La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Llitera
El govern d’Aragó persisteix en la marginació del català – VilaWeb.
Elimina el Premi Nicolau de literatura, subscripcions de Temps de Franja i el projecte Jesús Moncada
Després de tirar endavant una llei de llengües que desprotegeix el català a la Franja de Ponent, el govern d’Aragó ha continuat fent passes per esborrar-ne la presència en diversos àmbits de la vida cultural i institucional. Fa unes setmanes va anul·lar vint-i-nou subscripcions de la revista Temps de Franja, de manera que les escoles de la Franja s’han quedat sense l’única revista editada íntegrament en català al territori. Ara l’Institut d’Estudis del Baix Cinca ha denunciat la supressió de l’històric Premi Nicolau de Literatura i de projecte d’animació Jesús Moncada.
La revista Temps de Franja perilla de desaparèixer, tal com expliquen des de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA), una de les entitats que edita la revista, dins la Iniciativa Cultural de la Franja. És una revista mensual que s’edita des del 2000. Ara una part ja ha deixat de publicar-se en paper i és tan sols digital. El govern ha adduït motius de pressupost per anul·lar aquestes subscripcions, i ha negat a l’ASCUMA que tingui res a veure amb la llengua de la revista ni amb les referències que s’hi fa als Països Catalans, segons que explicava Cèlia Badet, una portaveu de l’ASCUMA.
La distribució de la revista es realitza principalment a través de la subscripció: actualment en té uns 800. I també es pot trobars als quioscos i llibreries de la Franja, al preu de 2,30 euros. La tirada total és de 1.050 exemplars.
La supressió del Premi Nicolau
El Govern de l’Aragó també ha fet públic recentment en un Butlletí Oficial que suprimeix l’històric Premi Literari Guillem Nicolau, perquè passa a fusionar-lo amb els premis en llengua aragonesa i en retira, a més, la dotació econòmica i passa a tenir només caràcter honorífic. ‘Respecte dels premis Arnal Cavero i Guillem Nicolau, sembla més oportú fusionar les convocatòries perquè tots dos estan dirigits a estimular la creació de les llengües pròpies d’Aragó, passat a denominar-se des d’ara Arnal Cavero Guillem Nicolau’, deia el butlletí.
L’Institut d’Estudis del Baix Cinca es queixa: ‘El premi híbrid Arnal Cavero-Guillem Nicolau amaga l’existència de les nostres dues llengües: l’aragonès i el català, i les converteix en una sola ‘lengua-aragonesa-del-área-septentrional-y-oriental’. La intenciód ‘aquesta convocatòria és fer desaparèixer la denominació i la mateixa llengua catalana del nostre panorama lingüístic, posant-la en calçador en una amanida de dialectes i modalitats lingüístiques d’una suposada única llengua regional.’
S’acaba el projecte Jesús Moncada
La mateixa entitat recorda que l’octubre del 2011 la Conselleria d’Ensenyament del Govern d’Aragó va comunicar el cessament del Projecte d’Animació Cultural Jesús Moncada. Aquest projecte va començar el curs 2000-2001 amb l’objectiu de reforçar i revaloritzar les classes de català a les escoles de la Franja, portant a les aules escriptors, cantautors, grups musicals,
exposicions, tallers, etc. en aquesta llengua.
El projecte va aconseguir amb èxit apropar la cultura feta en català als alumnes de les nostres comarques, amb gairebé 800 activitats. En aquest sentit, el projecte va donar a conèixer els nostres autors i les nostres varietats locals. ‘El tancament va trencar el vincle que el projecte
establia entre l’escola i el medi cultural natural del territori on es desenvolupa’, protesta l’entitat.
