La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentLos Puertos de Beceite serán parque natural si hay consenso – Diario de Teruel.
Los Puertos de Beceite, en la comarca del Matarraña, no se protegerán bajo la figura de parque natural si no hay consenso entre las diferentes entidades y colectivos involucrados en el proceso. El consejero de Agricultura, Ganadería y Medio Ambiente, Modesto Lobón, insistió ayer en que el Gobierno de Aragón es partidario de que los Puertos de Beceite sean un parque natural pero “no se hará por encima de la voluntad de los vecinos”.
El titular del Departamento recordó que actualmente la provincia de Teruel no cuenta con ningún parque natural y que el Gobierno de Aragón “ve positivo” que los Puertos de Beceite, que actualmente son reserva de caza, sean un parque natural.
Este espacio se extendería por los términos municipales de Vaderrobres, Beceite, y Peñarroya de Tastavins. Desde hace más de un año desde la Dirección General de Protección del Medio Natural se inicio una serie de acciones encaminadas a explicar, informar y facilitar la particiapción pública de los habitantes del territorio por donde transcurre los Puertos de Beceite.
Entre otras iniciativas, el consejero se reunió con los concejales de los tres pueblos por donde transcurriría el parque y también se realizó una visita para conocer el funcionamiento del parque natural de Guara el pasado mes de noviembre con representantes de los pueblos.
El proceso no ha contado con el respaldo generalizado de la población de la zona y de momento no hay un acuerdo unánime.
El consejero explicó que si no hay apoyo de la población no se hará y puso el ejemplo lo ocurrido con el parque natural de Posets-Maladeta que no se ha convertido en parque nacional después de que los vecinos de Benasque votaran que no
Us convidem a la presentació del primer llibre de la nova col·lecció sobre història i art, L’Aladre, dirigida per José Ignacio Micolau Adell, i que porta per títol Queretes. La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938), dels historiadors Encarnita i Renato Simoní.
La primera presentació tindrà lloc a Queretes, el proper dia 21 de març, a les 20 h., al Saló d’Actes, i anirà a càrrec dels autors, de José Ignacio Micolau, de Pere Muñoz i de Juan Luis Camps. A més a més, comptarà amb la col·laboració de l’Ajuntament de Queretes.
També us adjuntem el calendari de les presentacions que tindran lloc posteriorment a Vall-de-roures, Falset, Tarragona i Barcelona.
Morella ha estat el lloc triat per a la posada de llarg del projecte “Tres territoris, una mateixa terra”. El proper dilluns, 24 de març, representants institucionals i empresarials de Morella, el Matarranya i la Terra Alta, coneixeran tots els detalls d’aquesta iniciativa, així com les properes accions promocionals que es duran a terme. Cal recordar que aquest projecte conjunt porta ja més d’un any de treball i que pretén promocionar les tres zones pròximes d’una forma conjunta.
El proper dilluns es farà una presentació del projecte, en la què intervindran l’alcalde de Morella, Rhamsés Ripollés, el president de la comarca del Matarranya, Francisco Esteve, i el del Consell Comarcal de la Terra Alta, Carles Luz, a més de diferents representants empresarials. En aquest acte també es mostrarà el treball realitzat fins ara i les properes accions promocionals que es duran a terme.
La regidora de turisme, Maria Rallo, destaca que “després de donar a conèixer el projecte entre els representants dels territoris i de realitzar diferents accions per donar-lo a conèixer a tot el país, el proper dilluns tindrà lloc la presentació oficial del projecte”. Així, la regidora assenyala que “els tres territoris tenim una gran complementarietat i una llarga relació històrica, pel que és molt positiu que unim esforços i sinergies, tant institucions com empresaris, per aconseguir un major impacte promocional i econòmic en els territoris”.
