Clarió: associació de pares | Viles i Gents.
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de setembre del 2014)
Recentment un grup de pares i mares de fills en edat escolar s’ha constituït en associació en lo significatiu nom de “Clarió”: la peça de ges que utilitzen los mestres per escriure a la pissarra. Lo passat 21 d’agost van celebrar a Beseit la II Alifara “Estimem la nostra llengua” amb una sèrie d’activitats al carrer per fer conèixer lo patrimoni natural i cultural als xiquets del Matarranya. Per què resulta necessària esta associació quan les escoles ja tenen AMPAS? La seua presidenta Pepa Nogués, resident a la Portellada, ho explica molt bé en un article del 25 d’agost “¿De qué tienes miedo, Aragón?”, que es pot consultar al bloc www.lafranja.net. Nogués, que és antropòloga, alerta dels principals problemes en la supervivència de la llengua autòctona: 1) los xiquets comencen a no utilitzar-la en àmbits informals i per comunicar-se entre ells; 2) parlen un català ple de castellanismes. Segons reflexiona, la llengua de la zona des de l’Edat Mitjana hi ha perviscut durant 850 anys sense problemes dins d’una societat tradicional seguint la transmissió oral familiar. Este model resulta insuficient en una societat moderna, plena d’estímuls tecnològics i mitjans de comunicació en llengües més poderoses. Això ho agreuja l’arribada d’una immigració que s’integra només en lo castellà oficial i el descens de població rural.
Com a solució hauria de millorar l’estatus escolar del català al Matarranya: una hora setmanal, voluntari i exclòs del currículum. També falten materials didàctics adequats, la formació dels professors no sempre és específica —sovint procedents d’altres especialitats ho impartixen com a transitori modus vivendi— i a voltes l’acceptació de l’assignatura és problemàtica. Com a resultat los alumnes acaben l’educació analfabets en la seua llengua i, lo que és més greu, se produís la substitució lingüística.
També hauria de separar-se la llengua (bé cultural) de la identitat (qüestió personal), que s’emboliquen quan se volen fer coincidir les fronteres lingüístiques i les administratives. L’absurd genera mecanismes de defensa que neguen a la llengua la seua denominació filològica, pensant que així s’evita adquirir la nacionalitat autonòmica veïna. Aragó té por dels franjolins, una gent tan pacífica?
María Dolores Gimeno