“Complicacions a les carreteres i molts de talls de llum” segons apunta nord · la televisió comarcal
Origen: Febrer acaba en un grapat de neu al Matarranya | Comarques Nord
“Complicacions a les carreteres i molts de talls de llum” segons apunta nord · la televisió comarcal
Origen: Febrer acaba en un grapat de neu al Matarranya | Comarques Nord
Apostamos por l'aragonés en as campanyas institucionals https://t.co/5RaS9uXSg1
— Zaragoza en Común (@zgzencomun) March 4, 2016
Va a fomentar la lengua en campañas publicitarias y un programa de enseñanza, que se consensuará con asociaciones.
Origen: I un crit
Quan penso en los crits em venen al cap aquells de carrer que feen los artesans i els venedors que anaven per pobles i masos oferint, a tot pulmó, los seus servicis o les seues mercaderies.
A l’hostal de mons iaios a Mont-roig en paraven uns quants al cap de l’any. Des del llit los sentia passar fent la cercavila a punta de dia, anunciant-se cada un amb la seua particular cançoneta. Lo pellisser, a la veu d'”el pieleróóó!!!”; lo matalaper, “el colchonero-laneeero!!!”; l’afilador, a qui els sagals imitàvem dient “se afilan cuchillos, navajas y estijeras de podaaar!!!”; lo llander, “el hojalateeero!!!”; los xarlatans, amb aquella, tan personal, manera de vendre les seues “gangues”; los botiguers de teles, carregats amb uns fargells enormes; lo capador, ajudant-se d’aquell xiulet, que compartie amb los afiladors. Recordo que els llanders s’assentaven a treballar a la porta de l’hostal, escampant estratègicament per en terra, i a l’abast de la mà, els ferraments, així com cossis, paelles, calderes, topins i els altres utensilis que venien i/o adobaven. I mai no els faltaven ni clients ni curiosos que s’encantaven mirant com faenaven. Entre els artesans d’este ram estave molt reconegut l'”hojalatero de Ràfels”, famós per la excel•lent sonoritat dels xiulets que fabricave per al reclam de la griva; i molt a sovintet venie Barcelona, “ha llegado Barcelooona!!!”, que s’anunciave amb un repic molt peculiar, resultat de percutir un martellet sobre el cul d’una paella. Entre els botiguers recordo als cinctorrans Carmen i José, mare i fill. De tant en tant passave el tio Capador, marit i pare dels anteriors, molt hàbil en lo seu ofici.
I fa poc una amiga em recordave que de Cinctorres baixave també Valentí del Tort, comerciant de mantes, que les venie per subhasta, amb la consegüent expectació. I no vull acabar sense recordar aquell jovenet Alfredo de Celso, un mont-rogí molt templat que cap a finals dels cinquanta i primers dels sixanta voltave pels carrers, a primera hora del matí, venent “sardines salaaaes!!!” per a almorzar a quinzet la unitat.
Poden parèixer històries d’un altre món, però són ben nostres.
Origen: Creixement infinit | L’ esmolet
D’adolescent, quan em va tocar estudiar Malthus, vaig descobrir que al món hi havia massa persones. Descobriment terrible. Sobrava jo? Sobraven els pares? Els xiquets de Biafra? El company de classe malalt de càncer? A la Terra no hi havia recursos per a mantenir-nos a tots. Boscos arrasats, oceans sobreexplotats i empastifats, fonts d’energia que s’exhaurien…
Amb la maduració (la meua), el problema va deixar de preocupar-me. No perquè en trobés la solució; senzillament vaig deixar-me endur per la vida, bressolat per la capacitat humana d’anat optimitzant els recursos per a no col·lapsar el planeta.
A voltes, però, el neguit adolescent m’assalta de nou. L’estiu passat, amb l’onada de calor, imaginava milions d’aires condicionats expulsant bafarades ardents a l’atmosfera, pantans escolant-se pels desguassos de les dutxes, espècies extingint-se sense remei, selves destruïdes per a cultivar-hi aliments… Entretant guerres, atemptats i desastres maten la gent a milions. Unes catàstrofes humanitàries que no som capaços d’estroncar, malgrat el progrés material, social i (en teoria) intel·lectual. I no em puc estar de pensar “malgrat totes aquestes morts, les guerres mundials, les epidèmies, continuem essent tants que aviat el món no ens podrà sostenir”.
Però el mantra que ens repeteixen com a solució és creixement, creixement, creixement… Hem de tenir més fills que ens paguin la pensió, l’economia ha de seguir creixent per mantenir la nostra forma de vida. Créixer sense parar fins que no quedi una gota de res, fins que no capiguem dins el vestit (elàstic però limitat) que és el planeta que ens sustenta.
Miro el dia rúfol i la neu que ja s’ha fos. Comprovo si els radiadors funcionen bé —pareix que l’hivern es manifesta per fi— i em penedeixo d’haver reparat un mòbil que comença a estar obsolet en comptes de comprar-me’n un de nou. Les contradiccions continuen. La vida també.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 26, març 2016
Tanca publicitària sobre planificació familiar a Etiòpia (foto de Maurice Chédel)
Origen: Mal orache
Qué opinas de este orache? / Que una cosa u otra hará./ ¡No quiá Dios! Y Dios quiso que se pusiera a nevar despiadadamente. Aunque nunca nieva a gusto de todos, que vamos a hacerle. Pero el mágico manto impoluto parece contagiarnos de una pureza auroral e incontaminada. No solo es cosa de niños; también los mayores parecen tener un cierto humor de fiesta, de paréntesis y vacación, cuando el cielo se puebla de blancas claves de Fa. Lo hemos heredado tal vez de cuando la tierra nos desterraba de los campos con la terca contundencia de los meteoros.
-¡A retiro que llueve!
Sin embargo, aquel entorno humano no impedía moverse si se tenía la precaución de echarse una manta por los hombros mientras mayores y chicos se arrebujaban buscando el mutuo calor, componiendo una imagen como la de los indios “pies-negros” de los tebeos, aunque el carro brincara por las roderas y el canchal con la ilusión de que así se estaba más confortable. Ahora el coche y el tractor nos matan con la helada, pero eso sí, con más comodidad.
Mas cuando “recuece la hora” por la parte del mar, que nos abduce, nos trasiega y nos despuebla desde siglos, no sabemos ponernos a salvo si no es con el arma estéril del rencor, que es lo más fácil cuando sientes impotente que te roban la Historia, el patrimonio, los recursos, tu gente y tu vida. ¡Ay de los hombres de la costa y los que reniegan de su origen, como Carod Rovira y Durán i Lleida!. Porque Aragón ya no siente a los costeños como hermanos.
No es preciso recurrir a un “Síndic de greuges” para remontarse a pasados agravios, sobre todo desde el advenimiento de Jordi Pujol, que recorría oficialmente las colonias de “La Franja”: la deprimida “Catalunya Irredenta”. Los políticos catalanes no nos han dado ocasión para olvidar.
Desde Lluis Companys revistando “sus tropas” en la Lonja de Alcañiz, al editor de sus postales (“Alcanyiç, CATALUNYA”) o el escultor Marés “rescatando” piezas del Matarraña y el Maestrazgo para su Museo, o los camiones que partían del Aragón arruinado por la posguerra camino del “Museu d’Art Romanic de Catalunya”, como tiempo atrás los fondos del Archivo Histórico de la Corona de Aragón, y los documentos de “La Cruzada” que nos robó Cataluña con la complicidad de Zapatero y Ángeles González Sinde, y los bienes medievales que se llevaron hasta hace poco de las diócesis de Huesca y Barbastro al “Museu de Lleida”, o los tesoros del Monasterio de Síjena, ayer Panteón Real de Aragón, ilícitamente vendido por las monjas y que ahora se niegan a devolvernos despreciando el veredicto los tribunales canónicos y civiles.
Mal orache el del indómito Gregal, el aire griego solemne y severo de Aragón “el biello”.
Origen: Tornen els premis literaris del govern d’Aragó | Lo Finestró
Per les notícies que ens arriben, sembla imminent la convocatòria del premi “Guillem Nicolau” (treballs en català) i també l’Arnal Cavero (treballs en aragonès), el de les “Lletres Aragoneses”, “El Labordeta”, “El millor llibre editat” i el de “Trajectòria”, amb dotació econòmica.
Recomano als que vulguin presentar-s’hi que vagin acabant els seus treballs, segur que els terminis de presentació seran ben curts. El futur dels premis estarà assegurat si el nombre de candidats és important, ara que no hi són al govern el PP i el PAR.
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.