Skip to content

Archive

Category: Activisme

Viles i Gents

10 January, 2010

Juan Carlos Moreno Cabrera

A. Quintana Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de gener del 2010)

Fa poc, el 2008, el professor de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva, de lectura absolutament recomanable per a la salut lingüística de la nostra ciutadania, contínuament assetjada per la lingüística-ficció de tants mitjans, partits i grups d’opinió. En aquest llibre el professor Moreno presenta detalladament la ideologia del nacionalisme lingüístic castellà, on es troben implicats filòlegs castellans de gran anomenada, com Menéndez Pidal, Amado Alonso, Gregorio Salvador o Manuel Alvar, entre molts altres, tots els quals, amb abús d’autoritat, porten a la pràctica la ideología del nacionalismo lingüístico que se fundamenta en presentar fenómenos lingüísticos determinados extralingüísticamente como determinados intralingüísticamente (p. 33). Se trata, pues, de llevar la supremacía o superioridad política, demográfica, militar o económica al terreno lingüístico, haciendo que la lengua española adquiera una cualidad superior (supracastellano, suprasistema) de carácter intrínsicamente lingüístico .., lo cual sirve para ocultar o disimular el carácter étnico y nacionalista de la lengua común (p. 90). Tot i que la lingüística sap que ninguna comunidad lingüística no abandona su lengua si no es forzada a hacerlo de una forma u otra (p, 114) el citat nacionalisme lingüístic, com tothom ha tingut ocasió d’escoltar, afirma que “el castellà mai no va ser llengua d’imposició”. El triomf del castellà sobre les llengües indígenes americanes o sobre les d’Espanya es deuria, segons l’esmentat nacionalisme, més que res a valors intrínsecs d’aqueixa llengua. Així el castellà —per citar només un exemple— s’imposà degut a la sencillez, claridad y firmeza de nuestro sistema vocálico (p. 79), on és evident que s’aplica l’argumentació abans esmentada de presentar fenòmens lingüístics determinats extralingüísticament com determinats intralingüísticament. En tot cas hi ha llengües amb complicats sistemes vocàlics que tenen molts més parlants que el castellà, i d’altres amb sistemes idèntics o encara més senzills, clars i ferms que el castellà que tenen ben pocs parlants. La manipulació i la fal·làcia és a l’ordre del dia en el nacionalisme lingüístic castellà. I el professor Moreno sap exposar-les en el seu llibre amb tota senzillesa, claretat i fermesa.

Artur Quintana

Viles i Gents :: Juan Carlos Moreno Cabrera :: January :: 2010.

La norma i l’excepció

J. A. Carrégalo Categoria: Article Viles i Gents

Sent encara molt jovens, a les criatures de la nostra generació —i no diguem de les anteriors— ja se mos incitave a col·laborar en les faenes familiars. Sense anar més lluny a casa nostra els grans havien d’atendre simultàniament lo café, la tenda i la panaderia. A més, ma mare s’havie d’ocupar de la casa i de la família, i mon pare, amb diversos treballs afegits (l’Electra, la Caixa, etc.), venie a ser la màxima expressió del clàssic “home de molts oficis, poc benefici”. Per això, cada dos per tres, comptant a penes amb vuit anys, ja em tocave d’estar moltes voltes sol a la tenda. I en eixe context va passar que, un dia, farts del problema de les botelles buides, mons pares van decidir que no se’n vendrie cap més a qui no portare la forra. I es va donar el cas que el primer moment que em vaig quedar solet va baixar a comprar la tia Eduvigis i em va demanar una botella de lleixiu. Li vaig preguntar per la buida i em va dir que no la portave. I no la hi vaig vendre. Així de clar. Ella no s’ho va creure que jo em limitava a seguir al peu de la lletra les instruccions paternes. I es va enfadar moltíssim argüint que “para qüenta tu a on anirem a parar” i “ja voràs tu ta mare”. I jo em vaig espantar assàbel quant perqué entre les nostres famílies hi havie molt bona relació. I la tia Eduvigis va parlar amb ma mare. I ma mare, que en aquell moment no hi pensave en la qüestió dels envasos, em va preguntar que com ere que no li havia venut la lleixiu. I jo li vaig respondre que perquè havia seguit les seues ordres. Aleshores ella va concloure “a la tia Eduvigis no, fillet, que a n’ella si que la hi havies d’haver venut”. I m’ho va dir amb un to dolç, comprensiu i amorós, però a mi em va dixar estupefacte. Precisament aquell va ser el dia en que vaig començar a adonar-me que totes les normes tenen la seua excepció.

Viles i Gents :: La norma i l’excepció :: January :: 2010.

Em vaig emocionar

L. Rajadell Categoria: Article Viles i Gents

Em vaig emocionar. Ho he de reconèixer. Al conèixer que les Corts aragoneses acabaven d’aprovar la llei de llengües, em vaig alegrar. Per fi la llei tantes vegades anunciada i tantes vegades aparcada per conveniències polítiques eixia per avant. Amb l’oposició tacada d’incoherències del PAR i el rebuig visceral i irracional del PP, però eixia per avant. Amb un dèficit de fons: no reconèixer l’oficialitat del català i l’aragonès és una flamant discriminació per a les dues llengües minoritàries vers la majoritària, el castellà. Però reconèixer la mateixa existència del català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó és un pas endavant que les trau de la situació de semi-clandestinitat en la que malviuen i desapareixen poc a poc. De la campanya demagògica del PP contra la llei no cal no parlar-ne. Ja s’ha dit tot. Igual que posen en dubte que a la Franja es parla català poden qüestionar que la Terra és redona o que és el nostre planeta el que gira al voltant del sol i no al contrari. De tot es pot parlar, tot es pot qüestionar. Però posar en dubte algunes qüestions només demostra ignorància o mala fe. Més val deixar-ho córrer, que havia començat esta columna de molt bon toc.

Viles i Gents :: Em vaig emocionar :: January :: 2010.

Nadal de les llengües

T. Bosque Categoria: Article Viles i Gents

Encara que alguns desentesos no ho sàpiguen, o no ho vulguen saber, Alcanyís és una de les poblacions aragoneses on viu i tragina més gent que parle català. Centenars de famílies que a més del castellà parlen i viuen emprant la seua llengua pròpia: gent del Matarranya, Mesquí i Bergantes, als que hauríem d’afegir el grup important dels originaris de la part de Morella i pobles de les comarques catalanes veïnes.
Perquè la situació d’Alcanyís respecte el que diu la nova Llei de Llengües sobre les zones de transició-recepció d’aragonesos en llengua pròpia, és tan antiga com la formació de la pròpia ciutat al segle XII. I ha estat sempre tan normal i intens el tràfec i contacte entre els que sols parlaven castellà i els que arribaven de per amunt, que mai hi ha hagut problemes derivats de parlar diferent. Les dos columnes en català que porte des de fa anys La Comarca és una bona prova d’eixa integració als temps actuals, per lo que el setmanari ha resultat ser pioner i un model per tota la premsa escrita aragonesa que, a no tardar, acabarà tenint seccions fixes en català i aragonès.
Per això i moltes altres raons, resulta patètic i vergonyós l’escàndol que han muntat PP i PAR, i el sainet tragicòmic de les Corts dels raders dies, protagonitzat per dos diputats del Baix Aragó que no parlen ni entenen la nostra llengua, ni coneixen la situació i la rica diversitat cultural que tenim. Fa quaranta anys que recorrem els pobles rescatant les contalles, refranys i paraules perdudes, anotant toponímia, escrivint cançonetes tradicionals. Fent escrits preservant les formes de cada poble… i ara venen els tramposos i crispadors de la política i mos acusen de voler matar les modalitats locals de la nostra llengua. S’han passat de rosca. Què fort!
Bons Nadals i Any Nou // Felices Navidades y Año Nuevo

Viles i Gents :: Nadal de les llengües :: January :: 2010.

