El pallasso català Tortell Poltrona actuarà a Fraga el dia 29 de gener en el recinte exterior de la Biblioteca Gianni Rodari a les 17.30 hores, en un acte organitzat per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC). L’entrada és lliure i gratuita i hi col·labora en la difusió l’Ajuntament de Fraga. L’artista barcelonès també actuarà al col·legi Sant Josep de Calassanç d’aquesta localitat.
Tortell Poltrona (el seu nom real és Jaume Mateu, i va néixer a Barcelona el 1955) va ser fundador i director del Circ-Cric- i és un dels pallassos més reconeguts a nivell nacionao i internacional. En el seu currículum figuren fites com la direcció del Festival Internacional de Pallassos de Cornellà de Llobregat, la fundació del Centre de Recerca de les Arts del Circ a Santa Maria de Palautordera i la seua tasca en la societat Pallassos sense Fronteres. Poltrona ha treballat durant els seus gairebé quaranta anys de carrera amb il · lustres pallassos i showmans com Charlie Rivel, Oleg Popov, Jango Edwards, Johnny Melville o, fins i tot, Leo Basi.
Fonts de l’IEBC, que ha aconseguit aquesta actuació gratuita, lamenta no haver pogut assolir una mini-gira per altres pobles del Baix Cinca “per manca d’interès, i la desídia d’Ajuntaments, col·legis i altres entitats de la comarca.”
A partir d’un capítol inicial ambientat al segle XVIII i carregat de picades d’ullet a la novel·la gòtica, l’autor situa l’acció en un petit poble del Matarranya on un personatge furga en les arrels familiars amb un neguit progressiu
ARA / ACN
Barcelona | Actualitzada el 22/01/2013 20:12
Jack Nicholson, convertit en home-llop
Dissenyador gràfic de professió, Carles Terès (Barcelona, 1962) sempre havia escrit textos breus. Fa un temps, però, i gràcies al fet que la seva família li va permetre “prescindir” d’ell durant un any i mig, va començar a escriure la seva primera novel·la, ‘Licantropia’, guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2011. Després d’una primera petita edició, ara Edicions de 1984 aposta per una novel·la que parteix d’una història antiga per acabar parlant de la quotidianitat actual: “Tracta de la inadaptació d’un personatge feliç en un entorn que no és tan idíl·lic com sembla”, ha dit l’autor. Nascut a Barcelona però amb arrels i assentat a la Franja, Terès es considera un “escriptor aragonès en llengua catalana”.
A ‘Licantropia’, Carles Terès parteix d’uns fets ficticis protagonitzats per mossèn Magí una nit d’hivern del 1759 per acabar centrant la història en “un personatge feliç” i un “entorn que no és tan idíl·lic com sembla”. “La meva obsessió era fer veure que d’una existència plàcida n’emergeix una part obscura, que no té perquè ser dolenta”, ha dit l’autor.
La història inicial del mossèn desemboca en la història del Llorenç, que puja a la serra de la Pobla a fotografiar un casalot abandonat. Tot i que el personatge no ho sap, un vincle profund el lliga a una nissaga, a un poble i a un secret: el deliri de la licantropia. Així, la novel·la voreja el gènere fantàstic, sense arribar a ser-ho, ha apuntat l’editor Josep Cots.
La riquesa de la llengua
Nascut el 1962 a Barcelona, els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. De fet, Terès ha assegurat que “no hauria pogut escriure” la novel·la estant a Barcelona, “hauria fet una cosa diferent”. La novel·la recull el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera, tot i que l’escriptor ha reconegut que “és un problema” d’escriptors de la Franja, ja que aviat els acusen de voler catalanitzar la literatura si empren el català estàndard: “He fet un treball dialectal el més acurat possible, tampoc no volia caure en excessius castellanismes”, ha dit l’autor.
“No sóc gens nacionalista en el sentit que em sento de la meva llengua, no m’importa on estiguin les fronteres. Sóc un escriptor aragonès perquè els meus pares són d’allà, hi visc i hi treballo, els meus fills i la meva dona són d’allà, i en llengua, català”, ha conclòs Carles Terès.
Romeria a l’ermita de Sant Antoni de Saidí (foto: Màrio Sasot).
Així apareixia ornamentada una de les carrosses que pujaren el passat 17 de gener a l’ermita de Sant Antoni de Saidí (Baix Cinca, Osca) durant la celebració de les festes d’hivern de la localitat. Muntada per una colla de dinàmics i desinvolts joves de la vila, van voler mostrar, a partir de la seua passió blaugrana, el seu cabreig i el seu rebuig envers una regió que els mal administra els ningunetja, els ignora, els margina i se n’enriu de la seua llengua i la seua cultura.
[….] El Ejecutivo autonómico asegura que está ultimando la convocatoria del Premio de las Letras Aragonesas, uno de los más jugosos de la comunidad por sus 12.000 euros, que otros años a estas alturas ya estaba en el Boletín Oficial de Aragón. Igual ocurre con los que llevan los nombres de Miguel Labordeta (poesía en castellano), Arnal Cavero en aragonés y Guillén Nicolau en catalán.
Desde la DGA se limitan a confirmar su continuidad. La única variación que avanzan es que el Arnal Cavero y el Guillén Nicolau «se van a fusionar en un solo premio, que será para obras escritas en cualquiera de las lenguas o modalidades lingüísticas de nuestra comunidad», apuntan fuentes del departamento de Educación y Cultura del Ejecutivo.
Una decisión que, sin duda, tendrá una lectura política controvertida. Chunta Aragonesista criticaba recientemente que no se supiera nada de ellos.«No convocar estos premios da cuenta de lo que es para el Gobierno de Aragón nuestra riqueza lingüística: un problema del que intentan deshacerse desde hace años». En este sentido CHA aseguraba que después de once años «se habían convertido en un orgullo al ser los únicos que reconocían nuestra realidad bilingüe». [….]
O gubierno contina fendo tot lo posible ta no negar a realidat trilingüe d’Aragón
Os ganadors d’os premios chunto a Humberto Vadillo (Foto: Marc Martí)
O gubierno d’Aragón tien a intención de fusionar os premios Arnal Cavero y Guillen Nicolau, t’a literatura en aragonés y catalán respectivament, en un solo premio, seguntes informa Heraldo de Aragón en a suya edición impresa. Iste premio “será ta obras escritas en qualsiquiera d’as luengas u modalidatz lingüisticas d’a nuestra comunidat”. L’articlo no i aclara si se bi incluye o castellano y as suyas modalidatz.
Istos premios yeran convocaus todas as anyadas ta obras escritas en as dos luengas propias d’Aragón. En a zaguer edición Carles Téres y Óscar Latas estioron os ganadors a qui les entregó o premio o director cheneral de cultura Humberto Vadillo. En o suyo discurso, o politico dició que caleba esfender un “patrimonio milenario”, encara que evitó nombrar a las luengas por o nombre suyo.
Fa bells diyas, Chunta Aragonesista ya s’alarmó de que no s’hese feito a convocatoria que, por un regular, yera feita en istas calendatas, y demandaba explicacions t’o gubierno. As suyas temors pareix que teneban razón y que o gubierno continará a politica lingüistica anti scientifica replegada en a lei de no luengas.
‘Vine com estàs’ és el títol d’una cançó de Nirvana i també és l’esperó que va ajudar Mercè Ibarz a escriure les pàgines d’un nou llibre. Aquesta banda sonora va prendre prou entitat com per atorgar-li la categoria de títol, que és així com s’anomena el volum. ‘Vine com estàs‘ és un llibre intens, literari, estrany, obert (perquè Ibarz ens proposa de llegir-lo per on es vulgui), que conté una hibridació de gèneres. Ho explica l’autora.
Mercè Ibarz, durant la conferència de premsa amb els mitjans, ho va explicar d’una manera diàfana: ‘És un llibre especial, elaborat amb la memòria ben viva, a flor de pell. Té una primera part, ‘La guerra vista des del mas’, que és la memòria familiar, o sigui, és la vida dels que m’han donat la vida. I la segona part, ‘Repertori de passions’, és la memòria personal, o sigui, la meva, de vida.’
La gènesi
‘Després de la darrera novel·la, ‘No parlis de mi quan me’n vagi’ (Empúries), fins i tot abans que fos publicada, em va passar un fet d’amistat, la mort d’un amic, que em va colpir. I vaig tenir la necessitat d’escriure una carta a una amiga explicant-li. Mentre l’escrivia escoltava una cançó de Nirvana, ‘Com as You Are’, interpretada per Caetano Veloso al disc ‘A Foreing Sound‘. I em vaig adonar que la música i la lletra d’aquella cançó m’ajudaven a escriure. També vaig pensar que potser cada vegada que escrius el que fas és narrar. Tot és narratiu. Tenia escrits deu folis, i vaig continuar escrivint. Pel mig vaig tenir un problema de salut. Un cop resolt vaig poder acabar el llibre.’
‘Després d’escriure “Repertori de passions”, que el formen deu peces que parlen de la meva vida, potser per protegir la meva intimitat, em va començar a sorgir la necessitat, les ganes, de fer un altre relat. Sabia que no havia de ser una novel·la. I sabia com s’havia de dir: “La guerra vista des del mas”, que ja incloïa la distància. És un relat on no es parla de res més que no passi al mas i al seu voltant més immediat.’
‘Tinc la sort de tenir la mare encara viva i tinc un oncle, que tan un com l’altre són uns memoriosos increïbles, i te’n pots refiar bastant. Li vaig demanar a la mare que m’expliqués coses del mas. És curiós que, al llarg de la vida, els pares i familiars m’han explicat moltes coses, a mi, com si em fessin dipositària dels fets familiars. Li vaig dir a la mare: “Parla’m del mas”. I després d’una estona, em va deixar anar: “Una espasa rovinyosa i una ploma sense tinter”. I aquí va començar tot el relat. I passa que si un prèn notes, l’altre encara xerra més. Primer no entenia del que em parlava, després vaig entendre que parlava d’un altre mas, del qual jo no en tenia coneixement, el mas de donya Malena.’
La memòria i la imaginació
Amb ‘Vine com estàs’, Mercè Ibarz s’ha mogut en el terreny del record, de la memòria, del que és però potser no ha estat mai. I en aquest terreny abonat, Ibarz té present el que deia Fellini, que inventava els seus records simplement pel plaer de narrar-los. En aquest sentit, explica: ‘La memòria és la memòria, la història és una altra cosa. Per a mi la memòria i la imaginació són germanes.’
Ibarz va acabar la conferència de premsa obrint un nou espai d’expectatives, quan va apuntar: ‘Aquest llibre és una porta, es troba en un llindar, té un altre tipus de respiració, diferent.’ L’autora comença una etapa nova, una nova manera de dir. I ja treballa en un nou recull de relats, que assegura que no serà tan desconcertant com és ‘Vine com estàs’.
El diumenge 20 de gener es va inicià el lliurament en fascicles amb El Periódico de Aragón, de l’obra L’aragonés: una lengua romànica Aquest projecte, coordinat des de “Rolde de Estudios Aragoneses” i coeditat amb “Consello d’a Fabla Aragonesa”, compta amb el patrocini de Zaragoza Cultural, i el suport de la Universitat de Saragossa i l’Instituto de Estudios Altoaragoneses. És el resultat d’un gran esforç per difondre el passat i el present d’una llengua amenaçada, per dignificar una cosa que és patrimoni de tots els aragonesos (inclosos els que no han nascut allà), i serà una contribució importantíssima dins de la divulgació d’aquesta realitat cultural, Els editors esperen que a partir d’ara sigui millor coneguda i valorada.
Artur Quintana a escrit als de Rolde: “Ixe proyeuto me parex sobrebueno Entaban!
Oserbo que si en o testo que presentaz, cambiaz aragonés por catalán d’Aragón, apenas calerba fer dengun cambeo en o testo. O siga si o futuro de l’aragonés ye negro o de catalán tamién en ye, o reyalmén ye encara piyor, porque l’aragonés se clama asinas: aragonés. Mientres que o catalán se clama ofizialmén —ye dezir seguntes as lais aragonesas— aragonés oriental, con tot o que ixo implica de negatibo ta ixa luenga.
Calerba que dende Rolde, una begata terminata a publicazión de L’Aragonés, una lengua románica, pensemos en fer cualque cosa parexita ta ro catalán d’Aragón.”
Aquest dilluns 21, es presentarà a Albelda el llibre La llengua catalana en documentació notarial del segle XVI d’Albelda (Osca), de Javier Giralt Latorre. El llibre ha estat editat per l’Ajuntament d’Albelda amb la col · laboració de la Diputació Provincial d’Osca i l’CELLIT
L’acte tindrà lloc a les 18.00 h.
Tres anys després de la novel·la ‘No parlis de mi quan me’n vagi’ (Empúries), Mercè Ibarz publica ‘Vine com estàs’ (Proa), integrat per un relat sobre la guerra civil -viscuda des d’un mas de Saidí- i una col·lecció de contes amb la mateixa narradora
JORDI NOPCA
| Actualitzada el 19/01/2013 00:00
“Les paraules vives t’escalfen els ossos i els ulls”, llegim en un dels capítols de Vine com estàs . El llibre és d’una sinceritat tan gran que, una vegada més, el lector es pregunta si fas distinció entre autobiografia i ficció.
No puc ni vull teoritzar sobre això. La segona i més extensa part de Vine com estàs és un repertori de passions que surt de la necessitat de relatar a una amiga un episodi d’amistat. Va començar sent una carta, però com que s’anava allargant em vaig proposar continuar explicant la memòria a flor de pell, sense maquillatges, com canta Kurt Cobain a Come as you are . La meva única pauta ha estat seleccionar el que volia explicar en deu capítols de deu pàgines cadascun.
La mort de Sofi et permet dedicar pàgines a familiars, amics, professors i mestres.
La memòria ens ajuda a viure: inventa, fabula, recorda… fa de tot. Comparteixo aquelles paraules que va dir Federico Fellini: “La meva memòria no està feta de records. Prefereix inventar-se’ls”. No és necessari que vulguem inventar records, la memòria ja està estructurada d’una manera que els recrea i representa contínuament.
La primera part, La guerra vista des del mas , arrenca amb la construcció del canal de reg de Saidí a finals del segle XIX.
El canal de reg va canviar completament la vida de la zona. Sense el canal, jo no estaria aquí: ho he dit altres vegades i pot sorprendre, però és així. Els efectes del canal ja són presents a La terra retirada (1994) i La palmera de blat (1995), però no ha estat fins ara que no m’he remuntat fins al moment que va ser construït. Després d’escriure el repertori de passions de la segona part vaig sentir la necessitat d’un pòrtic que em protegís de la intimitat tan gran que hi mostrava. Si havia treballat amb una memòria molt personal, llavors em vaig centrar en la memòria familiar.
El gruix de la narració se centra en els anys de la Guerra Civil.
I ho fa sense sortir d’un espai molt concret. Fa temps que tenia ganes d’escriure sobre les notícies i records que m’han anat explicant a casa. El punt de partida és una frase que em va dir la mare fa un parell d’anys, quan comparava dos pretendents amb “una espasa rovinyosa i una ploma sense tinter”.
El poble de Saidí viu la guerra des de posicions de vegades molt traumàtiques. Hi ha germans que lluiten en bàndols contraris.
Encara més: hi ha el cas d’un cosí que es queda a Fraga i que es fa anarquista. Fraga va tenir un paper molt important en la revolució paral·lela a la guerra que va esclatar el juliol del 1936, fins que al 1937 van traslladar la capitalitat a Casp. Vaig veure molt clar com s’havia de sentir un milicià l’any passat, en una exposició que el CCCB va dedicar a Brangulí. En una de les seves fotos es veia un noi que s’encaminava cap al front de l’Ebre sense pràcticament res al damunt. Al davant hi havia un rètol que li indicava cap a on havia d’anar: “Al frente”. Aquest pobre noi es devia sentir desesperat.
Llegint la narració, la derrota és omnipresent, tant per als perdedors com per als que es queden al poble un cop guanya Franco.
Guanyi qui guanyi, en una guerra civil hi ha una sensació de pèrdua molt forta. Em temo que hi ha hagut molt poques guerres civils que no hagin acabat en dictadura. Penseu que els “desafectes” al règim van estar fitxats fins al 1978. El llibre parteix d’una pregunta doble: quan acaba una guerra? I quan acaba una dictadura?
L’atmosfera del relat és boirosa.
És la de la zona. Hi ha climes als quals la gent no es pot acabar d’acostumar mai. La boira potser configura l’estructura interna de les persones, sobretot si forma part del seu món creatiu. A diferència de molts estudiosos que creuen que el paisatge és una distància, estic més d’acord amb aquells que pensen que en el clima i el paisatge t’hi retrobes.
Les teves arrels familiars protagonitzen La guerra vista des del mas . Repertori de passions reivindica el pes de les amistats a l’hora de construir-se a un mateix: “La conversa amb les amistats és sàvia. L’amistat coneix els gestos i el moviment del cos, en sap més que l’amor i fins que el sexe”.
La família són amics, i els amics que fas després són la família. Davant dels canvis constants del present, amb els quals amb prou feines podem relacionar-nos-hi, l’únic que podem fer és comportar-nos amb integritat. Vine com estàs parteix de la memòria però s’acaba adreçant a la vida i a com entomem la continuació. La meva proposta és que ho fem sense barallar-nos-hi, sense pistola, tal com canten els Nirvana. Per aconseguir-ho, el primer que hem d’aconseguir és una bona relació amb un mateix.
Entre els personatges del llibre sobresurt el d’una dona quasi centenària.
Té salut perquè és capaç d’adaptar-se als canvis. Al llibre no ho dic, però és Anna Murià, que va estar escrivint articles fins als 94 o 95 anys. Va ser una de les meves grans amigues, i també una gran mestra.
Dicen que San Antón es milagroso, le apreciamos todos y es verdad. Nos hacían falta las nubes y las hizo llegar. Pero se han frenado en seco. ¡A ver, hombre, si te tienes que enfadar! Mándanos algún aliado, que ponga agua en el pantano y limpie este río, que está hecho una asquerosidad». Aquel que no intuya la autoría de estas palabras no es un auténtico valderrobrense. José Serrat, o lo que es lo mismo, El Bicho, las pronunció ayer en sus populares dichos durante la celebración de San Antonio.
Los asistentes guardaron un expectante silencio para empaparse de su sabiduría, silencio que no había reinado en la plaza España en toda la mañana. Las palabras del Bicho emergieron entre la multitud para resonar en la conciencia de cada persona. Tiró las orejas a quien las tenía que tirar: a los políticos que ignoran el medio rural, a los dirigentes que han abandonado los sectores agrícola y ganadero, y a los representantes que están en política para «llenarse los bolsillos».
«La humanidad la tenemos un poco descontrolada», sentenció el Bicho. Su discurso fue ‘in crescendo’ a medida que entre el público crecía la sed de pura ironía. El Bicho afiló la lengua para hablar con maestría de la crisis y los recortes, esas políticas que según él no son tales ya que «los únicos que tienen que recortar son los sastres y las modistas».
Las puntillas a la crisis se intercalaron con aquellas que defendían el medio rural: «La cosecha ha sido mala pero intentaremos aguantar. Si caen los pueblos, más de uno mal lo va a pasar». El Bicho hacía así referencia a todos aquellos que han encontrado un refugio contra la crisis en el medio rural. Defendió que vuelven a haber fincas cultivadas, hecho que pone de manifiesto el enorme valor que tienen los pueblos.
Memoria prodigiosa a los 67+31
El José Serrat fuera del personaje del Bicho es un veterano valderrobrense que casi no recuerda cuando sacó los colmillos por primera vez para arremeter contra los poderes fácticos. Debe ser porque los números no son su fuerte o porque los utiliza para confundir. Al fin y al cabo, pocas personas pueden permitirse el lujo de seguir cumpliendo 67 años cuando en realidad tienen 98.
José no titubea al explicar que lleva 31 años cumpliendo 67, toda una hazaña que sobrepasa las barreras físicas del tiempo y el espacio. Quizá haya alguien que puede pensar que lo suyo es una forma original de quitarse años. Pero lo cierto es que el aplomo de este agricultor metido a cantautor a capela hace que cualquiera crea la edad que él dice tener. Su supuesta juventud no resulta del todo inverosímil tras estar varios minutos recitando sus versos de memoria.
«Me acuerdo de todo y estoy bien de salud porque ya no bebo nada de alcohol», confiesa José. No hace falta discutirle puesto que lleva a cabo su recital subido a lomos de un caballo, como un auténtico recién jubilado.
Cuando el espectáculo finaliza y pisa tierra firme, el Bicho no abandona el cuerpo de José. Quizá ha interiorizado el personaje. Sea de la mano de un anciano agricultor o de un mordaz poeta, los consejos del personaje se prolongan durante horas. Y ni el cielo escapa a sus afilados colmillos.
Gélido San Antonio
Pese a lo concurrido del acto, los dichos del Bicho no fueron el único componente de la celebración de San Antonio en Valderrobres. La fiesta empezó el miércoles por la noche con el encendido de la hoguera en honor al santo. Cientos de personas asistieron a la tradición más característica de la festividad y disfrutaron bebiendo calmante y comiendo casquetas.
La celebración en la localidad valderrobrense se alargó hasta altas horas debido a que ayer era día festivo. Los vecinos no quisieron perderse ni el encendido ni los actos de ayer, que empezaron bien temprano. A las 7.00 se reanudó el reparto de casquetas con aguardiente para aquellos que quisieran empezar el día con la energía propia de estas fechas.
Para aquellos que preferían un aperitivo salado, a las 8.00 empezó un concurrido almuerzo con carne asada. Panceta, chorizos, longanizas y morcillas a la brasa sirvieron para deleitar a todos los amantes del tradicional sabor de la carne a la brasa.
A las 11.00 tuvo lugar la procesión con el Santo. Media hora más tarde empezó la misa baturra, una celebración que reunió a decenas de personas ataviadas con el traje regional. Los oficios se celebraron a cargo del grupo Aires del Matarraña, que deleitaron a todos los presentes. Para concluir la celebración durante la mañana, los asistentes que habían acudido con sus animales se dirigieron a la plaza para que éstos fueran bendecidos. Perros, caballos, gatos e, incluso, patos, pasaron por delante del sacerdote que se encargó de la bendición.
La fiesta concluyó ayer por la tarde con la tradicional oferta, en la que vecinos y establecimientos de la localidad ofrecieron sus mejores productos para ser subastados.
Los diablets atemorizan La Fresneda
La Fresneda disfrutó de su genuino San Antonio gracias a la intervención de Los diablets. Tres jóvenes salieron disfrazados de estos míticos personajes para atemorizar a niños y mayores.
Lo hicieron tras el encendido de la monumental hoguera y para revivir la bíblica presencia del demonio en la vida de San Antonio.Tras el espectáculo de Los diablets, los vecinos de la localidad se arremolinaron en torno a la hoguera para disfrutar de una cena de carne asada.
Los vecinos de Cretas se sumaron a la celebración de San Antonio con una monumental hoguera en la plaza España. La fiesta fue una de las más tardías de la comarca ya que el encendido tuvo lugar a las 23.00. Después de ello se produjo al reparto de chorizos asados para todos los asistentes. Ayer fue el día de la tradicional oferta en la que vecinos y establecimientos ofrecen sus mejores productos para ser subastados. La festividad de San Antonio fue organizada por el Ayuntamiento y los Quintos.
Peluches en la bendición de Maella Perros, gatos, pájaros,… y hasta algún peluche se dieron cita ayer en la iglesia de Maella para recibir la bendición del párroco de la localidad, Gustavo Máñez. Los maellanos, fieles a la tradición, llevaron sus mascotas ante el cura. La festividad por el santo comenzó en Maella la noche del miércoles con el encendido de hogueras por las calles. En Fabara la bendición se realizó ayer por la tarde y hoy se hará lo propio en Nonaspe.
Popular y participativa pira de Puigmoreno La pedanía alcañizana de Puigmoreno es una pequeña gran familia. Así lo demostraron sus vecinos el miércoles en la hoguera por San Antón. No importa en que día de la semana caiga, los puigmorenenses se mantienen fieles a su cita con el fuego. Como cada año, días antes varios vecinos fueron a buscar la leña que colocaron en la plaza del pueblo. Pasadas las siete de la tarde del miércoles, se procedió al encendido de la pira que organiza cada año la asociación cultural de Puigmoreno. Varios chicos de la pedanía fueron los encargados de encender la hoguera aunque como ellos explicaban después entre risas, «se pasaron» y los mayores tuvieron que reducir las llamas con una manguera. Más tarde, los vecinos asaron carne en las brasas para cenar todos juntos en cuadrillas.
El Gran Teatro del Liceo de Barcelona puede presumir de muchas cosas. Las mejores voces han cantado sobre sus tablas; las mayores obras se han interpretado tras alzarse el telón; es un símbolo universal de la cultura catalana. Pero nunca ha visto un espectáculo de jota. Hasta ahora. La selección de las mejores voces aragonesas tiene previsto debutar en el gran escenario barcelonés el próximo 3 de marzo. Y entre los 15 participantes, se pueden encontrar representantes del Bajo Aragón.
Aunque su presencia en Barcelona no está confirmada, esta peculiar selección cuenta con seis bajoaragoneses: Nathalie Gabarri (Alcañiz); José Tomás Lorenzo (La Codoñera), María Ángeles Altés (Caspe) e Isidro Claver (Castelnou). Junto a ellos, cuenta con dos leyendas castelseranas que llevan más de 50 años regalando sus voces y sus canciones: Emilio Agut Aznar y Jesús Domene Aguilar. «No somos profesionales. Por eso es un orgullo para nosotros poder llegar a donde llegan los mejores», confiesan. De hecho, enseñan con orgullo las fotos que se tomaron en Calaceite junto a los Reyes de España, momentos después de interpretar para ellos una emocionada jota en 2002. «También hemos podido cantar con Plácido Domingo», señalan.
La formación de este peculiar grupo tuvo lugar hace años de la mano de Luis Ventura, un productor catalán enamorado de la cultura aragonesa. Desde entonces, la selección jotera ha actuado en Castelnou, Valderrobres, Bot, Horta de Sant Joan y Arnes. Su gran momento llegó en 2009, con su debut en el Palau de la Música barcelonés. Ahora llega su reválida al conseguir que la ópera deje paso a las jotas en el Liceo.
«Nosotros somos muy amigos de Isidro Claver. Con él hemos cantado muchas veces, y una de ellas coincidió que el señor Ventura nos vio cantar. Desde entonces, formamos parte del grupo. Ya hemos conseguido algunos fans, y nos reciben muy bien por dondequiera que pasamos», bromean.
El espectáculo se compone del canto de varias piezas por parejas. Los dos amigos castelseranos aún no tienen claro qué van a cantar, pero aseguran que la letra será propia. No en vano, ambos llevan cantando juntos desde hace 40 años, cuando ya llevaban un tiempo actuando por separado. Tiempo suficiente para perfeccionar las piezas existentes.
La recaudación del día irá destinada a Cáritas. Está previsto que las entradas se pongan a la veta el próximo día 20. Entre el público, Agut y Domene esperan la llegada de sus vecinos de Castelserás para recibir ánimo y apoyo ante esta gran oportunidad. No obstante, será posible presenciar un ensayo general el próximo dá 19 en Alcorisa, durante la Semana Cultural de la localidad. Ese día, será esta selección de voces la encargada de amenizar la jornada. Aunque esperan ansiosos el momento de actuar, señalan que lo mejor llega justo después. «Organizamos una cena, cuyo final siempre es, sencillamente apoteósico. No importan quién canta mejor o peor. En ese momento, somos todos iguales».
