Escena Humana… a el Drac d’Or | Viles i Gents.

Escena Humana… a el Drac d’Or

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de febrer del 2014)

Hi ha una dicotomia que ve d’antic entre els escenaris occidentals: treball de primera figura i comprimaris al voltant, o treball de companyia on la potent energia coral ens dona com a resultat un fet teatral brillant i absolutament quallat; afegim-hi divertiment i transgressió i tindrem el cas de la peça que fins el 16 de febrer es pot veure al Teatre Akadèmia de Barcelona on se’ns està oferint El Drac d’Or. Teatre en estat pur. Àcidament, els actors transvestits en dones i les actrius interpretant homes, violacions i violència, prostitució i esclavització, misèria humana i paròdia cultural, se’ns fa entrar en un món tant absurd com real. Cinc actors interpretant vint-i-dos personatges d’edats o gènere indistints en un espai buit i l’univers asiàtic d’una cuina d’un restaurant de menjar ràpid vietnamita, xinès i tailandès al si de qualsevol ciutat europea del nostre temps se’ns apareix. Olors, esquitxos d’oli, peles de verdures, ànecs caramel·litzats penjats i decapitats, woks espetarregant, greix pel terra, per les parets i pel sostre que regalima, esdevé tangible en l’imaginari dels nostres ulls. Les complicitats descarades i frontals que detonen Òscar Molina, Mingo Ràfols, Bàrbarà Roig, Clara del Ruste i Oriol Casals en la trepidant successió d’escenes ben cohesionades pel seu director Moisès Maicas, es projecten divertides i cruels a la vegada. El gest és net. Els canvis que els  intèrprets articulen per ells mateixos en passar d’un conflicte a l’altre son vertiginosos i, sense cap artifici, esdevenen espectaculars. Plaer de joc escènic. Essencial, sense presumpció ni gratuïtat, producció i text queden ben amalgamats. Roland Schimmenlpfennig, autor de  Der goldene Drache a qui ha traduït de l’alemany Anna Soler Horta al més ben temperat dels ritmes escènics que ofereix la llengua catalana, planteja agosaradament damunt el paper mateix prestidigitació en la teatralitat i resolució en la denuncia, tal i com, lluny d’amagar-se’n, ens ha deixat ben palès al seminari de dramatúrgia avançada que gràcies a l’Obrador Internacional de Dramatúrgia ens ha ofert recentment el mateix autor a la Sala Beckett Poblenou. Risc i aposta, doncs, per part de la jove productora Teatre Invisible en residència al Teatre Akadèmia, que en aquesta nostra Escena humana ens fa fer-nos un tip de riure… per no haver de plorar.

 Marta Momblant

Any Desideri Lombarte | Viles i Gents.

Any Desideri Lombarte

(Publicat a La Comarca el divendres 7 de febrer del 2014)

La mort prematura de Desideri Lombarte el 1989, en plena activitat creativa, va significar la pèrdua física de l’escriptor però mos va deixar el seu testimoni i la major part de la seua obra a punt de publicar. En estos 25 anys després del seu traspàs, el seu record és ben present, i s’ha aconseguit editar 12 originals inèdits. Una exposició, Ataüllar el món des del Molinar(2002), a càrrec de Pepa Nogués, amb la seua obra ha anat recorrent escoles, instituts, biblioteques, centres culturals i entitats per donar a conèixer l’escriptor matarranyenc. Tant a l’Aragó com a Catalunya. Artur Quintana va  publicar el seu Epistolari(2002), que recull la correspondència de la seua etapa creativa i investigadora. Dos CD han recopilat recreacions musicals dels seus poemes: Quedarà la paraula(2002) del grup Túrnez i Sesé i Una roella al cor. Homenatge a Desideri Lombarte(2002) una gravació col·lectiva de diferents músics. L’ajuntament de Pena-roja, la seua vila, li va dedicar un carrer, el concurs anual de pintura de la població porta el seu nom i cada 7 i 3 anys respectivament es representen dos obres de teatre escrites per Desideri:  Pena-roja i Vallibona, pobles germans(1987) i La visita dels comanadors de Calatrava a la vila de Pena-roja(1992). El Duo Recapte també ha interpretat els seus textos arreu del territori. Inclús han teatralitzat la seua trajectòria poètica a partir del seus propis versos. Molts cantants i grups musicals, aragonesos i catalans, han recreat la poesia del pena-rogí: Los Draps, Àngel Villalba, la Coral del Beseit, Quico el Célio, Jean-Pierre i Mallén, Anton Abad, Mallacan, Temps al temps, el Santi no ve, Ya babé, Miquel Blanc, Montse Castellà, Xeic!… La biblioteca de institut de Vall-de-roures porta el seu nom.

