La Franja

Un 90% de descuento en publicaciones editadas por el Instituto de Estudios Altoaragoneses

Para disminuir el stock de publicaciones en nuestro almacén, el Instituto de Estudios Altoaragoneses realiza una nueva oferta de descuentos, válida hasta el día 31 de marzo de 2013.

Las personas interesadas en adquirir alguna publicación de este listado, pueden pasar por la sede del IEA o solicitarlo por correo electrónico (iea (arrova) iea (punt) es) y se enviará contrarreembolso.

Plurilingüismo y escuela en Aragón. Un estudio sobre las actitudes ante las lenguas aragonesas (aragonés, castellano y catalán) y las lenguas extranjeras
Por Ángel Huguet Canalís

Este libro analiza las actitudes de los escolares ante las lenguas propias de Aragón (aragonés, castellano y catalán) y dos de las lenguas extranjeras más próximas a la sociedad aragonesa (francés e inglés). El estudio se llevó a cabo con una muestra representativa de los centros de ESO ubicados en el territorio aragonés, que, a la luz de los resultados obtenidos, también en esta cuestión dista mucho de ser homogéneo. A nuestro entender, la escasez de investigaciones que incidan sobre las actitudes lingüísticas en Aragón justifica plenamente el esfuerzo invertido, pero la necesidad de la tantas veces postergada Ley de Lenguas de Aragón ha sido, en definitiva, el mayor acicate para aproximarnos a las perspectivas futuras de nuestro patrimonio lingüístico y cultural desde la óptica de los que hoy son el futuro y pronto serán el presente en nuestra Comunidad: los escolares aragoneses.

ISBN 84-8127-174-8. Huesca, 2006. 142 pp.

Precio: 12 €. Oferta: 1,20 €

Bllat Colrat! Literatura popular catalana del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça. (3 vols)

Editada en colaboración con la Diputación General de Aragón, el Institut d’Estudis del Baix Cinca y el Institut d’Estudis Ilerdencs, esta obra consta de tres volúmenes, dedicados respectivamente a “Narrativa i Teatre”, “Cançoner” y “Gèneres etnopoètics breus no musicals”.

ISBN 84-87861-24-5. Calaceite, 1997. 405 pp.

Precio: 21,04 €. Oferta: 2, 11 €

Ramón J. Sender (1924-1939). Periodismo y compromiso
Por José Domingo Dueñas Lorente

“… leer este libro equivale a hacer un viaje a una España áspera, cruel, apasionada y generosa en la que Sender buscó incansablemente la inocencia […]. Y el viaje se realiza a través de un rico universo de periódicos y revistas”, en los que el autor ha localizado y estudiado unos 950 escritos senderianos.

ISBN 84-8127-028-8. Huesca, 1994. 488 pp.

Precio: 16,83 €.  Oferta: 1,69 €

El aragonés del siglo XIV según el texto de la Crónica de San Juan de la Peña
Por Francho Nagore Laín

Este estudio lingüístico de la Crónica de San Juan de la Peña se inscribe en el intento por abordar un texto medieval aragonés representativo de la scripta del siglo XIV. El hecho de que del mismo se conserven diversas versiones en latín y catalán ha permitido al autor señalar con precisión la descripción sistemática de lo propiamente aragonés, tanto en lo relativo a la grafía como a la fonética histórica, la morfología, la sintaxis o el léxico. El texto de la Crónica constituye, al decir de los historiadores, «la Historia de Aragón más autónoma y completa del período medieval», ya que «el resto son biografías o relatos de reinados concretos». Desde el punto de vista lingüístico, es sin duda un documento de excepcional relevancia para el conocimiento del aragonés, ya que refleja el estado de la lengua con una gran fidelidad.

ISBN 84-8127-134-9. Huesca, 2004. 655 pp.

