El colegio público Vicente Ferrer Ramos de Valderrobres lleva desde hace años invitando a los padres de alumnos de 2º de primaria, que voluntariamente quieren, a explicar la actividad que desarrollan en su vida laboral. Iniciativa que me parece muy interesante y recomendable.
Hace poco fui como padre de un alumno de 2º primaria a explicar en qué consistía mi trabajo, relacionado con el Medio Ambiente (Agente Protección de la Naturaleza). Después de contarles los diferentes aspectos del mismo y enseñarles numeroso material didáctico (guías, pósters, material técnico. etc.), deje en el centro, a fin que pudieran seguir trabajando en temas medioambientales, diverso material como una guía de árboles, arbustos y plantas medicinales y diferentes pósters de animales. De ellos había uno editado por el Gobierno de Aragón y otros editados por una entidad bancaria catalana (ambos hace ya casi quince años).
El criterio para dejar dicho material fue simplemente, a mi «modesto entender», la calidad de los dibujos y laminas y su posible función pedagógica visual.
Lamento que este hecho haya generado tanta polémica, ya que, repito, en ningún momento hubo ninguna otra intención que la de aportar un material pedagógicamente interesante. Entiendo que dichos pósters, descontextualizados, hayan podido provocar a algunas personas cierto malestar.
Lamento profundamente los problemas que haya podido causar a profesores y en general al centro escolar, cuya labor como padre considero magnifica.
Espero que el hecho quede lo suficientemente aclarado y se de por zanjada la cuestión.
Muchas gracias.
PD: Lamento que en Aragón, donde el 38% del territorio ( «vaciado») está bajo alguna figura de protección ambiental, no tengamos inversiones a nivel medioambiental a la altura (material educación ambiental de calidad, inversiones en incendios, en desarrollo rural, etc.), lamento que la mayoría de los niños de primaria que viven en pueblos de ese «territorio protegido» para poder cursar extraescolares tan básicas cómo algún deporte o música además de desplazarse tengan que costearse transporte y chofer , lamento que los servicios e infraestructuras en la mayoría de los municipios de ese «territorio» protegido estén como están, lamento…
JOSÉ LUIS RODA CENTELLES Padre de alumno de 2º de primaria
Charrín Charrán ofrecerá reportajes y entrevistas sobre asuntos sociales y culturales todos los domingos a las 9:45 horas desde una perspectiva joven y desenfadada
Aragón TV estrena este domingo Charrín Charrán, su primer programa en lengua aragonesa. Este magazín ofrecerá reportajes y entrevistas sobre diferentes temas sociales y culturales de la comunidad desde una perspectiva joven y desenfadada.
Este programa pionero de Aragón TV estará conducido por Silvia Cebolla, youtuberzaragozana, con amplia experiencia en la generación de contenidos en lengua aragonesa. Junto a ella también participarán Jorge Pueyo, joven licenciado en derecho natural de Fonz, uno de los municipios donde el aragonés se habla con mayor vitalidad, y Juan Pablo Martínez, profesor de la Universidad de Zaragoza y académico de la lengua aragonesa.
El programa contará con como “Pizarra y clarión”, que acercará algunos aspectos del aragonés a la audiencia de Aragón TV, una miniserie de dibujos animados dedicada a la historia de Aragón y un espacio en el que participarán escolares de localidades altoaragonesas.
En la actualidad algo más de 25.000 personas, según datos del Censo de Población y Viviendas de 2011 del INE, hablan aragonés. Se trata de una de las lenguas minoritarias en más serio peligro de extinción de Europa Occidental, como reconocen diversos organismos internacionales.
La actual Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, establece en su artículo 24 la necesidad de que los poderes públicos impulsen la emisión de programación en las lenguas y modalidades propias de la comunidad. Un precepto que se cumple con la emisión de Charrín Charrán, un programa realizado en las diferentes modalidades lingüísticas que componen la lengua aragonesa.
