que tampoc hauria estat tan malament de ser francès, afegint que així ens hauríem alliberat de l’espoli i l’imperialisme català. Davant d’aquest darrer comentari ja no m’he atrevit a fer més enquestes. Algú, més valerós, podria continuar i treure’n, potser, sorprenents i interessants conclusions.

Artur Quintana

Viles i Gents :: Escena Humana… tercer tomb per Don Joan :: June :: 2012.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de juny del 2012)

Només arribar a la segona escena del I acte, encara del Don Joan que Molière ens va deixar en llegat, trobem la pràctica justificació, dita en pròpies paraules del protagonista al seu servent Sganarelle, de tots i cada un dels seus fets. I per dissonant que sigui, ell té prou elements per a justificar-se: la passió pel repte, pel risc, per allò que hi ha de prohibit en la moral divina, sí, però també en la excelsament humana, i per l’encegament que el provoca assolir triomfs en allò que es titllat d’avant mà, d’impossible pels altres. Sovint n’he fet el paral•lelisme amb un escalador, el professional a les seves muntanyes, on Don Joan ha solcat senzillament la vida. Bigorèxia, en podríem dir avui, vers les fites.: “ (…) …i pel que fa a aquest tema, tinc l’ambició dels conqueridors, que volen perpètuament de victòria en victòria, i que no poden conformar-se a limitar els seus anhels. No hi ha res que pugi deturar l’ímpetu dels meus desigs: sento que tinc un cor per estimar tota la terra; i com Alexandre, desitjaria que hi hagués altres móns, per tal de poder estendre-hi les meves conquestes amoroses. (…)”.
Aquest sobreeiximent de valentia, no és tant sols plaer amorós, és plaer per la vida, l’apologia de d’individualisme, si haguéssim de re definir el mite de Don Joan als nostres temps.
És clar, que l’altra cara de la moneda, i ja no cal que entrem a proferir judicis sobre la destrossa que pugin anar deixant els seus rampells al seu pas, tanta rauxa vital per la pura satisfacció d’anar engrossint un ego imparable, també té de malaltís la insatisfacció crònica, la insacietat constant, el regust amarg que deixa sempre, intrínsecament, l’efímer.
Tots mals massa comuns en la nostra escena humana quotidiana que s’han anat alimentant durant el darrer segle, i dels que ara en patim precisament a la seva cimera, les conseqüències.

Marta Momblant

Viles i Gents :: Espanya en un atzucac :: June :: 2012.

J. M. Gràcia Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de juny del 2012)

Qui podia preveure fa pocs anys que Espanya arribaria a la situació en que es troba avui, un veritable atzucac. Amb un atur del 25 per cent, totes i cadascuna de les mesures, dites anticrisi, només fan que augmentar-lo. Retallades i més retallades i cap actuació o ajut per incentivar el consum i la producció. Desballestades unes poques institucions financeres, s’introdueixen amb la resta al mateix sac del rescat, i es tracta d’ocultar responsabilitats dels gestors. Quan més falta fa la recuperació de la credibilitat del poder judicial, no hi ha manera de que es renovin els membres del Tribunal Constitucional; i a més, el president del Consell del Poder Judicial i president del Tribunal Suprem manté una actitud incomprensible envers les seues despeses de viatges. Quan més imprescindible és la confiança internacional cap a Espanya, tenint en compte la necessitat de nou finançament públic o per a renovar els venciments, més baixa ha caigut la credibilitat espanyola pel seu enfonsament econòmic, per la mala gestió del Govern en front de processos com el de Bankia i per l’obscurantisme informatiu, altivesa i enganys a la ciutadania. Mai Espanya havia sortit en tantes portades dels mitjans informatius internacionals, però per criticar-la o riure’s de l’actitud de Rajoy. Es necessitarien mitjans informatius seriosos i objectius d’àmbit estatal, i veieu quanta “carcùndia” hi ha a Madrid. I més que en tindrem després d’assaltar TVE per part del PP. En compte de cercar l’enteniment de totes les terres d’Espanya, el Parlament espanyol perd el temps amb les xiulades a l’himne.
El poble espanyol, anorreat per la pèrdua de drets, roman entre l’estoïcisme i la por, tot i que, en el límit, aquests poden transformar-se en desesperació, i d’aquí a la crispació social i la violència només hi ha un pas. L’exemple més recent és la protesta per les retallades (63%) del sector de la mineria de Lleó, Astúries i Terol. Darrere les marxes i manifestacions estan emergent alguns actes violents com les pressions personals, talls de carreteres o atacs a les forces públiques amb tota mena d’objectes i coets dirigits. Compte, que aquestes coses no se sap mai com poden acabar. Com sortirem de l’atzucac i de la crisi? Canviant de remei. I al voltant, Europa al caire del suïcidi col•lectiu.
José Miguel Gràcia

PAMI (Plataforma d’Afectats per Mancances Idiomàtiques) « L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 20 de juliol de 2012

Quan ens afligeix un problema, tendim a agrupar-nos en associacions i plataformes. D’aquesta manera compartim experiències amb d’altres afectats, tenim més força i és més fàcil trobar solucions als nostres mals. A casa, per exemple, som d’una associació de pares amb fills malalts de càncer i d’una de malalts d’esclerosi múltiple, entre d’altres. Penso que déu n’hi do, però ja se sap que aquestes coses vénen com vénen. Tenim la sort, però, que no ens cal ser d’una associació de gent afectada de no parlar català. Perquè això sí que ho sabem fer, gràcies a Déu i als nostres pares, que es van ocupar de transmetre’ns la llengua familiar. Per això, quan a Sergio del Molino –columnista del diari digital en aragonès Arredol– li van demanar una signatura els de la plataforma d’afectats “No Hablamos Catalán”, el seu impuls de bon ciutadà va ser recomanar a la senyora una acadèmia on pal·liar aquesta mancança, ja que, tal i com escriu, “sin salir de Zaragoza podeba trobar excelents profesors”. Els que ens dediquem al món de la comunicació, sabem que una de les normes bàsiques per a transmetre positivament el nostre missatge és no usar mai expressions de negació. Tanmateix sempre hi ha excepcions, i en aquest cas em fa l’efecte que els de la plataforma d’afectats per la mancança idiomàtica comuniquen just allò que són: un grup amb l’objectiu de destruir l’actual realitat lingüística (parlants, escriptors, estudiosos i, en definitiva, els fets sostinguts per totes les universitats i la RAE) per a substituir-ho pel desert monolingüe. Si això ho traslladéssim al patrimoni material, seria l’equivalent a enderrocar tots els edificis tradicionals que hi ha a l’Aragó per aixecar-ne uns d’estètica “Marina d’Or”. Potser és aquest el paradís que imaginen: tots els aragonesos parlant només castellà i vivint en cases idèntiques. A mi no m’agrada. I a vostès?

Dolores Serrat: El que es parla a Calaceit “ho hauran de decidir els veïns de Calaceite” | Comarques Nord.

La visita de la consellera d’Educació i Cultura del Govern d’Aragó, Dolores Serrat, al municipi de Calaceit va vindre marcada també per tot l’enrenou lingüístic que envolta l’avantprojecte de la nova Llei de Llengües d’Aragó, i que en el document fa menció a les modalitats lingüístiques d’Aragó però al català. En atenció als mitjans de comunicació, la consellera va dir que “l’esborrany passa pel respecte de totes les llengües i de totes les modalitats lingüístiques d’Aragó, sense excloure’n cap i sense imposicions”.

La mateixa Serrat, va defensar que l’esborrany no intenta “fer una afronta en una llengua que es parla en la comunitat autònoma, i molt menys del català”. Pel que fa a possibles modificacions de l’esborrany, Serrat va remarcar que “és un tema que s’ha de debatre, però partint de les màximes. Primer, el respecte als usos, a les llengües i modalitats lingüístiques del nostre territori, buscant tot allò que ens uneix i intentar evitar tot allò que ens separa”, tenint, això sí, “la pròpia identitat dels aragonesos”.

. Els alcaldes faran de filòlegs

La consellera de Cultura va explicar que l’avantprojecte “deixa en mans dels ajuntaments el definir quines són les llengües que es parlen en cada una de les localitats”, per la qual cosa els alcaldes i regidors tindran la potestat lingüística i filològica de cada poble. Això vol dir que estaran per sobre els polítics que els lingüistes i acadèmics, que són els experts en matèria lingüística. Serrat va al·legar que la llengua “és un tema molt complicat perquè tenim moltes varietats lingüístiques, no només a l’Aragó oriental”.

La mateixa Serrat va afegir que desconeix “d’on ha sorgit la denominació de l’aragonès oriental” i que això “ha estat una traducció lliure”. A la vegada, el que es parla a Calaceit “ho hauran de dir els veïns de Calaceite”, però no els acadèmics. O “que preguntin què parlen a Fraga, a Tamarite, o a la Ribagorça. O que preguntin a la Vall d’Aran, a València o a Mallorca”. La consellera va remarcar que “una cosa és la denominació i una altra la filologia”, i “aquí el que estem fent és defensar les modalitats pròpies de la llengua”.

. ‘Mai ha estat pacífic’

La mateixa consellera, en referència a l’enrenou polític que ha nascut degut a la nova Llei de Llengües d’Aragó, va remarcar que “el tema de la llengua a Aragó mai ha estat pacífic” i que ni els de l’Aragó septentrional es posen d’acord en què parlen. Moltes paraules però res en clar durant la seua visita a Calaceit. Encara així, per primera vegada ha eixit la paraula català i ‘en català’ de la boca de la consellera de Cultura de la DGA sobre la nova llei de llengües, una llei que posa en perill el futur de les llengües minoritzades d’Aragó.

Paulí Fontoba (Entesa): “Això és un genocidi ètnic-lingüístic. Busquen destruir la nostra identitat cultural” | Comarques Nord.

La consellera d’Educació, Universitat i Cultura del Govern d’Aragó, Dolores Serrat, va ser rebuda en la seua arribada a Calaceit per un seguit de veïns del poble que portaven unes samarretes on es podia llegir ‘Aquí parlem català’. Aquesta va ser l’acció que va impulsar el grup Entesa per Calaceit (qui governa amb el PP en el consistori) i en senyal de queixa a la presentació de l’esborrany de la nova Llei de Llengües (sense nom) d’Aragó i que no fa menció alguna a la parla catalana de la Franja.

Fidel al programa electoral i a la defensa ferma del català a la Franja, Paulí Fontoba, tinent d’alcalde de Calaceit per Entesa, va subratllar que “hem fet arribar el nostre malestar educadament” a la consellera, i que això és “una responsabilitat democràtica que tenim la gent que defensem la nostra cultura i estimem el nostre país”. Fontoba va recordar que “és un moment calent que han provocat ells (referint-se al Govern d’Aragó)” i que “són ells els que amb aquest avantprojecte intenten enfrontar a la gent de la comarca”.

. ‘Van a eliminar-nos com a cultura’

El tinent d’alcalde de Calaceit va dir als micròfons de Ràdio Matarranya que “la nostra llengua és lo català. És lo que s’ensenya a les escoles i és lo que han optat los pares i els xiquets”. En canvi, “ells (Govern) no són qui per a canviar el nom de les coses i dir que el que s’ensenya a les escoles no es català, que ja és prou just amb dos hores a la setmana”. Fontoba no va amagar la seua preocupació davant la futura Llei de Llengües, i va afegir que “esperem que l’avantprojecte es tiri enrere”.

A més, va recordar que “quan una cultura (la nostra) està pressionada per una altra com és l’espanyola, i a damunt són agressius amb la nostra cultura, negant la nostra identitat cultural i històrica, està clar que van a eliminar-nos com a cultura”. Paulí va recordar que “això està passant al País Valencià i a les Illes Balears”, i va remarcar que “ja tenen prou problemes econòmics com ara jugar amb la llengua. La gent sabem que el que parlem aquí és lo català, i no mos ho han de dir ells”.

. ‘Això és un genocidi ètnic-lingüístic’

Pel que fa a l’acció i recepció de la consellera de Cultura del Govern autonòmic, Dolores Serrat (catalanoparlant, per cert), Paulí Fontoba va reconèixer que “ha estat la gent del grup d’Entesa”. De fet, “no havíem informat i hem fet l’acció, que fos espontani. I s’ha portat tot amb molta educació”. Pel que fa a accions, Fontoba va recordar que “presentarem una moció al Parlament de Catalunya (responsable de la defensa de la llengua catalana) i també com a moció no de llei al Parlament Espanyol”, que “sabem que no prosperarà, però que sàpiguen que estem aquí”.

Finalment, el tinent d’alcalde de Calaceit també va fer menció a tota l’oposició que ha suscitat l’avantprojecte. “Les AMPES d’Aragó estan en contra, les associacions, els professors de la universitat s’hi ha posicionat”, i també “tota la comunitat científica o el Parlament d’Estrasburg, que ja ha avisat que això es un genocidi ètnic-lingüístic”. A més, va puntualitzar que aquí “ningú es posa amb el castellà, de si és castellà, espanyol o patuès. Amb el català tothom pot perquè ells són els que tenen el poder i sempre busquen destruir la nostra identitat cultural. És lo que estan fent, i estan enganyant a la gent, i tenen les eines, el poder i els mitjans per a destruir-nos”.

Catalán aragonés oriental-2

Temps de Franja 114

Calaceit.

 

Senyores, senyors,

 

 Hem rebut la vostra lletra del  3 de juliol  per la qual ens comuniqueu l’acord d’aqueix ajuntament del 28 de juny en defensa de la unitat lingüística de la llengua catalana davant els intents de genocidi lingüístic en contra d’ella per part dels governs del País Valencià, de les Illes Balears i de l’Aragó. Les vostres paraules ens mostren que no estem sols davant de la barbàrie estatal, i ens esperonen a no reblar en la feina de cada dia a favor d’aquest patrimoni de l’Aragó que és la llengua catalana que s’hi parla.

 

 

Per a nosaltres fóra de gran ajut que enviésseu el vostre acord al Govern de l’Aragó.

 

 

 

Amb el nostre més cordial agraïment, rebeu una salutació,

Signat: President de la Iniciativa Cultural de la Franja  

 

ERRETA NOTÍCIES DE LA T.

QUI DEFENSA EL CATALA A L’ARAGÓ: CAPITOL 10

 

 

 

La Sala de Juntes del Rectorat de la UdL acogió ayer un debate sobre el catalán en la escuela y en la franja bajo el título Ja n’hi ha prou! La moderadora Cecília Gaspà presentó a los dos ponentes de la mesa redonda, el sociolingüística Jordi Solé y el sociólogo Natxo Sorolla. Estaba previsto que el profesor y ex director de las Escoles Alba también asistiera al debate, pero finalmente no pudo acudir. El primer poniente, Jordi Solé, empezó su intervención Ens volen liquidar! explicando que “el catalán ha recibido un guantazo impresionante por parte de Aragón” y prosiguió durante más de media hora relatando unos capítulos de un libro que todavía no ha publicado, donde utilizaba la fábula para explicar un litigio entre dos comunidades. Un relato que recordó a Rebelión en la granja de George Orwell y que dejó muy clara la posición de Solé, que no quiso aportar nada más a su turno de palabra. A continuación, el ponente Natxo Sorolla abarcó el tema de la Ley de Lenguas en Aragón más profundamente, haciendo un análisis del contexto de la Franja. Sorolla explicó que en la Franja no hay más de 50.000 habitantes que hablan catalán,y esta cifra representa tan sólo un 1% de los casi 10 millones de hablantes de la lengua catalana. Además, Sorolla analizó por qué en la Franja se le llama xapurriau a lo que en realidad es catalán y por qué se refieren a Aragón Oriental cuando quieren decir catalán de la Franja. Por tanto, aclaró que el aragonés oriental es un dialecto del aragonés. A la mesa redonda acudieron una veintena de personas, que esperaron su turno de palabra más de lo esperado, ya que los ponentes alargaron sus intervenciones. Este debate se organizó debido a las constantes agresiones que esta sufriendo la lengua catalana en distintos territorios. Las organizaciones de la Esquerra Independentista, representadas a Lleida por la CUP, Arran, SEPC y Casal Independentista l’Ocell Negre, organizaron esta jornada de reflexión con el objetivo de defender el catalán y aclarar algunas dudas sobre la lengua en Aragón, en concreto en la Franja

Ni fiel ni balanza « Lo finestró del Gràcia.

 

Article publicat a l’Heraldo d’ahir, dia 10 de juliol, on podreu assabentar-vos de les meues reflexions sobre la consideració del català a la Franja i a tot l’Aragó en general.

 

(Punxeu sobre la imatge per poder llegir l’article fàcilment)

 

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja