Skip to content

Criden a la unitat i la rebel·lió contra el nou canon de sanejament | Comarques Nord.

Amig@s Made in Matarraña on Vimeo

mitjançantAmig@s Made in Matarraña.

Made in Matarranya

X Trobada d’Entitats i Associacions Culturals de l’Antiga Diòcesi de Tortosa. Cultura i frontera

El proper 30 de novembre se celebrarà a Beseit (el Matarranya) la X Trobada d’Entitats i Associacions Culturals de l’Antiga Diòcesi de Tortosa, que en aquesta ocasió porta per títol “Cultura i frontera” i que està organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya, el Museu de les Terres de l’Ebre, la URV i l’Institut Ramon Muntaner, amb el suport de l’Ajuntament de Beseit, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, el Departament de Cultura i la Diputació de Tarragona.

La trobada consistirà en tres conferències sobre aquesta temàtica a càrrec de Raimon Collet, Carles Ripollès i Natxo Sorolla i les presentacions del treball ”L’autoritarisme a la corona de Castella contra les llibertats a la Corona d’Aragó”, a càrrec de Josep M. Baró, i de les actes del III Congrés Cultura i territori a les comarques de la Diòcesi de Tortosa. Finalment, s’exposarà el balanç d’actuació de la Comissió Cívica de Patrimoni de les Terres de l’Ebre, a càrrec de Victòria Almuni, i es presentarà el Festival Músiques en Terres de Cruïlla, a càrrec de Mercè Gisbert.

Es prega confirmar l’assistència i la participació en el dinar abans del 26 de novembre al tel. 977401757 o a merce@irmu.org. El preu del dinar és de 18 €. El pagament es realitzarà el mateix dia de la Trobada.

Trobareu el programa complet de la trobada al document adjunt a aquesta notícia.

Descarrega document
Trobada d’Entitats I ASSOCIACIONS CULTURALS DE LES COMARQUES DE LA DIÒCESI DE TORTOSA

(Terres de l’Ebre, Priorat, Franja, Maestrat i Ports)

Cultura i frontera

Programa de la jornada

30 de novembre de 2013 Beseit
09.30 h.Rebuda dels participants i acreditació
10.00 h.Inauguració de la trobada a càrrec del Sr. Josep Maria Baró i Pugès, president d’ASCUMA, el Sr. Àlex Farnós, director del Museu de les Terres de l’Ebre, en representació de l’organització de la Trobada, del Sr. Ferran Bladé, director dels Serveis Territorials de Cultura de les Terres de l’Ebre i vicepresident primer de l’Institut Ramon Muntaner i l’Il·lm. Sr. Alberto Moragrega, alcalde de Beseit.
10.15h.Conferència “Fronteres de la comunitat, comunitat de frontera. El cas del riu Sénia”, a càrrec de Raimon Collet, antropòleg.
10.45 h.Conferència “Ratlles entre carrasques: evolució de les fronteres al massís dels Ports”, a càrrec de Carles Ripollès, del Centre d’Estudis dels Ports.
Debat
11.30 h.Pausa-cafè
12.00 h.La sociolingüística vista des del Tossal dels Tres Reis a càrrec de Natxo Sorolla, sociolingüista

12.15h.Presentació del treball ”L’autoritarisme a la Corona de Castella contra les llibertats a la Corona d’Aragó”, a càrrec de Josep M. Baró, president de l’Associació Cultural del Matarranya
12.30 h.Presentació de les actes del III Congrés Cultura i Territori a les Comarques de la Diòcesi de Tortosa
12.45 h.Presentació de l’exposició itinerant “Els oficis dels Ports”, a càrrec de Pepa Nogués, educadora ambiental al Parc Natural dels Ports
13.00 h.Balanç d’actuació de la Comissió Cívica de Patrimoni de les Terres de l’Ebre, a càrrec de Victòria Almuni, presidenta de la Comissió.
13.15 h.Presentació del Festival Músiques en Terres de Cruïlla, a càrrec de Mercè Gisbert, professora de la URV i vicepresidenta de l’Agrupació Musical Senienca.
13.30 h.Presentació del Certamen Literari “Vila de Vall-de-roures”, a càrrec d’Octavi Serret
14.00 h.Dinar al restaurant de l’Hotel La Fàbrica de Solfa.
16.30 h.Visita guiada per la població “Beseit, los Ports i Tortosa”

