Skip to content

Archive

Category: Activisme

La perfecta sencillez literaria, hallada en el Matarranya


Ramón Mur

Una de las novedades de la reciente Feria Libro del Bajo Aragón, montada el pasado 3 de octubre en Valdealgorfa, dentro de los encuentros culturales comarcales ‘Sin Muga’, fue la presentación de la novela de Javier Aguirre, ‘La dama del Matarranya’. Me lo dedicó su autor el sábado y lo tomé en las manos el domingo al atardecer. No lo solté hasta que terminé su lectura, de principio a fin.

Creo que Aguirre ha llegado a la perfecta sencillez literaria en este libro. Nada hay más difícil que hacer buena literatura con sencillez. Y Javier Aguirre lo ha conseguido contando una historia del Matarranya en la que, además, ha sabido introducirse con maestría en el alma de las gentes matarranyenses.

‘La dama del Matarranya’ es también una clara demostración de que los detractores de la llamada memoria histórica tienen pocos argumentos sólidos que esgrimir. Buscar a los familiares fusilados en la guerra civil puede ser únicamnete el afán de desenterrar a un ser querido que fue impunente asesinado por pura e injustificada venganza de un hombre, sangriento sargento del ejército nacional, que se había sentido humillado por quien consideraba que le había arrebatado la novia a la que, supuestamente, amaba. Así se escribe la historia. ¡Cuántos casos como el que describe Aguirre tuvieron que sufrir nuestros abuelos en la guerra, puros sucesos de violencia en los que no interveno directamente el enfrentamiento político sino el más brutal instinto de venganza, jamás justificado!

A los pocos días, de la feria de ‘Sin muga’, estuve en Valderrobres y me pareció que en cualquier momento y por un recodo oscuro de sus calles históricas, me iba a topar con el pintor bohemio retirado al Matarranya para desbordar su cretividad artística y compartir amoríos pasajeros con sus admiradoras. Hasta que encuentra el verdadero amor de su vida en la nieta del desaparecido en 1936 a quien, sin saberlo, estaba buscando bajo tierra, junto a una de las innumerables fuentes del Matarranya.

De verdad, puedo afirmar, con toda imparcialidad y sin nada que me obligue, que este libro merece la pena de ser leído. Será traducido, tengo entendido, al catalán. Pero su primera versión, la castellana, se vende en la Librería Serret que, además, ha sido coeditora de la obra. De Octavio Serret, ¿qué quieren que les diga? En esta tierra quien no publica lo que escribe es porque no lo merece, como en todas partes. Pero aqui, en el Bajo Aragón, con el Matarranya, incluido, desde luego, quien hace méritos para publicar y no lo consigue es porque no conoce a Serret. Entre páginas: La perfecta sencillez literaria, hallada en el Matarranya.

emigdi | literari | dimarts, 20 d’octubre de 2009 | 07:40h

Matarranya, terra i riu,
pobles grans i costeruts,
bancals grans, bancals menuts,
fred d’hivern, calor a l’estiu.
Esglésies, cases i masos,
ermites, castells i ponts,
carrascals, pinars i fonts,
parets de pedra i ribassos.
Quants anys fa que esteu aquí,
bona gent del Matarranya?
– Los íbers més de sis mil
i natres som d’eixa raça.
Los íbers, los rebesiaios,
los iaios grecs i romans,
i els pares que tenim natros,
mig moros i mig cristians.

La poesia de Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins 1937 – Barcelona 1989) esdevé la viva veu del Matarranya. Poques vegades podem parlar d’aquesta sintonia tan especial cantor-terra com en el cas de l’estimat poeta matarranyenc, notable dinamitzador cultural, i extraordinari conreador de la llengua popular que va ser Desideri Lombarte, una de les veus més enyorades de la poètica catalana de les darreres dècades, el qual  ens va deixar a una edat massa jove ara fa just dos dècades. Al mes de juliol vaig tenir l’honor de participar en la presentació de l’antologia Lletres de casa, de la qual he estat compilador, a la Casa Ametller al bell mig del Passeig de Gràcia de Barcelona, en el qual es va homenatjar la seua figura per part de l’escriptor mequinensà Hèctor B. Moret. Desideri va ser un gran recopilador, un poeta que va incorporar al seu corpus poètic vocabulari de pagès, que va treballar incansablement en la recerca toponímica del seu poble, que va tenir la capacitat de crear tot un espai mític al voltant del paisatge pena-rogí, molt especialment de les Roques del Masmut. Els seus poemaris estan plens d’imatges, metàfores, estima a la terra, olors ancestrals, vida d’antany… llengua, pagesia, terra… Noms ben significatius de poemaris com: Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort; A l’ombra de les roques del Masmut; Cartes a la molinera/ la bona vida i la mala bava; Miracles de la mare de Déu de la font; Sentències comentades/volia ser. Tots ells publicats després del seu sobtat traspàs, són tot un clàssic de la poesia conreada per  terres del Matarranya, del Mesquí, regades pel Guadalop i cantades per Tomàs Bosque (La Codonyera), Àngel Villalba (Favara) o Túnez&Sessé, o amb la veu poètica del Duo Recapte. Recentment hem pogut comprovar com la il·lògica i la desídia es tornava a imposar a les Corts aragoneses, amb la negativa dels partits suposadament democràtics a aprovar l’anhelada Llei de llengües d’Aragó. No hi ha remei, diu l’amic Octavi Serret, premi nacional de cultura 2009 i màquina de dinamització literària, quan el vàrem convidar al programa radiofònic Lletres Ebrenques. Preferim quedar-nos en l’apunt d’avui amb amb els versos del gran Desideri, que estimava la llengua de la terra com ningú. Tant de bo el president Marcel·lí Iglesias s’afeccionés a la poesia del mestre pena-rogí i donés mostres de respecte cultural i d’estima pel català, una llengua que Desideri sabia molt bé on es parlava i quin nom tenia.

I quina llengua parleu,
ja ho sabeu tots o no encara?
– És millor que no ho toquem,
que d’això se’n parle massa.
Però si n’hem de parlar
que quedo una cosa clara:
que no parlem castellà.
I que no xapurregem,
que parlar, parlem ben clar,
i que mos entenen bé
catalans i valencians.
Arnes, Horta i Riba-roja,
la Pobla, Boixar i Morella
parlen com a Pena-roja,
la Vall del Tormo o Maella.

Emigdi Subirats i Sebastià – Els blocs de VilaWeb – MÉSVilaWeb.