I és que la seua obra sempre ha estat ben present en estos 25 anys sense l’escriptor. Per això, des d’ASCUMA volem commemorar el 2014 com l’ANY DESIDERI LOMBARTE amb un programa activitats culturals ben diverses i on busquem la màxima participació per estendre encara més el coneixement de l’escriptor pena-rogí.

Carles Sancho

La furgoneta dels Acero | Viles i Gents.

La furgoneta dels Acero

(Publicat a La Comarca el 14 de febrer del 2014)

Els fets delictius del robatori de la furgoneta dels Azero, en la que hi van destrossar les portes del restaurant Neres de la Torrocella per endur-se’n la màquina ‘traga-perres’, i també els instruments musicals dels coneguts artistes del rock, ha demostrat altra volta que la seguretat ciutadana pels nostres pobles està ben descuidada.

Però aquesta notícia, que torne a sembrar d’intranquil•litat la comarca, ha desviat una miqueta l’atenció d’un altra que s’ha produït a nivell nacional, segurament més bona pel conjunt dels territoris al voltant d’Alcanyís.

M’estic referint a la cancel•lació del procés de privatització de la sanitat madrilenya i la seguida dimissió del polític que la encarnava, el conseller Fernández-Lasquetti, que han estat a punt de consumar un negoci redó ocupant la Sanitat Pública en nom del liberalisme econòmic, doctrina de la que hi són tant amics els actuals governants.

Dic notícia bona pel Baix Aragó, perquè eixe canvi de política a la capital de l’Estat, forçat per la ciutadania, la Marea Blanca i una majoria dels professionals sanitaris, a casa nostra hi podrie significar (segons es comente entre els metges de l’Avinguda d’Aragó), que es parare del tot el projecte del nou hospital, de construcció privada; i que ens quedarem com ara estem, a esperar temps millors. Perquè, vist lo que ha passat a la Comunitat de Madrid, els polítics com la senyora Rudi, que segueixen a ulls clucs els plans privatitzadors del Govern, ho podrien tindre fotut, en les pròximes eleccions, com no facin aviat marxa enrere i atenguen les demandes de la majoria de la població, tant poc partidària de la privatització de la Sanitat. Esperem que els rebentapisos que han assaltat el restaurant Neres, siguen castigats de manera exemplar per la Justícia. I els que afavoreixen el negoci privat en la sanitat del Baix Aragó, tinguen el correctiu electoral que mereixen.

Tomàs Bosque

La ullaeta | Viles i Gents.

La ullaeta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de febrer del 2014)

 Per fer la ullaeta es necessita habilitat. Resulta fàcil tancar breument un dels dos ulls però no tant mantindre ben obert l’altre mentrestant. És sobretot un gest simpàtic de complicitat d’un emissor que, molt sovint, vol transmetre un missatge dissimulat a un receptor concret, mirant d’ocultar-lo a la gent que té al voltant. Això tampoc no és fàcil. Amb menys dissimul i amb certa audàcia, també pot tindre la intenció d’expressar atracció o afecte. Part del món codificat les imatges, podríem dir que com a gest val més que mil paraules.

Tant és així que en esta societat nostra de la comunicació ràpida, instantània, l’expressió facial ha migrat als suports tecnològics: sms, whatsapps, xats…, en forma d’emoticons o de la seua alternativa combinant signes de puntuació. Ací la ullaeta és un signe important i diversificat. Tenim la simple i amb nas i amb una mica de sofisticació la que fa la burla amb la llengua ;P o la que està rient al mateix temps ;-D. Són nous codis que mos permtissen abreviar el discurs escrit entre les presses de la vida moderna, frenètica però molt comunicada. J Del gest físic amb significat que ha passat de generació en generació, podria acabar desapareixent substituït per la seua icona? Continua la gent fent la ullaeta a la vida real o és ja, solament, un signe virtual?

La ullaeta té dins seu la virtut de la transformació. I és que abans de viatjar a les tecnologies com a imatge, es va constituir en frase feita i, més que això, en una metàfora d’ús corrent en àmbits cultes: tal pel·lícula que “fa una ullaeta” a un determinat director, a una altra pel·lícula…, expressant no ja complicitat maliciosa sinò reconeixement intel·lectual, homenatge.

