La Franja

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de juliol del 2012)

A l’estiu s’allarguen los dies i així creix la vida. Los ulls estan més hores oberts a la llum del sol, i eixim més als carrers, les terrasses, les piscines, les platges o a l’ombra d’algun arbre. S’altera lo nostre ritme vital, que es fa més lluger, tranquil…, i no patim tant per les coses “importants” que dicten los que manen. Ficaré dos exemples:
1) La consellera de Cultura d’Aragó se posa a fer de filòloga i s’inventa una nova llengua: l’aragonès oriental. Este “descobriment” desperta diverses reaccions: al costat Est de la Franja apareixen grups a Facebook, xistes en forma de mapes panaragonesos, paròdies a la tele o articles irònics, que generen un debat social; al costat Oest, se queixen les associacions culturals i la comunitat científica però ni a la premsa ni al carrer se susciten ni reaccions ni controvèrsia crítica. La llengua és un patrimoni immaterial, i com que a diferència dels retaules o les escultures eclesiàstiques, que se veuen i se toquen, no es pot canviar de museu, la política la fa seua amb un extravagant canvi de nom.
2) Les autoritats autonòmiques, estatals i europees miren d’administrar una economia feita malbé. Los beneficis astronòmics dels bancs i caixes han desparegut en un tres i no res per un gran forat negre: ningú pot explicar del tot com ha passat. Mirant de tapar-lo, les decisions i contradecisions polítiques fan pujar i baixar la Bolsa i les primes de risc, noves cançons de l’estiu. Los diners són un altre concepte immaterial amb regles més il·lògiques que les lingüístiques. Los indignats ja no saben com indignar-se davant del mur político-econòmic ni si la indignació és suficient.
L’estació estiuenca és una època propícia per escampar obstinacions ridícoles, notícies difícils, decisions incomprensibles. Són los filagarxos dels teixits d’uns emperadors que han desfilat a l’hivern pel tòtem televisiu de l’interior de les cases, tapats pels titulars alarmants de la crisi. A l’estiu, al nostre aire fresquet, anàrquic, los ham vist despullats, amb la temptació de viure sense fer-los cas.

María Dolores Gimeno

(publicat a La Comarca 22 juny 2012)

Àngel Villalba, cantautor originari de Favara i resident a Barcelona, acaba d’enregistrar i traure al mercat el seu segon treball musical que titula “Olivera d’Aragó”, amb tretze temes compostos i musicats pel propi autor. Ara fa deu anys que va gravar el seu primer treball “Àngel Villalba, 30 anys de cançons”, un CD recopilatori de 21 temes seleccionats del seu ampli i variat repertori musical. I és que l’actiu compositor favarol compta amb una llarga i prolífica trajectòria musical perquè a finals de la dècada dels seixanta ja cantava atret pel fenomen musical que va representar la nova cançó catalana i que, posteriorment, tingué paral•lelisme a l’Aragó amb la nova cançó d’autor aragonesa. Va compartir escenari i concerts col•lectius amb molts cantautors: Quico Pi de la Serra, Marina Rosell, Ovidi Montllor, Teresa Rebull, Quintín Cabrera, José Labordeta… Anys més tard, amb la celebració del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1986 a través de l’activa Comissió d’Aragó liderada pel conseller de Cultura del Govern d’Aragó, el també favarol José Bada, va recórrer tot el territori de la Franja, del Pirineu al Maestrat, acompanyat amb la guitarra i el timple canari interpretant i donant a conèixer la seua música. En estos concerts també hi participaven el cantautor de Saidí Anton Abad i el rapsode calaceità Antoni Bengochea. També va col•laborar en l’enregistrament el 2007 del treball col•lectiu “Sons del Matarranya. I Recopilatori de les Músiques del Matarranya”. I a partir del 2000 visità moltes escoles a través del Projecte d’Animació a la Lectura Jesús Moncada. El repertori interpretatiu del cantautor matarranyenc és molt ampli: romanços, havaneres, jotes, rondes… A través d’este nou treball musical, l’amic Àngel Villalba, amb una potent veu i un registre molt personal, reivindica la presència continuada de més de quaranta anys de la cançó d’autor en català a la Franja.
Per molts anys company!

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 7 de juliol del 2012)

Anàvem a pagar els llibres que havíem comprat. Era la “Librería Central” a Saragossa. Quan fèiem la transacció, la senyora botiguera va voler ser original:
-“Usted no es de aquí”- li va engegar a ma mare, i continuà: “usted es catalana”.
Quan ma mare li va dir el que feia el cas, bé, ja sabeu, que erem català-parlants, però aragonesos…, la resposta va ser clara i contundent:
-“Imposible”
Després de vint minuts d’un bon diàleg de sords (volíem fer pedagogia) vam veure que havíem ensopegat en un escull: si hom era aragonès, era impossible parlar català. En conseqüència vam inferir que si parlàvem català (i així ho diu la autoritat lingüística internacional) només podíem ser catalans.
Aquesta conseqüència ja la coneixíem: era la mateixa del nacionalisme pancatalanista: qui parla català, doncs, és català. Així de senzill.
Ara ja tenim Avantprojecte de la Nova Llei de Llengües d’Aragó, en la qu´ eixa teoria serà oficial: a l’Aragó és impossible parlar català. Doncs hem de suposar que els que parlem català som catalans.
En definitiva tant els nacionalistes espanyols (o panespanyolistes) com els pancatalanistes pensen el mateix: que els que parlen català són i només poden ser catalans. El nacionalisme no es complica gaire: una llengua, un país. En el que no es posen d’acord és en els territoris que pertanyen a cadascuna de les llengües.
Segons els nacionalismes el més normal seria pensar que els territoris de la Franja (oriental o de ponent segons es miri), com parlen català, pertanyen a Catalunya. Doncs no. Els nacionalistes espanyols d’Aragó prefereixen intemptar demostrar que l´autoritat lingüística internacional no té ni idea, i que aquests pàries de la Franja no parlen cap llengua reconeguda, i que més o menys balbotejen o es malcomuniquen en una mena de bocins d’una cosa que en diuen aragonès oriental (que tampoc té caràcter de llengua). Total: que els franjolins no parlem res; però, això sí, allò que xampurrejem és d’allò més aragonès, no com l’única llengua oficial: l’espanyol o castellà que, segons la teoria nacionalista, seria propi d’Espanya o de Castella.
Tot això sona a pandereta i castanyoles i és més absurd que el teatre de Ionesco.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de juny del 2012)

Aquests mots, o uns de semblants, cridaven per les Amèriques els anglesos, espanyols, francesos i portuguesos que volien independitzar-se de les metròpolis ara fa poc més de dos-cents anys. Els primers a inaugurar amb èxit l’independentisme americà van ser els Estats Units el 1776, seguits per Haití el 1804. Després vindrien els altres països – Colòmbia, Mèxic, Brasil, … . Alguns, com Puerto Rico, sols canviarien de dependència, i d’altres encara són dependents: les Malvines, Grenlàndia … . Pròpiament no van ser guerres d’independència sinó civils, d’anglesos contra anglesos, espanyols contra espanyols etc., perquè les poblacions indígenes, les indiades que en diuen, van seguir tan dependents com sempre d’uns amos que van fer tot el que pogueren, i en gran part continuen fent-ho, per destruir-los llengua i cultura, o eliminar-los sense més contemplacions. Però això no sembla haver alterat gaire les celebracions de les independències del 2009 al 2011. Tanmateix s’observa que en una enquesta feta el 2010 pel llatinobaròmetre, on es preguntava de quin país s’havien independitzat, el 57% de la població ho ignorava. Sorprèn, realment. I així vaig decidir de fer una minienquesta amb la mateixa pregunta ací pel Baix Aragó, i preguntant també de qui ens vam independitzar en la nostra Guerra d’Independència. A la primera enquesta l’informant no ha sabut dir-me de qui s’havien independitzat els americans i ho ha justificat exposant que Amèrica queda molt lluny; quant a la pregunta sobre la nostra Guerra d’Independència ha respost correctament. A la segona enquesta l’informant ha dit sense pensar-s’ho gaire que no sabia cap de les preguntes, per declarar a continuació , reflexionant-hi, que Espanya no s’havia independitzat de ningú. En explicar-li jo que no va ser així, i que si França hagués guanyat la Guerra de la Independència hauria fet avançar la frontera fins a l’Ebre i Saragossa, l’informant m’ha comentat que tampoc hauria estat tan malament de ser francès, afegint que així ens hauríem alliberat de l’espoli i l’imperialisme català. Davant d’aquest darrer comentari ja no m’he atrevit a fer més enquestes. Algú, més valerós, podria continuar i treure’n, potser, sorprenents i interessants conclusions.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de juny del 2012)

Només arribar a la segona escena del I acte, encara del Don Joan que Molière ens va deixar en llegat, trobem la pràctica justificació, dita en pròpies paraules del protagonista al seu servent Sganarelle, de tots i cada un dels seus fets. I per dissonant que sigui, ell té prou elements per a justificar-se: la passió pel repte, pel risc, per allò que hi ha de prohibit en la moral divina, sí, però també en la excelsament humana, i per l’encegament que el provoca assolir triomfs en allò que es titllat d’avant mà, d’impossible pels altres. Sovint n’he fet el paral•lelisme amb un escalador, el professional a les seves muntanyes, on Don Joan ha solcat senzillament la vida. Bigorèxia, en podríem dir avui, vers les fites.: “ (…) …i pel que fa a aquest tema, tinc l’ambició dels conqueridors, que volen perpètuament de victòria en victòria, i que no poden conformar-se a limitar els seus anhels. No hi ha res que pugi deturar l’ímpetu dels meus desigs: sento que tinc un cor per estimar tota la terra; i com Alexandre, desitjaria que hi hagués altres móns, per tal de poder estendre-hi les meves conquestes amoroses. (…)”.
Aquest sobreeiximent de valentia, no és tant sols plaer amorós, és plaer per la vida, l’apologia de d’individualisme, si haguéssim de re definir el mite de Don Joan als nostres temps.
És clar, que l’altra cara de la moneda, i ja no cal que entrem a proferir judicis sobre la destrossa que pugin anar deixant els seus rampells al seu pas, tanta rauxa vital per la pura satisfacció d’anar engrossint un ego imparable, també té de malaltís la insatisfacció crònica, la insacietat constant, el regust amarg que deixa sempre, intrínsecament, l’efímer.
Tots mals massa comuns en la nostra escena humana quotidiana que s’han anat alimentant durant el darrer segle, i dels que ara en patim precisament a la seva cimera, les conseqüències.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de juny del 2012)

Qui podia preveure fa pocs anys que Espanya arribaria a la situació en que es troba avui, un veritable atzucac. Amb un atur del 25 per cent, totes i cadascuna de les mesures, dites anticrisi, només fan que augmentar-lo. Retallades i més retallades i cap actuació o ajut per incentivar el consum i la producció. Desballestades unes poques institucions financeres, s’introdueixen amb la resta al mateix sac del rescat, i es tracta d’ocultar responsabilitats dels gestors. Quan més falta fa la recuperació de la credibilitat del poder judicial, no hi ha manera de que es renovin els membres del Tribunal Constitucional; i a més, el president del Consell del Poder Judicial i president del Tribunal Suprem manté una actitud incomprensible envers les seues despeses de viatges. Quan més imprescindible és la confiança internacional cap a Espanya, tenint en compte la necessitat de nou finançament públic o per a renovar els venciments, més baixa ha caigut la credibilitat espanyola pel seu enfonsament econòmic, per la mala gestió del Govern en front de processos com el de Bankia i per l’obscurantisme informatiu, altivesa i enganys a la ciutadania. Mai Espanya havia sortit en tantes portades dels mitjans informatius internacionals, però per criticar-la o riure’s de l’actitud de Rajoy. Es necessitarien mitjans informatius seriosos i objectius d’àmbit estatal, i veieu quanta “carcùndia” hi ha a Madrid. I més que en tindrem després d’assaltar TVE per part del PP. En compte de cercar l’enteniment de totes les terres d’Espanya, el Parlament espanyol perd el temps amb les xiulades a l’himne.
El poble espanyol, anorreat per la pèrdua de drets, roman entre l’estoïcisme i la por, tot i que, en el límit, aquests poden transformar-se en desesperació, i d’aquí a la crispació social i la violència només hi ha un pas. L’exemple més recent és la protesta per les retallades (63%) del sector de la mineria de Lleó, Astúries i Terol. Darrere les marxes i manifestacions estan emergent alguns actes violents com les pressions personals, talls de carreteres o atacs a les forces públiques amb tota mena d’objectes i coets dirigits. Compte, que aquestes coses no se sap mai com poden acabar. Com sortirem de l’atzucac i de la crisi? Canviant de remei. I al voltant, Europa al caire del suïcidi col•lectiu.
José Miguel Gràcia