Skip to content

Archive

Category: Llitera

La sanitat i els bens de la Franja

(Publicat al Diario de Teruel avui dissabte)

El conseller de Sanitat d’Aragó, Ricardo Oliván, va anunciar fa pocs dies que s’havia solucionat el problema de l’assistència dels pacients de la Franja a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, després de l’acord amb el conseller català de Sanitat, Boi Ruiz. Com tots sabem el conflicte havia estat motivat per les receptes dels crònics i perquè de l’Hospital de Lleida derivaven malalts a l’Hospital de Barbastre, pel no pagament d’uns quants milions d’euros que demanava el Departament de Salut català. El que no es diu com han arribat a un acord en tan poc temps. Era raonable el que demanava la part catalana? Quant i con es pagarà ? Quan hi ha voluntat d’acord i les persones es seuen al voltant d’una taula, la possibilitat d’acord és sempre alta.

Per què no es reuneixen els consellers de Cultura d’ambdues comunitats, i qui convingui més, i es posen també d’acord en tot allò que fa referència al litigi dels bens de les parròquies de la Franja? Com és un tema que realment no afecta pas la vida dels ciutadans i menys encara els mou, com la voluntat d’acord és nul·la, com les raons de les parts són complexes i com és una distracció per al “personal” tenir alguna cosa contra el veí;  ni es pararà mai cap taula per negociar, ni les sentències de l’Església  serviran de gran cosa. La política eclesiàstica i la seua manca d’objectivitat i d’autoritat, es barregen amb l’altra política des del començament de la segregació de les parròquies de la Franja. Per cert, així com El Periódico denomina sempre la Franja, els de l’Heraldo ho tenen prohibit i han de dir “comarcas orientales de Aragón”, per això les seues notícies són una mica més llargues.

Aprofitant l’avinentesa goso dir que, atesa la comoditat que hi tenen els franjolins per anar a visitar-se a Lleida, podien aprofitar el viatge, els malalts lleus que puguin o els seus familiars, per veure les obres d’art del Museu Diocesà lleidetà.  I també els franjolins sans podrien anar a gaudir de les obres d’art provinents de les parròquies de la Franja i les altres… Si algun dia hi són a Barbastre, ho tindran més difícil, llavors hauran de protestar com ho han fet ara per la sanitat.

                                                                                                   José Miguel GràciaLa sanitat i els bens de la Franja « Lo finestró del Gràcia.

Os habitants d’a Franja tendrán guaranciada a suya asistencia sanitaria en Catalunya

No se conoixe a concreción de l’alcuerdo, y se creyará una comisión tecnica ta estudear l’atención sanitaria

Protestas debant l'hespital Arnau Vilanova de Lleida

Protestas debant l’hespital Arnau Vilanova de Lleida

Os conselleros de Sanidat de Catalunya y Aragón han plegau a un alcuerdo ta que os habitants d’a Franja oriental d’Aragón tiengan l’atención sanitaria guaranciada en o país vecino. O compromiso de totz dos conselleros ye solucionar de forma immediata os problemas que han complicau en zagueras un adequau servicio a os ciudadans d’a zona de buega entre os dos países.

Tamién se comprometioron a analisar conchuntament os puntos de discrepancia por lo que fa a iste tema, y a buscar solucions de consenso.

Totz dos consellers coinciden que a rilación sanitaria entre os dos servicios publicos ha d’estar de total normalidat, y por ixo han pensau de creyar una Comisión Tecnica d’Estudeo ta evaluar l’asistencia sanitaria entre Aragón y Cataluña y creyar una colaboración. Ista comisión ha d’elaborar un marco estable de consenso en materia d’asistencia sanitaria y que podese estar un alazet ta fer o mesmo planteyamient a livel estatal, previo alcuerdo con o ministerio espanyol d’o ramo.

Totz dos consellers teneban prevista una reunión ta l’11 de noviembre en Lérida, que han rezagau a una proxima cita ta ya treballar en ixa comisión tecnica. Seguntes o gubierno “con iste alcuerdo se fa platera a voluntat politica de meter fin a o problema de l’asistencia sanitaria entre Aragón y Catalunya y se potencian encara mas os intensos “lazos de vecindad” existents entre os dos países.

Os habitants d’a Franja tendrán guaranciada a suya asistencia sanitaria en Catalunya « Arredol.

Normalización lingüística

No es normal que se critique la inmersión lingüística de los niños en Cataluña sin advertir la de aquí

JOSÉ Bada 14/10/2011

Todavía hay pueblos en los que se pregonan los bandos en una lengua y en otra la sardineta que se vende en la plaza; en los que se predica “en cristiano” y se blasfema en pagano; en los que la lengua del lugar no ha lugar en el ayuntamiento ni en la escuela, donde los niños aprenden a escuchar incluso lo que no entienden y se les enseña inglés de segunda lengua cuando la primera –la suya– ni siquiera es la última.

No es normal que se hable aún de “modalidades lingüísticas” por decir algo y evitar lo que no se quiere reconocer: que en Aragón se habla catalán y no “polaco”, que también, pero en Fraga, amigos , hace años que se oye bastante más el rumano. Aunque menos que el castellano, todo hay que decirlo.

No es normal que se critique la inmersión lingüística de los niños en Cataluña sin advertir la de aquí. Sé muy bien que entro en un campo minado y no quisiera que me entendieran mal: la inmersión lingüística en cualquier lengua me parece un método bueno para aprenderla y un abuso cuando se impone. Que los niños cuya lengua materna es el castellano sean sometidos por fuerza a la inmersión en lengua catalana me parece tan mal como capuzar en la castellana a los que hablan solo catalán. Una inmersión así es como un secuestro de la lengua materna. Y como el robo de niños so pretexto de darles una buena educación. Un desmadre.

