La Franja

Viles i Gents :: Sortir de la crisi :: June :: 2013.

Viles i Gents :: :: June :: 2013.

Viles i Gents :: Basc i romanès :: June :: 2013.

Viles i Gents :: Dalí segueix portant cua :: July :: 2013.

Com s’esperava, l’èxit de l’exposició de Dalí està sent aclaparador. L’esplèndida mostra del Reina Sofia va camí de batre rècords. Per què: és el millor?, és el que més agrada a la gent? Una opinió m’ha sorprès sobre totes, la de la crítica d’art Georgina Adam: “Dalí agrada molt perquè el compra tothom”.
Això em sembla una “boutade”o, millor, un acudit.
Després de passar tres hores (totalment insuficients) a l’exposició madrilenya, vaig poder confirmar l’interès per l’obra d’aquest geni-histrió-bufó de Figueres. I em vaig dedicar, entre altres coses, a escoltar opinions, observar reaccions, i fins i tot, a conversar d’algunes coses. Així vaig poder constatar cares d’estupefacció i incomprensió de molts, u opinions tan curioses com: “no comprenc gairebé res, però és un gran detallista, observeu com ha pintat aquest tros de pa, aquest ull o aquesta mosca”. També vaig poder observar, una vegada més, la decepció del públic davant del “Chien andalou”, o com la minúscula i poètica “Persistència de la memòria” passava desapercebuda.
El surrealisme és un moviment comprensible, però difícilment interpretable. Què atreu al públic, doncs, d’en Dalí, que no atreu d’un Tanguy, Miró, Ernst, o Magritte? Jo aportaria tres coses: misteri, academicisme figuratiu i morb.
El MISTERI es propi de tots els surrealistes i, en general, de les avantguardes. Atreu al públic àvid d’imatges inquietants e innovacions. L’ACADEMICISME FIGURATIU és alabat sobre tot pels públics conservadors, que valoren l’elaboració artesanal. Això eliminaria a companys com Miró, Klee o el mateix Picasso, o amb una iconografia més abstracta (Ernst, o Tanguy). Ens quedaria Magritte, tan inquietant i acadèmic com Dalí, però que té molts menys elements morbosos (malaltissos o sexuals). I el MORB, atreu a tots: progressistes i conservadors.
Per això Dalí atreu a tots els públics. La qual cosa no vol dir que el comprenguin o que el gaudeixin. Molts es queden amb la juvenil noia de la finestra. Atracció, comprensió i plaer estètic no van de la mà, i la distància entre el geni i el pallasso ambiciós venut als dòlars i al franquisme (la mostra evita aquest aspecte) és massa propera en aquest artista notòriament sobrevalorat.

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: Al pedrís :: July :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 6 de juliol)

Lo pedrís és un banc de pedra adossat a la frontera de la casa, al costat de la porta. O ho era. Abans les cases de les viles eren d’una altra manera i tenien pedrissos, un bon puesto per assentar-se quan començava el bon temps, a partir de mitja tarda i a la nit a la fresca. Era un espai de molta sociabilitat del grup de veïns, per fer la xarraeta i sobretot per vere i comentar qui passava. Al costat del pedrís les cadires envaïen les voreres i la calçada, poc transitada, fent rogle.
Als rogles que encara perviuen per les nostres viles n’hi ha sobretot gent gran. Tenen una dura competència amb los vehicles veloces i les noves sociabilitats a les terrasses dels bars o davant d’una pantalla de tele. I és una llàstima perquè allí lo temps s’atura, adquirint una dimensió tranquil•la i estiuenca, subjecte a l’espai que dominen los que estan assentats sobre els que passen, que han de saludar primer i que a voltes s’aturen. És un entremig entre el carrer i la casa, zona particular i de tots, de persones que es troben, intercanvien una simple comunicació fàtica o conten notícies: qui ha arribat de fora, quans dies se quedarà al poble, què coses t’han passat, què tal va la salut, com estan los parents, coses més generals…
Algun en queda encara, però estic segura que molts no saben què és un pedrís. És lo destí de les coses que dixen d’utilitzar-se, que es queden sense paraules. N’ham perdut moltes altres juntament amb les cases, que defora tenien gatera –gats sense amo que eixien i entraven—, anelles per lligar els bagatges i picaports, i a dins pallisses, cisternes i trulls a la planta baixa i solonars al pis més alt. No n’hi havia porter automàtic; no en calia, la porta estava sempre oberta i, com que n’hi havia confiança, en marxar la gent de la casa dixava la clau detràs de la gatera.

María Dolores Gimeno

Viles i gents.

Escriptors, paisatge, Cid i Calatravos (Natxo Sorolla)

Per a qui s’ho mire des de fora, la Cogulla és un tros de monte. Pot ser un bon paisatge, però n’és un entre tants que tenim. Fa uns dies presentàvem a Pena-roja l’últim topseller de la literatura matarranyenca: Licantropia, de Carles Terès.

D’una llegenda d’un pastor que misteriosament desapareix a la Cogulla renaix una exitosa història contemporània d’hòmens llops. L’obra no només arreplegue l’últim premi de literatura en català del Govern d’Aragó, si no que apareix ben ressenyada a la premsa del país. És fascinant veure com la nostra literatura relligue el passat, lo present, i el futur. I no només ho relligue en les històries que explique, si no també en una realitat que construïm dia a dia.

La Cogulla és coneguda a una banda com la Camiseta, nom que prové de la llegenda, i a l’altre com la Tossa. També és punt d’interseccions, perquè per la serra hi passe el meridià 0 (Greenwich), i es troben Torredarques, Mont-roig i Herbers. Com totes les puntes de frontera, unix simbòlicament. Gràcies a les recopilacions de Desideri Lombarte sabem que Menéndez Pidal hi situa allà la batalla de Tèvar, entre el Cid i el comte de Barcelona. Del botí que es va emportar el Cid hi ha l’espasa Colada que després s’atribuirà a Jaume I. Unes coses i altres són discutides, perquè el topònim Tèvar no s’ha mantingut viu, però les reflexions provenen del text de donació dels dominis de Mont-roig a l’Ordre de Calatrava, que situen Tèvar al límit en Pere Eroles (l’actual monte de Pereroles a Morella). 

I reprenent als Calatravos i els nostres escriptors, Desideri Lombarte va relligar d’una forma excel•lent la història dels Calatravos amb una obra de teatre, que este dissabte es representarà per tercera vegada a Pena-roja en el marc de la fira d’oficis. Sense els escriptors del territori només veuríem una serra i un pinar a on hi ha hòmens llop, lo Cid, l’espasa de Jaume I, les ordres de Calatrava o Greenwich.

La Fresneda aprueba unas cuentas de 590.000 euros y prevé superávit.

Las diputaciones de Teruel y Tarragona negocian el cambio de titularidad de la TE-V-3303.

Ramón Millán (DPT) junto a representantes tarraconenses en Tortosa.

La DPT y la Diputación de Tarragona negocian el cambio de titularidad de la carretera TE-V-3303. Se da la circunstancia que hasta su conexión con la carretera provincial T-330 esta vía sigue perteneciendo a la red de carreteras de la Diputación Provincial de Teruel.

Pero los representantes de ambas instituciones consideran necesario actualizar esta catalogación porque por razón de competencia y de seguridad los equipos turolenses no pueden intervenir fuera de la provincia. Así lo explicó el vicepresidente 2º, Ramón Millán, durante un encuentro con miembros de la institución tarraconense. La carretera TE-V-3303 parte del municipio de Cretas, continúa a Lledó y da acceso a la provincia de Tarragona donde conecta con la carretera T-330. Una vez pasado el límite provincial un total de 3,350 kilómetros mantienen la titularidad de la Diputación de Teruel.

Vecinos y deportistas de élite avalan el nuevo gimnasio de Cretas.

Homenatge – YouTube.

Homenatge al filòleg fragatí Josep Galán (1948-2005), a ell que va estudiar en profunditat la seva llengua i les particularitats que presenta a l’anomenada Franja de Ponent i que va defensar-la. Sempre present.

Parlo la llengua de Desideri Lombarte
Parlo amb l’accent de Josep Galán,
Canto els mots de Manuel de Pedrolo
i els versos de Maria Mercè Marçal.

Àngel S.

Mir Manel

Brutal esta cançó d’homenatge a Josep Galan. Josep Galan, un pioner en la lluita pel català a la Franja, el pioner. El vam enterrar un dissabte, el 29 d’octubre de 2005, al fossar de Fraga, a les 10 del maití. Hi heva molta gent, jo vaig escriure este sonet eixa mateixa nit.

Josep, hi ha molta gent avui astí:
polítics d’Aragó que, sempre en va,
t’han dit “La Llei de Llengües se farà”
fa un any i dos i quatre… “Sí, home, sí”.

Josep, açò està ple, no sé qui és qui:
veig “heralds” que escriuran despús-demà
—mentre enrunen el nostre català—
que tu eves un històric franjolí.

Però, Josep, per sort hi estan també
companys de Catalunya i d’Aragó
a qui t’univa un ideal comú;

i, a més a més, Josep —ho saps, ja ho sé—
la gent que veva en tu bondat, passió:
la gent que t’estimava per ser tu.

Les coses de la Susanna Barquín: La memòria de les paraules.

Al bell mig de la calor, encara amb la ressaca de l’anunci d’un any sense estiu, decideixo que, definitivament, les persones no tenim memòria. Si més no, memòria meteorològica. Abans – i ves a saber quan era abans – les estacions de l’any eren tan capritxoses com ara, i si algú en té dubtes, només cal que consulti l’històric de l’Observatori Meteorològic. Passa que ens agrada rememorar altres temps, degudament modelats i maquillats, i decidim que aquell abans mantenia un ordre que ens feia sentir segurs: plovia, nevava, feia fred o calor segons un manament establert, sense arbitrarietats. La història oral, que són aquelles vivències que ens transmeten els nostres, són plenes de fets, sentiments i emocions. També de creativitat i d’imaginació. Les persones ens volem explicar contínuament, i ens agrada que les peces encaixin, per això, quan expliquem una anècdota, farcim els buits i omplim els silencis, perquè el resultat sigui satisfactori per a nosaltres o per a qui ens escolta. L’escriptura afegeix perdurabilitat a la narració. Es calcula que la transmissió oral de fets més o menys amanits no va més enllà de tres generacions que, a sobre, han condimentat a gust cada detall, cada espai en blanc o cada incongruència. Una xafarderia escrita dura més que una estona de safareig, i una notícia publicada arriba a més persones que un rumor de carrer. L’escriptura multiplicada, indexada, ordenada i amb una possibilitat de cerca des de qualsevol punt de connexió a la xarxa afegeix un plus de perdurabilitat encara més important. Per això, allò que un dia va quedar escrit, fins i tot si va quedar escrit en l’esplendor de la linotípia, reapareix només que sapiguem introduir alguna paraula màgica. La durada en el temps dels escrits i la possibilitat de trobar-los sense ni tan sols moure’ns de casa ens ha agafat amb el peu canviat, i ara no ens acabem de fer a la idea que un dia algú ens pugui tirar a la cara algun fet o malifet del passat, que hagi quedat degudament registrat i indexat a la xarxa. De moment, la confusió ha portat a una diferència d’opinions entre agències de protecció de dades i sant google sobre la privacitat. Des de països ben diferents, arriben a la seu del gran cercador peticions de retirada de determinats continguts, i sant google ha explicat en un informe que moltes d’aquestes peticions es refereixen a discursos polítics, i que moltes d’aquestes peticions arriben des de països indiscutiblement democràtics. Hi ha diverses reflexions que m’he anotat com a pendents. Una, si la memòria política té la mateixa capacitat que la memòria meteorològica. Una altra, si els discursos polítics són una voluntat de compromís o paper mullat. Una altra, si existeix el dret a oblidar. I, finalment, si el dret a oblidar és més important que el dret a recordar. Se’m gira feina.

Los empresarios del Matarraña piden crear un consorcio para atraer más turismo.

La Asociación de Empresarios del Matarraña sigue debatiendo las posibles hojas de rutas que debería aplicar el sector turístico para potenciar el rendimiento de la Marca de Calidad Territorial. Miembros de la junta mantuvieron una reunión el martes con representantes de la Comarca del Matarraña. Entre las posibles opciones que se pusieron sobre la mesa, los empresarios defendieron la necesidad de crear un consorcio turístico como el que existe en el Penedés (Cataluña).

 
Los establecimientos de esta región vitivinícola se han agrupado en torno al sello Enoturisme Penedés, que reúne en un portal web actividades, ofertas, información, cursos de cata y reservas hoteleras. En el Matarraña, los agentes económicos buscan competir con un servicio similar, si bien es cierto que cualquier actuación que se lleve a cabo en este sentido debe respetar los criterios de la Marca de Calidad Territorial. Según ha señalado el presidente, Francisco Esteve, «la Comarca respaldará las iniciativas privadas de los empresarios pero siempre que se ciñan al proyecto de la Marca de Calidad».

El debate abierto trata de responder a las inquietudes de parte del empresariado. Tras un año de aplicación de la Marca de Calidad Territorial, muchos de los establecimientos no perciben los beneficios esperados. Al respecto, Esteve les recordó que «el proyecto del sello de calidad es complicado y requiere de unos pasos previos comunes a todos». Las certificaciones se están realizando de forma escalonada. En septiembre se prevé que se incluyan dentro del sello más establecimientos.

Apoyo a los empresarios de la zona
Tanto los productores agroalimentarios como los alojamientos turísticos del Matarraña basan su filosofía en trabajar de forma conjunta. El contexto de crisis, especialmente la caída del mercado interior, les lleva a pedir apoyo de la administración. Además de solicitar un proyecto promocional más ambicioso, los empresarios requieren desde hace años una mejora en las telecomunicaciones. La mayoría de negocios de pequeños municipios deben trabajar sin una adecuada conexión a internet ni una buena cobertura móvil.

BALEARS. #ÉsMaó Acció Cultural de Menorca

Franja de Ponent Matarranya, Baix Cinca, Llitera, Ribagorça | Beseit i una mica de xirigol.

La Franja de Ponent va guanyant identitat inclòs entre els que neguen la seva existència. No tindria cap sentit donar una nom especial, a aquestes comarques del Aragó, si no tinguessin en comú la seva llengua catalana. Així es evident que si en aquests pobles es parles castellà o aragonès, La Franja no existiria. Tampoc tindria raó de ser, si aquest pobles administrativament formessin part de Catalunya. De la mateixa manera que els pobles de la franja son pobles on la seva llengua es la catalana i administrativament formen part del Aragó, les comarques de la Franja son territoris on a tots els pobles que la formen parlen català, això passa a les comarques del Matarranya, Baix Cinca, La Llitera i Ribagorça. Malauradament la recent divisió comarcal del Aragó ha deixat fora de les seves comarques naturals alguns pobles. La llista de pobles de la Franja i les seves comarques oficials (que no naturals) es la següent:

Recomanem el CÀMPING BALIERA, al terme de Bonansa. Tot és en català i es troba en un indret privilegiat, equidistant de Benasc, la Val d’ Aran i l la Vall de Boí.

http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q&esrc=s&source=web&cd=1&cad=rja&ved=0CDMQFjAA&url=http%3A%2F%2Fwww.baliera.com%2F&ei=J_joUba6H_Gv7AbY94DYAw&usg=AFQjCNGcU8iZbTNC98kiG53TFN3s6mJFSA&sig2=c50VBsONcE8ZnLKY9bNydw