«The talking dead» (‘Els parlants morts’, si fa no fa) | L’esmolet.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja n. 117, abril 2013
Darrerament m’ha tocat de parlar de la Franja en entrevistes i presentacions. Hauria pogut dir allò de l’Umbral «he venido a hablar de mi libro», però Licantropia és pensat, escrit, transcorre i usa en gran part el català del Matarranya. Per tant, és un tribut que em toca pagar amb molt de gust. La Franja és, a la Catalunya Vella, un exotisme, malgrat la paranoia pancatalanista dels «no-hablamos-catalán-y-a-mucha-honra». Per a estalviar-me divagacions, els hi dic, als que pregunten, que el català està prohibit de facto a la nostra terra. Això no és del tot exacte, perquè actualment està pitjor que prohibit: s’està esborrant la seua existència. El nostre govern, elegit per la majoria dels aragonesos, s’ha posat a imitar el «pare» Stalin en la seua dèria per suprimir definitivament el rastre i el record dels dissidents (de les fotos, dels documents, etc.). El govern aragonès fa el mateix quan li lleva el nom a la llengua i la dissol en l’àcid de la no-existència; estrangula tota iniciativa per dignificar-la (les vint-i-nou subscripcions de Temps de Franja, per exemple, o la dotació econòmica del Guillem Nicolau). Però aquí seguim, com fantasmes dins els llimbs, parlant encara, escrivint fins i tot, una cosa que no té nom ni matèria. I la majoria de votants aragonesos sense saber-ho.
L’altre dia escrivia sobre els «Walking wired», però avui toca fer-ho de nosaltres, els «Talking dead». Per sort, com ja saben els seguidors de la sèrie, si et mossega un zombi t’hi converteixes. Per això fóra bo que anéssim escampant el nostre bell idioma, a mossades verbals, si cal. Potser encomanarem el do de llengua als monolingües recalcitrants i als xapurrejadors diglòssics.
Ecos de una charla en ZL | Zaragoza Lingüística.
El pasado lunes 11 de marzo, como sabéis, tuvimos la suerte de contar con el Dr. Javier Giralt, profesor titular del área de Filología Catalana de nuestro Departamento, quien nos habló de los nombres que ha recibido la variedad hablada en la denominada “franja aragonesa” y nos dio razones lingüísticas de que se trata de la lengua catalana.
A raíz de esta conferencia, nuestros compañeros de radio unizar le hicieron una entrevista. Podéis escucharla aquí mismo.
Las Cortes de Aragón se oponen a las servidumbres del aeropuerto de Alguaire – Radio Huesca.
Las Cortes de Aragón acordaban por unanimidad instar al Gobierno de Aragón a que se dirija al Ministerio de Fomento para solicitar la urgente derogación o corrección del Real Decreto 1422/2012, de 5 de octubre, por el que se establecen las servidumbres aeronáuticas del aeropuerto de Lleida-Alguaire para el territorio altoaragonés.
El diputado portavoz del Partido Aragonés (PAR) en la Comisión de Obras Públicas, Manu Blasco, era el encargado de defender la continuidad de las acciones puestas en marcha en defensa de las competencias e intereses, tanto autonómicos como municipales, derivados de las servidumbres aeronáuticas del aeropuerto de Lérida-Alguaire.
En la versión aprobada por unanimidad, se insta al Gobierno de Aragón a que se dirija al Ministerio de Fomento para solicitar la urgente derogación o corrección del Real Decreto 1422/2012, de 5 de octubre, por el que se establecen las servidumbres aeronáuticas del aeropuerto de Lleida-Alguaire, en el sentido de observar y respetar la participación y competencias de la Comunidad de Aragón, y para que establezca la mejor fórmula de cooperación entre el Ministerio de Fomento y los Gobiernos autonómicos de Aragón y Cataluña para buscar la mejor solución a este asunto consiguiendo optimizar el ejercicio de las competencias de las administraciones implicadas, para cumplir así los establecido en los respectivos Estatutos de Autonomía en cuanto al alcance territorial y efectos de las competencias.
De este acuerdo unánime, se remitirá copia al Ministerio de Fomento, a la Generalitat de Cataluña, a la Diputación Provincial de Huesca, a la Delegación del Gobierno en Huesca, a la Delegación del Gobierno en Lleida, a las comarcas de Cinca Medio y La Litera y a los municipios afectados.
A partir del minut 6
L’Atzucac / Emma Zafón
El “pollo” del aragonés oriental
El aragonés oriental nació en 1995 en Valencia fruto del Pacto del Pollo. No fue el baile del verano en el ecuador de los noventa sino el matrimonio político entre el PP de Eduardo Zaplana y el grupo de extrema derecha Unió Valenciana.
Éstos últimos habían basado sus campañas electorales en la acérrima defensa de que el valenciano y el catalán eran lenguas diferentes (que, por si acaso, no lo son), consiguiendo captar al electorado anticatalanista. La mente privilegiada de Zaplana alcanzó a comprender que si absorbía esta corriente ideológica en su partido, conseguiría hacerse con la mayoría absoluta en los comicios de 1999. Sí, hubo un tiempo de minorías para el PP. El murciano lo consiguió, y no solo eso. Sentó un precedente para que sus compañeros de partido en comunidades catalanoparlantes fuera de Cataluña siguieran sus pasos. Poco a poco, su maniobra ha convertido a los hablantes de la Franja al “aragonés oriental” y a los de Baleares a la “lengua cooficial diferente al castellano”.
El no-catalán gana elecciones por doquier infravalorando a quienes conservan el sí-catalán como lengua materna. La clave del éxito es no pronunciar la palabra maldita, convertir este idioma que utilizan unos diez millones de hablantes en el Bárcenas de la lingüística, el Lord Voldemort de las lenguas cooficiales. Si bien el nombre que se le da es lo de menos, el escaso respeto que recibe de las instituciones es lo de más. Los catalanoparlantes no son comunidades tribales que cayeron en la marmita del bilingüismo para resistir ante nada. Son ciudadanos que merecen una acertada política lingüística que se sostiene en tres ejes: educación, estandarización y normalización. Educación para aprender a leer y a escribir en catalán, estandarización para regular su uso en cada zona y normalización para que sea una herramienta de comunicación a todos los niveles en las cinco comarcas aragonesas. Aunque quizá con tanta exigencia llegue un día en que nos recriminen que hemos hablado catalán por encima de nuestras posibilidades.
Próxima actividad: marzo de 2013 | Zaragoza Lingüística.
El próximo 11 de marzo, lunes, a las 18:00h, en el Aula Magna de la Facultad de Filosofía y Letras, el profesor Dr. Javier Giralt Latorre, compañero del área de Filología Catalana de la Universidad de Zaragoza, nos presentará la conferencia:
“Llamar a las cosas por su nombre: ¿catalán o aragonés oriental?”
A nadie le resulta ajena la polémica que suscita sociopolíticamente el reconocimiento del catalán en tierras aragonesas, en la Franja de Aragón, y más aún la denominación de la “lengua y las modalidades lingüísticas” de dicho territorio (por ser fieles a la nomenclatura utilizada en el Estatuto de Autonomía de Aragón). En esta charla se repasarán los nombres que se han dado a la lengua que se habla en la Franja, partiendo de los apelativos aplicados por los propios hablantes, pasando después a los utilizados en la legislación aragonesa, para llegar, en fin, a la etiqueta de aragonés oriental, la que está ganando terreno últimamente entre algunos sectores. El propósito es ofrecer datos suficientes para ratificar que en la Franja se habla catalán y no otra cosa.
Esperamos que os resulte interesante nuestra oferta y que podáis acudir a esta cita que, como suele ser habitual en ZL, es de entrada libre y gratuita.
Un 90% de descuento en publicaciones editadas por el Instituto de Estudios Altoaragoneses
Para disminuir el stock de publicaciones en nuestro almacén, el Instituto de Estudios Altoaragoneses realiza una nueva oferta de descuentos, válida hasta el día 31 de marzo de 2013.
Las personas interesadas en adquirir alguna publicación de este listado, pueden pasar por la sede del IEA o solicitarlo por correo electrónico (iea (arrova) iea (punt) es) y se enviará contrarreembolso.
Plurilingüismo y escuela en Aragón. Un estudio sobre las actitudes ante las lenguas aragonesas (aragonés, castellano y catalán) y las lenguas extranjeras
Por Ángel Huguet Canalís
Este libro analiza las actitudes de los escolares ante las lenguas propias de Aragón (aragonés, castellano y catalán) y dos de las lenguas extranjeras más próximas a la sociedad aragonesa (francés e inglés). El estudio se llevó a cabo con una muestra representativa de los centros de ESO ubicados en el territorio aragonés, que, a la luz de los resultados obtenidos, también en esta cuestión dista mucho de ser homogéneo. A nuestro entender, la escasez de investigaciones que incidan sobre las actitudes lingüísticas en Aragón justifica plenamente el esfuerzo invertido, pero la necesidad de la tantas veces postergada Ley de Lenguas de Aragón ha sido, en definitiva, el mayor acicate para aproximarnos a las perspectivas futuras de nuestro patrimonio lingüístico y cultural desde la óptica de los que hoy son el futuro y pronto serán el presente en nuestra Comunidad: los escolares aragoneses.
ISBN 84-8127-174-8. Huesca, 2006. 142 pp.
Precio: 12 €. Oferta: 1,20 €
Bllat Colrat! Literatura popular catalana del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça. (3 vols)
Editada en colaboración con la Diputación General de Aragón, el Institut d’Estudis del Baix Cinca y el Institut d’Estudis Ilerdencs, esta obra consta de tres volúmenes, dedicados respectivamente a “Narrativa i Teatre”, “Cançoner” y “Gèneres etnopoètics breus no musicals”.
ISBN 84-87861-24-5. Calaceite, 1997. 405 pp.
Precio: 21,04 €. Oferta: 2, 11 €
Ramón J. Sender (1924-1939). Periodismo y compromiso
Por José Domingo Dueñas Lorente
“… leer este libro equivale a hacer un viaje a una España áspera, cruel, apasionada y generosa en la que Sender buscó incansablemente la inocencia […]. Y el viaje se realiza a través de un rico universo de periódicos y revistas”, en los que el autor ha localizado y estudiado unos 950 escritos senderianos.
ISBN 84-8127-028-8. Huesca, 1994. 488 pp.
Precio: 16,83 €. Oferta: 1,69 €
El aragonés del siglo XIV según el texto de la Crónica de San Juan de la Peña
Por Francho Nagore Laín
Este estudio lingüístico de la Crónica de San Juan de la Peña se inscribe en el intento por abordar un texto medieval aragonés representativo de la scripta del siglo XIV. El hecho de que del mismo se conserven diversas versiones en latín y catalán ha permitido al autor señalar con precisión la descripción sistemática de lo propiamente aragonés, tanto en lo relativo a la grafía como a la fonética histórica, la morfología, la sintaxis o el léxico. El texto de la Crónica constituye, al decir de los historiadores, «la Historia de Aragón más autónoma y completa del período medieval», ya que «el resto son biografías o relatos de reinados concretos». Desde el punto de vista lingüístico, es sin duda un documento de excepcional relevancia para el conocimiento del aragonés, ya que refleja el estado de la lengua con una gran fidelidad.
ISBN 84-8127-134-9. Huesca, 2004. 655 pp.
Precio: 30 €. Oferta: 3 €
El aragonés del Biello Sobrarbe
Por Chabier Tomás Arias
Este libro representa una exhaustiva descripción del aragonés hablado en la zona del Biello Sobrarbe, área que se corresponde aproximadamente con el antiguo condado del Sobrarbe y que el autor ha encuestado de forma sistemática para su realización. Incluye asimismo un completo vocabulario, en el que se recoge el léxico general de la comarca, y abundantes testimonios de literatura de tradición oral. En palabras del autor, este libro puede ser “un instrumento útil más para profundizar en la configuración de una koiné, de un modelo culto de aragonés: única posibilidad de supervivencia para nuestra lengua”.
ISBN 84-8127-095-4. Huesca, 1999. 388 pp.
Precio: 19,23 €. Oferta: 1,93 €
Les escoles de la Franja es queden sense l’única revista íntegrament en català – VilaWeb.
El govern aragonès anul·la les subscripcions escolars
El govern aragonès ha anul·lat vint-i-nou subscripcions de la revista Temps de Franja. És una altra envestida al català, marginat pel PP amb la nova llei de llengües. Són les vint-i-nou subscripcions que arribaven a les escoles de la Franja, de manera que s’han quedat sense l’única revista editada íntegrament en català al territori.
De fet, Temps de Franja perilla de desaparèixer, tal com expliquen des de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA), una de les entitats que edita la revista, dins la Iniciativa Cultural de la Franja. És una revista mensual que s’edita des del 2000. Ara una part ja ha deixat de publicar-se en paper i és tan sols digital.
El govern ha adduït motius de pressupost per anul·lar aquestes subscripcions, i ha negat a l’ASCUMA que tingui res a veure amb la llengua de la revista ni amb les referències que s’hi fa als Països Catalans, segons que explica Cèlia Badet, una portaveu de l’ASCUMA. Però l’entitat és ben conscient de les agressions i el menyspreu del govern aragonès al català de la Franja.
Badet, a més, es manifesta molt crítica amb les institucions de Catalunya: ‘La revista està condemnada, i els qui haurien de donar-hi suport no en donen.’ Destaca que no han rebut mai cap suport del govern català ‘ni de cap d’aquests que enarboren la bandera i s’omplen la boca parlant de nosaltres’.
Ara les entitats editores de Temps de Franja es reuniran i decidiran si continuen publicant-la o no, tenint en compte la manca total de suport institucional.
El govern d’Aragó cancel·la les subscripcions de Temps de Franja | Lo finestró del Gràcia.
Fa dues o tres setmanes, el govern d’Aragó (PP-PAR) va cancel·lar 29 subscripcions de la revista Temps de Franja, corresponents a les escoles de la Franja. La persona que va trucar a l’Associació Cultural del Matarranya va donar a entendre que era una mesura d’estalvi, que havien donat de baixa totes les subscripcions i que no tenia res a veure amb les característiques i llengua de la revista. El lector pot pensar el que vulgui, tot i que el resultat és que les associacions editores de Temps de Franja es queden sense aquesta aportació o subvenció indirecta, fen més difícil encara el funcionament de la revista. I per altra banda, es priva als nens de les escoles d’una eina de cultura i coneixement de la llengua pròpia.
La crisi és una bona ocasió per barrejar cultura, estalvi i ideologia. El resultat no és altre que: l’aculturització del poble, l’uniformisme cultural i ideològic, i en el cas de Temps de Franja, l’anorreament de la llengua catalana a l’Aragó, o tal vegada una volguda agressió directa.
Han mort els premis literaris d’Aragó | Lo finestró del Gràcia.
Amb data u de març el BOA (Butlletí Oficial d’Aragó) publica un vergonyós decret regulador dels premis de creació literària i del llibre d’Aragó. No dedicaré massa temps a explicar el seu contingut, propi d’un govern PP-PAR, al qual li fa nosa la cultura i odia les llengües pròpies com ho demostren dia rere dia. Per a ells la cultura i la lingüística son sinònims d’ideologia i desinformació.
Resumint: el “Premio de las Letras Aragonesas”, el “Premio Miguel Labordeta”, el “Premio Trayectoria profesional en el sector del Libro” i el “Premio mejor editado” seran honorífics, altrament dit, sense dotació econòmica.
El “Premi Guillem Nicolau” en català i el “Arnal Cavero” en aragonès es refonen —sembla oportú fusionar, diuen— en un, anomenat “Premio Arnal Cavero-Guillem Nicolau” per a treballs escrits “en qualsevol de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó” i la seua finalitat és “contribuir a la conservació y difusió del patrimoni lingüístic aragonès” i “estimular la creació”. Quin rostre! Quines i quantes són les llengües pròpies d’Aragó i quantes són les seues modalitats? Això no ho diu el decret. Són deu, cent, mil, una per poble? Esclar, tampoc tindrà dotació econòmica. Tot i que amb un cinisme, digne de la pitjor escola filosòfica, diuen al decret que donaran autorització per a que el llibre premiat el puguin publicar en qualsevol editorial i indicar la referència al premi. Quines penques! Però si en compte d’un honor serà un deshonor fer esment al govern d’Aragó.
Ho tenien prou fàcil justificant-se que no hi ha diners i prou, però no, es carreguen els premis amb escarni de tots els autors aragonesos i humilien els parlants del català i l’aragonès.
Si algú té la gosadia de presentar-se gratia et amore als premis 2012, sapigueu que ho podeu fer fins el 20 de març.
Ad honorem Aragonie
Esta “joteta” podria cantar-la la consellera de Cultura d’Aragó, el dia del lliurament dels premis literaris d’Aragó a ningú.
Ni es lengua el aragonés
ni nadie habla catalán
y Aragón tiene mil lenguas,
le dice el Ebro al Pilar.
ALEJANDRO MAÑO
Alejandro Maño no és pas un home com un altre, sinó que és ben bé com tots els altres; vull dir que és l’aragonès arquetípic, el més aragonès dels aragonesos o, més aviat, la mitjana de tots ells. I és que Alejandro Maño no és ni alt ni baix, ni prim ni gras, ni ros ni bru (per bé que a Osca, especialment al Somontano, hi ha molts rossos, i al Baix Aragó molts morens). És possible que siga cellajunt i potser té el nas un xic xatet, però només és possible. Ah! Abans que hi veieu inconvenients, he triat un Alejandro, perquè, a més de l’homonímia amb Alexandre el Gran, m’interessa especialment de subratllar un caràcter una mica masclista. Res d’especial, o, com a mínim, res de sorprenent en aquest racó de món.
No és veritat que Alejandro Maño siga un tossut vocacional, un caparrut de vici, un baturro d’ací t’espero. N´´es, però com qualsevol altre individu de cultura mediterrània. Los aragoneses llevan la fama, per los catalanes cardan la lana (ho deia ma mare, inflamada de fervor regional i “con retintín”). Segurament l’ Alejandro viu a ciutat ( a Saragossa?), o en una població gran o mitjana I possiblement té algun estudi, i una feina digna. Ha viatjat més aviat poc, però és mitjanament llegit. Potser menja massa, potser beu una mica. En tot cas té excés de colesterol (l’ efecte choricico i morcillica) i els dies de festa sua i alça massa la veu (iaxò no ho fa l’aigua). Menja i beu coses de tota la vida, perquè ell no és espcialmenbt donat a tastar les coses noves. És un repatani, i ací és on comencen els problemes. I és que el nostre Alejandro és una mica malagradís. Té por de la innovació, li fan basarda els canvis radicals. Però ,d’una altra banda, pareix que té Un bri d’envegeta cap als que no comparteixen aqueixa condició. Té temor de quedar-se enrere, de no arribar-hi, que li passen al davant; però no gosa de fer passes decidides cap a la incertesa. I, quan les coses, a causa del seu conservadurisme malaltís, no ixen com ell voldria, veu el fantasma del contuberni, experimenta la sensació que té en contra el món sencer. És simptomàtic el poc que li agrada viatjar. Només es troba bé amb les certeses quotidianes de Salou, envoltat dels mateixos veïns d’ escala de la seua vila. Algun cop ha anat a França, però no li agraden els francesos, principalment perquè parlen francès. En definitiva, són com catalans que han reeixit a ser ells mateixos, cosa que contradiu l’ordre natural de les coses, i això el posa especialment nerviós. Ell es considera, i fins a cert punt se sent, aragonès, i li agraden els símbols regionals, per molt tòpics i rancis que siguen; però tampoc no vol que se’n faça un gra massa. La sola idea d’alterar l’estatus li causa un gran neguit.
Per això, i per desgràcia, Alejandro Maño no entendrà mai la diversitat interna d’ Aragó. Mi l’entendrà ni l’ acceptarà, ni la cultural ni, encara menys, la lingüistica. A Aragó sempre s’ha parlat castellà. N’hi ha que parlen prou diferent; una cosa vella, al nord, que és francament antiestètica. I, a més, ara l’ escriuen amb molta z i molta b alta. Com un castellà malfargat i carregat de catalanades i gavatxades. Pretendre que això és una llengua és com una broma de mal gust. I quatre radicals que ho volen imposar a tothom. Pa joder . I. A l´est, encara pitjor. Allà sempre han parlat, la gent toixarruda, una barreja infumable de castellà i català, i ara, per influència de quatre i pels voltors aquaitent de Catalunya estant, pretenen que tinga tots els drets com una llengua de debò, com a Catalunya i a Euskadi.
El temps passa i Marcel·lí Pa i Vi es dedica a tocar la gaita, o el flabiol, no fos cas que perdés algun vot. I a mi em vénen al cap els vells redolins joteros de La Bullonera: “ qué envidia nos tienen en todo Madrid: que no son tan nobles, ni brutos ni pobres como los de aquí”.
Ramon Sistac
(Temps de Franja 88, Juliol-agost 2009)