La propia lengua es el acceso natural a cualquier otra. Así pensaba el valenciano Luis Vives en 1531, para quien el aprendizaje del latín debía seguir y basarse en el conocimiento de la lengua materna: los alumnos “hablarán primero en su lengua, la que les nació en casa” (De disciplinis, II) o –como escribe el autor del Diálogo de la lengua– la “que mamamos de las tetas de nuestras madres”. La “lengua materna”, un lugar común para nosotros, fue en su caso una intuición original. Dos siglos más tarde el humanista Mayáns y Siscar pensaba lo mismo que su paisano, a quien admiraba mucho: que a los niños hay que enseñarles la primera gramática en su lengua materna “porque se entiende y aprende con mayor facilidad, y lo que se adquiere de ella se aprovecha después para hacerse capaz de cualquier otra en brevísimo tiempo”. No me duelen prendas al citar aquí un decreto del Ministerio de Educación “por el que se regula la incorporación de las lenguas nativas en los programas de los Centros de Educación Preescolar y General Básica” (¡Decreto 1433/1975, de 30 de mayo!) por idénticas razones. Lamento que haya responsables políticos más papistas que el Papa, y no me hagan decir ni en broma lo que no quiero. Celebro, por otra parte, que los cursos de catalán hayan comenzado como era previsible sin sobresaltos.

La normalización lingüística bien entendida es la superación de una situación anormal insostenible en la que una lengua domina injustamente sobre otra que suele ser la del pueblo, la del lugar, y aquella sobrevenida. La defensa de una lengua es defensa de la libertad de expresión y, por tanto, del derecho de los hablantes al uso de su lengua y a ser atendidos en ella por cuantos tienen la obligación de escucharles al menos mientras pretendan tener autoridad para hablarles. Pero reivindicar una lengua en nombre de una nación o de una autoridad académica e imponer a todos su uso, es tan absurdo como pretender hablar en lenguas sin escuchar a los otros. Puede que el don de lenguas sirva para hablar con Dios en la iglesia o en su nombre a los elegidos, pero no en las Cortes y a todos los ciudadanos. Si queremos hablar, dialogar y conversar con personas humanas, tenemos que hacerlo de modo que puedan escucharnos y escucharles de modo que puedan hablarnos. Salvo el uso litúrgico en ocasiones solemnes, lo razonable es hacer en cada situación un uso pragmático de las lenguas.

El problema no está en que los aragoneses quieran hablar en aragonés, unos pocos, y algunos más en catalán. El problema está, estaría, si no se les dejara hablar entre sí la lengua materna para entenderse. O si ellos pretendieran hablar siempre con otros, incluso con los que quieren entenderse con ellos pero desconocen su lengua, hablando como les pete porque están en casa. ¿Qué sería de la hospitalidad? El pan, la sal y la palabra no se niega a nadie. Los hombres se entienden hablando y el lenguaje es para eso. La lengua no es propiedad del territorio, y los hablantes tampoco. La lengua humana –la palabra, digo, y el diálogo– es nuestra casa: la tienda acaso, y el resto camino hacia la casa de todos.

Filósofo

Normalización lingüística – Opinión – El Periódico de Aragón.

Nadie ha citado a los dueños del terreno para cobrar el último pago de las opciones

E. BAYONA 10/10/2011

Hoy debía ser día de cobro en Ontiñena, pero nadie en el pueblo espera ya a los representantes de International Leisure Development (ILD), el consorcio que lanzó la ilusoria macrociudad del juego llamada Gran Scala: una inversión de 17.000 millones de euros promovida por unos emprendedores que no pagan la minuta a sus abogados y que eligen como imagen pública a un ejecutivo que termina condenado por asesinato.

El 10 de octubre era la fecha señalada para que ILD desembolsara el último plazo de las opciones de compra, tras lo que llegaría, el 10 de febrero del próximo año, la hora de la verdad con la compra de los terrenos o la retirada oficial del proyecto. Sin embargo, todavía sigue pendiente el penúltimo pago sobre 1.100 de las 1.400 hectáreas señaladas.

Los propietarios de los terrenos se han repartido 1,2 millones de euros –seis veces más de lo que habrían sacado cultivándolos– con la expectativa de recibir otros casi ocho que en realidad nadie espera ya. Los efectos de ese dinero han sido variados: algunos vecinos han ahorrado un dinerillo, otros optaron por endeudarse en inversiones cuya financiación zozobra ahora e incluso hay quien ha perdido una pensión no contributivas tras detectar el fisco sus ingresos.

Cuando casi hace cuatro años de la megalómana presentación de la idea en la Sala de la Corona del Pignatelli con las intervenciones estelares de Marcelino Iglesias y José Ángel Biel –principal propagandista de Gran Scala e ILD junto con el exconsejero Arturo Aliaga–, el actual Gobierno de Aragón no sabe oficialmente nada del consorcio ni del proyecto. “No han dado señales de vida”, explicaron fuentes del Ejecutivo de Luisa Fernanda Rudi, que añadieron que, además, “el Gobierno tiene otras prioridades”.

En esos casi cuatro años, la cotización de Aristocrat, el principal productor de software para el juego y principal socio industrial de ILD, se ha desplomado más de un 80%: de los 11,15 dólares por acción del 14 de diciembre del 2007 a los 2,22 del viernes.

 

El fiasco de los casinos llega a Ontiñena a los 20 años del anuncio de aquella siderurgia que iba a generar cientos de empleos y que tampoco se materializó.

Los Monegros finiquitan hoy el megalómano ‘bluf’ de Gran Scala – Aragón – El Periódico de Aragón.

LES RETALLADES AL CATALÀ JA SON AQUI!

