La Franja

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 4 de maig del 2012)

No resulta infreqüent qualificar la intel·ligència amb adjectius per tal de concretar diverses aptituds, característiques o àmbits a on s’aplica: emocional, social, empresarial, digestiva…, i inclús intel·ligència artificial, que és pura creació científica. La intel·ligència humana té una part de do natural i una altra d’aprenentatge al llarg de la vida, ja sigue en la parcel•la relativa als coneiximents objectius, la que implica les emocions o la que es produix dins de la nostra vida social. Estos dos raders aspectes —emocional i social— més que ser conseqüència de l’educació rebuda —que també— són fruit d’anar amb los ulls ben oberts mirant què està de més o de menys en un moment determinat, què molesta o què resulta més agradable o convinent. Som animals polítics —va dir fa segles Aristòtil—, membres de la “polis”, éssers socials des de la família en què naixem, l’escola a on deprenem, l’àmbit del treball o els espais de la festa i les celebracions.
N’hi ha persones que, independentment del seu coeficient intel•lectual, resulten analfabetes socials enmig d’una situació quotidiana en què han de tractar amb d’altres. No és mala fe sinó un defecte d’atenció i de perspectiva, que es plasma en diferents actituds i graus. Estan los que pequen per defecte: un dessucat, que és curt de paraules, o qui fa el desentès, és a dir, com qui no se n’entera, encara que el tema sigue important. I, per contra, tenim los que es passen de la ratlla creient que ho fan més que bé: xarraires sense control, los que criden i no escolten o els dessoluts, amants d’excessos que fan nosa als del voltant. Un dia se van trobar un dessolut, un desentès i un dessucat al voltant d’una taula d’un bar, i a punt van estar de fer conversa, però no van poder ni ganes tenien. A la vora, quatre o cinc més molt sociables van aconseguir parlar a crits tots alhora, i l’intent conversacional va quedar en monòlegs paral·lels a on cada un reia la seua pròpia gràcia.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de maig del 2012)

Com sabem, el BCE és el banc central de la moneda única europea, l’euro. La seua funció principal consisteix a mantenir el poder adquisitiu de l’euro i, amb això, l’estabilitat de preus en la zona de l’euro. Molt minsa i pobra és la seua funció en períodes de creixement i normalitat, que converteix el BCN en gairebé un nyap en els períodes de crisi. Tenim un exemple ben proper de l’actuació del BCE ben recentment: quins acords o mesures ha pres en la reunió de Barcelona —400 policies per cada assistent— davant l’anguniosa crisi que tant ens afecta a alguns països? Cap ni una, seguir amb el manteniment del tipus d’interès al u per cent i recomanar més i més retallades. Un tipus d’interès que només serveix per a que els bancs puguin refinançar-se, pagant el u per cent, però que el països han d’anar a buscar els diners als “mercats” financers, pagant el que sigui: Alemanya el 0,2 per cent, Espanya i Itàlia entre 5 i 6, Portugal i Irlanda entre el 10-12, Grècia el 20 o 25 per cent (en alguns moment ha arribat al 500 per cent). Altrament dit, Alemanya podria tenir un deute cinc vegades superior al d’Espanya o Itàlia i pagar la mateixa quantitat com a interès. Com han de sortir de la crisi els països més afectats? Per a què serveixen els Bancs nacionals dels estats dels països de la UE? Formen part del gran nyap i prou. O canvien substancialment les funcions i actuació del BCE, o ho tindrem molt magre alguns països per superar la crisi. No té cap sentit que un banc central que té el control d’una divisa, no tingui la capacitat de finançar tots els Estats que formen part d’aquest banc. Per aquesta mancança, són els “mercats” financers mundials el que agafen el poder i actuen amb criteris d’especulació a curt termini, i fan moure el risc cap el país que els interessa més. Tot el que no sigui caminar cap un BCN molt similar al de la Reserva Federal dels Estats Units i amb unes regulacions clares, serà perdre el temps i portar alguns països envers l’aprofundiment de la crisi o a la fallida total.

