La Franja

Viles i Gents :: Ramon Segura, un capellà afrancesat :: October :: 2013.

Viles i Gents :: Els arcs de l’Aljaferia :: October :: 2013.

Viles i Gents :: Escena Humana… Jordi Coca: El Teatre de Josep Palau i Fabre. :: November :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de novembre del 2013)

La Tossuda coherència de l’Alquimista, títol amb el que en Jordi Coca ha encapçalat el segon del capítols de I. Aproximació a la Dramatúrgia de Josep Palau i Fabre tot iniciant aquest estudi meticulós, rigorós i humanament respectuós com el propi autor, que s’ha pogut portar a terme gràcies als recolzaments de la Fundació Palau i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, ja ens dona una idea de la forta personalitat amb la que pot haver quedat impregnada l’obra d’un altre dels intel•lectuals exiliats i malparats que s’ha cobrat la situació política i social del s. XX a casa nostra.
Jordi Coca subtitula el seu llibre Alquímia i revolta (1935-1958) per a endinsar-se per primera vegada al nostre país en l’obra dramàtica d’aquest home de pensament i obra radical, peça perfectament encabida entre les diferents realitats dignes de reflexió a les que avui som tots deutors. Tal i com explica en Coca, aquest període centre el pas dels 18 als 41 anys de Palau i Fabre amb la intenció de convidar al lector a fer-nos partícips dels anys d’aprenentatge d’un poeta que des de ben jove volia ser dramaturg i que a Catalunya es sentia descontextualitzat. Això pel que fa al panorama cultural, que en el seu cas és vital com cabria esperar en un home de la seva dimensió, ja que pel que fa al personal, l’any 1945, ofegat per les circumstàncies familiars, més les de la dictadura, més les de la moral i l’estètica dominant, faran que Palau opti, finalment, per desplaçar-se a París on hi viurà fins l’any 1961.
Arribat a aquest punt, no podem deixar de fer un cert paral•lelisme en aquesta Escena Humana amb una part de l’experiència vital de Milan Kundera, per la centrifugació que significa l’experiència de l’exili tant territorial com cultural, així com la renuncia a expressar-se en la llengua materna i la coincidència que tot i el poliglotisme d’ambdós autors, la seva tria els hagi portat a escriure en llengua francesa, segurament, per ser socialment una eina senzillament agraïda.
És ben interessant veure, tal i com ens acompanya a apreciar en Coca, que és en la totalitat de l’obra Palaufabriana, exhaustiva i ambiciosa en el més ple dels sentits, la poesia, els assaigs, l’activisme cultural, la pròpia Fundació Palau, les traduccions, les versions lliures, el periodisme, la gran recerca Picassiana que passa a ser un dels seus principals eixos creatius així com el llegat del seu aprofundiment en l’obra i la persona d’Antonin Artaud en la seva Revolta del Teatre Modern, on podem trobar com l’Alquimista cercava un teatre d’idees i poètic alhora, més proper a la tragicitat moderna de Garcia Lorca, i una dramàtica molt més influenciada per la rauxa de l’existencialisme que va caracteritzar la seva generació, com en d’altres dels més significatius autors de les nostres lletres, nomenant com exemples a Manuel de Pedrolo i a Maria Aurèlia Capmany, coincidint amb ells, si menys no en essència, en “no tenir una idea reductora de l’ésser humà. L’home no és únicament un animal racional, social, psíquic o biològic. El seu ésser és un constituir-se a si mateix, i d’aquí la importància de la llibertat.”
L’elegant apropament que Jordi Coca ens ofereix en el seu estudi, publicat enguany a Galàxia Gutenberg Cercle de Lectors, extret de la seva pròpia tesi doctoral que duia per títol El laberint del jo. Fonaments per a la interpretació del primer teatre de Josep Palau i Fabre (1935-1958) enriqueix, certament, la nostra Escena Humana.

Marta Momblant

Viles i Gents :: La carteta :: November :: 2013.

Viles i Gents :: Minories hispano-alemanyes :: November :: 2013.