Precio: 30 €.  Oferta: 3 €

El aragonés del Biello Sobrarbe
Por Chabier Tomás Arias

Este libro representa una exhaustiva descripción del aragonés hablado en la zona del Biello Sobrarbe, área que se corresponde aproximadamente con el antiguo condado del Sobrarbe y que el autor ha encuestado de forma sistemática para su realización. Incluye asimismo un completo vocabulario, en el que se recoge el léxico general de la comarca, y abundantes testimonios de literatura de tradición oral. En palabras del autor, este libro puede ser “un instrumento útil más para profundizar en la configuración de una koiné, de un modelo culto de aragonés: única posibilidad de supervivencia para nuestra lengua”.

ISBN 84-8127-095-4. Huesca, 1999. 388 pp.

Precio: 19,23 €. Oferta: 1,93 €

PAR, PP y CPC gobernarán en la Comarca del Bajo Aragón – Caspe.

Se buscan lectores voluntarios para la próxima edición de ‘Quedaran les paraules’.

Jueves, 07 de Marzo de 2013 00:00 E.Z. / L.P.

‘Quedaran les paraules’ evocó el año pasado la obra de Desideri Lombarte. E.Z.

La festividad de San Jorge en el Matarraña tendrá como protagonista al poeta de La Fresneda Juli Micolau. En la segunda edición de la iniciativa ‘Quedaran les paraules’, todos aquellos interesados podrán tomar parte de una lectura ininterrumpida de fragmentos de la obra del poeta.

El acto se celebrará en Lledó y será al aire libre si el tiempo lo permite. El Matarraña hace un guiño así a tradiciones literarias durante el día de San Jorge. Cabe recordar que los libros y las rosas centran los actos en gran parte del territorio estatal y también en varias localidades de esta comarca, como es el caso de Lledó, donde organizan un mercadillo literario.

El proyecto se desarrolla desde el departamento de Cultura de la institución comarcal, que reedita iniciativa tras el éxito del año anterior en el que decenas de personas leyeron 21 poemas del poeta Desideri Lombarte. La celebración de 2012 tuvo lugar en la plaza de España de Calaceite, donde se recuperó la obra del escritor de Peñarroya de Tastavins, coincidiendo con el 75 aniversario del nacimiento del poeta. Pese a que vivió en Cataluña, Lombarte siempre recordaba en su obra a su añorada comarca del Matarraña.

Según ha explicado el técnico de Cultura de la Comarca, David Arrufat, el objetivo de la cita es promocionar la literatura del territorio, dando a conocer al público a autores y obras realizadas y ambientadas en alguno de los 18 municipios que componen el Matarraña. “Escogemos el día 23 por ser la celebración del día de Aragón y también por tratarse del día del libro”, aclara Arrufat. El proyecto nace inspirado por la lectura ininterrumpida que se realiza cada año en el Círculo de Bellas Artes de Madrid. Cada Día del Libro, cientos de personas recitan fragmentos de El Quijote.

En el caso del Matarraña, las dos ediciones han sido dedicadas a la poesía, pero tampoco se descarta la narrativa. “El poema es más fácil de articular en una lectura conjunta, ya que los participantes pueden elegir mejor el fragmento y se puede seguir mejor el hilo”, añade el técnico de Cultura de la entidad comarcal.

Los interesados en participar pueden reservar su poema, tanto para leer de manera individual como en grupo, a través del 978 89 08 81 o cultura@matarranya.org

Artista consolidado

Juli Micolau nació en La Fresneda en 1971. Tras sus estudios, el poeta empezó a trabajar en la explotación agraria familiar y a desarrollar su vertiente literaria. Desde siempre, ha estado vinculado a iniciativas de defensa de la lengua y el territorio. En 2008 ganó el premio Guillem Nicolau por su obra ‘D’un sol esclop’. Desde hace cuatro años, publica artículos en diferentes medios aragoneses y catalanes así como en las revistas de KalatZeyd, Sorolla’t y L’arnerol.

Les escoles de la Franja es queden sense l’única revista íntegrament en català – VilaWeb.

El govern aragonès ha anul·lat vint-i-nou subscripcions de la revista Temps de Franja. És una altra envestida al català, marginat pel PP amb la nova llei de llengües. Són les vint-i-nou subscripcions que arribaven a les escoles de la Franja, de manera que s’han quedat sense l’única revista editada íntegrament en català al territori.

De fet, Temps de Franja perilla de desaparèixer, tal com expliquen des de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA), una de les entitats que edita la revista, dins la Iniciativa Cultural de la Franja. És una revista mensual que s’edita des del 2000. Ara una part ja ha deixat de publicar-se en paper i és tan sols digital.

El govern ha adduït motius de pressupost per anul·lar aquestes subscripcions, i ha negat a l’ASCUMA que tingui res a veure amb la llengua de la revista ni amb les referències que s’hi fa als Països Catalans, segons que explica Cèlia Badet, una portaveu de l’ASCUMA. Però l’entitat és ben conscient de les agressions i el menyspreu del govern aragonès al català de la Franja.

Badet, a més, es manifesta molt crítica amb les institucions de Catalunya: ‘La revista està condemnada, i els qui haurien de donar-hi suport no en donen.’ Destaca que no han rebut mai cap suport del govern català ‘ni de cap d’aquests que enarboren la bandera i s’omplen la boca parlant de nosaltres’.

Ara les entitats editores de Temps de Franja es reuniran i decidiran si continuen publicant-la o no, tenint en compte la manca total de suport institucional.

El govern d’Aragó cancel·la les subscripcions de Temps de Franja | Lo finestró del Gràcia.

Fa dues o tres setmanes, el govern d’Aragó (PP-PAR) va cancel·lar 29 subscripcions de la revista Temps de Franja, corresponents a les escoles de la Franja. La persona que va trucar a l’Associació Cultural del Matarranya va donar a entendre que era una mesura d’estalvi, que havien donat de baixa totes les subscripcions i que no tenia res a veure amb les característiques i llengua de la revista. El lector pot pensar el que vulgui, tot i que el resultat és que les associacions editores de Temps de Franja es queden sense aquesta  aportació o subvenció indirecta, fen més difícil encara el funcionament de la revista. I per altra banda, es priva als nens de les escoles d’una eina de cultura i coneixement de la llengua pròpia.

La crisi és una bona ocasió per barrejar cultura, estalvi i ideologia. El resultat no és altre que: l’aculturització del poble, l’uniformisme cultural i ideològic, i en el cas de Temps de Franja, l’anorreament de la llengua catalana a l’Aragó, o tal vegada una volguda agressió directa.

Les coses de la Susanna Barquín: Tabes i sorolls.

Tabes i sorolls

En Pere és un conegut d’aquells, que quan te’l trobes, és capaç de parlar durant tres quarts d’hora seguits sense que tu puguis ficar-hi cullerada. Al principi, perquè et quedes astorat de com la resposta a què tal com anem no es limita a allò tan estès de bé, o, simplement, anar fent. Després, perquè no saps com aturar el disparador de paraules inconnexes i, finalment, perquè s’ha fet tard i l’únic que vols és seguir amb les teves coses. En Pere és d’aquells coneguts capaços d’entabanar-te sense que te n’adonis, perquè arriba un moment que ja no saps què et diu, ni saps a què dius que sí, perquè t’has marejat fa estona. En Pere, com ho diria, és d’aquells coneguts que, quan me’l trobo, m’he oblidat de com és, i, quan aconsegueixo dir adéu, juro i prometo per tot el que és escrit que mai més li diré altra cosa que adéu. En Pere és contaminació acústica, perquè altera, confon i molesta. A més, l’exposició perllongada als efectes verborreics d’en Pere té unes conseqüències nefastes per a la meva qualitat de vida, perquè em produeix sordesa, irritació, nervis, alteracions del metabolisme, i tot un seguit de problemes que minven la salut, talment com si visqués al bell mig d’un aeroport. Tots coneixem algun Pere, i hem de saber gestionar-ne la presència ingrata, ni que sigui de tant en tant, riure de com pot ser que es pugui treure tant de suc a un què tal com va tot que només volia ser cordial i no exigia cap discurs. Les últimes setmanes, tots els Peres s’han posat d’acord i han iniciat una ofensiva plegats. Déu ser això, perquè el nivell de soroll ha pujat tant de grau que la sordesa col·lectiva s’estén com una plaga, de manera que sigui el que sigui el que ens vulguin explicar, no som capaços d’atendre a raons. La incontinència verbal, l’agressivitat, les acusacions creuades, les falses veritats i les falses mentides, els secrets de llit i de butxaca, les carteres, els sobres, els comptes, els recomptes, les insinuacions, els indicis, els embolica que fa fort han aconseguit que un munt de ciutadans hàgim decidit que avui és un bon dia per anar al cine, perquè això que hi ha al carrer i a la tele no hi ha qui aguanti. Per sort, Hollywood és una indústria que no descansa, i sempre presenta arguments d’actualitat que arriben carregats de la virtut més important: l’evasió – paraula també de moda. Trames, intrigues, bons i dolents que quan ho són ho són de veres, i els espectadors ens reconciliem amb el món, perquè retorna l’ordre. La decència s’imposa, i el bo, que és més bo que en Bob Esponja, triomfa. La ignomínia perd, i el dolent ha de fugir amb la cua entre les cames. Qui ho havia de dir que tot plegat era una estratègia perquè anéssim al cine!

Ressenya de Jordi Capdevila, al «Cultura» de l’«Avui» | L’esmolet.

Licantropia, una novel·la N.O.R.M.A.L.

La humanitat de l’home llop

Han mort els premis literaris d’Aragó | Lo finestró del Gràcia.

Amb data u de març el BOA (Butlletí Oficial d’Aragó) publica un vergonyós decret regulador dels premis de creació literària i del llibre d’Aragó. No dedicaré massa temps a explicar el seu contingut, propi d’un govern PP-PAR, al qual li fa nosa la cultura i odia les llengües pròpies com ho demostren dia rere dia. Per a ells la cultura i la lingüística son sinònims d’ideologia i desinformació.

Resumint: el “Premio de las Letras Aragonesas”, el “Premio Miguel Labordeta”, el “Premio Trayectoria profesional en el sector del Libro” i el “Premio mejor editado” seran honorífics, altrament dit, sense dotació econòmica.

El “Premi Guillem Nicolau” en català i el “Arnal Cavero” en aragonès es refonen —sembla oportú fusionar, diuen— en un, anomenat “Premio Arnal Cavero-Guillem Nicolau” per a treballs escrits “en qualsevol de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó” i la seua finalitat és “contribuir a la conservació y difusió del patrimoni lingüístic aragonès” i “estimular la creació”.  Quin rostre! Quines i quantes són les llengües pròpies d’Aragó i quantes són les seues modalitats? Això no ho diu el decret. Són deu, cent, mil, una per poble? Esclar, tampoc tindrà dotació econòmica. Tot i que amb un cinisme, digne de la pitjor escola filosòfica, diuen al decret que donaran autorització per a que el llibre premiat el puguin publicar en qualsevol editorial i indicar la referència al premi. Quines penques! Però si en compte d’un honor serà un deshonor fer esment al govern d’Aragó.

Ho tenien prou fàcil justificant-se que no hi ha diners i prou, però no, es carreguen els premis amb escarni de tots els autors aragonesos i humilien els parlants del català i l’aragonès.

Si algú té la gosadia de presentar-se gratia et amore als premis 2012, sapigueu que ho podeu fer fins el 20 de març.

Ad honorem Aragonie

Esta “joteta” podria cantar-la la consellera de Cultura d’Aragó, el dia del lliurament dels premis literaris d’Aragó a ningú.  

Ni es lengua el aragonés
ni nadie habla catalán
y Aragón tiene mil lenguas,
le dice el Ebro al Pilar.

A Saragossa sí | L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 1 de març de 2013

M’abelleix de compartir les meues impressions de la presentació de El català de la Codonyera (Gara d’Edizions, Saragossa 2012) a la seu de la Institución Fernando el Católico de Saragossa.
Ens encabírem dins un cotxe cinc persones provinents de diferents viles (la Codonyera, la Torre del Comte, la Freixneda, Torredarques i Queretes) —tots residents a Alcanyís excepte el company codonyerenc, que té la fortuna de viure a la seua privilegiada vila.
L’amenitat de la conversa va fer curt el viatge. En arribar, ens donà la benvinguda, fent l’esment “ya llegan los de Alcañiz”, el director de la IFC Carlos Forcadell. L’acte va ser per a sucar-hi pa; i els parlaments —de Carlos Forcadell, de Chusé Aragüés (Gara d’Edizions) i Javier Giralt (cap del Departamento de Lingüística General e Hispànica de la Universitat de Saragossa)— van ser interessantíssims per als que estimem els idiomes i, en especial, el català de la Codonyera. El professor Giralt va fer la seua presentació en un català estàndard precís i preciós. Després, el Dr. Artur Quintana va esplaiar-se en les peripècies de l’obra amb l’amenitat que el caracteritza. El record dels vergonyosos “Fets de la Codonyera”, i l’ambient que diuen que han deixat, em van agrejar el goig de l’escolta. Vaig preguntar-me perquè hi ha persones que atien la ignorància i en fan bandera. Quin guany en treuen? Aquest núvol el va esvair un altre codonyerà il·lustre, Tomàs Bosque, mostrant-mos la bellesa del parlar del seu “lloc”. Al final tot el públic, independentment del seu idioma, va acabar cantant “Roda la mola”. Al rovell de l’ou de Saragossa. Un acte de justícia i normalitat. A l’eixida vam poder saludar, entre molts d’altres, José Bada i Eloy Sánchez Clemente.
La pregunta és inevitable: per què no es fa també aquesta presentació a la vila privilegiada per l’estudi? Suposo, espero, que algun dia, abans que siga massa tard, algú esmeni aquest oprobi escandalós.

Mireu el vídeo a partir del minut 3:35  Aniversario – 21/02/2013 21:29 – ¡Bien dicho! – Aragón TV A la Carta.
Retall del moment:

BiendichoTrilingüe from Zucre on Vimeo.

Esta semana el programa ¡Bien Dicho! celebra su primer “cabo d´año” y lo celebra volviendo a algunos de los lugares en los que hemos encontrado más palabras aragonesas. María de Miguel comienza el programa visitando en Torralba de los Sisones (Teruel) a Víctor, un pastor que inauguró la larga lista de aragoparlantes con los que ha hablado durante este año. También visita en Zaragoza a Baitico, una de las pocas personas que “charran” el Belsetán. José Ramón Marcuello conoce en Remolinos (Zaragoza) a un “recolector de palabras” con el que come “polcas” mientras le enseña el diccionario de palabras de la localidad que ha realizado. En Villarroya de los Pinares (Teruel), María emplea la magia de la televisión para que unos agricultores de Sariñena (Huesca) les expliquen a los niños cómo “entrecavar” y “aventar” bien la tierra, para recolectar buen “panizo”.

Sonido aragonés en el Congreso – Opinión – El Periódico de Aragón.

Todavía se está desarrollando en el Congreso el Debate sobre el Estado de la Nación, con las propuestas de los grupos y las correspondientes votaciones. Ayer, el diputado de CHA, Chesús Yuste, integrado en Izquierda Plural, tras exponer sus demandas concluyó su alocución con una parrafada en aragonés, en defensa de la Carta Europea de las Lenguas Minoritarias y recordando al Gobierno de Rudi que está destrozando la Ley de Lenguas en Aragón.

Els crustacis seductors.

Vet aquí que un cranc feia un tomb vora mar un matí que l’aigua estava encrespada. Les pinces se li van gelar tot d’una en contemplar com una llagosta enllestia els preparatius per solcar unes onades que encongien el cor. De tant esparverat com va quedar el cranc, no es va poder estar d’atansar-se a prop de la llagosta: calia avisar-la que el que anava a fer era una bogeria (no li va dir d’aquesta manera, és clar!, va fer servir una paraula més elegant). La llagosta no li va negar que sortir, en aquelles condicions, era un risc. Però tampoc no es va estar d’afegir que els temporals la feien tornar boja.

El cranc no se’n sabia avenir del que passava i, abans que la llagosta s’allunyés aigües endins, li va demanar per fer la travessia plegats.

La mala mar feia anar rebotit el bot d’un costat cap a l’altre. «Quina emoció! Cada onada em deixa sense alè!», exclamava, tota xopa, la llagosta.

El bot no va tardar gaire a enfonsar-se. Tot intentant consolar l’esporuguit cranc, la llagosta va dir-li: «Coratge, amic meu! Al capdavall, som criatures marines». Amb aquestes, la llagosta va suggerir al cranc, que estava esquitxat, masegat i marejat, de fer un periple pel fons oceànic. Amb el recorregut aquàtic, el caparró del cranc, que fins llavors no havia parat donar voltes i voltes, va quedar més alleugerit.

Haver deixat escapar oportunitats per manca de valentia és quelcom que, amb la perspectiva dels anys, ens sap greu. Els crustacis del conte d’Arnold Lobel, assedegats de noves sensacions, saben que la vida només es viu una vegada. I que la intensitat és allò que dona color a la quotidianitat.

Embarcar-nos vers destins estimulants i pròspers, malgrat la maror, és l’única manera de fer reeixir la llengua, la cultura, la identitat. No hi ha temps per perdre. On volem arribar? Ens hem proposat que aquesta llengua, aquesta cultura, aquesta identitat, tant a la Franja de Ponent com a la resta de l’àmbit lingüístic, sigui una llengua plenament normal, una cultura plenament reconeguda, una identitat plenament respectada (igual que ho és l’italià, en el cantó suís del Ticino, o el francès en el Quebec, a l’Amèrica del Nord).

El cranc queda seduït per l’enteresa de la llagosta. I quan el bot fa figa, la llagosta no dubta a oferir-li una proposta encara més lluïda: un viatge submarí. El cranc no ho dubta. Les circumstàncies engrandeixen els protagonistes.

Llengua i seducció (2) és el títol de les jornades de dignificació lingüística que cada any acull la ciutat de Fraga, promogudes pel Casal Jaume I de Fraga, amb el suport d’institucions culturals. La convocatòria del 2013 inclou un sopar d’homenatge a Mari Zapater, historiadora fragatina i editora de Fogaril i calaixera, revista trimestral en llengua catalana; diferents ponències sobre identitat lingüística a càrrec de l’escriptor Màrius Serra, el psicòleg Ferran Suay i altres oradors pendents de confirmar; visites a l’església de St. Miquel Lo Castell i els monestirs d’Avinganya i d’Escarp. Enguany la cita és el segon cap de setmana de març.

Lev Tolstoi va deixar escrit que la tasca creativa, en la qual ens embranquem, ha de ser una recerca seriosa si de debò pretenem arribar al poble. Si va en aquesta línia, l’escriptor rus era del parer que, aleshores, la gent s’hi acaba sumant entusiasmada.

La faula gira a l’entorn del benestar intern dels personatges. El cranc puja al bot perquè intueix que serà una experiència divertida. La llagosta irradia vitalitat. I és que no hi ha res més seductor que la felicitat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Llengua i emoció

ALEJANDRO MAÑO

Alejandro Maño no és pas un home com un altre, sinó que és ben bé com tots els altres; vull dir que és l’aragonès arquetípic, el més aragonès dels aragonesos o, més aviat, la mitjana de tots ells. I és que Alejandro Maño no és ni alt ni baix, ni prim ni gras, ni ros ni bru (per bé que a Osca, especialment al Somontano, hi ha molts rossos, i al Baix Aragó molts morens). És possible que siga cellajunt i potser té el nas un xic xatet, però només és possible. Ah! Abans que hi veieu inconvenients, he triat un Alejandro, perquè, a més de l’homonímia amb Alexandre el Gran,  m’interessa especialment de subratllar un caràcter una mica masclista. Res d’especial, o, com a mínim, res de sorprenent en aquest racó de món.

No és veritat que Alejandro Maño siga un tossut vocacional, un caparrut de vici, un baturro d’ací t’espero. N´´es, però com qualsevol altre individu de cultura mediterrània.  Los aragoneses llevan la fama, per los catalanes cardan la lana (ho deia ma mare, inflamada de fervor regional i “con retintín”). Segurament l’ Alejandro viu a ciutat ( a Saragossa?), o en una població gran o mitjana I possiblement té algun estudi, i una feina digna. Ha viatjat més aviat poc, però és mitjanament llegit. Potser menja massa, potser beu una mica. En tot cas té excés de colesterol (l’ efecte choricico  i morcillica) i els dies de festa sua i alça massa la veu (iaxò no ho fa l’aigua). Menja i beu coses de tota la vida, perquè ell no és espcialmenbt donat a tastar les coses noves. És un repatani, i ací és on comencen els problemes. I és que el nostre Alejandro és una mica malagradís. Té por de la innovació, li fan basarda els canvis radicals. Però ,d’una altra banda, pareix que té Un bri d’envegeta cap als que no comparteixen aqueixa condició. Té temor de quedar-se enrere, de no arribar-hi, que li passen al davant; però no gosa de fer passes decidides cap a la incertesa. I, quan les coses, a causa del seu conservadurisme malaltís, no ixen com ell voldria, veu el  fantasma del contuberni, experimenta la sensació que té en contra el món sencer. És simptomàtic  el poc que li agrada viatjar. Només es troba bé amb les certeses quotidianes de Salou, envoltat dels mateixos veïns d’ escala de la seua vila. Algun cop ha anat a França, però no li agraden els francesos, principalment perquè parlen francès. En definitiva, són com catalans que han  reeixit a ser ells mateixos, cosa que contradiu l’ordre natural de les coses, i això el posa especialment nerviós. Ell es considera, i fins a cert punt se sent, aragonès, i li agraden els símbols regionals, per molt tòpics i rancis que siguen; però tampoc no vol que se’n faça un gra massa. La sola idea d’alterar  l’estatus li causa un gran neguit.

Per això, i per desgràcia, Alejandro Maño no entendrà mai la diversitat  interna d’ Aragó. Mi l’entendrà ni l’ acceptarà, ni la cultural ni, encara menys, la lingüistica. A Aragó sempre s’ha parlat castellà. N’hi ha que parlen prou diferent; una cosa vella, al nord, que és francament antiestètica. I, a més, ara l’ escriuen amb molta z i molta b alta.  Com un castellà malfargat i carregat de catalanades i gavatxades. Pretendre que això és una llengua és com una broma de mal gust. I quatre radicals que ho volen imposar a tothom. Pa joder . I. A l´est, encara pitjor. Allà sempre han parlat, la gent toixarruda, una barreja infumable de castellà i català, i ara, per influència de quatre i pels voltors aquaitent de Catalunya estant, pretenen que tinga tots els drets com una llengua de debò, com a Catalunya i a Euskadi.

El temps passa i Marcel·lí Pa i Vi es dedica a tocar la gaita, o el flabiol, no fos cas que perdés algun vot. I a mi em vénen al cap els vells redolins joteros de La Bullonera: “ qué envidia nos tienen en todo Madrid: que no son tan nobles, ni brutos ni pobres como los de aquí”.

Ramon Sistac

(Temps de Franja 88, Juliol-agost 2009)