(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de juliol del 2010)

Al rader suplement literari Styli•locus (3) lo Dr. Artur Quintana parlava del teatre com lo “gènere més desatès” entre les lletres catalanes a Aragó, mancat d’infrastructura, però descrivia un panorama actual més esperançador. Sense anar més lluny, lo segon volum de la col•lecció “Lo trinquet”, de l’Instituto de Estudios Turolenses, és la peça teatral Fora de temps, fora de lloc de la Marta Momblant, companya d’esta columna, que Quintana menciona entre els nous dramaturgs franjolins; i al suplement citat s’extracta una escena de la Resposta a Cartes Impertinents, en què Momblant adapta al teatre l’epistolari de la Maria Aurèlia Capmany.
La lectura dels dos textos deixa endevinar entre les preferències temàtiques de l’escriptora —que cultiva altres gèneres— la reflexió sobre la condició femenina i la seua afectivitat, tractades en diferents registres. Si l’adaptació és un “Divertiment Autocrític” —diu lo subtítol—, l’obra original mos oferix una anàlisi reflexiva i serena de l’imprevisible món dels afectes, que s’obstina a seguir una lògica diferent a la que marca la societat. A poc a poc, escena a escena, van creixent quatre personatges de diferents edats que coincidixen en un mateix espai, una empresa barcelonina, tot i que tres d’ells hi han feit cap des de Beseit en diferents etapes. L’apropament és de dos en dos gràcies al diàleg i poca cosa més: la professional atractiva i el madur seductor; lo madur seductor i la jove estudiant; la jove estudiant i el jove executiu; lo jove executiu i la professional atractiva, tancant lo cercle. Los personatges parlen, sinten i manifesten les atraccions cap a l’altre, fascinats per una imatge mental que s’han creat. Però dones i hòmens prenen la iniciativa buscant l’afecte de qui pensen que volen i així troben nous afectes. Perquè teatre és paraula en escena, la màgia de l’intercanvi verbal que desfà prejudicis i fa avançar l’acció, la vida. L’autora domina l’art del diàleg, que és la carn que crea personatges, la fibra que teixix trames amb temes concrets i quotidians, és a dir, universals. Caldria trobar un “lloc” per a este nou “temps” teatral tan prometedor.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de juliol del 2010)

La filosofia prové de l`ànsia de saber connatural a tot ésser humà. Per lògica aquesta ànsia de saber roman vedada als animals (als no humans). I l’ànsia de saber, segons ja deien els presocràtics, prové de la curiositat. Per què Déu ens va crear curiosos? Què no ho veia, Déu, que la curiositat ens duria al pecat i la filosofia natural entraria en contradicció amb la Teologia? No ens creà a la seva imatge i semblança? Clar que Déu era molt curiós i volia saber com se’n sortiria l’home de tot això (sí, l’home, genèric, com ho diu la Bíblia).
Segons diu el relat del Gènesi, l’home (genèric) era un animal especial, destinat al paradís. Déu ho compartia tot amb ell, menys un petit espai exclusiu de la AUCTORITAS: L’Arbre de la Ciència del Bè i del Mal. L’home (genèric) no podia conèixer les essències del saber i de l’ètica, ni podia governar ell sol el seu comportament, perquè no era lliure per fer-ho; depenia de la AUCTORITAS. Aquesta és, segons el Gènesi, la base teológica que manté l´equilibri de la relació entre el Creador i el seu Pigmalió. Però la DONA era massa curiosa i la seva curiositat va ser la primera esquerda d’aquesta relació que va acabar esquinçant tot l’edifici. En resum: va voler ser la primera filòsofa i ho va fer malbé tot. La malsana curiositat femenina va dur a l’home (genèric o no) al pecat més gran que podia cometre: l´INSUBORDINACIÓ. La resta la coneixeu: expulsió del paradís per a sempre, a més a més de parir amb dolor, treball obligatori, precarietat de la terra, etc.
I aquest és l’estigma de la humanitat, segons la Teologia: l’home (genèric) neix INSUBORDINAT. Si vol, pot netejar aquest estigma original o genèric amb el Bateig, i si torna a brotar, sempre té la Penitència; però si no vol curar la innata nafra de d’insubordinació, li esperen les calderes de Pere Botero.
A propòsit, la DONA, a causa de la maledicció de Déu quan la va foragitar del paradís, adquirí una segona subordinació, una nova AUCTORITAS: L´HOME (mascle). Gènesi, 3,16.

Antoni Bengochea

Dissabte 3 de juliol es va presentar a Calaceit la col·lecció de l’Instituto de Estudios Turolenses «Lo Trinquet», dedicada a «obres en català d’autors de Terol o que hi estan relacionats, així com també de temàtica terolenca de qualsevol autor». La importància de l’acte quedà subratllada per la màxima representació institucional: el president de la Diputació, Antonio Arrufat; la presidenta de l’IET, Montserrat Martínez i l’alcaldessa de Calaceit, Rosa Domènech. I també el president de l’Associació Cultural del Matarranya, el codonyerà José Miguel Gràcia i el vicepresident de l’IET, Rafael Lorenzo. La sala estava plena d’un públic desitjós de conèixer la col·lecció i les dues obres publicades. Les intervencions foren molt interessants. Artur Quintana, director de la col·lecció i antòleg del primer volum «Roda la mola» feu un interessant recorregut per la trajectòria de la creació en la nostra llengua a través dels segles. Per a il·lustrar l’antologia, diversos autors van recitar algun dels seus poemes. Val la pena remarcar la intervenció d’un altre codonyerà il·lustre, Tomàs Bosque, qui ens feu cantar a tots la bella tonada del poema que dóna títol al primer volum. Un altre moment brillant va ser la lectura dramatitzada d’una de les escenes de l’obra de teatre «Fora de temps, fora de lloc», de Marta Momblant. Els parlaments institucionals també van estar a l’alçada, i ens van deixar a tots la impressió d’estar assistint a un moment històric. Malauradament no n’he vist cap repercussió en els mitjans comarcals. Potser no interessa ni la DPT, ni l’IET ni la llengua que es parla a una part de la província?
Va ser especialment encoratjador veure com l’estrafolària teoria que la nostra llengua no s’escriu, enarborada en pancartes dels «fets de la Codonyera», quedava inhabilitada a les pàgines del «Roda la mola»: A la Codonyera hi ha constància que la llengua pròpia s’escriu des del segle XVI. I els grups de rock de la vila no tenen inconvenient d’usar-la a les lletres de les seues cançons.