Viles i Gents :: Endogàmia musical :: February :: 2013.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de gener del 2013)
Jo entenc per música clàssica totes les manifestacions històriques de la música culta, des del cant gregorià i els trobadors fins a les darreres creacions de la avantguarda electroacústica o els minimalismes contemporanis. Per suposat el jazz també. Quan equivocat estic.
Perquè he gaudit de la música dels trobadors, d’esplèndids madrigalistes com els Scholars, d’agrupacions com les d’en Jordi Savall, Al Ayre Espanyol, English baroque Soloists o Les Arts Florissants amb programes de música antiga (anterior al barroc) o pròpiament del barroc (inclòs el gran Monteverdi). I he disfrutat amb la música de cambra que va des de Telemann a Stockhausen, Cage, Dusapin o Saariaho, passant pels millors quartetistes de corda: Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Brahms, Bartok, Webern, Schönberg, Shostakovich o Janacek.
Però tot això ha desaparegut.
Què s’ha fet de la música contemporània?: de l’Ensemble intercontemporain de Boulez o de la London Sinfonietta?; i del barroc, què se’n ha fet? Què passa amb el gran Bach? Què s’ha fet de Trevor Pinock, del cor Monteverdi, de Koopman, de Suzuki, de Hogwood, de Minkowsky, de Kuijken o del Concentus Musicus de Viena?. I dels fills de Bach o Stamitz i l’escola de Manheim…I de les simfonies Londres del pare Haydn?. I dels grans compositors del segle xx…és que estan apestats? Quin perill!: Strawinsky, Xenakis, Messiaen, Gerhard, Ligeti, Lutoslawsky, Bartòk, Falla o Britten (del que enguany es celebra el centenari).
I el Lied…on és? Perquè d’òpera ni en vull parlar.
Doncs sembla ser que això no és música clàssica, perquè fa fugir a l’instruït i exquisit públic que va als concerts. Perquè aquest públic (segons els organitzadors) només vol els quaranta principals, els Hit Parade, els divos mediàtics i la música orquestral de la segona meitat del XIX.
No fa gaire un amic em va dir que si programaven allò que jo demanava (Bach, Haydn, Webern, Messiaen, Britten o les darreres simfonies de Mahler) el pùblic encara fugiria més. Bé, ja ho tinc clar; si la clàssica són els quaranta principals i l’endogàmia musical contínua, sóc jo el que sobro, aquest no és el meu món. Ja vindran temps millors o sempre em restaran els passats…o els discs. Adéu.
Antoni Bengochea