La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentApadrinar cabras como promoción – Aragón – El Periódico de Aragón.
Un fabricante de quesos propone ‘adoptar’ de forma simbólica a estos animales Reciben el nombre que eligen los niños que van de visita
09/03/2014
Un fabricante de quesos de Benabarre, en la Ribagorza, ha diseñado un curioso sistema para ayudar a su negocio y, de paso, difundir el conocimiento del mundo rural entre los niños. La idea consiste en que los más pequeños elijan un nombre para cualquiera de las cabritillas de su quesería, las futuras productoras de leche.
El nombre se imprime en un collar que se pone en el cuello del animal y luego el niño o la niña que lo apadrinan se hace una foto con él que se cuelga en Facebook. “La verdad es que está siendo un éxito”, explica Juan José Baró, que junto con Pili Marqués, regenta la Granja de la Fondaña. “Desde que pusimos en marcha esta idea en enero ya han sido apadrinadas 70 cabras y cada vez hay más gente que se interesa”, añade.
Juanjo reconoce que se trata de una iniciativa comercial. Pero, al mismo tiempo, subraya que está haciendo de “mediador entre la gente que vive en las ciudades y la del campo”. De hecho, las familias que visitan la quesería de Benabarre realizan una visita a las instalaciones y ven todo el proceso de elaboración artesanal del queso, así como las condiciones de vida de las 600 cabras de la explotación.
Lazo sentimental
Además, las cabritillas se habitúan al nombre con el que han sido bautizadas y se crea un lazo sentimental entre ellas y su padrino. “Nos decidimos a dar este paso porque casi todos los visitantes nos preguntaban si los animales tenían nombre”, señala el responsable de Granja de la Fondaña.
El apadrinamiento es gratuito y consiste en ponerle a la cabritilla un collar con el nombre elegido por su padrino. Diana, Alejandra, Isabel o Rocío son algunos de los nombres que se han puesto ya. Solo se pone nombre a las cabritillas porque son las que se quedarán en la granja como futuras productoras de leche.
El pas dels anys | L’ esmolet.
He pujat uns trastos al traster. Per a col·locar-los, he hagut de reubicar els que ja hi són, la majoria d’utilitat dubtosa o inexistent, però que dol de llençar. (Llençar-los significa esborrar-los definitivament de la meua vida, i això és un pas que sempre m’ha fet respecte.) Movent andròmines, han aparegut dues grans carpetes, les que duia Rambla avall en els meus temps d’estudiant de l’Escola Massana. L’una és plena de làmines de paper Canson, Ingres o Basik embrutades de carbonet, aquarel·la, tinta o gouache. L’altra, una mica més menuda, es bomba com si fos prenyada. No puc resistir la temptació de baixar-la i fer un cop d’ull a les seues freixures. Dins hi ha treballs de l’assignatura ‘taller’, la principal en els estudis de disseny gràfic. M’he posat a la gatzoneta i n’he començat a extreure estranys artefactes: maquetes de fullets fetes amb còpies fotogràfiques i textos Letraset, acetats, papers sulfuritzats amb instruccions per als fotogravadors, còpies repromàster d’anuncis i llurs originals, convenientment retocats amb gouache blanc per a evitar les ombres a l’hora de fer-ne els fotolits. Moltes coses que m’han traslladat trenta anys enrere, a un món del qual, l’únic que en queda és la creativitat. Tota la resta, les tècniques de muntatge d’originals, de dibuix amb ròtring, de retoc, de laboratori fotogràfic, ha desaparegut sense que me n’hagi adonat. No enyoro aquests treballs manuals. Només una mica la inconsciència d’aleshores, quan pensàvem que aquesta feina era ‘artística’, abans de perdre la innocència amb el món laboral, tot muntant catàlegs tècnics i anuncis d’immobiliàries.
Aquest dies també m’ocupa una feina sobre fotos antigues. N’hi ha moltes del temps de la meua infantesa. Es veuen arcaiques, llunyanes… blanc i negre, pentinats antics, roba pròpia de pel·lícules clàssiques.
Hi ha una conspiració per a fer-me conscient que el temps s’ha escolat a la velocitat que diuen el tòpics. Com deia un ancià al final del magnífic documental El cielo gira: «la vida es un soplo».
En memòria d’en Carles Ferrer Gómez, amic i artista.
La Comarca, columna «Viles i gents», 7 de març de 2014
Dibuixant al moll, en l’assignatura de dibuix de l’escola Massana
Les Homilies d’Organyà no són el text més antic en català | Núvol.
Les Homilies d’Organyà no són el text més antic en català
La comarca natural de la Terreta, a cavall del Pallars Jussà i la Ribagorça, reivindica que té textos encara més antics que les Homilies d’Organyà (Alt Urgell). El que més, un jurament feudal de fidelitat. Una història coneguda entre els experts, però no tant entre els amateurs en llengua, ja que a l’escola se segueix explicant que els vestigis més antics de la nostra llengua en format escrit són les Homilies. N’hem parlat a l’Estira la Llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, amb el cap de l’oficina d’Onomàstica de l’IEC, Joan Anton Rabella.
Jurament de Radulf Oriol
Les Homilies d’Organyà són del final del segle XII o principi del XIII. Però hi ha uns vuit o nou textos coneguts escrits en català que són més antics. El més vell que és coneix és un jurament de Radulf Oriol a Ramon IV del Pallars Jussà, escrit entre el 1028 i el 1047 en un lloc indeterminat entre Orrit (Pallars Jussà) i Areny de Noguera (Ribagorça), dos pobles separats per uns dos quilòmetres. Sobre tots dos textos parla una exposició itinerant que ha organitzat l’Institut d’Estudis Catalans i que fins no fa gaires dies es podia visitar a Tremp (Pallars Jussà). A l’Estira la llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, n’hem parlat amb el cap de l’oficina d’Onomàstica de la institució, Joan Anton Rabella. Afirma que la mostra Els orígens del català: jo fideles vos seré és “una explicació d’una manera molt divulgativa i breu de quins són aquests textos i de com va néixer la llengua catalana, el moment i el perquè”. Es tracta d’una “documentació antiga, força rica”.
Però la pregunta és: per què, si està més que confirmat que aquests són els documents més antics en la nostra llengua, la majoria de la societat segueix creient que ho són les Homilies d’Organyà? Rabella assegura que aquests documents “fa molts anys que els coneixem” i que “el que passa és que no han tingut la difusió necessària”. I és més, assegura que n’hi ha força més, de la mateixa època, “documents del món feudal, similars, breus” i afegeix que “se n’han conservat molts però també se n’han perdut molts”. Explica el cas del Liber judicorum, conservat dins les tapes d’un llibre: “Feien servir pergamins per folrar altres documents”.
La major popularitat de les Homilies d’Organyà Rabella l’atribueix a “una qüestió de sort de com s’han difós les coses”. També explica que és un text important perquè és una traducció al català d’unes homilies occitanes i, per tant, “és una de les primeres traduccions entre llengües romàniques”. Sigui com sigui, per més èmfasi del cas, el cap de l’oficina d’Onomàstica relata que la mateixa persona que va localitzar les homilies, Joaquim Miret Sans entre el 1904 i el 1908, va trobar “documents tan importants o més però en canvi, aquells no van tenir tanta difusió”.
Exposició a Tremp
Com és el document?
Joan Anton Rabella explica que el document en català més antic que es coneix “físicament és un pergamí petit” que és un jurament d’una persona, que parla sobre relacions feudals i fidelitats sobre castells; “aquella societat estava molt reglamentada des del punt de vista legal i es basava molt en documentació”.
I es podrien trobar documents més antics que aquest jurament, escrits en català? Rabella no ho descarta. Però, en tot cas, ens contextualitza la història dels orígens de la nostra llengua: “El català, com totes les llengües romàniques, està formada, segurament, cap al final del segle VII començament del segle VIII. Però no és fins ben bé el segle IX i el segle XII que, de mica en mica, va apareixent a la documentació. I llavors segurament, per un ús menys acurat del llatí i per un coneixement no tan bo als centres culturals i religiosos, combinat amb la força del feudalisme, que fa servir un seguit de mots nous, cada vegada es va filtrant més en la documentació fins que, a partir del segle XI, ja trobem que la llengua romànica hi comença a aparèixer d’una forma clara fins als primers documents on el català ja és majoritari.” Assegura que, fa uns anys, els científics es disputaven quina era la llengua romànica més antiga. “Ara, des del punt de vista científic, és un debat que ja no toca i ningú hi pensa”. I Rabella conclou que, “segur que les llengües romàniques es formen, si fa o no fa, al mateix moment i després, és la sort de la conservació de la documentació”.
Descarregueu l’entrevista aquí.
facebook.com/estiralallengua
@estiralallengua
Túrnez & Sesé porten en Desideri a Barcelona | Lo Finestró.
Dins del programa Barnasants 2014, el Centre Cultural Albareda de Barcelona, el passat 6 de març a partir de les 7 de la tarda, s’omplí de música, poemes i seguidors de Túrnez & Sesé i de la poesia de Desideri Lombarte. Les paraules de Xavi Túrnez declarant el concert com un acte més de l’Any Desideri Lombarte i el seu agraïment al poeta pena-rogí i al Matarranya en general, donaren pas a la música.
Tota la primera part va estar dedicada a les cançons del disc Quedará la paraula —el primer treball del grup i per el qual es van donar a conèixer— dedicat integrament a Desideri, amb música de Sesé i Túrnez. No van mancar, entre altres, 
“Mils d’amorets”, “Vull un trosset de terra”, “Els timonets”, “Les bruixes”… . Totes les interpretacions van estar presidides, com a introducció, amb versos de poemes d’en Desideri, ben trobats i coordinats. La veu càlida de Xavi Túrnez, les guitarres de Daniel Sesé, el cello de Jordi Ruiz i el violí i la veu subtil de la Laia Ruiz van enamorar els assistents —una sala plena de gom a gom.
La segona part consistí en un recorregut per la seua discografia: una cançó d’Ovidi Montllor; del disc L’arbre de l’esperança dos poemes de Salvador Espriu, “Cavatina” i “Poema XVI”; del disc Vestigis, la cançó “De la sort del meu llinatge” de Sergi Jover; del disc Sol Blanc, “El
gerani i la Margarida” i “Cançó malalta” de Màrius Torres, “Cançó de pluja” de Maria Mercé Marçal, i “Fidelitat” de Jordi Pàmies.
Amb la bella cançó “Tardor benigna” de Josep Carner, quan la veu de la Laia sobreeixí, es volia tancar el concert. Esclar, no es va tancar perquè van venir encara els corresponents visos, demanats entusiàsticament pels assistents dempeus. Molts aplaudiments, rostres lluint el seu gaudiment: tot un èxit de concert.
–