Con la emisión de este programa, Aragón TV se une a las televisiones públicas que apuestan por la realización de contenidos en lenguas minoritarias. Se trata de experiencias que además de las diferentes televisiones públicas españolas también han desarrollado otras cadenas en otros países europeos, como Francia (tal es el caso de TF3, con emisiones en lengua occitana) o Gran Bretaña (a través, por ejemplo, de BBC Alba, una cadena realizada en gaélico escocés).
Charrín Charrán dispondrá además de la opción de seguir en castellano cada programa (por medio de la activación de los subtítulos para personas sordas). De este modo se facilita la comprensión y conocimiento de la lengua aragonesa por parte de la audiencia de Aragón TV.
Los distintos capítulos de ‘Charrín Charrán’ estarán disponibles tras su emisión en la web de Aragón TV ‘A la carta’.
A investigación recient mos aduyó a identificar a o neoparlant como un sucheto crucial en o present y en o futuro d’as lenguas minorizadas. En os zaguers anyos, l’interés por este sucheto propició un puyal de trobadas, congresos y publicacions que mos aduyan a comprender una parte d’a historia. Pero encara n’i hai mas. En o momento actual, ye menister reflexionar sobre os pasos necesarios pa que, dillá de l’impacto academico, podamos lograr una repercusión real y efectiva en a recuperación d’as lenguas minorizadas en as que as personas neoparlants suposan un motivo pa a esperanza.
Asinas, dende o proyecto d’investigación NEOS promovemos a celebración d’o simposio «De neoparlant potencial a parlant activa d’una lengua minorizada» mirando dos obchectivos principals: d’un costau, ubrir espacios pa ixa reflexión; d’atro costau, presentar os resultaus d’as investigacions mas recients.
O simposio se desenrollará en a Universidat de Vigo, os días 17 y 18 d’octubre de 2019.
Contaremos con a participación d’a Dra. Jacqueline Urla (University of Massachusetts Amherst) como conferenciant plenaria.
31 chuliol 2019: zaguer día d’acceptación de resumens.
1 setiembre 2019: encomienzan as inscripcions.
17-18 octubre 2019: simposio.
Pa cualsiquier consulta u propuesta: neos@uvigo.gal
Actividaz d’investigadors d’o Seminario Aragonés de Sociolingüistica en o proyecto d’investigación “El neohablante como sujeto social: el proceso de conversión linguística en Galicia, Euskadi, Aragón y País Valenciano” (FFI2016-76869-P): aquí y aquí.
Estem en una de les etapes de la democràcia espanyola a on les votacions s’han fet (encara) més significatives. Una de les evidències és que s’han multiplicat los partits polítics. Perquè venim d’un sistema dominat pel bipartidisme que ha passat a ser dominat pel multipartidisme. I les polítiques d’aliances s’han multiplicat. També vam tindre dos eleccions successives a l’Estat (2015 i 2016) per a poder conformar una majoria parlamentària suficient que donare un govern. Un govern que al final no va ser prou estable, i lligat en la corrupció, va donar pas a la primera moció de censura exitosa des de la transició. Mentre, també han irromput los referèndums, i un conflicte potentíssim sobre la seua pertinença, qui els pot convocar, violència policial a qui defensa la votació, i el pes de la llei a qui ha promogut la resolució de conflictes per via política. I finalment, l’avançament d’eleccions estatals (congrés i senat), que quasi coincidiran en les municipals, autonòmiques, europees, i també donaran lloc a renovacions de comarques i diputacions provincials. Compadeixeu als que tenen fòbia a les eleccions :) Però em vull centrar en un tema concret, i és lo de la representativitat. Antigament, des de l’esquerra se solie apuntar que el sistema electoral no era representatiu de la diversitat política del país. I es denunciave que els nacionalistes perifèrics n’eixien beneficiats. Pujol ere el seu maldecap.
Les eleccions tenen com a objectiu afavorir la participació política, la representació, la formació d’un govern, i donar legitimitat al sistema. Per tant, lo vot ha de ser universal, lliure, igual, directe i secret. I és que el sistema electoral se compose de cinc conceptes clau: la fórmula electoral, la circumscripció, la candidatura, l’estructura del vot i la barrera electoral. I al debat polític habitualment pren rellevància la fórmula electoral. Hi ha sistemes que primen una fórmula majoritària: a Estats Units, per exemple, cada circumscripció vote un únic representant, i qui més vots trau, se quede tota la representació de la circumscripció. És un sistema que sol privilegiar el bipartidisme i l’estabilitat. També és una fórmula majoritària la de les presidencials de França: en una primera votació se selecciona als dos que tenen majoria de vots, i en segona volta se quede el Govern l’únic que té la majoria absolut. Es un sistema més costós, però que privilegie el multipartidisme, i els partits se veuen en l’obligació d’interaccionar per a obtenir suports. I finalment, hi ha els sistemes proporcionals, com lo nostre. Amb tot, la proporcionalitat completa no és un sistema habitual, perquè en quasi tots los països se sol privilegiar els partits amb més vots, i se sol reduir la representació dels que en tenen menys. Per això s’apliquen fórmules com la D’Hondt (usada a Espanya i molts altres països), que donen una lleugera avantatge als partits majoritaris.En tot cas, esta fórmula promou sistemes multipartidistes, en partits rígids i independents. D’alguna maneraels sistemes majoritaris s’associen en la reducció de la representativitat, i els sistemes proporcionals, amb la inestabilitat. I aquí hi ha un gran debat, sobre si és millor tindre sistemes representatius inestables, o tenir-los estables i poc representatius. Però també és cert que hi ha una gran discussió al respecte, perquè els directament proporcionals solen crear dos blocs de partits, aconseguint estabilitat com els majoritaris, i alguns sistemes majoritaris poden ser també poc estables.
En tot cas, la tria d’un sistema electoral no és innocent, perquè és la regla per la que els vots es converteixen en escons, i acaba primant uns partits per sobre dels altres. És un sistema partidista, que sol ser més o menys consensuat pels sectors que el formen. A més, lo sistema triat té conseqüències psicològiques sobre els electors. Perquè poden acabar votant un partit que no és la seua primera preferència, perquè té més possibilitats de tenir quotes de poder (vot útil). Però també té conseqüències sobre les conformacions d’aliances electorals. Per exemple, les eleccions europees, en circumscripcions estatals i no provincials, tenen com a conseqüència que els partits regionals tendeixen a fer coalicions per a sumar el seu vot a nivell estatal. O les eleccions estatals, a on los escons d’algunes províncies són pocs, i per tant, tendeixen a ocultar els partits minoritaris, fan que partits com lo PAR en ocasions se presenton en coalició en partits estatals com lo PP per a obtindre representació. En tot cas, se parle sovint de canviar la fórmula electoral. Podemos va proposar canviar el repartiment del sistema d’Hondt pel Sainte-Laguë, que s’utilitza en altres països. Evitant tecnicismes, la fórmula proposada és més proporcional que l’actual. Però qui serie el principal perjudicat? Los partits majoritaris. Que en los resultats de les eleccions de 2016 és lo PP (baixe en 15 escons). Qui serie el principal beneficiari? Los partits minoritaris, que en les eleccions de 2016 és, sobretot, Ciutadans, que pujarien 12 escons, i en segon lloc Unidos Podemos, que en pujarie 6. PSOE, PDeCAT i ERC quedarien en resultats similars. Però segurament el canvi que més canviaria el panorama electoral seria suprimir les circumscripcions provincials, i fer-ne una d’única a nivell de l’Estat. Si es fera circumscripció única, i es mantinguera la regla d’Hondt, l’ordre de perjudici es mantindrie, però seria més accentuat: lo PP perdria 18 escons (i el PSOE 3). I els beneficiats serien Ciudadanos (amb 15 més), i en segon lloc, Podemos (que en guanyaria 4). De fet, fixeu-vos que en qualsevol dels canvis, les majories dels blocs se transformarien, i els partits conservadors baixarien algun escó en la suma total. En tot cas, si recuperem l’afirmació que exposàvem al principi, on els nacionalistes perifèrics són los principals beneficiaris del sistema electoral, tenim suficient dades per a confirmar que és completament falsa. Per més que l’afirmació es continue repetint. Lo problema no és que CiU estiguera sobrerepresentada. El problema ereque IU estaveinfrarepresentada en favor del PP. I és evident que la llei electoral no canviarà les circumscripcions, perquè els principals interessats en mantindre el sistema per circumscripció són precisament els que tenen majories al Senat, i poden evitar qualsevol canvi constitucional que ésnecessari. I una altra discussió és que vulguem canviar la Constitució per a suprimir la representació justa dels territoris despoblats. Podem considerar que siga legítim baixar la representació de tota la Província de Terol a només un diputat que li correspon proporcionalment, enlloc delstres que té ara. És evident que si les carreteres generals aquí tarden 40 anys en fer-se, hi haurà dos terços menys de motius per a fer-les «tan ràpidament». Vostès mateixos. I espero que m’entenguen la ironia. De vegades, los sistemes només són justos aparentment.
MAGAZIN 4 de maig de 2019.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia), el temps atmosfèric / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40-11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer.
11:55- 12:30.- Àgora:”Participació política en el món rural”. Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Luis Valén, Joaquín Meseguer i Elías Satué.
12:30-12:40.- El xef maellà a La Torre del Visco. Rubén Catalán
12:40- 12:55.- Corresponsal a Nonasp. Josep Mª “Lo Gravat”
12:55- 13:10.- Esports. José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver
13:10- 13:25.- Natxo Sorolla, sociòleg.
13:25- 13: 40.- Actualitat agrària. Alberto Balaguer
13:40 – 14.- Entrevista a Jesús Guallar i els artistes plàstics de la “Asociación de artistas plásticos Goya” de Saragossa; amb motiu de l’exposició a “La Casa de los Hierros” de Favara: “La vida és breu, l’art roman” (La vida es breve, el arte permanece)
Participants: Mari Conchi Balaguer, Luis Valén, Joaquín Meseguer, Arancha Bielsa, Eduardo Satué, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Rubén Catalán, Josep Mª Ráfales, Natxo Sorolla, Alberto Balaguer, Marcos Calleja i Elías Satué.
El territori té un comportament singular, malgrat no tenir una institució pròpia ni compartir demarcació
Aquest territori, electoralment dividit en tres demarcacions (Osca, Terol i Saragossa), és poc estructurat, no té cap institució pròpia i representa només un 8% de la superfície aragonesa i un 5% de la població.
Tots aquests factors, a banda el fet que no hi hagi cap força regional que es presenti a les eleccions –i hi pugui obtenir cap escó– dificulta la configuració d’una campanya i un debat específics, però les comarques de llengua catalana encara mantenen la seva personalitat diferenciada i el seu comportament singular.
Un escenari que varia
En les eleccions espanyoles del 2016 va haver-hi una candidatura guanyadora clara a la Franja, que va ser la coalició del PP amb el Partit Aragonès (PAR), amb un suport que a les comarques catalanoparlants va anar del 38% dels vots al 42.
Els socialistes, a més distància, en van aconseguir un quart (24-27%), i la confluència de Podem va obtenir un resultat d’entre el 17 i el 21%, similar a la mitjana de la comunitat. Aquesta vegada s’espera que els resultats variïn considerablement.
Malgrat els resultats uniformes de fa tres anys, amb un gran suport a la coalició PP-PAR, com comenta el sociòleg de la Franja Natxo Sorolla, a grans trets hi ha dues grans zones amb comportaments diferenciats. La part al nord del Cinca, més progressista, on es preveu un reforç més gran dels socialistes, mentre que la part sud, la del Matarranya, és de tarannà més conservador.
Resultat del PP-PAR per municipis el 2016.
Els canvis que es pronostiquen són similars arreu dels Països Catalans: un augment del PSOE i un descens del PP. A més, hi ha un factor fonamental en aquestes eleccions, i és que no es presenta ni la Chunta Aragonesista, partit aragonès nacionalista d’esquerres, ni el PAR, regionalista conservador, que ha renunciat a participar-hi, sigui en solitari o amb la mateixa fórmula de fa tres anys.
En aquestes eleccions sí que s’hi presenta, per primera vegada en unes eleccions espanyoles, el Puyalón de Cuchas, un partit independentista i d’esquerres, que defensa l’autodeterminació de la Franja i que forma part de la candidatura d’Ara Repúbliques a les europees. S’espera que tregui uns resultats minsos al conjunt de l’Aragó i també a la Franja, encara que en ‘algunes poblacions pot treure alguns vots més’.
L’anticatalanisme entra en acció
En aquestes eleccions, l’oficialitat del català i l’aragonès torna a ser al rerefons. Com afirma Sorolla, és ‘una qüestió de rebot sobre el debat de Catalunya’, principalment atiada per l’anticatalanisme. A més, aquesta vegada també hi té repercussió el conflicte sobre el trasllat de les obres de Sixena.
A començament de mes es va produir un fet que ha combinat tots dos factors. Després d’haver traslladat aquestes obres i les del MNAC, s’ha obert un litigi entre el Bisbat de Lleida i el de Barbastre-Montsó per cent onze noves peces reclamades al museu i al bisbat lleidatà.
Responent a la petició de la part aragonesa de traduir la documentació al castellà, la part catalana ha al·legat que el català és una llengua comuna i que, a més, no considera ‘ni encertat ni vàlid en dret’ el terme ‘Lérida’ usat pel bisbat aragonès. Això ja va servir a la premsa per a acusar el bisbe de Lleida de voler imposar el català a tot Osca.
Notícies de diferents mitjans acusant el bisbe de Lleida de voler imposar el català a l’Aragó.
‘L’amenaça catalana’ ha estat utilitzada per gran part de les formacions polítiques. Per exemple, el candidat de Vox a Saragossa ha reafirmat que el català no arribarà mai a ser cooficial a Aragó, ‘com alguns intenten’ (sense especificar qui) i proposa d’eliminar les comarques, les úniques institucions del territori més enllà dels municipis.
Com explica el periodista de la Franja Marcel Pena, en termes generals no existeix un ‘problema d’identitat nacional’ respecte de l’estat espanyol, sinó com a molt un sentiment regionalista. Per tant, exploten conflicte lingüístic i l’amenaça catalana per treure’n rèdit electoral.
Aquests comicis també serviran per a mesurar el suport de Vox a la Franja de Ponent, que podria passar de ser testimonial a superar el 10% dels vots. A l’Aragó té possibilitats de treure un bon resultat, especialment per la demarcació de Saragossa, on es reparteixen set escons i el llindar per a sortir-hi elegit és relativament baix.
El catalanisme desorganitzat políticament al territori
‘El catalanisme políticament no es vehicula cap a les eleccions’, diu Sorolla. No hi ha cap candidatura supramunicipal i només n’hi ha alguna de país a escala municipal.
Cal remarcar que no solament no es presenta cap partit regionalista, sinó que la majoria del catalanisme més militant votarà Unides Podem. Com explica Marcel Pena, aquest catalanisme va vinculat molt sovint a l’esquerra, però no n’espera tampoc un resultat especialment alt.
Les polítiques a favor del català no tenen cap partit com a referència. Sorolla explica que malgrat que a l’Aragó el PAR ha desenvolupat una política essencialment anticatalana, a la Franja hi té batlles i regidors amb sensibilitats diferents, entre els quals de favorables al català.
També hi ha socialistes amb més bona predisposició envers la llengua, com ara el batlle del Campell (Llitera), Josep Anton Chauvell; l’ex-batllessa de Calaceit (Matarranya), Rosa Doménech o l’ex-president aragonès Marcel·lí Iglesias. Tanmateix, com remarca Pena, no hi ha una sensibilitat diferent en el PSOE de la Franja de la que pugui haver-hi a Saragossa i són preferències personals.
En referència a les formacions catalanistes a la Franja, entre el 2007 i 2015 va haver-hi un regidor d’ERC a Calaceit, clau en la configuració de majories. En el de Fraga (Baix Cinca), persones provinents principalment del Casal Jaume I, van formar la candidatura Alternativa Cívica, que va assolir un 3,7% dels vots. Malgrat no haver estat elegits, els impulsors van formar Convergència Democràtica de la Franja, el primer intent d’articular un partit polític d’inspiració catalanista, que el 2011 va assolir la majoria absoluta al Pont de Montanyana (Ribagorça).
La Franja de Ponent és un territori de 400 quilòmetres de llargada i 30 d’amplada, amb realitats i fets històrics diferents que dificulten de crear un projecte únic, malgrat que comparteixen la vinculació socioeconòmica al Principat, una mateixa llengua i cultura, a més d’haver pertangut a Catalunya, del punt de vista civil i eclesiàstic.
La lluita per la llengua
Malgrat les dificultats, d’ençà de fa dècades la defensa de la llengua catalana i la cultura pròpia del territori existeix, amb moviments organitzats arreu. La llengua ha estat molts anys arraconada institucionalment i hi ha hagut una lluita per a dignificar-la i defensar-la.
El català és una assignatura optativa d’ençà del 1984, és fortament desprotegida i en bona part depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. La situació ha fet que s’hagi posat en perill, perquè es trenca la cadena de transmissió de pares a fills i cau el percentatge de parlants habituals. Un 68% dels majors de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que només l’hi té un 34% del jovent (15-29 anys).
La tendència és negativa, perquè entre els anys 2004 i 2014 el percentatge de la població que sabia parlar el català va passar d’un 88% a un 80%. En comptes de provar de revertir la situació, el govern del PP (2011-2015) va promoure el secessionisme lingüístic i va començar a denominar el català ‘lapao’. Va ser especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, perquè es va posar en risc la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, perquè les administracions van deixar de tenir cap obligació de respondre als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.
L’arribada del govern socialista ha fet que s’hagi recuperat la denominació de la llengua, però encara resta molta feina per a garantir-ne la supervivència, com també de l’aragonesa allà d’on és pròpia.
El dia 8 d’abril del 2019 s’ha presentat a la Llibreria Documenta de Barcelona la novel·la Arbàgel. Un revolt de l’amor de na Marta Momblant Ribas, Premi Guillem Nicolau 2018. Després d’unes breus paraules de benvinguda per part del representant de la llibreria Documenta, va prendre la paraula en Chusé Aragüés, Director de Gara d’Edizions, l’editorial saragossana que ha publicat Arbàgel. Va excusar l’absència del Director General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, n’Ignacio López Susín, i va insistir en les dificultats en fer conèixer a Catalunya els llibres publicats a l’Aragó, tot agraint molt especialment a la llibreria Documenta per poder fer-hi la presentació del darrer Guillem Nicolau.
“La revista va ser lo que va portar al Teatre Còmic als seus anys de més popularitat, es per això que se’l coneixia com El palacio de la revista”
Solíem anar al Teatre Còmic a la funció dels dissabtes o diumenges en les nostres respectives famílies. Pel teatre hi van passar molts artistes com ara Trudy Boris, la ballarina Mercedes Mozart, Carmen de Lirio o Raquel Meller que ja era molt gran. Vaig veure dirigir l’orquestra al “maestro Alonso”, al “maestro Guerrero”, també recordo a Conchita Leonardo i a Alady i Mary Sampere, que improvisaven un vis a vis amb lo públic: divertidíssim! També va actuar Unus del circ Barnum, que anava vestit amb un frac i barret de copa. Elegantíssim!
El dia que creuàvem el Paral·lel per portar a enterrar el meu pare, estaven enderrocant el teatre.
Va haver-hi un temps en que ser un intel·lectual era lo més de lo més, i hi havia qui feia mans i mànigues pa parèixer lo que no era. A veure, que dit així crec que no s’entén prou bé. Fiquem un exemple:
Recordo que, sent jo molt jovenet, a una sessió de cineclub, d’eixes que se projectaven a un llançol ben tensat sobre un bastidor, amb un projector de 16 mm; va haver-hi una intensa tertúlia sobre lo significat de lo que allí acabàvem de veure. Un protagonista que moria cap a la meitat de la pel·lícula, però que desprès tornava a aparèixer sense més explicació i una mena de final que no ho era, però lo que desprès havia de ser lo final tampoc ho semblava.. Us heu perdut, oi? A mi també me va passar, fins que un bon dia, la persona encarregada de la projecció, me va confessar que a n’aquella sessió surrealista, lo que va passar va ser que per error va col·locar lo rotllo tres en comptes del dos i quan se’n va adonar ja portava més de mig rotllo, així que va decidir continuar en la projecció i, a veure què.
L’acte central del dia de Sant Jordi al Matarranya va celebrar-se enguany a la Portellada, organitzat per la comarca, amb la col·laboració d’altres entitats del territori amb una bona acollida de públic assistent a la convocatòria. Com que s’esperava aiguat de tarda, com molts dies de setmana santa, els organitzadors van passar l’activitat de la Plaça de l’Ajuntament al Centre Social de la vila. Van iniciar l’acte literari-musical l’alcalde de la població, Alfonso Guardia, i el tècnic de Cultura de la comarca, David Arrufat, donant les gràcies a tots els assistents i participants en l’acte festiu. A continuació es presentà el conte de La Cendrolera recollit a “Lo Molinar”(1996) i publicat per la comarca dins de la seua col·lecció “Contes tradicionals del Matarranya”. La tècnic de Patrimoni, Ana Casasús, el dissenyador, Carles Terès, i la il·lustradora Muntsa Cabetas, van llegir el text.
Estem de tertúlia una alcaldessa de la Ribagorça, un diputat en actiu i una servidora. Comentem el premi Desideri Lombarte i la difusió important de l’obra de Jesús Moncada que fa el grup de teatre La Garbinada de Mequinensa. Estem d’acord que Camí de sirga ens va marcar com a lectores, com a lectors, com a persones. Mentrestant l’alcaldessa parla amb el mòbil: sí, sí… és lo camí de cabres de la partida nord. Disculpeu, ens diu. I continuem. De nou el telèfon: No et preocupos que ara miraré si avui s’acaba el termini per a la subvenció, tranquil, ara ho miro i te truco. Ho sento, perdoneu però és urgent. Consulta uns BOAs des del telèfon i marca el número anterior per a fer uns comentaris sobre unes subvencions. L’amic diputat i jo parlem de literatura a la Franja. L’alcaldessa intenta participar de la nostra conversa però torna a sonar el telèfon: Sí, sóc jo, no, no avui estic fora, a Saragossa, per qüestions de l’alcaldia, tornaré dilluns però quan arribi ho prepararé i ja ho tindràs. I així durant molt de temps fins que decideix desconnectar el mòbil per a poder dinar i participar de les nostres converses. L’alcaldessa comenta: Al meu poble ningú vol presentar-se a l’alcaldia. El polític proposa fer una crida amb el perfil de les candidates i candidats a alcaldesses o alcaldes: Es busca persona disposada a treballar 24 h al dia, amb capacitat de resolució de totes les qüestions que es puguin platejar amb eficàcia i diligència, disposada a rebre crítiques habituals a la seua gestió municipal, solidària i desinteressada ja que si es fixa un sou serà considerada com a oportunista. No és estrany que hi hagi una vacant a l’alcaldia. Potser s’haurà de posar als nostres ajuntaments un cartell: Tancat per falta de titular.
UN NONASPÍ PROPIETARI. UNA VIDA DE REVISTA.
// Marina d’Algars