“Derechos pisoteados”

Avui dimecres m’han publicat a l’Heraldo l’article “Derechos pisoteados”, del qual penjo el PDF que podeu llegir més avall. Els he agraït la publicació i els he dit que la pluralitat d’opinió és el que fa important a un diari.

Us deixaré tranquils un dies, amics seguidors del bloc, marxo de viatge. Seré tot ulls i alguna cosa escriuré a la tornada.

PDF: Derechos pisoteados

“Derechos pisoteados” « Lo finestró del Gràcia.

Obertura de l’acte “recordança-homenatge” a Desideri

(Com he vist que el meu post sobre l’obertura de l’acte de commemoració del 25è aniversari de la Declaració de Mequinensa ha estat força visitat, he decit penjar també la meua intevenció en l’acte “recordaça-homenatge a Desideri Lombarte, vespre del dia 10 d’octubre)

“El dia 3 d’octubre de 1989 moria a Barcelona en Desideri, ara fa vint anys i una setmana. L’Associació Cultural del Matarranya li dedica la 19a Trobada Cultural en la seua vila de Pena-roja, amb aquests actes de “recordança i homenatge”

Gràcies a tots per assistir a aquests actes, els quals lliurarem com a present a la Rosalia i a la resta de la família del Desideri, especialment a les seues filles, totes tres aquí presentes. No em toca a mi dir gaires coses de la personalitat i obra del Desideri, per això tenim a Artur Quintana i Carles Sancho que ho faran molt millor que jo, perquè el van conèixer personalment, dominen la seua obra i els vesa la capacitat per fer-ho bé. Només vull dir que ha estat el millor poeta en llengua catalana d’Aragó, sense dubte, fins avui i segurament per molts any més. No cal dir que ha estat també el referent per a tots els que, des d’aquestes terres, gosem escriure allò que es diu poesia. El Desideri poeta i escriptor en general, ha deixat pas al personatge matarranyenc i aragonès, conegut i reconegut en altres àmbits socials. I es parla d’ell i se’l cita com a un gran home. I des d’aquesta categoria torna a entrar a la literatura, però com a personatge dins de la novel·la o de la història. Tenim un exemple força recent: el cap de setmana passat es va presentar a la Fira SinMUGA a Vall-d’algorfa la novel·la de Javier Aguirre, present entre nosaltres, La dama del Matarraña —que es traduirà al català en breu—, on el Desideri protagonitza el paper d’home de seny i bon coneixedor de les terres del Matarranya.

I per acabar permeteu-me que llegeixi uns versets en honor del Desideri, tal com ho vaig fer a l’agost del 2002, amb l’ocasió de presentar a Beseit  l’Epistolari de Desideri Lombarte, a cura d’Artur Quintana. Com veureu els versets són més el producte de l’emoció, bona voluntat i plagi de la seua obra, que de la inspiració poètica:

Tastavineja l’Ebre i més el Matarranya
entre els cabals de sentiments i versos d’un poeta.

Borrimeja a l’ocàs per les viles i pobles
un plugim de soledats i versos d’un poeta.

Masmutegen les serres, tossals, cingles i roques
conquerint-hi el buit, de terra a cel, els versos d’un poeta.

Pena-rogegen setembres i els raïms
libant-hi dels sarments els versos d’un poeta.

Pena-roja és la vila,
Desideri el poeta.

És més roja la roella
en boca teua
i més groga la flor de l’argilaga.
Són més blanques les flors dels timonets
i les mans i els pits de l’esvelta molinera,
més verds
els aufalsos i el fenàs,
més dolç els brescam
de la mel,
més dolça la paraula,
els vers, tota la llengua
en boca teua.

El passat revolt amb el paisatge,
els sentiments dels arbres,
la música dels vents sonant per la Moleta,
el cor dels estris d’una mula roja,
els miracles i sentències,
els camins del temps i llur cadències,
són tot present
amb noms i precisió,
carícies i tendresa
d’una llengua
en boca teua.

Si jo fos esclau o senyor de les creències
ens podríem veure al cel.
Com sóc de la terra
i penso quedar-me, sempre, viu o mort,
per sobre d’ella… .

Serà que hauré creixcut en gosadia?
Serà el desig tant gran
d’escriure-li  un poema al Desideri?
Seran els anys?
Serà l’instant?”

Obertura de l’acte “recordança-homenatge” a Desideri « Lo finestró del Gràcia.

L’anticatalanisme d’Aragó

(Publicat al Diario de Teruel, el 17 d’octubre del 2009)

“Algú que recorregués les terres d’Aragó, especialment la capital, on viuen més del cinquanta per cent de tots el habitants d’aquesta comunitat, i demanés opinió sobre les comunitats veïnes, no trigaria a adonar-se’n de l’irracional i generalitzat sentiment anticatalanista que existeix. Expressions com: “als catalans, ni tant sols aigua”,  “els catalans tot ho volen per a ells”, “els pancatanalistes reivindiquen les terres de la Franja”, “ens han robat els bens de la Franja”, “se’n volen emportar l’aigua”, “ens volen imposar el català”, “són uns insolidaris”, etc., són comunes per tot arreu. No vull analitzar cadascuna d’aquests expressions, tot i què pretenc manifestar que són el producte de la insuficiència d’anàlisi racional, dels tòpics, de la manca de coneixement i, lo que és pitjor, de la influència dels dirigents de tot tipus i dels mitjans de comunicació fonamentalment.

Jo que conec, per raons òbvies, la societat catalana, igual o més que l’aragonesa, mai m’hi he trobat a Catalunya amb sentiments antiaragonesos i desqualificacions tan punyents; tot al contrari, el fet de ser aragonès m’ha sumat punts i per parlar català m’han discriminat—discriminació positiva, s’entén. No vull que el lector pensi que no hi ha excepcions a ambdues bandes, prou que ho sé, parlo de una gran majoria, però no de tots.

Al respecte, vull manifestar també que són ben pocs els aragonesos que, en viure poc o molt a Catalunya, demostrin sentiments tan anticatalans. Llavors, què és allò que està succeint?: a qui l’hi ha convingut i quan l’hi ha convingut ha aixecat tanques al diàleg per impedir la veritable comunicació i enteniment entre els pobles; s’han repetit fins l’extenuació tòpics y més tòpics; alguns partits polítics, per a captar-hi vots, no han dubtat en engreixar el sentiment anticatalanista; el mitjans de comunicació saragossans, i amb l’entestament dels columnistes, han burxat i burxen sempre que poden contra els veïns catalans. Unes vegades són els bens de la Franja, altres la llengua, i l’aigua de l’Ebre i els independentistes i el que calgui. Agafen un petit exemple, de vegades no tan cert, i el generalitzen. El resultat: anticatalanisme a dojo.

