La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: LliteraMoviment Franjolí per la Llengua: Catalans inconscients o aragonesos de llengua catalana?.
Catalans inconscients o aragonesos de llengua catalana?
La mare de tots els debats. Saber què són i com es senten els habitants de la Franja és una de les qüestions que més han obssessionat a diferents autors a banda i banda del riu cinca. El fet que dintre d’un estat espanyol, que es vol a si mateix uniforme, no coincideixi sempre la frontera autonòmica amb l’adscipció lingüística i cultural de cada ens autonòmic és un dels més grans maldecaps que les elits espanyoles han patit i pateixen, i no deixa de ser una de les grans contradiccions internes d’un estat que no es reconeix com a plurinacional.
A aquesta pregunta, tan complicada, de si a la Franja coincideixen identitat territorial amb identitat lingüística respon amb una extrema senzillesa el cantautor Anton Abad (veure vídeo), que diu “Jo sic d’esta terra i per tant em sento d’ací, però la meva llengua és la catalana i no diré que parle altra cosa”. O sigui que, segons esta visió, estaríem davant de l’estereotip d’un “aragonès de llengua catalana”, on una conscienciació lingüística plenament en català no predetermina una identitat catalana.
Arribats a aquest punt la pregunta és obligada; llengua és igual a nació? i la resposta, ho reconeixem, supera les nostres possibilitats per més que hem de reconèixer l’extraordinària complexitat del cas franjolí, un territori fronterer de fa segles, amb uns referents culturals oposats als límits administratius que l’haurien d’identificar. Pensem, per exemple, en el cas que, com escrivia Josep Espluga al text que citarem avall, quan Espanya, pels volts del segle XIX, es vol configurar en províncies, una gran part dels pobles aragonesos fronterers a Catalunya (en sa majoria catalanòfons però no tots) expressen el seu desig que la veïna Lleida sigui cap de província i adscriure’s amb ella, sense que el fet històric de pertànyer l’antic regne d’Aragó fos en detriment d’aquella realitat social i econòmica, expressada llavors en un anhel que mai no es realitzà.
Una altra pregunta que queda enlaire és fins a quin punt la deficient conscienciació lingüística dels habitants de la Franja (nom i unitat de la llengua catalana, per exemple) fa que no arreli una identitat nacional catalana?
A tot això, cal afegir-hi la gairebé nul·la vertebració d’aquest territori allargassat que anomenem “Franja”, sense cap cohesió interna dins seu, fet que ajudaria a fer pinya en la consciència lingüística franjolina i, ja per últim, si el fet de la negació continuada del fet cultural franjolí a dins l’Aragó pot derivar en un rebrot de la societat civil en favor de la llengua catalana, amb la seva conseqüència quant a la identitat.
Aquest conflicte irresolt entre llengua i identitat és posat a sobre de la taula per part d’en josep Espluga (2008), una lectura que recomanem molt i molt per entendre un xic més aquest cas tan particular i que enllacem aquí sencera, com a font de debat i reflexió:
“Una Franja, dues fronteres i diverses identitats socials amagades”
EL ARNAL CAVERO Y EL GUILLÉN NICOLAU “SE VAN A FUSIONAR EN UN SOLO PREMIO”.
Fuente: Heraldo de Aragón (edición papel)
Os premios ta literatura en aragonés y catalán d’o gubierno se fusionarán en uno solo | Arredol
gen. 21Os premios ta literatura en aragonés y catalán d’o gubierno se fusionarán en uno solo | Arredol.
O gubierno contina fendo tot lo posible ta no negar a realidat trilingüe d’Aragón
Os ganadors d’os premios chunto a Humberto Vadillo (Foto: Marc Martí)
O gubierno d’Aragón tien a intención de fusionar os premios Arnal Cavero y Guillen Nicolau, t’a literatura en aragonés y catalán respectivament, en un solo premio, seguntes informa Heraldo de Aragón en a suya edición impresa. Iste premio “será ta obras escritas en qualsiquiera d’as luengas u modalidatz lingüisticas d’a nuestra comunidat”. L’articlo no i aclara si se bi incluye o castellano y as suyas modalidatz.
