Viles i Gents :: Matacabra :: February :: 2013.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de febrer del 2013)
Van caure tres o quatre matacabres i els va comprendre una esgarrifança de fred. La sensació de l’hivern havia escomençat com sempre amb lo canvi d’hora la darrera setmana d’octubre: dies més curts, ni una rata pels carrers… Als voltants de Fires, quan la Puríssima, lo tràfec de gent i el bon clima va reviscolar els ànims. Més avant, la promesa de la llum del dia: al Nadal, un pas de gall i als Reis, tonto és qui no ho coneix. Treballant de sol a sol, tossuts com eren, havien substituït la gana dels avantpassats pels fruits que florien cada any dins de la terra seca. Era fàcil acostumar-se a la dolça continuïtat de les estacions, un cicle de mort curta seguit de la força de la vida. Mig badocs tots, adormits per les grans esperances i els bons resultats tants anys seguits, les volvetes fredes de la “matacraba” —que diuen ells—, fina i breu, van ser una sorpresa cruel. En fi, l’oratge era com era i no es podien fer previsions, però ja no recordaven la fatalitat d’estar mirant sempre al cel. Anys de pluja, altres de sequera terrible com aquell famós dels tarrancs, un tornado que va anar des d’Alcanyís al Pinar faria uns deu anys i el cerç ferotge de tant en tant. Aquella “matacraba” al final d’un giner massa agradable va destarotar tota la vila. Lo benestar havia sigut un parèntesi enmig de la maledicció secular i ara tornarien al passat, que igual no havia marxat mai. Van recordar los temps del sinyor, que fa i desfà, que no dóna explicacions perquè és l’amo i per això té la mà a la caixa i a l’urna electoral. Pels caps dels més vells, que ho havien sentit, o dels jòvens, que ho havien estudiat, va rondar la història del torn de partits –liberal i conservador— quan la Restauració, aquell pacte antidemocràtic o predemocràtic que va permetre una època tan pacífica com incapaç de recollir la veu dels de baix i d’integrar noves forces i sensibilitats socials que van acabar en disturbis, dictadura i guerra.
María Dolores Gimeno