El proyecto Jesús Moncada de Animación Cultural en las escuelas de la Franja no se desarrollará este curso. El Departamento de Educación y Cultura del Gobierno de Aragón comunicó el pasado viernes el cese de las actividades de ese proyecto al profesor Antonio Bengochea, que sustituía a Mario Sasot en la coordinación de este programa. Con esta decisión, se pone fin a 11 años en los que el programa permitió llevar a los centros educativos aragoneses donde se imparte catalán un abanico de actividades de literatura,música, arte y tradiciones populares de autores aragoneses de lengua catalana. A lo largo de esta década se han desarrollado más de 800 actividades en las que han participado más de 15.000 alumnos de todos los niveles educativos de los centros aragoneses del Aragón oriental donde se imparte Catalán. El Institut d`Estudis del Baix Cinca ha hecho público un comunicado en el que rechaza la desaparición del proyecto Jesús Moncada que ha conseguido aproximar la cultura de los autores de nuestras comarcas hasta los alumnos de las comarcas orientales de Aragón. El IEBC considera inadmisible que el gobierno aragonés quiera abandonar aún más el catalán en la Franja. Para el Institut d`Estudis, la lengua catalana de estas comarcas forma parte del patrimonio cultural aragonés y, por tanto, habría de ser protegida y respetada. Además, recuerda que la legislación vigente así lo exige, en concreto, la Ley de Lenguas,el artículo 3.3 de la Constitución Española y la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias.Por su parte, el diputado de CHA Gregorio Briz, que ha presentado varias preguntas en las Cortes sobre la continuidad de los programas en catalán y aragonés, ya indicaba en declaraciones a Radio Fraga que no confiaba en que los proyectos Jesús Moncada, en catalán, y Lucía Dueso, en aragonés, se recuperasen en este curso.

La conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Aragó ha deixat sense efecte el Projecte d’Animació Cultural Jesús Moncada, un projecte que es va posar en marxa el curs 2000-2001 a fi de reforçar i revalorar les classesv de català a les escoles de la Franja amb activitats extraescolars i portant a les aules escriptors, cantautors, grups musicals, exposicions i tallers, entre altres iniciatives, en aquesta llengua. La mesura del Govern aragonès, que s’aplicarà a partir d’aquest mes, ha generat el rebuig de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, a més del dels promotors del projecte i alguns professors. L’Institut considera que l’experiència ha tingut èxit a l’hora de promoure una de les llengües minoritàries de la zona als col·legis i que amb el seu cessament es talla el vincle que s’establia entre l’escola i el medi cultural natural del territori on es desenvolupava. Per aquesta raó, fonts del’Institut del Baix Cinca asseguren que consideren “inadmissible que el Govern aragonès vulgui abandonar encara més el català a la Franja”.“La nostra llengua forma part del patrimoni cultural aragonès i, per tant, hauria de ser protegida i respectada.A més, la legislació vigent, tant la llei de llengües de la Constitució espanyola com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, així ho exigeixen”, van destacar. Segons un dels coordinadors del Projecte Moncada, Mario Sasot, el Govern d’Aragó va comunicar aquesta decisió a principis de setembre, tot i que fins al 27 d’aquell mes s’hi ha continuat treballant. No obstant, continuen impartint-se classes de català en horari lectiu als centres.ÍCIES DE LA TERRETA NOT.

La Sanitat a l’Aragó i a Catalunya al bloc d’Areny

———————————-
Sóc en Carles Barrull, responsable comarcal de CDF-Convergència Democràtica de la Franja. Davant els comentaris d’un anònim sobre què fa CDF vers el tema de la sanitat de la gent de la Franja a Catalunya, faré alguns aclariments:
1. Dir que “Catalunya expulsa” els pacients de l’Aragó és molt demagògic, a més de fals. Catalunya accepta els pacients a les urgències dels CAPS i dels hospitals, però no per a tractaments continuats que diuen que es realitzin als hospitals d’Aragó. Abans d’aplicar aquest protocol a Catalunya, els hospitals aragonesos
(Barbastre) ja van fer el mateix amb gent nascuda a l’Aragó que va emigrar a Catalunya i que a l’Aragó hi passa les vacances d’estiu, en aplicació a tractaments llargs. I estic parlant de ja fa tres anys.
2. CDF pot fer ben poc quant a les ambulàncies aragoneses, que en accidents de trànsit a la N-230, reben ordres de no traslladar cap pacient ni català ni aragonès a Lleida i els metges de la Ribagorça
enviïn directament als pacients a Barbastre, sense donar la possibilitat de triar.
3. L’origen de l’anomenat “conflicte sanitari” radica en el deute que té el Sistema Aragonès de la Salut -calculat oficialment en quasi 10.000 milions d’ euros- amb el Sistema Català de la Salut per haver
atès pacients aragonesos en hospitals i CAP catalans i que Aragó no ha pagat. D’aquesta negligència o falta de seriositat, els responsables són el Govern d’Aragó i l’Institut Aragonès de la Salut, durant els
diferents governs autonòmics del PSOE i ara, del PP. I va ser des de l’Aragó que es va començar a negar l’assistència a aquells pacients catalans que tenen segona residència a l’Aragó.
4. Potser en lloc de preguntar a CDF que fa i que deixa de fer, s’hauria de preguntar al PSOE, que porten anys i panys governant, què és el que han fet o bé, han deixat de fer perquè un servei fonamental com aquest que abans funcionava, ara no funcioni.
5. Considero que els serveis sanitaris són una qüestió fonamental,universal i de proximitat per a qualsevol ciutadà i per a garantir l’Estat de Benestar. CDF així ho entenem i a més, que afecta
directament a la qualitat de vida dels nostres pobles. Per això, com a Ribagorça i Franja, la nostra preocupació i sensibilitat vers aquest tema és cabdal, amb la pretensió de garantir la cobertura sanitària de
qualitat i proximitat des de Catalunya. En la mesura de les nostres possibilitats, intentem informar i intervenir per resoldre justament els diferents problemes existents i en benefici dels nostres pobles i
veïns.
6. Per això amb qüestions com el futur del Centre d’Assistència Primària d’Areny, responsablement, ho hem preguntat a l’Alcalde i l’equip de govern, que encara no s’han pronunciat de manera oficial.
(teniu més informació sobre aquesta qüestió municipal en un post d’aquest bloc que vau publicar ahir). Però ara pregunto jo, fa uns set anys, el govern del PSOE-PAR va treure el metge d’Areny durant un temps: ¿això tampoc va passar?. Fem memòria.
7. Es per tot això que CDF que estem mantenint reunions i estem recopilant els informes pertinents però hi ha una cosa evident, a priori: si la gent de la Franja paguem la sanitat a l’Aragó i rebem i
volem rebre els serveis sanitaris catalans, Aragó té un deute amb Catalunya que ha de pagar. És així, com qualsevol persona pot entendre, davant la situació de retallades importants que pateix la
sanitat catalana. Us ho recordo, ¿qui no paga, qui no compleix amb els seus ciutadans?

mitjançantBARRULL 2011: La Sanitat a l’Aragó i a Catalunya al bloc d’Areny.

 

Los presidentes de las comarcas de La Litera, Bajo Cinca y la Ribagorza, así como los alcaldes de los alrededor de 20 municipios cuyos ciudadanos reciben asistencia médica en Lleida mantendrán una reunión en Binéfar, el martes 11 de octubre, para analizar qué medidas toman ante la “invitación” a continuar sus tratamientos médicos en Aragón que están denunciando algunos pacientes de la Franja por parte de los facultativos y autoridades sanitarias catalanas. Antonio Fondevila, presidente de la comarca de La Litera explica que “parece ser que cuando pacientes literanos son atendidos en Lleida, se les insta de buenas maneras a que continúen sus tratamientos en Barbastro o Huesca. Eso que no es oficial pero que parece una realidad, se lo han contado los vecinos a sus alcaldes”. En La Litera son ocho los municipios afectados. La convocatoria de la reunión se ha realizado a instancias de Fondevila, respondiendo al ruego realizado por los cuatro grupos representados en el gobierno comarcal. “Hubo una reunión de los portavoces de los cuatro grupos (PSOE, PP, PAR y CHA) y me rogaron que instáramos una reunión con las tres comarcas implicadas en el asunto: La Litera, Bajo Cinca y La Ribagorza y que cada uno llamara a sus alcaldes afectados. Hay varios objetivos en esta reunión del martes: consensuar un documento común, pedir al Gobierno de Aragón y la Generalitat que se pongan de acuerdo, saber si el convenio entre ambas administraciones está en vigor, si la postura catalana es oficial. “Queremos saber si esos escarceos de enviar a Huesca se van a mantener o vamos a continua con la asistencia sanitaria como tenemos ahora”. Fondevila añade que “en este momento se tiene que dejar claro que hay un convenio en vigor. Pero yo no digo que Catalunya no tenga su parte de razón. Probablemente, el problema venga por el incumplimiento del propio Gobierno Central del dinero que tiene que aportar. Pero no lo puede pagar el usuario”. Ante las críticas y el temor que se ha levantado entre los pacientes de la Franja, así como entre los responsables políticos, el director de los servicios territoriales en Lleida del Departament de Salut, Antoni Mateu, quiso recordar que se continúa atendiendo a los pacientes procedentes de la Franja en todos aquellos servicios en los que el Hospital Arnau de Vilanova es el centro de referencia. “Por ejemplo, Lleida es centro de referencia en el tratamiento de la radioterapia para estos pacientes, esto continuará”, apuntó Mateu, quien matizó que, al igual que pasa con los pacientes procedentes de la misma provincia leridana, los médicos derivan al médico

de cabecera a los pacientes que acuden al hospital y que no tienen que ser ingresados. Cabe recordar que Catalunya y Aragón firmaron en 2005 un convenio mediante el cual se facilitaba la accesibilidad de la atención sanitaria de los pacientes de las zonas limítrofes entre ambas comunidades. Según datos de la memoria de Salut del 2010, el Arnau dio 2.517 altas hospitalarias de pacientes de la Franja, realizó 27.035 consultas externas y practicó 1.469 diálisis. También recibió 1.841 visitas en el hospital de día y realizó 255 rehabilitaciones. Pese a que el delegado territorial de Salut aseguró que la atención a los pacientes de la Franja no variará, recordó que es necesario renegociar con el Ministerio de Sanidad las condiciones para cobrar estos servicios. Desde el cambio de sistema de compensación en 2009, Lleida ha dejado de ingresar unos 14 millones de euros en dos años. Fuera del ámbito local, cabe destacar que ayer la diputada y exconsellera del PSC Marina Geli ofreció un pacto para frenar el recorte sanitario. Después de recordar que el gasto sanitario catalán, “no sólo no es excesivo, sino que está muy por debajo de la media europea”, esta misma diputada socialista advirtió que destinar menos de 1.300 euros por habitante y año es “inasumible” y los recortes ya han rebasado este límite y lo han situado en los 1.200. Ofreció, en este sentido, un pacto al Govern para encontrar el dinero que precisa el sistema sanitario, y ha sugerido renegociar, junto con las empresas farmacéuticas, el gasto de los medicamentos hospitalarios y de los ambulatorios, lo que permitiría obtener, según precisó, unos 800 millones de euros adicionales. El conseller de Salut, Boi Ruiz, agradeció el gesto y le afirmó que le cogía “la mano tendida”, pero no aclaró si estaba de acuerdo o no en pactar con el PSC.

LA TERRETA NOTÍCIES DE.

L’Estraviz és el 1r diccionari gallec q inclou la Franja i El Carxe entre els territoris catalanoparlants 

 

 

 

 

 

(3) Lingua románica própria de Catalunha ou dos Países Catalães: Catalunha (excepto o Vale de Arám,) Catalunha do Norte, Andorra, Ilhas Baleares, franja das comarcas aragonesas limítrofes com Catalunha, metade oriental do País Valenciano, comarca murciana de El Carxe e cidade sarda de Alguer.

 

Twitter / @Eduard_dCV: L’Estraviz és el 1r diccio ….

¿Que el saben aquell que diu que el Duran i el Lleida…

¿Que el saben aquell que diu que el Duran i el Lleida viatjaven en autocar de Cervera a Girona per l’Eix Transversal?


D’esquerra a dreta, Duran i Lleida.