Istos premios yeran convocaus todas as anyadas ta obras escritas en as dos luengas propias d’Aragón. En a zaguer edición Carles Téres y Óscar Latas estioron os ganadors a qui les entregó o premio o director cheneral de cultura Humberto Vadillo. En o suyo discurso, o politico dició que caleba esfender un “patrimonio milenario”, encara que evitó nombrar a las luengas por o nombre suyo.
Fa bells diyas, Chunta Aragonesista ya s’alarmó de que no s’hese feito a convocatoria que, por un regular, yera feita en istas calendatas, y demandaba explicacions t’o gubierno. As suyas temors pareix que teneban razón y que o gubierno continará a politica lingüistica anti scientifica replegada en a lei de no luengas.
Aquest dilluns 21, es presentarà a Albelda el llibre La llengua catalana en documentació notarial del segle XVI d’Albelda (Osca), de Javier Giralt Latorre. El llibre ha estat editat per l’Ajuntament d’Albelda amb la col · laboració de la Diputació Provincial d’Osca i l’CELLIT
L’acte tindrà lloc a les 18.00 h.
Desconvocats els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero 2012 | Mas de Bringuè.
La Conselleria d’Educació, Cultura i Esports de la DGA no ha convocat els Premis Guillem Nicolau, Arnal Cavero i Miguel Labordeta corresponents a 2012.
Aquests premis, atorgats a obres escrites en català, aragonès i poesia en castellà respectivament, es convocaven anualment el més de juny de l’any anterior, cosa que en aquest cas no es va fer, i al desembre es reunia el jurat per a fallar els premis. Durant el passat mes de gener, en torn a la data de l’aniversari de naixement de Baltasar Gracián es donava a conèixer els noms dels premiats i les obres guardonades.
Fons de la Direcció General de Cultura de la DGA ens van informar que dins del Departament d’Educació, Cultura i Esports “estan redactant les bases d’uns nous premis que es convocaran més endavant”.
Des d’els sectors culturals que defenen i treballen per les llengües aragoneses no oficials s’està estenent el temor que els actuals Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero “es convertiran probablement en un únic premi de Literatura “en lengua o lenguas aragonesas” on es podran presentar treballs en “modalitats orientals i septentrionals”-
L’anunci i la convocatòria d’aquests nous premis podrien esperar a que fos aprovada la nova Llei de Llengües que ara està passant el prescriptiu tràmit parlamentari a les Corts aragoneses. Una altra possibilitat és que els Premis es convoquen abans de l’aprovació de la dita Llei , com una manera d’ obrir pas i aplanar el camí del nou marc jurídic que aquesta marcaria.
Els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero van ser creats per la DGA a la meitat dels anys 80 sent president Santiago Marraco i conseller de Cultura José Bada. Posteriorment, van ser suprimits durant lo govern d’Hipólito Gómez de las Roces (PAR) i van tornar a convocar- se l’any 1995, mantenint una continuïtat fins l’any passat. El primer Premi Guillem Nicolau el guanyà l’escriptor Josep Antoni Chauvell l’any 86, amb la novel·la “L’home de França”. L’últim Premi convocat fins ara va ser guanyat per Carles Terés el 2011, amb la novel·la “Licantropia”.
Moviment Franjolí per la Llengua: Crit d’alarma sobre la llengua a la Franja.
Crit d’alarma sobre la llengua a la Franja
Sempre s’ha dit i venut que la Franja n’era el territori catalanoparlant on es parlava més la llengua en relació amb els seus habitants, una mena d’oasi lingüístic que molts estan veient ara que no responia ben bé a la realitat, per molt que la majoria de la població franjolina hi visqués (i en gran part hi visqui) assiduament en català.