El Palau C/ El Palau, 35
2013 Beseit

 

Este cap de setmana seguim amb les X Jornades Culturals de la Comarca del Matarraña/Matarranya i l’IV Aficiona’T!, la mostra de teatre aficionat. Us comuniquem que l’activitat prevista per al divendres a Massalió se suspèn. La resta d’actes es mantenen:

 

DISSABTE, 23 DE NOVEMBRE

 

QUERETES

 

              17:30 h. Taula rodona sobre l’adopció i acolliment a càrrec de Montse Ferrer (IASS-Menors-Terol), Carmen Gallego (Assoc. SURYA) i Sandra Sánchez (Psicòloga), moderada per Sonia Esteve (Educadora Social Comarca del Matarraña/Matarranya). En el Saló d’Actes del Centre Cultural.

              19:30 h. Presentació del llibre Encara Som Nens a càrrec de la seva autora Rosa Mª Panadès, fotògrafa i mare adoptiva. En el Saló d’Actes del Centre Cultural.

              20:00 h. Inauguració de l’exposició fotogràfica ‘Encara Som Nens’ a càrrec de la seva autora Rosa Mª Panadès. A la Sala d’Exposicions Tomás Riva (Antic Ajuntament).

 

L’exposició romandrà oberta el diumenge 24 novembre entre les 11:00 i les 21:00 h.

DOMINGO, 24 DE NOVEMBRE

 

CALACEIT

 

              12:00 h. Explica contes: ‘Contes de Boca en Boca’ a càrrec de Poliglota Teatre. En el Teatre Municipal de la Germandat.

              19:00 h. Teatre: ‘Escola de fantasmes’ a càrrec del grup Tramoiants de la Portellada. En Teatre Municipal de la Germandat.

 

 

A part d’estes activitats pels quals us agrada la música el dissabte a partir de les 16:30 h tindrà lloc en La Portellada la celebració de Santa Cecilia a càrrec de la Associació Musical Banda Comarcal Sant Antón.

 

COMARCA DEL MATARRAÑA/MATARRANYA

www.comarcamatarranya.com

Iste cabosemana, a luenga y a cultura aragonesas se tornarán a fer conoixer en Sant Boi, como parti d’as Primeres Jornades de Cultura Popular i Tradicional en o Museu de Sant Boi – Cal Barraquer.

O biernes, dia 22, a las 18’30, o poeta y autibista Andrés Castro charrará d’a cultura aragonesa en a mesa redonda “Cultura tradicional, reptes per al segle XXI”, an tamién serán preséns representáns d’a cultura popular catalana i d’atros orichens. Dimpués de l’auto, a ras 21’00, o grupo barcelonés Chundarata! i fará sonar a suya mosica popular aragonesa.

Dica final de mes, tamién se podrá bisitar l’exposizión L’aragonés, luenga biba a Cal Barraquer. L’exposizión ye una explicazión en fotos de l’estau autual d’a luenga aragonesa, realizada en Barcelona po’l coleutibo Colla de charradors “O Corrinche”.

Museu de Sant Boi – Cal Barraquer
Carrer del Pont, 7
Sant Boi de Llobregat

Chuebes y biernes de 17 a 20
Sabado de 11 a 14 i de 17 a 20
Domingo de 11 a 14

 