X Trobada de les Corals del Matarranya

C. Sancho Categoria: Article Viles i Gents

Enguany les Corals del Matarranya han celebrat la X Trobada a l’església parroquial de Santa Maria la Major de Pena-roja, deu anys fent pedagogia musical pel territori i demostrant a través dels concerts que el cant coral està ben viu a la nostra comarca. Com cada any han guardonat amb la Menció Honorífica Miguel de Aguilar un músic de reconeguda trajectòria; enguany el saragossà Víctor Rebullida que ha composat per a l’ocasió el tema ‘Matarranya’ una obra interpretada per orquestra, gaita, tabal i cor. En aquesta convocatòria les cinc ja veteranes corals del territori representant les viles de Beseit, Calaceit, Queretes, Valljunquera i Massalió van estar acompanyades pels Gaiters de la Pelagosa de la Terra Alta i l’orquestra Moma de Vinaròs. Com cada any primer començà el concert amb una interpretació de cada coral per separat i, finalment, les corals unides, agrupant un total de 73 veus masculines i femenines, interpretaren un repertori essencialment del cançoner popular matarranyenc. La presidenta de les Corals del Matarranya, Margarita Celma, va anunciar que ja ha eixit al carrer el primer enregistrament en CD interpretat per les agrupacions musicals, un projecte que feia molt de temps que es treballava amb molta il·lusió i que, per fi, ha arribat a fer-se realitat. Treball on es recopila una part important de la música tradicional del nostre territori interpretada en català, amb arranjaments de musicòlegs de reconeguda vàlua.
La gent que omplia el recinte religiós va eixir molt satisfeta de l’excel·lent esdeveniment cultural. Una setmana més tard a Lledó la música continuaria tenint tot el protagonisme en el territori a través de la IV Trobada de Bandes del Matarranya on hi van participar l’agrupació Francisco Turull de Queretes, la Peñarbés de Pena-roja-Herbers i la Comarcal de San Antón.

Viles i Gents :: X Trobada de les Corals del Matarranya :: January :: 2010.

Capital centralista, Estado descentralizado

(Article publicat avui al Diario de Teruel)

“José Miguel Gràcia*

Me refiero a España y a su capital Madrid. A través de la Constitución del año 1978 nos dimos un país descentralizado denominado Estado de las autonomías —unas de ellas mediante el artículo 151 (Cataluña, País Vasco, Galicia i Andalucía) i el resto por el artículo 143. El resultado político final, llámense regiones, nacionalidades o naciones según algún estatuto reformado reclama, se aproxima tanto a un Estado Federal, que podríamos decir que solo le falta el nombre. No fue mal camino el emprendido, si lo juzgamos por los resultados económicos de nuestro país o por la creciente aceptación y adhesión inquebrantable de cualquier parte de España hacia el   sistema autonómico que establecimos.

El traspaso de competencias produjo los correspondientes traspasos de funcionarios directos que a tales competencias correspondían. Ahora bien, las estructuras ministeriales, la mayoría de ellas en Madrid, quedaron prácticamente intactas, al mismo tiempo que se creaban las equivalentes en las diferentes autonomías. Con el paso del tiempo y hasta el día de hoy, pocos avances se han  producido al respecto: siguen las mismas estructuras ministeriales, aferradas en mantener el poder que realmente se fue a las autonomías. Ministros y ministerios que deberían ser meros coordinadores, actúan como si lo fueran de nuestra vecina Francia, país centralista por excelencia. La estructura de poder político y funcionarial conlleva una serie de compañeros de viaje: entes públicos, entidades autónomas e incluso privadas que se justifican por estar al lado del poder. Y el poder político los necesita a ellos para engrandecer su entorno y arroparse. El resultado del conjunto es el mantenimiento de pesadas estructuras, tan costosas como innecesarias, propias de un estado centralista.

El Senado que debiera haberse transformada en la cámara de las autonomías, se ha quedado anclado en sus orígenes, destino de políticos que han dejado de importar a sus partidos, con honrosas excepciones: un órgano de escasa representación y prácticamente sin ninguna utilidad real, eso sí, ostentando la vacua responsabilidad de Cámara de segunda lectura de la leyes. Cámara de entorpecimiento de las leyes, habría que llamarla.  Y luego dirán que la Constitución está bien como está y no necesita ningún cambio…

No es poco todo lo que he dicho, no obstante, queda lo más negativo por relatar de ese Madrid centralista. Iré directamente al tema. La capital del Reino se ha convertido en la central de la administración de la ideología uniformadora, o al menos así quiere serlo, de un país diverso en el campo cultural y lingüístico, geográficamente diferente y más complejo de lo que a primera vista parece en cuanto a los sentimientos de pertenencia al Estado. Seria largo y prolijo el mencionar todos los núcleos, medios de comunicación y grupos de presión que representan lo que quiero trasmitir al lector. Tomemos los cuatro grandes periódicos de Madrid y veamos su comportamiento e influencias. El Mundo, ABC y La Razón, con ediciones en otras grandes ciudades, pero manteniendo la mismas editoriales, comparten prácticamente una ideología más ultramontana que el mismo Partido Popular, el cual se siente atrapado en medio de los tres rotativos, a los cuales ha de obedecer por si acaso. La concepción del Estado de dichos medios se basa en una interpretación restrictiva de la Constitución y en una permanente crispación hacia lo diferente y lo plural. Nadie duda de la profesionalidad de El País, ni de su ideología más centrada y responsable, no obstante desde hace un tiempo se observa en él un cambio con una crítica permanente al Gobierno y haciendo gala de una tendencia más centrípeta que hace un par de años. España, o mejor dicho Madrid, salvadas las excepciones, se aleja del espíritu de la transición. A pesar de las leyes progresistas que el gobierno del PSOE ha logrado aprobar, referentes a la familia, a la educación, a la protección social y a determinados derechos del individuo, grandes nubes de pensamiento conservador y catolicismo integrista se ciernen sobre Madrid. La mayoría de ellas logran esparcirse por toda la geografía española, al no encontrar barreras de pensamiento propio, ni en la ciudadanía, ni en medios de comunicación de las diferentes comunidades, con algunas excepciones.

¿Cuál es la conclusión de todo esto? Pues miren, a mi modo de entender, España iría mucho mejor con un Madrid aligerado de funcionarios y cargos políticos, de centros de poder, de tertulianos y de medios de comunicación. Lo que pudiera parecer un Madrid integrador, no es mas que un centro de uniformismo y de tensiones, y a la larga, motor de desafecciones de ciertos territorios. Criticar los nacionalismos de algunas partes de España, no es ni justo ni coherente, si no se extiende la crítica al nacionalismo centralista, integrista y uniformador. No es la primera vez que escribo lo siguiente: la fábrica de los separatismos está en Madrid y en algún partido político.

El pensamiento predominante no ha de surgir de un núcleo central privilegiado; el verdadero pensamiento integrador y cohesionante saldrá de las diferentes corrientes y comunidades de todo el país. Y el caldo de cultivo no habría de ser otro que el respeto a las diferencias —no me refiero al folclor—, nunca la amenaza, ni el deprecio.

Permítanme una ligereza: para bien del país, habría que desmontar Madrid. No se asusten, quiero decir desnudarlo al menos ideológicamente.

*Escritor

pdf artículo

Capital centralista, Estado descentralizado « Lo finestró del Gràcia.

Cinga Fòrum ’10

Llengua i emoció

Jornades per la dignificació lingüística

Fraga (Baix Cinca), divendres 5-3-10 i dissabte 6-3-10

Franja de Ponent i creativitat. Propostes pràctiques i concretes per a viure en català.

Programa:

Divendres, 5-3-10.

21:00: Sopar-presentació del llibre Removent consciències a càrrec dels coeditors Àngel Velasco, filòleg, i Quim Gibert, psicòleg.

Dissabte, 6-3-10, Palau Montcada (c/ St. Josep de Calassanç, 12).

10:00.- Obertura a càrrec de Pep Labat, president de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, IEBC.

10:15.- Ponència Llengua i creativitat. Sobre la comunicació, l’emoció i la bellesa a càrrec de Josep Borrell, poeta. Presentarà: Josep Maria Forné, president d’Òmnium Cultural de Ponent.

11:00.- Ponència Un esforç agradable: treballar per la llengua a càrrec d’Eva Monrós, lingüista. Presentarà: Fina Vilar.

11:45.- Descans

12:15.- Xerrada sobre L’experiència de Tallers per la Llengua a càrrec de Neus Arnan i Carles Palau, dinamitzadors de l’entitat.

13:00.- Ponència Vulnerabilitat, llengua i emoció a càrrec de Matthew Tree, escriptor. Presentarà: Susanna Barquin, escriptora.

Organitza: Institut d’Estudis del Baix Cinca.

Amb la col·laboració del Casal Jaume I de Fraga i el suport d’Òmnium Cultural de Ponent i del Projecte d’Animació Cultural Jesús Moncada

Programa complementari del cap de setmana:

Dissabte 6-3-10:

16:00: Cafè a càrrec del Casal Jaume I de Fraga.

17:00: Els arbres de Fraga, visita guiada a càrrec de Ramon Mesalles. Punt d’eixida: Rotonda del Sotet.

19:30: Actuació musical.

Diumenge 7-3-10:

10:00: El camí del diable. La via romana al seu pas pel Baix Cinca, visita matinal guiada a càrrec d’Enriqueta González. Punt d’eixida: Rotonda del Sotet.

Nota: Totes les propostes són de franc.

Espurnegall de notícies desembre 2009

dijous, gener 7, 2010

Les Corts d’Aragó han aprovat la Llei de llengües, en data 17 de desembre de 2009. Este dia quedarà gravat en la història del català a la Franja, juntament en les modalitats lingüístiques del primer Estatut d’Aragó (1982), la Declaració de Mequinensa (1984), la implantació de l’opció del català a l’escola de la Conselleria de José Bada o la Llei de Patrimoni Cultural de 1997 reconeixia que allò es deien català i aragonès.