Aquesta realitat sociolingüística i aquest miratge idíl·lic han estat tombats i desmentits, i avui dia les noves condicions de vida i costums del territori sumat a la nova immigració rebuda (que s’expressa en castellà i en altres llengües), i, per suposat, amb l’agravant de la política lingüística del govern aragonès, discriminatòria i negadora de la diversitat cultural present a l’Aragó, està fent que el futur de la Franja ja no parli en la llengua pròpia sinó es reverteix aquesta tendència en la situació actual, on la diglòssia ja es fa (encara) més palesa i les noves generacions adopten el castellà com a lingua franca d’ús social. Molts són els senyals d’alarma que ens hi arriben des de moltes veus amb autoritat en la matèria que, sense cridar al catastrofisme, avisen del dramatisme de la situació de la llengua catalana a la Franja de seguir aquest procés d’aculturització i d’autoodi imperant avui dia al territori.
Ací en tenim uns quants exemples i un veritable avís per a navegants:
*Natxo Sorolla (sociolingüista franjolí): “Entre els nascuts als anys 90 l’ús és molt minoritari, estem en el moment del punt d’inflexió”
“L’ensenyament optatiu pot dependre de professors que han vingut de fora i només són castellanoparlants; per tant, s’hi poden oposar només pel fet que vegin perillar el seu lloc de treball”, conclou.
A l’article “Del txapurreau a l’aragonès oriental” s’acaba dient: “La Franja ha superat tres dècades d’irresolta normalització lingüística en un entorn rural i sense immigració que permetia anar tirant. Però totes les societats, fins i tot les més tradicionals, pateixen canvis i a les cinc comarques catalanoparlants de l’Aragó hi ha ara mateix un ascens important de la immigració vinculada a l’economia agrària, tot i que el punt de canvi es basa en el comportament dels autòctons o d’immigració provinent de la resta de l’Estat.”
*El president de la veïna Diputació de Lleida, Joan Reñé, alertava el passat estiu de com podia influir aquesta nova política lingüística del govern aragonès en les relacions amb els seus veïns lleidatans: “Trenca el nivell de convivència absolut i necessari que la gent de Lleida vol seguir tenint amb la gent de la Franja”, forçant situacions i plantejaments “que van més del que és la realitat quotidiana dels veïns de la Franja”, va explicar. Tot i el contingut de l’esborrany, Reñé s’ha mostrat confiat en què imperarà el “sentit comú” i molts dels veïns de la Franja “seguiran parlant i pensant en català”, com ho han fet durant moltes generacions.” L’encapçalament de la notícia deia: “El català, en perill a la Franja de ponent”.
*Quim Gibert, psicòleg i membre de “Tallers per la llengua” alertava de la situació social a la Franja vers la llengua i condicionava la possibilitat “d’un futur per la Franja de Ponent” al canvi d’aquesta mentalitat imperant de la majoria de població franjolina: “L’evident retrocés lingüístic és una qüestió vista amb força indiferència. Per a la majoria de veïns de Fraga, la llengua que compta, la de debò, és el castellà, que suposadament també és nostra. A l’escola, tant abans com ara, s’inculca, amb burles i males cares, que la llengua dels pares és quelcom obsolet i condemnat a l’extinció. No passem per alt que bona part dels habitants de la Franja són analfabets en la llengua que han popat, de la mateixa manera que també ho van ser les generacions catalanes del franquisme. Amb el panorama que hi ha, l’existent manca de consciència lingüística no és gens estrany.”
*Per últim, un estudi publicat a la UOC de l’Institut de sociolingüística catalana sobre “el català a la Franja d’Aragó”, concloïa amb aquestes afirmacions:
Durán i Lleida y la cantera maña del nacionalismo catalán – ABC.es.
Aragón ha dado conocidas caras a la cantera de CiU, incluso desde Calatayud
Josep Antoni Durán i Lleida, ahora políticamente en sus horas más bajas, es el exponente de esa cantera del nacionalismo catalán surgida en la España de la que reniega la actual CiU liderada por Artur Mas. Durán i Lleida, cabeza visible de Unió Democrática de Cataluña -una de las dos patas de la coalición CiU- y que se sumó meses atrás, muleta en mano, a la manifestación independentista de la última Diada, tiene su cuna en Aragón. Nació en la localidad oscense de Alcampell en 1952, pero eso no le ha impedido presentarse como parte de la «Cataluña nacional».
Nunca ha renegado de origen geográfico, porque para él Alcampell es «un pueblo pequeño de la Franja de Ponent», aunque no exista tal poniente catalán. La realidad es que se trata del levante de Aragón, no una parte del solar de Cataluña.
«Cataluña como país»
Nació, creció, jugó y estudió en Aragón. Sus primeros estudios, en la escuela pública de su pueblo. Luego, en el instituto de la también oscense Tamarite de Litera. Fue ya en su juventud cuando marchó a estudiar a tierras leridanas, donde se licenció en Derecho. Y fue en sus años de estudiante universitario -según ha dejado escrito él mismo- cuando «descubrí todo lo que significa Cataluña como país». En 1979 se estrenó como teniente de alcalde del Ayuntamiento de Lérida. Un año más tarde pasó a ocupar puestos en la Generalitat, en 1982 comenzó su dilatada carrera en el Congreso enlazando legislatura tras legislatura como diputado de CiU, parlamentario europeo, diputado en el Parlamento de Cataluña…
Del Jalón a la Generalitat
Esta conversión de un aragonés en cara visible del nacionalismo catalán se dio también en María Eugenia Cuenca Valero. Si en Duran i Lleida su cuna estaba en un pueblo aragonés a tiro de piedra de Cataluña, la de Cuenca Valero estaba más cerca de Madrid que de Barcelona. Pero eso no impidió que fuera, hasta hace pocos años, una de las caras más conocidas del nacionalismo catalán. Nació en Calatayud en 1947, de familia bilbilitana, de la misma ciudad en la que las Cortes medievales juraron heredero a quien luego sería rey Fernando El Católico. Nació, creció y estudió en Calatayud. Luego en Zaragoza, en cuya Universidad se licenció en Derecho.
Su matrimonio con el empresario catalán Ramón Pla i Nadal supuso el inicio de su tránsito político hacia el nacionalismo. Se incorporó a Convergencia Democrática de Cataluña -la otra pata de CiU-, donde también militaba su esposo. Y llegó la catalinación del nombre: Maria Eugènia Cuenca i Valero, más cómodo para figurar en las listas electorales desde las que empezó a ocupar cargos de relevancia en la órbita del nacionalismo catalán: secretaría general de Enseñanza de la Generalitat entre 1982 y 1986, diputada en el Congreso, número dos del Gobierno de Pujol entre 1992 y 1995, como consejera de Gobernación, y luego diputada en el Parlamento catalán durante dos legislaturas, desde 1999.
Deriva independentista
María Eugenia Cuenca, eso sí, enarboló el nacionalismo catalán, pero sin llegar a pregonar abiertamente el independentismo. De hecho, esa deriva que intuía ya en junio de 2000, en vísperas de un congreso interno de CDC, le preocupaba. En un artículo que publicó por entonces, advertía en tono crítico de los «mensajes» que empezaban a cundir entre sus filas y que eran «percibidos por los ciudadanos como una deriva, un tránsito hacia posiciones alejadas de la centralidad». Y afirmaba que no era el mejor camino. «¿Debe virar CDC decididamente hacia estas nuevas posiciones? Mi respuesta es que no», decía con rotundidad. Apostaba entonces por algo bien distinto de la deriva soberanista marcada por la actual CiU de Artur Mas. Para ella, CDC debía ser -escribía entonces- un partido «líder de la centralidad», agente político enfocado hacia «un grandísimo número de ciudadanos, nacionalistas o no, de expresión castellana o catalana». Casualidad o no, dicho eso su figura empezó a diluirse en CiU hasta acabar por apartarse de la política activa.
La Plataforma No Hablamos Catalán vol cartells només en castellà a la Franja i a Catalunya «.
Els suposats defensors de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya volen suprimir els cartells en català de Catalunya. “Los rótulos en Aragón los escriba en español en letras grandes y en catalán en letras minúsculas”. Segons la Plataforma hauria de ser en castellà perquè els ciutadans de la Franja, “los aragoneses que están limítrofes” els han de llegir en castellà, i no en català.
Segons aquesta associació aficionada a la filologia, “el Ayuntamiento de Almacellas no tiene ningún problema en traducir su topónimo al latín como ‘Almacello’”. Segons aquests aficionats, el llatí mai s’ha parlat a Almacelles, i per tant, cal “traduir” el nom de la població al llatí. Com és sabut, el català d’Almacelles, com el català de la Franja, és l’evolució vernacla del llatí, i el nom original de la població es va llatinitzar del seu origen àrab.
A més, la Plataforma amb seu a Saragossa converteix el seu discurs radical en popular, inventant-se “sol·licituds” del poble aragonès: “los vecinos aragoneses habían solicitado los nombres de los rótulos en español para evitar confusiones”. Evidentment, d’”Almacellas” a Almacelles hi ha tota una confusió.
Arragonán » Blog Archive » De la UNED a la UOC.
(…)
-Poder hacer los exámenes en Zaragoza y no tener que desplazarme. En mi caso, por la UNED tenía que desplazarme a Calatayud o Barbastro.
(…)
Lo único que me había hechado para atrás en un principio era el precio, pero al saber que la matrícula en catalán está subvencionado en un 50% por la generalitat de catalunya, por promoción del idioma, no lo dudé, ya que así el precio queda más parejo.
El eurodiputado Ramón Tremosa pregunta sobre el fracking en Europa – Radio Huesca.
A instancias de CDF (Convergencia Democrática de la Franja), el eurodiputado Ramón Tremosa, se dirigía a la Comisión Europea para preguntar sobre la técnica del fracking o fractura hidraúlica. En el texto, Tremosa hace referencia a una orden del 19 de mayo de 2010, del Departamento de Industria, Comercio y Turismo del GA, por el que se otorga el permiso de investigación de hidrocarburos denominado Turbón nº H22018 situado en la provincia de Huesca.
Tremosa recuerda que, para llevar a cabo esta investigación se utiliza la técnica del fracking, prohibida en países como Francia, Canadá o Irlanda y que puede ocasionar “terremotos, contaminación de las aguas subterráneas, contaminación en las zonas de almacenamiento de residuos y en el trayecto seguido por los vehículos que accederían a las plantas de extracción o aumento de la incidencia del cáncer” según informan diferentes estudios y colectivos.
En Aragón, señala Tremosa, las zonas donde se conceden estos permisos se ubican en el Pirineo, un territorio frágil tanto, desde el punto de vista demográfico como medioambiental, con una gran riqueza tal y como reflejan las numerosas ZEPAS y LICS de la red Natura 2000.
En la Comarca de la Ribagorza existen dos permisos, el Turbón nº H22018 y el denominado como Graus. Ambos permisos afectan a la protección de las aves como cernícalo primilla y el quebrantahuesos y las zonas de nidificación del águila azor perdicera, el milano real y el alimoche, afectado también a diferentes ZEPAS y LICS.
Tremosa pregunta a la Comisión si considera que estas prácticas afectan o pueden afectar a la salud de los ciudadanos y a la calidad de las aguas de los territorios pirenaicos, si pueden afectar a la conservación de las especies en zonas protegidas por la red Natura 2000 o cuáles son los motivos que en unos territorios se prohíben y en otros se realizan estas prácticas.