Doncs portaven ja mitja hora de ruta asseguts l’un al costat de l’altre i encara no s’heven dit res. De sobte, el Duran, per mor de trencar el gel, li diu al Lleida:

—Hola, me dic Duran, i vostè?
—Lleida.
—No, que no li pregunto d’on és, sinó com se diu.
—Això he dit, que me dic Lleida. I sic de la Franja de Ponent, sinyor Duran.
—De la Franja de Ponent? Jo la conec un poc. Formada per les comarques de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya, és la part d’Aragó on se parla català. Gent serenya, la de la Franja. I molts franjolins universals, a la Franja:Joaquim MaurínPau GargalloJesús Moncada
—Aaaah!
—I de quin lloc de la Franja és vostè, sinyor Lleida?
—Eh? Jo sic d’Alcampell, sinyor Duran.
—Gran lloc Alcampell. Amb una població de 782 habitants, és l’únic lloc de la Franja que ha canviat el nom traduït castellà pel nom original català. Ho va aconseguir Josep Anton Chauvell quan eva regidor de Cultura. Ara n’és l’Alcalde i ha creat l’únic web municipal en català que hi ha a Aragó. Bon escriptor, Josep Anton Chauvell. Bona delegada d’Agricultura, l’alcampellenca Cristina Bosch. Bons gelats, a Alcampell.
—Aaaah!
—Sí.
—Aaaah! Eeeeh… I vostè, sinyor Duran, és de…
—Jo sic de Convergència i Unió.
—Aaaah! Eeeeh… Cosa estranya Covergència. Eeeeh… Cosa curiosa Convergència. Eeeeh… Molts convergents a Convergència. Molt bones les lents convergents. Molt bo el nom rapero de la candidatura Gent Convergent pel Municipi de Tremp. Molt bo el seu eslògan raperíssim “Gent Convergent pel Municipi de Tremp, la teua força a l’Ajuntament”. Oh, yeah, my brother! Va ser al 1999. Va ser quan al Verdeny (duf duf)CiU el tractà amb desdeny (duf duf) i ell, amb molt de seny, (duf duf) digué “Jo sic ferreny(duf duf) i us guanyo al meu terreny”. Oh, yeah, yeah!… Eeeeh… De quina part de Convergència i Unió és vostè, sinyor Duran?
—Jo sic d’Unió.
—Ah, doncs molt bona la unió de Catalunya amb Espanya!!!
—Escolte, sinyor Lleida, no sé de què se’n fot vostè: Unió defensa la pertinença de Catalunya a Espanya.
—I Convergència?
—Mmmm… També, també.
—Oh, yeah! Dallonses… Me pareix que mos n’hem anat a un altre acudit.

P. S.: En eugènica versió original i en eugènica versió original.

mitjançantLa Mala Freixura: ¿Que el saben aquell que diu que el Duran i el Lleida….

 

Héctor Castro Ariño – El Reportero 74: La bellesa es troba en allò més simple.

Us informem de dues activitats de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca –
IEA amb el prec de que les doneu a conèixer entre les persones
interessades del vostre àmbit d’actuació.

1
El divendres 16 de setembre l’Institut d’Estudis del Baix Cinca organitza
la seua gala anual. L’acte tindrà lloc a les  22 hores al Castell de
Fraga.

Durant el transcurs de la gala es lliuraran els XV Premis “Josep Galan” a
la Normalització Lingüística i Cultural que atorga anualment l’IEBC.
Aquests premis s’atorguen als particulars, entitats o empreses que
destaquen per fer una labor exemplar pel que fa a l’ús social del català a
la nostra comarca. Aquest any premiem la Fina Vilar, empleada de les
piscines municipals de Fraga, l’empresa fragatina d’agricultura ecològica
‘Del Camp a Casa’ i els partits Convergència Democràtica de la Franja i
Esquerra Unida de Fraga.

També es lliurarà IV Premi “Franja: Cultura i Territori”, de caràcter
honorífic, i que atorga anualment la lniciativa Cultural de la Franja
(formada pel Centre d’Estudis Ribagorçans, els Consells Locals de la
Franja, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA i l’Associació Cultural
del Matarranya). El guardó d’aquesta edició serà per a l’Emilio Gastón, ex
justícia de l’Aragó, com a reconeixement a tota una trajectòria en favor
de la normalització lingüística i cultural a la Franja.
La gala es clourà amb una actuació de la cantautora tortosina Montse
Castellà i un petit àpat.

2
Us adjuntem les bases de la convocatòria 2011 de beques d’investigació
Amanda Llebot, en les seues categories general i escolar, perquè les doneu
a conèixer.

Atentament,

Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA
Fraga
CONCHA SILVÁN02/09/2011 a las 06:0047Comentarios  

El límite provincial entre Huesca y Lérida no está claro. Vecinos de Tamarite de Litera y Altorricón se enfrentan a una demanda del Ayuntamiento leridano de Almacellas que reclama como propios terrenos agrícolas en cuyas escrituras figura que pertenecen a Aragón.

Francisco Santolaria, en la zona donde ubicaron el cartel del límite entre Aragón y Cataluña, junto a la finca que le reclama Almacellas. Al fondo, a la derecha, está el puente sobre La Clamor, la linde histórica..C. SILVáNFrancisco Santolaria, en la zona donde ubicaron el cartel del límite entre Aragón y Cataluña, junto a la finca que le reclama Almacellas. Al fondo, a la derecha, está el puente sobre La Clamor, la linde histórica..C. SILVÁN

La linde entre Aragón y Cataluña no está clara. Más de cien hectáreas de cultivo, ubicadas entre La Litera y Almacellas, en el límite entre ambas comunidades, son ahora objeto de litigio. Un problema de deslinde y de diferencias entre los catastros de Huesca y Lérida ponen en tela de juicio la propiedad de las mismas, al tiempo que desdibujan los límites entre ambos territorios autónomos.

La pretensión del Ayuntamiento de Almacellas de poner a la venta una serie de terrenos que considera comunales ha puesto en pie de guerra a un puñado de propietarios que tienen sus fincas en los términos de Altorricón y Tamarite de Litera, que han visto como desde el consistorio catalán se les discute la propiedad de tierras que consideran suyas. Si bien al coincidir los lindes de las mismas con los límites entre municipios -que también los son entre comunidades- se origina un conflicto por lo vagas que son las referencias sobre las que se asientan dichas lindes y que son tomadas como partida para establecer la propiedad de los terrenos.

Históricamente, se ha considerado que el cauce de la Clamor Amarga o de Almacellas marcaba el límite entre Cataluña y Aragón en esa zona, tal como estableció Jaime II en 1300. Sin embargo, desde entonces, el cauce de este barranco ha variado por las mejoras y obras a que ha sido sometido, como su canalización a mediados del siglo pasado, lo que conllevó la desecación de zonas pantanosas anexas que los agricultores fueron incorporando a sus fincas, incluidas en sus escrituras de propiedad, en las distintas contribuciones y sucesivos catastros aragoneses. Ahora son de regadío y son las que reclama Almacellas como parte de sus comunales.

El alcalde de esta localidad, Josep Ibarz, explica que su consistorio parte de un deslinde de 1925, que llevó a cabo la entonces denominada Dirección General del Instituto Geográfico y Catastral (hoy Instituto Geográfico Nacional), “la única válida en este momento”, argumenta, para fundamentar su reivindicación, ya que en ese documento, dice, la Clamor se halla totalmente incluida en el término de la localidad catalana.

La intervención del Estado

Ibarz asegura que “no hay ninguna pretensión de politizar el tema, ni ninguna otra intención”, solo la de vender unos lotes de terrenos que consideran propios. Si esto remueve un contencioso por los límites entre comunidades autónomas, añade, “que sea el Estado el que lo solucione y no alguien que esté en la trinchera, porque los disgustos entre vecinos siempre son estériles”.

En parte, en este punto coinciden con él los alcaldes de Tamarite de Litera, Francisco Mateo, y el de Altorricón, Salvador Plana, que también están de acuerdo en que el asunto de los límites debe solucionarlo el Estado. Sin embargo, Salvador Plana, que tiene algunos vecinos afectados por este litigio, ha comentado que sobre su mesa está pendiente el expediente para intentar solventar, de una vez por todas, las diferencias que surgen en torno a la delimitación de los términos, tal como le reclaman estos vecinos, y que se puso de manifiesto cuando la empresa encargada de los carteles informativos de la autovía A-23 colocó el anuncio del límite entre comunidades al menos trescientos metros dentro de lo que Altorricón considera Aragón y que fue retirado por sus protestas.

Para los vecinos es una cuestión de “dejadez” por parte del Gobierno de Aragón, tal como denunciaFrancisco Santolaria, que es uno de los litigantes con el Ayuntamiento de Almacellas, que le reclama como suyas alrededor de cinco hectáreas que, según el agricultor, se han logrado modificando en las sucesivas revisiones las lindes catastrales, “arrancando cada vez más terreno a Aragón”, se lamenta. Y lo hace mientras muestra planos topográficos facilitados por la DGA en los que se recogen hasta tres límites distintos, según la fuente utilizada.

El resultado es que este agricultor de Altorricón, por cuyas propiedades discurre la autovía, aún tiene en el aire las indemnizaciones por la expropiación de sus terrenos, debido al pleito que arrastra con Almacellas -que le reclama algo más de una hectárea de lo expropiado- y del que él culpa, en parte, a esa dejadez aragonesa por establecer los límites con claridad.Cien hectáreas aragonesas ¿o catalanas? | Heraldo.es.

La cifra de alumnos que elige la capital catalana aumenta tras varios años de estancamiento


JOSÉ LUIS PARICIO

15/08/2011

BINÉFAR.- El número de estudiantes de las comarcas situadas en la zona oriental del Alto Aragón que acude a Lérida para estudiar ciclos formativos de grado medio y superior y estudios universitarios va en aumento tras varios años de estancamiento.Más de mil estudiantes de la zona oriental acuden a estudiar a Lérida.

Per Ramon Sistac
(UdL / IEC)

 

La terra inexistent

Quan parlem de territoris de llengua catalana (o Països Catalans, dit sia a la manera de l’Estellés “castament i amb perdó de la taula”, ja que aquesta expressió sembla estar actualment proscrita) tenim molt clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; és a dir, evidents i indiscutibles. Tothom sap, per exemple, què són les Illes Balears (així, amb “Illes” amb majúscules, perquè no parlem d’un arxipèlag, sinó d’un territori amb nom i cognom), de quins elements es componen, fins on arriben i quina és la seua posició geoestratègica en el nostre món proper. Fins i tot en el cas del País Valencià (una altra denominació perillosa sens dubte), amb uns límits lingüístics ben diferents dels administratius, l’entenem com una  unitat política conformada a partir del regne baix medieval de València. Unes estructures històriques i organitzatives diverses, doncs,  que articulen  territoris diferents de llengua comuna o, segons el punt de vista de cadascú, territoris afins que constitueixen metafòricament les diferents branques d’un mateix pi.

Aquesta obvietat, però, topa frontalment amb una altra realitat essencialment diferent: la de les terres catalanoparlants d’Aragó, conformades per una tirallonga de pobles, viles i llocs que tan sols presenten una molt precària estructura territorial comuna. És prou clar que aqueixes terres (que a partir d’ara anomenaré la Franja) no tenen entitat geogràfica ni administrativa pròpia —altra que la pertinença compartida a l’Aragó—, i no disposen tampoc  d’una xarxa de comunicacions o de fluxos humans i econòmics (vertical sobre el mapa) més enllà del veïnatge més immediat.  En tot cas, aqueixa xarxa s’articula horitzontalment amb els pobles veïns de Catalunya, d’Aragó i, en menor proporció i a l’extrem sud, del nord del País Valencià. Per posar un exemple prou entenedor, és més fàcil que una persona de la Llitera i una altra del Baix Cinca —comarques veïnes també sobre el mapa— es coneguen o relacionen a la ciutat de Lleida que no pas a la de Fraga, capital de la segona comarca i nucli de població més important de tota la Franja.

El nom que sí fa la cosa

I és que, de fet, la Franja no ha existit mai o, si ho preferiu, és una creació moderna, del darrer terç del segle XX. Fins i tot el seu nom és discutit, i provoca alguna urticària. A l’Aragó endins no volen ni sentir-ne a parlar i, a les terres catalanoparlants,  el terme és un vell motiu de discussió, sobretot pel que fa a la seua adjectivació: Franja de Ponent, Franja d’Aragó, Franja Oriental, expressions que trasllueixen totes un rerefons ideològic ben evident.  Alguns —crec que, a hores d’ara, molts— hem optat per utilitzar “Franja” sense més, sense adjectius, amb el convenciment que és impossible de confondre-la amb la de Gaza, i amb la constatació que és una denominació que s’està popularitzant entre la població autòctona “no marcada”. Si actualment pensem que totes les terres catalanoparlants d’Aragó comparteixen una sèrie de problemes que exigeixen estratègies de superació conjuntes, és que estem al davant del naixement d’una nova realitat. I, com qualsevol cosa que naix, ha de menester un nom per a ser descrita, i un nom (en aquest cas, un topònim) que ha de ser universalment acceptat, sense generar rebuigs generalitzats, i ser, a més a més i més o menys, del gust de qui el porta.

Una llengua més viva del que sembla

Aquesta realitat —de fet, una realitat que ja existia, però de la qual ara tenim consciència—  es reconeix fàcilment  des d’una òptica lingüística, per bé que no és pas l’única possible. Hi ha també una “franja” econòmica i comercial que abraçaria poblacions castellanoparlants importants com Binèfar i Montsó i, en menor grau, Casp, Alcanyís o Graus (aquesta darrera avui encara de llengua aragonesa residual). Igualment, algunes viles catalanes estan molt vinculades a la Franja, com el Pont de Suert, Alfarràs, Seròs, Horta de Sant Joan o Arnes. Fora d’aquesta casuística, pareix lògic definir la Franja com el conjunt de territoris —municipis, bàsicament—  on la població és majorment i històricament de llengua catalana i, en canvi, de ciutadania aragonesa. Una estreta faixa, doncs, que s’estén del Pirineu als ports de Beseit i de Morella, faixa fins a cert punt entretallada per algunes zones despoblades o semidesèrtiques.  Una població que volta les 50.000 ànimes, concentrada majoritàriament en la zona intermèdia del Baix Cinca i comarques planes adjacents i que té la més baixa densitat al nord pirinenc i prepirinenc, a la Ribagorça.

Hi ha, a més, un petit gran problema taxonòmic. Hi ha zones de transició lingüística i cultural, concentrades al nord del territori i de baixíssima demografia, de difícil adscripció al català o a l’aragonès, perquè de fet s’hi parla varietats de trànsit entre ambdues llengües romàniques. El cas més paradigmàtic és el de la vall de Benasc, que sovint veiem —al meu entendre abusivament— inclosa als mapes de la Franja i dels Països Catalans. Al marge de les qüestions estrictament lingüístiques (realment és un parlar situat gairebé al 50 % entre l’aragonès i el català, amb un lleuger predomini dels elements no catalans), crec que hauríem de tenir en compte també altres components d’ordre cultural, econòmic, humà i fins i tot identitari a l’hora de fer adscripcions absolutes, gens matisades. De vegades, la pruïja taxonomista  arriba gairebé al maniqueisme, però la realitat de les coses sovint escapa dels excessos classificatoris.

El que sí que és un fet constatable clarament, almenys per part dels observadors sagaços (i així, a més, ho corroboren els estudis empírics) és que la llengua hi és ben viva. Insisteixo en el tema dels observadors sagaços, perquè el “paisatge lingüístic” de la Franja pot provocar una impressió esbiaixada. Ben sovint, el natural del país tendeix a amagar la seua llengua quan se sent observat, i la presència pública del català, i encara més de la llengua escrita, hi és molt pobra, de vegades o en determinats llocs pràcticament inexistent. Però, en donar-se la circumstància que és una terra on el fenomen de la immigració és molt recent (més aviat ha produït una emigració continuada, especialment cap a l’àrea de Barcelona) i d’altra banda en haver-s’hi mantingut continuades interaccions amb Catalunya i els catalans, conflictes identitaris a part la immensa majoria de la població continua mantenint la seua llengua autòctona, en unes condicions adverses que fan que aquest fenomen semble gairebé un miracle. Avui per avui, es dóna la paradoxa que la Franja és l’àrea catalanoparlant on l’índex de locutors de la llengua és més elevat i, alhora, on la seua consideració social és més baixa.

Una de freda i una de calenta

Malgrat les dificultats tradicionals, malgrat una consciència lingüística entre els parlants en molts casos gairebé nul·la, malgrat el secessionisme lingüístic que propugnen alguns grupuscles de dubtosa adscripció ideològica (plenament coordinats amb els seus presumptes correligionaris valencians), malgrat l’absència de reconeixement legal de l’ idioma, és innegable que en els darrers anys alguna cosa s’ha mogut. D’una banda, d’ençà de la introducció del català a l’escola (de manera voluntària i extraordinàriament precària, però que ha abraçat una part significativa de la població escolar durant dues dècades), d’ençà de la propagació de la idea, real o imaginària, que el català és útil per a trobar feina a Catalunya o, si més no, útil a l’hora de rebre serveis públics o privats de les poblacions catalanes veïnes (i molt especialment de Lleida, autèntica capital real del nord i el centre de la Franja), sense oblidar el paper que ha desenvolupat per a la col·lectivitat una brillant literatura; alguns sectors han pres consciència, per motius utilitaris bàsicament, però potser també fins a cert punt identitaris, del valor comunicatiu, simbòlic i patrimonial del català. D’altra banda, i com a conseqüència lògica de tot això, sota el mandat d’un president catalanoparlant Aragó ha fet un tímid reconeixement , segurament tard i malament a causa de les pressions externes (siguem ben pensats), de la realitat lingüística autòctona, a través de la llei “de uso, protección y promoción de las lenguas pro­pias de Aragón”, que reconeix sense embuts ni eufemismes la catalanitat lingüística i estableix uns mínims de protecció, foment i garantia legal per al seu ús públic per part dels ciutadans. Dissortadament aquesta llei, promulgada a finals de 2009,  no s’ha arribat a desplegar.

I estàvem en això quan ens han canviat les regles del joc. En el moment que escric aquestes ratlles s’opera un relleu en el govern autonòmic. La coalició entre el Partit Socialista i el Partit Aragonès Regionalista (amb clar predomini del primer) deixarà pas a alguna altra fórmula liderada pel Partit Popular, guanyador amb escreix de les eleccions (encara que sense majoria absoluta). En el programa electoral d’aquest partit figurava en lloc destacat la derogació de la llei, en contra de la qual ha estat clarament militant d’ençà de la seua promulgació. Tot fa pensar que es produirà en els temps propers una involució important. Teníem bitllet en el darrer vagó, el de tercera classe, i encara perdrem el tren…

Una qüestió mal resolta

Si la llengua ha pogut sobreviure fins ara en un ambient clarament hostil podríem pensar que, no havent canviat substancialment les coses, tot continuarà igual. Per l’experiència que tenim acumulada de conjuntures similars en aquest racó d’Europa, hauríem de considerar que, com a mínim, aqueixa seria una previsió poc realista. Només cal observar quina és l’evolució de les nostres llengües germanes i veïnes, l’aragonès i l’occità, gairebé abocades a una situació terminal. L’estatus actual i futur del català a l’Aragó només podria revertir positivament amb la intervenció dels poders públics a través d’una política lingüística adequada i decidida (i no sembla que, tal com pinten les coses, siga el cas), a través d’un canvi en l’adscripció administrativa del territori (una possibilitat que sembla pertànyer a la ciència ficció, i que de ben segur rebria l’oposició frontal de la majoria dels directament implicats) o, potser,  a través d’una àmplia conscienciació d’autòctons i forans sobre la doble identitat dels catalanoparlants de la Franja: pertanyents als països de llengua catalana per idioma i cultura (almenys en aquells aspectes —gairebé tots— en què la cultura es vincula directament a la llengua), i a Aragó per història i per adscripció administrativa (perquè els sentiments de pertinença, tan sovint adduïts, són una qüestió que forma part de l’esfera particular de cadascú). Una tasca que només podrà liderar la societat civil. Se’ns gira molta feina.

Català a la Franja: breu aproximació a una cursa d’obstacles | La teranyina.

Viles i gents publicat a La Comarca, 15/7/2011

Luisa Fernanda Rudi ha pres possessió de la presidència d’Aragó. Les dones han aconseguit, per fi, ostentar un càrrec d’estes condicions. Encara avui dia això és un mèrit remarcable. La normalitat hauria de fer passar desapercebut que una dona presidix Aragó. Los 35 anys de restauració de la democràcia han estat liderats per estructures de partits dominades per hòmens. A més cal remarcar positivament que el canvi ve de les files més conservadores d’Aragó. Hi ha fets que haurien  d’haver-se normalitzat abans. Però Aragó tendeix a ser conservador en els avenços socials. Però fins i tot les capes més conservadores han sabut valorar l’aportació de les dones a la societat.

En la seua investidura, la presidenta ha remarcat un dels problemes que considera més importants a Aragó: lo reconeixement del català i l’aragonès. «Mi Gobierno remitirá a estas Cortes un proyecto de ley de reforma de la actual ley de lenguas que proteja el uso de las modalidades lingüísticas propias y derogue la normalización del catalán y del aragonés».

S ’esperava una reacció d’estes mesures. Durant l’aprovació de la Llei de llengües al PP van tindre la fantasia de pagar un anunci radiofònic que situava un hipotètic ciutadà preguntant “¿Podría decirme donde está la plaza del Pilar?” i que rebia resposta, a Saragossa!, en català barceloní!: “Giri a la dreta i tot recte”. El perplex ciutadà s’indignava, responent “Pero… ¡¿cómo dice usted?!” La veu en off de l’anunci tancava el tema amb un “Seguramente que a ti tampoco te parece normal. No a la imposición del catalán, no a la ley del PSOE. Partido Poular”. Ni a vostè li pareixerà normal, ni a mi em pareix possible. Hi ha coses inversemblants. I que a Saragossa te conteston en català és ciència ficció.

La visió oposada al multilingüisme no és compartida ni pel líder del PP ni per les cúpules autonòmiques. Rajoy ha declarat que “aposta pel bilingüisme integrador” i ha assegurat que el castellà “no està perseguit” a Catalunya perquè hi ha un “bilingüisme perfecte” que cal “respectar”. A les Balears aposten “pel bilingüisme integrador que suposa aprendre les dues llengües per igual”. Al País Valencià per “un bilingüisme basat en el respecte i la tolerància”. I anant més lluny, a Galícia aposten per “un acord per la llibertat, pel bilingüisme i contra la imposició”. Al País Basc “per la cooficialitat que garantix la convivència i el respecte a totes les sensibilitats”. A Navarra defensen “el bilingüisme harmònic i el dret a ser educat en la llengua espanyola que lliurement triem i a conèixer les llengües cooficials de cada Comunitat Autònoma”.

El PP exporta arreu el discurs del bilingüisme, però a Aragó abandera l’anticatalanisme i imposa el monolingüisme castellà als catalanoparlants. Arribarà un dia que tots los líders aragonesos comprendran que mantindre esta llengua nostra és un símbol de riquesa. Mentres, només podrem estar contents perquè l’anticatalanisme és presidit per una dona.

Des dels cercles conservadors solen carregar contra els debats lingüístics dient que «no són los problemes de la gent del carrer, hi ha coses més importants de les que parlar». Si Rudi trau a la palestra el tema l’anticatalanisme i els bens de la Franja, és ben segur que tindrà un bon debat mediàtic per a anar entrant en calçador les retallades socials, lo transvasament de l’Ebre, la privatització de les escoles… Temps al temps.

PP uno y no cincuentayuno « Xarxes socials i llengües.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja