Quan se parla de l’ús del català, des de Catalunya tendim a oblidar un dels pulmons de la llengua: la Franja. Recentment, pel pont de la Puríssima, una amiga de Barcelona que va passar uns dies per la comarca del Matarranya em va dir, gratament sorpresa, com de feliç havia estat passejant per Vall-de-roures, Beseit o la Freixneda i sentint parlar aquell català tan genuí. Al forn, al bar, a la farmàcia, pel carrer. Tothom se li adreçava i l’atenia en la mateixa llengua. “Es parla molt més català que a Barcelona!” Però és molt més que això: no es tracta només de l’ús social, és també la tasca ingent de recuperació de memòria i tradicions que fan les associacions d’esta zona, amb un treball de formigueta imprescindible.
Amb coratge, il·lusió i compromís mantenen viva la flama d’una cultura comuna, que també inclou, per descomptat, la vida fluvial d’uns rius i els seus afluents que vertebren una terra. Seria injust pensar que voluntarisme i professionalitat no van de bracet. Massa sovint s’usa lo valuós activisme per a desvirtuar la qualitat d’un projecte, com si des de l’estima de base no es poguessen elaborar iniciatives de qualitat. Una bona mostra n’és L’Angorfa, la revista del Grup d’Investigació Coses del Poble, de Mequinensa, que publica anualment i que justament ahir, diumenge, va presentar el seu vuitè volum.
En una sala Goya plena de gom a gom, la dignitat que Franco va voler ofegar com a càstig pel seu republicanisme i ateisme, va renàixer com creixien les riades abans no es construïssen les preses que anegarien una part del Poble Vell, avui encara mig dempeus com a símbol de resistència. Este volum conté articles d’alt nivell sobre història, llengua o exili, amb interessants investigacions sobre els mequinensans als camps nazis (obra de Miguel Ibarz), al voltant de la influència àrab en les paraules heretades del riu, com llaüt, arjau o galatxo (firmada per Maite Moret-Oliver i Javier Giralt), o també uns apunts d’Hèctor Moret referents a la riquesa lingüística nord-occidental en les seues traduccions de Jesús Moncada.
Los mequinensans tenen un preciós català a la gola que ja voldrien molts dels que s’omplen la boca amb la unitat de la llengua que després no practiquen, ni prou, ni bé
Precisament, en l’exemplar presentat ahir, a més de les habituals pàgines de recerca, antropologia i costums, hi ha un monogràfic dedicat a este gran escriptor, amb motiu del vintè aniversari de la seua mort. Hi trobem textos de la seua actual editora, Maria Bohigas, del director teatral i dramaturg Marc Rosich o del filòleg Artur Quintana, entre molts altres noms d’una heterogènia llista que ronda la trentena de persones, que versen sobre l’obra de Moncada des de diferents punts de vista. Un exercici d’enriquiment de la memòria col·lectiva i de llengua compartida, no debades una de les darreres activitats organitzades per l’entitat Coses del Poble es diu “Lletres que són ponts”.
L’acte va cloure amb l’actuació dels Hobby’s, un grup de música local que fa sixanta anys que toquen junts; sis dècades d’amistat i cançons. De persistir i estimar. De fer xarxa. Entre el públic assistent: gent jove i nombroses persones grans, velles. Les mirava i pensava: totes estes són nascudes al Poble Vell i, per tant, a totes se les va fer fora de casa quan lo pantà es va començar a omplir. Quanta història als seus ulls. Amb gaiato, amb arrugues, amb un preciós català a la gola que ja voldrien molts dels que s’omplen la boca amb la unitat de la llengua que després no practiquen, ni prou, ni bé. La llengua ha de resistir, com va resistir Mequinensa fa dècades i com resistix avui amb un fort associacionisme arrelat a la terra i a un món que sembla que desapareix però que perviu en la paraula i en la gent que la defensa parlant-la. Siguem-ne dignes companys de camí i veïnatge.
