Skip to content

Archive

Category: Estudis lingüístics

A la Raquel, Fernando i Miguel Ángel, pares transmissors en terra forastera

Diuen que, a la Creació, Nostre Sinyor va estar repartint les llengües a la Terra i quan va arribar a Maella se li havien acabat, i per això als maellans los va dir: “Parlau com vullgau”. Repetida de iaios a néts de generació en generació des de qui sap quan, hai tingut la sort de sentir contar esta història a ca meua. Està repleguè a l’edició d’Artur Quintana, Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa (1995, vol. 1, p. 201), a on, entre 1988-1991, van ser entrevistats diversos veïns de la vila: Pablo Arbona, Gloria Albesa, Pilar Blay, Mercedes Dolz Latorre, Simeona Lacueva, Victoria Villalba i Gloria Viver. A les terres de frontera lingüística, a on destaca la variant dialectal, esta és una explicació freqüent.

Los maellans sempre mos ham sentit orgullosos de la nostra parla. Lo costum i l’orgull fan que encara ara, en un món globalitzat a on les llengües poderoses dominen l’economia, la cultura i les comunicacions, lo maellà pervisque en les nostres relacions socials, amostrat oralment pels pares als fills, i des de fa uns anys –de forma mínima— a l’escola. No obstant, s’observa un descens preocupant en la transmissió familiar, fruit de diferents factors.

Perilla, per altra part, l’estructura interna de la llengua. La mecanització agrícola o domèstica, les fortes influències lingüístiques a través de la tele o la població de fora i l’escassa presència en àmbits públics i oficials estan acabant lentament en lo seu ric cabal de paraules pròpies d’una societat rural en contacte seguit en la naturalesa i plena d’ocupacions quotidianes artesanals. Són estes, com és lògic, les que primer ham perdut: los instruments que no s’utilitzen però també noms de plantes, d’animals, d’accidents geogràfics i inclús, desapareguts los instructius mondongos, de l’anatomia. Molts no saben què és un còdul ni la glera però sí un guijarro, ni la melsa, la fel, lo tosset, les galtes, los crumells o el torterol. Per suposat, abans i ara les paraules cultes les ham amprat d’un altre sistema lingüístic, des dels noms sagrats –Dios i la Virgen però resistissen Santa Barbera o Sant Cristòfol— als topònims estrangers –Marruecos o Nueva York!—, los noms abstractes i la nova tecnologia.

I així a cada rosquè anam perdent un llançol. Últimament, són les paraules de més ús: encomençam dient buenos días; alquilam cases, a on n’hi ha inquilinos –no cap llogater—; obrim i tancam grifos; utilitzam cuchillos; los xiquets van a escuela i han passat del groc a l’amarillo; fa anys que mos vam quedar sense giner, juny, juliol ­­–i molt més sense maig, novembre i desembre­—, i al pas que anem, ni febrer, març o agost tindrem. Mis pares encara va minjar formatge, van vere granotes a les basses i van viure a cases que tenien passadissos (i coladilles); jo solament hai conegut queso, ranes i pasillos. Com que ja només naixen gemelos, un “bessó” és un nom de carrer, mentres lo “cosí segó” mos recorda l’antiu numeral. A diferència del castellà –que mos esforçam en parla’l lo millor que podem—, no tenim present una norma de correcció, de manera que l’anècdota inicial continua sent certa en un altre sentit: parlam com volem.

María Dolores Gimeno Puyol  (publicat al programa de Festes de Maella, 2016)

Origen: Arturo Quintana: “El Gobierno debería cumplir la Constitución y declarar oficial el catalán en Aragón” – Diario de Teruel

El investigador analiza la situación y amenazas que se ciernen sobre esta lengua minoritaria

Artur Quintana: “El Gobierno debería cumplir la Constitución y declarar oficial el catalán en Aragón”

Artur Quintana i Font es romanista y germanista, un experto en materia lingüística.

Artur Quintana es más que un filólogo. Es un estudioso de la lengua. El Gobierno de Aragón le ha concedido, junto a José Bada, el Premio Desideri Lombarte por su trayectoria en el estudio de las lenguas aragonesas.

Maribel Sancho Timoneda

25/07/2016

Artur Quintana es más que un filólogo. Es un estudioso de la lengua. El Gobierno de Aragón le ha concedido, junto a José Bada, el Premio Desideri Lombarte por su trayectoria en el estudio de las lenguas aragonesas.

– Este año ha sido usted Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, y recientemente el Gobierno de Aragón le ha otorgado el premio Desideri Lombarte. ¿Podría valorar qué significan ambos para usted, especialmente el último?

– La Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Cataluña es uno de los más altos reconocimientos que se otorgan en aquel país, y un especial honor para mí que dicha Creu de Sant Jordi me fuera otorgada básicamente por mis trabajos sobre el catalán hablado en Aragón y la cultura que conlleva. Que me haya sido otorgado el Premio Desideri Lombarte por el Gobierno de Aragón por los mismos motivos que la Creu de Sant Jordi es para mi algo realmente positivo, ya que evidencia que nuestro actual Gobierno sabe valorar a los que a contracierzo trabajamos por el estudio y fomento de este patrimonio tan íntimamente aragonés que es la lengua catalana aquí hablada y la cultura que conforma. Y compartirlo con José Ramón Bada es un honor añadido.

– ¿En qué situación se encuentra el catalán de Aragón?

– Cualquier lengua española no castellana está sometida en España a un avanzado proceso de substitución por parte de la lengua castellana. Únicamente varía la intensidad de los mecanismos de substitución lingüística a favor de la lengua castellana. En Aragón la intensidad es muy considerable.

– ¿Qué “peligros” le acechan?

– Los mecanismos de substitución del catalán a favor de la lengua castellana. Resumiendo: no oficialidad de le lengua catalana en Aragón, aun cuando la Constitución exija dicha oficialidad; ausencia, o casi, de la lengua catalana en los medios de comunicación: revistas, prensa, radio, televisión …; presencia testimonial de la enseñanza del catalán y en catalán solamente en algunas localidades y ante todo la presencia de un 70% de nuestra población con actitudes abiertamente anticatalanas y de fuerte autoodio en los territorios catalanófonos.

– ¿Qué peculiaridades tiene el catalán de Aragón?

– Desde el punto de vista lingüístico no tiene ninguna peculiaridad. Desde el punto de vista político todas las que confiere un gobierno propio y sus fronteras. ‘Catalán de Aragón’ vale lo mismo que decir ‘Castellano de la Alcarria’ o ‘Castellano de Torrelodones’. Se trata de una mera delimitación geo-política, no lingüística, repito. Ahora bien el uso de ‘Catalán de Aragón’ puede servir, y de hecho sirve, para aminorar algo el anticatalanismo de determinados sectores de nuestra población.

– ¿Es un peligro para la pervivencia del idioma el hecho de que el catalán de Aragón se mantenga sin normalizar en las escuelas, donde la enseñanza es en castellano en el 100% de las asignaturas?

– Evidentemente así es. En general solamente se enseña de una a dos horas de catalán a la semana en determinadas escuelas, y en unas pocas existe alguna otra asignatura en catalán. La inmersión se hace exclusivamente en castellano.

– ¿Se ha reducido el ámbito y territorio en el que se habla en las últimas décadas?

– En estas últimas décadas solamente se ha reducido el ámbito de lengua catalana por despoblación absoluta de ciertas localidades, como también ha ocurrido para el aragonés y el castellano. Sí se ha visto diminuido el porcentaje de hablantes de lengua catalana en bastantes poblaciones.

– ¿Como experto lingüista , considera que existe peligro de desaparición en determinadas comarcas, por ejemplo en el Mezquín?

– Mientras siga abierto el proceso de substitución de la lengua catalana por parte de la castellana persistirá el peligro de desaparición de la lengua catalana en cualquier territorio donde ésta se habla. En el Mezquín, sin enseñanza de la lengua por lo menos desde la supresión de los fueros en 1702, el peligro de desaparición de la lengua catalana es bastante más considerable que en otros lugares.

– ¿Cómo cree debería actuar la administración autonómica para evitar que lenguas minoritarias como el catalán terminen perdiéndose, desapareciendo o convirtiéndose en otra cosa?

– En las condiciones actuales las lenguas discriminadas solamente pueden pervivir o desaparecer, pero ya no pueden convertirse en ‘otra cosa’, como ocurriera, de alguna manera, en el pasado. El Gobierno debería cumplir con la preceptiva constitucional que declara la oficialidad del catalán -o de cualquier lengua española – en los territorios donde se habla. Dicho pedéstricamente, debería ser posible que mis biznietos reciban la enseñanza en catalán, que si me dirijo a un agente de la administración no me empapele por haberle preguntado Com li diuen a eixe lloc , o un camarero no me atienda por haberle pedido un café en lleit, etc. Así de fácil, o de difícil.

– ¿Qué opinión le merece que todavía haya partidos políticos en Aragón, que representan, por tanto, a parte de la sociedad, que niegan que en Aragón se hable catalán?

Mejor que no conteste. No quisiera que por decir la verdad acabase como ya en otra ocasión ante un tribunal. Los humanistas decían, traduzco: “Hombre soy y nada humano me es ajeno”. Admiro la frase y procuro seguirla, pero en vuestro caso me resulta casi imposible.

– ¿Qué cree que hace falta para que se normalice la situación y el uso en Aragón de sus dos lenguas minoritarias, aragonés y catalán?

– Informar una y otra vez de que no se pueden aplicar juicios de valor a las lenguas. Todas las lengua son iguales, y factores como el número de hablantes, poseer o no la escritura, tener una grande o una pobrísima literatura, haber creado grandes filosofías o no, poseer un poderoso ejército o no, grandes físicos o matemáticos o no, ser una lengua altamente normalizada y normativizada, o no, etc. Todo ello es irrelevante. Y en el caso concreto del catalán, conviene cesar en nuestro empeño de permanente anticatalanismo. Hay que dejar de buscar siempre una temática en que fundarlo: cuando no el agua, las diócesis, el arte, la salida al mar, la conquista de Valencia, etc.

– ¿Qué relación hay en Aragón entre las tres lenguas habladas en Aragón el catalán, aragonés y castellano?

– Yo diría que poca. Ha habido algunos intentos de publicar un cancionero donde las tres lenguas estuviesen representadas equitativamente, sin resultados. El sector editorial privado está prácticamente por estrenarse en la publicación de textos en catalán de autores aragoneses, y no se interesa por manuales u obras de divulgación del ‘catalán de Aragón’, contrariamente a lo que ocurre en aragonés. Solamente la administración edita de uno a dos títulos anuales en catalán. El peso de la edición aragonesa en catalán radica en las asociaciones de fomento y estudio de esta lengua.

– ¿Podría realizar una valoración de lo que representan las obras de Desideri Lombarte y Jesús Moncada, dos de los pocos escritores aragoneses que han realizado toda su obra en catalán?

– Ambos tienen en común ser dos grandes escritores, y haber sufrido, como todos nosotros, una escuela y unos regímenes para los cuales la lengua catalana y la cultura que de ella deriva eran solamente objeto de discriminación. Y ambos fueron malogrados: Moncada murió en plena madurez literaria y vital sin poder ni acabar la que habría sido una gran novela suya del mundo cultural-editorial barcelonés. Parece, por las noticias que corren, que, aunque fragmentaria, esta novela acabará por publicarse. Lombarte tuvo una breve vida como escritor de escasos diez años. Poco después de alcanzar la plenitud de su obra poética, y avanzar en la dramática, murió con apenas 52 años. En sus versos las gentes del Alt Matarranya han podido por primera vez en la historia expresar en su propia lengua la vida toda: el mito de Pena-roja.

«EL REPTE D’INVESTIGAR SOBRE LA FRANJA D’ARAGÓ»

Jornada de l’AILLC a Saragossa

Organitzen: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i Àrea de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa

Coordinadors: Javier Giralt Latorre, Maite Moret Oliver i Maria Rosa Fort Cañellas

Lloc de realització: Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa

Data: 28 d’octubre de 2016

Objectius: L’objectiu d’aquesta jornada és divulgar la recerca sobre la llengua  i la literatura de la Franja d’Aragó, amb el propòsit de reflexionar sobre les investigacions que s’ha dut a terme fins ara i presentar les que s’estan desenvolupant actualment. Les conferències i els pòsters oferiran contribucions centrades en aspectes diversos relatius a dialectologia, sociolingüística, història de la llengua, literatura oral i literatura d’autor d’aquest territori catalanoparlant de la Comunitat Autònoma d’Aragó.

Presentació de pòsters: Es convida a tots els investigadors interessants a enviar les seves propostes de pòster sobre qualsevol aspecte relacionat amb la llengua i la literatura de la Franja d’Aragó.

La proposta de pòster (un resum de 500 paraules com a màxim) haurà d’enviar-se per correu electrònic abans del 30 de setembre i el resultat del procés d’avaluació es comunicarà als autors abans del 7 d’octubre.

Inscripció: Serà indispensable que tots els investigadors que vulguin presentar un treball facin la inscripció definitiva abans del 21 d’octubre, per tal de ser inclosos en el programa definitiu. Les inscripcions sense pòster tenen com a termini el 26 d’octubre de 2016.

Contacte i informació: Javier Giralt Latorre: 876553981 // jgiralt@unizar.es // Maite Moret Oliver: 876553982 // mmoret@unizar.es

Programa

9:30 Presentació de la Jornada

10:00 Fronteres lingüístiques en una Europa sense fronteres. Ponent: Ramón Sistac

10:45 Variació geolingüística del català al sud de la Franja d’Aragó. Ponent: Pere Navarro

11:30 Descans

12:00 Presentació de pòsters

13:00 Cap a on va el català de la Franja? Alguns exemples de canvi lingüístic en curs. Ponent: Esteve Valls

14:00 Dinar

16:00 Panorama de la literatura contemporània catalana a l’Aragó. Ponent: Artur Quintana

16:30 A propòsit de la literatura popular catalana a l’Aragó. Ponent: Hèctor Moret

17:15 Un enigma oriental: Franja, frontera i llengua vint anys després. Ponent: Josep Espluga

18:00 Descans y presentació de pòsters

19:15 Repte a la Franja: detectar la fase prèvia a la interrupció familiar del català (i evitar-la!). Ponent: Natxo Sorolla

20:00 Cloenda

Organitzen: AILLC, Unizar

Amb la col·laboració de: Institució de les Lletres Catalanes

Origen: El PAR defensava la cooficialitat (!) del català (!) a Aragó | Xarxes socials i llengües

A pesar que la recerca científica ha establert, ja fa moltes dècades, que el català és l’evolució autòctona del llatí  a la banda oriental d’Aragó, els debats sobre la natura de les llengües d’Aragó són periòdics i sistemàtics des de fa dècada i mitja.  I políticament recurrents quan l’oposició vol erosionar el Govern de torn. Lo radicalisme secessionista ha trobat suport en lo PP i el PAR a la convocatòria de manifestació que han fet per a este diumenge contra el català a Aragó (que Ciutadans no ha seguit). I un Conseller comarcal del PP ha dimitit perquè un altre Conseller va jurar el càrrec en català. De fet, PP i PAR acompanyen la manifestació portant a votar a les Corts la persecució del català a Aragó.

Però tant PP com PAR no fa més d’una dècada i mitja que eren favorables al reconeixement del català a Aragó. El PAR defensava l’any 1999 la cooficialitat del català i l’aragonès (!) (Cortes de Aragón, 1999):

Y cuando hemos aprobado la enmienda en la que se solicita que se regule la cooficialidad es porque estamos absolutamente convencidos, señora portavoz del Grupo Parlamentario del Partido Popular, de que únicamente con leyes como la ley de sucesiones, cuando los hablantes del aragonés o de sus diversas modalidades o del catalán o de sus diversas modalidades vean que puedan ir al notario a emplear su lengua, cuando vayan a las instituciones públicas y empleen sus lenguas, es entonces cuando se van a creer que los valoramos, que los aceptamos y que no los despreciamos, y, a partir de ahí, se podrá empezar a tomar medidas para fomentar cursos, convocar premios, concursos de poesía y lo que se quiera.

I el PP accentuava la diversitat interna de les llengües confirmant, com és lògic, la filiació a la llengua catalana, l’any 2003:

Igualmente, hay que tomar medidas como esta que favorezcan la familiarización con las variedades lingüísticas que fomenten un sentimiento de que la pluralidad lingüística es patrimonio de todo Aragón, sin forzar ni tergiversar la realidad social, realidad social que se identifica con las hablas altoaragonesas y el catalán de Aragón. Y en este sentido van nuestras enmiendas.

Font (les negretes són nostres):

Origen: La diputada contra les llengües | Viles i Gents

LA DIPUTADA CONTRA LES LLENGÜES

(Publicat a La Comarca el 13 de maig del 2016)

De polítiques oportunistes i contràries a les llengües antigues d’Aragó al PAR en hi ha unes quantes, però ninguna d’elles trote en cavall tant desbocat com la calandina Maria Herrero, diputada, doctora en psicopedagogia i alcaldessa frustrada, ara en hores baixes de prestigi polític entre la gent del poble si mirem les reculades del seu partit en les raderes eleccions.

La doctora, contradient el sentit comú i lo que diuen les Acadèmies, les enciclopèdies i tots els estudis científics sobre l’evolució de les llengües romàniques de la península Ibèrica, no admet que la formació del català al llarg dels raders 1200 anys es va produir al mateix temps a la Franja Aragonesa i al Principat. I que es parle, des de la Reconquesta, allí on hi van anar els repobladors procedents d’estos territoris. Per lo tant el nostre català, junt amb l’aragonès, són dos llengües patrimonials d’Aragó, que és tant com dir les dos llengües de sempre.

Però la diputada, ara que el català i l’aragonès ja tornen a estar dins de la Llei de Patrimoni Cultural, terne en l’obsessió d’aconseguir vots encara que sigue ofenent als aragonesos que tenim el català com a primera llengua, porte la seva confusió a l’extrem de no enterar-se que la xarlotada que van muntar en la LAPAO ja s’ha acabat. Ja hem rigut prou Sra. Herrero, ja hem rigut prou. La seva falsa vehemència i el seu aragonesisme de pega no peguen massa bé als nous temps que estem vivint en la política dins i fora d’Aragó. Encara que, tocant a la recuperació de la nostra llengua, també direm que no li ha anat tant malament en les seves proclames extremistes passades de rosca, perquè en 2004 a la Franja només se reconeixien parlants de català el 23 %, i en 2014 ja s’havie més que duplicat el nombre d’aragonesos que diuen parlar en català. Que estrany que el PAR, on hi ha militants i alcaldes normals que no s’amaguen de defensar l’ús i el nom de la nostra llengua, fagi al respecte una política tan falsa i miserable.

Tomàs Bosque

Origen: La Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya a Artur Quintana i Font | Lo Finestró

151128grifonet2015 (30).jpg

Artur Quintana, en l´acte de lliurament del Premi Lo Grifonet 2015. Foto: Noemí Vives

Segons informació que ens ha arribat, la Generalitat de Catalunya ha acordat la concessió de la Creu de Sant Jordi a Artur Quintana i Font. Han estat guardonades també altres personalitats més i entitats que s’han destacat pels serveis prestats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural. Des d’aquí l’enviem a Artur Quintana la nostra enhorabona. No cal dir que aquest català de soca-rel és un apassionat aragonès,  franjolí de debò.

La Creu de Sant Jordi és un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona per part de la Generalitat de Catalunya. La distinció es va crear el 1981 amb la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya. Qualsevol ciutadà, grup de ciutadans o entitat pot demanar que s’atorgui aquest guardó a alguna persona, ja sigui física o jurídica

Lluís Carulla

Lliurament del Premi Lluís Carulla 2015 a Artur Quintana. Foto: J M Gràcia

Origen: Presentació d’un llibre sobre el lèxic de Moncada a l’IEI de Lleida | Mas de Bringuè

Aportacions Jesús moncada Fraseologia catalana

Origen: Dadun: Los esquemas entonativos del fragatino: descripción y comparación con variedades románticas próximas

LOS ESQUEMAS ENTONATIVOS DEL FRAGATINO: DESCRIPCIÓN Y COMPARACIÓN CON VARIEDADES ROMÁNTICAS PRÓXIMAS
Autor(es) : Romera, L. (Lourdes)
Fernández.-Planas A.M. (Ana María), A.M. (Ana María)
García-Elvira, W. (Wendy)
Roseano, P. (Paolo)
Carrera, J. (Josefina)
Ventayol, A. (Albert)
Martínez-Celdrán, E. (Eugenio)
Fecha incorporación: 2015
Editorial : Servicio de Publicaciones de la Universidad de Navarra
ISBN: 978-84-8081-478-2
Cita: Gordejuela Senosiáin, A., Izquierdo Alegría, D., Jiménez Berrio, F., De Lucas Vicente, A. y M. Casado Velarde (eds.) (2015): Lenguas, lenguaje y lingüística. Contribuciones desde la Lingüística General. Pamplona: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Navarra. pp. 389-399
Resumen
El catalán de Fraga, zona de proximidad entre dos lenguas, el catalán y el castellano, constituye uno de los puntos de encuesta que se abordan en el proyecto amper (Contini et al. 2002) y amper cat (Fernández Planas 2005). Este trabajo se estructura en dos partes: en la primera se presenta la descripción de las oraciones afirmativas e interrogativas, de estas últimas la modalidad encabezada con la partícula átona inicial que y la modalidad sin esa partícula que; en la segunda parte se comparan los resultados con los obtenidos en Zaragoza, Mequinenza y Lérida. El corpus que se analiza en este trabajo lo constituye un total de 702 frases, del catalán de Fraga, del catalán y castellano de Lérida y Mequinenza y del castellano de Zaragoza, que corresponden a 9 frases de cada una de las modalidades mencionadas, repetidas tres veces cada una y pronunciadas por un total de diez hablantes (catalán: Fraga y Lérida hombre y mujer, Mequinenza hombre; castellano: Lérida hombre y mujer, Mequinenza h… Ver mas
Enlace permanente: http://hdl.handle.net/10171/39981
Aparece en las colecciones: Lenguas, lenguaje y lingüística. Contribuciones desde la Lingüística General.

 

Ficheros en este registro:
Fichero: 32.Romera et al.pdf
Descripción:
Tamaño: 2,4 MB
Formato: Adobe PDF

Origen: LIGALLO DE FABLANS DE ZARAGOZA: VII Trobada d’estudios e rechiras arredol d’a luenga aragonesa e a suya literatura.

Origen: Libertad Digital

Rudi, sobre la ley de lenguas aragonesa: “¿Nexos con el catalán? Al final, todos venimos del latín”

La líder del PP de Aragón dice, en Es la mañana de Federico, que espera “que el sentido común se imponga y no se tomen esas medidas”.

Luisa Fernánda Rudi. | LD
Libertad Digital

La líder del PP de Aragón, Luisa Fernanda Rudi, ha dicho en Es la mañana de Federico de esRadio, sobre la nueva ley de lenguas que quiere imponer el Gobierno regional, que espera “que el sentido común se imponga y no se tomen esas medidas”.

Rudi ha explicado que el nuevo Gobierno socialista, “en coalición con Chunta Aragonesista y apoyado por Podemos, han dicho que encargarán a la universidad un estudio para convertir en lengua vehicular el aragonés“. Dicha ley también pretende impulsar el catalán. “¿Nexos con el catalán? Al final, todos venimos del latín“, ha añadido.

Rudi ha explicado que “el término aragonés lo acuñan desde hace unos años desde la izquierda, especialmente los que originariamente venían del entorno del PSA (Partido Socialista de Aragón) que luego fue absorbido por el PSOE”. De ahí, “quedan rescoldos que luego se agrupan en la Chunta Aragonesista”.

Debilidad de Lambán

Luisa Fernanda Rudi ha subrayado que “el problema de Aragón” es que tiene un presidente, el socialista Francisco Javier Lambán, “con una base muy débil” ya que la mayoría del parlamento aragonés son 34 escaños y el PSOE tiene sólo 18. Gobierna gracias “a que tiene un consejero de Chunta, que supongo que todas estas cosas de la lengua es el precio que pone este grupo, y el escaño de IU”. Finalmente le hicieron presidente “los 14 escaños de Podemos que sin embargo no ejercen de gobierno” por lo que el PSOE lleva “4 meses con políticas de gestos”.

Sobre el último fichaje de Podemos, el ex Jemad José Julio Rodríguez, ha dicho que es “sorprendente, que fiche por un partido que esté apostando por romper la soberanía nacional, no parece razonable”.

UGT – Les notícies de llengua i treball – Octubre de 2015 – Pàgina 59

Ressenya Assaig polític

La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics

Joaquim Montclús i Esteban

Institut d’Estudis Catalans

Des de fa gairebé quaranta anys, l’historiador i periodista calaceità Joaquim Montclús s’ha ocupat –i preocupat– públicament de les terres –i dels seus habitants, pretèrits i presents– administrativament aragoneses de llengua catalana, i ho ha fet de tal manera que ha arribat a comptar amb una obra bibliogràfica prou extensa que comprèn innombrables col·laboracions a la premsa catalana i en diverses publicacions col·lectives, així com l’edició de diferents obres signades individualment. Una bibliografia que, en volum, s’inicià el 1983 –fa més de trenta anys!– amb la publicació de La Franja de Ponent avui, títol al qual han seguit Una vila medieval entre fronteres (1987), La catalanitat de la Franja de Ponent. Crònica de 20 anys (1999), Matarranya. Crònica de viatge (2012), i la miscel·lània obra que ara ens ocupa: La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics (2014). Doncs bé, en aquesta darrera obra en volum, Montclús vol projectar-hi un retrat històric, jurídic i –afegim–, sociològic i polític d’un territori que té, ara per ara, una difícil articulació i que mai ha constituït una unitat politicoadministrativa. En concret es tracta del conjunt de poblacions que conformen la coneguda Franja (Oriental, si qui se la mira ho fa des de l’Aragó interior; de Ponent, si la mirada es fa des de la franja de la Catalunya marítima; i d’Aragó si qui l’observa és una entitat acadèmica que aspira a l’objectivitat científica). I vet ací la primera sorpresa d’aquesta, en principi, prou desconcertant obra, ja que en el títol mateix s’obvia la denominació que l’entitat editora –Institut d’Estudis Catalans– ha emprat institucionalment i tradicional, tal com encara ara fan moltes altres institucions acadèmiques catalanes: La Franja d’Aragó. Cal dir que molt sovint –per evitar polèmiques nominalistes– es recorre a denominar simplement, per tal d’evitar complements denotatius, aquest territori com la Franja. Tot i deixant de banda la denominació del territori administrativament aragonès i lingüísticament català, trobem que aquesta obra és un vast conjunt impressionista de reflexions i descripcions de caràcter subjectiu i extensió desiguals. Així, al costat d’un intens i vast detallisme en la descripció d’unes comarques –Matarranya i, en menor mesura, la Ribagorça–, d’unes etapes històriques –l’Edat Mitjana– o de determinades institucions –gairebé nominals– i tímides accions reivindicatives a favor de la llengua i la cultura catalanes d’aqueix territori i dels seus habitants, trobem que s’hi fa una descripció massa prima d’unes altres comarques, fets històrics o iniciatives culturals i reivindicatives directament relacionades amb el territori i la societat –present i pretèrita– descrits. És clar, que en els «aspectes» del títol potser ja es vol manifestar la parcialitat que caracteritza l’obra. Sembla com si massa sovint s’haja pretès elevar anècdotes fugisseres a categories permanents; de magnificar fets de poca volada i d’escassa incidència en la societat del territori descrit. Això passa –per assenyalar només dues afirmacions prou controvertides–, quan s’apunta que la llengua catalana era parlada a Graus, Casp o a l’oest d’Alcanyís, però, això sí, sense aportar altra cosa que comentaris escadussers i opinions impressionistes (és a dir, no documentades) fetes fa cent o cent cinquanta anys en un context no gaire acadèmic. També pot resultar desconcertant (i en aquest cas molt més que controvertit) afirmar, per exemple, que a la que es denomina Franja de la Franja, és a dir a les poblacions de «Benasc, Bissaürri, Castilló de Sos, Gia, Saünc, Sessué i Vilanova d’Éssera […] encara parlen una forma dialectal catalana –per més que algunes persones i, fins i tot, alguns filòlegs vulguin negar-ne l’evidència– que a poc a poc es va perdent». Evidentment, si es vol ser prou rigorós, hauria calgut apuntar que cap filòleg ni sociòleg/sociolingüista de formació (ni cap dels parlants nadius d’aquestes localitats) subscriurien la tesi que pretén sustentar les paraules citades. No es pot, repetim, intentar elevar anècdotes esmunyedisses a categories irrefutables. Només caldria haver llegit amb atenció i profit les anotacions de Joan Coromines –reconegut i rigorós científic de la llengua– quan escrivia el 1970 que: «En acabar observem que és totalment infundada (llevat potser d’algun poble escadusser com Binèfar, on altrament tampoc és segura, i en tot cas no se n’ha donat una demostració satisfactòria), l’opinió vulgar segons la qual havia estat català a l’Edat Mitjana tot el territori a l’Est del Cinca, i pel que fa a altres valls més enllà i tot. Ben al contrari, la frontera actual sembla haver-se mantingut intacta durant molts segles». En definitiva, potser millor que ens deixem acomboiar un cop més pels clàssics –Amicus Plato, sed magis amica veritas– per afirmar que l’obra que ens ocupa ens presenta, en essència, una anàlisi controvertida, peregrina, feble, parcial i molt poc aprofundida. No es traca sinó d’un seguit d’anotacions impressionistes a propòsit de la societat de la Franja i de la seua història que serveixen per confeccionar un relat no sempre prou matisat, un discurs destinat fonamentalment a ciutadans lectors de l’àrea metropolitana de la franja marítima de Catalunya, intel·lectualment inquiets i força motivats en la (re) construcció de la nostra nació. Però encara que ja se sap que, com diuen per la part meridional de la Franja, tota brossa fa paret, potser que ens comencem a preguntar quina és la paret que volem bastir, quina és la nació que volem (re)fer. Amb tot, és d’agrair que el màxim organisme cultural del país haja volgut afavorir una aproximació a la societat catalana en general –ni que sia d’una manera poc convencional i potser amb una mirada un xic esbiaixada– d’un territori de difícil articulació, un territori –i els seus habitants– sovint desatès per totes bandes i de perenne discussió a propòsit de la seua identitat nacional i cultural, com és l’anomenada Franja (de Ponent/Oriental/d’Aragó: trieu el complement del nom que més us plaga, si és que us cal).

Esteve Betrià

Origen: Lliurament del Premi Franja a Javier Giralt | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

El passat diumenge, tal com s’havia anunciat en aquesta mateixa columna, es va celebrar a Aiguaïva la 25ª Trobada Cultural del Matarranya —enguany, del Matarranya i del Bergantes— organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya i l’Associació de Pares Clarió. Un dels actes importants va ser el lliurament del “Premi Franja 2014. Cultura i Territori”, que convoca cada any alternativament l’Associació Cultural del Matarranya i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. El guardonat, ben mereixedor, va estar el Dr. Javier Giral, fill de la Franja i de pares catalanoparlants, director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa. En el seu parlament, desprès de rebre el guardó, Javier Giral va fer, entre altres, una sèrie d’afirmacions força interessants que molt sintèticament resumeixo —gairebé podria posar-les entre cometes—: sovint causa sorpresa que a la universitat pública aragonesa s’ensenyin llengua i literatura catalanes. Quina pena! La fragmentació dialectal dificulta la identificació de la llengua autòctona amb el català, sobre tot entre la població adulta, cosa que és aprofitada hàbilment, també barroerament afegeixo jo, pels sectors socials de l’Aragó anticatalanista. Els polítics aragonesos no han tingut mai gaire clar quin camí seguir en matèria de política lingüística. La denominació del català en la Llei actual del PP-PAR mitjançant l’acrònim LAPAO ha estat motiu de befa en tots els àmbits acadèmics i culturals en general. Ens diuen pancatalanistes als que considerem el català com un signe d’identificació de la Franja. El abandó del català com a instrument de comunicació és un fet que es va consolidant malauradament. Cal tenir present que, per molt que es faci per part de l’administració, si no fem del català local la nostra llengua habitual, poca cosa s’aconseguirà. S’hauria de superar el temor que aprendre el català normatiu suposarà la desaparició de les varietats locals; només cal veure que, amb el castellà, no ha succeït. S’equivocarà qui pensi que les afirmacions de Javier Giral estan carregades de pessimisme, tot el contrari, penso jo, són ben realistes.

José Miguel Gràcia

Origen: Lliurament del VIII Premi Franja a Javier Giralt | Lo Finestró

El passat diumenge es va celebrar a Aiguaïva la 25ª Trobada Cultural del Matarranya, en aquest cas del Matarranya i del Bergantes, organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya i l’Associació de Pares Clarió. Un dels actes importants va ser el lliurament del “Premi Franja 2014. Llengua i Territori”, que convoca cada any alternativament l’Associació Cultural del Matarranya i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. El guardonat, ben mereixedor, va estar el Dr. Javier Giralt, Director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa

Si entreu aquí podreu llegir l’interessant discurs de Javier Giralt que va pronunciar després de rebre el premi de mans del president d’ASCUMA, Joan Lluís Camps. En dies posteriors parlarem dels altres actes de la Trobada.

 

PATRIMONIO LINGÜÍSTICO

El 45,6% de los habitantes de La Franja dice hablar catalán

Pierden terreno otras denominaciones peyorativas, según un estudio universitario. La mitad de los que utilizan esta lengua (33.743) admite no saber escribirla

Pintada en Valderrobres reivindicando el uso del 'chapurriau'. - Foto:SERVICIO ESPECIAL

Pintada en Valderrobres reivindicando el uso del ‘chapurriau’. – Foto:SERVICIO ESPECIAL

M. VALLÉS 27/09/2015

Versión en PDF de la noticia, página 10

El 45,6% de los habitantes de la Franja dice hablar catalán. Según los datos de un estudio de usos lingüísticos elaborado por el sociólogo aragonés Natxo Sorolla, esta denominación avanza frente a otras más localistas o incluso peyorativas. En el 2004 solo el 20,6% admitía hablar catalán, frente al 45,6% que reconoce hacerlo en la actualidad.

El análisis, que cuenta con el aval científico de varias universidades, como la de Zaragoza, la de las Islas Baleares, la de Valencia o la Rovira i Virgili de Barcelona, es un encargo de la Generalitat de Cataluña y se presentó el pasado mes de julio. Recoge los datos del Instituto Nacional de Estadística y los de su homólogo aragonés. Y determina que en esta comunidad hay 33.743 hablantes de catalán en La Franja. Casi la mitad de ellos admite que no sabe escribir en este idioma.

POLÉMICAS POLÍTICAS La denominación del habla de La Franja ha sido motivo de polémica política históricamente en Aragón. Y este estudio aclara algunas cuestiones que se han utilizado de forma partidista. En la encuesta del 2004, el 43,8% de la población decía hablar Chapurriau –término peyorativo procedente de chapurrear, es decir, hablar mal–. Ese porcentaje se ha reducido hasta situarse en solo el 26,7%. Al contrario ha ocurrido con el catalán, que ha pasado del 20,6% del 2004, al 45,6% actual. Más estables se muestran las denominaciones localistas como fragatino o maellano, que en el 2004 representaban el 35,6% y que ahora representan el 27,7%, según la encuesta.

Los motivos de este cambio no están claros. “No hemos entrado en el análisis de fondo. Nosotros trabajamos con los datos de la encuesta realizada por la Generalitat”, explica Sorolla. El anterior análisis confeccionado data del 2004. Lo sufragaron conjuntamente los gobiernos de Aragón y Cataluña. En el actual, del que ahora se conocen las conclusiones, el Ejecutivo aragonés del PP se negó a participar. En todo caso, que la población tenga cada vez una mejor formación; la enseñanza normaliza del catalán o la propia polémica –ridículo incluido– con el Lapao han podido contribuir a que la gente diga abiertamente que habla catalán.

Según este estudio científico, el 88,8% de la población de La Franja decía saber hablar catalán en el 2004, mientras que en la actualidad el porcentaje ha bajado hasta el 80,4%. Ha subido, en cambio, el que se refiere al número de personas que saben escribir su lengua primaria, que ha evolucionado del 30,3% del 2004, al 41,8% de ahora. La capacidad lectora en catalán también ha mejorado, aunque en una cifra menos relevante, apenas un 3%.

El catalán sigue teniendo un peso muy importante en La Franja. La utiliza como lengua principal la mitad de la población, y además se ha incrementado el uso entre la población inmigrante en un 17,6% en los últimos 10 años, según se apunta en el estudio. De hecho, se explica que gran parte de los cambios que se han producido en la utilización del catalán se debe más a la llegada de foráneos que al comportamiento sociolingüístico de los autóctonos.

Junto a este tipo de fenómenos, se detectan otros, fruto de trabajos sociológicos paralelos a esta encuesta. Natxo Sorolla está elaborando una tesis en la que analiza el uso del catalán entre los niños de varias comarcas de La Franja. “Estamos observando que, aunque en sus casas hablen en catalán, cuando interactúan entre ellos utilizan el castellano”, indica. En su opinión, se está produciendo el principio de la llamada sustitución lingüística: el catalán pierde fuerza frente al castellano.

De hecho, pese a que el catalán es utilizado como lengua principal por la mitad de la población, el número de gente que lo emplea ha bajado 18,3 puntos porcentuales. La cifra se corresponde con el decrecimiento de la población en La Franja. Solo un cuarto de los vecinos de los municipios de la zona oriental de Aragón no usa nunca el catalán.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja