La Franja
Actualitat sobre la Franja de Ponent
Ciutadans de la Franja de Ponent donen suport al procés sobiranista – VilaWeb.
Ciutadans de la Franja de Ponent donen suport al procés sobiranista
La Plataforma pel Dret de Decidir del País Valencià referma el seu suport al 9-N
Prop d’una quarantena de ciutadans de la Franja de Ponent han signat una declaració de suport al procés d’independència de Catalunya. Consideren que el futur de la Franja va lligat al futur del Principat i creuen que la creació d’un nou estat afectarà tot l’àmbit lingüístic català.
Creuen que hi ha àmbits que han de ser compartits en el futur, com ara l’àmbit econòmic, el cultural, el lingüístic, el social, l’educatiu o el sanitari.
Amb la declaració, els sotasignats volen constatar l’interès i la implicació en el procés sobiranista, perquè són components de la comunitat lingüística i perquè són partícips de la catalanitat.
Suport al 9-N de la Plataforma pel Dret de Decidir del País Valencià
Per una altra banda, la Plataforma pel Dret de Decidir del País Valencià també ha donat suport a la votació del 9 de novembre. Després de la suspensió del 9-N per part del Tribunal Constitucional espanyol (TC) i la decisió del govern català de mantenir-lo, la plataforma ha publicat un comunicat en què referma la defensa del procés participatiu català.
Comença dient: ‘Novament la màquina antidemocràtica que és l’estat espanyol ha funcionat. Per a això fou dissenyada: perquè l’imperi de la llei siga una porta tancada en lloc d’una garantia.’ Sobre el Tribunal Constitucional espanyol diuen: ‘Ha tornat a servir com la trituradora de drets que sempre utilitza el Partit Popular, com a màquina d’impugnar tot allò que signifique justícia i progrés.’
I continuen: ‘No hi ha cap recurs que servisca d’una forma tan eficient per a aturar eixa gran màquina de generar corrupció que és el propi estat. Cap mecanisme que ature el creixement del deute odiós, la liquidació dels drets laborals, els desnonaments o la persecució de la gent que protesta. Qualsevol petició d’empara al Tribunal Constitucional pel que fa a aquests temes, dormirà anys als seus calaixos.’
I acaben així: ‘Estem al costat de totes les persones que volen votar, pel dret de totes i tots de decidir col·lectivament el nostre futur. També, el del poble valencià.’
Els sotasignats considerem que el futur de la Franja de Ponent està lligat al futur de Catalunya i que l’hem de compartir en els àmbits econòmic, empresarial, cultural, lingüístic, social, educatiu, sanitari..
Catalunya està vivint el procés cap a la Independència que tindrà unes conseqüències indiscutibles que afectaran tot l’àmbit lingüístic català.
Per aquesta raó, els ciutadans originaris de les comarques de la Franja que signem aquest document creiem convenient i necessari fer aquesta declaració de suport al procés i perquè es produeixin aquells efectes positius també a la Franja.
Aquesta declaració vol ser una constatació del nostre interès i implicació en el procés en tant que components de la comunitat lingüística catalana i partícips de la catalanitat.
Franja de Ponent, 3 de novembre de 2014
SIGNATURES:
Francesc Ricart (Baix Cinca)
Silveri Gómez (Baix Cinca)
Marta Canales (Baix Cinca)
Quim Gibert (Baix Cinca)
Carles Barrull (Ribagorça)
Josepa Vilar (Baix Cinca)
Paulí Fontoba (Matarranya)
Susanna Barquín (Baix Cinca)
Àngel Soro Gallinad (Baix Cinca)
Francesc Blanch (Llitera)
Joaquim Montclús (Matarranya)
Júlia Laforga (Llitera)
Francesc Serés (Baix Cinca)
Guillem Arnau San Martín (Baix Cinca)
José Miguel Gràcia (Matarranya)
Maite Alastruey (Llitera)
Mercè Gimeno (Matarranya)
Ricard Solana (Matarranya)
Ascensión Riu (Llitera)
Cèlia Badet (Matarranya)
Carles Pascual (Ribagorça)
Dolors Guiral (Baix Cinca)
Ramon Pedro Roy (Ribagorça)
Luís Puchol (Matarranya)
Eva Roselló (Matarranya)
Manel Riu (Ribagorça)
Mir Roy (Ribagorça)
Josep Galan Pérez (Baix Cinca)
Sebastià Aguilar (Llitera)
Josep Mesalles (Baix Cinca)
Artur Quintana (Matarranya)
Aurora Fontoba (Matarranya)
José Ramon Estupiñà (Matarranya)
Antonio Joaquín Abàs (Matarranya)
Marcel Pena (Llitera)
Josep Maria Moré (Ribagorça)
Las dos Españas de Internet | España | EL PAÍS.
Ricardo Lop vende cuchillos a 140 países desde Teruel. / david asensio
El silencio responde al otro lado del teléfono. Tras unos segundos una voz mecanizada informa de que “el teléfono móvil al que llama está apagado o fuera de cobertura”. El de Paul Reynolds no está apagado. Se encuentra claramente fuera de cobertura. Hay que intentarlo hasta 10 veces para lograr escuchar un “hello?”.
Este inglés de 50 años regenta una casa rural en Fórnoles, (Teruel). La señal de la Red apenas llega a su pueblo. Esta comarca es una de las regiones españolas más golpeadas por la brecha digital que acentúa la marginación de muchas zonas rurales. La exclusión tecnológica impide el desarrollo de empresas y también propicia “el desamparo de los ancianos”, como asegura María Ángeles Rubio, profesora de la Universidad de Zaragoza, que ha realizado un estudio sobre tecnología aplicada a mayores en pueblos. La carencia de telecomunicaciones acrecienta el aislamiento ya impuesto por la geografía y se convierte en un factor de despoblación.
En la comarca del Matarraña, donde se asienta la casa rural de Reynolds, cuando se pregunta por un pueblo desconectado la primera respuesta siempre es la misma: “Fórnoles, habla con Paul”. Le siguen una retahíla de pueblos encastrados entre montañas de pinos y sabinas. Fórnoles apenas cuenta con 93 habitantes, aunque en los años cincuenta eran más de quinientos. Reynolds promociona su casa rural en una web a pesar de que tampoco consigue conectarse regularmente. “Acabo de colgar el teléfono a la compañía de Internet… te prometen mucho, pero sabes que es mentira”. Se vio obligado a invertir en una instalación doméstica que amplificase la señal de la antena más próxima.
—¿Funciona?
—Cuando quiere.
Apenas a media hora de Fórnoles, una carretera secundaria conduce a Castelserás, un hervidero de empresas online. Allí no hay vecino —y son 800— que no esté vinculado a algún negocio que ofrezca sus servicios o distribuya sus productos a través de Internet. Hay tiendas de segunda mano, distribuidores de suministros informáticos, de hostelería, consultores de marketing. Una diversidad económica a la que el pueblo de Reynolds no puede optar. En Castelserás puedes comprar en la web de la cooperativa local pan recién hecho, aceite o jamón: “Te lo descuelgan del secadero para llevártelo a casa”, explica Ricardo Lop. Todos le conocen, es el espejo donde cualquier pequeño empresario se quiere reflejar. Lop descubrió la Red gracias a un curso que ofrecía la asociación de empresarios de la zona, de la que ahora es presidente. “Aluciné con aquello de poder ver cosas que estaban al otro lado del mundo”, recuerda todavía asombrado. Aparcó el tractor y montó una web en la que ni sabía qué iba a vender. “Ojeé un catálogo en la tienda de cuchillos de mi hermano y dije: ¡esto!”. Quince años y mucho esfuerzo después, su obstinación le ha reportado 45.000 clientes en más de 140 países. Ya no vende solo cuchillos. Desde Aceros Hispania envía sables, armas medievales y de fogueo. Vende perdigones a Pakistán y navajas suizas… a Suiza. Físicamente su oficina está a escasos metros de su casa, frente a los establos de ovejas del pastor del pueblo, pero sus almacenes están “donde hace falta”. “Ventajas que da la Red, no necesitas estar en la ciudad”, dice.
Internet puede marcar la división entre la prosperidad y la decadencia. El 30% de los hogares españoles no tiene conexión a Ia Red, según datos del INE, 10 puntos más que la media europea de 2013. La mayoría reconoce que es porque no puede asumir los gastos. Lo sabe bien Paul Reynolds, que invirtió 900 euros en su antena amplificadora de señal.
“Las telecomunicaciones son herramientas básicas. En el caso de las áreas rurales, no disponer de cobertura para el móvil o no tener una conexión rápida a Internet es una limitación grave. Sin duda, acentúa el carácter periférico de un lugar”, explica Luis Antonio Sáez, profesor de la Universidad de Zaragoza y miembro del Centro de Estudios sobre la Despoblación y Desarrollo de Áreas Rurales. Aclara que tenerlas no añade una ventaja, es su carencia la que “juega en negativo”.
Los que tienen un negocio en los pueblos de Teruel recalcan que el perjuicio es enorme. Las frases se repiten: “Pierdes reservas”; “te pasa algo y no puedes ni llamar”; “somos los olvidados”. Javier Moragrega suscribe estas ideas. Dueño de un hotel en Beceite, un espectacular enclave, lo experimenta cada día. Su dependencia de Internet es absoluta, asegura que ya no hay cliente que no pase por la web, “es un escaparate al mundo” y, sin embargo, pasa días sin conexión.
La mayoría de la población de las zonas periféricas es mayor, la menos familiarizada con el mundo virtual. La profesora Rubio ha trabajado con ellos: “En muchas ocasiones los ancianos abandonan los pueblos, no porque sean personas dependientes, sino por el miedo, por no tener una ayuda cerca”. Su departamento de la Universidad hizo un estudio sobre el terreno. Llevaron diferentes aparatos electrónicos para acercar a los mayores las funciones que ofrecían y “la predisposición a usarlos fue muy positiva”. Con un smartphone podían contar con un servicio de teleasistencia fuera del hogar, con localizadores por si se desorientan y recordatorios para la medicación o las citas. “Se sentían más seguros y comunicados con su entorno”. Rubio querría desarrollar el proyecto para conseguir que los mayores no abandonen su lugar de origen. Pero choca con la falta de financiación y las deficientes telecomunicaciones.
“Son tan imprescindibles como el agua corriente”, afirma Fernando Beltrán, profesor de Ingeniería y ex director general de Tecnologías para la Sociedad de la Información del Gobierno de Aragón. Beltrán señala la dificultad de llevar a cada rincón de España una tecnología que requiere primero de inversión pública y después del interés privado, pero reconoce y reivindica la importancia de hacerlo: “El no acceso a Internet trunca las expectativas vitales de una familia. Puede que no consigamos atraer población [con buenas telecomunicaciones], pero sí fijarla”.
Los lugareños aclaran que no se trata de conseguir lo mismo que en una ciudad, pero sí un servicio digno que les iguale en oportunidades. “El rural aporta mucho: turismo, alimentos, compensa la contaminación… damos y queremos recibir”, defiende el hotelero Javier Moragrega, quien pasa días incomunicado por el mal tiempo: “Saltan los fusibles que nos dan señal, hasta que va el alcalde a levantarlos…”.
El pasado marzo la Unión Europea (UE) publicó un informe en el que consideraba que los usuarios de Internet están expuestos a una “lotería geográfica en lo que respecta al precio, la velocidad y la oferta de servicios de banda ancha”. Los que siempre ganan son los núcleos urbanos más grandes —Madrid y Barcelona concentran el 62% de la fibra óptica de España—. La UE ha fijado unos objetivos para 2020 en materia digital que incluyen que “toda la población cuente con acceso a Internet de banda ancha”. Las zonas rurales esperan que ese momento llegue mientras otean un horizonte desconectado.
FE DE ERRORES
En la primera versión de esta noticia se situaba el pueblo de Fórnoles en la sierra de Albarracín, pero se encuentra en la comarca del Matarraña.
Declaracions a Ràdio Matarranya
Javier Lambán (president del PSOE a Aragó): Lo que quiere hacer el Partido Socialista es reconocer la realidad, estar además orgullosos de esa realidad, y lo que no queremos hacer es el ridículo como lo que esta haciendo el gobierno de la señora Rudi. Está hablando usted, de alguien que estudió en Barcelona, yo aprendí catalán, yo hice exámenes en catalán, me parece que era lo mínimo que podía hacer yendo a estudiar a Barcelona. Amo Catalunya, amo el catalán, amo la cultura catalana. Y creo que quienes vivís en esta zona, quienes desde niños habéis aprendido catalán, quienes os expresáis con toda naturalidad en catalán, debéis tener la oportunidad de aprender vuestra lengua en la escuela de una manera preferencial. Por tanto, en este tipo de polémicas que se están suscitando en los últimos tiempos, mi posición es absolutamente clara: reconocimiento de la realidad, manifestación de orgullo porque parte de la realidad aragonesa sea catalanoparlante y se exprese en catalán, y apoyo a que en los colegios tanto en la primaria como en la secundaria, no sólo exista la posibilidad remota de estudiar catalán, sino la posibilidad cierta y veraz de aprender catalán
Lo Català a la Franja és una web que recopila informació sobre la Franja i les seues comarques, conté informacions sobre llengua, activisme, lleis de llengües i LAPAO, literatura, recerca, i evidentment, sobre el propi territori del Matarranya, Baix Cinca, Llitera i Ribagorça, a més de les relacions de la Franja amb Aragó, amb Catalunya o amb el País Valencià. Però a més, també estem molt orgullosos dels documents estàtics que hem anat fent: delimitació de les poblacions de la Franja i propostes del seu nom en català, avals per al nom llengua, o la recopilació de debats sobre la Llei de llengües a Aragó.
La informació es pot seguir també per Facebook, Twitter, Subscripció per correu a lafranja.net, RSS, o de manera més esporàdica, difusió a la llista de la ICF. Actualment la web recopila unes 1.400 notícies anuals, que venen a ser 4 notícies diàries. Les visites superen les 100 diàries, que es converteixen en 40.000 visites anuals. continue reading…
Resulta lógico que no se quiera poner todo esto en peligro. «La autonomía dentro de Cataluña no nos ha ido nada mal, pero ahora se nos propone volver al aislamiento y la pobreza. ¿Cómo va a interesarnos la independencia? Arán ni siquiera es catalanista», dice Javier Rivas, informático, militante de Ciutadans y uno de los creadores de Societat Civil Aranesa, variante local de Societat Civil Catalana, la organización no partidista que se opone al proceso hacia la independencia de Cataluña. «Si se habla de balanzas fiscales, es muy posible que Arán, por su elevada renta per cápita, pague a Barcelona más de lo que recibe. Creo que si Cataluña se declarara independiente, nosotros deberíamos hacer nuestro propio referéndum para depender de Aragón, como durante muchos siglos, o acomodarnos como sea, pero quedándonos en España». Rivas hace una confidencia: su hijo, odontólogo, simpatiza con la ANC y con la independencia catalana. «Como nos llevamos muy bien, procuramos no hablar de política», comenta. Més informació… Arán quiere ser español… y catalán | España | EL MUNDO.
Francesc Serés: ‘La festa de la diversitat és una altra cosa’ – VilaWeb.
Autor/s: Montserrat Serra
Francesc Serés: ‘La festa de la diversitat és una altra cosa’
Acaba de publicar ‘La pell de la frontera’ sobre l’efecte de la immigració en la identitat de la Franja
Bona notícia. Francesc Serés acaba de publicar un llibre: ‘La pell de la frontera‘. I Quaderns Crema l’ha col·locat en la col·lecció vermella amb franja negra, ‘D’un dia a l’altre’, que fa frontera entre la literatura i el periodisme. Va de fronteres. Aquesta nova obra de Serés, literària com les que més, mostra una realitat enganxada a la seva vida: l’arribada de la immigració africana al seu poble, Saidí, i a més pobles de la Franja, com Alcarràs, Soses, Torres de Segre, Aitona… Pobles d’immigrants oblidats, lloc de pas o de final de molts marroquins, malians, senegalesos… que han influït en la identitat de la Franja.
Aquest llibre s’emparenta amb ‘La matèria primera‘ (premi Octavi Pellissa, Empúries 2007), relats de no-ficció sobre el món laboral a Catalunya, i amb ‘La força de la gravetat‘ (Quaderns Crema, 2005), que afronta la mateixa temàtica a través de la ficció. La diferència és que ‘La pell de la frontera’ es publica ara, quan la crisi cou, mentre que els altres ja parlaven de la bombolla immobiliària, perquè el 2005 i el 2007 ja hi era, però no havia esclatat i no es volia veure.
Comencem l’entrevista mirant com ‘La pell de la frontera’ escruta el ‘nosaltres’ davant dels ‘altres’. Perquè l’essència d’aquest llarg projecte de Serés, segons que explica, és entendre com els ‘altres’ han incidit i han transformat el ‘nosaltres’.
—Aquest llibre és el darrer que vau fer de dalt a baix amb en Jaume Vallcorba. Vau tenir un dubte fins al final: si passàveu el segon capítol al principi i el convertíeu en una mena de pòrtic. No ho vau tocar. Trobo que començar amb ‘La petita història de les històries sense història’ és un gran encert. Aquesta primera peça conté humanisme i literatura.
—És una història que he guardat des del 2005, quan la vaig escriure. És la primera història que explica l’efecte de l’altre en tu mateix. No explica què li passa a l’altre ni dóna veu a l’altre, sinó que apunta la gran reflexió que considero que ens manca: l’efecte que l’altre provoca en nosaltres. Parlem molt de la immigració, i és clar que ho hem de fer, però a mi des del punt de vista literari m’interessa com la immigració acaba representant un canvi en la pròpia identitat, a través de la identitat dels altres. Fent caricatura, t’ho explicaria d’una altra manera: sí que hi ha una festa de la diversitat, però és tot el contrari del que es pretenia: és un canvi polític, ètic, fins i tot és un canvi d’actitud davant el món.
—Com us ha canviat el llibre?
—El llibre no m’ha canviat, però sí que m’ha canviat l’arribada de tota aquesta gent. Jo no seria el mateix si ells no hi haguessin estat. Ens han mostrat canvis substancials que ningú no ens ensenyava. Perquè conviure amb aquesta gent t’ensenya realitats que fins llavors desconeixies. Bé, això és el discurs, diguem-ne oficial, però això té nom: parlem d’estat del benestar, socialdemocràcia, política més o menys ajustada a dret… Però jo he nascut en un lloc on ha arribat una gent fugint de la misèria, de l’explotació, d’una malvestat increïble… Aquest contrast és el que m’ha interessat.
—El contrast, quines idees establertes us va fer trontollar?
—Aquesta idea del creixement sostingut, del progrés sense fi, quedava desmentida amb l’arribada d’aquesta gent. I jo em preguntava: per què ells sí i tu no? Aquesta pregunta l’he portada a sobre des de petit. Jo faig la mateixa pudor que ells després de treballar al camp, però arribo a casa i em trobo els llençols nets i un plat a taula. En canvi, ells sovint han de dormir al ras. Aquesta realitat et posa en contacte amb la part pitjor del tercer món. És clar, prens consciència de la fragilitat de tot plegat.
—Quan va ser la primera vegada que vau prendre consciència d’aquesta fragilitat?
—De la fragilitat de tot plegat en vaig prendre consciència una vegada que a classe va entrar el director i va fer sortir un noi, perquè el seu pare s’havia matat. És la primera vegada que sóc conscient de l’atzar macabre del món i que tu no n’ets exclòs, tot i que l’estat del benestar et faci pensar que hi ha una xarxa. Amb tot, sóc dels qui creu que el veritable avanç és la màquina del TAC. No vull pas anar enrere. Que aquesta gent hagi vingut aquí fa que tu encara valoris més allò que aquí s’ha aconseguit.
—En aquest context, mirar el ‘nosaltres’ davant els ‘altres’ també és veure tots els prejudicis que hi aboquem.
—Un professor sempre em deia: no t’obsessionis massa. Que no vol dir que no t’obsessionis. Vull dir que el prejudici hi és, però és un fet cultural que és rebatut. El prejudici racial és fàcil de rebatre, però no podem amagar el prejudici social. Una de les coses que em preocupaven mentre escrivia el llibre era que hi hagués algun punt d’indignitat en el relat.
—El prejudici social es troba més enquistat?
—T’ho diré d’una altra manera: quantes sèries de televisió ridiculitzen la gent més humil? I tenen molt d’èxit. Són prejudicis culturals, econòmics i socials tremends i molt més difícils de detectar. En el llibre es mostren un conjunt d’actituds que no tan sols parlen d’ells sinó també de nosaltres mateixos. Per això volia que aquest llibre dialogués amb els llibres anteriors meus, ‘La força de la gravetat’ i ‘La matèria primera’.
—Si alguna cosa caracteritza la vostra literatura és el gust per la incomoditat, per col·locar-vos en llocs de frontera, en territoris que incomoden.
—És clar. És una actitud que se suposa. Perquè, on t’has d’instal·lar, si no? Què hi faràs en un lloc on et trobis bé? Has d’anar allà on no va ningú. En aquest cas va ser una loteria: abans que es parlés de globalització jo ja tenia una gernació d’arreu del món més desfavorit a la plaça del meu poble. I això contrasta també amb la gernació de turistes que han anat arribant a Barcelona. És tan tremendament evident, que et preguntes com és que ningú no n’ha parlat. Jo m’ho he trobat i és tan gros… com un elefant, com vols que no el munti? No ho podia pas esquivar. És clar, és el món vist pel forat de l’escriptor. Jo he treballat i menjat amb ells, els he recollit amb la furgoneta, he vist com es casaven i tenien fills… És una part del meu ecosistema. És el meu territori de naixença, conec perfectament com cruix la terra i com he de lliscar pels pendents. Vull dir que el tema no és un mèrit, perquè no l’he pogut triar.
—És un llibre de llarg recorregut. Recordo que l’any 2005 ja havíeu penjat a internet una pàgina amb fotografies del projecte. Ja transmetien un ambient.
—El llibre ha costat de fer, perquè se’m va desfer: hi havia parts que no eren prou bones. Hi vam coincidir amb el Jaume Vallcorba. Li vaig portar ‘La pell de la frontera’ al mateix temps que els ‘Contes russos’. Parlo del 2009. L’un va anar endavant i l’altre, aquest, el vaig haver de treballar més.
—En aquell moment ja havíeu publicat ‘La força de la gravetat’ i ‘La matèria primera’, que comentàveu abans, sobre com malda la gent per tirar endavant.
—Són llibres que van sortir abans de la crisi, però ja en tocava tots els aspectes, i contrastava molt amb la descripció mediàtica triomfalista que se’n donava el 2007. Però aleshores la bombolla immobiliària ja hi era. Només calia anar als llocs per veure-la. ‘La pell de la frontera’ s’entén encara millor amb la crisi. És evident. És difícil d’entendre la crisi dels altres sense entendre la teva. Perquè aquest és el tema: com podíem créixer indefinidament mentre l’altra meitat del món s’enfonsava indefinidament?
—Una de les dificultats a l’hora d’afrontar projectes com ‘La pell de la frontera’ és trobar el punt de vista. Us va costar?
—T’enfrontes a una realitat molt complexa. Però jo he fet antropologia i en aquesta disciplina el punt de vista és un tema clau. I, de fet, la distància entre els punts de vista de l’etnògraf i el de l’escriptor és mínima o inexistent. D’aquests gèneres confusos també en parla la literatura. Pensa que parlo de mi, de nosaltres i dels altres. No em deixo res. Per això has de tenir clar on et situes en cada moment i on poses els límits.
—Aquest llibre encara el vau fer de cap a cap amb en Jaume Vallcorba. El darrer. Com valoreu la figura de Vallcorba?
—Em quedo amb moltes coses. Tinc la sensació que he perdut una part d’una paret mestra que ell m’ajudava a construir. Hi posava totxanes i era aixopluc. Em feia de paraigua literari, estètic, teòric, crític… És una gran putada des d’un punt de vista personal. L’altra part, on en Jaume Vallcorba em sembla insubstituïble, és el catàleg de Quaderns Crema. Sempre dic a la gent que entri a la web de l’editorial i vagi desplegant col·leccions: la Narrativa blanca, l’Assaig de color blau, la Sèrie Gran groga amb la poesia de Carner i Gabriel Ferrater, l’Obra Catalana d’Eugeni d’Ors, l’Obra Poètica de J.V. Foix…, i la vermella i negra D’un dia a l’altre, on s’ha col·locat aquesta ‘La pell de la frontera’.
—Com va anar aquesta decisió de canviar de col·lecció un dels vostres llibres?
—Em penso que aquesta és la primera decisió de la Sandra [la dona de Jaume Vallcorba] a Quaderns Crema, i em sembla encertadíssima.
—I ara què?
—Doncs això em fa pensar que ara continuem.
Francesc Serés Avui, a @VilaWebLletres La pell de la frontera http://www.vilaweb.cat/noticia/4218033/20141104/francesc-seres-festa-diversitat-altra-cosa.html … @vinyaserra sempre!
Abstract:
Estudio y edición del manuscrito conservado en el Archivo de la Catedral de Lérida en el que se recoge el proceso judicial que entre 1316 y 1319 enfrentó a los canónigos y vecinos de Roda de Isábena con los representantes del rey de Aragón a causa de un impuesto que aquéllos se negaban a pagar. El volumen incluye un estudio histórico elaborado por Guillermo Tomás que contextualiza el pleito desde una perspectiva documental y social y un estudio lingüístico desarrollado por María Teresa Moret que profundiza en el valor del texto para conocer el habla viva de la Ribagorza medieval.