No gosaria mai enviar aquestes línies a cap diari o mitjà escrit de Saragossa, no me’l publicarien de totes totes. No em cansaré de repetir que tenim més llibertat d’expressió a Terol que a Saragossa.

L’anticatalanisme a l’Aragó, ha esdevingut un problema de psicoanàlisi col·lectiva.

José Miguel Gràcia

L’anticatalanisme d’Aragó « Lo finestró del Gràcia.

L’alcalde de Benavarri i la Directora General de Política Educativa del

Govern d’Aragó,

Li conviden a la presentació de la X edició del Projecte d’Educació a les

Escoles de la Franja “Jesús Moncada” que tindrà lloc el pròxim dia 23

d’octubre, a les 19.00 hores al Saló d’Actes de la Casa de la Cultura de

Benavarri, segons el programa d’actes que li adjuntem.

En aquest curs 2009-10 es compleixen 10 anys de l’inici d’un un conjunt d’activitats extraescolars que han portat als centres educatius aragonesos on s’imparteix català i a les seues respectives comunitats la cultura, la història, la literatura, la música y els costums i tradicions de les comarques de l’Aragó oriental on es parla aquesta llengua..

El fet de que el Projecte “Jesús Moncada” continue amb tota la seua vigència, amb més activitats i energies renovades, deu anys després del seu naixement, ha set possible gràcies a l’interès demostrat pels mestres i professors de català i per tots los sectors de la comunitat educativa y ciutadana que han col·laborat amb ell.

. Des de la coordinació de les activitats, passant pels docents de català, els seus centres educatius, i els seus municipis i comarques, s’ha aconseguit que l’ alumnat i de vegades tota la Comunitat Educativa gaudeixen d’una manera atractiva i coneguen millor la seua llengua.

Aquestes activitats han arribat a ser un valuós complement a las classes optatives de Català que es venin impartint en els nostres centres d’ensenyament des del curs 84-85, al posar en contacte a alumnes, professors i la resta de la Comunitat Educativa amb la cultura tradicional i actual d’aquestes comarques, i ha aidat a incentivar en els estudiants els usos més cultes i creatius de la llengua pròpia.

Des del Departament d’ Educació, Cultura y Esports i els Ajuntaments i Comarques de la Franja oriental d’Aragó som conscients de la importància d’aquest tipus d’activitats en la pràctica educativa diària, i d’aquí que hem ajuntat esforços per a que el Projecte es mantingue de manera renovada any rere any.

Per tot això ens complauria molt sincerament comptar amb la seua presència en aquest acte..

Una cordial salutació.

LA DIRECTORA GENERAL DE EL ALCALDE DE BENABARRE

POLÍTICA EDUCATIVA

Carmen Martínez Urtasun Alfredo Sancho Guardia

Zaragoza, 15 de octubre de 2008

PRESENTACIÓN PÚBLICA DEL PR0YECTO DE ANIMACIÓN EN LAS

ESCUELAS DE LA FRANJA “JESÚS MONCADA”

Lugar: Benabarre (Ribagorza Oriental. Huesca). Sala de Actos de la Casa de la Cultura. Calle Escuelas Pías, s/n.

Fecha: viernes, 23 de octubre, a las 7 de la tarde

Instituciones organizadoras convocantes: Consejería de Educación, Cultura y Deportes (Dirección General de Política Educativa) y Ayuntamiento de Benabarre.

Presiden el acto desde la mesa: Directora General de Política Educativa, Carmen Martínez Urtasun; Alcalde de Benabarre, Alfredo Sancho Guardia, y presidente de la comarca de la Ribagorza, José Franch Aventín.

Desarrollo del acto

Salutación del alcalde de Benabarre, Alfredo Sancho,

Intervención de la Consejera o la Directora General

Presentación de las actividades y contenidos del Proyecto Moncada a cargo de su coordinador, Mario Sasot

Intervención del Presidente de la Comarca de la Ribagorza.

Lectura dramatizada de unos cuentos de Jesús Moncada a cargo de los actores Eduard Muntada y Belén Alonso, bajo la dirección escénica de Xicu Masó.

Vino de honor ofrecido por el Ayuntamiento.

Para cualquier información a la prensa, contactar con el coordinador del Proyecto

Moncada, Mario Sasot. (967259800, 606996217) ­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­____________________________________________________________

PRESENTACIÓ PÚBLICA DEL PR0JECTE D’ANIMACIÓ A LES

ESCOLES DE LA FRANJA “JESÚS MONCADA”

LLOC: Benavarri (Ribagorça Oriental. Osca). Sala d’actes de las Casa de la Cultura

Data: divendres, 23 d’octubre, a les 7 de la tarda

Institucions organitzadores convocants: Conselleria d’ Educació, Cultura i Esports (Direcció General de Política Educativa) i Ajuntament de Benavarri.

Presideixen l’acte des de la taula: Directora General de Política Educativa, Carmen Martínez Urtasun; Alcalde de Benavarri, Alfredo Sancho Guardia, y President de la Comarca de la Ribagorça, José Franch Aventín

Desenvolupament de l’acte

Salutació de l’alcalde de Benavarri, Alfredo Sancho,

Intervenció de la Directora General, Carmen Martínez.

Presentació de les activitats i continguts del Projecte Moncada a càrrec del seu coordinador, Mario Sasot

Intervenció del President de la Comarca de la Ribagorça, José Blanch.

Lectura dramatitzada d’uns contes de Jesús Moncada a càrrec dels actors Eduard Muntada i Belén Alonso, sota la direcció escènica de Xicu Masó.

Vi d’honor ofert por l’Ajuntament de Benavarri..

Per a qualsevol informació a la premsa, contactar amb el coordinador del Projecte

Moncada, Mario Sasot. (967259800, 606996217)

Introducció a l’acte: 25è aniversari de la Declaració de Mequinensa

Algunes persones m’han demanat el text que vaig llegir el 10 d’octubre a Pena-roja, com a introducció a l’acte de commemoració dels 25 anys de la Declaració de Mequinensa. El deixo a disposició de qui vulgui, al  PDF següent:

Parlament del president d’Ascuma, 25 aniv. Decl. Mequinensa

Introducció a l’acte: 25è aniversari de la Declaració de Mequinensa « Lo finestró del Gràcia.

Aragón y su tierra retirada

14 Oct 2009
Compartir: facebook twitter meneame delicious

Tags:  

Cuando parece que las letras hispánicas se normalizan y la llamada “literatura del yo” ocupa el lugar preferente  característico de las grandes literaturas mundiales, es oportuno echar un vistazo a un librito que acaba de publicar Minúscula en su deliciosa colección “Paisajes narrados”. Se trata de La tierra retirada, de Mercè Ibarz. El original en catalán es del año 1993. Desde su publicación en este idioma, el interés por el volumen no ha dejado de crecer, quizá porque se ocupa, con un estilo contenido y eficaz, de una tierra de frontera que no parece pertenecer a nadie y donde  es propia una lengua de nadie.

Ibarz es de Saidí, un pueblecito situado en esa franja oriental de Aragón donde se habla catalán. La “tierra retirada” se refiere a esos campos que los campesinos del lugar han dejado sin trabajar para poder acceder a las subvenciones gubernamentales. Toda una metáfora de unas comarcas tan olvidadas como bellísimas desde el punto de vista paisajístico. Ibarz reelabora literariamente aquello que la vincula todavía –que nos vincula a todos- a generaciones de servidores de la tierra. Conmueven en especial sus referencias a las agridulces tareas reservadas a las mujeres: “hacer conserva, aplastar las uvas, descascarar almendras, separar aceitunas, desgranar el maíz”.

Ahora que se tramita la llamada “Ley de lenguas” en Aragón, habría que pedir a sus responsables que fueran generosos con los otros idiomas del país, especialmente con el catalán, que debe ser considerado, a todos los efectos, cooficial. El Aragón catalanoparlante tiene que dejar de ser por fin una tierra retirada.

Traducción inversa » Aragón y su tierra retirada.

Vist per Enver555

Viles i Gents

13 October, 2009

La Freixneda museu viu

C. Sancho Categoria: Article Viles i Gents

‘La Fresneda museo vivo’ és un llibre que ha editat recentment l’Ajuntament de la vila i escrit per l’escriptor caspolí Miguel Caballú. L’obra recull, en la seua part central, molt àmplia, una important mostra de fotografies, algunes de ben antigues d’un valor etnològic destacable. Un gran esforç el recopilar tot aquest gran arxiu d’imatges. La resta del llibre, a través d’un esquema general, ens presenta la població i els monuments i aspectes més destacats de la vila. El turisme, la immigració rumana, l’economia, la toponímia, la llengua, l’olivar, la gastronomia… I també es fa referència a persones destacades de la població. Però res hi trobareu sobre el poeta i escriptor Juli Micolau Burgués. Caldria i seria tot un detall fer-li un afegitó al llibre per posar remei a tal desconsideració. Quins són els seus mèrits per aparèixer a les seues pàgines? Molts. Haver publicat tres poemaris i tots guardonats: ‘Manoll’, Premi Guillem Nicolau 1997 atorgat pel Govern d’Aragó al millor treball literari en llengua catalana, ‘Esfera. Traspunt en la serena’, Premi Pedro Saputo de les Lletres Aragoneses en llengua catalana 2002 i ‘D’un sol esclop’, Premi Guillem Nicolau 2008. Va ser articulista en aquesta mateixa columna i ho és actualment a la revista ‘Temps de Franja’. Apareixen els seus versos en diferents antologies poètiques i en un munt de revistes on hi col•labora. Ha participat en diferents trobades literàries i culturals a l’Aragó i fora. Ha estat membre de la junta de l’Associació Cultural del Matarranya. La seua vinculació a la Freixneda és molt important. Cada llibre que publica té la il•lusió de presentar-lo a la seua vila, l’últim aquest mateix estiu on vaig tindre el goig d’acompanyar-lo, omplint com sempre la sala de plens de l’Ajuntament. Va estudiar a l’escola de la població i hi va viure fins fa pocs anys portant l’explotació agropecuària familiar. Cal alguna cosa més per ser considerat veí rellevant per a ser inclòs en la recent publicació municipal? Realment una llàstima aquest oblit, pensem que involuntari.

Viles i Gents :: La Freixneda museu viu :: October :: 2009.

Pena-roja/Mequinensa, any zero

M. D. Gimeno Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 d’octubre del 2009)

L’1 de febrer de 1984 desset alcaldes i regidors socialistes de diversos municipis catalanoparlants d’Aragó van firmar la “Declaració de Mequinensa” al castell d’esta població. Artur Quintana, filòleg company de columna, mos ho va recordar a principis d’any (“Mequinensa, 25 anys”, 24-I-2009). Los firmants, conscients de “la importància històrica” de l’acte, reconeixien “que la llengua catalana que es parla a la Franja Oriental pertany al patrimoni cultural d’Aragó”, rebutjaven “denominacions despectives de chapurreau i d’altres paregudes”, declaraven la urgència de “desenvolupar mides concretes per a aconseguir la normalització lingüística d’Aragó” dins de la unidat i variedat de la llengua i fien diferents propostes: ensenyament optatiu del català a la zona, suport a la producció literària i als estudis sociolingüístics i un paper clau de la Universitat de Saragossa al procés. Per la seua part se comprometien a fomentar l’ús públic del català als seus pobles i fien una crida a la integració cultural i política de tots los aragonesos.
Fa 25 anys. Orgull, dignitat, compromís, integració. Una verdat lingüística que calia fer pública i d’ací real amb l’acció política. S’ha avançat una mica: classes fora de currículum, alguns ròtuls, premis literaris propis, una Universitat que no s’implica i una proposta de Llei de Llengües molt tímida, que alguns critiquen per “catalanista”, en una confusió interessada entre lo nom de la llengua i nacionalitat.
Avui a Pena-roja de Tastavins, dins de la 19a Trobada Cultural del Matarranya, en homenatge al seu poeta Desideri Lombarte (1937-1989), tornaran a llegir lo manifest. Constantino Cavafis, grec d’Alexandria, va cantar als defensors de les Termòpiles, derrotats pel gran exèrcit persa per culpa d’un traïdor; als valents de Mequinensa i a Desideri vull dedicar los seus versos —en l’excel•lent traducció de Joan Ferraté— amb ànims de victòria:

“Honor a aquells que, a la vida que tenen,
han decidit de guardar-hi Termòpiles.
Mai d’allò que és el deure no movent-se;
justos i equitatius en tots els actes,
però amb dolor i amb llàstima, altrament;
[…]
encara socorrent tan bé com poden;
en tot moment dient la veritat,
però sense odi envers els mentiders.”

María Dolores Gimeno

Viles i Gents :: Pena-roja/Mequinensa, any zero :: October :: 2009.

No bi abrá lei de luengas

O a lo menos, no bi abrá una lei de luengas efeutiba. O millor, si que estará efeutiba pero ta acotolar, de raso, y ta cutio, con as luengas d’Aragón. Ayer ascuité entero o debate sobre a proposizión de lei feita por o PSOE. Podiemos leyer-lo tot a trabiés d’aqui mesmo. Sisquiá yera o debate sobre a proposizión, nomás yera o debate ta dezidir si as Cortes debatiban sobre a proposizión.

Yo nomás charro d’a mia ambiesta sobre o que perzibié en o debate. Antis de que pensez atra cosa, no tiengo datos secretos, ni dengún d’os que deziden en os partius ha charrau con yo. Si que he charrau con chen “d’alazet” que dizen, con chen d’o PAR, de CHA y de PSOE y tampoco no guaire. A mía impresión ye que no i abrá lei de luengas. No ye sisquiá una apuesta, porque puestar que si apreben bel testo tan retallau que dezir-le lei de luengas será faltar a memoria d’a chen que sin d’aduya ha luitau por alzar o patrimonio cultural d’iste país nuestro.

Ayer deziba a un amigo, y lo deziba beyendo como iban as cosas, que ya mos daremos con un canto en os diens si apreban una lei tan menima como ista que ha presentau o PSOE. Ta ixo serbiba a esposizión que fazió Jesús Miguel Franco. Ta esfender un testo menimo. Pero ixe testo menimo sisquiá tendrá prou refirme ta aconseguir ixo que dizen “mayoría suficiente”. O PP ye causa perdida. O suyo portaboz dixó perlas tan buenas como ixa de que con ista lei “el catalán se extenderá como una mancha de aceite”.

Atra cosa ye o PAR. A suya portaboz fazió o rediculo en bellas afirmazions, y dixó claro que o suyo anticatalanismo esdebiene antiaragonesismo, a lo menos, antiaragoneses que fablan catalán. Leyendo atra chen d’o PAR, se beye que no ye una postura tan uniforme como pueda parixer, y d’a “luita” interna en o PAR se beyerá si son un refirme ta os aragoneses que no fablan nomás que castellano, o no pas.

IU prebó de esfender ixas cosas tan bonitas d’os dreitos d’as minorias “pero sin confundirlas con el nacionalismo”. Istos son os mesmos que esfienden a independenzia de Cuba o de Palestina, pero en custions domesticas son internazionalistas. Dica Somport, Chibraltar y a muga d’España con Portugal. Sobre as luengas, estió l’unico que charró más de l’aragonés que d’o catalán, ta dixar claro que “en cada valle se habla diferente y la normalización se ha hecho desde el amateurismo”. Asinas que, por uns que no tienen problemas con o catalán, tienen con l’aragonés, fruito, ye esclatero, d’as suyas bozes lingüísticas, más amanadas a la S.L.A. que no pas a la resta d’o mundo.

Chesús Bernal, de CHA, fazió de emeroteca bibient. Asinas que no sabemos cosa d’o que esfenderá sobre ista lei. Si la refirmará como menima, si la modificará en bel punto, si la refusará por menima. Mesmo yo me fazié un embolique y pensé que CHA s’eba absteniu ta la tramitazión d’o testo. Bernal, amás, no fazió una cosa que feba antis más, que yera charrar una miqueta en aragonés y catalán. De feito, garra portaboz dizió garra parola en atra luenga que no estase castellano, fueras de María Herrero (PAR) que dizió (virgen santisma!) “Institut d’Estudis Catalans” ta traduzir auto seguiu “perdón, presidente, Instituto de Estudios Catalanes para la transcripción”. Ye claro, ta dizir que l’IEC no ye qui ta dizir como charrar catalán.

As posturas son plateras. Y bistas asinas, ye imposible plegar a un alcuerdo por menimo que siga, menos con unas eleuzions en menos de dos años y con un president, catalanofablant, que ya no se presentará. Iste ye o panorama. Ista ye a reyalidat d’ixos que mos ripresentan y que dizen esfender o patrimonio d’Aragón. Cuan prenzipió o debate yo me pensaba que puestar que o futuro estase una mica más fazil ta l’aragonés y o catalán en Aragón cuan rematase. Agora, beigo ixe futuro prou más negro, si digo berdat.

L’esdebenidero d’istas luengas, parixe claro que abrá d’estar en a soziedat zebil, como siempre. Y bisto lo bisto, ixo sinnifica a muerte, ta goyo d’os que piensan que as luengas son mercau, ta goyo d’os colonizadors, ta goyo d’os de l’imperio, ta goyo de toz aquellos cuya ambiesta de l’aragonesidat s’atura en as jotas y o cachirulo. Se mos ye fendo de nueis, señors.

No bi abrá lei de luengas | Purnas en o zierzo.

<!– /* Font Definitions */ @font-face {font-family:”Cambria Math”; panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:roman; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;} @font-face {font-family:Calibri; panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:swiss; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;} @font-face {font-family:Verdana; panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:swiss; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;} /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-unhide:no; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:””; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:”Times New Roman”,”serif”; mso-fareast-font-family:Calibri; mso-fareast-theme-font:minor-latin;} a:link, span.MsoHyperlink {mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; color:blue; text-decoration:underline; text-underline:single;} a:visited, span.MsoHyperlinkFollowed {mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; color:purple; mso-themecolor:followedhyperlink; text-decoration:underline; text-underline:single;} span.info {mso-style-name:info; mso-style-unhide:no;} .MsoChpDefault {mso-style-type:export-only; mso-default-props:yes; font-size:10.0pt; mso-ansi-font-size:10.0pt; mso-bidi-font-size:10.0pt;} @page Section1 {size:612.0pt 792.0pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:35.4pt; mso-footer-margin:35.4pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} –>

Lletres Ebrenques homenatja Octavi Serret


n el programa d’aquesta setmana comptarem amb la presència d’Octavi Serret. Recordeu que es pot escoltar a través del renovat web, www.antenacaro.cat.

http://vicentsanz.files.wordpress.com/2009/01/serret.jpg

Octavi Serret és natural de Vall-de-roures (Matarranya). És llibreter vocacional i amic de les lletres ebrenques i franjolines i dels seus conreadors i conreadores. El passat 3 d’octubre va rebre el Premi nacional de cultura per part de la Generalitat de Catalunya. Ha estat impulsor de nombrosos llibres col·lectius, en col·laboració amb editorials com Aeditors, Cossetània i March Editors: L’altre nadal, Estius a l’Ebre, Galeria Ebrenca, El riu que parla, Lletres de Casa, EbreBlook. Tira endavant el Serret Blog, on dóna cabuda a tota mena de textos literaris d’autors de les comarques centrals dels Països Catalans i d’arreu de l’estat.

Trobada Cultural d’ASCUMA a Pena-roja

P 1

(Crònica de la Trobada de Lluís Roig)

No trobo altra manera de començar aquesta crònica de la 19ª Trobada Cultural al Matarranya, del dia 10 d’octubre d’enguany, que afirmant que tots els actes comptarem amb una assistència massiva de públic. No hi quedaren cadires lliures en cap dels espais. Més encara, unes quantes persones van romandre estoicament dempeus en cadascun dels actes. Atenent als comentaris que em van fer tant el President d’Ascuma com altres membres P 2de la Junta, he de dir que van quedar molt satisfets de la franca i oberta acollida de l’Alcalde, Paco Esteve. Més d’un comentari vaig escoltar, amb aquestes o similars paraules: amb alcaldes com el de Pena-roja, quant hi guanyaria la cultura i la nostra llengua! L’agraïment a l’Alcalde, al Regidor de Cultura, als jóvens, a l’Associcio Tastavins, de part l’ASCUMA, els vaig poder recollir en diverses ocasions.

P 3Amb la benvinguda de l’Alcalde van començar els actes de la commemoració del 25è aniversari de la Declaració de Mequinensa. El President d’ASCUMA, José Miguel Gràcia, va agrair l’assistència a tots els presents, en especial als signants o representants d’aquells de la Declaració, a José Bada, exconseller de Cultura, a l’Alcaldessa i Regidora de Cultura de Mequinensa i sobre tot al Viceconseller de Cultura d’Aragó, Juan José Vázquez. El President llegí P 4dempeus el Manifest i encoratjà a tots els polítics d’Aragó a tirar endavant una Llei de Llengües com cal.  El senyor Viceconseller parlà, en una gran part de la seua intervenció, en català malgrat ser de parla castellana, i va explicar la feixuga càrrega per portar endavant el projecte de la Llei de Llengües, de l’estat del projecte en aquest moments i de diverses vicissituds, de la seua necessitat i de la seua esperança —la del Viceconseller— d’un Aragó P 5veritablement trilingüe. Agraí la tasca d’ASCUMA.  El senyor José Bada va fer esment a la situació política i cultural dels seus principis com a conseller. Entre records, fina ironia amb referència als seus oponents, anàlisi acurat de les seues gestions, i encertats i subtils traços de la idiosincràsia aragonesa, mantingué el públic allò més atent i dispost a exterioritzar algun espontani somriure d’aprovació. Hi desitjà lo millor per a la nostra llengua. i va dir: el anticatalanisme d’Aragó és de jutjat de guàrdia. Alguns s’ho hauríen de fer mirar. P 6Forts aplaudiments per a tots el oradors. L’acte es va tancar amb un animat col·loqui.

Tot seguit, al Saló Cultural, el grup “Temps al temps” ens oferí un concert, farcit de poemes del Desideri, amb bona música. Dues veus, dues guitarres i la persecució bastaren y sobraren per omplir amb dignitat l’oïda i altres sentits. Mentrestant a l’escenari, sorgia Pena-roja i el P 7bseu entorn d’una gran pintura ràpida.

Bona estància, bon dinar i petarem la xerrada tots.

A la tarda, després dels poètics audiovisuals de la Sigrid Schmidt: poemes i prosa poètica, paisatges matarranyencs i sensibilitat, esdevingueren com a un bon proemi per a la recordança-homenatge de Desideri Lombarte, amb tota la família present: la Rosalia, les filles i la resta. Va començar l’acte amb les P 8paraules del President d’ASCUMA, José Miguel Gràcia, el qual va lloar breument la figura de Desideri i va dir: “ha estat el millor poeta d’Aragó en llengua catalana, sense dubte, per ara i segurament per molt anys més” i llegir uns versos dedicats a Desideri. Carles Sancho va fer una biografia personal del jove, del home i del poeta, breu però força acurada i parlà de la seua obra poètica, dels seus poemaris i de la seua tasca com activista cultural. Artur Quintana, P 9proveït de tota l’obra, publicada o no, de Desideri, va anar ensenyant i comentant cadascun dels llibres publicats o les fotocopies dels originals no publicats i hi dedicà gran part del temps a les publicacions en revistes, a l’obra novel·lística i al teatre. Encoratjà a tots a treballar per la publicació de tota l’obra inèdita de Desideri. Tots els intervinients van rebre força aplaudiments.

L’actuació del Duo Recapte (Antoni Bengochea i Màrio Sasot) amb les seues noves postes en escena dels poemes del Desideri, van encisar a tot el públic que omplia de gom a gom el Saló Cultural. Un plaer estètic per als sentits de l’oïa i de la vista.

Nota. Els signants o representants de la Declaració de Mequinensa que hi van assistir als actes van ser: José R. Bada, exconseller de Cultura, l’Alcaldessa  i Regidora de Cultura de Mequinensa, Miguel Ripoll de Valljunquera, Manuel Jaráiz de Benavarri, Carlos Galindo de Tolva, Fernando Solsona de Saidí, José Albiac de Nonasp, Sebastià Caballé de Mequinensa, Teresa Lombarte de Calaceit, José Maria Foz de Vall-de-roures, Joaquin Pallarés d’Areny i Sebastià Caballe de Mequinensa. El fatal traspàs de Navidad Cereza de Montanui va deixar un buit (q.e.p.d). Mario Roca de Faió es va excusar. Malgrat la confirmació no hi van assistir Anton Chauvell i José Luis Lorenzo de la Codonyera.

Excursió pels espais i paisatges del Desideri

El dia 11, un grup de persones amants de la natura i dels espais i paisatges de Desideri,  van realitzar l’excursió organitzada per Natxo Sorolla (Creu del Llop, camí de Valibona, cingle de Sant Jaume, mas de Molinar, etc.). A estones, els versos del Desideri, en boca dels reunits, es fonien amb el paisatge. Una sorpresa els esperava a l’ermiteta de Sant Llambert: coques, begudes i dolços, tot preparat per l’Associació Tastavins.

A la ermiteta
de Sant Llambert
hi ha unes creutes
des de fa temps.

Unes amb peus
i sense mans
i com Llambert
no tenen cap
(J M Gràcia)

Les exposicions, “Ataüllar el món des del Molinar” i ”Plantes de Pena-roja” preparada pels jóvens, van restar exposades al Saló Cultural.

Una trobada inoblidable.

Luís Roig

PDF de la Trobada a “La Comarca” d’Alcanyís: La Comarca.Trobada

Trobada Cultural d’ASCUMA a Pena-roja « Lo finestró del Gràcia.

L’Associació Cultural del Matarranya homenatja a Desideri Lombarte en la Trobada Cultural


________________________
comarquesnord.cat, pena-roja
dissabte, 10 d’octubre de 2009

Pena-roja ha estat el marc, durant aquest cap de setmana del pont del Pilar, de la Trobada Cultural de l’Associació Cultural del Matarranya en la que es commemora el 25é aniversari de la Declaració de Mequinensa i es fa un homenatge a Desideri Lombarte, mort fa vint anys.

En l’acte d’obertura han pres la paraula el viceconseller de Educació , Cultura i Esports del Govern d’Aragó, Juan José Vázquez, el exconseller del Cultura, José Bada, l’alcalde de Pena-roja, Francisco Esteve i el president de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA), José Miguel Gràcia. En l’acte s’han retrobat alguns dels que en el seu moment fa signar la declaració i un nodrit grup de gent preocupada per la llengua.

L’exconseller José Bada critica la denominació “chapurriau”
L’alcalde de Pena-roja, Francisco Esteve, donava la benvinguda a tots els assistents i agraïa a l’Associació Cultural del Matarranya per haver escollit Pena-roja per tal de celebrar aquesta trobada. Tot seguit, prenia la paraula José Miguel Gràcia, president d’ASCUMA que ha llegit la declaració signada en 1 de febrer de 1984 a Mequinensa. En la declaració feta fa 25 anys estaven presents el Conseller de Cultura, José Bada, i diversos alcaldes aragonesos de les diferents zones de parla catalana. Entre els destaca l’alcalde de Bonansa per aquella època i actual president de Govern d’Aragó, Marceli Iglesias. Per la seva banda, Juan José Vázquez, viceconseller d’Educació, ha destacat la tasca realitzada durant 25 anys en favor de la llengua tant de les associacions com dels alcaldes i regidors. José Bada, conseller de Cultura en 1984, quant va ser firmada la declaració, ha parlat de la situació heretada qualificant d’infàmia que es denominés “chapurriau” a la llengua parlada en les zones orientals d’Aragó. El exconseller, ha afirmat que el PSOE va ser el primer partit en parlar de pluralisme lingüístic a Aragó i que al 6é Congrés del PSA-PSOE, celebrat a Terol en 1983, ja es parlava de mesures per la normalització de les llengües a Aragó. Parlant d’educació afirmava que l’alfabetització en la llengua materna és més important que qualsevol altre aprenentatge. Bada ha criticat a la dreta aragonesa, PP i PAR, per ficar pals a la roda per tal de parar l’avanç de la llengua, llengua que segons José Bada, per a la dreta no té nom o no es pot dir el seu nom. L’ex-conseller acabava la seva intervenció recordant la important llavor de Desideri Lombarte i dedicant un poema d’esperança als presents.

La llei de llengües d’Aragó, present en tots els parlaments
La Proposició de Llei d’ús, protecció i promoció de llengües pròpies d’Aragó presentada per Grup Parlamentari Socialista a la sessió plenària de les Corts d’Aragó del passat dijous 8 d’octubre, i que va ser aprovada per 35 vots a favor (PSOE, IU, CHA), 23 en contra (PP) i 8 abstencions (PAR), ha estat present en tots els parlaments i reflexions que s’han fet en l’acte. L’opinió majoritària és que la llei es que curta però és un punt de partida i reconeix el català com a llengua pròpia. El públic que ha tancat el acte exposant les seves reflexions, ha recalcat les possibles pressions polítiques per que al final desaparega el terme català al referir-se a la llengua parlada en un extens territori d’Aragó.

Els actes  de la Trobada Cultural de l’Associació Cultural del Matarranya continuaven el diumenge amb una excursió pels espais i paisatges de Desideri que començavaa les 9 del matí a la plaça Major de Pena-roja. A més a més, durant els dos dies que dura la trobada de l’Associació Cultural del Matarranya s’han pogut visitar dues exposicions: “Desideri Lombarte: Ataülar el món des del Molinar” i “Plantes de Pena-roja i obra de Desideri Lombarte”.

L’Associació Cultural del Matarranya homenatja a Desideri Lombarte en la Trobada Cultural | Comarques Nord.

L’Associació Cultural del Matarranya es troba aquest cap de setmana a Pena-roja

________________________
comarquesnord.cat, pena-roja
divendres, 9 d’octubre de 2009

Aquest dissabte, 10 d’octubre, l’Associació Cultural del Marratanya es reuneix a Pena-roja amb un ampli programa d’actes que s’enceta a les 11 del matí amb un acte de commemoració del 25é aniversari de la Declaració de Mequinensa, a la que està prevista l’assistència dels signants del manifest. Aquest acte, que tindrà lloc al Centre Polivalent, inclourà la lectura del manifest de 1984, i les intervencions de l’Alcalde de Pena-roja, del president d’ASCUMA, de l’exconseller de Cultura José Bada i on els assistens podran prendre la paraula per tal de debatir de la situació de la nostra llengua. Després de l’actuació del grup Temps al Temps tindrà lloc el dinar de germanor i a continuació es recordarà la figura de Desideri Desideri LombarteLombarte amb un acte de recordança-homenatge quan es produeixen 20 anys de la seua desaparació. A més, es presentaran també tres audiovisuals, “Les roques del Masmut”, “Lo riu Tastavins” i “Sobre la mort” del realitzador Sigrid Schmidt. El dissabte s’acabarà amb una visita al Museu Etnològic “Lo Masmut” i amb un recital del grup Recapte.

El diumenge es reprenen les activitats amb una excursió pels espais i paisatges de Desideri que començarà a les 9 del matí a la plaça Major de Pena-roja. A més a més, durant els dos dies que dura la trobada de l’Associació Cultural del Matarranya es podran visitar dues exposicions: “Desideri Lombarte: Ataülar el món des del Molinar” i “Plantes de Pena-roja i obra de Desideri Lombarte”.

  1. L’Associació Cultural del Matarranya homenatja a Desideri Lombarte en la Trobada Cultural

Carta oberta a Maria Herrero

Tot seguit podeu llegir una carta oberta a Maria Herrero de Calanda, diputada pel PAR a les Corts d’Aragó. El dijous 8 d’octubre va ser la veu del PAR a la sessió de presa en consideració del projecte de la Llei de Llengües. El que va dir no m’agradà ni gens ni mica, per això li dic algunes cosetes en el meu escrit. Com veureu en la carta, li tutejo, perquè la conec, som de pobles veïns i desitjo treure’n ferro a les meues paraules,    Amb tota la bona fe, al Director del Diari de Teruel no li semblà  prou adient el tractament, per la qual cosa va introduir el “vostè”. Algunes expressions meues prenen un efecte diferent amb el canvi. (Adjunto el PDF del diari). En breu publicarà també la carta La Comarca d’Alcanyís.

“Carta abierta a María Herrero

(Diputada por Teruel en las Cortes de Aragón)

He leído prácticamente toda tu intervención del jueves día 8, sobre la toma en consideración de la proposición de la Ley de Lenguas propias de Aragón. De entrada, no puedo menos que decirte que me has  decepcionado profundamente, si la trascripción que he leído se ajusta a lo dicho por ti. No esperaba el discurso que hiciste. Dijiste obviedades tales como: “Estamos discutiendo una proposición de ley y eso significa que no hay una Ley de Lenguas y modalidades lingüísticas de Aragón”. “Si no hay una ley es por una razón y no por otra cosa” ¿Te quedarías descansada  después de la frasecitas, no?

A mi me pareció que te metiste en un lío de cuidado cuando hablaste “de que socialmente no hay unidad de criterio”, “le pueden llamar criterios filológicos”. “Y no voy a entrar aquí en por qué o por que no decimos eso, le pueden llamar criterios filológicos, sí, y hay otros criterios, científicos también como puede ser la historia o la sociología”. “También en la psicología o la psicolingüística” No lo entiendo, debo estar muy obtuso, que quieres que te diga.

Hablaste de “lenguas y modalidades lingüísticas propias”, de “pluralidad lingüística”, de “dos realidades lingüísticas”, de que “esto no significa que estemos hablando de 120 lenguas en Aragón” y “no voy a entrar en lo que es una lengua o un dialecto”. Pues mira, bien te iría que dedicases un tiempo a la distinción del qué es una lengua, una modalidad lingüística o un dialecto. Dices que en Aragón no hay 120 lenguas, ¿hay acaso 119? Supongo que vuestros asesores, filólogos y lingüistas eminentes, las tendrán inventariadas después de sus profundos estudios. Mira, diputada: si tomas la Ley del Patrimonio Cultural Aragonés podrás leer que: “El catalán y el aragonés, lenguas minoritarias propias, en cuyo ámbito están comprendidas las diversas modalidades lingüísticas…” ¡No me dirás que no te ahorrarías trabajo, asesores y mals de cap si aceptases esta sencilla afirmación! Por cierto y como bien sabes, las leyes, si están en vigor, se han de cumplir. Te ayudaría mucho al respecto que te leyeses también el Dictamen de 1997 de las Cortes, de las cuales formas parte con todos los derechos y obligaciones, sobre el tratamiento del catalán y el aragonés. De alguna de tus frases se desprende que los criterios de todos los filólogos, lingüistas, escritores, académicos, la RAE, etc. no te ofrecen credibilidad suficiente. Y lo que es peor, los equiparas a los inventos de integristas, aculturizados o politizadores de nuestras lenguas. Esto te pasa por tener malas compañías dentro de tu partido. Conozco también a algunos compañeros municipalistas que están en las antípodas.

Fíjate, diputada,  si en Aragón hubiera 119, 118, o solamente 100 lenguas, que mal lo tendríais en tu partido, y en algún otro, para dar cumplimiento al artículo 3º, apartado 2º, de la Constitución Española, que dice: “que las otras lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas comunidades Autónomas…”. ¿No crees que con tres ya vale?

Una cosa tienes, o tenéis en el partido, muy clara sobre la lengua propia de La Franja —no digo zona oriental porque no es lo mismo—, puesto que lo repites por tres veces al menos: “Y no queremos que se llame catalán”, “no aceptamos que se denomine catalán” y “no tiene porque llamarse catalán”. ¿Qué pensarías de mi si te dijese?: no quiero que te llames María, no acepto que te llames María, no tienes porque llamarte María.  ¿Por qué te da miedo la palabra Franja?

¿Cómo puedes decir que la cooficialidad no es posible por no estar en el Estatuto de Aragón? Seamos serios. ¿Por qué no te preguntas sobre la inconstitucionalidad del Estatuto al hacer caso omiso del apartado 2º, del artículo 3º de la Constitución. Un incumplimiento de la Constitución lo haces servir para justificar el propio incumplimiento: la no cooficialidad. No me dirás que no es inconsistente tu razonamiento.

¿Qué tienen que ver los vecinos catalanes con la proposición de ley que habríais de tomar en consideración? Caña al mono que es de goma y lanzo la caña y a ver si pesco un voto más, ¿verdad? ¿Por qué no dejáis a los vecinos tranquilos y os dedicáis a lo vuestro? Flaco aragonesismo demostráis con vuestra actitud.

No puedo por menos que terminar con lo más inefable de tu intervención: “No queremos que en ningún caso se pueda dejar abierta la puerta que el Institut d’Estudis Catalans (Instituto de Estudios Catalanes, perdone señor presidente, para el acta)” O es una gracia que quisiste hacer, o de lo contrario, es una …(ponga el lector lo que crea conveniente), yo tengo un sustantivo que podría no gustarte demasiado, prefiero no escribirlo. Seguro que tampoco te debe gustar que la RAE se ocupe del castellano de Aragón. De no ser así, no te entiendo.

Podría decir tanto o más sobre lo que dijo el portavoz del PP, pero estoy convencido que de nada serviría. ¡Y tanto ruido e inconvenientes y falsos  razonamientos por un timorato proyecto de ley!

Nada más. Me alegraría de verdad que tu partido rectificase durante la tramitación de la ley, porque por el camino que habéis emprendido no pasareis a los anales de la ilustración aragonesa.

José Miguel Gracia Zapater”

PDH: Carta abierta012

Carta oberta a Maria Herrero « Lo finestró del Gràcia.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja