Skip to content

Archive

Category: Matarranya

Sant Antoni al Matarranya « Lo finestró del Gràcia.

 

Sant Antoni a la Freixneda

Una de les dates més significatives de la Comarca del Matarranya és la festivitat de SANT ANTONI, declarada festa d’interès turístic a l’Aragó. Adjuntem la programació de les activitats organitzades amb motiu d’aquestes celebracions que es van iniciar ahir, 16 de gener, a Beseit, Queretes, La Freixneda, Massalió, Vall del Tormo, i Vall-de-roures.  Continuaran al llarg del cap de setmana a Arenys de Lledó, Fondespala, La Portellada , Lledó, Mont-roig, Pena-roja de Tastavins, Torredarques, Torre del Comte, Ràfels i Valljunquera, i finalitzaran el cap de setmana del 26 al 27 de gener a Calaceit.

Programa de celebracions 2013 de la Comarca

Petits i/o humiliats « L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 18 de gener de 2013
«We are too little to be humiliated» («Som massa petits per a ser humiliats»). Llegeixo aquesta frase de Graham Greene en un article de l’editor Miquel Adam i em fa reflexionar sobre la situació de les dues llengües patrimonials aragoneses. D’una banda l’aragonès, relegat a un ús molt minoritari, malgrat els esforços i la titànica feina de tants activistes. De l’altra la nostra, estigmatitzada a causa del nom que li dóna tota la comunitat filològica mundial: català. L’altre pecat de la nostra llengua és que la compartim amb uns quants milions de persones escampats per tres comunitats autònomes i algun territori extraespanyol. L’aragonès no pateix aquesta “xacra”: la seua debilitat, la reduïda producció literària, el minso nombre de parlants i, sobretot, el seu nom —aragonès—, fa que no calgui humiliar-la. Fins i tot queda bé mostrar-hi simpatia. El català, en canvi, a banda del remarcable nombre de parlants, té una literatura consolidada i moderna —abastament traduïda a moltes llengües— i unes lleis que el protegeixen (a les esmentades comunitats veïnes, no pas a la nostra). Ja no és tan petit, i la gent el parla majoritàriament tant dins les nostres comarques franjenques com quan es desplaça a les terres catalanes i valencianes veïnes. És un trist consol, però si més no, l’aragonès s’estalvia els atacs continuats dels poderosos mitjans editats fora de Catalunya. I les falsedats que alguns professors, amarats d’aquestes agressions, aboquen sense recança —segurament, espero, per ignorància— sobre els seus alumnes. L’aragonès és massa petit per a ser humiliat: als rampants monolingües només els cal esperar-ne desaparició. Per al català, en canvi, una bona esbatussada als tribunals i a les tribunes públiques per a deixar-lo ben estabornit. Així, d’aquí a ben poc, també serà massa petit per a odiar-lo. I tots contents i monolingües. Quin avorriment. Quina grisor.

El consistori Calaceit abonarà 13.300 euros al gerent de la societat municipal | Comarques Nord.

L’Ajuntament de Calaceit haurà d’abonar 13.331 euros al que fora gerent de la Societat Municipal Kalat-zeyd Activa, qui va denunciar el consistori per impagaments. Ahir, les dos parts van arribar a un ràpid acord en una sessió conciliadora, en la qual es va tancar que el consistori calaceità haurà de pagar a l’antic gerent els més de 13.300 euros en un període màxim d’un mes. A l’eixida de la sessió, l’alcalde de Calaceit, Josep Maria Salsench, que representava a la part demandada, va refusar fer declaracions als mitjans.

Durant el passat 29 de novembre de 2012, durant un ple municipal, l’alcalde de Calaceit va informar al poble que el que fora gerent de la Societat Municipal havia denunciat a l’ajuntament per impagaments. En concret, el demandant reclamava els salaris des del mes d’octubre de l’any 2010, així com un 3% de l’actiu circulant com comissions per les obres del polígon (que pugen a més de 18.000 euros) i despeses en desplaçaments i peatges. En total, vora els 35.000 euros.

En el seu dia, Salsench va defensar que “el grup socialista, quan vam arribar, ens va dir que” la persona en qüestió “no cobrava res”. En canvi, els va portar als jutjats. A més, l’alcalde de Calaceit va concretar a l’eixida d’aquell ple celebrat novembre que si una persona “és gerent i no li paguen”, el que seria més coherent “és que li pagaren des d’un principi”. Des de l’equip de govern es va recordar també que al judici es citava a Rosa Doménech com testimoni, desconeixent quina seria la seua posició.

. ”Està molt clar”

Mentrestant, des del Partit Socialista, la cap de l’oposició Rosa Doménech va recordar en el seu dia que “el nostre punt de vista és molt clar”. Durant la passada legislatura “es va fer un contracte laboral a una persona que s’encarregava de gestionar l’empresa Kalat-zeyd Activa”. Però “de cop i volta, entra el nou equip de govern i diu que no vol pagar ni res”. Aquell dia de novembre, Doménech va afegir que “natres vam recordar que ‘aquesta persona’ no havia cobrat” i que esperaria a acabar el projecte per a cobrar.

Les reaccions també van arribar en el seu dia des d’Entesa per Calaceit (EC), on Paulí Fontoba va dir que es va muntar “una empresa”, on el responsable “tenia un sou, unes dietes i, a sobre, un 3 per cent de totes les obres”. Fontoba va afegir a l’eixida del ple de novembre que “si jo fos el gerent d’una empresa municipal no pararia de fer obres per a emportar-me el 3 per cent. I en la situació econòmica que està vivint Calaceit, això és una vergonya”.

Prova irrefutable que «La intrusa», d’Éric Faye i «Licantropia», de Carles Terès, estan a un pas de casa vostra | El blog d’Edicions de 1984 – La Franja.

Omnium Cultural de Sabadell organitza una presentació de Licantropia de Carles Terès i “El Matarranya, crònica de viatge” d’en Joaquim Monclús el dia 21 de Febrer a les 7 del vespre, dins les “Jornades del Matarranya a Sabadell” on també tindrem el plaer d’escoltar i veure l’actuació del Duo Recapte, del quartet Som Amorós , les exposicions Ataüllar el mont des del Molinar i “Quan erem emigrants”.

L’Associació Cultural del Matarranya ens explicarà la seva activitat incansable per les terres de la Franja. Tot aixó el dia 15 de febrer a partir de les 6 tarda, al Casal Pere Quart. Us hi esperem.

 

Desconvocats els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero 2012 | Mas de Bringuè.

La Conselleria d’Educació, Cultura i Esports de la DGA no ha convocat els Premis Guillem Nicolau, Arnal Cavero i Miguel Labordeta corresponents a 2012.

Aquests premis, atorgats a obres escrites en català, aragonès i poesia en castellà respectivament, es convocaven anualment el més de juny de l’any anterior, cosa que en aquest cas no es va fer, i al desembre es reunia el jurat per a fallar els premis. Durant el passat mes de gener, en torn a la data de l’aniversari de naixement de Baltasar Gracián es donava a conèixer els noms dels premiats i les obres guardonades.

 

Fons de la Direcció General de Cultura de la DGA ens van informar que dins del Departament d’Educació, Cultura i Esports “estan redactant les bases d’uns nous premis que es convocaran més endavant”.

Des d’els sectors culturals que defenen i treballen per les llengües aragoneses no oficials s’està estenent  el temor que els actuals Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero “es convertiran probablement en un únic  premi  de Literatura “en lengua o lenguas aragonesas” on es podran presentar treballs en “modalitats orientals i septentrionals”-

L’anunci i la convocatòria d’aquests nous premis podrien esperar a que fos aprovada la nova Llei de Llengües que ara està passant el prescriptiu tràmit parlamentari a les Corts aragoneses. Una altra possibilitat és que els Premis es convoquen abans de l’aprovació de la dita Llei , com una manera d’ obrir pas i aplanar el camí del nou marc jurídic que aquesta marcaria.

Els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero van ser creats per la DGA a la meitat dels anys 80 sent president Santiago Marraco i conseller de Cultura José Bada. Posteriorment, van ser suprimits durant lo govern d’Hipólito Gómez de las Roces  (PAR) i van tornar a convocar- se l’any 1995, mantenint una continuïtat fins l’any passat.  El primer Premi Guillem Nicolau el guanyà  l’escriptor Josep Antoni Chauvell l’any 86, amb la novel·la “L’home de França”. L’últim Premi convocat fins ara va ser guanyat per Carles Terés el 2011, amb la novel·la “Licantropia”.

Prova irrefutable que «La intrusa», d’Éric Faye i «Licantropia», de Carles Terès, estan a un pas de casa vostra | El blog d’Edicions de 1984.

Bé, sembla que les novetats de gener van arribant a les llibreries del país! Serveixi aquesta foto com a prova irrefutable:*

novetats gener laie*Prova gràfica cedida per Laie CCCB

Moviment Franjolí per la Llengua: Crit d’alarma sobre la llengua a la Franja.

 

Crit d’alarma sobre la llengua a la Franja

 

Sempre s’ha dit i venut que la Franja n’era el territori catalanoparlant on es parlava més la llengua en relació amb els seus habitants, una mena d’oasi lingüístic que molts estan veient ara que no responia ben bé a la realitat, per molt que la majoria de la població franjolina hi visqués (i en gran part hi visqui) assiduament en català.
Aquesta realitat sociolingüística i aquest miratge idíl·lic han estat tombats i desmentits, i avui dia les noves condicions de vida i costums del territori sumat a la nova immigració rebuda (que s’expressa en castellà i en altres llengües), i, per suposat, amb l’agravant de la política lingüística del govern aragonès, discriminatòria i negadora de la diversitat cultural present a l’Aragó, està fent que el futur de la Franja ja no parli en la llengua pròpia sinó es reverteix aquesta tendència en la situació actual, on la diglòssia ja es fa (encara) més palesa i les noves generacions adopten el castellà com a lingua franca d’ús social. Molts són els senyals d’alarma que ens hi arriben des de moltes veus amb autoritat en la matèria que, sense cridar al catastrofisme, avisen del dramatisme de la situació de la llengua catalana a la Franja de seguir aquest procés d’aculturització i d’autoodi imperant avui dia al territori.
Ací en tenim uns quants exemples i un veritable avís per a navegants:

*Natxo Sorolla (sociolingüista franjolí): “Entre els nascuts als anys 90 l’ús és molt minoritari, estem en el moment del punt d’inflexió”  
“L’ensenyament optatiu pot dependre de professors que han vingut de fora i només són castellanoparlants; per tant, s’hi poden oposar només pel fet que vegin perillar el seu lloc de treball”, conclou.

A l’article “Del txapurreau a l’aragonès oriental” s’acaba dient:  “La Franja ha superat tres dècades d’irresolta normalització lingüística en un entorn rural i sense immigració que permetia anar tirant. Però totes les societats, fins i tot les més tradicionals, pateixen canvis i a les cinc comarques catalanoparlants de l’Aragó hi ha ara mateix un ascens important de la immigració vinculada a l’economia agrària, tot i que el punt de canvi es basa en el comportament dels autòctons o d’immigració provinent de la resta de l’Estat.” 

*El president de la veïna Diputació de Lleida, Joan Reñé, alertava el passat estiu de com podia influir aquesta nova política lingüística del govern aragonès en les relacions amb els seus veïns lleidatans: “Trenca el nivell de convivència absolut i necessari que la gent de Lleida vol seguir tenint amb la gent de la Franja”, forçant situacions i plantejaments “que van més del que és la realitat quotidiana dels veïns de la Franja”, va explicar. Tot i el contingut de l’esborrany, Reñé s’ha mostrat confiat en què imperarà el “sentit comú” i molts dels veïns de la Franja “seguiran parlant i pensant en català”, com ho han fet durant moltes generacions.” L’encapçalament de la notícia deia: “El català, en perill a la Franja de ponent”.

*Quim Gibert, psicòleg i membre de “Tallers per la llengua” alertava de la situació social a la Franja vers la llengua i condicionava la possibilitat “d’un futur per la Franja de Ponent” al canvi d’aquesta mentalitat imperant de la majoria de població franjolina: “L’evident retrocés lingüístic és una qüestió vista amb força indiferència. Per a la majoria de veïns de Fraga, la llengua que compta, la de debò, és el castellà, que suposadament també és nostra. A l’escola, tant abans com ara, s’inculca, amb burles i males cares, que la llengua dels pares és quelcom obsolet i condemnat a l’extinció. No passem per alt que bona part dels habitants de la Franja són analfabets en la llengua que han popat, de la mateixa manera que també ho van ser les generacions catalanes del franquisme. Amb el panorama que hi ha, l’existent manca de consciència lingüística no és gens estrany.” 

*Per últim, un estudi publicat a la UOC de l’Institut de sociolingüística catalana sobre “el català a la Franja d’Aragó”, concloïa amb aquestes afirmacions: 
 

 

El prestigi social del castellà, unes actituds diglòssiques molt arrelades i les relacions ambígües entre lleialtat lingüística i identitat regional han portat la majoria dels habitants de la Franja ha acceptar la preponderància del castellà i a percebre la seva llengua com a un instrument de comunicació merament local i familiar.

 

Fins ara, el govern aragonès ha fet molt poc per corregir aquesta situació. El fet que el català no sigui oficial a l’Aragó l’exclou de molts àmbits d’ús on és present a les altres comunitats catalanoparlants de l’Estat.

 

La presència del català clarament insuficient en l’ensenyament i l’ús del català com a llengua vehicular del sistema escolar no permeten garantir als joves que segueixen les classes facultatives de català un nivell de competència en català que els permeti utiloitzar la seva llengua d’acord amb les necessitats de la societat actual. D’aquí que la transmissió intergeneracional del català, que fins ara semblava assegurada, corri el perill de desaparéixer.”

 

 

 

Resumint, com podem observar en aquests quatre exemples d’entre molts, la situació de la llengua catalana a la Franja ha passat d’aquell típic “a la Franja tothom parla en català” a l’actual “els nens i els joves cada colp en parlen menys, de català”. És evident que molts factors han portat fins aquí però revertir aquesta situació serà molt difícil, més ara que s’han trencat els xicotets avenços aconseguits anteriorment. Esperem que tota la catalanitat es faci seu aquest neguit, és l’única manera d’ensortir-nos, tots plegats, almenys xerrant en català.

 

 

Seamos realistas pidamos lo imposible « Lo finestró del Gràcia.

 

Article en castellà publicat ahir al Diario de Teruel.

 

(Punxeu sobre la imatge per ampliar-lo i llegir-lo)

 

Seamos realistas pidamos lo imposible

 

Cops de bastó a les llengües « Lo finestró del Gràcia.

 

 

ignorància

(Publicat avui al Diario de Teruel, columna Lo Cresol)

Retallades a dojo de tot i per tot en aquest, per ara, país. De debò que no se n’escapa ningú, però les desigualtats socials es fan cada dia més grans amb 6 milions d’aturats. I què passa a l’Aragó amb les nostres benvolgudes llengües minoritàries? Les bastonades són sagnants per acció i per omissió. Teníem, bé, tenim encara la Llei de Llengües del 2009 —això sí per poc temps— sense cap mena d’aplicació pràctica, ni desenvolupament. Com aquesta llei l’hem de derogar per a què acomplir-la, suposo pensen els del PP i els del PAR. Aquesta actitud reflecteix el concepte que tenen envers l’acatament de les lleis.

Com podran celebrar el Dia de les Llengües d’Aragó si ni tan sols han convocat els premis literaris del 2012? Em refereixo al Guillem Nicolau en català, al Miguel Labordeta en castellà i a l’Arnal Cavero en aragonès. No serà pels grans imports del premis, atès que són els mateixos de l’any 2001. Prou devaluats estaven ja. Cal recordar també que el gener del 2012 ja es va desconvocar el I Concurs Literari en català de la Universitat de Saragossa, només un mes després d’haver-s’hi convocat.

Rebutjades les esmenes a la totalitat de IU i la CHA, en qualsevol moment  s’aprovarà la nova Llei de Llengües del PP-PAR, una llei pensada contra les llengües minoritàries d’Aragó —català i aragonès. L’indocumentat projecte ha estat rebutjat per les institucions acadèmiques, associacions culturals, lingüistes, filòlegs, escriptors, etc. —per tothom amb dos dits de front— per acientífic, partidista i per ser producte de l’analfabetisme lingüístic. De fet, només pretén acabar amb l’aragonès i desterrar de la Franja el català.  Qualsevol altre objectiu és un evanescent supòsit. Si no existís la Llei del 2009, no s’haguessin molestat en fer-ne una nova.

Fa riure llegir la Constitució Espanyola quan diu a l’article 3.2: “Les altres llengües seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. Quanta indignitat i que poca vergonya dels que manen, en tant que exigeixen l’ensenyament en ambdues llengües cooficials a Catalunya i a l’Aragó neguen hipòcritament, fins i tot, el nom d’una de les llengües pròpies, el català. Quo vadis cultura aragonesa?

Homes llop a l’alt Matarranya – VilaWeb.

Edicions de 1984 publica ‘Licantropia’, l’òpera prima de Carles Terès • Us n’oferim un avançament editorial

 

 

L’hivern del 1759, mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les terres desolades de la Pobla de Llobosa, a l’alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. Aquest és el context ambiental de la primera part de la novel·la ‘Licantropia’, òpera prima de Carles Terès, que publica Edicions de 1984 i que arribarà a final de setmana a les llibreries. Us n’oferim un avançament editorial (pdf).

Aquest primer capítol, inquietant, gairebé de terror, és protagonitzat pel mossèn i pels membres de la casa dels senyors de Torrent de Prats, que pateixen de licantropia (un deliri que els fa creure que són llops i comportar-se com si ho fossin). La primera part del llibre se situa al segle XVIII. En canvi, en la segona ens trobem amb un nou protagonista, Llorenç, un fotògraf d’ara que es passeja per les terres de Llobosa per retratar l’antic casalot dels Torrents de Prats, i que furga en els seus orígens familiars.

Carles Terès (Barcelona, 1962) fa més de vint anys que viu a la Franja, a Alcanyís, i és dissenyador gràfic. Amb aquesta novel·la va guanyar el premi Guillem Nicolau el 2011 i se’n va fer una edició de dos-cents exemplars, a un preu simbòlic. Per a Edicions de 1984, Terès ha revisat l’original i n’ofereix la versió definitiva.

L’editorial, que té molta confiança en aquesta obra, en destaca la genuïnitat de la llengua, i emparenta ‘Licantropia’ amb obres com ara ‘Primavera, estiu, etcètera’, de Marta Rojals, i ‘A butxacades’, de Joan Todó.

Homes llop al Matarranya « Lo finestró del Gràcia.

 

 

1358139600

Edicions de 1984 publica “Licantropia”, l’òpera prima de Carles Terès. Veieu la notícia a VilaWeb. Podreu veure també un avançament editorial. Es presentarà a Barcelona el pròxim 22 de gener.

Recuperarán fincas yermas en Matarraña para que sirvan como cortafuegos natural.

 

alt

Parcela abandonada y yerma en el término municipal de Monroyo. Universidad de Zaragoza

La Comarca del Matarraña ha creado un ‘Banco de tierras’ para prevenir incendios forestales y recuperar paisaje agrícola abandonado. A través de la Cátedra Matarraña, de la Universidad de Zaragoza, se han cartografiado tierras abandonadas en los últimos 25 años que se recuperarán gracias a la colaboración de pastores de los términos municipales de Valderrobres, Mazaleón y Peñarroya de Tastavins, a quienes se encomendará su cultivo para que planten forrajes con los que alimenten a sus rebaños.

 

La Cátedra Matarraña de la Universidad de Zaragoza ha realizado un estudio cartográfico de la Comarca y seleccionado, para la puesta en marcha de esta primera fase del proyecto piloto, las vales de fondo plano que recorren zonas forestales con mucho combustible alrededor y elevado riesgo de incendios. Cuando se desyermen y cultiven (el plazo máximo para ello se cumple esta primavera), estas tierras ayudarán a reducir el riesgo de propagación de incendios, puesto que actuarán como cortafuegos naturales, al tiempo que se recuperarán las tierras como paisaje agrícola tradicional.

El proyecto piloto se ha iniciado con un volumen de tierras que suman entre 10 y 15 hectáreas, según explicó la técnico de Medio Ambiente de la institución comarcal, Olga Ric. La iniciativa, cuyo coste ronda los 30.000 euros, está financiada a través del proyecto europeo Interreg ‘Modeland’, que busca la recuperación de fincas agrícolas.

El trabajo de búsqueda de tierras no ha sido fácil, ya que, como explicaba la directora de la Cátedra Matarraña de la Universidad de Zaragoza, Paloma Ibarra, “se han tenido que cruzar los datos de las tierras con los del Catastro”, con objeto de conocer quiénes eran los propietarios de las fincas. En este mismo sentido, la técnico de Medio Ambiente del Matarraña explicó que “algunas parcelas figuraban registradas como propiedad de “herederos de”, personas que “hemos tenido que localizar, porque suelen vivir fuera y a los que se ha tenido que solicitar autorización para hacer uso de sus fincas”.

Licantropia | 9788492440979 | Narrativa Catalana | Llibres.cat | Llibreria online en català | Proa Espais Barcelona.

Inici / Narrativa Catalana / Licantropia

Tornar

 

Narrativa Catalana

  • Licantropia

  • Terès Bellès, Carles
  • EDICIONS DE 1984
  • Col·lecció:

    Mirmanda

  • Enquadernació:

    Rústica amb solapes

  • Pàgines:

    252

  • EAN:

    9788492440979

  • Any d’edició:

    2013

Durán i Lleida y la cantera maña del nacionalismo catalán – ABC.es.

 

Día 11/01/2013 – 11.03h

Aragón ha dado conocidas caras a la cantera de CiU, incluso desde Calatayud

Josep Antoni Durán i Lleida, ahora políticamente en sus horas más bajas, es el exponente de esa cantera del nacionalismo catalán surgida en la España de la que reniega la actual CiU liderada por Artur Mas. Durán i Lleida, cabeza visible de Unió Democrática de Cataluña -una de las dos patas de la coalición CiU- y que se sumó meses atrás, muleta en mano, a la manifestación independentista de la última Diada, tiene su cuna en Aragón. Nació en la localidad oscense de Alcampell en 1952, pero eso no le ha impedido presentarse como parte de la «Cataluña nacional».

Nunca ha renegado de origen geográfico, porque para él Alcampell es «un pueblo pequeño de la Franja de Ponent», aunque no exista tal poniente catalán. La realidad es que se trata del levante de Aragón, no una parte del solar de Cataluña.

«Cataluña como país»

Nació, creció, jugó y estudió en Aragón. Sus primeros estudios, en la escuela pública de su pueblo. Luego, en el instituto de la también oscense Tamarite de Litera. Fue ya en su juventud cuando marchó a estudiar a tierras leridanas, donde se licenció en Derecho. Y fue en sus años de estudiante universitario -según ha dejado escrito él mismo- cuando «descubrí todo lo que significa Cataluña como país». En 1979 se estrenó como teniente de alcalde del Ayuntamiento de Lérida. Un año más tarde pasó a ocupar puestos en la Generalitat, en 1982 comenzó su dilatada carrera en el Congreso enlazando legislatura tras legislatura como diputado de CiU, parlamentario europeo, diputado en el Parlamento de Cataluña…

Del Jalón a la Generalitat

Esta conversión de un aragonés en cara visible del nacionalismo catalán se dio también en María Eugenia Cuenca Valero. Si en Duran i Lleida su cuna estaba en un pueblo aragonés a tiro de piedra de Cataluña, la de Cuenca Valero estaba más cerca de Madrid que de Barcelona. Pero eso no impidió que fuera, hasta hace pocos años, una de las caras más conocidas del nacionalismo catalán. Nació en Calatayud en 1947, de familia bilbilitana, de la misma ciudad en la que las Cortes medievales juraron heredero a quien luego sería rey Fernando El Católico. Nació, creció y estudió en Calatayud. Luego en Zaragoza, en cuya Universidad se licenció en Derecho.

Su matrimonio con el empresario catalán Ramón Pla i Nadal supuso el inicio de su tránsito político hacia el nacionalismo. Se incorporó a Convergencia Democrática de Cataluña -la otra pata de CiU-, donde también militaba su esposo. Y llegó la catalinación del nombre: Maria Eugènia Cuenca i Valero, más cómodo para figurar en las listas electorales desde las que empezó a ocupar cargos de relevancia en la órbita del nacionalismo catalán: secretaría general de Enseñanza de la Generalitat entre 1982 y 1986, diputada en el Congreso, número dos del Gobierno de Pujol entre 1992 y 1995, como consejera de Gobernación, y luego diputada en el Parlamento catalán durante dos legislaturas, desde 1999.

Deriva independentista

María Eugenia Cuenca, eso sí, enarboló el nacionalismo catalán, pero sin llegar a pregonar abiertamente el independentismo. De hecho, esa deriva que intuía ya en junio de 2000, en vísperas de un congreso interno de CDC, le preocupaba. En un artículo que publicó por entonces, advertía en tono crítico de los «mensajes» que empezaban a cundir entre sus filas y que eran «percibidos por los ciudadanos como una deriva, un tránsito hacia posiciones alejadas de la centralidad». Y afirmaba que no era el mejor camino. «¿Debe virar CDC decididamente hacia estas nuevas posiciones? Mi respuesta es que no», decía con rotundidad. Apostaba entonces por algo bien distinto de la deriva soberanista marcada por la actual CiU de Artur Mas. Para ella, CDC debía ser -escribía entonces- un partido «líder de la centralidad», agente político enfocado hacia «un grandísimo número de ciudadanos, nacionalistas o no, de expresión castellana o catalana». Casualidad o no, dicho eso su figura empezó a diluirse en CiU hasta acabar por apartarse de la política activa.

Fotos de la cronologia.


Alegria! Des de les terres del Matarranya, acabat de sortir d’impremta, ens arriba «Licantropia»!! Aviat a la vostra llibreria de confiança. Felicitats, Carles Terès! Ha quedat de meravella!

La Franja