Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. La barbaritat, impròpia de representats parlamentaris, que suposa l’aprovació, a les Corts d’Aragó, amb els vots del PP i del PAR, de la llei d’Ús, Protecció (?) i Promoció (?) de les Llengües i Modalitats Lingüístiques Pròpies és un disbarat sense precedents. És evident, per a qualsevol persona mínimament informada, i no cal que sigui de bona voluntat, que negar l’existència de la llengua catalana en una part d’Aragó, és tan surrealista, delirant i contrari al coneixement científic com si els parlamentaris haguessin aprovat que la terra és plana. De fet, seria patètic si no se’n derivessin conseqüències pràctiques, legislació i programes educatius, ús de recursos públics i polítiques comunicacionals. I això ja no és patètic: és dramàtic. Que, a més, aquest disbarat es justifiqui amb les paraules de la diputada del PP, María José Ferrando, que va dir a les Corts d’Aragó que “aquesta llei allibera els aragonesos de parlar el que no parlen”, el fa entrar directament en la categoria borgiana de la història universal de la infàmia.

I tanmateix, aquesta llei no és un escàndol en si mateixa ni per si sola. Com en qualsevol iniciativa política i en tantes altres coses, el que importa realment és el marc en el qual s’inscriu. Allò que els anglosaxons anomenen frame i que Enric Juliana tan sovint utilitza: i amb raó, perquè l’important és el marc en el qual cada cosa assoleix el seu sentit. I el marc, aquí, més enllà d’aquesta broma de mal gust que és l’invent del lapao i el lapapyp, és evident. Cap Estat de la Unió Europea ha estat reiteradament, de forma continuada i, sovint, a més, sistemàtica, tan hostil en contra d’una llengua pròpia del seu territori com l’Estat espanyol en contra del català. I de forma especialment acarnissada quan el Partit Popular ha ocupat el govern de l’Estat: o sol o amb la complicitat, com ara, dels seus satèl·lits en un govern autònom.

Així, d’una banda, el PP ha promogut i aprovat, des del Govern de l’Estat, iniciatives, sovint legislatives, en contra de la normalització de la llengua catalana que el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat tenen l’obligació d’impulsar a Catalunya. Això, sense tenir en compte el menyspreu, del qual ha participat també el PSOE quan ha ocupat el Govern de l’Estat, respecte a la protecció i difusió de la llengua catalana en el territori espanyol o en l’àmbit internacional: en l’educació pública espanyola, de la primària a la universitària; en els mitjans de comunicació públics i en les polítiques culturals o en les internacionals.

D’altra banda, el PP ha impulsat, promogut i executat, en les comunitats autònomes de les Illes Balears, del País Valencià i d’Aragó, polítiques explícitament en contra de la unitat de la llengua catalana. Establint marcs jurídics basats en nocions que atempten contra la realitat objectivament reconeguda, no només a Catalunya, sinó a Espanya i internacionalment, per la comunitat científica, acadèmica i lingüística. I així, el PP, amb el suport de la ultradreta valenciana i el silenci del PSPV, es va inventar, en l’Estatut d’autonomia de la comunitat valenciana, una llengua inexistent: “La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià” (article 6.1). Va ser el primer disbarat, la primera victòria d’un analfabetisme ignorant que pretenia canviar la naturalesa i la realitat dels fets. Un primer disbarat del que se’n van derivar una cascada de normatives aberrants i incomprensibles. I això que fins i tot el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola (22a ed.) defineix el valencià com a “variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”.

És cert que l’Estatut d’autonomia de les Illes reconeixia “la llengua catalana” com a idioma oficial (art. 4.1). I, tot i així, el president Bauzà, del PP, va perpetrar l’estiu passat una agressió contra el consens lingüístic a les Illes i va consumar, amb l’excusa d’una reforma de la llei de la funció pública, un nou estatus per a la llengua catalana a les Illes que la minoritza, desprotegeix i converteix en ornament folklòric. I, ara, el PP s’inventa a les digníssimes Corts d’Aragó una estúpida fórmula burocràtica per no reconèixer l’evidència del català com a llengua del seu territori.

El PP podrà dir missa, amb tots els Parlaments que vulguin avalar la seva indigna ignorància: a Catalunya, a Aragó, a les Illes i al País Valencià, allò que es parla és el català. No existeix un valencià, ni un mallorquí, ni un lapao diferents de la llengua catalana que es parla a Catalunya.

Només cal que consultin el diccionari de la RAE, quan es defineix catalán, de forma explícita i indiscutible, com a “lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua Corona de Aragón”. No hi ha més. És així. I sobre això, cap polític pot legislar, ni inventar-se una llengua, ni desfer en bocins la que existeix. Deixin de fer el ridícul! Se’n riuen de vostès a tot el món. I els valencians, illencs i aragonesos no es mereixen aquest despropòsit: no els podran prendre una llengua que és seva.

Per cert: qui, a Espanya, s’atrevirà a dir-li al PP allò que el gran Miguel de Unamuno, posant en perill la seva pròpia vida, els va escopir a uns altres bàrbars que van cridar “¡Abajo la inteligencia!”?: “Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir”.