(Publical al Diario de Teruel, el dissabte 9 de novembre del 2013)

Tothom sap que Espanya té minories autòctones —bascos, catalans, gallecs, …—, el 25%, encara que molts fan com si no ho sabessen. A Alemanya, on són l’1%, la situació és inversa: fins i tot bastants dels qui ho voldrien saber, ho ignoren. Però n’hi ha, de minories: uns 50.000 danesos —incloent-hi uns comptats frisons— a Schleswig, i altres tants sòrabs a Lusàcia, si més no. Quines diferències existeixen en el tractament de les minories a Espanya i a Alemanya? Si a Alemanya un ministre declarés que cal alemanyitzar els sòrabs, només l’aplaudirien els partits neo-nazis, hauria de dimitir i s’hauria acabat la seua carrera política. A Espanya el ministre Wert declara que cal espanyolitzar —eufemisme per no dir “castellanitzar”— els infants catalans, no dimiteix ni cal que pateixca per la seua carrera política, perquè troba recolzament en molts partits, i, en tot cas, en la majoria absoluta dels diputats a Corts. A Alemanya no hi ha ministeri de Cultura i Educació perquè aquests temes són competència exclusiva dels länder, com a Espanya ho són també de les autonomies, i tanmateix ací existeix un ministeri de Cultura i Educació tan inútil com un goll, com diuen en alemany, o, si ho preferiu, com els gossos a missa. Evidentment Spain is different! Haureu observat que en xifres absolutes tant Aragó com Alemanya tenen les mateixes minories: unes 100.000 persones en cada cas. Cenyint-nos a l’escola trobem que els alemanys de llengua danesa tenen per a 5.650 alumnes 46 escoles i dos instituts de batxillerat, on només l’assignatura d’alemany és en alemany, la resta en danès. Tenen a més 55 guarderies en danès per a 1900 alumnes. El danès és la llengua vehicular de totes aqueixes escoles i guarderies. La situació per al sòrab és semblant. La de l’aragonès i el català a l’Aragó mostra que no hi ha cap escola ni cap institut on l’aragonès o el català siguen la llengua vehicular ni tampoc la de totes les assignatures, menys la de castellà. Davant d’aquesta situació haureu de concloure que no solament Spain is different!, sino que Aragon too!
Artur Quintana

Viles i Gents :: Der kaiser von Atlantis :: November :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de novembre del 2013)

De vegades em pregunten: una bona òpera per començar a gaudir del gènere? Difícil eludir els tòpics. Però a l’última persona li vaig respondre, en canvi, d’una manera més novedosa:
Der kaiser von Atlantis, i, ara, a preus mòdics, la pot veure a Saragossa, al Principal, en una producció casolana, de la Associación Aragonesa de la Ópera Miguel Fleta.
—I això què és? És que jo no n’entenc gaire.
—No es preocupi, jo tampoc la coneixia fa uns dies. L’òpera no cal entendre-la, és passió, és emoció.
—I de què va?
—La va composar un músic jueu alemany, Vicktor Ullmann, a un camp de concentració polonès l’any 1944. No es va arribar a estrenar; les autoritats la van prohibir al primer assaig general. És una reflexió sobre el poder i reivindica el valor de la vida humana i la dignitat de la mort. Al compositor, llibretista, director de escena i músics principals, els gasejaren a tots uns mesos després a Auschwitz. És una obra per estremir la memòria, i amb una “mise en scène” molt moderna. Un espectacle molt actual.
—Però una òpera contemporània… per començar no seria millor quelcom més clàssic?
—Home, si vostè és clàssic, per exemple, escriu a màquina, es trasllada en cavall o en diligència, no utilitza cap telèfon, guarda els aliments al rebost o a la fresquera, veu l’aigua del pou, no té llum elèctrica, etc…
—Però la música, no serà d’aquestes que en diuen “música de cassoles”?
—Miri, òperes bones, n’hi ha de dos tipus: les contemporànies i les de sempre, i aquesta és de les dos maneres. Resumeix el millor de la tradició alemanya de la música del segle XX: Mahler, Schönberg, Zemlinsky, Weill i el cabaret. I hi pot afegir una mica de paròdia i de Bach. I, sobre tot, emoció i reflexió. A més a més, només dura una hora; si no li plau gens ni mica, la tortura no serà molt llarga. Clar que si el que vol és el circ belcantista, ja sap…els refilets…amb cantants de segona fila, pot provar les coses de sempre a aquesta ciutat. Allego faran una Traviata.

Antoni Bengochea

La tarde del divendres 15 de novembre, el salo de plens de l’ajuntament de Calaceit va aplegar la inauguració de les 10enes Jornades Culturals organitzades per Comarca del Matarranya. La posada en marxa d’estes jornades, que enguany recorreran Arenys de Lledó, Calaceit, Queretes, Lledó, Massalió i la Vall del Tormo, va anar a càrrec de la presentació literària de ‘Licantropia’ a mans del seu autor, Carles Terès, i de Juan Luis Camps, de Queretes, que va introduir la novel·la guanyadora del Guillem Nicolau de 2011. El primer cap de setmana de Jornades Culturals també va començar la Mostra de Teatre Aficiona’t amb l’actuació de La Quiquereta a Massalió. A Queretes hi va haver activitats infantils, mentre que els actes de la Vall es van suspendre per la neu.

L’alcalde de Calaceit, Josep Maria Salsench, i el president de Comarca del Matarranya, Francisco Esteve, van inaugurar estes jornades. Durant la seua intervenció, Esteve va apuntar que “tindrem diferents actes per als xiquets” i que “és molt important implicar els xiquets de la comarca sobre la nostra cultura i la nostra llengua”. El president de la Comarca va parlar de la pintada ‘Yo parlo chapurriau’ que es va fer a Valderrobres i de la interpretació que en va fer FACAO. “Vull recalcar que ha tornat a la palestra el tema de la llengua. Cadascú pense d’una forma diferent. Però no m’agrade gens la manera en la que s’estan mesclant les coses. Hi ha qui intente barrejar la llengua en altres coses no sé per quines raons, i inclús posen a xiquets per davant”.

Estes declaracions arriben després de les malintencionades interpretacions que s’han fet d’una pintada que va aparèixer davant la seu de Comarca del Matarranya coincidint amb la ‘Trobada de saurins de pobles de parla catalana’. La definició de ‘parla catalana’ no va agradar a alguns veïns de Valderrobres, que van fer esta pintada. Per la seua part, FACAO va atribuir esta reivindicació als xiquets del poble, felicitant-los per l’acció. La pintada no la van fer xiquets, sinó adults del poble que tenen previst constituir-se en una futura associació denominada ‘Yo parlo chapurriau’. L’atribució de la pintada als xiquets tampoc va agradar alguns pares, que sabien qui eren els responsables. FACAO negue la realitat idiomàtica del territori, defensant que la nostra parla no és dialecte del català.

mitjançantEstiró d’orelles a aquells que atribueixen les pintades sobre la llengua als xiquets del poble | Comarques Nord.

“Un zaragozano ha presentado una queja ante el Justicia de Aragón”… ANTICATALANISME EN ESTAT PUR. HERALDO DE ARAGON. : Noticies de la terreta.

Vol. 5 (2012).

CEL obert. Etnotextos

Twitter / SpeakLAPAO: Repinten el “YO PARLO CHAPURRIAU” ….

Repinten el “YO PARLO CHAPURRIAU” de Vall-de-roures #LAPAO #Matarranya #Vallderoures pic.twitter.com/W4PAnzEpG8

L’Institut d’Estudis del Baix Cinca, centre col·laborador de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, celebrarà la seua gala anual el proper dissabte 23 de novembre, a les 19:00 hores, a la Casa Ferrabràs de Torrent de Cinca.

Durant la gala tindrà lloc el lliurament dels XVII Premis Josep Galan a la Normalització Lingüística, que en aquesta edició han recaigut en les persones següents i grups:

• el Departament de Català de l’IES Bajo Cinca de Fraga, per la seua participació en el projecte ARCE “Viure la literatura a través de les TIC”, que ha suposat l’elaboració d’un mapa virtual literari en intercanvi i col·laboració amb altres centres de l’àmbit lingüístic català (Catalunya, València i les Illes) i al qual l’IES Bajo Cinca hi ha contribuït amb la creació de dos rutes literàries al voltant de l’obra de Jesús Moncada i de Desideri Lombarte;
• l’historiador Joaquín Salleras, pel seu espai radiofònic Notícies de la nostra història que emet Ràdio Fraga i per la difusió continuada d’episodis de la història local i comarcal a través d’altres mitjans de comunicació; i

• el grup de teatre Génesis 2.0, per la represa de la seua activitat en la nostra llengua amb l’aconseguida representació del sainet Nelo Bacora, de l’autor valencià Josep Peris Celda, dins i fora de la nostra comarca, sempre atents a la particular toponímia (partides) o antroponímia (motades) de cada lloc, i amb gran èxit entre el públic.

També es materialitzarà el lliurament del Premi Franja: cultura i territori 2012, que va recaure en la Fundació Jordi Cases i Llebot, amb seu a la Segarra, pel seu suport continuat a diferents entitats culturals franjolines, i es faran públics els projectes guanyadors de les Beques Amanda Llebot 2013.

Finalment, l’actriu i escriptora Marta Momblant, oferirà una lectura dramatitzada de textos de Jesús Moncada en un espectacle de petit format concebut per a commemorar els 25 anys de la publicació de Camí de sirga.

Fraga, 14 de novembre de 2013

La Junta de l’IEBC-IEA

Vecinos de los Puertos de Beceite visitan el Parque Natural de la Sierra y los Cañones de Guara.