La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: MatarranyaUna agraciada en Nonaspe
Donde sí felicitan a la afortunada desde el pasado viernes es en Nonaspe. Una de sus vecinas, Angelita Giner, es la poseedora del ticket con el número 00260. La nonaspina compró el número a Juan Manuel Llop, quien a sus 84 años sigue regentando el establecimiento de Loterías de su pueblo. «Yo le dije que me diera un número para el Niño pero que tocara. Me sacó uno al azar de la máquina y vaya si tocó», explica entre risas Giner. Al principio, el número no le convenció, ni a ella ni a su familia, por tratarse de una cifra demasiado baja. Sin embargo y como se suele decir en estos casos, la familia de esta vecina de Nonaspe asumió que «todos los números están en el bombo», así que no cambiaron el boleto.
El día del sorteo lo siguió por televisión hasta el segundo premio, cuando se puso a hacer la comida y ya no prestó atención. Fue gracias a Juan Manuel, al que llamaron del Centro Nacional de Loterías, por quien se enteró. «Me comunicaron que había vendido un ticket del 00260 premiado. Como me acordaba que le entregué un número muy bajo a Angelita, la llamé para confirmarlo. A partir de ahí todo fueron gritos de alegría», explica el lotero nonaspino.
A la agraciada, la sorpresa le pilló comiendo con toda la familia, por lo que enseguida se pusieron a comprobar el premio en el teletexto. «Primero no sabíamos cuanto nos había tocado, si 14.000 o 1.400 euros. Al final vimos en la televisión que era la cantidad más baja pero un pellizco siempre viene bien», afirmó la afortunada.
Por el momento, Angelita no prevé gastar el premio. Se encarga de cuidar a su madre enferma, por lo que no puede salir de viaje, aunque más adelante le gustaría conocer una nueva ciudad junto a su marido. Eso sí, la cuesta de enero no será tan complicada para esta nonaspina durante 2012.
El Niño reparte un pellizco del tercer premio en Alcañiz, Andorra y Nonaspe.
Fa ja un temps que buscant una cova al terme de Pena-roja vam trobar uns abrics a on feie temps que havien fet pintades. Tot i que estes estaven tremendament deteriorades perquè havia caigut la pedra, es conservava una pintada amb la inscripció d’un període de temps: 1841-2. Ere previsible que les pintades estaven relacionades en la primera guerra carlista, sobretot perquè havia pogut llegir que Morella va ser dels darrers forts del carlisme el 1840. I havent-me trobat després les indicacions del diccionari Madoz sobre els fets a Pena-roja la cosa no deixa dubtes. No és gens difícil imaginar carlistes a l’espera, en una posició de molt difícil accés, en només dos entrades/eixides, i de fàcil vigilància.
El que desconec és si les pintades tenen algun interès històric. Hi ha cap historiador a la sala?
Historia: Esta villa padeció bastante en la última guerra civil en el mes de abril del año 1840 ocupaban su fuerte las tropas carlistas; pero el general Espartero mandó al general León hiciese por apoderarse de dicho fuerte, en el que todavía trabajaban sus defensores. Este general se dirigió á Peñaroya con 6 batallones, 2 escuadrones y 4 baterías de montaña.
A su aproximación dispararon los carlistas algunos cañonazos, repitiéndolos constantemente desde que los sitiadores estuvieron al alcance. Tales disposiciones exigían que León verificase un ataque que tuvo lugar, ocupando el pueblo á la carrera 2 compañías de cazadores de la segunda brigada, mientras que una sección de la batería de montaña contestaba el fuego de los carlistas y se dirigían 2 batallones á envolver la posición del fuerte.
Los carlistas evacuaron la plaza descolgándose por los muros; y perseguidos por 2 compañías de cazadores y escolta de León, se rindieron prisioneros 1 capitán, 2 tenientes y 21 individuos de tropa. Los de la reina, al ocupar el fuerte, hallaron en él un cañón de a 8, otros efectos de guerra y todas las municiones v víveres.
mitjançantTrobar pintades de carlistes al Matarranya « Xarxes socials i llengües.
Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España.
Escrito por Pascual Madoz (1.845)Villa con ayuntamiento en la provincia de Teruel (a 46 leg.), partido judicial de Valderrobres (a 2 1/2 leg.), audiencia territorial y diócesis de Zaragoza (a 24 leg.) y capitanía general de Aragón.
Situación: en la margen derecha del rio Tastavins, en el declive de un monte muy pendiente cuya cumbre es una peña roja.
El clima es frio, pero sano.
Se compone de 280 casas de mediana construcción, entre ellas la del ayuntamiento, una escuela de instrucción primaria, iglesia parroquial (Santa María la Mayor), servida por un cura de entrada y de provisión ordinaria, 2 ermitas con culto público y un cementerio en buena situado.
Confina el término por el N. con el de Fuentespalda; por el este Benifasá, provincia de Castellón; por el sur con el anterior y Hervés, y por el oeste con Torre de Arcas. Pasa por él el precitado rio de Tastavins, procedente de Hervés, con cuyas aguas se riegan algunos trozos de tierra y recibe impulso un molino harinero, yendo las restantes al Matarraña; hay en este término hasta 91 masías ó casas de campo diseminadas.
El terreno participa de monte y llano, siendo de secano en su generalidad, pues tan solo se riegan algunos jornales de tierra.
Los caminos pasan uno de carril en dirección de Monroyo, siendo los restantes de herradura.
El correo se recibe de la cabecera del partido.
Producción: cereales, vino, aceite, almendra, nueces y otras frutas; hay ganado lanar y caza menor.
Industria: la agrícola y algunos telares de lienzos de lino y cáñamo.
Población: 377 vecinos, 1,507 almas.
Historia: Esta villa padeció bastante en la última guerra civil en el mes de abril del año 1840 ocupaban su fuerte las tropas carlistas; pero el general Espartero mandó al general León hiciese por apoderarse de dicho fuerte, en el que todavía trabajaban sus defensores. Este general se dirigió á Peñaroya con 6 batallones, 2 escuadrones y 4 baterías de montaña.
A su aproximación dispararon los carlistas algunos cañonazos, repitiéndolos constantemente desde que los sitiadores estuvieron al alcance. Tales disposiciones exigían que León verificase un ataque que tuvo lugar, ocupando el pueblo á la carrera 2 compañías de cazadores de la segunda brigada, mientras que una sección de la batería de montaña contestaba el fuego de los carlistas y se dirigían 2 batallones á envolver la posición del fuerte.
Los carlistas evacuaron la plaza descolgándose por los muros; y perseguidos por 2 compañías de cazadores y escolta de León, se rindieron prisioneros 1 capitán, 2 tenientes y 21 individuos de tropa. Los de la reina, al ocupar el fuerte, hallaron en él un cañón de a 8, otros efectos de guerra y todas las municiones v víveres.
Font i altres pobles al diccionari Madoz
Pena-roja l’any 1840, i el carlisme « Xarxes socials i llengües.
M’alegra profundament veure aquells que remunten amb tanta facilitatprofessionalitat total en allò que altres “només” trobem afició i bones estones. I dic professionalitat en lo sentit més tècnic. Fer música amb professionalitat, activisme amb professionalitat, ràdio amb professionalitat…Marc Martí és un matarranyenc que sempre m’ha transmés la més àmplia sensació de professionlitat. I ara m’encanta veure que fa unaexposició de fotografia a Saragossa sobre grups de música. Divendres que ve, 6 de gener, fa la presentació. Teniu la informació actualitzada a l’esdeveniment de Facebook.
El próximo día 6 de enero a las 20.30 horas la “Tabierna A Flama” acogerá la inauguración de la exposición fotográfica “Somnis entre boires” del fotógrafo Marc Martí Badia organizada por el autor en colaboración con “Tabierna A Flama” y “Magofermin”. Durante el acto tendrá lugar un recital de “Poesía Cruda” a cargo de Jorge Romance y posteriormente se realizará una audición de música aragonesa.
SOMNIS ENTRE BOIRES
INAUGURACIÓN: VIERNES 06/01/2012 – 20:30H
RECITAL DE “POESÍA CRUDA”
AUDICIÓN DE MÚSICA ARAGONESAMés enllà dels grans escenaris, allunyats dels mal dits centres de la cultura, amagats als ulls dels masses, perduts en mig d’un mar de carreteres secundaries, existeixen animes que seguixen lluitant per aconseguir expressar-se…
Dillá d’os grans scenarios, luen d’os mal clamaus centros d’a cultura, amagaus d’os uellos d’as masas, perdius en un mar de carreteras secundarias, existen almas que continan luitando por aconseguir expresar-se…
Exposició fotogràfica de Marc Martí sobre grups de música « Xarxes socials i llengües.
Viles i gents publicat el 30 de desembre de 2011 a La Comarca
Competir col·laborant
Natxo SorollaEl contacte fa enemics i ja sabeu com van les coses entre veïns. No és estrany veure tensió en els partits entre Queretes i Calaceit, o entre Calaceit i Vall-de-roures. O les relacions són històricament complicades entre Beseit i Vall-de-roures, entre Pena-roja i Fondespatla, o entre Maella i Favara. Res trau que entre pobles que tenen un nivell important d’animadversió, també hi haigue bones amistats personals. Però el veïnatge entre pobles moltes vegades fa enemics.
I esta dinàmica no és només pròpia del Matarranya. Al futbol, que deixa córrer les baixes passions, allò més comú és la competència entre veïns, com s’observa entre el Saragossa i l’Osasuna, entre l’Espanyol i el Barça, entre l’Atlético i el Real Madrid, o entre la Real Sociedad i l’Athletic de Bilbao. Però també es veu entre equips de territoris potencialment competidors, encara que no siguen veïns, tals com lo Barça i el Madrid, o l’Athletic i el Madrid.
Tot este joc d’enemistats i amistats va lligat en que totslos recursos són escassos, des de les terres per a treballar i els diners, fins les lligues i les copes. I per a adquirir-los cal competir. El triangle màgic diu que «els amics dels meus amics són, també, els meus amics». I la seua tergiversació diu allò contrari: «els enemics dels meus enemics són els meus amics». Perquè molts agents són amics perquè coincideixen a tenir un enemic comú. Passa amb l’Espanyol i el Real Madrid, o passa amb l’Atletico i el Barça.
En un camp molt llunyà, però no menys interessant, com és el de la guerra entre navegadors d’Internet, ocorren coses similars. Los tres principals navegadors són Internet Explorer de Windows, lo Firefox de programari lliure i el Chrome de Google. Los tres competeixen per obtenir la màxima quota de mercat, però un dels navegadors, lo Firefox, és finançat en part per la seua competència, Google. Esta acció, que aparentment és il·lògica, s’entén si s’interpreta que els navegadors en bona part són màquines que determinen quin buscador d’Internet s’utilitza. I tant Firefox com Chrome utilitzen el buscador de Google. I l’empresa Google té en el buscador la base principal del seu negoci, ja que des d’aquí capta l’atenció dels usuaris a la publicitat que gestiona en les búsquedes, i que al final mantenen el seu negoci. La realitat econòmica fa que a aquells que aparentment els interessa competir pels recursos escassos, en realitat els interesse més col·laborar per tenir més força de cara al competidor real.
Els enemics dels nostres enemics són els nostres amics. I si traslladem l’exemple dels navegadors i dels equips de futbol, com a Matarranyencs tindrem una bona base per a repensar les relacions de col·laboració i competència entre matarranyencs. L’economia del Matarranya és ben diferent d’aquella en què va gestar la competència entre pobles. Lo Matarranya és, ara més que mai, una mota de pols en un Univers tremendament gran i intercomunicat. I a eixe Univers és a on està la seua competència real, a on ha de vendre la seua producció agroalimentària de la terra o des d’a on han de vindre els visitants que òmpliguen los seus establiments turístics. La guerra per fer-se en los recursos no és una guerra entre natres, si no una guerra contra altres. Fer més gran lo nom de Matarranya mos fa més forts davant eixa competència real exterior. Les xarxes estructuren activitats col·laboratives i competitives per a repartir els recursos escassos. La competència i la col·laboració són inherents a un sistema social. I el sistema social és molt més gran que el Matarranya. Promoure la competència entre natres només mos farà més dèbils. Col·laborar mos farà més forts per a competir junts contra aquells que són la competència real.
Ja no creix la pedra
El passat dia 4, anàvem de Vall-de-roures a Calaceit i al poc de deixar enrere Queretes, ens va aparèixer, a ma dreta, l’ermita de la Misericòrdia, i tot de cop vaig recordar els meus versos:
“Creix la roca
i es fa pedra.
Creix la pedra
i es fa ermita.”
Malgrat que era una tarda de fort vent, no vaig poder resistir la temptació i vaig parar al objecte d’admirar la imponent fàbrica.
Com sempre he pensat: quanta pedra per a una ermita! Retallada hi era en un cel blau, i amb una llum suau de tarda, ideal per a una fotografia. Pensat i fet, unes quantes fotos, de cara al vent que bufa sense treva. Molt més enllà la serralada dels Ports i dos taques blanques de cases, Arnes i Horta de Sant Joan.
Després varem deixar l’ermita. Llàstima que la roca ja no creix, perquè no em faria cap nosa un mica més d’esveltesa per a la Misericòrdia. Més endavant, creixen vinyes i oliveres joves a ambdues bandes de la carretera.
Busquen voluntaris per a treballar a l’estiu arreglant un mas del Matarranya: Languages spoken … Chapurreau