 Reflexió final: imagino que el codi de la ullaeta, com la resta de gestos, no és universal, així que potser convé evitar-lo fora del nostre entorn, on tots coneixem encara lo seu significat. Perquè tot i el perill de desaparició, qui no ha feit la ullaeta alguna volta? O a qui no li n’han feit alguna?

María Dolores Gimeno

De rigor i tergiversacions | Viles i Gents.

De rigor i tergiversacions

França al natural | Viles i Gents.

França al natural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de febrer del 2014)

Les fronteres entre  nacions no  responen a motivacions de geografia física, les anomenades fronteres naturals, sinó a motivacions culturals, per tal com són creacions humanes. Només per casualitat es correspon la frontera natural amb la cultural: és el cas  d’Islàndia, i poques més n’hi deu haver. Les fronteres culturals són la norma: pensem només, en les de Portugal o en les de Suïssa. Malgrat aquesta evidència França sempre s’ha esforçat en justificar el seu imperialisme sobre alemanys (Alsàcia-Lorena), bascos (Iparralde), catalans (Catalunya Nord), …, amb les anomenades fronteres naturals. Això a França tothom ho té plenament interioritzat, com mostra l’anècdota viscuda per mi a Espira, a Alemanya. Un comunista francès, teòricament lliure de xovinisme, ens féu una conferència i en referir-se a Espira va dir una frase com ara: Ací, més enllà del Rhin …, que va provocar la hilaritat de tots els presents, conferenciant inclòs, perquè Espira és més ençà del Rhin, vist des de França. El conferenciant havia estat víctima de la política-ficció oficial francesa que pretén que el Rhin és la frontera natural amb Alemanya. S’ha de dir que França només aplica el mite de la frontera natural quan li convé, altrament l’oblida. Així veiem que en haver de precisar la frontera entre França i Alemanya al nord d’Alsàcia, els francesos imposaren que havia de ser natural. Decidiren que la frontera seguiria un rierol, la Lauter. Això tenia per als francesos un inconvenient: la frontera natural deixava del costat alemany l’única vila grandeta de la comarca: Weißenburg. Aleshores els francesos van declarar que això de les fronteres naturals no valia i es van quedar Weißenburg, rebatejat ara Wissembourg. És el mateix que van fer quan la Guerra Gran, en decidir que calia dur la frontera natural dels Pirineus a la nova frontera natural de l’Ebre. L’inconvenient era que la vila més important d’aquest territori —Catalunya sencera ja havia estat incorporada a França— era Saragossa, que quedava, hélas, més enllà de l’Ebre. Van fer el mateix: declararen que això de les fronteres naturals no valia, i inclogueren Saragosse a França. Coses de política-ficció.

 Artur Quintana   

A la conquesta de la Roca | Viles i Gents.

A la conquesta de la Roca

Òperes i succedanis

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de març del 2014)

Diuen que a Saragossa agrada molt l`òpera. Aviat es veuran al Principal dos obres mestres del repertori: Madama Butterfly i Carmen; i possiblement el teatre s’omplirà. Totes dos obres necessiten de 70 o 75 músics, d’unes grans intervencions corals, i d’una notable parafernàlia escènica amb exotisme i figurants (en el cas de la Carmen s’hi ha d’afegir soldats desfilant i un cor de xiquets), a més a més de cinc o sis cantants de primer nivell. Fa poc les van fer al Liceu i una entrada digna (si tenies sort) costava al menys 60 euros. Aquí, en canvi, una ganga: Les entrades més cares a 35.

El problema és que el fossat del Principal no admiteix més de 35 músics, i el petit escenari no molts coralistes; i als cantants els paguen una misèria (lógicament no poden ser de molt prestigi). Però és igual, el públic saragossà ho troba fantàstic, i la relació qualitat-preu la considera magnífica, i com és un públic molt humil, que no es pot permetre el luxe de viatjar i pagar preus estratosfèrics (famílies senceres han d’anar tots el diumenges al futbol), doncs perfecte: Visca el succedani!! Perquè també venen a la Romareda el Barça i el Madrid a bon preu: és clar, ni rastre de Cristiano, Casillas, Ramos, Benzema, els Xavis, Iniesta, Cesc o Messi; pero tots contens: és el Barça (B) o el Madrid (Castilla).

Afortunadament la “Asociación Aragonesa de la ópera Miguel fleta”, poc a poc, passet a passet, i amb molt d’esforç, està començant a pal·liar aquestes carències. Després de l’esplèndida producció del “Kaiser von Atlantis” de l’any passat, anuncia una segona per a finals d’abril i l´1 de maig: L´Elisir d´amore (ópera de menys nivell que les esmentades, però apta per a representar-la al Principal) amb un bon repartiment i l’esperat debut operístic a la seva ciutat del millor cantant aragonès dels darrers 35 anys: el gran Carlos Chausson. Al menys això no serà un succedani (evidentment els preus més elevats). Es faran dos representacions i serè un bon moment de calibrar si aquí agrada el cafè o la xicoira.

Antoni Bengochea

mitjançantÒperes i succedanis | Viles i Gents.

Pelats com un vimi | Viles i Gents.

Pelats com un vimi

(Publicat al Diario de Teruel el disabte 8 de març del 2014)

L’economia ocupa una posició rellevant a la premsa del nostre món, convertida en notícia contínua per la complicada conjuntura mundial. Coneixem los noms dels banquers, dels ministres del ram, de les autoritats financeres internacionals, dels empresaris més rics segons Forbes i d’altres rànkings, de les temudes agències de qualificació que fan i desfan… Al costat de tot este sistema mediàtic de rics i poderosos està la classe mitjana, una massa nombrosa en descens, i els pobres sense nom. Són nivells diferents que no tenen connexió entre ells a la manera dels estaments de l’Ancien Régime. Envoltant-ho tot, los tecnicismes del gremi econòmic (actius, índexs, preferents, cotitzacions, PIB, prima de risc, minijobs…) han passat al lèxic estàndard dels profans en la matèria, que continuen sense entendre-la.

Ara els indicadors prenen vida pròpia i mos anuncien un panorama optimista, que solament noten a l’estament superior: un circuit del luxe que viu una happy hour sense fi. I així entre els que estan damunt i els demés va obrint-se una bretxa cada volta més gran. És l’acabament del somni de la classe mitjana, patidora pacient de retallades o, més dramàticament, espectadora d’un atur que es fa endèmic. De l’aurea mediocritas (la daurada mitjania que predicava Horaci) pel treball digne i els drets assegurats al buit de la falta d’ingressos i perspectives, pitjor quan avança l’edat. Si bona part de la societat occidental, que s’havia malacostumat al benestar de l’alegre consum, viu ara les renúncies quotidianes, alguns dels seus han caigut dins del forat sense solució de la pobresa endèmica. Nous temps difícils, que va descriure Dickens al segle XIX, o els temps moderns que filmar en blanc i negre Charlot, ara en pantalla de plasma de molts colors. Lo resultat pareix més dur per comparació amb allò que va ser: dels nous rics al nous pobres, pelats com un vimi. No podem fer massa cas als gurus de la ciència predictiva econòmica que parlen de brots verds, impossibles de créixer a vimis que fa temps que estan secs.

María Dolores Gimeno

15 | març | 2014 | Viles i Gents.

Les misèries del Matarranya al Dow Jones

(Publicat a La Comarca, 14/3/2014)

Natxo Sorolla

Fa algunes setmanes reflexionàvem a este espai sobre els nivell de globalització de l’economia del Matarranya, bàsicament agrícola i ramadera. Als inversos internacionals en ocasions els és més rendible invertir en les produccions futures de cereals que no en petroli, i per tant, lo preu del prenso puje a gust de les cotitzacions internacionals, i el preu del gorrino varie pels moviments càrnics de les superpotències econòmiques. I és que en la societat de la informació, val més la informació sobre els valors futurs que el propi producte que comprem o venem.

Al Matarranya, los efectes socials d’esta globalització són clars: l’entramat bàsic de l’economia matarranyenca és l’empresa familiar, i la cooperativa és la ferramenta de comercialització i abaratiment de serveis. Per això, la fluctuació dels mercats jugue males passades a les empreses familiars, que no tenen suficient capacitat per a suportar canvis de preu polaritzats.

I mentre, en tertúlies nocturnes, és habitual sentir afirmacions com «quan lo gorrino anave car no tos queixàveu tant», o «cap any hi ha bona collita per a l’agricultor, sempre queixant-tos». En lo fons, són les tertúlies de la misèria. Perquè de misèries discutim. La piràmide de població del Matarranya està completament envellida. Només cal analitzar els èxits del sistema d’empresa familiar si observem lo número de fills i filles d’agricultors i grangers del Matarranya que han seguit lo negoci dels seus pares, o s’han pogut quedar a viure al seu poble. Al sector primari encara no ha arribat lo sou fix a final de mes, la setmana anglesa, i les vacances pagades. I això és lo que es va a buscar a fora. Evidentment, tenim un futur ben fotut. Que només és conseqüència de la misèria present.

Podem discutir si el cotxe d’un és més gran que el de l’altre, però les empreses familiars del Matarranya no deixen de ser un bolet en el marc global, que poden desaparèixer en una bufada del Dow Jones. I mentre, algunes vies per a millorar la posició del nostre producte al mercat implosionen per l’eterna divisió implícita entre misèries. Això sí, el que no és una misèria són los sous que s’emportave algun (miserable) gerent (de misèries).

. : EN PRIMERA PERSONA. UN “CAMI DE SERPS” ANOMENAT “JUSTÍCIA”..

EN PRIMERA PERSONA. UN “CAMI DE SERPS” ANOMENAT “JUSTÍCIA”.

 

. : JORGE ESPAÑOL FUMANAL. ETERN ASPIRANT A “ARAGONES DEL AÑO”.

JORGE ESPAÑOL FUMANAL. ETERN ASPIRANT A “ARAGONES DEL AÑO”

CONSELL PELS INCAUTS QUE S’ATREVEIXEN A POLEMITZAR AMB UN ADVOCAT.

1.- Eviteu sempre l’enfrontament.

2.- Si entreu en polèmica o conflicte amb un advocat heu de tenir clar que aquesta discussió pot constar de 2 parts:
2.1.- Una primera part en la qual les regles són d’igual a igual, els 2 podreu debatre fent servir la paraula o la literatura.
Quan aquesta primera part es decanta cap al teu costat l’advocat pot posar en marxa la segona fase.
2.2.- Si l’advocat creu que en aquesta primera fase no s’hi ha trobat còmode, que els  teus arguments han estat més consistents, si l’hi has descobert mentides, si l’has fet enfadar… i les paraules/literatura per a ell s’han exhaurit… aleshores l’advocat posa en marxa la segona fase.

3.- En aquesta fase sempre guanya l’advocat
Amb una denúncia, una querella criminal, la polèmica es resol per la via ràpida . És molt probable que el advocat denunciant perdi el judici o vegi com la seua denúncia queda arxivada. S’ha de dir que a ells aquest procés no els hi ha suposat cap cost. En canvi, el denunciat guanyador ha hagut de pagar el seu advocat, el seu procurador….
Arribo a la conclusió que en aquest “camí de serps” que és la justícia, l’advocat sempre guanya.

Com diu l’amic Manel Riu a tot això exposat anteriorment cal afegir (presumpta, presumpta, presumpta!)

L’Any Desideri Lombarte, present en la Trobada de Dones | Comarques Nord.

La Trobada Comarcal de Dones celebrada este cap de setmana a Pena-roja també va estar marcada per l’Any Desideri Lombarte que s’ha declarat al Matarranya. Seguint amb l’originalitat de la trobada passada, on les dones de La Portellada van fer entrega d’un passaport a cada assistent, enguany la Dona Pena-rogina va preparar un distintiu on apareixien les Roques de Masmut i la declaració de l’Any Desideri, amb la poesia de la Pastoreta de l’il·lustre escriptor local. Enguany, Pena-roja commemora 25 anys de la mort d’en Desideri.

Pastoreta, pastoreta
de corders i cabrits blancs,
te’n vas en la cistelleta
pels camins i pels bancals.

Portes una trena llarga,
portes devantal brodat,
portes faldetes de sarga.
I què portes més avall?

Portes bruseta de seda,
i el botó desbotonat.
I davall de la bruseta
jo no sé que deus portar.

Què deus portar pastoreta
perquè a mi m’agrado tant?

Els joves de Pena-roja confirmen que hi haurà Franja Rock 2014 i que serà el pròxim 21 de juny | Comarques Nord.

Hi haurà Festival Franja Rock 2014. Així ho ha confirmat l’Associació de Jóvens de Pena-roja, entitat que al llarg dels últims 13 anys ha portat el timó del festival de rock més veterà que té el Matarranya. Enguany, el Franja Rock serà el 21 de juny, per a les Festes de Sant Joan, i durant eixe cap de setmana estan previstes un munt d’activitats dirigides als jóvens del territori. Tot i que encara no s’ha tancat la programació d’actes, està previst seguir amb la línia dels últims anys, fent xarrades, tallers, tast de productes de la terra i cerveses i música. El gros del festival serà el concert nocturn, que este 2014 s’espere prou potent. De cara a les pròximes setmanes s’anirà confirmant el cartell.

Taller de luengas i llengües, sabado 29 marzo |.