La Franja

regio7-quirze.jpg (Imatge JPEG, 1519×2036 píxels) – Escalat (43%).

Los 40 voluntarios se despiden del primer campo de trabajo en el Matarraña.

Matarraña me mata.

Somos un grupo de jóvenes de varias comarcas de Aragón que nos hemos echado la mochila al hombro y nos vamos a encargar de mostraros la hermosa comarca del Matarraña.

I Festival MATARRANYA INTIM.

Viles i gents.

Mides i cabudes (lliure interpretació) – Tomas Bosque

Lleme.- Com els de la coalició matallengües no hi tenen ni una lleme de ‘talento’ en cultura aragonesa, seguirem escrivint noms i paraules, així quan mos les vulguen prohibir del tot sabrem on trobar-les.

Dos dits, tres dits… No tindre quatre dits de front. Acerteu si penseu en los mateixos paios i paies que jo estic pensant.

Forcó.- No és lo mascle de la forca, ni lo mànec de la forcatja. Més curt 
que el pam perquè sol comprèn els dos primers dits de la mà.

Grapat.- Al meu poble zarpà i punyat. Lo que hi solen fer alguns al plat de pernil quan paga el vermut l’Ajuntament o la Cooperativa.

Remitjó.- Un cul de sac en un cabàs o dos, abans de cereal; però ara solament de verdura. Cosa de vells que encara hi van a l’hort a peu. El Bárcenas i altres patriotes s’han endut los euros a remitjons.

Quatre dies.- En quatre dies tot anirà a prendre pel sac. Els pobles del Baix Aragó s’hi quedaran més buits que lo Convent del Desiart.

Quatre gats.- Los pocs que hi quedarem al B.A. si segueix la política actual i els polítics només pensen en ells i els seus negocis. Motorland, sí; Hospital públic, no. No tenim solució.

Almosta.- En aragonès ‘alpada’. Tot lo que hi cap en les dos mans juntes. Si hi ha que agafar alguna cosa, els que tenen les mans més grans surten afavorits.

Pessic.- Un pessic d’arròs, sucre, sal, pebre…Hi ha pessics que enamoren. De moment juguem al “Piç piciganya, oli de la ganya…” que tant li agrade d’escoltar al senyor de les cartes al Director.

Eternitat.- Lo que tarden en aplegar els e-mails a alguns ajuntaments de la Franja, a poques paraules que tinguen escrites en català. Ni els obren. 

Munt.- Un munt de gent, d’olives, de problemes. Un munt de riure escoltant les entrevistes radiofòniques als inventors de llengües, com ara la LAPAO, que no convé escriure ni aprendre a escola.

Viles i gents.

Defensa del lapao ( Luis Rajadell)

El PP, el PAR i les seues comparses en la creuada contra el català d’Aragó recalquen que el terme ‘lapao’ no apareix a la nova Llei de Llengües. Ho diuen com a argument per a rebutjar este exitós acrònim. Una vegada constatada la xarlotada que han muntat amb l’eufemisme emprat per a referir-se al català parlat a la Franja, populars, aragonesistes i facaos volen esmorteir les rialles dient que la paraula ‘lapao’, que ha fet riure als filòlegs de tot arreu, no figura en el text legal.

I què, si no apareix? No se’n volen acatar de que l’acrònim, este i qualsevol altre, només és una fórmula ‘econòmica’ per acurtar una denominació formada per varies paraules. En este cas, l’acrònim està més justificat que mai quan el legislador, per a evitar que li ixqueren grans i taques roges per tota la pell, va canviar la denominació de la llengua parlada a la Franja i, en lloc de denominar-la català –mira que és senzill-, la va rebatejar com “lengua aragonesa propia del área oriental’ o, ajuntant les sigles, ‘lapao’. Els acrònims no tenen per què figurar en un text legal per a existir i estar justificats. La legislació que regula la creació dels acrònims és molt relaxada. Que hi farem! Per posar un exemple de moda a la província de Terol, el Fondo de Inversiones de Teruel no figure a cap llei com a Fite, però així el coneix tothom. O per posar un exemple global. La policia secreta del III Reich és coneguda històricament com a Gestapo, un acrònim que es va inventar un funcionari de correus alemany per ‘economitzar’ paraules. I va fer fortuna. El lapao, de moment, ha fet riure.

Viles i gents.

Un llarg hinvern (J.A.Carrégalo)

Estave previst que, enguany, los freds tardans s’allargarien molt. Un amic matarranyenc ho va predir a la tardor, allà pel temps dels bolets, quan afirmave que havie vist passar grans bandades de grulles camí de terres més càlides. Segons ell un clar símptoma de que mos esperave un hivern molt llarg i dur. I, com que acostume a encertar-ho, per a qué tots estiguérem avisats, ho vaig explicar a n’esta mateixa columna a les raderies de novembre.

Lo meu amic està particularment dotat per a predir el temps. No ha estudiat ciències físiques, ni astronomia, ni tant sols meteorologia, però tampoc li ha calgut. Té una particular disposició que li ve donada per l’experiència de tota una vida d’observació dels elements. Dotat d’una gran sensibilitat, ho va encertar de nou plenament, ja que enguany ha nevat quatre voltes, la radera de les quals a finals d’abril. Així, ben avançada la primavera, la neu mos sorprenie a tots. I molta gent es pensave que amb aquella s’haurie batut lo récord de nevades tardanes. Però no va ser així, ja que tinc gravat a la memòria que un 11 de maig, entre 1963 i 1965, sent jo un adolescent, en va caure a Mont-roig una de bona.

Sigue com sigue, és ben cert que quan Déu vol, de tots los aires plou. I ara per ara les civadetes ben just si escomencen a colrar. De tal manera que l’Alt Matarranya es veu preciós, cobert com està per un gran mantell verd i amb l’aigua que corre alegre per tot arreu. Està clar que enguany el refrany que rese “al juny la falç al puny” no es complirà. I el cas és que açò no presente traces de millorar ja que, tot i haver superat lo solstici d’estiu, encara ham d’anar una mica abrigats. 
Ara bé: si volem saber del cert si l’estiu serà poc o molt calorós, poc o molt sec, haurem de consultar de nou la segura predicció de l’amic matarranyenc.

Viles i gents.

Elogi del dialecte (Carles Teres)

Quan vaig estudiar disseny gràfic a l’Escola Massana, el dibuix era una de les matèries principals (tot i que hi havia qui afirmava que als dissenyadors no ens calia saber-ne, de dibuix). Vaig tenir com a professor en Ramon Noé, un tortosí tocat per la gràcia de l’art i de la pedagogia.

Jo, que venia de ser «el que millor dibuixa de la classe», vaig aprendre les moltes coses que em mancaven per a fer-ho una mica correcte. La primera lliçó d’en Noé a aquell grup d’aprenents d’artista súpermoderns era que si volíem distorsionar la realitat, fins i tot si aspiràvem a l’abstracte, primer havíem d’entendre les proporcions, la llum, la realitat que volíem dibuixar. Recordo la primera esbroncada cordial: «Mira noi –em va dir posant-me una mà sobre el muscle mentre l’altra, que aguantava un ‘Ideales’, assenyalava el meu gargot– si li vols fer les cames curtes, primer has de saber dibuixar-les proporcionades. Després ja estrafaràs la figura d’esta xica [la model] de manera que quedo bé, perquè sabràs per què les hi escurces, les cames, quin és l’efecte que vols transmetre.»

Això mateix es pot aplicar a la llengua. Per a saber escriure en el propi dialecte, primer n’hem d’aprendre les normes. Avui dia, per exemple, hi ha un grup molt potent de creadors que utilitza de manera natural i desacomplexada el dialecte del seu poble o del seu barri. Sense cursives ni cometes, tal com raja. Una generació que ha tingut la sort d’aprendre EN català a l’escola. Els envejo el domini, la seguretat que comporta saber com s’escriu allò que parles a casa, sense vacil•lacions, i poder-ho aplicar a totes les facetes de la vida i el coneixement. M’imagino l’esclat creatiu si això fos possible aquí a l’Aragó, amb el català tan bell que encara s’escolta pels carrers. Somniar és gratis (i encara no ho han prohibit).

Viles i Gents :: Les oronetes :: June :: 2013.

Viles i Gents :: La nova Llei de Llengües :: June :: 2013.

-Article publicat a La Comarca el 7 de juny del 20013-
Tinc com a llengua pròpia, que em van transmetre els meus pares, una que em permet relacionar-me amb onze milions de persones d’Aragó, Catalunya, València, les Illes i sud de França. La vaig haver aprendre a escriure als trenta anys quan vaig emigrar al Principat i que m’ha servit per a dedicar-me professionalment a la docència durant trenta-cinc anys. Ara uns polítics aragonesos, obsessivament anticatalans, em diuen que la meua llengua no és el català del Matarranya sinó la llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental. I han fet una nova Llei de Llengües on diu que crearan una Acadèmia de la Llengua Aragonesa que elaborarà una gramàtica per a la nova llengua. Després vindrà la formació del professorat per a impartir la matèria, les gramàtiques i els textos didàctics, la investigació i promoció, la creació literària, la introducció en l’administració… Els polítics aragonesos del PP i PAR deien que feien una nova Llei de Llengües perquè l’anterior era inassolible en un temps de crisi, quan no calia inventar-se cap llengua perquè ja existia. Ara la nova, com podeu comprovar, els eixirà de franc.
Després de donar-li moltes voltes a la nova proposta lingüística del nostre govern aragonès, veig que no em convencen prou els seus arguments. I he decidit que prefereixo seguir parlar i escriure una llengua per a continuar relacionant-me amb onze milions de persones i no crear-me, seguint els seus propòsits, una nova frontera lingüística on no existeix. No m’interessa aprendre la llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental que com a molt em serviria per a comunicar-me amb quaranta mil parlants de la nostra comunitat i que en seran molt menys perquè de ben segur que molts faran el mateix pensament que jo: continuaran parlant i escrivint en català.
Sento que els nostres governants es prenguen tantes molèsties per a tant poc profit.

Viles i Gents :: Sortir de la crisi :: June :: 2013.

Viles i Gents :: :: June :: 2013.

Viles i Gents :: Basc i romanès :: June :: 2013.

Viles i Gents :: Dalí segueix portant cua :: July :: 2013.

Com s’esperava, l’èxit de l’exposició de Dalí està sent aclaparador. L’esplèndida mostra del Reina Sofia va camí de batre rècords. Per què: és el millor?, és el que més agrada a la gent? Una opinió m’ha sorprès sobre totes, la de la crítica d’art Georgina Adam: “Dalí agrada molt perquè el compra tothom”.
Això em sembla una “boutade”o, millor, un acudit.
Després de passar tres hores (totalment insuficients) a l’exposició madrilenya, vaig poder confirmar l’interès per l’obra d’aquest geni-histrió-bufó de Figueres. I em vaig dedicar, entre altres coses, a escoltar opinions, observar reaccions, i fins i tot, a conversar d’algunes coses. Així vaig poder constatar cares d’estupefacció i incomprensió de molts, u opinions tan curioses com: “no comprenc gairebé res, però és un gran detallista, observeu com ha pintat aquest tros de pa, aquest ull o aquesta mosca”. També vaig poder observar, una vegada més, la decepció del públic davant del “Chien andalou”, o com la minúscula i poètica “Persistència de la memòria” passava desapercebuda.
El surrealisme és un moviment comprensible, però difícilment interpretable. Què atreu al públic, doncs, d’en Dalí, que no atreu d’un Tanguy, Miró, Ernst, o Magritte? Jo aportaria tres coses: misteri, academicisme figuratiu i morb.
El MISTERI es propi de tots els surrealistes i, en general, de les avantguardes. Atreu al públic àvid d’imatges inquietants e innovacions. L’ACADEMICISME FIGURATIU és alabat sobre tot pels públics conservadors, que valoren l’elaboració artesanal. Això eliminaria a companys com Miró, Klee o el mateix Picasso, o amb una iconografia més abstracta (Ernst, o Tanguy). Ens quedaria Magritte, tan inquietant i acadèmic com Dalí, però que té molts menys elements morbosos (malaltissos o sexuals). I el MORB, atreu a tots: progressistes i conservadors.
Per això Dalí atreu a tots els públics. La qual cosa no vol dir que el comprenguin o que el gaudeixin. Molts es queden amb la juvenil noia de la finestra. Atracció, comprensió i plaer estètic no van de la mà, i la distància entre el geni i el pallasso ambiciós venut als dòlars i al franquisme (la mostra evita aquest aspecte) és massa propera en aquest artista notòriament sobrevalorat.

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: Al pedrís :: July :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 6 de juliol)

Lo pedrís és un banc de pedra adossat a la frontera de la casa, al costat de la porta. O ho era. Abans les cases de les viles eren d’una altra manera i tenien pedrissos, un bon puesto per assentar-se quan començava el bon temps, a partir de mitja tarda i a la nit a la fresca. Era un espai de molta sociabilitat del grup de veïns, per fer la xarraeta i sobretot per vere i comentar qui passava. Al costat del pedrís les cadires envaïen les voreres i la calçada, poc transitada, fent rogle.
Als rogles que encara perviuen per les nostres viles n’hi ha sobretot gent gran. Tenen una dura competència amb los vehicles veloces i les noves sociabilitats a les terrasses dels bars o davant d’una pantalla de tele. I és una llàstima perquè allí lo temps s’atura, adquirint una dimensió tranquil•la i estiuenca, subjecte a l’espai que dominen los que estan assentats sobre els que passen, que han de saludar primer i que a voltes s’aturen. És un entremig entre el carrer i la casa, zona particular i de tots, de persones que es troben, intercanvien una simple comunicació fàtica o conten notícies: qui ha arribat de fora, quans dies se quedarà al poble, què coses t’han passat, què tal va la salut, com estan los parents, coses més generals…
Algun en queda encara, però estic segura que molts no saben què és un pedrís. És lo destí de les coses que dixen d’utilitzar-se, que es queden sense paraules. N’ham perdut moltes altres juntament amb les cases, que defora tenien gatera –gats sense amo que eixien i entraven—, anelles per lligar els bagatges i picaports, i a dins pallisses, cisternes i trulls a la planta baixa i solonars al pis més alt. No n’hi havia porter automàtic; no en calia, la porta estava sempre oberta i, com que n’hi havia confiança, en marxar la gent de la casa dixava la clau detràs de la gatera.

María Dolores Gimeno