III FORO DE DEBATE
Organizado por:
Asociación “Wirberto Delso” (AWD)
LA CRISIS COMO RETO GLOBAL.
“Crisis de las instituciones y
desmoralización social”
Sábado 30 de noviembre de 2013.
LUGAR: Casa de las Asociaciones.
C/Estiu, 36 – Favara (Zaragoza)
INFORMACION Y CONTACTO:
http://asociacionwd.blogspot.com
asociación.wirbertodelso@gmail.com
Tel. 976 63 51 54/ 620 52 95 19
Los interesados en asistir, incluidos los que necesiten alojamiento deben
comunicarlo lo antes posible para que podamos preparar el hospedaje y
planificar el acto adecuadamente. Gracias.
III FORO DE DEBATE
Organizado por la Asociación “Wirberto Delso”.
________________________________________________________________________________
Asociación “Wirberto Delso”. C/ Aragón, nº 28. 50793 FAVARA (Zaragoza)
http://asociacionwd.blogspot.com/ asociación.wirbertodelso@gmail.com
Sábado, 30 de noviembre.
18:30 h. RECEPCIÓN Y PRESENTACIÓN DEL FORO.
Por el presidente y miembros de la asociación.
19:00 h. PRIMERA PONENCIA. Por Dña. Mercedes Gallizo, es una política española. Es conocida a
partir de su militancia en el PSOE, al que llegó desde otros partidos de
izquierdas. En 1999 fue candidata en las elecciones autonómicas aragonesas
por la provincia de Zaragoza donde obtuvo un acta de diputada, y en las
elecciones generales del año 2000 un escaño en el Congreso de los
Diputados por la misma provincia y el mismo partido. Ejerció durante esa
legislatura como responsable del Grupo Parlamentario Socialista en temas
penitenciarios en la Comisión de Justicia e Interior. Entre 2004 y 2011 fue
Directora General de Instituciones Penitenciarias en el Ministerio del
Interior. Acaba de publicar su primer libro ‘Penas y personas. 2.810 días en
las prisiones españolas’ (Editorial Debate).
19:30 h. SEGUNDA PONENCIA Por D. Manuel-Reyes Mate, Doctor en Filosofía por la Universidad
Autónoma de Madrid y por la Wilhelms-Universität de Mönster. Filósofo
español, investiga la dimensión política de la razón, la historia y la religión,
centrándose en la filosofía después del Holocausto y en el significado de
pensar en español. Profesor visitante habitual en universidades europeas y
americanas, ha impartido conferencias y publicado un gran número de
artículos en revistas especializadas. Es colaborador de El País desde su
fundación. Fue director del Gabinete Técnico del Ministerio de Educación y
Ciencia desde 1982 a 1986 y profesor titular de Filosofía de la Historia en la
UNED. Presidió el Patronato del Instituto de Filosofía del C.S.I.C de 1987 a
1990, y desde entonces es su director, además de trabajar como profesor.
20:15 h. MESA REDONDA. CONCLUSIONES.
21:00 h. DESCANSO y CENA.
22:00 h. Proyección del documental “El espíritu del 45” (2013) de Ken Loach.

Viles i Gents :: Profecies :: October :: 2013.

A. Quintana Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 5 d’octubre del 2013)
Ací al Palatinat rellegeixo, amb la persistent pluja als vidres, l’Epistolari d’en Desideri Lombarte, el gran escriptor de la nostra Terra Baixa. En paraules del prologuista, n’Eloy Fernández Clemente, es tracta d’abundoses, nodrides, sucoses lletres plenes de cordialitat, on hi ha en molts de casos una rica informació sobre l’activitat cultural de les terres aragoneses catalanoparlants.Són paraules que faig meues i no puc fer altra, sinó recomanar-vos decididament la lectura de l’Epistolari lombartià. La relectura m’ha fet venir a la memòria unes afirmacions d’un corresponsal d’en Lombarte, que tenia oblidades, i que sens dubte haurem de declarar com profètiques: són les lletres 120 i 123 de l’Epistolari de l’agost del 1987, poc després que el conseller José Ramón Bada, del PSOE, hagués estat substituït per un del PAR. Escriu el corresponsal: Són capaços d’inventar-se una nova llengua. I afegeix: Vol dir que cercaran un venut qualsevol perquè s’inventi el que sigui, mentre serveixi per ser “diferent” –i per acabar d’ensorrar el català a l’Aragó, que és el que cal. Ja veig que al final acabarem en un acte de fe a la Plaça del Pilar, on cremaran els teus llibres (per la grafia imposada des de Barcelona) amb els altres del “Pa de casa” […] i tot en presència “de las más altas autoridades y el pueblo fiel”. De passada també podrien cremar la Constitució i l’Estatut, perquè si només serveixen per a això … . I una mica més endavant indica: Alguna cosa haurem de fer […] si ara es despengen els de la DGA amb una gramàtica celtibèrica per al català. Poc podien pensar ni en Lombarte ni el corresponsal que aquestes paraules carregades d’ironia, però retòriques en el fons, esdevindrien 25 anys després, amarga i brutal realitat. Certament ni en Desideri Lombarte ni el corresponsal no han acabat -de moment- a la foguera, ni tan solament en efigie, però el Govern ha inventat per al català una nova llengua, la LAPAO, mentre que d’anomenar celtibèric el català n’ha tingut cura el PP valenciá. En bona part les profecies del corresponsal, malauradament, es van acomplint.
Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 d’octubre del 2013)

