Millenium i els crítics « L’esmolet

(Temps de Franja núm.89, columna «L’Esmolet», setembre de 2009)
He seguit amb interès l’anada i vinguda d’articles sobre el fenomen literari de Millenium. Des del columnista que es vantava de no haver-se’ls llegit, fins el què, des de l’humil secció de les «cartes al director», defensava l’obra d’en Larsson. Puc –i vull– confessar que a mi sí que m’ha agradat. De fet a casa ens ha enganxat fins al punt que es pot dir que, moltes nits, ens ficàvem al llit tots dos amb la Salander.
En contrast amb altres best seller que he llegit, aquest té alguna cosa que t’atrapa de bon principi. I això que, com han dit alguns dels opinadors, hi ha voltes que t’empasses dues-centes pàgines abans d’arribar a la part electritzant de la trama. Tanmateix hi ha alguna cosa que fa que la lectura flueixi, plaent, al llarg de tota la trilogia. Té un dels defectes dels èxits literaris: personatges súper bons i dolents ben dolents; però els bons ho són de manera amable, com ho són els bons amics –aquells pels qui posaries la mà al foc. També sedueix l’eficiència dels personatges, lògica si tenim en compte que d’Escandinàvia és d’on ens arriba el millor disseny industrial. Hi ha també tota la part –potser la més important– de denúncia de la discriminació de la dona, de la corrupció del poder. I l’elogi de la lleialtat. De tot plegat en resulta un còctel d’allò més addictiu. Llàstima que en Larsson morís de manera tan sobtada! Què se n’hauria fet de la Salander?