Experiència prèvia de ‘Tres territoris, una mateixa terra’
Morella, Matarranya i la Terra Alta estan dividides administrativament en tres províncies i comunitats diferents, però comparteixen una cultura i una forma de vida molt semblants: en èpoques passades, els antics llaços comercials, amb rutes que començaven a l’interior i arribaven fins al Mediterrani i viceversa, les fires, que suposaven el punt de trobada comercial, els vincles que s’estableixen entre les tradicions de cada comarca, similars en molts aspectes, la gastronomia, amb plats i postres que encara canvien de nom, tenen el mateix sabor… a la actualitat, de caràcter agrícola i ramader, en els territoris es conrea l’olivera, la vinya, l’ametlla. En ramaderia, els productes càrnics derivats del porc i del corder són la base econòmica de les tres àrees. Les manifestacions culturals, la gastronomia, el paisatge, l’arquitectura o la llengua, fan que el visitant no distinga les fronteres administratives, i relacione les tres comarques amb un únic territori.
La primera experiència d’este projecte va ser la realització d’un presstrip (viatge de premsa), en el què periodistes i bloguers del món turístic van conèixer els tres territoris i van publicar nombrosos reportatges. En ell, van participar reconeguts periodistes i bloguers, com Ángel López- Soto, Jordi Jofré, Araceli Infante o Laura Torralba. El coordinador va ser Javier Garcia Blanco, periodista i col·laborador en nombrosos mitjans de comunicació.
El Govern d’Aragó incompleix els terminis de la Llei de llengües | Xarxes socials i llengües
març 17El Govern d’Aragó incompleix els terminis de la Llei de llengües | Xarxes socials i llengües.
La segona Llei de llengües d’Aragó prometia una única Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que havia de normativitzar de manera conjunta la lengua aragonesa propia del área oriental de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas i la lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas (conegudes popularment com LAPAO i LAPAPYP). Doncs bé, a pesar d’haver fet una llei a gust dels sectors més recalcitrants d’Aragó, el Govern de PP i PAR està incomplint fins i tot els seus propis terminis. Sobre l’únic termini que la Llei imposa a l’Administració, és en referència a la creació d’esta nova acadèmia:
DISPOSICIONES ADICIONALES
Tercera.- Academia.
El Gobierno de Aragón aprobará los estatutos de la Academia Aragonesa de la Lengua en el plazo de ocho meses desde la entrada en vigor de la presente ley y la misma se constituirá en los tres meses siguientes.
La Llei es va aprovar el 9 de maig de 2013, i es va publicar el 24 de maig. Per tant, el 24 de febrer de 2014 s’acabava el termini per a aprovar els estatuts de l’Acadèmia, i el 24 de maig clourà el termini per a crear l’Acadèmia. L’anterior Govern, que havia fet una llei d’acord als principis acadèmics, també va fer tard en presentar el Consell Superior de les Llengües d’Aragó, i no va arribar a complir amb la creació de les Acadèmies del català i de l’aragonè. No imaginem com de complicat serà per al Govern actual trobar, tal com marca la Llei, “personas de reconocido prestigio en el ámbito de la filología, literatura y lingüística, preferentemente doctores, y con preferencia de nativos hablantes, que cuenten con una larga trayectoria en la práctica y el fomento de los valores lingüísticos y literarios propios de la comunidad aragonesa, y en la que estén representadas las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”. Persones de prestigi en la lingüística i que avalon, tal com diu la presidenta Rudi, que no és català. Serà difícil quadrar la circumferència.
El govern d’Aragó es desenten de l’Any Desideri Lombarte | Lo Finestró.
A la pregunta de la Chunta Aragonesista: “Té intenció el Govern d’Aragó de commemorar el 25è aniversari de la mort del poeta matarranyenc Desideri Lombarte i, si s’escau, quines accions té previst dur a terme i com? , la consellera de Cultura respon que “En el moment actual el Govern d’Aragó no té previst la realització de cap programa per a la commemoració del 25è aniversari de la mort del poeta Desideri Lombarte, doncs ha estat un fet, promoure 1ers aniversaris de personalitats de les quals la seua rellevància hagi superat l’àmbit no només local o comarcal, sinó el pròpiament aragonès i que hagin arribat a suposar una aportació nacional o internacional, com els primers centenaris de Joaquin Costa, Miguel Servet o Ramón i Cajal”.
Llarga vida a Clàudio, emperador dels humils | Viles i Gents.
Llarga vida a Clàudio, emperador dels humils
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de gener del 2014)
Clàudio ens ha deixat, però la seva obra perdurarà per sempre.
No el vaig veure dirigir mai en directe, però he disfrutat amb ell moltes vegades, amb els seus discos, vídeos, concerts televisats, etc. I sobre tot, he disfrutat amb la seva presència, amb les seves idees, amb la seva persona.
Primer vaig conèixer els seus enregistraments. Amb ell vaig descobrir a Rossini i la meravellosa Carmen de la Berganza. Després van vindre Strawinsky (La Consagració) i Ravel (Bolero i els concerts amb la Argerich), els seus Verdis, les imponents simfonies de Mahler o l’emotiu Wozzeck amb la Wiener Philarmoniker. El meu disc preferit: El Supervivent de Varsòvia de Schönberg y obres orquestrals de l’intensíssim Anton Webern (DG).
Després em vaig assabentar de la seva portentosa carrera amb la Simfònica de Londres, o els seus vint anys a la Scala de Milà i posteriorment també a la Staastsoper de Viena, que el va reconèixer amb dos Concerts d’Any Nou (no memorables, aquell ambient decadent i fatxenda no era per a n’ell, persona tímida i humil). També recordo els seus emotius Requiems de Verdi, sobre tot el de 2002, després de recuperar-se (és un dir) de la seva greu malaltia.
Però sobre tot admiro la persona, que vaig començar a conèixer amb la seva tasca amb la Filharmònica de Berlín, a la que va rejovenir i democratitzar després de la llarga etapa amb el feixista Karajan: “No em diguin “maestro”, el meu nom és Clàudio”.
Amb ells va demostrar el seu compromís amb “l’empestada” música contemporània o va renovar totalment l’interpretació de les simfonies de Beethoven amb criteris historicistes. I la seva tasca amb les orquestres joves (o per al públic Jove), o la seva obra social, com els concerts a les presons o als hospitals, o el recolzament al revolucionari sistema musical veneçolà.
Per a un gran humanista con ell, la cultura era de gran valor, perquè “era com la vida, i la vida és bella”, però sobre tot l’importava “escoltar”: a la música o a les persones, li era igual, sobre tot “ESCOLTAR”.
Gràcies “maestro Abbado”; perdó: Clàudio.
Antoni Bengochea
Iguals o uniformes | Viles i Gents.
Iguals o uniformes
(Publicat a La Comarca el 31 de gener de 2014)*
A Espanya, potser a causa de l’herència deixada pel Decret de Nova Planta, costa d’entendre la diferència entre ser iguals i ser uniformes. En nom d’una pretesa “igualtat” no s’assumeixen amb l’entusiasme que correspondria les singularitats dels seus territoris. Sóc el primer defensor d’aquesta igualtat, ja que, si som iguals, és que tots tenim els mateixos drets. La meua família, per exemple, som aragonesos de parla catalana. Per què no podem tenir els mateixos drets que els aragonesos castellanoparlants? Està clar que el fet de tindre una llengua comuna és un gran avantatge. Les peripècies històriques han fet que a Espanya sigue el castellà: cap problema, sempre que els meus compatriotes de llengua castellana sàpiguen, assumisquen que el nostre idioma té els mateixos drets que el seu. És a dir, que les meues filles haurien de poder estudiar EN la llengua de casa (que també és la d’una part del territori) i usar-la amb la mateixa naturalitat amb la que ells fan servir el castellà. Si el que volen el meus benvolguts paisans és que xarrem com ells i prou, on és la igualtat? Jo només hi veig uniformitat. Fa més de 30 anys que tenim democràcia i Estat de les autonomies, però per algun motiu, en l’imaginari dels monolingües i els assimilats (sovint més radicals que els propis monolingües, ja que consideren que el seu idioma és un xapurrejat), els que tenim una cultura no castellana no tenim els mateixos drets. Molts dels que ens governen (i per extensió molts dels seus governats) consideren que tot el que no és castellà no és prou espanyol. I només s’ocupen de defensar una de les llengües que es parlen a l’Estat: la més forta. Penso que en aquesta incomprensió gairebé orgànica rau l’origen dels desitjos d’alguns de separar-se.
Carles Terès