10 d’octubre de 2013. Avui fa 200 anys que va néixer Verdi.

Al principi de Novecento de Bertolucci, un bufó (símbol del secular endarreriment de la pagesia italiana) anuncia: “Verdi è morto”. Amb ell, moria el XIX. Avui celebrem el seu naixement, la seva vida i la seva obra. La vida i la obra d’un home que, amb l’acrònim del seu cognom, va donar il•lusió a la nova Itàlia, i que representa els valors i la mentalitat de tot el seu segle.

Les obres de Verdi són plenes de turbulències i d’humanitat. De vegades es critica el seu tremendisme, però… què es podia esperar d’una persona que, als 26 anys, havia perdut a la seva estimada muller i als seus dos fills? A punt de tirar la tovallola, un gran èxit el catapultarà a la fama: Nabucco. El seu cor d’esclaus esdevé tot un cant a la llibertat. El mestre Muti l’utilitza avui per protestar contra les retallades a la cultura i reivindicar l’òpera com símbol i essència d’Itàlia.

Partint del melodrama belcantista i romàntic, que feia furor en aquella època, Verdi inicia un viatge que el durà cinquanta anys més tard a la culminació de l’òpera italiana: les dos peces shakespearianes de maduresa: Otello (74 anys) i Falstaff, (80 anys), un drama i una comèdia humana com mai s’havien vist a l’òpera, amb una continuitat dramàtica sorprenent i una riquesa musical totalment al servei de l’expressió dramàtica. Ni rastre de l’òpera de números per a lluïment dels “divos” de torn; ni rastre del virtuosisme belcantista. El vell Verdi ens deixa a les portes del teatre líric contemporani. Mai un compositor madur havia arribat tan lluny. Entremig Macbeth, obscura, innovadora e incompresa; la Traviata, principi de l´òpera realista (crítica a la hipòcrita i conservadora burgesia); la humanitat de Rigoletto; frescos històrics com el regicidi de Ballo in Maschera o la llegenda negra espanyola en Don Carlo; la síntesi entre l’exotisme romàntic i la Grand Òpera francesa en Aida, i especialment la originalíssima adaptació a la tradició italiana de les innovacions del drama musical wagnerià.

Per tot això, en un dia com avui, volem brindar per Verdi.

Antoni Bengochea

mitjançantViles i Gents :: Un brindis per Verdi :: October :: 2013.

Viles i Gents :: Ballen com abans :: October :: 2013.

M. D. Gimeno Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 d’octubre del 2013)

És lo dia gran del Pilar. TeleAragón retransmitís en directe l’ofrena de Flors a la patrona. Enguany n’hi ha més participants que mai. De bon matí van arribant de tots los punts d’Aragó viles i gents agrupats al voltant d’un estendard. Los carrers de la capital se transformen en un espectacle increïble de colors: vestits típics i multitud de rams. Los locutors van entrevistant participants. Alguns venen de lluny, aragonesos pel món contents de tornar un dia tan senyalat. D’altres hi han anat a viure i desfilen amb les cases regionals o amb les comunitats dels països respectius, molts d’ells llatinoamericans. Entre tots i amb d’altres vestits típics donen encara més varietat a l’espectacle. Se respira l’alegria, la importància de l’individu dins de la festa, convertit en protagonista.
Com cada any, un centre comercial ha instal•lat davant la seua frontera un tauler a on ballen la jota. És un grup jove que aixeca els braços i garres ben amunt fent una vistosa i severa coreografia. A la plaça del Pilar, en canvi, una dotzena de dones van ballant en parelles primer i després en rogle: també aixequen los braços però els peus s’arrimen més a en terra, marcant segures lo pas al compàs de la música de guitarres i bandúrries. Pareix que s’ho passen bé. La locutora explica que ja fa quinze anys que van a Saragossa a fer el seu ball. Mi mare les mira i em diu: “Mira, ballen com abans”. Sorpresa! Li pregunto si ella ha ballat així o ho ha vist ballar mai. No, massa jove per haver-ho vist. Massa difícil, diu, per haver-la ballat quan per edat li tocava. Era al temps dels Coros y Danzas, que van recuperar el patrimoni folklòric a la seua manera, segons el gust per la simetria imperant en aquell moment. La iaia li dieva que ballar la jota era fàcil: s’aixequen una mica i els braços i es marca el punt en los peus així. I la iaia ballava davant la néta la seua jota, la de sempre, un ball popular.

María Dolores Gimeno

Viles i Gents :: Ramon Segura, un capellà afrancesat :: October :: 2013.

C. Sancho Categoria: Article Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 18 d’octubre del 2013)
“Ramon Segura, un eclesiàstic terolenc al servei de Josep I” és el projecte d’investigació presentat per Francisco Javier Ramón Solans, Doctor en Història per la Universitat de Saragossa, a la convocatòria d’ajudes concedides per l’Instituto de EstudiosTurolenses el 2013 i que, precisament, ha obtingut major puntuació entre els projectes presentats i, conseqüentment, seleccionat per la concessió de l’ajuda. S’ha valorat especialment el treball per l’escassetat d’investigacions sobre els afrancesats a la nostra província i per la connexió entre església i política a principi del segle XIX. Ramon Segura y Ruiz, nascut a Pena-roja de Tastavins el 1753, després dels seus exitosos estudis religiosos va rebutjar diversos càrrecs eclesiàstics a Saragossa per exercir com a capellà a la seua vila fins el 1800. Després d’aquesta data passà a ocupar la rectoria de Valldalgorfa on es va fer amic del bisbe auxiliar de Saragossa Miguel de Santander, home de confiança de José de Arce, arquebisbe de la capital aragonesa i que va estar amagat durant bona part de la guerra del Francès a casa del rector pena-rogí a Valldalgorfa. Tots tres religiosos eren partidaris del govern francès a Espanya –afrancesats-. Després del conflicte bèl•lic Ramón Segura no va tindre tanta sort com altres liberals i va morir exiliat en un poblet del sud de França el 1820. Es diu que Miguel de Santander quan va amagar-se a casa de Ramón Segura portava vint baguls d’or que pertanyien al tresor que posseïa Godoy, el favorit de Carles IV. Això va arribar a orelles de l’enemic i el general Salinas de l’exèrcit de l’Ebre va desplaçar-se amb més de 1000 soldats a Valldalgorfa per trobar l’or, però després de vuit dies de saqueig a la vila no van trobar res i se’n van anar amb les mans buides. Dos cents anys després encara no tenim notícies que hague aparegut ni rastre de l’or de Godoy.

Viles i Gents :: Els arcs de l’Aljaferia :: October :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 d’octubre del 2013)

Com és ben conegut, el magnífic Palau de l’Aljaferia de Saragossa es va construir el segle XI per a servir de residència al rei musulmà de la taifa de Saragossa. És el monument d’art islàmic situat més al nord d’Europa. El 1492 es va convertir en residència dels Reis Catòlics, després va passar a ser seu de la Inquisició i més tard caserna militar.
L’any 1868, la “Comisión Provincial de Monumentos” de Saragossa va donar al “Museo Arqueológico Nacional” diverses peces de gran valor, entre elles, dos arcs mixtilinis i un rosetó. En aquell temps, aquest museu s’estava formant a Madrid i les peces donades del Palau de l’Aljaferia eren uns restes més, afectats pel procés de deteriorament de tot el monument.
Amb motiu de l’Exposició Internacional del 2008 i commemorant el 25è aniversari de les actuals Corts d’Aragó, el “Museo Arqueològico Nacional” —estava tancat en aquells moments per reformes— va deixar temporalment a les Corts d’Aragó o al govern d’Aragó els dos arcs mixtilinis i el rosetó esmentats per a que s’exposessin a l’entrada de la sala de sessions del Parlament aragonès. Atès que el condicionament de l’ària medieval del museu de Madrid fa temps que s’havia acabat, el ministre de Cultura del govern espanyol va demanar, el 5 de març de l’any passat, les peces prestades. Implícita o explícitament el govern d’Aragó i els partits polític aragonesos, sempre han manifestat la seua decisió de no retornar les peces d’art prestades. Tot i que, el 16 d’octubre passat, el diputat de la CHA, Chesús Yuste, va defensar en la Comissió de Cultura de les Corts espanyoles una iniciativa no de llei en la que es demanava la cessió de la propietat dels esmentats arcs a les Corts d’Aragó. La petició va ser rebutjada amb els vots en contra del PP, abstenció del PSOE, CiU i UPD i a favor la CHA i la resta de l’esquerra. Fa un temps, una iniciativa similar també va ser rebutjada a la Comissió de Cultura de les Corts d’Aragó pels vots en contra del PP-PAR amb l’excusa de que s’estava negociant.
Amb referència als conflictes territorials d’obres d’art, Aragó sempre ha mirat cap al Llevant, ara ho fa o ho hauria de fer també dirigint els ulls cap al Ponent. O si voleu, amb un ull a cada costat.
Quan de bé ens hagués fet a tots, abans de qualsevol reclamació de béns, aixecar els corresponents “meaculpes” per la deixadesa i oblit seculars envers l’art en general a les nostres terres!

José Miguel Gràcia

Viles i Gents :: Escena Humana… Jordi Coca: El Teatre de Josep Palau i Fabre. :: November :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de novembre del 2013)

 

La Tossuda coherència de l’Alquimista, títol amb el que en Jordi Coca ha encapçalat el segon del capítols de I. Aproximació a la Dramatúrgia de Josep Palau i Fabre tot iniciant aquest estudi meticulós, rigorós i humanament respectuós com el propi autor, que s’ha pogut portar a terme gràcies als recolzaments de la Fundació Palau i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, ja ens dona una idea de la forta personalitat amb la que pot haver quedat impregnada l’obra d’un altre dels intel•lectuals exiliats i malparats que s’ha cobrat la situació política i social del s. XX a casa nostra.
Jordi Coca subtitula el seu llibre Alquímia i revolta (1935-1958) per a endinsar-se per primera vegada al nostre país en l’obra dramàtica d’aquest home de pensament i obra radical, peça perfectament encabida entre les diferents realitats dignes de reflexió a les que avui som tots deutors. Tal i com explica en Coca, aquest període centre el pas dels 18 als 41 anys de Palau i Fabre amb la intenció de convidar al lector a fer-nos partícips dels anys d’aprenentatge d’un poeta que des de ben jove volia ser dramaturg i que a Catalunya es sentia descontextualitzat. Això pel que fa al panorama cultural, que en el seu cas és vital com cabria esperar en un home de la seva dimensió, ja que pel que fa al personal, l’any 1945, ofegat per les circumstàncies familiars, més les de la dictadura, més les de la moral i l’estètica dominant, faran que Palau opti, finalment, per desplaçar-se a París on hi viurà fins l’any 1961.
Arribat a aquest punt, no podem deixar de fer un cert paral•lelisme en aquesta Escena Humana amb una part de l’experiència vital de Milan Kundera, per la centrifugació que significa l’experiència de l’exili tant territorial com cultural, així com la renuncia a expressar-se en la llengua materna i la coincidència que tot i el poliglotisme d’ambdós autors, la seva tria els hagi portat a escriure en llengua francesa, segurament, per ser socialment una eina senzillament agraïda.
És ben interessant veure, tal i com ens acompanya a apreciar en Coca, que és en la totalitat de l’obra Palaufabriana, exhaustiva i ambiciosa en el més ple dels sentits, la poesia, els assaigs, l’activisme cultural, la pròpia Fundació Palau, les traduccions, les versions lliures, el periodisme, la gran recerca Picassiana que passa a ser un dels seus principals eixos creatius així com el llegat del seu aprofundiment en l’obra i la persona d’Antonin Artaud en la seva Revolta del Teatre Modern, on podem trobar com l’Alquimista cercava un teatre d’idees i poètic alhora, més proper a la tragicitat moderna de Garcia Lorca, i una dramàtica molt més influenciada per la rauxa de l’existencialisme que va caracteritzar la seva generació, com en d’altres dels més significatius autors de les nostres lletres, nomenant com exemples a Manuel de Pedrolo i a Maria Aurèlia Capmany, coincidint amb ells, si menys no en essència, en “no tenir una idea reductora de l’ésser humà. L’home no és únicament un animal racional, social, psíquic o biològic. El seu ésser és un constituir-se a si mateix, i d’aquí la importància de la llibertat.”
L’elegant apropament que Jordi Coca ens ofereix en el seu estudi, publicat enguany a Galàxia Gutenberg Cercle de Lectors, extret de la seva pròpia tesi doctoral que duia per títol El laberint del jo. Fonaments per a la interpretació del primer teatre de Josep Palau i Fabre (1935-1958) enriqueix, certament, la nostra Escena Humana.

Marta Momblant

Viles i Gents :: La carteta :: November :: 2013.

J. A. Carrégalo Categoria: Article Viles i Gents

Bona part dels meus records de la infància passen per un rosari, comú entre la xicalla de l’època, de tamborinades, barrocos, tossades i croquinots. Avui penso, no sense nostàlgia, que per a la gent menuda d’aquell temps, mantindre l’estabilitat pels carrers de Mont-roig —empedrats amb còdols i cantals—, es convertie, diàriament, en una heroïcitat. Una qüestió tan difícil com poder disposar d’alguna perreta per a comprar quatre confits. Jo, trist de mi, no tenia mai un ral. I per tal causa em considerava l’etern “desperrat”. Així, no ere estrany que, cada any, amb les primeres calors, aguardara impacient l’arribada del senyor Joan Font i de la seua muller, en l’esperança que, amb ells, com sempre i com per art de màgia, canviarie dràsticament la meua sort.
Fee tants anys que aquells barcelonins estiuejaven a l’hostal de mons iaios que havien passat a ser com de la família. I ere en les sobretaules familiars quan lo senyor Font mos fee jugar a “la carteta”, en la que, al crit d’ “un, dos, tres, lo qui parlo carteta” —al temps de donar tres rítmics copets amb la palma de la mà al palmell d’una criatura—, el primer de la reunió en rompre el silenci havie de pagar una pesseta. Premi que s’endurie el qui fore capaç d’aguantar-se sense parlar fins al final. I, curiosament, ere sempre ell lo qui es descuidave i parlave. I per un d’aquells encerts, de manera invariable, era jo lo qui guanyave —la meua persona ere el centre d’atenció, ja que les germanes o eren molt menudes o encara no havien naixcut.
“Lo sinyor Joan” tenie la precaució de portar les pessetes en bitllets, perquè —segons die— a “la carteta” s’hi havie de jugar amb paper. I deu fer una quorantena d’anys, en memòria de les estades mont-rogines i de les glorioses sobretaules, va tindre el detall de regalar-me’n uns quants, nous, sense cap arruga ni doblec, que tenie guardats per a mi des que era com un bolet. Los recordo, a ell i a la seua senyora, amb molt afecte.

Article publicat a La Comarca, columna “Viles i gents”, lo divendres 8 de novembre de 2013

Viles i Gents :: Minories hispano-alemanyes :: November :: 2013.

(Publical al Diario de Teruel, el dissabte 9 de novembre del 2013)

Tothom sap que Espanya té minories autòctones —bascos, catalans, gallecs, …—, el 25%, encara que molts fan com si no ho sabessen. A Alemanya, on són l’1%, la situació és inversa: fins i tot bastants dels qui ho voldrien saber, ho ignoren. Però n’hi ha, de minories: uns 50.000 danesos —incloent-hi uns comptats frisons— a Schleswig, i altres tants sòrabs a Lusàcia, si més no. Quines diferències existeixen en el tractament de les minories a Espanya i a Alemanya? Si a Alemanya un ministre declarés que cal alemanyitzar els sòrabs, només l’aplaudirien els partits neo-nazis, hauria de dimitir i s’hauria acabat la seua carrera política. A Espanya el ministre Wert declara que cal espanyolitzar —eufemisme per no dir “castellanitzar”— els infants catalans, no dimiteix ni cal que pateixca per la seua carrera política, perquè troba recolzament en molts partits, i, en tot cas, en la majoria absoluta dels diputats a Corts. A Alemanya no hi ha ministeri de Cultura i Educació perquè aquests temes són competència exclusiva dels länder, com a Espanya ho són també de les autonomies, i tanmateix ací existeix un ministeri de Cultura i Educació tan inútil com un goll, com diuen en alemany, o, si ho preferiu, com els gossos a missa. Evidentment Spain is different! Haureu observat que en xifres absolutes tant Aragó com Alemanya tenen les mateixes minories: unes 100.000 persones en cada cas. Cenyint-nos a l’escola trobem que els alemanys de llengua danesa tenen per a 5.650 alumnes 46 escoles i dos instituts de batxillerat, on només l’assignatura d’alemany és en alemany, la resta en danès. Tenen a més 55 guarderies en danès per a 1900 alumnes. El danès és la llengua vehicular de totes aqueixes escoles i guarderies. La situació per al sòrab és semblant. La de l’aragonès i el català a l’Aragó mostra que no hi ha cap escola ni cap institut on l’aragonès o el català siguen la llengua vehicular ni tampoc la de totes les assignatures, menys la de castellà. Davant d’aquesta situació haureu de concloure que no solament Spain is different!, sino que Aragon too!
Artur Quintana

Viles i Gents :: Der kaiser von Atlantis :: November :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de novembre del 2013)

De vegades em pregunten: una bona òpera per començar a gaudir del gènere? Difícil eludir els tòpics. Però a l’última persona li vaig respondre, en canvi, d’una manera més novedosa:
Der kaiser von Atlantis, i, ara, a preus mòdics, la pot veure a Saragossa, al Principal, en una producció casolana, de la Associación Aragonesa de la Ópera Miguel Fleta.
—I això què és? És que jo no n’entenc gaire.
—No es preocupi, jo tampoc la coneixia fa uns dies. L’òpera no cal entendre-la, és passió, és emoció.
—I de què va?
—La va composar un músic jueu alemany, Vicktor Ullmann, a un camp de concentració polonès l’any 1944. No es va arribar a estrenar; les autoritats la van prohibir al primer assaig general. És una reflexió sobre el poder i reivindica el valor de la vida humana i la dignitat de la mort. Al compositor, llibretista, director de escena i músics principals, els gasejaren a tots uns mesos després a Auschwitz. És una obra per estremir la memòria, i amb una “mise en scène” molt moderna. Un espectacle molt actual.
—Però una òpera contemporània… per començar no seria millor quelcom més clàssic?
—Home, si vostè és clàssic, per exemple, escriu a màquina, es trasllada en cavall o en diligència, no utilitza cap telèfon, guarda els aliments al rebost o a la fresquera, veu l’aigua del pou, no té llum elèctrica, etc…
—Però la música, no serà d’aquestes que en diuen “música de cassoles”?
—Miri, òperes bones, n’hi ha de dos tipus: les contemporànies i les de sempre, i aquesta és de les dos maneres. Resumeix el millor de la tradició alemanya de la música del segle XX: Mahler, Schönberg, Zemlinsky, Weill i el cabaret. I hi pot afegir una mica de paròdia i de Bach. I, sobre tot, emoció i reflexió. A més a més, només dura una hora; si no li plau gens ni mica, la tortura no serà molt llarga. Clar que si el que vol és el circ belcantista, ja sap…els refilets…amb cantants de segona fila, pot provar les coses de sempre a aquesta ciutat. Allego faran una Traviata.

Antoni Bengochea

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja