Sobre l’orígen del símbol de les quatre barres [Una Franja d’història, amb Jacinto Bonales]
El tema de la bandera de les quatre barres és un dels més controvertits entre Aragó i Catalunya (a més d’altres territoris de parla catalana). Moltes línies s’han escrit i molts textos històrics s’han citat justificant la paternitat aragonesa o catalana de la senyera però, quin és l’origen d’aquest símbol compartit entre tots els territoris de la Corona d’Aragó, i tal volta es pot vincular netament a un territori concret?
Jacinto Bonales
Els símbols territorials, i en concret les banderes territorials, són creacions contemporànies, fills de la modernitat política que significà el liberalisme. Formen part del concepte modern d’estat, de pàtria, de nació, i serveixen per diferenciar-se i ser diferenciats com a unitats respecte a altres unitats veïnes i -tot sovint- confrontades. L’exemple més clar és la bandera francesa, símbol inequívoc del nou model d’estat diferenciat de la monarquia absolutista: la bandera tricolor com a referent de la República. Significatiu és també l’ús de la bandera com a element diferenciador dut a terme per la monarquia anglesa quan va regular, al segle XVII, el seu ús als vaixells britànics per tal que els corsaris amb patent anglesa (i bandera vermella) poguessin diferenciar entre els propis i els altres per atacar-los.
La bandera territorial, doncs, serveix per distingir entre la unitat (allà on pertanyen) i els diferents, però sempre dins d’uns paràmetres jurisdiccionals, és a dir, quan la jurisdicció s’uneix. El millor exemple el proporciona Espanya, on no podem parlar d’una bandera estatal fins al segle XIX. I això no perquè estigués formada per diferents reialmes, sinó pel fet que el poder jurisdiccional, la jurisdicció, la justícia, estava partida entre diferents senyors (milers). La idea, el concepte d’Espanya com a unitat diferenciada amb bandera territorial és fruit del nou concepte d’estat liberal. No en debades l’actual disseny de bandera constitucional té el seu origen en el concurs convocat, l’any 1785, per dotar d’un nou estendard a la marina armada de la monarquia.
Tot plegat no vol dir que les banderes siguin noves, ni molt menys. Podem parlar de dos tipus de banderes o “pendons”, els d’origen militar i els d’origen religiós. Des d’antic -abans fins i tot dels romans- s’han creat símbols, estendards i altres com a diferenciador bèl·lic. En època moderna cada unitat militar posseïa la seva bandera, en aquest sentit són emblemàtics els terços de Flandes amb tot un ritual al voltant de la bandera tant en temps de pau com durant el transcurs de les batalles. Fruit d’aquest simbolisme, la legió espanyola, recollint les divisions dels mítics terços, es van subdividir en banderes com a unitats militars.
Però estem parlant d’exèrcits moderns i contemporanis. En època medieval, però, els exèrcits estaven formats per l’aportació d’homes per part dels nobles (l’estament militar), l’església (com a senyors jurisdiccionals) i les ciutats, i es feia o bé pagant cada noble una host, o utilitzant el dret feudal de l’host i cavalcada: l’obligació dels vassalls d’acudir al clam del senyor per anar a la guerra. Un dret complex que normalment era discutit pels pobles, reclamant que només estaven obligats a l’host i cavalcada dins del seu terme, dins els termes d’una baronia o comtat, o amb limitacions temporals (dos dies, per exemple). Altres pobles, però, estarien obligats a fer host i cavalcada al seu senyor (fins i tot al rei), però només fent-ho de forma gratuïta un dia o dos, havent de pagar el senyor la despesa i el jornal la resta de dies. Uns exèrcits estranys, doncs, pel nostre concepte actual d'”exèrcit”. El senyor, com a noble, disposava d’un distintiu, el del llinatge, el de la condició de cavaller, baró, comte, duc, vescomte, etc., i quan anava a la guerra, sota les ordres del seu monarca -o contra el seu monarca, com tantes voltes en la història- portava el seu escut, la seva marca de llinatge per diferenciar-se de la resta. I juntament amb ell, anava la seva host, que ben bé que es cuidava que no li passés res al seu senyor, aquell que li havia de pagar per estar tan lluny de casa. Els camps de batalla, doncs, eren plens de diferents escuts, emblemes, estendards i senyeres ben diferents, encara que la principal era la pròpia del monarca. La pròpia del monarca i no la del territori de la monarquia.
I les ciutats, en anar a combat -quan eren viles de la Corona- també portaven el seu propi emblema diferencial i diferenciador. En el cas de Barcelona, per posar un exemple, cal distingir entre l’estendard del comte de Barcelona i el propi de la ciutat. Al marge d’aquestes, n’hi havia altres banderes, els pendons religiosos que en època moderna van tenir una gran difusió a través de les confraries. Però això és una altra història.
Quan es creen les banderes territorials (institucionals i, doncs, contemporànies), es busca un símbol antic, excepte en el cas d’Espanya que, com hem dit, va sorgir d’un concurs. Una altra cosa és l’escut “nacional” o “estatal”, que no és altra cosa que l’adaptació de l’escut dinàstic, és a dir, de l’escut de la família que està al cap de la monarquia. L’escut actual d’Espanya, per exemple, està format pel símbols de cinc corones (Castella, Lleó, Aragó, Navarra i Granada), sota l’emblema familiar dels borbons (les flors de lliri).
A diferència del cas d’Espanya, a les banderes institucionals d’Aragó, Catalunya, ses Illes Balears i València, prima un símbol que parteix d’un mateix origen: l’adopció de l’escut d’armes d’una nissaga en forma de quatre barres vermelles sobre fons groc. Sí, d’una nissaga, però la qüestió no és pas senzilla. Hi ha tres teories emprades políticament (ja que només políticament té sentit aquest debat) que parlen del seu origen. Anem a veure-les:
La nissaga barcelonina: La principal teoria sobre l’origen de les “quatre barres” és la que assevera que procedeix de la nissaga o casal dels comtes de Barcelona. El primer cop que es documenta de forma indiscutible és en un segell del comte Ramon Berenguer IV que validava un document de l’any 1150 Hi ha referències anteriors, com la decoració de les tombes de Ramon Berenguer II i d’Ermessenda de Carcassona, però es desconeix si les barres són de l’època o d’unes reformes posteriors. Segons aquesta teoria, les barres vermelles sobre fons groc serien el símbol heràldic dels comtes de Barcelona, d’origen incert, i que, lligat a l’herència de la nissaga, en produir-se la unió amb Aragó, l’hereu, rei d’Aragó i comte de Barcelona, mantindria (per via paterna) el símbol familiar, d’altra banda amb molt prestigi al migdia francès, on la família tenia una gran influència. No podem parlar encara de quatre barres, ja que en la documentació i en segells els futurs reis d’Aragó apareixen indistintament amb escuts de quatre, tres i fins i tot dues barres. No serà fins el regnat de Jaume I quan es consolidaran els quatre pals. A partir d’aquest fet, apareix la llegenda, documentada ja al segle XVI i potenciada pel regionalisme català del segle XIX, que indica que, després d’una batalla contra els normands, el rei dels francs mullà la seva mà en la sang de les ferides del comte Guifré el Pilós (comte de Barcelona, Osona, Girona, Urgell, Cerdanya i Conflent) i dibuixà les quatre barres en el seu escut daurat, donant origen a l’escut heràldic del la nissaga nobiliària principal del que en el futur seria Catalunya.
Aragó i la concessió papal: Tot un conjunt d’autors i -fonamentalment- comentaristes, aporten idees diferents sobre l’origen aragonès de l’escut per tal de negar la teoria anterior. Uns diuen que l’origen és un reforç de barres de ferro sobre els escuts de fusta, rodons, dels guerrers aragonesos, i que després pintaven d’aquests colors. Altres assenyalen que l’escut fou una concessió papal si bé no hi ha acord sobre quin papa ni sobre quin monarca aragonès (des de Ramiro fins a Alfons II d’Aragó). En qualsevol cas, sí que coincideixen en buscar -i trobar- mil i una justificacions per negar l’origen per via de la nissaga dels comtes de Barcelona. El fet de tractar-se d’un reialme, dóna molta força a la consideració de les quatre barres com a escut de la nissaga aragonesa, especialment si ho comparem amb la teoria barcelonina. És lògic pensar que l’hereu de Ramon Berenguer IV i de Peronella d’Aragó adoptés l’escut del reialme com a representatiu de la màxima dignitat que posseïa. El principal problema és la manca d’antecedents, el predomini de l’arbre aragonès com a marca dins la numismàtica aragonesa de l’època, i la contradicció amb les altres dos teories…
L’origen provençal de les quatre barres: Segons un grup d’autors francesos, l’escut de les quatre barres era l’antic símbol del reialme d’Arlés, al segle X. La desfeta del reialme, la seva entrada dins el Sacre Imperi i la fragmentació feudal, farien que, finalment, només restés l’escut al comtat de Provença. La relació d’aquest amb els territoris ibèrics és innegable: a través del matrimoni de Dolça I de Provença amb Ramon Berenguer III de Barcelona (que seria comte de Provença fins 1131); i de Berenguer Ramon I de Provença (fill d’ambdós, comte fins 1144), exercint de regent Ramon Berenguer IV de Barcelona (II de Provença) i, ja després de la unió dinàstica d’Aragó i Barcelona, com a comte de Provença Alfons el Cast (entre 1167 i 1173). Seria amb el fill del rei d’Aragó, Alfons II de Provença, que aquest territori restaria definitivament separat del llinatge hispànic. Entre els propis heraldistes francesos es discuteix aquesta opció, ja que la immensa majoria d’ells consideren que és precisament a través de Ramon Berenguer III de Barcelona que les quatre barres s’introduirien dins la Provença. Si fos així, la teoria aragonesa quedaria reduïda al no res, ja que amb aquest comte barceloní és anterior a la unió dinàstica.
Comentari.
La formació de les banderes territorials, i els debats sobre els seus orígens és un interessant tema d’estudi ja des de la història centrada al segle XIX o ja des de la sociologia. Una cosa està clara: ni podem asseverar l’origen de les quatre barres, ni aquest té un gran interès historiogràfic. És un debat propi de la historiografia decimonònica, que ha estat reprès per part de la societat dins dels debats nacionalistes (catalanista i anticatalanista) sense aportar ni utilitzar cap suport científic de pes (en història, com en el futbol, tothom té la seva opinió). I és que aquella història entesa com a “successió successiva de successos succeïts successivament”, o altrament dit la crònica més o menys novel·lada del rei “tal” o el comte “qual”, ha passat, afortunadament a “la història”. I diem afortunadament perquè la historia actual, com a ciència social, aprofundeix amb tècnica, mètode i marc teòric, en l’anàlisi del passat per la comprensió del present i la projecció del futur. Projecte social, però ja també mediambiental. Hem passat d’estudiar l’escut, el comte, el rei o el primer ministre, per analitzar les estructures socials i econòmiques (i per conseqüència polítiques), la formació i transformacions de les mentalitats, l’empremta humana en l’espai, a teoritzar sobre els models de poblament, d’explotació dels recursos, i a criticar, quan cal, els processos econòmics de concentració i distribució en las fases de crisi i creixement.
Una cosa ha de quedar clara: els conceptes, en història, canvien. D’on venen les quatre barres? doncs del sistema feudal, amb tot el que suposa. L’ús polític territorial del símbol va a gustos. Aragó? Catalunya? Provença? Escolliu el que vulgueu, que això no canviarà la història…
Jacinto Bonales, historiador, documentalista i expert en gestió de patrimoni cultural
castellà “estem oblidant a molta gent que els agradaria escoltar la seua llengua per megafonia. Hem de valorar si val la pena donar-li la importància que mereix a la nostra llengua”, va tancar María Moral.