L’origen dels debats sobre la Llei de llengües es remunten a l’any 1996, on la reforma estatutària incorpora un mandat a les Corts d’Aragó per a aprovar una Llei de llengües. El 20 de juny de 1996 el ple de les Corts d’Aragó acorda la constitució d’una Comissió especial i el 7 d’abril de 1997 s’aprova el dictamen de la Comissió, amb el vot favorable de tots els partits. Només lo PP fa un vot particular, on defensen la denominació de català d’Aragó i s’oposen al reconeixement de les parles altaragoneses com una llengua constituïda. El contrari que hem vist 12 anys més tard, on posen en dubte la natura del català. I també el PAR fa el paper totalment oposat a l’obra teatral que ha interpretat estos darrers mesos: en aquell moment manté la coalició de govern amb lo PP, i es distància de les tesis dels populars per a signar de cap a peus lo dictamen de la Comissió. Així, el dictamen insta el Govern (PP-PAR) a aprovar una Llei que reconega el català i l’aragonès. Lanzuela (PP) atura el procés fins la seua eixida del Govern.

Iglesias el substitueix a partir de 1999, ja amb lo suport del PAR. Promet la Llei de llengües en la seua investidura. I culmina el procés l’any 2001, presentant un avantprojecte de Llei de llengües. Però de seguida es comença a veure el canvi de posició del PAR en matèria de política lingüística. Malgrat això, el 13 de març de 2001 es presenta l’Avantprojecte a les Corts. Aquest declara oficials el català i l’aragonès als territoris on són pròpies, però els ajuntaments poden declarar d’ús predominant i la denominació d’una llengua o modalitat lingüística vernacular pròpia del municipi. Finalment, l’Avantprojecte queda en via morta i s’atura.

L’any 2003 Iglesias repeteix mandat amb lo PAR, i també repeteix la promesa de Llei de llengües. L’abril de 2005 Marcelino anuncia que hi haurà Llei. L’octubre, es fa pública una proposta d’avantprojecte. .Però durant el mes de desembre de 2005 Iglesias atura el debat sobre la Llei adduint que cal “no fer-lo coincidir amb l’apassionat debat que existeix ara sobre la reforma de l’Estatut de Catalunya”. Durant l’any 2006 no es reconeix ni el català ni l’aragonès al nou Estatut d’Aragó.

En plena campanya electoral de 2007, lo PSOE torna a prometre la llei de llengües, i Biel manifesta que no hi troba inconvenient. Iglesias anuncia que serà de les primeres lleis en eixir. Però no és fins el 2 de juliol de 2009 que el PSOE registra una proposta de Llei per al seu debat a les Corts d’Aragó. El PAR es desmarca del seu soci de govern manifestant que no pot permetre el reconeixement del català, proposant la denominació d’aragonès oriental que ha nascut en les calderes secessionistes. Finalment, la llei és aprovada amb els vots de PSOE i CHA el 17 de desembre de 2009. Un país lent per al reconeixement de les minories lingüístiques (12 anys) i ràpid amb la legislació per a centres d’oci d’alta capacitat.

En línies generals lo text no aporta cap millora substancial a la situació del català. Lo text reconeix allò bàsic per a la pervivència de la llengua que ja era així de facto: la denominació de la llengua i l’ensenyament. Lo català ja era l’únic nom amb que apareixia en la legislació lingüística, i l’ensenyament en català continua sent inexistent. Però el resultat de la llei serà una qüestió a tractar extensament a partir d’esta nova etapa. És lo moment d’organitzar les jornades necessàries.

Natxo Sorolla

Espurnegall de notícies desembre 2009 | Temps de Franja.

Viles i Gents

6 January, 2010

Escena humana

M. Momblant Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el 2 de gener del 2010)

La commedia dell’arte, la forma teatral popular per excel·lència a les primeries de la Itàlia renaixentista i que ràpidament s’escampà per tota Europa, es caracteritzava entre d’altres pautes per estar formada per un seguit de personatges emblemàtics amb entitat definitòria. Darrera de les seves màscares de cuir, aquests personatges eren de dimensió plana, per tant, arquetips dels comportaments humans; n’hi havia per a tots —l’espectre era al complert—: la golafreria, la concupiscència, la gelosia, la pusil·lanimitat, la desconfiança, l’ambició…
A l’escena es trobaven en joc les grans trifurques bufes de la natura humana: fer creure, aconseguir d’enganyar, aprofitar-se de tot! Els desitjos eren urgents, els personatges estaven en un constant i angoixant estat de supervivència. El tema bàsic, l’argument dels canovacci, era posar un parany, sense que importés quina havia de ser la raó: be fos aconseguir a la noia, els diners, el menjar, el poder o dominar el rovell del malentès… I amb molta rapidesa, els personatges, portats per la seva neciesa, es trobaven enxampats dins les pròpies intrigues.
La comèdia d’embolics i tripijocs era un territori molt cruel…
Estem parlant del remot segle XV…?
Durant més de dos segles aquests arguments es solidificaren i aquells personatges que s’heretaven de pares a fills consolidava la casta dels comediants composta per generacions d’Arlequinos, de Pantalones i de Capitanos prefigurant respectivament la trapelleria, la usura i el poder militar que sostenien així les seves màscares, rere les quals els actors envellien, sí, sense immutar però, els seus trets emblemàtics.
I no és fins el segle XVII que a aquests personatges se’ls hi aniran caient les màscares i esdevindran en mans de dramaturgs moderns, grans personatges, representatius d’individus, enriquits per una nova dimensió més universal. Així ha anat a l’escena.
Però a l’abast de La Comèdia Humana del nostre dia a dia, al creixent segle XXI, sembla que no ha anat pel mateix camí i en el decurs dels esdeveniments que més ens preocupen a la nostra escena pública, la de l’àgora, aquells desgavells d’antany hi segueixen ben enquistats. Així que per aquesta nova dècada que encetem, desitjaríem que els arquetips iniciïn el procés de fondre’s per emprendre la nova dimensió, més humana, més universal.
Feliç entrada d’any.

Marta Momblant

Viles i Gents :: Escena humana :: January :: 2010.

Es reuneix la Junta

img_0159img_0161Ahir dia tres de gener va tenir lloc a Calaceit, al local de l’Associació, la primera Junta de l’any. Entre el temes que es van tractar cal destacar els comentaris sobre la Llei de Llengües, la presentació de l renovat web, i la decisió de realitzar l’Assemblea General a mitjan de març, tenint en compte diverses circumstàncies.

ascuma » Blog Archive » Es reuneix la Junta.

Aragó ja té Llei de Llengües

L’article que podeu llegir tot seguit es va publicar ahir dia 30 a l’Heraldo en versió castellana. He de dir que vaig enviar a l’Heraldo les dues versions, no fos que s’animessin, així s’ho vaig dir, a publicar-lo en català. No ha estat així, però sigui com sigui l’han publicat. També he de dir que aquest diari em va publicant tot els articles i cartes que els envio sobre la Llei de Llengües. Llàstima que gairebé sempre me’ls publiquen, per allò del “contraste de pareceres”suposo, juntament algun altre que defensa la posició contrària. Aquesta vegada m’ha tocat de oponent la “prestigiosa lingüista”, diputada i portaveu del PAR, la calandina María Herrero. Llegiu també els dos PDF’s.

“Després de tants anys d’espera, per fi, Aragó ja té Llei de Llengües. Ha estat l’última comunitat autònoma en regular les seues llengües pròpies, en el nostre cas, l’aragonès i el català. Les dificultats són de tots conegudes.

D’entrada s’ha que dir que la nova Llei no obliga a ningú a parlar, ni a estudiar, ni a aprendre les dues llengües pròpies i històriques, ni les seues diverses modalitats, ni dins ni fora de les zones en les quals es parla cada una de les dues llengües. Per tant, a aquells partits polítics, grups o individus, que parlen d’imposició del català, els commino a que, amb la Llei a la mà, justifiquin article per article, on s’imposa alguna cosa i què s’imposa. No es pot crispar la ciutadania brandint la inexactitud i menys encara la mentida. Siguem seriosos i admetem que totes les llengües d’Aragó són un patrimoni cultural extraordinari de tots els aragonesos.

Pel que a mi respecta i també a moltes més persones, ens hagués agradat, i així ho varem dir, que la Llei declarés cooficials l’aragonès i el català. Seria la millor forma de protegir ambdues llengües i les seues modalitats, i respectar el precepte constitucional (art. 3, apart. 2º). Així mateix, molt més lògic seria, que l’ensenyament de les dues llengües als seus corresponents territoris, donant-se el fet que hi formarà part del currículum, fossin de caràcter obligatori. La no obligatorietat de l’aprenentatge no és una qualitat positiva, si no tot el contrari, en poder privar el nen del seu dret al coneixement de la seua llengua pròpia i produir-li una futura mancança professional.

Està clar que la Llei sí que obliga al Govern i a les institucions públiques a garantir el dret dels parlants i el de l’ensenyament en tots els nivells a les corresponents zones, a evitar la discriminació per parlar una llengua diferent del castellà, a conservar el patrimoni lingüístic aragonès, etc., etc.

Amb referència al Consell General de les Llengües, així com l’Acadèmia del Català i la de l’Aragonès, previstes en la Llei, vull destacar que l’elecció dels seus membres serà essencial. Malament aniríem si la seua elecció es polititzés. Malgrat que la Llei parla de que els seus membres hauran de ser “filòlegs, juristes, sociòlegs, personalitats de les lletres, de l’ensenyament, de la recerca lingüística o dels àmbits social o cultural de la Comunitat aragonesa”, el que no diu és que hauran de saber català i/o aragonès. Vull creure que els tres terços tindran profunds coneixements d’una de les llengües o d’ambdues. Algú podria pensar que els membres de la Real Academia Española no sabessin castellà?

Seria bo, que tant el Govern com les institucions públiques, tenint en compte el llarg període d’espera de la Llei, s’esforcessin a desenvolupar-la i aplicar-la en el termini més curt possible, i no esgotessin els tres anys que marca el precepte legal.

José Miguel Gràcia”

pdf de l’article publicat: Aragón ya tiene Ley de Lenguas

pdf de la rabiola de l’oponent: Article de Maria Herrero

Aragó ja té Llei de Llengües « Lo finestró del Gràcia.

Benvolguts Reis Mags:
enguany ens hem portat molt bé.
Hem tingut paciència amb el PP, el PAR, la CHA i el PSOE (encara que no sempre perquè són una mica entremaliats, no es porten massa bé i conten mentides); hem fet els deures i ens hi hem esforçat perquè casa nostra tingui justícia, autoestima i un futur que valgui la pena viure.
Per això, us demanem algunes coses per a l’any 2010:
 Que puguem rebre en TDT totes les emissions de la CCMA.
 L’oficialitat del català, la nostra llengua.
 Un creixement sostenible a les nostres comarques, sense centrals tèrmiques, ni Gran Scala ni MAT’s.
 Que les actuacions de les administracions municipals siguin transparents i respectin escrupolosament la llei.
 Que els càrrecs electes de la Franja siguin… bé, això és igual. Ja farem nosaltres les coses ben fetes, a partir del 2011.
 I qualsevulla altra cosa que considereu que ens hem merescut… perquè tot ajut és poc.

Gràcies,
CDF
Convergència Democràtica de la Franja
us desitgem un bon Nadal
i un millor 2010!

http://www.cdfranja.cat/

Viles i Gents

20 December, 2009

Odi a la intel·ligència

M. D. Gimeno Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

Publicat al Diari de Teruel, el dissate 19 de decemble del2009

La notícia de l’aprovació de Llei de Llengües d’Aragó desprès d’un llarg camí de desavinences polítiques ha generat un considerable debat social a la comunitat autònoma. En ell sorprèn sobretot l’oposició dels polítics dretans del PP i PAR —alguns amb títol universitari, diuen— i de bastants ciutadans corrents a les conclusions de la Universitat aragonesa, una institució respectable sempre allunyada de la batalla pública, la qual mai ha mostrat discrepàncies en les qüestions lingüístiques de la seua competència, tampoc en lo nom de les llengües. Los uns han arreplegat firmes contràries o promogut esmenes de constitucionalitat i rigor científic dubtosos; los altres han escrit als fòrums periodístics digitals, animats abans per votacions sobre la denominació de la llengua de l’Est d’Aragó; la del Nord, per sort, no calia.
Enmig d’algunes veus sensates han predominat los “arguments” peculiars. Uns eren econòmics: lo català donarà treballs furtant-los als aragonesos; oposar-se al català és defensar lo pa dels fills. Uns altres han entrat en terreny “macarra” o delictiu: atacs al president Iglesias, “catalanista” perillós; refranys racistes (“Catalán y gorrión: tozolón y al saco”); convocatòria d’una cassolada lo 17-D a les Corts durant la votació de la llei; crida als implicats a prendre decisions unilaterals… Una plataforma ca-caòtica ha aclamat la diversitat en nom del lliterà o fragatí, llengües sense família; o ha defensat les modalitats de l’Aragó Oriental, “sostenibles” amb l’acció de la Providència sense lleis. I, en esta línia, un sector important que qüestionava la Lingüística com a ciència s’ha llançat a la filologia amateur: a Aragó només se parla “español”; los professors no senten càtedra; citar als estudis dades de parlants contraris al terme “català” equival a la conclusió acadèmica de que no ho és; i “¡A mí me va a decir la Universidad lo que hablo, quio!”. Ademés de l’anticatalanisme visceral, resulta preocupant en tot això l’odi a la intel•ligència, com va notar Unamuno, catedràtic de Grec, l’any 1936 a la Universitat de Salamanca en un famós episodi. Des de que hi ha hòmens al món la ignorància ha feit la guerra a la ciència.

María Dolores Gimeno

Viles i Gents :: Odi a la intel·ligència :: December :: 2009.

De cine, de llengües, de llibertat

(Temps de Franja núm.91, columna «L’Esmolet», desembre de 2009)

La polèmica encetada per Ignasi Guardans, responsable de política cinematogràfica del Govern espanyol, ha arribat també als periòdics aragonesos, sempre atents a allò que ve de les Catalunyes o els catalans. La frase de la polèmica és que a Espanya, “Hay gente que prefiere ver cine en iraní o en rumano antes que en catalán”. Això és una cosa sabuda, i tot i així encara hi ha qui s’escandalitza i diu, per exemple, que si es fes bon cinema en català, la gent de la resta de l’Estat aniria a veure’l. No s’ho creuen ni ells. Els “progressistes” també hi diuen la seua, com J.M. Herráiz, que l’altre dia escrivia a La Comarca d’Alcanyís “si a los catalanes no les gusta ver el cine en catalán, bendito sea Dios. A las lenguas hay que dejarlas libres…”. Potser a les persones també, per poder triar en quin idioma volen veure les pel·lícules, especialment si és el propi –i oficial– del territori. És depriment aquesta profundíssima incomprensió. Descoratjadora. Però la cosa no és nova. Llegeixo al magnífic llibre d’Ignacio Micolau “Cuestiones Bajoaragonesas”, dins el capítol dedicat a Santiago Vidiella, “… pensemos que los comienzos de siglo fueron una época, entre muchas, de fuerte anticatalanismo en Aragón.” De principis de quin segle? El XX o el XXI? En el cas –impossible– que algú llegís aquest article d’aquí a 100 anys, possiblement torni a preguntar-se “a principis de quin segle? El XXI o el XXII?”

L’esmolet.

Viles i Gents

21 December, 2009

Amics, política i ideologies

N. Sorolla Categoria: Article Viles i Gents

Debatre este tema me porte alguns mals de cap. Perquè hi ha qui no ho entén. Sóc un ferm defensor que les ideologies i l’amistat no van agarrades de la mà. I em coste trobar gent que penso el mateix. Tot va eixir a partir de conviure en dues comunitats que compartixen territori, però fa segles que no deixen de matar-se els uns als altres (literalment), per raons ideològiques, nacionals, religioses, socials i tantes altres com pugueu pensar. Alguns deien que les parelles mixtes, d’un membre d’una comunitat i l’altre, de l’altra, no eren possibles, o tenien poc futur. Havien de triar l’escola del fill, la llengua, les creences i els principis a transmetre… i això pareix que erigix un mur infranquejable entre dues comunitats, i per tant, entre dues persones. No negaré que ho fa més difícil. Però és maximalista.

Fa anys, normalment a les penyes dels pobles, experimentaves això de les dues comunitats. Aquí t’acovidaven perquè “home, clar, eres de tal poble”. I a un altre te dien que “als del teu poble, ni aigua”. Però això mai m’ha privat per a tindre grans amics a tot arreu.

Passe el mateix en les ideologies. Res evite que el millor amic d’un “rojoseparatista” sigue un “camisablava”. Tot són caricaturitzacions. Però l’amistat corre per una carretera a on lo respecte fa d’asfalt i la política hi té molt poquet recorregut. Valorem les nostres amistats per la seua simpatia, per les complicitats, pel lligam en la nostra forma de fer broma, per aquella vegada que no els va importar ajudar-mos, per les mostres d’amistat… i en això totes les ideologies van igual de faltades.

Compartir ideologia, ateïsme, religiositat o afinitat política és allò menys important. Les personalitats no s’han de copiar, s’han de combinar. L’únic que cal és que un comprengue els defectes de l’altre.

mitjançantViles i Gents.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja