FOTOGALERÍA. Solé falleció el pasado viernes a causa de una larga enfermedad y el funeral se celebró al día siguiente. En su trayectoria destacó como fundador de la Asociación Amics de Nonasp, fue el presidente más longevo de la Asociación Cultural Matarraña y llegó a ser concejal municipal y consejero comarcal por Chunta Aragonesista
El nonaspino Hipólit Solé falleció, el pasado jueves, a los 65 años tras una larga enfermedad. Sus familiares y amigos le despidieron en un emotivo funeral, al día siguiente, en el que quedó claro que Solé dejó huella. Nonaspe ha despedido así a uno de sus hijos predilectos, vinculado con la cultura, el patrimonio y la política.
Solé fue el fundador e impulsor de la Asociación Amics de Nonasp en 1996, donde ha compartido camino con amigos de toda la vida, como José María Ráfales, quien es el actual presidente. «Era el alma y es una persona irreemplazable», asevera su amigo de la infancia. El nonaspino se involucró en obras de teatro, fue el editor de la revista El Portal y se embarcó en la aventura de trabajar en la televisión de Nonaspe, en donde estuvo entre seis y siete años en activo. Además, fue el presidente de la Asociación Cultural del Matarraña (Ascuma) más longevo, ostentando el cargo durante 14 años desde 1994.
Homenaje en octubre
Nonaspe iba a acoger el encuentro anual de Ascuma para realizar un homenaje a Solé, por su trayectoria y acompañados también por las entidades locales a las que estaba vinculado. Pese a su reciente fallecimiento, la cita continuará en pie con un homenaje a la memoria del nonaspino.
El dialecto del municipio también era una de las preocupaciones de Solé, por ello trabajó en un proyecto de defensa de la lengua y la cultura. Ráfales asevera que esta reivindicación era una de sus mayores características: «Su vida era su pueblo».
Hipólit Solé con miembros de la Asociación Amics de Nonasp./ Amics de Nonasp
Solé en su época en TV Nonaspe./ Amics de Nonasp
En ese afán por trabajar por el territorio, el nonaspino también llegó a ser concejal del Ayuntamiento de Nonaspe durante dos legislaturas, compartido con el Ayuntamiento de Fabara, y cuatro años como consejero comarcal de Turismo, junto a Chunta Aragonesista. «Era un luchador y defensor del patrimonio, la cultura y la lengua. Una persona paciente, cabal y que nunca levantaba la voz. Un ejemplo», recuerda el portavoz del grupo en Caspe y Comarca, Rafa Guardia.
La pasión por su municipio se materializó también un matrimonio de raíces nonaspinas. Solé conoció a su mujer Dolores de jóvenes, en una de las ocasiones que ella regresaba al pueblo natal de sus padres. Juntos iniciaron una vida común en Nonaspe, con su hija Laia.
Solé con otros candidatos de la lista al Ayuntamiento de Nonaspe por CHA./ CHA
Héctor Castro sostiene que la distinción entre «lengua» y «dialecto» es completamente relativa (La Comarca, 15/08/2025). Sitúa el núcleo de su argumentación en la célebre frase que Weinreich reproducía: «Una lengua es un dialecto con un ejército y una marina». Más allá de esta posición relativista —aunque Castro no lo explicite—, el objetivo de su texto es defender que no existe ningún fundamento objetivo sobre el que la investigación académica pueda sustentar que en el Matarranya se habla «catalán». Por tanto, considera que puede imponerse sin problemas la denominación de «aragonés oriental» o «chapurriáu», y singularizarlo. Como si para definir los límites de las lenguas, la unidad política entre Peñarroya y Echo borrase por completo la similitud lingüística objetiva entre Lledó y Horta.
Manteniendo el argumento relativista, podría imponerse que en el Matarranya se habla un dialecto del «naxi», la lengua china a la que pertenece el «lapao».
En el espacio donde escribe Castro se sostiene, erróneamente, que la denominación de chapurriáu es histórica. Sin embargo, la primera referencia es de 1923, en el Atlas Lingüístic de Catalunya (ALC), donde Griera recoge «català chapurreat» como denominación en Maella. A su vez, aparece como «català» en Calaceite, Mequinenza, Tamarite y Benabarre. ¿Y cómo lo llaman con anterioridad? Los eruditos locales no dudan en su filiación con el catalán. Ni Braulio Foz de Fórnoles, ni Santiago Vidiella de Calaceite, ni Maties Pallarés de Peñarroya se refieren a la denominación de chapurriáu. Ni para criticarla.
Pero más allá de la evidencia de los datos, y volviendo a los dialectos y el poder: Weinreich ayudó a estandarizar el yiddish, y creía que esta lengua tenía plena legitimidad, más allá de la falta de ejército. Pero es que tampoco se cumple su aforismo en dirección opuesta, dado que Estados con ejército propio no luchan para que sus variedades del árabe sean lenguas diferenciadas, a pesar de no ser intercomprensibles. Evidentemente, Weinreich no proponía un criterio científico. Lo que explicitaba era un aforismo. Como pionero de la sociolingüística, quería destacar la importancia del poder en la distinción entre lenguas y dialectos, a diferencia de la lingüística estructuralista con la que confrontaba.
Y es que la lingüística, en la actualidad, cuenta con criterios establecidos para distinguir lenguas de dialectos, como la tipología gramatical, la mutua inteligibilidad y, evidentemente, los avatares históricos, políticos y sociales que explican por qué el mismo criterio no se ha interpretado de la misma manera a lo largo del mundo y de la historia. Por lo tanto, debe entenderse el contexto crítico del aforismo para no abrazar el relativismo postmoderno.
Con todo, el aforismo continúa siendo útil para entender hasta qué punto el poder puede moldear la realidad y su interpretación. Desde el ámbito académico, es necesario superar el nacionalismo banal. En primer lugar, para entender por qué el relativismo lingüístico se ensaña con toda clase de lenguas minorizadas, pero no pone en duda la homogeneidad y dignidad del castellano. Y en segundo lugar, para no obviar dónde reside el «ejército» real que moldea nuestro «dialecto».
Contemporáneamente, «poder» significa decidir qué televisiones no pueden emitir en el Matarranya o qué lenguas deben aprender los alumnos del Matarranya. Y los despachos de este poder están en Zaragoza.
Pero al final, resulta preocupante que se importen dinámicas de conflicto como el valenciano. Se suele atribuir al secesionismo la afirmación de que «el valenciano es tan nuestro que incluso podemos dejar de hablarlo». O dicho de otra manera, tanto esfuerzo dedican algunos a diferenciar el chapurriáu del catalán que acaban olvidando lo esencial: preocuparse por su uso.
Natxo Sorolla. Profesor del Departamento de Sociología y Psicología, Universidad de Zaragoza
El dissabte 9 d’agost del 2025 al Saló de la Casa de Cultura de l’Ajuntament, aquell on, com deureu recordar, van tenir lloc els ominosos Fets de la Codonyera del 20 de març del 2010 —on va anar d’un pèl que no acabessin en linxament dels que informaven sobre l’aleshores recent Llei de Llengües—, doncs allà mateix es va presentar, en el marc de les Setmanes Culturals d’aqueixa vila, el projecte d’AtlasLingüísticodigital del Bajo Aragón, entenent com a Bajo Aragón l’actual Comarca del Bajo Aragón. Aqueix projecte fou presentat per un del seus autors, lingüista, especialitzat en entonació, de la UNED barcelonina adscrita a la de Madrid.
J. R. Molins. / Sigrid Schmidt von der Twer
Després d’una breu presentació de 0,8 minuts en català i 2,2 en castellà per part de l’escriptor Jose Ramón Molins Margelí, el ponent va iniciar el seu parlament enraonant-nos en castellà, tal com havia estat anunciat al programa distribuït per l’Ajuntament Codonyerenc, si bé les projeccions dels escrits amb què el ponent sovint acompanyava les seves paraules eren en català. El projecte s’ha creat, deia, perquè tots els tres atles anteriors –ALPI, ALEANR i ALDC— que havien inclòs algun, bastants o molts punts de la Comarca, si bé en el darrer cas només a la seva àrea més oriental, eren dels anys trenta, seixanta i noranta del segle passat, i no tots han estat digitalitzats. En aquest nou Atles han preguntat 120 paraules a dotze de les 15 localitats de la Comarca: 8 de llengua castellana i quatre de catalana que el presentador oralment anomenava chapurriado, i xapurriat a l’escrit. Això ha estat fet a sis informants per localitat dividits en tres grups d’edat: fins a 20, entre 20 i 40 i de 60 enllà, i s’ha observat que a les viles de xapurriat han dit que tot ells anomenen així el que parlen, mentre que en les de castellà han dit que el nom del que parlen era castellà, tret d’algun cas entre les generacions de fins a 20 anys que deien que era espanyol, tot i que un s’ha corregit i ha dit castellà. També en les 120 paraules enquestades els investigadors han maldat per triar mots susceptibles de tenir origen aragonès, llengua parlada a l’àrea central i occidental de la Comarca en segles passats. Una important novetat ha estat d’incloure-hi l’entonació, tant oralment com gravada, dels informants. El ponent ha afegit que, amb comptades excepcions, ha tingut moltes facilitats per part dels ajuntaments per a fer les enquestes i trobar informants. La feina de replega, ara ja acabada, ha estat feta majoritàriament l’any passat, i ha estat molt interessant i enriquidora per al ponent mateix. Aqueix ha lloat la gran riquesa lingüística de la zona de chapurriado, i que no s’hauria de perdre,afegint que, entre els factors que n’amenacen la continuïtat, hi ha el fet que la zona on el xapurriado s’ensenya a l’escola tenen mestres que no en saben. En iniciar el torn de preguntes li vaig dir en català que jo entenia que coneixent ell com s’havia manifestat el públic codonyerenc quan els Fets, no podia arriscar-se a anomenar català la llengua catalana que parlen, si no volia ser escridassat o pitjor encara, però que era inacceptable que l’anomenés també així en els textos que presentava i comentava, per molt que fent-ho coincidís amb l’opinió del nostre president d’afirmar que a l’Aragó mai no s’hi ha parlat, ni s’hi parla, ni s’hi parlarà català, i es mostrés amb ell contrari a les declaracions de la romanística internacional segons les quals a l’Aragó es parla català. Vaig afegir que els parlants codonyerencs des de Casp han estat sotmesos a unes elits molt majoritàriament catalanòfobes, i se’ls fa molt difícil ara d’alliberar-se’n, però que ell, com a científic, si volia mantenir-se digne, no hauria de compartir. Vam mantenir diàleg, també en català per part del ponent, i així mateix ho va fer en aqueixa llengua a unes quantes preguntes o comentaris de part del públic fetes igualment en català, fins que un barceloní de llengua catalana present entre el públic va mirar de reconduir al castellà, dirigint-se-li en aqueixa llengua al ponent. I ho va aconseguir, que el ponent, amb uns breus comentaris en castellà, va cloure l’acte.
Source: Aragó asfíxia les seues llengües – El Temps
El popular Jorge Azcón va bufar dies enrere les espelmes dels seus dos anys com a president d’Aragó. Un mandat que ha estat marcat per una primera etapa de coalició amb Vox i el PAR, i una segona de bipartit amb els regionalistes conservadors. Sota la influència de l’extrema dreta, Azcón ha practicat una política d’ofegament a l’aragonès i el català, exemplificant-se amb l’asfíxia financera que ha sotmès a l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.
Els aragonesos havien arrancat sis pàgines del calendari d’ençà que el popular Jorge Azcón havia arribat a la presidència d’Aragó. L’exalcalde de Saragossa havia assolit la comandància de l’executiu aragonès gràcies a firmar una coalició amb l’extrema dreta Vox i atorgar diversos alts càrrecs al Partit Aragonès, de caire conservador i, aparentment, regionalista. Com a comandant en cap de l’administració aragonesa, acudia a principis del 2024 al Comitè Europeu de les Regions, que se celebrava al Parlament Europeu.
Des de Brussel·les, Azcón persistia en el discurs tradicional que el conservadorisme aragonès — i de manera més incisiva l’extrema dreta espanyolista— havia mantingut sobre les llengües pròpies d’Aragó, és a dir, sobre l’aragonès i el català, present a la Franja de Ponent. El baró popular ratificava la seua oposició a la normalització de l’aragonès i avivava el secessionisme lingüístic negant la unitat de la llengua catalana. «A la zona oriental d’Aragó, no es parla català, sinó modalitats lingüístiques pròpies. La gent de Fraga parla fragatí», sostenia en contra de la ciència filològica.
La negativa a reconèixer la presència del català a la Franja i el desinterès per la promoció de la llengua aragonesa exemplificaven la política lingüística desplegada d’ençà que va substituir el socialista Javier Lambán al capdavant de la màxima institució d’autogovern d’Aragó. «L’any que Azcón va governar del bracet de Vox va caracteritzar-se per la censura més absoluta sobre l’aragonès i el català de la Franja i una política d’assimilació cultural castellana. S’han emprat les llengües com a arma política», expressa Jorge Pueyo, diputat de la Chunta Aragonesista —dintre del grup parlamentari de Sumar— al Congrés i una de les veus més mediàtiques de l’aragonesisme.
«La censura a les llengües ha estat total: han deixat sense fons l‘Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que treballava tant pel català com per l’aragonès; han laminat els treballs desenvolupats per la Direcció General de Política Lingüística, que estava fent una bona feina; han eliminat les ajudes que atorgava, i han suprimit la càtedra Johan Ferrández d’Heredia de la Universitat de Saragossa», desgrana. «Fins i tot, estan incomplint la seua pròpia llei de llengües del 2013, que establia una certa presència de l’aragonès a la programació de la ràdio i la televisió pública», ressalta.
L’aliança del PP amb Vox a l’Aragó —trencada a l’àmbit governamental a partir de juliol del 2024, però persistent per la influència parlamentària dels ultradretans— ha provocat que els populars «actuen d’acord amb el que abans pensaven, però callaven», segons ressalta el diputat estatal de la formació aragonesista. «Es va arribar a plantejar l’eliminació del reconeixement del català i de l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó. S’ha de recordar que pregonen —especialment Vox— la idea franquista d’atomització de les llengües per impedir que hi haja una comunitat lingüística. Diuen que són modalitats lingüístiques locals per negar la totalitat de la comunitat lingüística», explica, així com critica que el PAR, un partit de reconegut anticatalanisme, «no faça res per l’aragonès».
A través del seu diputat al Congrés, Jorge Pueyo, la Chunta Aragonesista ha obtingut una línia de finançament estatal per a l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua| Europa Press.
«Quan Vox estava a dintre del Govern d’Aragó, l’actitud va ser molt combativa contra les llengües. Fins i tot, es van fer declaracions explícitament secessionistes envers el català a la Franja. Ara bé, l’eixida de Vox de l’executiu aragonès ha relaxat un poc la política lingüística, fins al punt que el PP no ha donat suport a propostes dels ultres contra el reconeixement del català», apunta Natxo Sorolla, sociolingüista de la Universitat de Saragossa i investigador especialitzat en les constants vitals del català a la Franja. «Totes les polítiques desfavorables que s’hi van anunciar i que desmuntaven les accions tímides del govern anterior han passat a un segon pla», ressalta.
Ofegament econòmic
La croada contra les llengües pròpies de l’executiu d’Azcón ha tingut com a blanc l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que ha estat ofegada econòmicament. Una esmena de l’extrema dreta Vox va implicar l’eliminació de l’única font d’ingressos de la institució. «La situació actual és d’inacció institucional, perquè van desaparèixer dels pressupostos totes les partides corresponents a subvencions a entitats locals i associacions, premis, i altres programes de difusió i promoció», dissecciona Juan Pablo Martínez, secretari de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i director de l’Institut de l’Aragonès, l’entitat dintre de la institució que impulsa la llengua aragonesa.
«Des de la Direcció General de Patrimoni Cultural, s’ha mantingut el suport a accions concretes, i també s’ha mantingut l’estatus de l’aragonès i el català en l’ensenyament, com a llengües pròpies d’Aragó, però la falta de pressupost fa inviable l’existència d’una política lingüística», exposa. I complementa envers l’actitud desplegada per l’executiu integrat pel PP i el PAR: «El Govern actual ha respectat les competències de l’Acadèmia en matèria normativa, però no ha demanat assessorament a l’Acadèmia —tampoc ho va fer el govern anterior— a l’hora de planificar aspectes com ara l’ensenyament de les llengües pròpies o l’aprovació de termes toponímics, ni per a implementar una política lingüística real de protecció i promoció de les llengües».
L’asfíxia financera ha llastrat l’activitat de la institució. «La falta de finançament d’aquests dos anys ha obligat a ajornar projectes a mitjà termini, encara que no ha canviat el dia a dia del treball dels acadèmics i acadèmiques, perquè l’Acadèmia ha treballat des de la seua creació sense quasi recursos. Per a complir amb les tasques encomanades per la llei, l’Acadèmia hauria de comptar amb un finançament estructural i estable, com la resta d’institucions d’aquest tipus», afirma.
Enfront de l’ofegament practicat pels conservadors, regionalistes i ultradretans, la Chunta Aragonesista, a través del seu diputat estatal, Jorge Pueyo, va aconseguir una línia de finançament del Govern espanyol del PSOE i Sumar que atorgava 50.000 euros a l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i altres 50.000 euros a la Diputació de Saragossa per a sufragar activitats d’entitats per la cultura pròpia. Els aragonesistes també negocien una altra ajuda pública a la institució per part de l’administració estatal, així com lluiten «per demanar que l’aragonès, del bracet de l’asturià, s’incorpore a l’ensenyament de les Escoles Oficials d’Idiomes i disposen d’una xicoteta partida reglada en la futura llei de cinema». «És una qüestió de drets mínims», subratlla.
«La subvenció del Ministeri de Cultura a l’Acadèmia repara un greuge que s’estava produint, ja que l’aragonesa era l’única acadèmia lingüística que no rebia una aportació de l’Estat», reivindica Martínez. Aquest ajut públic, segons detalla, «permetrà a l’Acadèmia reprendre alguns dels projectes ajornats i col·laborar en activitats culturals i d’investigació amb altres institucions i entitats». «Hauria de ser el Govern aragonès, posseïdor de les competències en matèria de llengua, qui estiguera interessat a promoure les llengües. L’executiu d’Azcón no sols incompleix la Carta Europea de les Llengües Minoritàries i la Constitució espanyola, sinó també actua contràriament a l’Estatut d’Aragó, on s’indica que ningú pot ser discriminat per raons de llengua», retrau Pueyo.
SOS lingüístic
L’arraconament lingüístic practicat pel PP i PAR amb la promoció entusiasta de la ultradreta Vox es produeixen en un moment de SOS idiomàtic de l’aragonès. «La situació de l’aragonès és molt complicada, ja que continua sent una de les llengües més amenaçades, segons adverteix la Unesco», avisa Pueyo. «L’aragonès està en perill d’extinció, però el Govern d’Aragó es nega a protegir aquest patrimoni. És increïble perquè no es toleraria que decidiren obertament desprotegir qualsevol element patrimonial d’importància del territori aragonès», contraposa.
Abans de l’arribada de Jorge Azcón al Govern d’Aragó, es van produir accions contra la llengua aragonesa per part de consistoris en mans del PP, Vox i l’aleshores existent Ciutadans, com ara la retirada dels cartells bilingües presents a Osca| EL TEMPS.
«La preservació d’una llengua en una situació tan precària com ara l’aragonès necessita un suport decidit per part de totes les administracions aragoneses, siguen del color que siguen», assenyala Martínez. «Ni la inacció actual, ni una política basada en accions simbòliques, seran suficients per a salvar l’aragonès. Cal, i de manera urgent, un pacte polític entre els principals partits aragonesos per a elaborar una estratègia ambiciosa per a l’ensenyament, promoció, preservació i normalització de l’ús de les llengües pròpies, de manera que les línies directrius bàsiques es mantinguen independentment de quin partit lidere el govern», planteja.
Si la situació de l’aragonès és delicadíssima, la vitalitat del català a la Franja ofereix símptomes preocupants. «En els anys noranta, hi havia una majoria de la població de la Franja que parlava català. Ja durant l’inici de segle, en els 2000, vam veure que hi havia un percentatge important de població que no tenia el català com a llengua inicial; i amb l’enquesta del 2014, ens vam adonar que la situació havia canviat: continuava havent-hi una majoria de població que parlava català com a llengua habitual, però hi havia una part important —vinguda de fora i no catalanoparlant— que no emprava la llengua», il·lustra Sorolla.
«Les dades de les enquestes més recents probablement ens mostren una realitat prou diferent i molt més assimilable a la del País Valencià o les Illes. De fet, observem processos oberts de substitució lingüística. Encara que no es mostrava a les dades generals, sí que veiem un trencament de la transmissió de pares a fills en estudis sobre població infantil i adolescent, especialment a la part del nord a la Franja, a la Ribagorça i al Baix Cinca», desenvolupa. «Encara més, en els darrers estudis fets al Baix Cinca, fins i tot entre la població més conscient lingüísticament, la presència de la llengua és bastant reduïda», alerta. Una regressió lingüística que coincideix amb temps polítics de tisorades i arraconament de les llengües pròpies de l’Aragó.
El programa inclou els quatre centres educatius del municipi i s’hi faran activitats cada any
Imatge d’arxiu de participants en la concentració en defensa de les llengües pròpies de l’Aragó a la plaça de l’Ajuntament de Mequinensa.
30.07.2025 – 20:24
L’Ajuntament de Mequinensa ha engegat el programa “Sirgant Moncada”, una nova iniciativa educativa i cultural destinada a fomentar l’ús del català als centres escolars del municipi. El projecte s’inspira en l’obra més emblemàtica de l’escriptor local Jesús Moncada, Camí de sirga, peça clau de la narrativa contemporània catalana.
“Tal com els sirgadors estiraven amb esforç els llaüts per remuntar l’Ebre, aquest programa simbolitza aquell mateix impuls col·lectiu cap a la defensa d’una part fonamental del nostre patrimoni i la nostra identitat: la nostra llengua materna”, ha explicat el regidor de Cultura i Patrimoni, Darío Vidallet.
Resposta local a una absència autonòmica
“Sirgant Moncada” neix com a resposta a la no-convocatòria, per part del govern d’Aragó, del programa autonòmic “Jesús Moncada” per al curs 2024-2025. Aquesta iniciativa donava suport a activitats culturals en català i a recursos per reforçar l’aprenentatge de l’idioma a les escoles de la Franja.
Arran d’aquesta absència, l’ajuntament ha decidit d’assumir directament la tasca, creant un pla propi amb una dotació de 3.000 euros, la mateixa que es destinava fins ara al premi d’investigació Jesús Moncada, que s’ha suspès per concentrar esforços en accions a l’aula.
Un programa transversal i obert a tota la comunitat educativa
El programa inclou els quatre centres educatius del municipi: l’Escola Infantil Municipal la Ruella; el CEIP María Quintana; l’IES Joaquín Torres; i el Centre de Formació Professional Santa Agatoclia.
Cada centre farà almenys una activitat anual en català, finançada íntegrament pel consistori. Per facilitar la selecció, s’ha elaborat un catàleg d’activitats culturals, ja enviat als centres, i obert a noves propostes de professionals, companyies o col·lectius.
La primera activitat es farà demà a les piscines municipals, i serà dirigida als infants de zero a tres anys de la Ruella. Serà una sessió de contacontes en català a càrrec de Ruskus Putruskus, artista especialitzat en narració per a la primera infància, que presentarà l’espectacle Animalets, protagonitzat per una granja màgica i quatre animals molt especials.
Al Teatre Municipal la Germandat de Calaceit la tarda del 26 de juliol es va celebrar l’atorgament del XVIII Premi Franja: Cultura i Territori per part d’Iniciativa Cultural de la Franja a l’escriptor i periodista originari de Bellmunt de Mesquí Ramon Mur Gimeno.
L’acte començà amb la benvinguda per part del regidor de Cultura de l’Ajuntament de Calaceit, Isel Monclús, al públic present a la convocatòria. Felicità ASCUMA per haver triat la seua vila, capital cultural de la comarca del Matarranya, per la concessió del guardó i per ser una entitat que té com un dels seus principals objectius promoure i prestigiar la nostra llengua.
Assistents a l’acte. / Juan Luis CampsLliurament del premi. / Juan Luis CampsQuintana, Mur, Blanc i Rebled. / Juan Luis CampsMur amb sa germana Victoria, l’escriptor Miquel Blanc i lo traductor Xavi Rebled. / Juan Luis Camps
Als anteriors Viles tractàvem l’extremadreta en termes teòrics, i en relació a l’actualitat més immediata de la batalla Trump-Musk. Ha arribat lo moment de revisar si l’extremadreta global contemporània (Trump, Orbán…) té paral·lelismes en referents històrics. Per a Jason Stanley, que és professor de filosofia a Yale, les similituds són clares, tal com expose al seu reconegut llibre Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida (2018). Continuar llegint… Fatxes: cadenes entre passat i futur (III) | Xarxes socials i llengües
El president de l’Academia Aragonesa de la Lengua, Javier Giralt i la rectora de la Universitat de Saragossa, Rosa Bolea, han signat aquest dimecres a la sala Amar i Borbón del Paranimf un conveni de col·laboració entre les dues entitats.
L’objectiu d’aquesta aliança és la col·laboració per fomentar l’ús, la protecció i la promoció de les llengües pròpies d’Aragó (aragonès i català). Per això, les dues institucions acadèmiques realitzaran juntament activitats de caràcter cultural, educatiu, editorial i científic i tindran accés recíproc als fons bibliogràfics i documentals per al seu ús en la creació de corpora i en el desenvolupament de tecnologies de processament del llenguatge natural.
A més, l’Academia Aragonesa de la Lengua assessorarà la Universitat de Saragossa en temes relacionats amb l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies i amb la promoció social, així com en la revisió i la traducció d’aquells textos que les dues parts consideren d’interès. Quan la Universitat de Saragossa empre les llengües pròpies d’Aragó, seguirà la norma lingüística establerta per l’Acadèmia, complint així amb el que indica la Llei 3/2013 de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i les modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó.
Rosa Bolea i Javier Giralt / AALRosa Bolea i Javier Giralt amb el conveni signat / AALJosé Ramón Beltrán, Rosa Bolea, Javier Giralt i M.ª Luisa Arnal / AAL
Fotografies de l’acte de signatura del conveni, amb presència de la rectora de la Universitat de Saragossa, Rosa Bolea, i del vicerector de Planificació i Desenvolupament Estratègic, José Ramón Beltrán. Per part de l’Acadèmia hi van ser presents el president, Javier Giralt, i l’acadèmica Mª Luisa Arnal.
De bon matí, falcilles arran de cara. Passen tan a prop, que el bategar de les ales em faria voleiar el cabell (si en tinguera). Poc després, el sol s’enfila a tot drap i el dia s’esborra de tanta calor. Miro l’era —que ja no ho és, d’era, tot i que ho era— coberta de l’herbassar groc d’un estiu que tot just hem encetat.
Van dir que aquests dies tindríem una onada de calor, i vet aquí que l’han encertada. Maleïda precisió de la ciència meteorològica. El refugi de frescor de Torredarques va perdent efectivitat. Els pins callen, tremolen amb la llepada del vent sobreescalfat: saben que és una promesa de flama. Continuar llegint… L’scroll infinit de la vida
Hipólit Solé con miembros de la Asociación Amics de Nonasp./ Amics de Nonasp
Solé en su época en TV Nonaspe./ Amics de Nonasp
