Skip to content

Archive

Category: Activisme
dissabte, 27 / febrer / 2010 a les 00:30
diumenge, 28 / febrer / 2010 a les 05:30
La Barraca (Queretes / Cretas)

Entrada + cd de regalo: 5 euros

Zobux

Zobux nació hace casi una década como una banda de amigos amantes del hardcore melódico de Bad Religion, NOFX o Pennywise. Años después de empezar a tocar, el grupo lanzó su primera demo “Golden Heart, Stone Liver” a la que siguió su primer larga duración “Selective deafness” que le llevó a ofrecer conciertos por diferentes partes de la geografía aragonesa llegando a telonear a bandas como Escuela de Odio, Berri Txarrak o Belbedere. Este primer cd también recibió muy buenas críticas por parte de los amantes del hardcore melódico, llegando a ser reseñados positivamente en medios internacionales.

“circular”, (editado por Magofermin y Moflete humano) muestra que sus más de 7 años de trayectoria han influido en su sonido. Sin dejar de lado las premisas que marcaron sus inicios, “hardcore con premeditación y alevosía” – “la melodía me llena de alegría”, y con una nueva formación, el grupo muestra en este nuevo trabajo una evolución hacia elementos sonoros más propios del post-hardcore o incluso rockeros que les acercan a bandas como Cordura o Berri Txarrak. Muestra de ello es la gran dinámica que contienen la mayoría de los temas que combinan a la perfección los pasajes puramente melódicos con compases llenos de distorsión y agresividad. “Circular” es la muestra de que la formación ha encontrado un sonido personal y propio.

Visión Tunel

Pasajes ambientados en la soledad de la velocidad de los tiempos que toca vivir. Rabia encapsulada por la disonancia armónica. Medio tiempo y medio, no confundir con un tiempo, no puedes contar lo que no puedes coger. Enérgica repulsa por cánones que nunca llegaron a calar. Ni en lo superfluo ni en lo profundo, además, la superficie no interesa. Lo intrigante está debajo, pero para quien le interese: es rugosa, nunca es plana.
Rítmica dispersa concentra pensamientos hipnóticos. Estética en la sencillez suprema de los detalles cotidianos. Medio tiempo y cuarto podrían ser una unidad de tiempo, quizás puedas coger lo que no puedes contar, de hecho, se recuerda a gente de otros tiempos que lo han contado.
Ruido de muelles: la música no cesa ni durmiendo. Armonía en el despertador… mierda de despertador, jodidamente armónico, eso si. ¿Revolución sonora? no creo… ¿matices congelados para poder observarlos? si, seguramente si, pero puede que tampoco. El Tiempo lo dira, pero la verdad es que últimamente no está muy hablador. La visión de un túnel, ¿es la boca o la salida? no importa, invita a la curiosidad… Visión Túnel

La discordia original es el título del cuatro trabajo de Visión Túnel. Tres nuevas canciones en las que experimentan y evolucionan su sonido adaptándose al medio en el que se recogen los temas. Cara A y cara B en un single que de por si es discordante. Un lado contrasta con el otro, por un lado dos canciones muy enérgicas pero con su dosis de meláncolía y otro con una canción casi muerta pero con la misma energía que las primeras. La discordia mueve el mundo, acción reacción o la teoría del jin y el jan, no es que se inventen nada estos chicos, pero desde luego lo interpretan como nadie: sencillo, efectivo, bonito, evocador…
Tras un nuevo cambio en la formación Visión Túnel demuestran que están más vivos que nunca y que han consolidado su propio universo sonoro dentro de un proyecto con cabezas intercambiables. Guitarras nuevamente apabullantes y una voz sobresaliente nadan como nunca sobre una base rítmica más que sólida. Un diseño a la altura de la elegancia del grupo que termina por consolidarles como uno de los grupos más especiales de la escena aragonesa.

Txirigol

Potencia rockera combinada con líneas melódicas vocales forjan un estilo un tanto crossover y con aires de mestizaje. Txirigol se forma hace varios años con la excusa de grabar un tema en la recopilación “Sons del Matarranya”.
Tras una primera formación de bajo, guitarra acústica y eléctrica, se mueven de la música experimental hacia el post rock e incorporan a una cantante y a un batería. Sin ningún tipo de perjuicios estilísticos el sonido del grupo se va definiendo, y, tras su actuación en el Kodorock 2008, deciden plasmar sus melodías en una grabación.
La joven formación de La Codoñera debuta con un disco que se mueve en territorios musicales poco corrientes en la escena matarrañense.

“Flors postnuclears” constituye una mezcla de estilos, de diferentes formas de entender la música, pero que tienen en común la necesidad de expresarse, de no permanecer inmóviles. Guitarras oscuras, densas, se acompañan de melodías cristalinas para empujar a una voz femenina, que desgrana letras introspectivas, pero también descriptivas, hasta ambientes cerebrales y rabiosos.

mitjançantFacebook | Concert TXIRIGOL + VISION TUNEL + ZOBUX.

Viles i Gents

25 January, 2010

La TDT: una frontera més alta

N. Sorolla Categoria: Article Viles i Gents

(Publicat a La Comarca de 22/01/10)

La Televisió digital ha millorat les possibilitats d’este mitjà de comunicació omnipresent. Més canals i millor senyal. Abans teníem nou cadenes, de les quals dos eren cadenes autonòmiques en català (TV3 i C9) i una autonòmica aragonesa (monolingüe en castellà), dos públiques estatals (TV1 i La2) i 4 cadenes privades estatals (T5, A3, Cuatro i Sexta). D’un total de 9 cadenes, un terç ere de proximitat autonòmica i les cadenes en català superaven lo vint per cent.

Inaugurant les facilitats de la nova tecnologia, allò pròxim mos ha desaparegut. Lo Matarranya té hasta vint-i-tres canals en obert. Però dels nou que en teníem n’han desaparegut dos: TV3 i Canal 9. Per tant, la proporció de canals en català ja ha baixat del vint-i-dos per cent al zero absolut. I del terç de televisions autonòmiques que teníem, ara són lo 4,3% (AragónTV). A canvi, han entrat hasta 3 canals de televenda, emissions en directe de Gran Hermano i canals de la caverna.

La nova Llei de llengües d’Aragó diu “Artículo 4.—Derechos lingüísticos. d) Recibir, en las lenguas propias de Aragón, publicaciones y programaciones de radio, televisión y otros medios de comunicación social.”. Les lleis estan per a saltar-se-les, i han desaparegut los Ventdelplà, les Alqueries Blanques i el temps de la catalana. Alguna negociació hi ha entre Aragó i Catalunya. Però ni de lluny pareix que es plantejo seguir l’esperit de la llei: sumar el 33 (segon canal català), IB3 (Balears), Punt2 (segon canal valencià), lo 3/24 (notícies), Super3 (xiquets) o el 300 (sèries). La Llei també té una via aragonesa de resolució: promover la emisión en las radios y televisiones públicas de programas en las lenguas propias de Aragón de manera regular. AragónTV emetent en català…

Viles i Gents :: La TDT: una frontera més alta :: January :: 2010.

Viles i Gents

24 January, 2010

L’ànima dels topònims

M. D. Gimeno Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de gener del 2010)

Encara que diuen que una imatge val més que mil paraules, l’expressió verbal és la forma més perfecta que té l’ésser humà de comunicar les seues idees, voluntats i sentiments. És també la nostra principal diferència amb los animals i va vinculada al progrés de l’espècie humana. Los mots mos prenen i els convertim en expressió, passió i confrontació —ho demostra lo llarg debat legal de l’Aragó trilingüe— o en matèria literària i d’estudi. I és que les llengües evolucionen incorporant a les seues paraules la memòria dels orígens, remota i indesxifrable, que molts estudiosos de la filologia intenten descobrir davall de les etimologies, los topònims i els antropònims. Així han anat apareixent diccionaris, recopilacions o estudis, entre les quals vull recordar los treballs de Desideri Lombarte sobre la seua Pena-roja natal. Perquè los noms diuen qui som i d’a on venim, qüestions que mos importen ja que mos vinculen a la família i al món inexplicable.
Segons l’època han anat les modes i les normes, i si en passats temps predemocràtics només hi havia una possible denominació toponímica —i del “nom de pila”—, ara prevaleix la de la llengua originària a la zona. Hi ha també una tradició feita norma lingüística de traduir los noms de ciutats importants a la llengua del discurs, cosa que unida al costum i obligació d’utilitzar les denominacions castellanes, ha creat prudents adaptacions gràfiques a viles franjolines com Arenys de Lledó-Arens de Lledó, la Codonyera-La Codoñera; o curioses traduccions com Fontdespatla-Fuentespalda, Massalió-Mazaleón, la Sorollera-La Cerollera, la Torre de Vilella-Torrevelilla. S’han configurat així falses etimologies amb associacions conceptuals simples o imaginatives. Una Ordre Ministerial de 1840 obligant tots los ajuntaments espanyols a adoptar un escut propi va provocar en molts d’aquells que no en tenien produccions heràldiques dignes d’un Walt Disney o un Harry Potter cassolà, com alguns topònims traduïts. La Llei de Llengües d’Aragó del passat desembre establix que els topònims seguiran únicament la denominació tradicional amb la restricció “d’allò establert per les comarques i municipis” (art. 33), lo que promet continuar amb la toponímia literària.

María Dolores Gimeno

Viles i Gents :: L’ànima dels topònims :: January :: 2010.

Què tenen en comú Rosa Díez i l’Heraldo?

(Temps de Franja núm.92, columna «L’Esmolet», gener de 2010)
La imatge de la Rosa Díez donant suport a la causa d’Aminatou Haidar és el súmmum de la incoherència. Ella, que ha creat un partit exclusivament per combatre les cultures no castellanes de l’Estat espanyol. Un comentari a la web de l’Avui ho deia ben clar: “Si, per un gir de la història, el Sàhara encara avui depengués d’Espanya i estigués constituït com a comunitat autònoma […], aquesta senyora deixaria de donar suport a qualsevol causa sahrauí. Al contrari, és probable que només s’interessés per aquella terra per fer-hi prevaldre les lleis i bandera espanyoles, la llengua castellana i la constitució. Tot en nom del no nacionalisme, això sí.”
Un altre cas flagrant d’incoherència és l’Heraldo de Aragón. Amb el tema de Pere el Gran, ha encetat l’enèssima campanya en contra de Catalunya (de fet la campanya és permanent. Només canvia el motiu: ara hi ha això de les olimpíades d’hivern a BCN). Tot plegat s’acompanya d’algun escrit sobre la “història veritable” segons l’ínclit G. Fatás i d’altres columnistes de tot color polític –sobre Catalunya hi ha unanimitat. El que no em quadra és que aquest afany de “veritas” del diari més llegit de la “región” no l’aplica a la filologia. Enlloc d’això publica una immensa majoria d’articles i notícies que ataquen la realitat lingüística de la Franja, ignorant sense cap rubor allò que diu la mateixa Universitat de Saragossa. Ho sento pels periodistes honrats que hi treballen (algun d’ells amic meu), però la línia editorial de l’Heraldo fa que no tingui cap credibilitat a casa meua. Igual que la Rosa Díez.

L’esmolet.

Sociedad Cultural Aladrada

Te invita a la presentación de las dos primeras entregas de la

Te combida a la presentazión de os dos primers libros de a

Et convida a la presentació de les dos primeres entregues de la

«Biblioteca de las Lenguas de Aragón»

El diccionario aragonés. Colección de voces

para su formación (1902)

e

Informes sobre el aragonés y el catalán de Aragón (1898-1916),

de J.J. Saroïhandy.

Será en Zaragoza, el martes 2 de febrero, a las 19,30 horas,

Se ferá en Zaragoza, o martes 2 de febrero, a las 19,30 oras,

Será a Zaragoza, el dimarts 2 de febrer, a las 19,30 hores,

en la /en a / a la

Sala Polivalente

de la / de a / de la

Biblioteca de Aragón (Doctor Cerrada, 22, Zaragoza)

Colaboran / Han feito aduya / Col·laboren:

Prensas Universitarias de Zaragoza y Gobierno de Aragón (Departamento de Educación, Cultura y Deporte)


El libro “parlante” del Bajo Aragón ‘Cuestiones Bajoaragonesas’

José Ignacio Micolau Adell (Torre del Compte, 1956) es licenciado en Historia por la Univresidad Autónoma de Barcelona. Desde 1981 es responsable del archivo, biblioteca y área de cultura del Ayuntamiento de Alcañiz. Autor de numerosos artículos de divulgación histórica sobre Alcañiz y el Bajo Aragón, tanto en prensa como en revistas especializadas y obras colectivas, ha compatibilizado con su labor profesional la tarea de difusión de la cultura en el ámbito de diversas asociaciones e instituciones culturales.

Su obra ‘Cuestiones bajoaragonesas’ es una recopilaión de muchos de los artículos y colaboraciones que ha publicado a lo largo de su vida en diversos medios. El libro está en dividido en tres partes. La primera es una pequeña antología de trabajos sobre historia de Alcañiz y del Bajo Aragón. La segunda está dedicada a los libros, la prensa y el teatro con mención de autores como Mariano Nifo, Ramón J. Sender o Leopoldo Alas,Clarín, de quien Mocolau descubrió hace unos años unos originales “paliques” que el autor de ‘La regenta’ había publicado en el periódico ‘El Eco del Guadalope’ de Alcañiz. Por fin, en la tercera parte del libro, José Ignacio Micolau rinde homenaje a tres bajoaragoneses del siglo XX, ya desparecidos, como son Teresa Jassá, Desideri Lombarte y Enrique Trullenque.


Ramon Mur: ¿De qué trata Huellas de herradura? Es la biografía inventada de un personaje de ficción, el catedrático de Veterinaria, Martín Abad. Los acontecimientos más sobresalientes de su vida transcurren entre la guerra civil de 1936-1939 hasta los albores del siglo XXI. Abad es todo un albéitar del siglo XX, embelesado desde su niñez con las caballerías que se utilizaban para el trabajo y el transporte. Dedicado a su cuidado y estudio comprueba cómo en menos de 40 años desaparecen los asnos, las mulas y los caballos percherones de tiro así de los pueblos rurales, donde tenían una estancia privilegiada en los hogares de los campesinos, como de la vida urbana de las ciudades. La vida de la España de la segunda mitad del siglo XX, que es la de Martín Abad, tiene como telón de fondo la desaparición radical y definitiva de las mulas, fruto híbrido del encuentro entre yeguas y asnos garañones o entre caballos sementales y pacíficas burras, así como la marcha para siempre de los asnos que ya no rebuznan en la soledad de las noches de nuestros pueblos.

Serret Bloc.

Puntualitzacions a un article de “Temps de Franja”

En el número 91 de la revista franjolina “Temps de Franja”, editada a Calaceit, es podia llegir un article dedicat als béns de la Franja i signat pel senyor Trenc, on aquest assumia algunes afirmacions i propostes que al seu dia vaig fer en la mateixa revista, mitjançant l’article titulat “Una polèmica falsa i enverinada”, entre les quals la instauració d’un museu per a aquests béns a la mateixa Franja, regit per una fundació en representació de les dos parts en litigi. El fet que l’esmentat senyor se n’haja fet ressò, demostra que, com a mínim, les meues paraules no van caure en el buit i poden servir de base per a futures actuacions; prova d’això és l’airada i fora de lloc reacció davant les propostes recollides per en Trenc de Fatás, una persona de llarga trajectòria anticatalanista i “ranciedumbre”  al davant de “El heraldo de Aragón”  –només cal acudir a les hemeroteques per a comprovar-ho. Malgrat tot, haig de lamentar que el senyor Trenc haja reproduït paràgrafs sencers de l’article que vaig escriure referit a la qüestió i no en cite l’origen. Sincerament -i sense acritud-, crec  que és el mínim que es podia demanar…

Joaquim Torrent

Don José María

Aquesta passada tardor ha mort don José María Leminyana, un sacerdot controvertit i peculiar, que se significà en la lluita per la desmembració del bisbat de  Lleida en benefici del de Barbastro i en els seus intents per portar els anomenats béns de la Franja a aquesta ciutat  -paradoxalment des de Roda, la seu primigènia del bisbat, i després de vuit-cents anys d’unitat. De fet, la seua figura s’ha magnificat d’una manera exagerada i ha sigut presentat com un gran lluitador contra “els pèrfids catalans”, fins al punt d’arribar a ser condecorat. La realitat, però, és molt més prosaica, ja que aquest home només va ser un peó manipulat des d’instàncies molt més altes, en una estratègia a llarg plaç en què els interessos polítics, juntament amb els interessos materials de determinada organització eclesiàtica, prevalien en detriment de les necessitats dels feligresos de la zona.
Centrem-nos, però, en don José Maria. Aquest nasqué a Barcelona, on els seus pares s’havien traslladat a fer de porters des d’Estadella -en una mostra més de la gran influència de la metròpoli barcelonina a les terres orientals   de l’Aragó-, i on visqué fins als dotze anys, quan anà a viure a Estadella i va   ser testimoni del tràgic assassinat del rector del poble, uns fets que impulsaren, com a reacció, la seua vocació sacerdotal. En plena postguerra estudià   per a capellà al seminari de Lleida, i en aquesta diòcesi va iniciar la seua tasca pastoral, per a acabar jublilant-se com a rector de Roda d’Isàvena després d’haver-hi passat 30 anys. No deixa de ser curiosa la seua vinculació originària al món catalanoparlant: la vila dels seus ancestres presenta una parla en    què  històricament el component lingüístic català ha sigut, com a mínim,  molt destacat, du un cognom plenament de la Franja -i, a més, escrit amb “ny”-, naix i viu a Barcelona fins als dotze anys, es forma al seminari de Lleida… Amb tot i això, menysté i rebutja qualsevol cosa, llengua inclosa, que puga fer olor de català…
Certament, la ment humana és molt complexa i pot produir reaccions sorprenents. Potser Leminyana associà la mort del rector d’Estadella a la influència revollucionària vinguda de Barcelona? Qui ho sap?… El que sembla clar és que la seua formació en un seminari en plena postguerra -i la  posterior vinculació a un espai  geogràfic molt limitat- no sembla la més adequada per  a proporcionar una visió del  món flexible i oberta.  Per tant, si a un cert, i infundat, ressentiment, hi afegim una visió tancada i estàtica del món podrem comprendre moltes actituds i comportaments de Leminyana: la sobrevaloració de les pedres per damunt de les persones, la ignorància d’esdeveniments i lligams històrics, l’obsessió per un aragonesisme merament nominalista i de cartró pedra, l’obsessió per un malèvol enemic exterior únicament existent en la seua imaginació, o el menyspreu pel patrimoni cultural i lingüistic dels seus feligresos.
Tot i ser innegable que durant els 30 anys que exercí de capellà a Roda,   i sovint amb les propies mans, contribuí a assegurar i restaurar  la gran riquesa arquirtectònica d’aquella redolada, caldria precisar que va actuar com qui compra un edifici d’origen medieval i se l’arregla com a propietat particular sense plantejar-se els origens ni qui el va construir, ni les relacions que   puga tindre amb altres edificacions de les mateixes caracteristiques o amb altres expressions culturals, tot contemplant-lo d’una manera aïllada i descontextualitzada perquè no té els mecanismes interpretatius per a anar més enllà. Això exactament és el que va fer José María Leminyana des de Roda amb les meravelloses mostres d’artt romànic de la Ribera d’Isàvena, les quals  -malgrat ell- constitueixen, com va dir un dels màxims especialistes mundials en art romànic, el britànic Whitehill, un magnífic exponent del romànic llombard català; sense solució de continuïtat, per exemple, amb el romànic de la Vall de Boí. Un fet que no ens hauria d’estranyar, perquè, de la mateixa manera que aquestes terres del nord de la Franja -un dels bressols de la nostra llengua- formen part del domini lingüístic català, l’art romànic que s’hi desenvolupà té unes característiques molt semblants o iguals al de la resta de les terres de parla catalana.
Evidentment, per a Leminyana l’art romànic de l’Isàvena era com una espècie de bolet que havia aparegut allí de manera aïllada. Quant a la parla pròpia d’aquells llogarrets, per a ell simplement -en una clara exhibició   de menyspreu- no existia, ni l’emprava mai… Com a mostra tenim unes afirmacions en un opuscle d’Ibercaja dedidat a Roda, on diu que ”en la zona se llegó a hablar lemosín” -si fa no fa, “una llengua rara i extingida”-, en referència a la dita: “Senyor d’Espés, si a Ovarra vas, no tornaràs pas”; reproduïda en l’esmentat opuscle i que al·ludeix al tràgic final d’aquest personatge,  paral.lel al llegendari comte Arnau.
Tot el que hem dit de Leminyana no impedeix, però, que a nivell personal pogués ser un bon home i ajudés en cas de necessitat els fidels del seu arxiprestat. Unes accions que, malauradament, quedaven compensades negativament pels seus prejudicis i limitacions.
Descanse en pau.


Joaquim Torrent i Blanch


YouTube – Viernes 26/12/08 Sala CAVERNA @ CONCIERTOS “LOS DRAPS”.

Una sentència innecessària

(Article pendent de publicar en castellà a “El Heraldo” de Saragossa)

“Tres llargs anys esperant que el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre la constitucionalitat de l’Estatut de Catalunya. Tres anys de pressions i filtracions interessades, s’hi miri com s’hi miri.

Un tribunal en estat precari: dels seus 12 membres, a quatre se’ls ha caducat el mandat, a un el va recusar el Partit Popular, més per interès propi que per motius reals, un altre membre va morir, i com està passant amb els quatre que cal substituir, no hi ha forma de posar-se d’acord els dos grans partits. Una vergonyosa irresponsabilitat, potser més d’una part que de l’altra. Una circumstància prevista per la llei que la raó i el sentit comú es neguen a acceptar. És més, hi ha hagut  manifestacions públiques afirmant que no hi haurà renovació fins que no hi hagi sentència sobre l’Estatut català. Si això no és manipulació del TC, ja em direun quina cosa és. Allò que es pogué qualificar d’interessats recursos d’inconstitucionalitat, ara, el temps i les circumstàncies els està convertint potser en recursos impropis. ¿Com pot entendre el ciutadà que, en un tema de tanta importància, puguin mantenir els magistrats dues posicions tan diferents i gairebé al cinquanta per cent, tal com han explicat els mitjans de comunicació en multitud d’ocasions? D’aquesta circumstància es pot inferir que, en el cas d’haver-se produït les substitucions al seu temps, i si no s’hi hagués recusat a un dels membres, les posicions podrien haver-se desequilibrat, no importa a favor de qui. Mentrestant a Catalunya creix la desafecció.

Dit tot això, la meua conclusió és que si el TC dicta sentència confirmant la constitucionalitat de l’Estatut, quant de soroll per a no res! Si la sentència declara inconstitucionals alguns dels seus articles, es produirà un fet insòlit en un país democràtic: un tribunal intervindrà i rectificarà la decisió de la sobirania popular, manifestada a través d’un referèndum legal. Suposo que si així succeeix, el procés no s’acabaria acceptant la sentència sense res més. Vull pensar que com a mínim s’hauria de tornar a convocar els ciutadans catalans perquè ratifiquessin l’Estatut rectificat, en un nou referèndum. Que menys! Qualsevol altre camí conduiria a l’impredictible.

La pregunta clau és: Pot un tribunal, fins i tot el TC, rectificar o anul·lar la voluntat popular democràticament manifestada? Si les lleis ho permeten, aquestes són inconstitucionals. Si és un precepte constitucional el que ho tutela, és una contradicció que s’ hauria de corregir urgentment. (Art. 1.2. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat). És que el poble català no és poble espanyol?

Amb tota modèstia, crec que la millor decisió del TC, no hauria de ser altra que la declaració de no competència sobre l’assumpte, d’acord amb l’article 1er de la Constitució Espanyola. Tot seguit, hauria de demanar als partits polítics el necessari i urgent acord per a la renovació immediata dels membres, dels quals, el seu mandat va caducar fa massa temps. La Institució sortiria reforçada.

José Miguel Gràcia”

Una sentència innecessària « Lo finestró del Gràcia.

Article publicat avui a “La Comarca” d’Alcanyís

“Integrismo católico

José Miguel Gràcia*

Grandes nubes de nacional catolicismo integrista llegan a todos los rincones de España, empujadas por los vientos propagandísticos que surgen de los medios de comunicación y grupos de católicos ultras. La reacción ultramontana en defensa de la permanencia de los crucifijos en las escuelas es un acto poco democrático y de anulación de los derechos individuales de los escolares. ¿En unas escuelas laicas, públicas o concertadas, incluso si sólo se las considera aconfesionales, por qué hay que colocar signos e imágenes exclusivamente de una religión? Para respetar la libertad del niño en toda su integridad, habría que poner un muestrario de todas las religiones, de todas las formas de entender la espiritualidad, de los indiferentes, de los no religiosos, de los agnósticos, de los ateos…¡Teóricamente qué bonito, pero qué absurdo! Por lo tanto, dejemos las paredes limpias de ideologías y de religiones. Tiempo tendrán los niños y jóvenes cuando alcancen la mayoría de edad o tengan el suficiente criterio para inclinarse libremente, con las mínimas influencias posibles, hacia el credo religioso o hacia la ausencia de religiosidad según lo estimen oportuno. Lo que pasa, y de ahí la insistencia de que no se retiren los pocos crucifijos que quedan en las escuelas, es que un niño educado en un ambiente católico (familia y escuela) tiene infinitamente más probabilidades de ser oficialmente católico que musulmán. También es cierta la situación inversa. La libertad de elegir de los hijos no debiera estar influida por la idea de los padres respecto a que su religión es la verdadera. De lo contrario, podemos caer en el despropósito de: si mi religión es la verdadera, por qué he dar a mi hijo posibilidades de conocer las no lo son. Sería un riesgo, o en todo caso, una pérdida de tiempo.

No quiero pasar por alto una de las razones que dan los defensores del crucifijo en las escuelas cuando afirman que el Cristo crucificado es el símbolo de amor más grande que se puede dar, al haber dado la vida por todos los hombres: es la explicación del creyente. Para un no creyente y también para un niño, el ver un hombre crucificado y muerto en la cruz,  con una corona de espinas, con una herida abierta en el pecho por una lanza, ensangrentado, vilipendiado, etc., etc., ¿no creen que puede producirle todo tipo de sentimientos menos amor? ¡Qué personas tan crueles, inhumanas e irracionales pudieron hacer eso! Un ejemplo del odio en estado puro. ¿Alguien soportaría tal solo un animal sacrificado en esas circunstancias? Ya sé que me dirán los católicos que es solo un símbolo, muy bien, pero solo para los cristianos, añado yo.

El pasado 27 de diciembre el Cardenal Rouco convirtió Madrid en la capital europea de la familia cristiana. Unos miles de católicos, menos de los esperados, cuarenta obispos y cardenales y una quincena de prelados y purpurados extranjeros asistieron a una misa en pleno paseo de la Castellana. El cardenal Rouco cargó contra el divorcio, el aborto y los matrimonios gays, entre otras cosas. Durante los gobiernos del Partido Popular, no se manifestaron ni una sola vez por las calles de Madrid. No seré yo quien niegue el derecho, a los allí reunidos, a manifestar públicamente sus ideas, no obstante quiero recordarles que tanto el divorcio como el aborto y el matrimonio entre homosexuales fueron aprobados, bajo determinados supuestos o circunstancias, por el Parlamento español. Ello me lleva a concluir que cuanto más aireen públicamente sus creencias, sobre todo si lo hacen en contra de las leyes vigentes, menos consideración pública tendremos los ciudadanos hacia las instituciones que representan y más expuestos estarán a la crítica de todos, como yo lo hago ahora.

Veamos algunas de sus contradicciones. No aceptan el derecho de una mujer a abortar de acuerdo con la ley, y tampoco admiten los anticonceptivos ni el preservativo. Tampoco aceptan este último como medida preventiva contra el SIDA. (Supongo que el lector conocerá las pintorescas explicaciones del por qué no es eficaz el preservativo en África, a tenor de unas declaraciones que hizo el Papa). No aceptan el divorcio por que el matrimonio católico es indisoluble, pero el Tribunal de la Rota puede declararlo, con un poco de tiempo y sobre todo dinero, no consumado, habiendo tenido un hijo, dos o los que fuere. Alientan las familias numerosas como un bien casi supremo —Dios proveerá dicen—, dictan las normas de un buen comportamiento familiar, y prohíben el matrimonio y tener hijos a todo aquel que ejerce el sacerdocio. Esto es lo que se llama un buen ejemplo. Rechazan las uniones, ahora matrimoniales, de los homosexuales y predican el amor y la caridad de los seres humanos. Hablan de la libertad y les gustaría imponer sus ideas. Predican la igualdad y prohíben a las mujeres ejercer el sacerdocio. Dicen estar con la democracia y tanto el Papa como cardenales, obispos, párrocos, etc., son elegidos sin ninguna intervención de los fieles. Para qué más.

Hubo un tiempo en que su reino estaba en la tierra y en el cielo, ahora que están perdiendo el de la tierra, deberían reflexionar por qué a tanta gente  le importa tan poco el de su cielo.

Integrisme catòlic « Lo finestró del Gràcia.

Els enemics de l’ànima

A. Bengochea Categoria: Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de gener del 2010)

No ho acabava de comprendre, allò: el Món, el Dimoni i la Carn…els enemics de l’ànima. Bé, el cas del Dimoni era bastant clar, però el Món i la Carn…per què?
A mi la carn m’agradava molt, i allò del Món…en aquell temps jo no sabia què era el Món (i ara no gaire). Si m’ho preguntaven a la Doctrina, la resposta era fàcil:
—El Mundo, el Demonio y la Carne (en castellà, és clar)— Ho recitaves de carrera i el Senyor Rector content. Però…què volia dir?
Al remat em vaig descarar i li vaig esclafir:
—Serà un enemic de l ànima, però a mi la carn m’agrada.
—Com que t’agrada la Carn? Això no pot ser!
—Doncs què li plau a l’ànima?: El peix? La verdura?
—No home, no, què dius? No és d’aquest tipus de carn. No és per menjar. És la Carn, amb majúscules. És la LASCÍVIA, la CONCUPISCÈNCIA.

Redéu, quines paraulotes, no m’estranyà gens ni mica que allò no li agradés a l`ànima; a mi tampoc.
Més endavant vaig saber que el verd era el color del sexe, i que començava als Pirineus, i que els acudits verds eren pecaminosos. Definitivament a l’ànima no, no li plauria la verdura. I el peix? Originalment un símbol cristià, però després l’eliminaren: massa fàl·lic. L’ànima romandrà impenetrable al peix. Fora, descartat.
La pista bona eren les paraulotes. Quan per fi vaig desxifrar aquells maleïts mots, vaig comprendre que els enemics de l`ànima eren l’antítesi de la Santíssima Trinitat: si el Pare, el Fill i l’Esperit Sant (que no era ni home ni dona) eren les emanacions diferents d’un únic Déu vertader, així el Món, el Dimoni i la Carn eren les emanacions diferents del vertader enemic de l`ànima: l’innominable (el Sexe). Perquè els plaers del Món i les temptacions més punyents del Dimoni eren sobre tot el desordre i la disbauxa sexual, que duen a la mol·lície, al preservatiu i, a l’homosexualitat i, fins i tot, a l’avortament. La mateixa procreació era conseqüència del pecat.
Amb un mecanisme normal, neutre, sense plaer, hagués estat molt senzill…Deu meu, perquè ho vas fer?… perquè vas crear… l’innominable?

