La Franja

Las Cortes de Aragón se oponen a las servidumbres del aeropuerto de Alguaire – Radio Huesca.

A partir del minut 6

ADAMUZ-ENLLANçATS PER LA LLENGUA

L’Atzucac / Emma Zafón.

L’Atzucac / Emma Zafón

Viernes, 08 de Marzo de 2013 14:17 Emma Zafón

---

El “pollo” del aragonés oriental

El aragonés oriental nació en 1995 en Valencia fruto del Pacto del Pollo. No fue el baile del verano en el ecuador de los noventa sino el matrimonio político entre el PP de Eduardo Zaplana y el grupo de extrema derecha Unió Valenciana.

Éstos últimos habían basado sus campañas electorales en la acérrima defensa de que el valenciano y el catalán eran lenguas diferentes (que, por si acaso, no lo son), consiguiendo captar al electorado anticatalanista. La mente privilegiada de Zaplana alcanzó a comprender que si absorbía esta corriente ideológica en su partido, conseguiría hacerse con la mayoría absoluta en los comicios de 1999. Sí, hubo un tiempo de minorías para el PP. El murciano lo consiguió, y no solo eso. Sentó un precedente para que sus compañeros de partido en comunidades catalanoparlantes fuera de Cataluña siguieran sus pasos. Poco a poco, su maniobra ha convertido a los hablantes de la Franja al “aragonés oriental” y a los de Baleares a la “lengua cooficial diferente al castellano”.

El no-catalán gana elecciones por doquier infravalorando a quienes conservan el sí-catalán como lengua materna. La clave del éxito es no pronunciar la palabra maldita, convertir este idioma que utilizan unos diez millones de hablantes en el Bárcenas de la lingüística, el Lord Voldemort de las lenguas cooficiales. Si bien el nombre que se le da es lo de menos, el escaso respeto que recibe de las instituciones es lo de más. Los catalanoparlantes no son comunidades tribales que cayeron en la marmita del bilingüismo para resistir ante nada. Son ciudadanos que merecen una acertada política lingüística que se sostiene en tres ejes: educación, estandarización y normalización. Educación para aprender a leer y a escribir en catalán, estandarización para regular su uso en cada zona y normalización para que sea una herramienta de comunicación a todos los niveles en las cinco comarcas aragonesas. Aunque quizá con tanta exigencia llegue un día en que nos recriminen que hemos hablado catalán por encima de nuestras posibilidades.

Próxima actividad: marzo de 2013 | Zaragoza Lingüística.

El próximo 11 de marzo, lunes, a las 18:00h, en el Aula Magna de la Facultad de Filosofía y Letras, el profesor Dr. Javier Giralt Latorre, compañero del área de Filología Catalana de la Universidad de Zaragoza, nos presentará la conferencia:

“Llamar a las cosas por su nombre: ¿catalán o aragonés oriental?”

A nadie le resulta ajena la polémica que suscita sociopolíticamente el reconocimiento del catalán en tierras aragonesas, en la Franja de Aragón, y más aún la denominación de la “lengua y las modalidades lingüísticas” de dicho territorio (por ser fieles a la nomenclatura utilizada en el Estatuto de Autonomía de Aragón). En esta charla se repasarán los nombres que se han dado a la lengua que se habla en la Franja, partiendo de los apelativos aplicados por los propios hablantes, pasando después a los utilizados en la legislación aragonesa, para llegar, en fin, a la etiqueta de aragonés oriental, la que está ganando terreno últimamente entre algunos sectores.  El propósito es ofrecer datos suficientes para ratificar que en la Franja se habla catalán y no otra cosa.

Esperamos que os resulte interesante nuestra oferta y que podáis acudir a esta cita que, como suele ser habitual en ZL, es de entrada libre y gratuita.

Un 90% de descuento en publicaciones editadas por el Instituto de Estudios Altoaragoneses

Para disminuir el stock de publicaciones en nuestro almacén, el Instituto de Estudios Altoaragoneses realiza una nueva oferta de descuentos, válida hasta el día 31 de marzo de 2013.

Las personas interesadas en adquirir alguna publicación de este listado, pueden pasar por la sede del IEA o solicitarlo por correo electrónico (iea (arrova) iea (punt) es) y se enviará contrarreembolso.

