El cas d’Aragó
Una situació semblant es donava a Aragó, amb l’elaboració del projecte estatutari, a principis de 1980, s’obria el debat de les llengües a Aragó amb una crispació visceral creada a la Franja per xicotets grups reaccionaris vinculats a AP i al PAR, que es negaven a reconéixer el català, mentre la UCD des de Saragossa s’encarregava d’incitar la catalanofòbia amb postures ambigües o contràries cap a la llengua catalana i de menyspreu cap a l’aragonés.
Diverses associacions pseudoculturals, alcaldes conservadors… alertaven de la catalanització i colonització de la Franja (“quieren colonizar la Franja e impedir que se desarrollen las variedades propias de la zona”), mentre s’elaboraven pintoresques ortografies i teories secessionistes per al català parlat en eixe territori, anomenat primer “baish aragonés”, després “aragonés oriental” o fins i tot “chapurriau”.
Les aferrissades polèmiques front al tema lingüístic van aconseguir el que en un principi es pretenia, que l’Estatut d’Autonomia no parlara de cap llengua concreta, ni d’aragonés ni del català, però que anomenara i deixara clara l’oficialitat del castellà… “el castellà i les diverses modalitats lingüístiques d’Aragó…
mitjançantiberolingua.com.