José Miguel Gràcia

La setmana passada en esta mateixa columna Natxo Sorolla escrivia sobre la Rogativa de Pena-roja a Vallibona que se celebrarà el proper 18 de maig. Ara en ve al record la que es va organitzar el 1984 que va aconseguir un notable èxit i molta repercussió a la comarca. Desideri Lombarte va crear per a l’ocasió una obra de teatre que feia referència al fet que rememorava. La va escriure en la llengua de la vila i va ser representada per veïns de les dos poblacions, tota una novetat en aquells anys on el nostre català sempre s’ocultava en els actes públics i solemnes. Per primera vegada es representava a l’interior de l’església de Pena-roja una obra dramàtica en la nostra llengua, interpretada per veïns de les nostres viles i escrita per un autor pena-rogí. Ramon Boj, secretari de l’ajuntament mort prematurament, i Desideri Lombarte van ser els impulsors des de Pena-roja de l’agermanament del 1984. Un any abans Desideri ja havia escrit un llarg poema sobre el fet històric que titulava ‘La processó de Vallibona’, on narra la tradició, i que es va recollir posteriorment en el poemari Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort-1987-. Més tard, dos versions de l’obra de teatre representada aquell juny del 1984 van ser publicades per la Diputació General d’Aragó en la col•lecció en català Pa de Casa: Pena-roja i Vallibona, pobles germans-1987-. Un volum que engegava la col•lecció. Es donaven els primers passos per al reconeixement i dignificació de la nostra llengua i s’iniciava la trajectòria literària del més representatiu poeta i investigador en català i el més prolífic i polifacètic autor que enguany compliria 75 anys. Si la festa de la setmana vinent és una gran celebració popular, Ramon i Desideri hi van posar, aquell any, molta il•lusió que van contagiar l’activa població pena-rogina.
-Publicat a La Comarca 11 de maig 2012-

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte19 de maig del 2012)

El passat 26 d’abril a les set de la tarda Arola Editors ens va convidar a assistir a un acte que tot entrellaçant arts i cultura va sobreeixir els paràmetres convencionals de la mera presentació d’una nova publicació. Tal i com hauria d’escaure’s sempre que es parli de l’obra de Joan Brossa, un dels autors més prolífics del nostre segle XX, un dels eixos d’avantguarda a casa nostra, una de les més atractives projeccions internacionals des del si de la Catalunya franquista fins a la darreria del mil•lenni. Aquella tarda, els assistents d’aquest acte vam poder harmonitzar poesia escènica, avantguarda, literatura, exposició plàstica, text i moviment, i criteris d’edició be en funció de continguts, be per cronologies, be per intencions dels creadors pel que fa al moment de composar una obra i pel que fa al moment de decisió en revisar-la. L’acte va ser, doncs, tot un regal pel seu estimulant giravolt intel•lectual. La intenció de tot plegat: des d’aquesta edició d’Arola Editors apropar el teatre de Joan Brossa als lectors i facilitar la tasca a la gent d’escenari. La seu fou al MACBA, al Centre d’Estudis i Documentació del Museu d’Arts Contemporani de Barcelona, on la pròpia plaça dels Àngels per la que s’hi ha d’accedir, ja ens ofereix fora la vitalitat del que veuríem exposat dins, en fer-nos creuar un escenari prou eloqüent de la urbe del segle ja clos, amb els seus grafitis i el seu trànsit de “monopatinadors” incansables. Tot pren sentit. El mateix sentit que per en Joan Brossa tenia el seu particular “enraonar a partir del silenci”. Un sentit que no podem catalitzar amb els paràmetres consensuats pels normatius. Hem d’aprendre a veure-ho amb uns altres ulls, i a copsar-ho sense copsar-ho, a deixar que ens entri, i senzillament, gaudir-ho. Com abans en el més surrealista de Lorca, el més arriscat de Dalí, el més absurd de Beckett, el més…. de…, tants altres valents – no molts, però,- que van saber descompondre la realitat en bocins nous. Aquella tarda vam poder gaudir de tenir a les mans la Poesia escènica I: al voltant de Dau al Set, de Joan Brossa i agrair des de la taula de presentació les intervencions de Jordi Coca, doctor en arts escèniques, dramaturg i autor del primer llibre sobre Brossa l’any 1971 i de molts articles sobre la seva obra, la de Glòria Bordons, curadora del llibre, amb la seva nodridora dialèctica, qui tenia al costat un gran home de teatre, l’Hermann Bonín, i ambdós patrons de la Fundació Joan Brossa, com també hi era l’entranyable presència a darrera hora del gran amic i company de creació de’n Brossa el compositor Josep Mª Mestres Quadreny, i finalment, Mela Dávila, cap del Centre d’Estudis i Documentació del MACBA. Paral•lelament s’havien exposat els manuscrits inèdits del llibre publicat i d’altres documents de l’època. I, per acabar, hi va haver un epíleg sorprenent: la representació d’El pas, una petita peça teatral inèdita de 1946, a càrrec de la interessant interpretació de Laura Aubert, Javier Beltrán, Ricard Farré, David Marcé i Guille Vidal, que molt encertadament ha dirigit en Moisès Maicas -en total coherència del que precisa la poesia escènica-, amb la col•laboració de Toni Giró, Jordi Palà i Anna Tantull en la confecció de l’espai i dels elements.
Una tarda d’escena humana, complerta.
Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de maig del 2012)

Fa un mes escàs que l’editorial saragossana Gara d’Edizions ha publicat Lo libre de Catòia de Joan Bodon, l’obra mestra de la novel•lística occitana contemporània, en versió castellana. És una bona, molt bona notícia, car l’escriptor occità no ho té fàcil per a fer-se conèixer fora del seu país. I això és així perquè l’occità no figura entre el reduït cànon de llengües que tot bon lector sol considerar que n’ha de llegir les noves publicacions, i que són, tret de la llengua pròpia, l’anglès sobretot, i menys l’alemany, el castellà i el francès, i a tot estirar algun títol de d’italià i de les llengües escandinaves. Entre nosaltres hi ha una clara simpatia vers el país veí, especialment en cercles aragonesistes, record potser del gran passat comú, quan la Corona d’Aragó tenia més territoris al continent que no pas a la península, els reis d’Aragó feien poesia en occità i en aquesta llengua legislaven els burgesos de Jaca. Tanmateix fins ara tot això no s’havia manifestat en la traducció d’obres occitanes. La versió castellana de Catòia podria marcar un bon començament. Gara d’Edizions projecta fer una versió aragonesa de Catòia, i si això esdevé realitat, els aragonesos podrem llegir aquesta obra en qualsevol de les nostres llengües – ja fa anys que Catòia s’ha traduït al català, i s’ha reeditat fa poc. A la novel•la s’ hi descriu la vida, al primer terç del segle passat, d’ una família de la petita pagesia de Roerga, darrer representant en aquell país de la Petita Església, una escissió del catolicisme, que mai no ha acceptat el pacte entre Napoleó i el Papat, i que es manté ferma fins al moment actual en la seua fe. L’obra ha tingut dues interpretacions prou diferents: s’hi ha vist, per un cantó, la impossibilitat de la socialització cap a la llibertat en una societat dominada pel fanatisme religiós. Mentre d’altres creuen que la resistència entossudida dels darrers representants de la Petita Església ofereix un paral•lelisme clar amb la difícil situació del occitans. La fi d’Occitània –escriu Robèrt Lafont-, que obsessiona Bodon, s’hi pot llegir en transparència.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de juny del 2012)

Això dels himnes nacionals és un problema. La majoria estan creats contra algú o contra alguna cosa, que de vegades es troba en el mateix país. Normalment s’exalta una visió parcial del país en detriment d’altres visions (també parcials). De vegades els himnes tenen com finalitat anar en contra de altres himnes. La música i la lletra pretén ser majestuosa; en realitat és hipertrofiada i buida, si més no bastant violenta. La finalitat és exaltar i commoure a la gent d’una comunitat d’una manera primitiva e irracional, tenint en compte que, en els himnes, la comunitat es troba per damunt de les persones i de la raó.
Els Segadors és un himne emotiu i bonic, però, malgrat tindre un context de resistència a l’opressió totalment justificat, no pot evitar el caràcter virulent i el fet que s’oposi conceptualment a l’himne espanyol, que és una marxa reial. Tots dos himnes romandran sempre enfrontats. Per resoldre el problema algun dels dos (o els dos) haurien de desaparèixer. També La Marsellesa, musicalment molt notable, té una lletra molt agressiva que resulta ofensiva a tots els estats monàrquics. Però també totes les monarquies defensen un status propi de l’Antic Règim, considerant que hi ha persones superiors a les altres pel seu naixement. Crec que al segle XXI és una ofensa a la racionalitat de l´ésser humà.
La Marcha real (ex Marcha de Granaderos) és un himne exclusivament monàrquic. La seva música és militar: és una marxa per a desfilar (per això tolera molt malament l´incorporació de lletra), i, malgrat que s’ha ralentitzat i reorquestat, és de baixa qualitat musical i poc emotiu. A més a més comporta un problema insoluble: no es pot deslligar-lo de la manipulació que va fer d´ell la dictadura franquista, quan, braç alçat, es cantava emparellat amb allò del Cara el Sol.
Així, doncs, és difícil d’acceptar un himne que és exclusivament monàrquic i militar i que, i -això és un cas únic dins dels països democràtics occidentals- que no s’ha deslligat de l’anterior règim dictatorial.
Mentre no endevinéssim la tecla (com sembla que han fet els asturians amb el seu), això dels himnes és un embolic. I sobren provocacions futboleres!

Antoni Bengochea

Sorprenentment, amb l’article “Gràcies i adiós” del passat 13 d’abril, la Carmeta Pallarés donave per tancada la columna “Un foradet en chapurriau” que havie vengut publicant a La Comarca des de 1989. Vint-i-tres anys de columnista donen per a molt. Té raó la ginebrosina. Però, ho dic de tot cor: em sap molt mal que plego. Sobre tot perquè, independentment de l’ortografia emprada, per als seus lectors —entre els quals m’incloc—, los “foradetes” han segut sempre un entranyable reducte de serenor, de cordialitat, de saviesa i de senzillesa. Unes virtuts que són l’expressió de la bondat de l’autora. Certament ho dic amb la veu de l’afecte, ja que la Carmeta m’honore des de fa molts anys amb la seua amistat. Una amistat que trobe el seu origen en les comuns aficions com a lletraferits impenitents que som. Però també és cert que durant estos anys, en referència a la llengua, la Carmeta i jo ham mantingut llargues i afables però intenses converses. I per tal causa puc afirmar que els nostres criteris no són gaire divergents. Només diferim en la forma de presentar-la. Los dos utilitzem un llenguatge molt pròxim al popular. Però ella, tossuda a més no poder, hi aplique una ortografia amprada majoritàriament del castellà amb l’argument que si no ho fere així la gent no l’entendrie. En canvi, jo, tossut com una mula, aplico punt per agulla les normes ortogràfiques de la llengua catalana adduïnt que cal que els lectors s’esforçon una mica per a què, a poc a poc, siguen capaços de identificar la seua llengua a nivell escrit. En tot cas, des del primer dia, la Carmeta s’ha mantingut absolutament fidel als seus criteris. I en estos anys, les posicions, tant la seua com la meua, no s’han mogut ni un milímetre. Però ara, la ginebrosina —a ella li agrade més l’apel•latiu familiar “rabós/rabosa” aplicat als veïns de la seua vila— mos ha cedit lo simbòlic testimoni del deganat als columnistes del “Viles i gents”. Natres ja en portem desset, però serà tot un mèrit estar tants anys com ella. Carmeta, amiga: una fraternal abraçada.

Publicat a La Comarca el 15 de juny de 2012

Lo passat 5 de juny se va anunciar que es proposarà convertir la vessant matarranyenca dels Ports de Beseit en Parc Natural. Esta proposta clou un procés que es va iniciar a la banda catalana l’any 2001 en lo Parc Natural dels Ports, va continuar a la banda valenciana en l’aprovació del Parc Natural de la Tinença de Benifassà l’any 2006, i clourà en l’aprovació en menys de dos anys del Parc Natural dels Ports de Beseit a la banda del Matarranya, segons allò anunciat.

Lo format de Parc Natural és divers, i mentre a la Terra Alta, Baix Ebre i Montsià abrace un espai continu d’unes 35.000 hectàrees, a la Tinença de Benifassà el Parc se forme de moltes zones discontínues que sumen unes 5.000 hectàrees. En tots los casos la major part dels nuclis de població i terres d’aprofitament econòmic queden fora del Parc Natural, per a compatibilitzar-ho en l’activitat humana.

Aragó compte en quatre Parcs Naturals: Posets–Maladeta que comprèn també territori de la Franja a la Ribagorça, Guara al nord d’Osca, lo Moncayo, i les Valls Occidentals a Hecho i Ansó. En un nivell superior de protecció hi ha el Parcs Nacionals, que a Aragó se represente per Ordesa–Monte Perdido, i a on s’ha proposat sumar Posets–Maladeta també.

Les diferències entre el Parc Natural i Parc Nacional són essencials. Los Parcs Naturals pretenen compatibilitzar les activitats humanes en la protecció del territori, i al seu interior s’hi poden trobar tota classe d’activitats d’explotació dels recursos. Per contra, en lo nivell superior de protecció dels Parcs Nacionals no es permet l’explotació dels recursos naturals. És esta diferència que convertix un Parc Natural als Ports en un gran potencial de futur per al Matarranya. Permet a preservar l’explotació dels recursos que han fet possible mantindre població fins avui dia, i a la vegada obrir-lo a un futur de potenciació del turisme i la conservació de l’espai natural.

Lo Matarranya dedique la major part de la seua força productiva en l’agricultura i la ramaderia. Cal conservar este teixit productiu perquè és la base essencial sobre la que se sustente el territori. Però a més, cal diversificar i modernitzar l’economia per a l’aprofitament de la nostra reraguarda natural. Serà positiu que compatibilitzem la preservació de la nostra activitat humana i la millora de les oportunitats per a les generacions més jóvens.