Plurilingüismo y escuela en Aragón. Un estudio sobre las actitudes ante las lenguas aragonesas (aragonés, castellano y catalán) y las lenguas extranjeras
Por Ángel Huguet Canalís

Este libro analiza las actitudes de los escolares ante las lenguas propias de Aragón (aragonés, castellano y catalán) y dos de las lenguas extranjeras más próximas a la sociedad aragonesa (francés e inglés). El estudio se llevó a cabo con una muestra representativa de los centros de ESO ubicados en el territorio aragonés, que, a la luz de los resultados obtenidos, también en esta cuestión dista mucho de ser homogéneo. A nuestro entender, la escasez de investigaciones que incidan sobre las actitudes lingüísticas en Aragón justifica plenamente el esfuerzo invertido, pero la necesidad de la tantas veces postergada Ley de Lenguas de Aragón ha sido, en definitiva, el mayor acicate para aproximarnos a las perspectivas futuras de nuestro patrimonio lingüístico y cultural desde la óptica de los que hoy son el futuro y pronto serán el presente en nuestra Comunidad: los escolares aragoneses.

ISBN 84-8127-174-8. Huesca, 2006. 142 pp.

Precio: 12 €. Oferta: 1,20 €

Bllat Colrat! Literatura popular catalana del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça. (3 vols)

Editada en colaboración con la Diputación General de Aragón, el Institut d’Estudis del Baix Cinca y el Institut d’Estudis Ilerdencs, esta obra consta de tres volúmenes, dedicados respectivamente a “Narrativa i Teatre”, “Cançoner” y “Gèneres etnopoètics breus no musicals”.

ISBN 84-87861-24-5. Calaceite, 1997. 405 pp.

Precio: 21,04 €. Oferta: 2, 11 €

Ramón J. Sender (1924-1939). Periodismo y compromiso
Por José Domingo Dueñas Lorente

“… leer este libro equivale a hacer un viaje a una España áspera, cruel, apasionada y generosa en la que Sender buscó incansablemente la inocencia […]. Y el viaje se realiza a través de un rico universo de periódicos y revistas”, en los que el autor ha localizado y estudiado unos 950 escritos senderianos.

ISBN 84-8127-028-8. Huesca, 1994. 488 pp.

Precio: 16,83 €.  Oferta: 1,69 €

El aragonés del siglo XIV según el texto de la Crónica de San Juan de la Peña
Por Francho Nagore Laín

Este estudio lingüístico de la Crónica de San Juan de la Peña se inscribe en el intento por abordar un texto medieval aragonés representativo de la scripta del siglo XIV. El hecho de que del mismo se conserven diversas versiones en latín y catalán ha permitido al autor señalar con precisión la descripción sistemática de lo propiamente aragonés, tanto en lo relativo a la grafía como a la fonética histórica, la morfología, la sintaxis o el léxico. El texto de la Crónica constituye, al decir de los historiadores, «la Historia de Aragón más autónoma y completa del período medieval», ya que «el resto son biografías o relatos de reinados concretos». Desde el punto de vista lingüístico, es sin duda un documento de excepcional relevancia para el conocimiento del aragonés, ya que refleja el estado de la lengua con una gran fidelidad.

ISBN 84-8127-134-9. Huesca, 2004. 655 pp.

Precio: 30 €.  Oferta: 3 €

El aragonés del Biello Sobrarbe
Por Chabier Tomás Arias

Este libro representa una exhaustiva descripción del aragonés hablado en la zona del Biello Sobrarbe, área que se corresponde aproximadamente con el antiguo condado del Sobrarbe y que el autor ha encuestado de forma sistemática para su realización. Incluye asimismo un completo vocabulario, en el que se recoge el léxico general de la comarca, y abundantes testimonios de literatura de tradición oral. En palabras del autor, este libro puede ser “un instrumento útil más para profundizar en la configuración de una koiné, de un modelo culto de aragonés: única posibilidad de supervivencia para nuestra lengua”.

ISBN 84-8127-095-4. Huesca, 1999. 388 pp.

Precio: 19,23 €. Oferta: 1,93 €

Les escoles de la Franja es queden sense l’única revista íntegrament en català – VilaWeb.

El govern aragonès ha anul·lat vint-i-nou subscripcions de la revista Temps de Franja. És una altra envestida al català, marginat pel PP amb la nova llei de llengües. Són les vint-i-nou subscripcions que arribaven a les escoles de la Franja, de manera que s’han quedat sense l’única revista editada íntegrament en català al territori.

De fet, Temps de Franja perilla de desaparèixer, tal com expliquen des de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA), una de les entitats que edita la revista, dins la Iniciativa Cultural de la Franja. És una revista mensual que s’edita des del 2000. Ara una part ja ha deixat de publicar-se en paper i és tan sols digital.

El govern ha adduït motius de pressupost per anul·lar aquestes subscripcions, i ha negat a l’ASCUMA que tingui res a veure amb la llengua de la revista ni amb les referències que s’hi fa als Països Catalans, segons que explica Cèlia Badet, una portaveu de l’ASCUMA. Però l’entitat és ben conscient de les agressions i el menyspreu del govern aragonès al català de la Franja.

Badet, a més, es manifesta molt crítica amb les institucions de Catalunya: ‘La revista està condemnada, i els qui haurien de donar-hi suport no en donen.’ Destaca que no han rebut mai cap suport del govern català ‘ni de cap d’aquests que enarboren la bandera i s’omplen la boca parlant de nosaltres’.

Ara les entitats editores de Temps de Franja es reuniran i decidiran si continuen publicant-la o no, tenint en compte la manca total de suport institucional.

El govern d’Aragó cancel·la les subscripcions de Temps de Franja | Lo finestró del Gràcia.

Fa dues o tres setmanes, el govern d’Aragó (PP-PAR) va cancel·lar 29 subscripcions de la revista Temps de Franja, corresponents a les escoles de la Franja. La persona que va trucar a l’Associació Cultural del Matarranya va donar a entendre que era una mesura d’estalvi, que havien donat de baixa totes les subscripcions i que no tenia res a veure amb les característiques i llengua de la revista. El lector pot pensar el que vulgui, tot i que el resultat és que les associacions editores de Temps de Franja es queden sense aquesta  aportació o subvenció indirecta, fen més difícil encara el funcionament de la revista. I per altra banda, es priva als nens de les escoles d’una eina de cultura i coneixement de la llengua pròpia.

La crisi és una bona ocasió per barrejar cultura, estalvi i ideologia. El resultat no és altre que: l’aculturització del poble, l’uniformisme cultural i ideològic, i en el cas de Temps de Franja, l’anorreament de la llengua catalana a l’Aragó, o tal vegada una volguda agressió directa.

Han mort els premis literaris d’Aragó | Lo finestró del Gràcia.

Amb data u de març el BOA (Butlletí Oficial d’Aragó) publica un vergonyós decret regulador dels premis de creació literària i del llibre d’Aragó. No dedicaré massa temps a explicar el seu contingut, propi d’un govern PP-PAR, al qual li fa nosa la cultura i odia les llengües pròpies com ho demostren dia rere dia. Per a ells la cultura i la lingüística son sinònims d’ideologia i desinformació.

Resumint: el “Premio de las Letras Aragonesas”, el “Premio Miguel Labordeta”, el “Premio Trayectoria profesional en el sector del Libro” i el “Premio mejor editado” seran honorífics, altrament dit, sense dotació econòmica.

El “Premi Guillem Nicolau” en català i el “Arnal Cavero” en aragonès es refonen —sembla oportú fusionar, diuen— en un, anomenat “Premio Arnal Cavero-Guillem Nicolau” per a treballs escrits “en qualsevol de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó” i la seua finalitat és “contribuir a la conservació y difusió del patrimoni lingüístic aragonès” i “estimular la creació”.  Quin rostre! Quines i quantes són les llengües pròpies d’Aragó i quantes són les seues modalitats? Això no ho diu el decret. Són deu, cent, mil, una per poble? Esclar, tampoc tindrà dotació econòmica. Tot i que amb un cinisme, digne de la pitjor escola filosòfica, diuen al decret que donaran autorització per a que el llibre premiat el puguin publicar en qualsevol editorial i indicar la referència al premi. Quines penques! Però si en compte d’un honor serà un deshonor fer esment al govern d’Aragó.

Ho tenien prou fàcil justificant-se que no hi ha diners i prou, però no, es carreguen els premis amb escarni de tots els autors aragonesos i humilien els parlants del català i l’aragonès.

Si algú té la gosadia de presentar-se gratia et amore als premis 2012, sapigueu que ho podeu fer fins el 20 de març.

Ad honorem Aragonie

Esta “joteta” podria cantar-la la consellera de Cultura d’Aragó, el dia del lliurament dels premis literaris d’Aragó a ningú.  

Ni es lengua el aragonés
ni nadie habla catalán
y Aragón tiene mil lenguas,
le dice el Ebro al Pilar.

ALEJANDRO MAÑO

Alejandro Maño no és pas un home com un altre, sinó que és ben bé com tots els altres; vull dir que és l’aragonès arquetípic, el més aragonès dels aragonesos o, més aviat, la mitjana de tots ells. I és que Alejandro Maño no és ni alt ni baix, ni prim ni gras, ni ros ni bru (per bé que a Osca, especialment al Somontano, hi ha molts rossos, i al Baix Aragó molts morens). És possible que siga cellajunt i potser té el nas un xic xatet, però només és possible. Ah! Abans que hi veieu inconvenients, he triat un Alejandro, perquè, a més de l’homonímia amb Alexandre el Gran,  m’interessa especialment de subratllar un caràcter una mica masclista. Res d’especial, o, com a mínim, res de sorprenent en aquest racó de món.

No és veritat que Alejandro Maño siga un tossut vocacional, un caparrut de vici, un baturro d’ací t’espero. N´´es, però com qualsevol altre individu de cultura mediterrània.  Los aragoneses llevan la fama, per los catalanes cardan la lana (ho deia ma mare, inflamada de fervor regional i “con retintín”). Segurament l’ Alejandro viu a ciutat ( a Saragossa?), o en una població gran o mitjana I possiblement té algun estudi, i una feina digna. Ha viatjat més aviat poc, però és mitjanament llegit. Potser menja massa, potser beu una mica. En tot cas té excés de colesterol (l’ efecte choricico  i morcillica) i els dies de festa sua i alça massa la veu (iaxò no ho fa l’aigua). Menja i beu coses de tota la vida, perquè ell no és espcialmenbt donat a tastar les coses noves. És un repatani, i ací és on comencen els problemes. I és que el nostre Alejandro és una mica malagradís. Té por de la innovació, li fan basarda els canvis radicals. Però ,d’una altra banda, pareix que té Un bri d’envegeta cap als que no comparteixen aqueixa condició. Té temor de quedar-se enrere, de no arribar-hi, que li passen al davant; però no gosa de fer passes decidides cap a la incertesa. I, quan les coses, a causa del seu conservadurisme malaltís, no ixen com ell voldria, veu el  fantasma del contuberni, experimenta la sensació que té en contra el món sencer. És simptomàtic  el poc que li agrada viatjar. Només es troba bé amb les certeses quotidianes de Salou, envoltat dels mateixos veïns d’ escala de la seua vila. Algun cop ha anat a França, però no li agraden els francesos, principalment perquè parlen francès. En definitiva, són com catalans que han  reeixit a ser ells mateixos, cosa que contradiu l’ordre natural de les coses, i això el posa especialment nerviós. Ell es considera, i fins a cert punt se sent, aragonès, i li agraden els símbols regionals, per molt tòpics i rancis que siguen; però tampoc no vol que se’n faça un gra massa. La sola idea d’alterar  l’estatus li causa un gran neguit.

Per això, i per desgràcia, Alejandro Maño no entendrà mai la diversitat  interna d’ Aragó. Mi l’entendrà ni l’ acceptarà, ni la cultural ni, encara menys, la lingüistica. A Aragó sempre s’ha parlat castellà. N’hi ha que parlen prou diferent; una cosa vella, al nord, que és francament antiestètica. I, a més, ara l’ escriuen amb molta z i molta b alta.  Com un castellà malfargat i carregat de catalanades i gavatxades. Pretendre que això és una llengua és com una broma de mal gust. I quatre radicals que ho volen imposar a tothom. Pa joder . I. A l´est, encara pitjor. Allà sempre han parlat, la gent toixarruda, una barreja infumable de castellà i català, i ara, per influència de quatre i pels voltors aquaitent de Catalunya estant, pretenen que tinga tots els drets com una llengua de debò, com a Catalunya i a Euskadi.

El temps passa i Marcel·lí Pa i Vi es dedica a tocar la gaita, o el flabiol, no fos cas que perdés algun vot. I a mi em vénen al cap els vells redolins joteros de La Bullonera: “ qué envidia nos tienen en todo Madrid: que no son tan nobles, ni brutos ni pobres como los de aquí”.

Ramon Sistac

(Temps de Franja 88, Juliol-agost 2009)

8-10 de març de 2013.

Programa: 1-4

Programa: 2-3

Moviment Franjolí per la Llengua: Catalans inconscients o aragonesos de llengua catalana?.

Catalans inconscients o aragonesos de llengua catalana?

La mare de tots els debats. Saber què són i com es senten els habitants de la Franja és una de les qüestions que més han obssessionat a diferents autors a banda i banda del riu cinca. El fet que dintre d’un estat espanyol, que es vol a si mateix uniforme, no coincideixi sempre la frontera autonòmica amb l’adscipció lingüística i cultural  de cada ens autonòmic és un dels més grans maldecaps que les elits espanyoles han patit i pateixen, i no deixa de ser una de les grans contradiccions internes d’un estat que no es reconeix com a plurinacional.
A aquesta pregunta, tan complicada, de si a la Franja coincideixen identitat territorial amb identitat lingüística respon amb una extrema senzillesa el cantautor Anton Abad (veure vídeo), que diu “Jo sic d’esta terra i per tant em sento d’ací, però la meva llengua és la catalana i no diré que parle altra cosa”. O sigui que, segons esta visió, estaríem davant de l’estereotip d’un “aragonès de llengua catalana”, on una conscienciació lingüística plenament en català no predetermina una identitat catalana.

Arribats a aquest punt la pregunta és obligada; llengua és igual a nació? i la resposta, ho reconeixem, supera les nostres possibilitats per més que hem de reconèixer l’extraordinària complexitat del cas franjolí, un territori fronterer de fa segles, amb uns referents culturals oposats als límits administratius que l’haurien d’identificar. Pensem, per exemple, en el cas que, com escrivia Josep Espluga al text que citarem avall, quan Espanya, pels volts del segle XIX, es vol configurar en províncies, una gran part dels pobles aragonesos fronterers a Catalunya (en sa majoria catalanòfons però no tots) expressen el seu desig que la veïna Lleida sigui cap de província i adscriure’s amb ella, sense que el fet històric de pertànyer l’antic regne d’Aragó fos en detriment d’aquella realitat social i econòmica, expressada llavors en un anhel que mai no es realitzà.

Una altra pregunta que queda enlaire és fins a quin punt la deficient conscienciació lingüística dels habitants de la Franja (nom i unitat de la llengua catalana, per exemple) fa que no arreli una identitat nacional catalana?
A tot això, cal afegir-hi la gairebé nul·la vertebració d’aquest territori allargassat que anomenem “Franja”, sense cap cohesió interna dins seu, fet que ajudaria a fer pinya en la consciència lingüística franjolina i, ja per últim, si el fet de la negació continuada del fet cultural franjolí a dins l’Aragó pot derivar en un rebrot de la societat civil en favor de la llengua catalana, amb la seva conseqüència quant a la identitat.

Aquest conflicte irresolt entre llengua i identitat és posat a sobre de la taula per part d’en josep Espluga (2008), una lectura que recomanem molt i molt per entendre un xic més aquest cas tan particular i que enllacem aquí sencera, com a font de debat i reflexió:

“Una Franja, dues fronteres i diverses identitats socials amagades”

Temps de Franja-digital 7.

EL ARNAL CAVERO Y EL GUILLÉN NICOLAU “SE VAN A FUSIONAR EN UN SOLO PREMIO”. – LIGALLO DE FABLANS DE ZARAGOZA.

EL ARNAL CAVERO Y EL GUILLÉN NICOLAU “SE VAN A FUSIONAR EN UN SOLO PREMIO”.

Os premios ta literatura en aragonés y catalán d’o gubierno se fusionarán en uno solo | Arredol.

O gubierno contina fendo tot lo posible ta no negar a realidat trilingüe d’Aragón

Os ganadors d’os premios chunto a Humberto Vadillo (Foto: Marc Martí)

O gubierno d’Aragón tien a intención de fusionar os premios Arnal Cavero y Guillen Nicolau, t’a literatura en aragonés y catalán respectivament, en un solo premio, seguntes informa Heraldo de Aragón en a suya edición impresa. Iste premio “será ta obras escritas en qualsiquiera d’as luengas u modalidatz lingüisticas d’a nuestra comunidat”. L’articlo no i aclara si se bi incluye o castellano y as suyas modalidatz.

Istos premios yeran convocaus todas as anyadas ta obras escritas en as dos luengas propias d’Aragón. En a zaguer edición Carles Téres y Óscar Latas estioron os ganadors a qui les entregó o premio o director cheneral de cultura Humberto Vadillo. En o suyo discurso, o politico dició que caleba esfender un “patrimonio milenario”, encara que evitó nombrar a las luengas por o nombre suyo.

Fa bells diyas, Chunta Aragonesista ya s’alarmó de que no s’hese feito a convocatoria que, por un regular, yera feita en istas calendatas, y demandaba explicacions t’o gubierno. As suyas temors pareix que teneban razón y que o gubierno continará a politica lingüistica anti scientifica replegada en a lei de no luengas.