Skip to content

Archive

Category: Matarranya

III CICLOTURISTA BTT DE MASSALIÓPrimavera, Setmana Santa, Bon temps… quina millor data que esta, per fer la tercera edició de la ruta Cicloturista en BTT de Massalió que organitze lo Club de la Joventut.

La proposta que tos tornem a presentar este any, tindrà 2 rutes, una més curta de 21 km, en una dificultat tècnica baixa, destinada a gent jove i gent que no acostume a fer bicicleta, i una altra més llarga, de 52 km, en la voluntat de saciar les ganes de fer deport de la gent més acostumada a fer BTT, en uns desnivells més importants i una dificultat tècnica superior. La ruta curta transcorre integrament per camins rurals del terme municipal de Massalió i permetrà gaudir dels paisatges típics de secà del nostre territori, en barrancs d’oliveres i armelers, així com algunes masies prou ben conservades. La ruta llarga principalment transcorre pels camins rurals de Massalió, passant per 3 dels 4 Pilons que limiten lo nostre terme municipal. Lo paisatge de secà acompanyarà en tot moment a esta ruta, tot i que també trobarem diferents matisos de color, lo groguenc de les argilages o lo lila dels romers.

Inscripcions

Per inscriure’s, primer s’han d’ingressar 12€ per persona (10€ socis) a Ibercaja “Club de la Juventud” 2085-3912-66-0102260905 o a Caja Rural de Teruel “Asociación Cultural de Mazaleón” – 3080.0006.08.10011237815, especificant lo nom del participant o participants al concepte. Posteriorment, s’ha d’enviar lo justificant indicant nom complert, direcció, telèfon, mail, data de naixement i ruta triada, per fax al 978 898 611) o per via internet al mail clubdelajoventut@gmail.com abans del dia 4 d’abril. Al preu de la inscripció està inclosos los avituallaments i lo dinar que farem al finalitzar lo recorregut. Los menors de 18 anys hauran d’anar acompanyats per un adult durant tot lo recorregut i tots los participants estan obligats a portar casc.

Horaris

A les 8,30 farem lo primer avituallament i la entrega de les acreditacions a la Plaça del Poble. Posteriorment, a les 9,00 se farà la sortida conjunta. Lo dinar ser realitzarà a les 13,30, restant el lloc per determinar.

III CICLOTURISTA BTT DE MASSALIÓ.

 

Temps de Franja digital.2.

QUICO EL CÉLIO…Toc de festa – YouTube.

De Fredes a San Miguel por los Tres Reyes – El blog de nullediesinelinea.over-blog.es.

El IES Matarraña inaugura sus jornadas gastronómicas.

Las Ranetas volvemos otra vez a la carga, en esta ocasión retomamos el típico formato de concierto en los locales del Cachirulo el sábado 10 de marzo.

El plan más o menos será el siguiente, empezaremos a partir de las 20h con los grupos locales “Somos lo que hay” con su rumba a base de salsa y el grupo de rock “Fixed”. Seguidamente pararemos durante media hora o así para cenar (prepararemos unos suculentos bocadillos) y a continuación retomaremos las actuaciones con “Ya Babe”, que hacen pop rock, “Iconoclash”, grupo tributo a The Clash y los espectaculares “Drink Hunters” con su punk rock celta.

Inicio.

Últimament hem pogut llegir en alguns mitjans de publicació aragonesos, informacions sobre el perill de ruïna total en que es troben alguns convents d’Aragó. Un d’aquest es el Convent del Pilar, en Javierregaray (Vall d’Hecho) com ho denominen les guies turístiques que encara el citen, que és de propietat privada. Quan els seus propietaris, “han intentat reconstruir-lo en alguna ocasió”, han abandonat aquest propòsit davant el descomunal desemborsament que suposaria. Les males herbes porten dos cents anys creixent sense control en aquest convent mercedari i la vegetació ha camuflat gran part de les seus estances.

Un altre és el monestir cistercenc de Santa Fe, al costat de Cuarte de Huerva (Saragossa), podria acabar reduït a un munt de ruïnes a causa del preocupant abandonament i deteriorament que pateix des de fa anys, tot i ser Bé d’Interès Cultural (BIC) des de 1979. Amb una superfície emmurallada de més de quatre ha, aquest monestir, que manté la mateixa estètica que els saragossans de Veruela o de Rueda, va ser construït sobre un altre anterior, del qual no queden restes visibles, entorn de l’any 1739, com s’hi  indica a la inscripció de la porta principal. Arran de la desamortització de Mendizábal, va ser adquirit per la família Jordana de Pozas el segle XIX, uns anys després que fos parcialment destruït per les tropes napoleòniques, que es van assentar al monestir durant la Guerra de la Independència.

La combinació de propietaris públics i privats ha impedit que la Cartoixa Baixa de la Concepció, al barri saragossà del mateix nom, sigui avui un informe munt de runa. Al costat del restaurant, que amenaça ruïna i està tancat, es troben l’hostatgeria i la procura. Més enllà, la porteria que ha estat restaurada i el refectori que és utilitzat per l’Ajuntament en ocasions assenyalades i també espera una reforma. L’església, de l’arquebisbat de Saragossa, és objecte d’una conscienciosa recuperació que està tornant a la vida els frescos de la nau.

        Dos exemples molt més propers els tenim al Baix Aragó i al Matarranya amb dècades i fins i tot segles d’abandonament. El Convent del Desert, entre la Torre de Villella i Calanda, n’és un. Cenobi d’estil barroc de carmelites descalços de propietat privada, és enmig del no res, allunyat de qualsevol nucli habitat. Segons informacions de l’alcalde de la Torre de Vilella “l’any 2003 el consistori va intentar comprar-lo, per convertir-lo en un centre d’interpretació, però els seus titulars van demanar 420.000 euros i al final se’l va quedar una empresa de Casp per només 102.000 euros” Recordo que quan era molt petit, tots els de casa vam fer una excursió fins on es podia arribar en carro: un mas que treballava la família dels Capes de la Codonyera. Recordo també una inscripció que hi havia a la porta de una cel·la “Si un descalzo se condena, doblada serà su pena” No la vaig entendre gaire, ara menys encara. Si l’infern és etern, com es pot condemnar dues vegades eternament?

I per acabar, tot i que segur que n’hi ha molts més de convents en ruïnes, faré esment al convent o santuari  de Nostra Senyora de Gràcia o Mare de Déu de Gràciaque es troba al terme municipal de la Freixneda, a la comarca del Matarranya. Sembla que aquest convent de frares mínims no es va arribar a acabar mai.

                                                                                                          José Miguel Gràcia

Convents: a casa tenim molt per arreglar « Lo finestró del Gràcia.

Quatre de cada deu veïns estrangers del Matarranya són de Romania | Comarques Nord.

Mallacan (sandino rock 2012) – YouTube.

Viajar por el Matarraña (1)

De acuerdo con que hay que recortar, pero que no nos quiten ese pequeño desahogo que significa salir de casa, hacer al menos un viaje de fin de semana cuando se puede. Recortemos el mapa y viajemos por Aragón, que está a la vuelta de la esquina. Desconocemos muchas de las maravillas de esta tierra. No voy a ponderar el Pirineo, que quién más, quién menos se lo sabe y lo ha disfrutado. Aunque seguro que quedan enclaves todavía por descubrir.

Existen otras zonas y comarcas en Aragón que tal vez por estar más alejadas son menos conocidas. Una de ellas es el valle del Matarraña, al que ahora me refiero. Hasta hace poco tiempo, y atendiendo a las estadísticas, era un territorio apenas conocido por los zaragozanos. Y no digamos por los ejeanos, los oscenses, los jacetanos y los bilbilitanos, por citar tan sólo algunas de las principales tribus que pueblan este antiguo reino. Tampoco los turolenses capitalinos lo conocen demasiado -sigo refugiándome en las estadísticas- a pesar de que la mayor parte del valle está en su circunscripción provincial. Pero claro, la ruta hasta allí es dificultosa, con tres puertos de montaña y un trazado sinuoso que ha mejorado un poco en las dos últimas décadas.

Situándonos en Zaragoza capital, donde reside la mitad de la población aragonesa, hemos de decir que el Matarraña está casi al alcance de la mano porque se ha facilitado mucho el camino a nuestros pies. Todavía no se ha conseguido el desdoblamiento de la calzada hasta Alcañiz por lo menos, cosa que llegará, aunque siga siendo más urgente y saludable desdoblar los tramos aragoneses de la N-232 y de la N-II; saludable porque se evitarían varias muertes al año.

Pero no hablemos de muerte sino de vida, la que puede disfrutarse en el valle del Matarraña ahora que desde Zaragoza se ha facilitado enormemente el acceso. Hace tiempo se construyó la variante de El Burgo, poco después la de Fuentes de Ebro y finalmente la de Alcañiz. Evitarse el trago de cruzar obligatoriamente la ciudad de los Calatravos sin más resultado que el agobio por el frecuente tapón circulatorio, es un alivio para los viajeros. También lo es para los propios alcañizanos, que bastante tienen con soportar su propia congestión rodada.

Finalmente hemos llegado al Matarraña. ¿Qué hacer? ¿Dónde ir? ¿Qué ver? ¿Dónde comer? ¿Dónde dormir? Hay respuestas para todos los gustos. Desde bosques umbrosos, parajes y paisajes espectaculares, ríos cristalinos y tierras feraces, hasta monumentos espectaculares, tanto civiles como religiosos, tanto públicos como privados, pasando por museos, exposiciones, centros de interpretación y un sinfín de alicientes cuya enumeración llenaría varias páginas. Hay posibilidades dinámicas y estáticas a elección: desde el senderismo hasta la simple conciencia del bienestar contemplativo.

Habrá que seguir deletreando este territorio prodigioso, pero por hoy baste con invitar al lector que disponga de Internet – cada día más, volviendo a la estadística- a que visite la web de la comarca y otras afines escribiendo la mágica palabra ‘Matarraña’ en cualquier buscador; aparecerán a la vista varias páginas informativas que, hoy por hoy, no corren peligro de ser clausuradas por ninguna ley antipiratería.

Autor: Francisco Javier Aguirre, escritor.

 

– Callezaragoza.es – La web de Zaragoza.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital.2, març 2012

Acabada la lectura dels magnífics Desolacions. Caribou Island (David Vann, 2011) i1Q84. Llibre 3 (Haruki Murakami, 2010) em vaig sentir com un orfe abandonat enmig d’un erm sense horitzons. Hi havia la meua atapeïda biblioteca, és clar, però no m’hi esperava cap novetat engrescadora. A més, encara covava la nostàlgia dolorosa de les obagues de Licantropia, el meu paisatge habitual dels darrers quinze mesos. Per a posar-hi remei, vaig manllevar-li El juego del ángel (C. Ruiz Zafón, 2008) a la filla gran. Vaig escorcollar també les caixes plenes de llibres que, a l’espera d’una ubicació definitiva, dormen sota la teulada de casa l’Obrera. Vaig passar-me una bella estona bufant la pols i fullejant textos que, en temps pretèrits, m’havien fet somiar, sentir, comprendre. Al final vaig endur-me’n uns pocs per a rellegir-los. (De fet, passat tant de temps, el que en realitat faria és llegir-los de nou per primer cop.) Entre ells la Nueva antología personalde J. L. Borges, un breu recull de contes, poemes i assaigs —triats pel propi autor— del qual en servava només el record torbador d’una de les històries. Així doncs, vaig iniciar simultàniament la lectura d’aquestes dues obres tan dispars. En contra del que havia cregut, el llibre que em va enganxar va ser el de Borges. Malgrat la densitat de la seva prosa, en cap cas se’m féu feixuc: tot hi encaixa al mil·límetre. M’ha fet l’efecte físic que la seua lectura em nodria el pensament. De la novel·la d’en Zafón, què voleu que us en digui. És distreta, suposo, però em va deixar una trista sensació de buidor. Deu ser cosa de la meva avançada edat.

mitjançantErms i vergers de la literatura « L’esmolet.

Aquesta entrada ha estat esborrada per demanda dels seus autors

Hallado un nuevo ejemplar de dinosaurio de Teruel – Aragón – El Periódico de Aragón.

Un fallecido en un accidente de coche en la A-231 a la altura de La Fresneda.

El premio de la Lotería Nacional sonríe a Calaceite por primera vez.

La Franja