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: Els enemics de l’ànima :: January :: 2010.

(Publicat a La Comarca, 15 de gener de 2010)
La meua feina em permet ser un assidu oïdor de ràdio. De televisió, a causa del panorama digital que ens ha quedat a l’Aragó, cada volta en veig menys. Sóc testimoni, doncs, de l’evolució d’aquests mitjans des dels primers anys de la democràcia fins avui. En aquells temps no era estranya l’aparició de cantautors d’expressió catalana –i gallega i basca– en emissores d’abast estatal. Era una època d’esperança. I d’ingenuïtat. Trenta anys després, Espanya ha esdevingut un país més ric, però ha fet una involució cap a la uniformitat i els prejudicis. Suposo que és perquè quan va morir el dictador, els seus hereus preferiren quedar-se discretament a l’ombra, mantenint el control dels llocs claus de l’administració i l’economia. Només els calia esperar la desinflada de l’optimisme d’una societat tot just alliberada per tornar a implantar la seua concepció monolítica d’Espanya.
Ara el panorama és desolador. Fins i tot les emissores anomenades “progressistes” ignoren la creació musical en llengües diferents al castellà i l’anglès. Potser d’any en any s’hi sent alguna de les patums d’aleshores –Raimon, la Bonet…–, més com un tribut al passat que com una mostra artística. Ha passat el temps. El mil·lenni ens ha dut l’eclosió creativa de nous grups, originals, frescos i talentosos. I continuen sense aparèixer als mitjans madrilenys. Ignorància? Mala intenció? Per sort hi ha internet i escoltem allò que volem. Les ràdio-fòrmules van quedant relegades a ser un anodí fil musical estripat pels comentaris grollers d’uns DJs cridaners.
A tall d’exemple: Fa uns mesos, el grup Manel va actuar amb gran èxit a Madrid, malgrat que cap emissora els radiés i que enlloc de la capital es pogués trobar el seu disc. Estem entrant en una nova etapa o és només una il·lusió?  #

L’esmolet.

Recuerdo a Teresa Jassá en el Museo Juan Cabré de Calaceite

Fachada del Museo Juan Cabré, en Calaceite.

Actividades Museo Juan Cabré de febrero a marzo

Con motivo del décimo aniversario del fallecimiento de Teresa Jassá el Museo Juan Cabré ha organizado la exposición
de cerámica “Barajando los temas de Goya”, de la propia ceramista de Calaceite.
Fecha: Hasta el 1 de marzo.
Horario: De miércoles a sábado de 11:00 a 14:00 h y de
16:30 a 18:30 h.
Domingos y festivos de 11:00 a 14:00 h.
Más información: 978 85 14 79.
Organiza: Museo Juan Cabré.

Sábado, 6 de marzo
Con motivo del Día de la Mujer Trabajadora el Museo organiza
una exposición temática y varias actividades sobre esta celebración.
Horario: Sábado de 11 a 14 h y de 16:30 a 18:30 h.
Más información: 978 85 14 79.
Organiza: Museo Juan Cabré

Volver

icono rss Avda. Cortes de Aragón 7 · 44580 · Valderrobres · Telf. 978 890 860 · Fax. 978 850 497 · Aviso legal · Política de privacidad

Entre páginas: Recuerdo a Teresa Jassá en el Museo Juan Cabré de Calaceite.

L’exposició “La Llengua Catalana a l’Aragó” a Sant Boi

L’exposició “La Llengua Catalana a l’Aragó” encara es pot visitar al Centre Cívic Can Masselleras de Sant Boi fins el proper 19 de gener, organitzat pel Rolde Aragonés de Barcelona, dintre dels actes de celebració del seu 20è aniversari. La inauguració va tenir lloc el 16 de desembre i fins a la seua clausura es preveu la visita de diverses escoles i de l’alumnat del Servei de Normalització Lingüística de Sant Boi.

ascuma » Blog Archive » L’exposició “La Llengua Catalana a l’Aragó” a Sant Boi.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja