Sota el títol Enmienda que algo queda, avui publica el Diario de Teruel, l’article que podeu llegir tot seguit en català, sobre les esmenes a la Llei de Llengües, bàsicament les del PAR. (edició digital del D de T). També ha estat publicat per “El periódico de Aragón” (edició digital del diari)

“Esmena que alguna cosa queda

José Miguel Gràcia*

Del que en diu el projecte de Llei de Llengües d’Aragó, presentat pel PSOE, s’ha escrit prou com per poder saber-ne el més important del seu contingut i del seu abast. Dins del període legal establert, s’han presentat ja les esmenes, unes 258 (111 la CHA, 39 IU, 60 el PP i 48 el PAR). Intentaré fer una valoració succinta de les esmenes i de la forma més senzilla i amena possible amb la intenció de no avorrir-los massa.

Poca cosa diré de les esmenes de la CHA i IU, car al meu modest entendre van encaminades cap a un major reconeixement dels drets lingüístics dels parlants, dels quals, el català i el aragonès són  les sues llengües pròpies —uns a La Franja i els altres a la zona nord d’Aragó. Tot i amb matisos diferenciadors, la cooficialitat que reclamen ambdues formacions polítiques, serviria per col·locar la Llei dins de la Constitució Espanyola, així com al propi Estatut, en el que fa referència als drets lingüístics d’una part dels ciutadans d’Aragó.

En les esmenes presentades pel PP, no fa falta ser un gran analista, per hi veure amb claredat l’esperit que les ha avivat. Haurien pogut estalviar-se els 60 documents de les esmenes i concentrar-les en una esmena global que digués: “Article 1r. L’espanyol és la llengua de tots els espanyols. Article 2n. El català i l’aragonès queden prohibits a tot el territori aragonès. Només s’autoritza l’ús, en privat, dels dialectes locals, però no gaire, i sense que això no representi cap càrrega econòmica”.

En el cas del PAR, no hi tinc tan fàcil la síntesi de les seues esmenes. Ja veuran el per què. La persona o persones que van redactar les esmenes haurien d’haver anat a un, diguem-ho de forma directa, psiquiatre per fer una teràpia de grup. En la qual, la primera pregunta podria haver estat: senyor doctor, tenim un problema amb la paraula català, què podem fer? Segurament el professional consultat els hauria fet parlar de la seua infantesa, de les seues relacions amb els seus veïns catalans i fins i tot dels béns provinents de les parròquies de la Franja. És possible que després de la primera teràpia, o una segona sessió o en tot cas, una tercera, l’aversió envers  la “paraulota”, per a ells com a “colobra” maleïda, hagués disminuït. Tot hauria estat diferent. El cas és que no va ser així. El resultat ha estat el que els explico tot seguit.

Com a l’exposició de motius de la Llei de Llengües es fa referència a la Llei Orgànica 5/1996, art. 4 (“L’aragonès i el català, llengües minoritàries pròpies d’Aragó… “); al Dictamen de les Corts d’Aragó de 7 d’abril de 1997 (referit al tractament legal de l’aragonès i el català com a llengües pròpies); a l’Acta Internacional de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides; al Conveni del Consell d’Europa i a la Carta Europea de les Llengües; demanen amb una esmena l’exclusió d’aquestes referències. Fugim dels problemes! I es queden tan tranquils. Curiosament demanden la inclusió de l’apartat 2n de l’art. 3r de la Constitució: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les  respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus estatuts”. Em diran vostès: home, això està bé! Ep! Ep!! que la petició té trampa. En una altra esmena vénen a dir que la Llei no pot declarar cooficials el català i  l’aragonès perquè no ho fa l’Estatut. No se n’adonen aquests “pajaricos” d’allò que estan demostrant, que l’Estatut no és constitucional.

Per als components del Consell Superior de Llengües demanen que siguin persones de rellevància política, científica, social i/o cultural de la societat aragonesa (allò de conèixer el català o l’aragonès no té importància). No es perden amb subtileses en voler introduir uns comissaris polítics al Consell. Què és la societat aragonesa? I tot en nom del pluralisme. Quin pluralisme? Seguint amb els disbarats demanden també la creació d’una Acadèmia de la Llengua Aragonesa —com a la Franja es parla també aragonès, diuen els del PAR—, els membres de la qual serien designats pel Govern. Hauria d’estar composta per filòlegs competents, juristes, personalitats de les lletres i de l’ensenyament. El fet de saber o no saber català o aragonès, per a ells només aragonès, és una fotesa. Però on assoleixen el zenit del disbarat és quan diuen que els tals membres haurien “d’ostentar la condició política d’aragonesos” Només els falta dir que a les seus del PAR s’estendran el corresponents carnets. Em nego a qualificar aital aberració. Ostentaré jo la condició política d’aragonès? (Tant de bo que així fos!, encara podria pertànyer al Consell, a l’Acadèmia o a qualsevol òrgan col·legiat. Aquest parèntesi no hi és a la versió castellana del diari. És un somni que vaig tenir la passada nit i l’article l’havia enviat abans d’anar a dormir. Tot i què, en confiança us diré, que de cap manera l’hagués afegit a l’article per pudor: un diari és un diari, mentre que un bloc és un bloc)

El galimaties en el qual es fiquen en quant a l’ús de les llengües pròpies és de cap de brot quan es refereixen als òrgans col·legiats: els presidents podran autoritzar les intervencions en la varietat de llengua local? comarcal? aragonès oriental? o qui sap què?, però l’intervenent haurà de fer un resum en castellà, i les actes o acords podran fer-se de manera total o parcialment en la llengua pròpia però sempre acompanyats de la traducció al castellà.

La cirereta del pastís: els alcaldes i regidors haurien de ser historiadors, filòlegs, lingüistes i sociolingüistes, en tant que hauran d’informar al Consell Superior de Llengües, no a l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa, sobre les modalitats lingüístiques dels seus municipis.

Ni català, ni aragonès estàndard, ni cooficialitat, ni obligatorietat, i amb tot l’altre que els he contat, no sé si els del PAR són més a prop del PP o de núvols baixos volant com a “pajaricos”.

*Escriptor”

Versió original enviada a ambdós diaris: PDF Enmienda que algo queda